Què en saben de llengües, d’ensenyament, de diglòssia, de comunitats de parlants o d’identitats culturals els jutges? Res. Ells es limiten a interpretar les lleis segons les seves intencions polítiques i punt. La justícia, no ens enganyem, és deutora dels poderosos, no pas protectora dels dèbils. Per això avala el recurs del PP sobre l’ús preferent del català a l’ajuntament de Barcelona. Ells són ara el poder.
Vull dir que, després de la sentència de l’estatut, de les posteriors del Suprem i de la sentència de la Secció Cinquena del propi TSJC, corregida després pel plenari, on es reconeix el dret d’algunes famílies a la secessió lingüística en l’ensenyament, poca cosa hem d’esperar de la justícia respecte el dret a l’ús normal i prioritari del català a Catalunya.
Però el que no podran mai prohibir els jutges de cap jutjat és que els ciutadans utilitzem la nostra llengua habitualment, en totes i cadascuna de les nostres activitats, tant les personals com les professionals. Fem-ho sempre, clarament i decidida, i no hi haurà jutge què ens aturi.
La pervivència en l’ús social del català depèn prioritàriament de nosaltres. No ens excusem en sentències més o menys injustes.
Dit a El Món a RAC 1 l'1 de juny de 2012
31/5/12
Tots som de poble
El poble és l’epicentre de totes les coses. Recorrem els complicats viaranys del món, descobrim cultures, coneixem amors i aprenem costums, però el motlle què ens modela a partir de tota aquesta massa és el poble, el lloc d’on som. Un és d’on vol ser, però no trobareu ningú que us digui que és de Nova York o de Paris, us dirà que és l’Upper east side, de Saint Germain, de Rockaway o de Saint Denis: el poble.
L’antiga Mequinensa, el poble de Jesús Moncada, va ser negada per les aigües del pantà per republicana, roja , anticlerical i llibertina. En nom del progrés de l’energia elèctrica, l’antiquíssim poble va ser destruït i enfonsat, molts dels seus habitants en van marxar, i es van perdre per sempre les seves ancestrals maneres de viure.
És precisament aquest arrancar-los la seva identitat, despullar-los de tot el què havien estat i els havia donat personalitat, i com el poble -unit o egoista- lluita per mantenir la dignitat, l’eix central de l’obra literària de Jesús Moncada. La fascinació que els lectors sentim per la condemna d’aquella col·lectivitat és el motor del relatar de l’autor de Camí de sirga, Calaveres atònites (La butxaca), La galeria de les estàtues o El cafè de la granota (Ed. 62). I és que, amés de negada, Mequinensa va ser torturada durant 13 inacabables anys. Des que en 1957 van començar les obres de la presa sense que els seus habitants no en sabessin res, fins l’any 1970, quan les velles edificacions van començar a ser enrunades i els seus habitants es van traslladar al poble nou, un lloc inhòspit de cases idèntiques i carrers amb lletres, el poble va viure sota l’amenaça de l’aniquilació.
El dolor de veure desaparèixer el lloc on has nascut va més enllà del mal físic. Sents que t’arrenquen la memòria, que l’excavadora s’endu tot el que has estat, que tot tu et converteixes en pols blanca; ells que només coneixien la pols negra de les mines de lignit que els havia donat de ben menjar i viure durant anys. Però, a la fi, el malson es va fer realitat, i avui ja només resta la literatura de Jesús Moncada i les anècdotes dels vells per evocar una vida que es va perdre per sempre sota les aigües d’un pantà.
El TNC evoca ara la història de Mequinensa amb en Mallol Fontcalda, el secretari del jutjat; l’Estanislau Corbera, l’amo del cafè del moll, la Penèlope, germana del jutge Crònides, el vell barquer en Nelson, i tot de personatges del bigarrat i intensament vital univers moncadià. Aquestes coses no s’han d’oblidar mai.
L’antiga Mequinensa, el poble de Jesús Moncada, va ser negada per les aigües del pantà per republicana, roja , anticlerical i llibertina. En nom del progrés de l’energia elèctrica, l’antiquíssim poble va ser destruït i enfonsat, molts dels seus habitants en van marxar, i es van perdre per sempre les seves ancestrals maneres de viure.
És precisament aquest arrancar-los la seva identitat, despullar-los de tot el què havien estat i els havia donat personalitat, i com el poble -unit o egoista- lluita per mantenir la dignitat, l’eix central de l’obra literària de Jesús Moncada. La fascinació que els lectors sentim per la condemna d’aquella col·lectivitat és el motor del relatar de l’autor de Camí de sirga, Calaveres atònites (La butxaca), La galeria de les estàtues o El cafè de la granota (Ed. 62). I és que, amés de negada, Mequinensa va ser torturada durant 13 inacabables anys. Des que en 1957 van començar les obres de la presa sense que els seus habitants no en sabessin res, fins l’any 1970, quan les velles edificacions van començar a ser enrunades i els seus habitants es van traslladar al poble nou, un lloc inhòspit de cases idèntiques i carrers amb lletres, el poble va viure sota l’amenaça de l’aniquilació.
