9/8/12

Josep Maria Ainaud de Lasarte, abogado e historiador

Si Catalunya ha sobrevivido como cultura y nación incluso en las situaciones políticas más adversas es, en parte, gracias a personas cuya trayectoria ética, personal e intelectual, ha contribuido a mantener viva y actualizada la continuidad de la idea de país. El abogado e historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona 1925), que ayer falleció a los 87 años en su ciudad natal, fue uno de los más destacados divulgadores de la historia y la cultura catalanas de una generación que se extingue.
Nacido en el seno de una familia acomodada del barrio barcelonés de Sarrià, nieto de la intelectual feminista Carme Karr, y alumno en las escuelas Montessori y del Institut-escola, Josep Maria Ainaud fue un excelente representante de aquella burguesía catalanista e ilustrada de la primera mitad del siglo XX que, desgraciadamente, hoy ha desaparecida. Premio extraordinario de bachillerato en el instituto Menéndez Pelayo, donde fe compañero de Oriol Bohigas, Robert Verges y Josep Martorell, entre otros próceres, después de participar en 194 en la fundación de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial del Institut d’Estudis Catalans, en 1952 se licenció en derecho en la Universidad de Barcelona, donde coincidió con Joan Raventós, Alberto Oliart, Francesc Casares o Josep Espart Ticó. Más tarde fue alumno de Agustí Duran i Sanpere y de Ferran Soldevila, hecho que, sin duda, contribuyó a afianzar su vocación por la divulgación de la historia de Catalunya, terreno en el que fue un maestro y al que dedico buena parte de su vida, ya fuera en innumerables conferencias por todo el país, en artículos en prensa (colaboró 30 años en Historia y Vida y en la Gran Enciclopèdia Catalana) o en programas de radio (Catalunya Ràdio, COM ràdio) y televisión (TV3 y TVE). Como abogado fundó el Gruo d’Advocats Demòcrates, en 1974.
Militante desde 1978 de Convergència Democràtica de Catalunya, y consciente de que era la hora de servir a su país, Ainaud de Lasarte fue diputado en el Parlament (1980-1984), concejal en el ayuntamiento de Barcelona (1987-1990), presidió el distrito del Eixample, además de dirigir la sectorial de cultura del partido y de asesorar a Jordi Pujol en materia de cultura. En sus recientes memorias el President se refiere a Ainaud como uno de sus mentores.
Estudioso de personajes como Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol, Lluís Domènech i Montaner o Enric Prat de la Riba, a los que dedicó diversos libros, algunos de los títulos más reconocidos de su extensa bibliografía son: 'Prat de la Riba, home de govern' (1974), 'Els anys del franquisme' (1978), 'Símbols de Catalunya' (1978), 'Francesc Cambó' (1992) y 'Barcelona, puerta europea a América' (1993), 'El llibre negre de Catalunya' (1996), 'Ministres catalans a Madrid' (1996), 'Barcelona en clau de pau' (1998), 'Mestres que han fet Catalunya' (2002) y 'Barcelona, anys trenta' (2005).
Por su extensa trayectoria recibió el Premi d’Honor Jaume I de la Fundació Lluís Carulla (1994), la medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla de Honor de la Ciudad de Barcelona (2006) y la Medalla d’Or de la Generalitat el pasado Mayo. No le fueron concedidos ni la Creu de Sant Jordi ni el premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Pero Josep Maria Ainaud recibió otros galardones no reglados, pero más prestigiosos: el amor de su esposa, Carme Agustí, con quién se casó en 1957 y que se convirtió en su mirada cuando Josep Maria perdió la vista hace un tiempo (él siguió estudiando gracias a que ella le leía), y el reconocimiento popular de muchísimos catalanes, que lo tendrán siempre en su memoria por haberles descubierto de forma amena e inteligente la historia, a menudo escondida, de su país.

