La cartografia de la memòria

Quan Flaubert crea el gran personatge de Frédèric Moreau, el protagonista de ‘L’educació sentimental’, està posant les bases de l’arquetipus de personatge literari del segle XX: el petitburgès indolent què, bo i superant el seu estadi natural insípid i poca pena, aconsegueix convertir-se en un ésser psicològicament complex què entén la realitat bo i creuant l’aspre desert dels sentiments a través del tènue fil de la memòria.

Néts dubtosament legítims de la gran literatura del XIX (i no només de Flaubert, també d’Stendhal), alguns psicòlegs i terapeutes moderns han captat la potència transformadora de la pràctica emocional de la memòria i l’han elevada a la categoria de ciència social; sense entendre res de la realitat, que els fa por perquè és dura i poc complaent, i convertint així la memòria en un instrument d’adotzenament de febles i pusil·lànimes.

Al seu torn, els joves cadells de l’esquerra post comunista , profundament acomplexats per la seva història, han convertit aquesta memòria lleu, i tan indolent com el personatge de Flaubert, en estratègia política. Així ha nascut aquest estrambòtic concepte pleonàstic anomenat memòria històrica, com si hi pogués haver una memòria del que encara no ha passat.

I així, sense entendre ni un borrall de què va la vida realment, és a dir essent tan poca pena com Frédèric Moreau, ja tenim la memòria de moda. Tothom en parla i les tertúlies de les ràdios en van plenes. A part d’això, com a societat, seguim tenint l’encefalograma ben pla. Polítics, economistes, terapeutes i capellans ens la poden anar fotent per totes bandes i ens quedem tan amples, fins i tot hi ha qui ho entén, i a alguns masoquistes els acaba agradant.

D’això serveix la memòria teledirigida des de les institucions, els mitjans de comunicació i les ciències socials. Ara bé, per sor el món està poblat per alguns éssers intel·ligents, un aspecte de la condició humana què cada dia costa més de trobar.

Aquest és el pintoresc cas que ens reuneix aquí avui: un seguit d’individus, els quals per l’edat haurien de patir la hipertròfia històrica que pateixen la majoria de catalans, amb il·lusió, això si, i què, en lloc d’això, s’han dedicat durant dies i dies, mesos, a posar ordre al caos sentimental que un te quan arriba a una certa edat. El resultat és un llibre què, més enllà de l’evocació més o menys analgèsica del record dolç i llepat, és un intent francament reeixit d’arribar a la realitat de les seva vida com a col·lectiu, que no és el mateix.

Aquest llibre cartografia la memòria d’un temps i d’un país. Ho fa amb tendresa, si, però sobretot amb voluntat de superar l’estrictament sentimental per incorporar tots els passatges (els col·legis l’església, els personatges, l’oci, els metges, els bars...) a la vida d’avui i de cada dia. Allò que diu el poeta dels orígens i la identitat.

Fer un mapa del que ha passat a la nostra societat durant mig segle, posem per cas, és ordenar els sentiments, classificar-los, establir-ne una jerarquia i un ordre de prioritats per avançar cap a la realitat, és a dir, cap a la comprensió de qui som, d’on venim i on anem; és a dir, del gran drama de l’existència humana: que hi i fotem aquí?
Tot plegat una bona forma de superar el papanatisme lleu i sense ànsia que presideix de nou el món d’ara, igual que ho feia al segle XIX quan el jove Moreau es va enamorar d’aquella dona i Flaubert ho va relatar. No hi ha millor exercici que aquest que ha fet tota una generació de vilassarencs i que avui us presenten, per evitar no caure en la temptació moderna de la memòria de peix (disfressada de teràpia o d’estratègia política, com ho vulgueu), i què ens fa dèbils i curts d’enteniment.

Text dit a la presentació del llibre Tempus fugit, el Vilassar de Mar dels 50, 60 i 70

Camí d’Helsingor

Cansat per la calorada que fa avui en aquest punt tant septentrional d’Europa, m’assec en un mur baix a les envistes del castell de Kronborg a veure passar els vaixells per l’Oresund; així ho devia fer Erik Vè mentre comptava els diners que feia amb el peatge que cobrava tots els vaixells que hi passaven. De fet, el castell i la seva història m’importen ben poc. L’únic que m’ha portat fins aquí és intentar entendre què va captivar Shakespeare per situar-hi allà Hamlet (Quaderns Crema) El castell és un bon escenari per una tragèdia tan terrible com aquesta, però hi ha un no se què de perfecte en l’estructura constructiva de la fortalesa, potser producte del propi estil renaixentista, que la fan ben creïble com a duana del segle XV, però inversemblant com a paisatge per a un drama familiar. Per més que volto per dins i per fora, faig fotos amb passió de japonès, entro a la capella, les masmorres i els lavabos (l’estat del benestar danès posa wc als llocs més impensables i el d’aquí fa que ens pixem per les cantonades), no acabo de veure que li va trobar Shakespeare al lloc.