El dolor de veure desaparèixer el lloc on has nascut va més enllà del mal físic. Sents que t’arrenquen la memòria, que l’excavadora s’endu tot el que has estat, que tot tu et converteixes en pols blanca; ells que només coneixien la pols negra de les mines de lignit que els havia donat de ben menjar i viure durant anys. Però, a la fi, el malson es va fer realitat, i avui ja només resta la literatura de Jesús Moncada i les anècdotes dels vells per evocar una vida que es va perdre per sempre sota les aigües d’un pantà.
El TNC evoca ara la història de Mequinensa amb en Mallol Fontcalda, el secretari del jutjat; l’Estanislau Corbera, l’amo del cafè del moll, la Penèlope, germana del jutge Crònides, el vell barquer en Nelson, i tot de personatges del bigarrat i intensament vital univers moncadià. Aquestes coses no s’han d’oblidar mai.
El preu de resistir
La crisi obliga a Josep Gregori, fundador de l’editorial Bromera, a tornar a la direcció de l’empresa que ell mateix va fundar fa 26 anys, i de la que se n’havia apartat des de en fa un i mig, rtellevant a Joan Llinares, que abandona l’empresa. Llinares, ex administrador de l’IVANM, el MNAC i el Palau de la Música de l’era post-Millet, era el director general del grup Bromera (Bromera, Algar i Animallibres) des de gener del 2011.
A més l’empresa ha anunciat un ERO d’un any que afecta al 50% dels 32 treballadors de la plantilla i la reducció del nombre de títols en un 20%. El descens del suport públic a l’edició, sobretot a València, les suspensions de pagaments de l’Arc de Berà i de Moll (distribuïdora a les Illes), i la caiguda de vendes de llibres de lectura prescrits a les escoles, obliguen el primer segell editorial valencià a prescindir de títols que es consideren poc rendibles. Les memòries de Salman Rushdie serà un dels sacrificats, però autors com Benjamin Black o Erri de Luca seguiran en catàleg.
El descens de vendes i ajudes públiques, i el desconcert que el digital ocasiona al sector editorial, està provocant la inefable cançó de l’enfadós: si les editorials només publiquen allò que saben que venen (ara és Bromera qui ho anuncia, però d’altres ho fan sense haver-ho dit i encara alguns tercers ho neguen), què en quedarà del patrimoni literari? Si ningú publica títols importants perquè es venen poc, d’aquí a quatre dies no en quedarà res de la història de la literatura. Quedarà un munt de paper, en la majoria dels cassos sense cap interès, tret del comercial, que serà oblidat aviat. Si només en queda la distracció, som en el procés d’agonia i mort de la literatura.
A més l’empresa ha anunciat un ERO d’un any que afecta al 50% dels 32 treballadors de la plantilla i la reducció del nombre de títols en un 20%. El descens del suport públic a l’edició, sobretot a València, les suspensions de pagaments de l’Arc de Berà i de Moll (distribuïdora a les Illes), i la caiguda de vendes de llibres de lectura prescrits a les escoles, obliguen el primer segell editorial valencià a prescindir de títols que es consideren poc rendibles. Les memòries de Salman Rushdie serà un dels sacrificats, però autors com Benjamin Black o Erri de Luca seguiran en catàleg.
El descens de vendes i ajudes públiques, i el desconcert que el digital ocasiona al sector editorial, està provocant la inefable cançó de l’enfadós: si les editorials només publiquen allò que saben que venen (ara és Bromera qui ho anuncia, però d’altres ho fan sense haver-ho dit i encara alguns tercers ho neguen), què en quedarà del patrimoni literari? Si ningú publica títols importants perquè es venen poc, d’aquí a quatre dies no en quedarà res de la història de la literatura. Quedarà un munt de paper, en la majoria dels cassos sense cap interès, tret del comercial, que serà oblidat aviat. Si només en queda la distracció, som en el procés d’agonia i mort de la literatura.
24/5/12
Rodamóns sense casa
Entre 1964 i 195 Bob Dylan va escriure ‘Taràntula’ (Global Rhythm Press), una novel·la què vam trigar anys a poder llegir aquí. Es diu què, de la pulsió filosòfica d’aquell relat experimental, en va sorgir ‘Like a Rolling Stone’, tema considerat la millor cançó de tots els temps segons la revista Rolling Stone i què obre el disc ‘Highway 61 revisited’, el millor disc del poeta de Minnesota.