2/8/12

Els models invariables

(c) Pere Virgili
Il·lustracions de Pere Virgili

De vegades passen coses quan menys ganes en tens. Era una nit de festa major i passejava desvagat pel barri esperant que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Per fer temps havia entrat a la llibreria Taifa a badar, però vaig acabar comprant Sandvitxos de realitat, un llibre de poemes d’Allen Ginsberg i, fent-me lloc entre llaunes de cervesa i burilles de cigarret, vaig seure a les escales de la plaça de Sol. Vaig llegir La meva albada, el primer poema. Absort del xivarri habitual del lloc, estava donant-li voltes a uns versos que diuen: Ara que he menyspreat /cinc anys a Manhattan / podrint-se’m la vida / el meu talent en blanc, quan vaig notar un fibló que em trepanava la massa encefàlica entrant-me pel cerebel i sortint-me pel front; l’indubtable símptoma que algú m’estava mirant descaradament. Assumit el cas, el problema era com reaccionar. Malament si m’aixecava i marxava, l’evident incomoditat de la situació es podia convertir en un perillós ridícul si l’individu decidia seguir-me allà on anés. Però també em desagradava profundament la idea d’aixecar els ulls del llibre i encarar-m’hi; considerava l’arrogància un acte indesitjable. Per sort, va ser ell qui em va parlar.
            -Perdoni, vostè és en Vallbona?
            -Si, -vaig respondre alleugerit en alçar la vista i veure que, si més no per l’aspecte, no feia cara de ser el típic pesat que et vol explicar qualsevol psicodrama etílic.
            -Permeti’m que em presenti, sóc l’Home Misteriós, el personatge de la seva novel·la Gràcia.
Vaig posar cara de no entendre res, com si mai no hagués sentit a parlar d’aquella novel·la, tot i que l’havia escrita jo feia uns anys i en recordava perfectament tots els detalls de la redacció i l’edició, però en el fons el que pensava era d’on havia sortit aquell grillat i quina mena de mala passada volia fer-me. Vaig canviar el posat de despistat per un d’alerta, més acord amb la circumstància. Adéu plàcida lectura de Ginsberg, potser mai més no sabria què fer-ne d’aquella reflexió sobre com el capitalisme modern havia malbaratat el talent de tants escriptors.
            -Així que ha sortit de la ficció per fer-se real. Que era dins d’una cinta de Möbius i avui se n’ha deslliurat gràcies als efluvis festius? O potser està en un mal viatge? -vaig rematar recordant el propi Ginsberg a Les cartes del Yagé.
            -Ni una cosa ni l’altra. Veig que no ho ha entès bé. Jo mai no he estat un personatge de ficció, sempre he existit. Tinc nom i cognoms, adreça, DNI, e-mail i una llibreta de La Caixa. Sóc tan real com vostè.
Que aquell home d’uns trenta i tants, ulls grisos i líquids, mirada perduda, llarg i prim, barba-serrat i esblanqueït, amb una samarreta color de gos com fuig, texans que brutejaven i gorra d’obrer dels inicis de la revolució industrial era real, no calia comprovar-ho científicament: existia, era allà, assegut al meu costat, només allargar el braç i el podia tocar si volia; ara, que fos aquell personatge novel·lesc que anava saltant de terrat en terrat del centre de la vila, allà on els edificis, pràcticament de la mateixa alçada, s’aguanten l’un contra l’altre, això ja era una altra cosa.
            -Perdoni, però aquest personatge és fruit únicament de la meva imaginació construïda a partir dels records d’infantesa. Els nens de la meva època jugàvem a polis i a lladres saltant de terrat en terrat i entrant i sortint per qualsevol edifici.
            -I l’Eliseu Contreras, el vell anarquista; la Sara Livingston i la Lauren McMullen, els nois del casal okupa o en Maurici i les seves tietes, la Maria i la Pepita, també són personatges de ficció, segons vostè?
            -Jo tenia dues ties àvies al carrer Ramon i Cajal que havien viscut algunes històries semblants a les dels personatges del mateix nom a la novel·la; accepto l’ús de la realitat que en vaig fer, però la resta són totalment inventats.
            -I si li dic que l’Eliseu va morir fa sis mesos en un asil a Blanes, que les dues americanes que estudiaven arquitectura van obrir fa tres anys un estudi a Charlotte, que en Maurici treballa de lampista com ho va fer el seu avi i que dels joves okupes n’hi ha tres que s’han llicenciat a ESADE, què me’n diu, que són imaginacions meves?
            -Això que em diu és impossible, és un invent, o una coincidència en el millor dels casos, -vaig respondre clarament a la defensiva.