Havent llegit Aire de Dylan (Seix Barral), el darrer Vila-Matas, i escatint-hi clarament el to hamletià del protagonista, el jove Vilnius, diria que el castell de Kronborg no ajuda en res a acostar-se a la realitat; hi ha tan de sentimentalisme en aquell pati immens, en aquelles torres acabades en punxa perfectament rodona i altiva o en aquell oratori perfectament blanc i clar, que no hi trobo engrunes de realitat per enlloc. Quan més em sedueix la idea argumental i el drama del jove príncep, més em decep l’escenari.

Però Shakespeare era donat als jocs de miralls trencats, als contrastos brutals, a la passió desfermada per tocar la realitat i apartant-se’n rabent de tant com crema. El sonet “Acusa’m, doncs, d’això: que he oblidat el favor / amb què hauria pagat el teu mereixement”, pàgina 117 dels Sonets traduïts per Salvador Oliva (Edicions 62), escenifica preciosament aquesta idea. Aquí potser li va fugir de les mans aquest control d’una realitat que diu entre versos, per això va ser un text què, fa anys, va encendre l’absurda polèmica sobre l’homosexualitat del seu autor (en algun moment semblava que aquesta condició posés en judici el valor de la seva obra; ximpleries). Sigui com sigui, la tarda que vaig comprar-me aquest volum, vaig pujar tot prest a la cafeteria de la Laie per llegir-ne algun tot fent un cafè camí de la facultat. Aquell dia vaig arribar vint minuts tard a classe. Això mai no em passaria a Kronborg. Arribo puntual al tren.

El nou CoNCA

No els serà fàcil als membres del CoNCA 2.0 aixecar el nou Consell, bo i tenint en compte la brasa que encara hi ha sota les cendres de l’antic. De la mateixa manera que, quan es discutia la primera llei, hi havia un fals consens públic que situava el nou ens amb unes altíssimes cotes de poder financer i independència respecte del Departament, ara plana la sensació de que el segon CoNCA serà una joguina del Conseller sense raó de ser. I, probablement no sigui ni una cosa ni una altra. Ni el primer era un totpoderós mandarí dels diners i l’avenir de la cultura, ni aquest més petit no podrà incidir en la vertebració cultural del país, tant políticament com social.

De CoNCA n’hi ha força al món, i no tots amb les mateixes atribucions. N’hi ha al Regne Unit i a Vietnam, n’hi ha amb caixa pròpia i n’hi ha sense ni cinc, i tots estan federats. Vull dir que, durant la tramitació i debat de la primera llei es va tenir poc en compte els diversos models que hi ha; es va fixar la mirada en els de llistó alt sense tenir en compte l’alçada del nostre llistó, i es van sobrevalorar les possibilitats de la cultura catalana.

D’aquí a un temps, si se’n fa un seguiment, s’analitza bé el treball i se’n valoren els resultats en funció del que culturalment som, hi haurà raons per dir si valia la pena o no un nou CoNCA. Ara el problema principal és les expectatives d’inici, que ningú no va puntualitzar ni explicar; ans al contrari, es va donar tota mena d’ales a la febril imaginació sobre el nounat. I així ha anat la seva curta i convulsa història. Ara els nous membres cobraran molt menys i tindran molta feina: fer neteja a dins i informar, valorar, assessorar i avaluar el de fora. No serà fàcil; possible potser.

Qui mana diu el què es paga

Sense ajornaments ni matisos, i amb una llarga llista de medicaments que deixen d’estar finançats per la Seguretat Social, la ministra Ana Mato li ha deixat ben clar al conseller Boi Ruíz que aquí, qui mana és l’estat per moltes transferències que hi hagi. El conseller ha respost que valorarà que el ‘medicamentàs’ no perjudiqui segons quins sectors socials, però tret d’aquesta frase de cara a la galeria, res de res. Mentre, els bascos han anunciat un decret que els permetrà saltar-se el copagament. Un decret, i els diners que tenen i que no tenim nosaltres, és clar.

Algú li hauria de dir al conseller que això no és a patronal de la sanitat que dirigia abans, i que, en l’actual situació, no pot fer i desfer al seu gust. S’estalviaria patinades, l’home.

I parlant de la situació què avui es veu en la Sanitat com ahir en l’educació... N’hi ha què d’això en diuen intervenció, encoberta si ho voleu, però eficaç al cap i a la fi.

O sigui, ja no és qui paga mana, perquè de pagar els catalans ens en fem un fart. Ara és qui mana diu el que es paga i qui ho paga.

Així, els bascos a casa seva, els espanyols a la resta,manen, i nosaltres amb un mal de cap d’iboprufè. Pagat de la butxaca, ep.

Dit a el Món a RAC 1 el 28 de juny de 2012

Arguments o excuses?

