Paper de futur

La narrativa te la consideració general entre els universitaris de què és un inútil divertiment antic. Un cert assaig, com a mínim, forma part del currículum acadèmic, que si no, tampoc. Aquesta és l’actitud que part dels estudiants tenen envers la lectura. Amb aquest panorama, el debat sobre el futur de les humanitats que planteja un manifest de l’Institut d’Estudis Catalans hauria de buscar, no ja la discriminació positiva de les lletres, sinó un empelt complert amb la societat; el contrari és anar pel pedregar. I no confongueu lletres amb el teclat d’una tauleta.

Però encara hi ha tossuts que creuen en escriure i publicar novel·les, contes o dietaris com a instrument per elevar la dignitat de l’ésser human. L’esforç que fa La Magrana de cara a Sant Jordi és més que notable. Amb ‘El carrer de l’embut’, de Pilar Rahola, ‘Societat negra’, d’Andreu Martín (premi Crims de Tinta), i ‘Quan arribi el pirata i se m’emporti’, el retorn de Lluís Anton Baulenas, que ha abandonat 62 per desacords de tota mena, el segell d’RBA aposta per la premissa que hauria de ser lògica:literatura de categoria per obtenir un bon volum de vendes per Sant Jordi. És el mateix que es mereixerien Carles Terès amb ‘Licantropia’ (1984), Blanca Busquets amb ‘La casa del silenci’ (Rosa dels vents) o Esteve Miralles amb ‘Retrobar l’ànima’ (Empúries), premi Marian Vayreda. Si aconseguiran, o no, que la literatura torni a estar al centre de l’esperit humà, em temo que ni depèn d’ells ni de la qualitat de l’obra. El paper de futur de la lectura en la nostra societat probablement estigui més en mans de qualsevol relat d’autoajuda que no pas en la literatura. I, smpatphones a banda, serà el que es vendrà més, és clar.

Güell

Si Eusebi Güell hagués sospitat el rebombori què aixecaria el parc que va encarregar a Gaudí l’any 1900 amb l’honorable intenció de fer una promoció urbanística d’alt standing que la Gran Guerra li va fer fracassar, potser s’ho hauria pensat abans d’entrampar-se en la compra de les dues finques de la muntanya Pelada. Però el fracàs d’en Güell el va rescatar l’ajuntament l’any 1926 i el va convertir en parc públic, una iniciativa molt més lloable que la vulgar especulació urbanística, per molt que la firmés en Gaudí.

Ara el parc està amenaçat per la plaga del turista, una espècie invasora que, ens agradi o no, dona de menjar a part de la ciutat; o sigui que toca suportar-lo. Però una cosa és ser amables amb ells, i una altra cosa és donar-los la clau de la finca i que hi facin el que vulguin. No. A Barcelona tots els foravilers hi són benvinguts, però és casa nostra. O sigui que és lògic fer-los pagar per veure el Parc, com és evident que s’hauria de treure del lloc els autobusos i cotxes particulars dels visitants. La resta amb dir que som d’aquí, endavant. Què no paguem arreu del món per veure qualsevol fotesa i no ho considerem pas antidemocràtic? No renego del caràcter d’espai públic del parc, però la barra lliure és impossible. Si per en Gúell fos seria privat.

Ha sortit Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre

‘Crims.cat 2.0’ és la segona collita de narradors negre-criminals d’arreu dels Països Catalans, un nou recull de contes on quinze culpables ens ofereixen un retrat del món del crim. Aquest segon volum complementa el primer, però, per descomptat, admet la lectura independent.

Un cop més, el lector podrà apreciar que queda de manifest el caràcter polièdric i el variat repertori de la novel·la negra en català: justícia, corrupció política, globalització, immigració, xantatge immobiliari i diner negre són algunes de les trames més sovintejades. Passeu pàgina i veureu. Hi ha corda per estona perquè en aquest país cada vegada es mata més i hi ha més gent disposada a veure qui és el culpable: l’escriptor.