(c) Pere Virgili
Tots aquells personatges eren arquetips, models hipotètics en els quals jo havia eliminat, expressament, els trets més especialitzats per tal de fer-los més pròxims a la realitat del barri on vaig situar el relat. Però d’aquí a ser persones de carn i ossos, amb la seva història escrita en expedients acadèmics, registres empresarials i civils, certificats de defuncions o altes d’autònoms de la seguretat social, hi havia la mateixa distància que va de la realitat a la ficció. Què pretenia aquell individu plantant-se davant meu i dient-me tot allò? I per què aquella nit i allà? 
            -Vostè n’és conscient del mal que ens ha fet durant tots aquests anys, de com va interferir en el decurs de les nostres vides marcant-nos sempre més? D’ençà que va sortir la novel·la ja no he pogut passejar-me mai més de nit pels terrats. Vaig ser perseguit per la gent del barri. Fins i tot es va arribar a mobilitzar un sometent que sortia cada nit per capturar-me com si fos un delinqüent.
            -Perdoni, no era pas la meva intenció el criminalitzar-lo, -vaig dir amb la boca petita i simbòlicament penedit.
            -A bona hora es disculpa. S’ho havia d’haver pensat millor abans d’escriure la novel·la.
            -Potser hauria d’haver posat una nota dient que tota similitud amb la realitat era pura coincidència.
            -Això no hauria evitat la nostra malastrugança. Vostè va escriure una història plena de falses aparences que són reals. Ho sento però ha de pagar per aquesta impostura.
            -Que es querellarà contra mi? Si el que vol és treure’m diners, li adverteixo que no tinc ni cinc.
            -No, el que vull és matar-lo, i ho faré.
Em vaig quedar garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. Quan vaig tornar al món un regalim de suor glaçada em recorria l’espinada. 
            -No pateixi que no li clavaré cap ganivet al coll ni li dispararé. No penso anar a la presó, francament, per vostè no val la pena jugar-se-la; ara, li juro per la memòria de l’Eliseu Contreras que li trauré la vida amb aquestes mans. Bona nit, senyor Vallbona.
A penes va desaparèixer entre la gentada. vaig entrar en un bar: whisky doble. La meva dona em va recordar que el whisky se’m posava fatal. Em pudia l’alè i estava pàl·lid com un cadàver. O potser ja ho era una mica? Vaig limitar-me a assentir, no vaig voler parlar-li del sorprenent encontre per no espantar-la.
Vaig estar unes setmanes espantat. Tothora tenia la sensació que em seguia algú, i cada vegada que sonava el telèfon era un sobresalt. Amb els mesos vaig anar pensant que, tot plegat, havia estat una mala passada d’algun lector a qui la novel·la havia desagradat profundament. I amb el pas del temps vaig anar oblidant l’incident. Estava concentrat en una novel·la que m’absorbia tot el pensament. No hi havia lloc per res més. Fins que em van trucar de l’Independent de Gràcia. Havien rebut un conte a la redacció del setmanari on jo n’era el protagonista. Com que els havia agradat, em demanaven si tenia inconvenient que el publiquessin al número de la Festa Major.
Quan el vaig llegir vaig notar la vella sensació de quedar-me garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. A la biblioteca tenia un exemplar de Sandvitxos de realitat amb el segell de la Taifa. Ho recordava bé, l’havia comprat una nit de Festa Major mentre esperava que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Fins i tot, un temps després, havia escrit un poema on citava aquells versos sobre el malbaratament del talent literari.
Em sentia buit, com mort.

Conte publicat al número 447 de l'Independent de Gràcia, dedicat a la Festa Major 2012