Malament rai quan l’únic argument que li queda al govern per raonar a l’opinió pública el recolzament polític i sense fissures a Eurovegas són els llocs de treball. I dic malament perquè estic segur que el propi president Mas sap que, quan diu això, només posa una excusa amb un fonament tan dèbil com, el del govern de Mallorca per edificar a la platja verge d’es Trenc, i que tothom ha criticat.

El president sap que 200 mil llocs de treball són una xifra inassolible a la que no han arribat ni de lluny als casinos de Macao o las Vegas. També sap que un suport tant compromès com el que mantenen amb aquesta gent per promoure un model econòmic que serà pa per avui i misèria per demà, no s’aguanta per enlloc. I també sap que la fractura ambiental i social al Delta del Llobregat serà irreversible, que les màfies camparan encara més lliurement del que ho fan ara, i que, en definitiva, aquesta no és la manera de construir la Catalunya del futur.

Però llavors pensa en els llocs de treball, i l’argument es converteix en excusa, com el carruatge de la Ventafocs en carabassa.

El que passa és que el príncep ja l’ha tret a ballar i sempre és millor un encanteri, encara que sigui passatger, que no pas les germanastres.

Dit a El Món a RAC 1 el 25 de juny de 2012

Les molles

Quan una cultura petita i senes pes polític s’enfronta a les multinacionals de la indústria cultural, sap que te les de perdre sempre. Llavors pot passar que, o bé s’acontenti amb les molles i d’això en faci bastió de la seva supervivència petita i trista, o bé es revolti, s’hi enfronti, busqui aliats i hi planti cara amb la dignitat que li pertoca com a cultura viva i llegat patrimonial de tot un poble.
Amb la llei del cinema els catalans hem triat l’opció d’abaixar el cap i acontentar-nos, amb el que ens donin intentant fer passar bou per bèstia grossa i autoconvencent-nos de què no és dolent allò que no ens mata, ens deixi tolits i malferits. És clar que l’altra opció, la de plantar cara a les totpoderoses multinacionals del cinema, era poc menys que suïcida. Tot és mal que mata.
En tot cas, el què no han de fer mai els polítics és el que fan sempre: intentar matusserament fer-nos creure que, una decisió clarament agressiva i provocada per les majors del cinema, te aspectes positius.
Les molles del pa sec poden ser bones quan passes gana, però d’aquí a que ens creiem que són mereixedores d’una estrella Mitxelin....
Que no cola, conseller.

Dit a el Món a RAC 1 el 21 de juny de 2012

Perdudes les il·lusions

Quan els fa aquell primer dictat, poca cosa saben els alumnes del professor Lazhar de la portentosa imaginació d’Honoré de Balzac i de la seva no menys poderosa capacitat d’observar el món. Són canalla d’una escola de Montreal què, protegits dels drames de la vida per les famílies, l’estat i el sistema educatiu, topen frontalment amb la brutalitat de la condició humana quan la seva mestra es penja al bell mig de l’aula. Lazhar n’és contractat com a substitut, un impostor a la fi, però els llegeix Balzac i els obre els ulls a experimentar amb l’ensurt quotidià de l’existència.
Perdudes les il·lusions banals, els nens i nenes de Lazhar pouen en la realitat que hi ha més enllà dels primers sentiments i maduren. L?escola, els pares i l’administració són incapaços de fer aquest pas. Probablement no han llegit mai ni ‘Els sofriments de l’inventor’ balzaquians (Proa), ni tan sols les educatives faules de Lafontaine (Cruïlla), amb que Lazhar ensenya a reflexionar als seus estudiants.
Però, arribat un punt de la vida en què ja un s’hauria d’abstenir per sempre més de mirar a l’úter matern; és absolutament necessari perdre les il·lusions? Ens fèiem aquestes preguntes llegint ‘Les il·lusions perdudes’, de Balzac, en una traducció de Jaume Fuster per a Les Millors Obres de la Literatura Universal (Ed. 62). Era l’abril de 1982, el país creixia, el català conqueria territoris mai no explorats, i la universitat, tot i que rebia l’epítet de ‘fàbrica d’aturats’, era un bullir d’idees, d’il·lusions trobades. Per què, doncs, provocar l’ensulsida d’aquells nous projectes vitals i col·lectius?
Però a la fi Lazhar és descobert; només es tracta d’un refugiat algerià que, al seu país, regentava un restaurant. Fa la darrera classe, els llegeix la faula que ha escrit per a ells, i desapareix per sempre de l’escola; però potser no de les seves vides.
Balzac està de sort, hi ha 21 títols seus al mercat català ara mateix. D’altres clàssics no han tingut la mateixa fortuna, i els catalans encara menys. El patrimoni literari desapareix, el país es torna cada dia més musti, les il·lusions es dilueixen en un no res, i a ningú no sembla importar-li gaire. A la democràcia especulativa ja li van be aquestes generacions de mediocres que crea. Per què somiar, doncs? Que els extirpin aquest dolorós tumor de petits i s’estalviaran que pensin de grans. I sobretot, que vigilin no se’ls coli algun professor Lazhar.