Els crims i els criminals

La liquidació, de Jaume Benavente

Aigua morta, d’Andrea Robles

Basat en un fet real, de Gerard Guix

Fotografies, de Juli Alandes

Només volia que ho saberes, de Xavier Aliaga

Tatuatge, de Carles Martín

El detectiu limitat o no es pot matar tot el que és gras, de Salvador Balcells

El crim de Sautó, Daniel Hernández

Terra cremada (assaig sobre la corrupció), de Rafael Vallbona
Negra nit al carrer de l’Aurora, d’Annabel Cervantes
L’home sencer, d’Àlex Volney
La tanda, de Teresa Roig

Steve Greengrass, policia de Miami, de Lluís Llort 

I els guanyadors del Concurs ‘NegrOliva» 2011’

El misteri dels escuts de la plaça de la Vila, de Vicenç Aguado

La petita Mariona, d’Ignacio Arribas

Els antòlegs

Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974). Doctor per la Universitat de Salamanca on actualment ensenya Llengua i Literatura Catalanes. És autor de l’assaig Catalana i criminal. La novel•la detectivesca del segle XX i de diversos assaigs sobre el gènere. És codirector dels festivals de novel•la negra i policíaca a Salamanca i Olot i col•labora com a crític literari a diversos mitjans de comunicació.

Sebastià Bennassar (Palma, 1976). És llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (2009), i treballa des de 1994 com a periodista. Ha publicat dos poemaris, tres llibres de relats, un llibre de periodisme històric i sis novel•les, quatre de les quals són de gènere negre, la darrera, El país dels crepuscles. És director dels festivals de novel•la negra de Lloseta i de Tiana Negra. Manté el bloc «Calamars a la catalana» dedicat a la novel•la negra en català.

Víctor Ammann, fundador de la Orquestra Mirasol

A mediados de 1973 Barcelona era una ciudad gris. La pujanza económica, la consolidación de la emigración y un cierto halo, un poco provinciano, de ciudad de cultura (en especial editorial y literaria), la tenían sumida en una modorra de autocomplacencia pequeño burguesa en la que tan solo desentonaban los cantautores de Els setze jutges, por su carácter político, y los del Grup de Folk, por su tono más rupturista y moderno. Luego estaban los conjuntos: Sírex, Mustang o Salvajes, que cantaban en castellano imitando los grandes grupos del panorama internacional.

El mes de mayo de aquel año Víctor Jou inauguró un club musical en un antiguo almacén de tejidos de la calle Platería, en pleno centro medieval. Le llamó Zeleste. Aquel local, la gente que pasó por su escenario y por su barra, cambiaron la faz de la ciudad abúlica y autocomplacida. El pianista Víctor Ammann, fundador de la emblemática Orquestra Mirasol, fue uno de los protagonistas destacados de aquel movimiento al qué Gato Pérez le llamó Ona Laietana. Ammann falleció el lunes a la edad de 64 años.

El jóven Ammann formó parte de la banda con La que Ovidi Montllor gravo ‘Crónica d’um temps’, un disco avanzado, en el que el cantautor de Alcoi acercaba La cançó a los ritmos progresivos y psicodélicos. Allí conoció a Xavier Batllés. Y con él creó la Orquestra Mirasol.

‘Salsa Catalana’ (1974), el disco de debut de la Mirasol (sus componentes vivían en comuna en esta zona de Sant Cugat), fue el manifiesto fundacional de la Ona Laietana y, visto desde hoy en día, uno de los pilares de los ritmos de fusión y mestizaje que hoy ocupan un espacio central en la música española. La simbiosis de rock, jazz y aires mediterráneos bajo influencia de Chick Corea, Miles Davis o Herbie Hancock dotó de una personalidad inaudita a la música de por aquí, que hasta entonces siempre iba a remolque de la chanson francesa o Beatles y Stones. Quienes tuvimos ocasión de oír en directo la Mirasol cambiamos radicalmente la idea de gusto musical, aprendimos y obtuvimos criterio. Crecimos. Creativamente el dúo Ammann / Xavier Batllès, era una máquina rítmica qué, taloneada por el saxo del gran Ricard Roda y las percusiones de Pedrito Díaz, daban una solidez y originalidad insólita. Tan alto era el nivel de aquel trabajo, que tras el segundo, el doble ‘D’oca a oca i tira que et toca’, la banda se disolvió. Tras el zenit ya no quedaba nada por dar. La Mirasol se convirtió en Mirasol Colores a la búsqueda (menos fructuosa) de ritmos caribeños. Un tiempo después, Batllès i Ammann siguieron investigando con ritmos autóctonos en La Rondalla de la Costa, y el pianista prosiguió su viaje con los Blay Tritono, una formación fundamentalmente de viento, muy interesante pero musicalmente más oscura que la reluciente Mirasol.