1/8/12

Joan Bassegoda, el hombre que interpretó a Gaudí

La erudición ha de tender a ser justa y ecuánime para ser científicamente irrefutable y unánimemente reconocida. A Joan Bassegoda i Nonell (Barcelona 1930) nadie le niega su profundo conocimiento documental de la obra de Gaudí, pero le cuestionan la sesgada interpretación que da del arquitecto acercándolo a sus propios postulados ultraconservadores y católicos. Bassegoda falleció este lunes en Barcelona a los 82 años.
Ser nieto e hijo de arquitecto marca. Joan Bassegoda se tituló en 1957 por la ESTAB y se licenció en 1960 por la UPC. Trabajó toda su vida en la universidad, desde profesor ayudante a catedrático. En 1968 fue nombrado director de la cátedra Gaudí de la propia UPC y en el 2000, cuando se jubiló, pasó a ser conservador y director honorario en el 2010. A lo largo de estos años escribió una treintena de libros y más de 1500 artículos, muchos de los cuales dedicados a Gaudí y que hoy son obras de referencia documental. A partir de este ingente trabajo se ganó merecidamente el prestigio como máximo especialista en la obra gaudiniana, pero también se granjeó muchos enemigos entre historiadores y especialistas que critican la visión católica y conservadora que ha dado del arquitecto; ideario que se asemeja al suyo: católico duro y defensor del franquismo.
A pesar de su indudable e incuestionada obra historiográfica, de la ayuda y consejo que siempre prestó a quién se le acercó a pedírselo, Joan Bassegoda tenía fama de ser de trato difícil. No rehuía jamás la polémica. Siendo conservador del Círculo del Liceu, la entidad criticó duramente el proyecto de reforma del teatro. Era habitual que cargase contra las intervenciones en obras gaudinianas; a pesar de que, afirman algunos allegados, al jubilarse moderó su discurso crítico.
La catedral de Barcelona (donde dirigió obras de restauración), el monasterio de Poblet (del cual era conservador), el Gran Teatre del Liceu o la Llotja de Mar fueron también objeto de algunos de sus estudios. La Casa Batlló, Parque Güell, Casa Calvet o la Cripta de la Colonia Güell, fueron algunas de las obras de Gaudí en las que él dirigió la restauración y que le convirtieron en uno de los máximos expertos en la restauración de sus obras.
Instituciones como la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (que presidió entre 1990 y 1998), y la Reial Acadèmia de Doctors, de las que fue académico numerario, y la Real Academia de Bellas Artes de Madrid, reconocieron su carrera, que tuvo un punto culminante al recibir la medalla de oro de Bellas Artes en 1989. Era socio honorario del American Institute of Architects de Washington.
Ese mismo año publicó ‘El gran Gaudí’, quizás la obra más exhaustiva del arquitecto de la Sagrada Familia. Cinco años antes, en 1984, había comisariado una gran muestra sobre Gaudí para la Fundació La Caixa. Otras obras suyas son ‘Guía de Gaudí’ (1970), ‘La catedral de Barcelona’ (1973), ‘Historia de la Arquitectura’ (1976) o ‘La Pedrera de Gaudí’ (1980).
Casado pero sin hijos, con su desaparición se cierra un capítulo de más de 160 años en los que el apellido Bassegoda ha estado ligado a la arquitectura catalana y a su historia.

26/7/12

Un llegat escàs

Afirma l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté que, “La única revolució que ha triomfat per damunt de totes les ideologies és l’esport, que ha arribat a tothom”. Això ningú no ho dubta, però a Catalunya hem passat de fer la revolució l’any 1992 a ser contrarevolucionaris vint anys després, perdent oportunitats d’ubicar-nos històricament al món modern. Malgrat els auguris de la Càtedra Internacional sobre Olimpisme que la UAB i el CIO es van empescar l’any 95 “per investigar i divulgar els ideals del moviment olímpic”, i tot i obres imprescindibles com ‘Història il·lustrada de l’esport a Catalunya’, de Xavier Pujadas i Carles Santacana, la bibliografia sobre l’esport a Catalunya és misèrrima i, majoritàriament, centrada en el Barça i en títols mediàtics i terapèutics.
No obstant el pes de l’esport en la transformació de les societats modernes, la voluntat d’explicar la versió catalana dels fets és escassa. ‘Barcelona 1955, els Jocs Mediterranis’, de Juli Pernas; ‘100 anys d’esquí a Catalunya’, d’Antoni Real; ‘Los grandes premios internacionales de la Peña Rhin’, de Pablo Gimeno, ‘Història de l’excursionisme a Catalunya, de Francesc Roma; ‘Volta a Catalunya, un segle d’esport i país’ i el recentíssim i esperat retorn de Santacana i Pujadas amb ‘Història de l’atletisme a Catalunya‘, conformen una migrada llista de títols per un país que presumeix dels millors JJ OO de la història.
És per això que l’aparició de ‘Cultura ciclista’, una editorial dedicada a la publicació de llibres sobre aquest esport, ja siguin periodístics o històrics, és una bona manera de commemorar el vintè aniversari dels jocs. Ara que van maldades per tot, val la pena tornar a pensar en la única revolució possible.

24/7/12

Paco Morán, un actor nada extraño

Cuando en 1970 se instaló en Catalunya Francisco Morán (Almodóvar del Río 1930) era ya un actor consolidado. Había estudiado arte dramático en Córdoba y se había dado a conocer en le televisión ya desde los albores de TVE. Pero quizás fue también de los primeros en saber lo fugaz de la fama televisiva, y fue en Catalunya donde su talento interpretativo se consolidó entre el público teatral, hasta hacerse familiar para decenas de miles de espectadores junto a Joan Pera en ‘La extraña pareja’. Francisco Morán falleció ayer a los 81 años en la clínica del Pilar de Barcelona a causa de una insuficiencia pulmonar contra la que llevaba luchando dos años. Aquí es y será siempre Paco Morán.
El dúo Paco Morán y Joan Pera estuvo con ‘La extraña pareja’, de Neil Simon, cinco años consecutivos (1994-1999) en el escenario del Teatre Borràs de Barcelona, además de los bolos. Hay gente que fue a verlos dos, tres e incluso cinco veces. Como el público se sabía las partes más cómicas de la obra de memoria, ellos las alteraban e introducían apostillas que, a su vez, atraían a nuevos espectadores al teatro. El pez se mordía la cola para mayor gloria de los actores. La pareja dejó de ser extraña y Morán se convirtió en un personaje tremendamente popular en Catalunya.
Morán quiso ser actor desde jovencito. A los 17 años ingresó en el Conservatorio de Música y Declamación de Córdoba, donde estudió arte dramático. De sus años juveniles nació la creación, junto a otros compañeros, del Teatro Español Universitario, que acercó a numerosos autores de prestigio internacional al público. Tras hacer de locutor en Radio Córdoba se trasladó en 1957 a Madrid, donde pasó a formar parte del cuadro de actores de RNE y de TVE, medio en el que intervino en unos 2.500 programas ya desde sus inicios.
Unos años después de consolidar su prestigio como figura del escenario gracias a ‘El apagón’, de Peter Schaffer, (1968) Paco Morán se trasladó a Catalunya. Obtuvo sonoros éxitos con ‘Cada oveja con su pareja’ (1973),’Punto y coma’ (1987) y pero fue junto a Joan Pera, entonces un actor ya muy apreciado en Catalunya, cuando conoció el éxito popular. Tan grande fue el triunfo, que incluso se permitieron el lujo de batir el record Guineess de espectadores en una sola función de teatro de pago (13.-044) llevando ‘La extraña pareja’ al Palau Sant Jordi de Barcelona en su última función. Y con televisión en directo. El espectáculo posterior del dúo ya convertido en pareja de hecho, como solían bromear ambos, fue ‘La jaula de las locas’, donde además, curiosamente, interpretaban una pareja homosexual. Posteriormente estrenaron ¡Mamáaaa!, un espectáculo escrito especialmente pare ellos por Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez.
En 2006 sufrió un grave accidente de circulación, después una caída con rotura de fémur, y una operación complicada con una importante infección. Todo ello lo tuvo en una grave situación de salud y, lógicamente, apartado de los escenarios durante dos largos años. Su último trabajo fue una adaptación de ’El enfermo imaginario’, de Molière, que le permitió celebrar sus bodas de oro con la profesión. Muestra del reconocimiento durante tantos años del público catalán, la Generalitat le concedió este año la Creu de Sant Jordi.