Tras el deceso de la Ona Laietana en 1978 a manos del punk nacido en la periferia urbana, Víctor Ammann trabajó también con Maria del Mar Bonet en discos intensos como ‘Alenar’ y, los últimos años, trabajó junto a Tortell Poltrona en Pallassos sense fronteres. Las exequias fúnebres por Víctor Ammann tuvieron lugar el viernes en Barcelona, la ciudad que iluminó con su piano Fender Rhodes.

Vindicació d’Amat Piniella

Avui comencen a Manresa els actes del centenari de Joaquim Amat-Piniella, autor d’un dels grans relats sobre l’holocaust, K.L. Reich (Ed. 62), i injustament oblidat per la cultura oficial. Mort en el silenci imposat pel franquisme a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1974, aquesta novel·la, d’una potència literària equiparable a l'obra d’Imre Kertész, no va ser reeditada fins el 2001. Es veu que a la Catalunya de la construcció nacional no li interessa la memòria dels perdedors. A més d’aquesta, Amat-Piniella també és autor de La pau a casa, La ribera deserta, El casino dels senyors, Roda de solitaris i dels poemes d’exili Les llunyanies.

A Manresa són nombroses les persones, entitats i institucions que estan treballant per evitar que es consolidi una doble injustícia sobre l’obra d’Amat-Piniella; la que va perpetrar-hi el franquisme, condemnant-lo a l’ostracisme, i la que li ha fet la democràcia, arraconant-lo tal i com es fa a tants escriptors quina obra no encaixa amb certs objectius polítics. De moment tenen l’ajuda de l’Institut Ramon Llull per promoure la traducció de K.L. Reich a alguns idiomes als quals fa anys que hauria d’haver estat traduïda, i un cert suport de la Institució de les Lletres Catalanes; però tot i això, l’any dedicat a l’escriptor manresà te un pressupost de 50 mil euros i el dedicat a Salvador Espriu en te deu vegades més, a més del suport compromès de totes les grans institucions nacionals, presidència de la Generalitat inclosa. Normal en un país tan poc normal com aquest, però la diferència és terriblement injusta. Com que els grans mitjans no en parlaran gaire, informeu-vos de les activitats de l’any Amat-Piniella a: www.lasequia.cat/centenari-amat-piniella.

J.V. pensa en la vida abans de disparar la Kodak Retina

El primer record de la meva vida és la nevada de 1962. Sóc al balcó de casa dels avis, a Grassot, mirant amb sorpresa aquell rar fenomen cristal·lí i gèlid que ha colgat els geranis de l’àvia i que folra el passamà de la barana de ferro colat. Però no aconsegueixo recordar el gruix de neu que hi ha a terra, ni si el pare l’ha apartada amb el recollidor de brossa. Només recordo aquesta visió d’un instant. Res més. Tinc dos anys i escaig.

La commemoració de l’efemèride m’ha fet pensar darrerament en aquest record. Es tracta realment de la memòria viscuda? És la remembrança de la imatge real d’aquell matí de fa cinquanta anys? O potser es tracta de la reconstrucció del passat a partir d’una fotografia que, afeccionat com n’era, el pare va fer aquell dia i que jo vaig poder veure anys després a casa fins que, probablement en algun trasllat, es va perdre per sempre?

Som realment capaços de recuperar el nostre passat a partir de la pròpia memòria, o sense la imatge òptica permanent no tenim passat? Jo mateix puc desaparèixer d’aquí a uns anys dins la meva pròpia ment. Per mor de la deixadesa o de la dissort, a penes tinc fotografies de jove, i només n’he conservat una de petit (una de ridícula assegut damunt la Vespa del pare fent veure que condueixo). Amb aquest rumb, els fets que se m’hagin diluït en el temps passaran aviat a format part dels llimbs on es va situant la pròpia existència; i així fins el no res. Hem atorgat a l’art de la fotografia l’enorme responsabilitat de fer-nos perviure enllà del temps i, així, restituir en el present el que som incapaços d’evocar per nosaltres mateixos.