Esther Tusquets, editora y escritora

Sostiene Jorge Herralde que, de niña, Esther Tusqtets (Barcelona 1936) solo quería leer o escribir; luego, su dedicación al mundo editorial no fue tan azarosa como se ha dicho. Quería leer, quería escribir y su familia tenía posibilidades de ofrecerle ese futuro. Cuando su padre Magí compró Lumen, un pequeño sello editorial creado por familiares suyos en Burgos y dedicado libros religiosos, lo que hizo fue poner en manos de su hija Esther el instrumento necesario. La chica no tenía vocación de editora, pero aceptó y le gustó de inmediato. Al fin y al cabo, la raíz del trabajo de un editor es esa: leer y escribir. Pero los deseos vitales de aquella niña llegaron ayer al final del camino. A pesar de que le había dicho a su hermano, el arquitecto Óscar Tusquets, que quería morir en su casa de la calle Muntaner, Esther falleció ayer en el hospital Clínic de Barcelona por una pulmonía agravada por el parkinson que padecía desde hace unos años.
Quizás lo que no se imaginaba su padre cuando adquirió aquella editorial que instaló sus primeras oficinas en la biblioteca del propio domicilio familiar, era que su hija la convertiría en uno de los sellos progres de la transición, y referencia de la literatura femenina e infantil. Autores como Virginia Woolf, Margaret Atwood, Susan Sontag o Quino (Mafalda, el gran revulsivo económico del sello), forman parte del acerbo cultural de varias generaciones gracias a la osadía de Esther. Con estos autores, y otros como Umberto Eco, Beckett, Styron, Woolf, Joyce o Céline, Tusquets contribuyó a la universalidad del castellano al incorporar a esta lengua un catálogo canónico de obras internacionales. Lo mismo hizo con Femenino singular, la primera colección dedicada exclusivamente a la literatura de mujeres o con la colección de poesía, género reñido con el negocio. Pero no puedo evitar el encontronazo con su cuñada, Beatriz de Moura, y en 1969 esta y su marido Óscar crearon el sello Tusquets abandonando el barco familiar.
Pero Esther Tusquets no olvidó jamás su idea de leer y escribir. Con 40 años, reunió un día a sus amigos en casa y les presentó su primera novela, ‘El mismo mar de todos los veranos’ obra que, a pesar de que su autora decía que tenía un estilo latoso y complicado, tuvo un merecido éxito y anticipó una carrera literaria clave para entender el papel de la burguesía barcelonesa en el franquismo y la transición. Su literatura tiene en este título y ‘El amor es un juego solitario’ y ‘Varada tras el último naufragio’, con las que forma una trilogía, uno de los relatos más potentes, desde el punto de vista evocativo, para explicar la transformación de la sociedad catalana durante la segunda mitad del siglo XX. Si a ello le unimos sus libros autobiográficos como ‘Bingo!’ ‘Habíamos ganado la guerra’ o ‘Confesiones de una vieja dama indigna’, donde relata episodios íntimos de su vida con una sinceridad radical y sin ningún tipo de tabú, la literatura de Esther Tusquets se nos ofrece como la narración del testimonio de toda una vida que trascurre entre el fin de la guerra, la democracia y la modernidad, con especial énfasis en la revolución del papel social de la mujer. La memoria como instrumento de conocimiento.
Así, entre lectora, observadora y autora, Esther Tusquets consolidó un proyecto editorial basado en una personalidad y criterio acertados, pero cada día más alejado de los nuevos paradigmas de la industria cultural. Como con la globalización y la industria del entretenimiento el negocio editorial se había vuelto huraño para ella, tecnificado y más cercano al márquetin que a la literatura, y no encontraba a nadie que supiera llevarlo, en 1996 decidió venderlo a Bertelsmann. El primer título que editaron los nuevos propietarios fue Mujercitas. Sílvia Querini, la directora, recogía el testigo y, a pesar de la forma abrupta como Esther dejó el sello (según cuenta ella misma) la idiosincrasia del sello estaba garantizada.
En su último libro, ‘Tiempos que fueron’, escrito a cuatro manos junto a su hermano Óscar, no sólo descubrió cosas de su pasado que ni sospechaba, sino que le permitió saldar algunas cuentas con la memoria familiar. Una especie de pasar página, cerrar ventanas y dejar la casa en orden. Tenía sensación de final.

19/7/12

Dèieu no? Tres tasses

Mentre escrivia furiosos articles contra la colla de rojos del cinema i el teatre que s’oposaven a la participació d’Espanya a la guerra de l’Iraq, José Ignacio Wert ja maquinava la revenja; i el dia que el van nomenar ministre li van servir en safata aquell plat que es menja fred. La crisi era l’excusa perfecte, l’encesa animositat del PP envers els creadors culturals que no són de la seva corda, el subjecte que havia de presidir la seva política. Primer van ser les retallades medul·lars a totes les línies d’ajuda al cinema, ara l’augment de l’IVA a tots els espectacles, museus i continguts digitals fins el 21%. La revenja és a taula: dèieu no? doncs aquí en teniu tres tasses.
De rebot han matat el llibre digital en carregar-li el 21% d’IVA mentre els de paper segueixen amb l’IVA reduït per mor de la Unió Europea, no d’ells. Un dels problemes del llibre digital a Espanya és la poca diferència de preu amb el de paper, fet que no ajuda a fer-lo atractiu i a que aquest mercat tot just representi un 1% del total (el 25% als USA, el 10% ja a França). Amb la pujada incontrolada de l’IVA més val llençar els e-readers que us van regalar per Nadal. Amb aquest liberalisme ignorant, la cultura deixa de ser un valor de progrés i coneixement per passar a ser un simple mercadillo. I , qui no guanyi calés, que tanqui.
El que hauria de tancar, per cert, és el premi Crims de Tinta que convoca el Departament d’Interior de la Generalitat. Reduir la dotació de 20 a 4 mil euros i, amés, condicionar-lo a que hi hagi crèdit suficient en el moment de la concessió del Premi són ganes de fer el ridícul. A Interior ningú no els obliga a ajudar els creadors. Puig no és Wert; ara, Wert voldria tenir poli.