El fotògraf, afeccionat o no, ha esdevingut relator de l’existència. Sense el seu testimoniatge les coses, els fets i les persones no existim. És a partir de la seva experiència que es construeix la memòria. La presència d’un esdeveniment del passat en la ment és un miratge. Els anys es veuen més que es viuen. Per això els reculls de fotografies antigues tenen requesta, i encara més si són anònimes. L’autor desconegut es converteix en heroi popular.

Potser per aquest dèficit de passat gràfic que acabarà per dissoldre’m en el marasme de la història, amb els anys jo mateix m’he afeccionat a la fotografia. No hi ha diada, viatge, celebració o esdeveniment que no retrati. Em fa pànic pensar que, els moments no fotografiats, ben aviat deixaran d’existir per sempre de la mateixa manera que està desapareixent la meva vida infantil a Gràcia. És la decadència el que m’espanta i per això faig fotos per tot fins atapeir el disc dur de l’ordinador de pesants arxius jpg. És una neurosi, un intent desesperat i agònic per sobreviure a l’oblit irrecuperable al qual estic condemnat pel meu mal cap i la poca cura de la família en la conservació de les fotografies que el pare feia sovint amb una Kodak Retina que, diria, va comprar d’ocasió a ca l’Arpí.

Qualsevol dia agafaré l’índex d’aquest llibre que acabeu de comprar, suposo, i recorreré de dalt a baix tots els indrets i els esdeveniments que hi apareixen retratant-ho tot de nou per quan, d’aquí a uns quants anys, algú amb decòrum recuperi les imatges i en faci un nou volum. La història renaixerà d’aquesta època de balbuceig i la memòria col·lectiva projectarà aquest bocí d’humanitat endavant un cop més. Així s’acomplirà de nou el cicle de la vida. Perviuré com a heroi anònim, outsider de la fotosíntesi del record. Busqueu-me a la perifèria de les vostres evocacions, seré aquest que sempre observa el grup des de fora. El de la Nikon penjada al coll.

pròleg del llibre L'Abans Gràcia. Recull gràfic 1870-1976

Negra i barata

Al sopar fi de festa de dijous, Paco Camarasa va complir amb el precepte de preguntar-li al regidor de cultura, Jaume Ciurana, si l’any vinent hi haurà una nova edició de BCNegra. El tinent d’alcalde va respondre que si sense dubtar-ho, és clar; no hi ha gaires activitats tan barates d’organitzar i amb tant d’èxit popular. Però, amb aquest model, quants anys de vida li queden a la trobada de novel·la negra de Barcelona?

La presència d’autors estrangers va a càrrec de cada editorial, i els novel·listes locals, advocats, jutges o policies que intervenen a les diverses sessions de la setmana ho fan de franc. L’equip de l’ICUB treballa a la perfecció, i no hi ha ningú que hi entengui del gènere com en Camarasa, el comissari. La realitat del país supera la ficció criminal, i el públic, fart de les mitges realitats dels mitjans de comunicació, sap que la novel·la sempre arriba allà on la presumpció d’innocència, la fiscalia i ‘el puto papel’ no ho poden fer per imperatiu legal. Però, n’hi ha prou amb aquest esquema per garantir una llarga i fecunda vida al festival?

I quan les editorials no puguin assumir les despeses de portar a Barcelona els escriptors suecs o grecs? I quan no hi hagi prou autors internacionals d’interès amb novetat editorial? I quan els ponents d’aquí demanin per cobrar, una actitud lògica, en tractar-se d’una vesant de la seva feina?

El model comença a mostrar indicis de fatiga per l’escàs marge de moviment. El motlle del festival s’assembla massa d’un any a l’altre, a alguna taula rodona li cal més imaginació i preparació, es troba a faltar una gran llibreria del gènere que actuï d’espai central i catalitzador de la trobada. Però més mitjans vol dir més diners.