Corria l’estiu de 1965. Dylan havia estat a Anglaterra l’any abans, havia conegut músics i havia escoltat el blues elèctric britànic. Quan es va presentar al festival de Newport de 1965 amb un grup elèctric el públic va quedar estorat pel que consideraven un anatema: Dylan amb una Fender? Abans mort. Però uns dies després del festival es va tancar a enregistrar la majoria de cançons què havia interpretat al vell festival de folk, i d’aquelles sessions en va sortir ‘Highway 61 revisited’. La sensació de què aquelles històries tristes i desoladores de vides perdudes als vorals de la ‘carretera del blues’ (la ruta entre Nova Orleans i Milwaukee) només es podien explicar des dels ritmes de les guitarres elèctriques, es va esvair el dubte.
‘Lilke Rolling Stone’ és una cançó que captiva. La història de soledat i desengany d’algú que acaba sent ‘com una pedra del camí’ estremeix potser fins i tot més avui en dia que a l’emergent Amèrica de l’any 1965. Però de les 9 magnífiques cançons que componen el disc, ‘Desolation row’ (Passatge de la desolació) és un dels millors poemes que ha escrit aquest etern candidat al Nobel de literatura. El llarg desfilar de vides trencades, personatges grotescos i pallassos patètics què a veu narradora observa des de la finestra del carreró és un autèntic cal·ligrama de la condició humana.
‘Desolation row’ publicada a l’enorme i bell volum ‘Bob Dylan Letras’ (Global Rhythm Press/Alfaguara), és un poema tristíssim, una visió gens metafòrica i un punt visionària del fracàs col·lectiu en què estem instal·lats, des del Mississippí fins el Besòs, quaranta set anys després. Qui ho ha perdut tot només te el dret moral a què el trobador canti una crònica del seu enfonsament. La tristesa corre per totes les avingudes i vol ser lluny de les comunions de masses. El poeta ho sap i no se n’amaga. Agafa de nou la guitarra acústica i desgrana aquest devessall d’històries sense sortida. Se sap un rodamón sense casa. I quan la lluna s’amaga, ja només espera la pluja.
Corria l’estiu de 1965. Dylan havia estat a Anglaterra l’any abans, havia conegut músics i havia escoltat el blues elèctric britànic. Quan es va presentar al festival de Newport de 1965 amb un grup elèctric el públic va quedar estorat pel que consideraven un anatema: Dylan amb una Fender? Abans mort. Però uns dies després del festival es va tancar a enregistrar la majoria de cançons què havia interpretat al vell festival de folk, i d’aquelles sessions en va sortir ‘Highway 61 revisited’. La sensació de què aquelles històries tristes i desoladores de vides perdudes als vorals de la ‘carretera del blues’ (la ruta entre Nova Orleans i Milwaukee) només es podien explicar des dels ritmes de les guitarres elèctriques, es va esvair el dubte.
‘Lilke Rolling Stone’ és una cançó que captiva. La història de soledat i desengany d’algú que acaba sent ‘com una pedra del camí’ estremeix potser fins i tot més avui en dia que a l’emergent Amèrica de l’any 1965. Però de les 9 magnífiques cançons que componen el disc, ‘Desolation row’ (Passatge de la desolació) és un dels millors poemes que ha escrit aquest etern candidat al Nobel de literatura. El llarg desfilar de vides trencades, personatges grotescos i pallassos patètics què a veu narradora observa des de la finestra del carreró és un autèntic cal·ligrama de la condició humana.
‘Desolation row’ publicada a l’enorme i bell volum ‘Bob Dylan Letras’ (Global Rhythm Press/Alfaguara), és un poema tristíssim, una visió gens metafòrica i un punt visionària del fracàs col·lectiu en què estem instal·lats, des del Mississippí fins el Besòs, quaranta set anys després. Qui ho ha perdut tot només te el dret moral a què el trobador canti una crònica del seu enfonsament. La tristesa corre per totes les avingudes i vol ser lluny de les comunions de masses. El poeta ho sap i no se n’amaga. Agafa de nou la guitarra acústica i desgrana aquest devessall d’històries sense sortida. Se sap un rodamón sense casa. I quan la lluna s’amaga, ja només espera la pluja.
La llengua és la vida
El president del Parlament de les Illes, Pere Rotger, arremetia l’altre dia contra els ‘provocadors’ que, cada cop que el president José Ramon Bauzá va a un poble, li munten un sagramental al carrer. Tenint en compte el procés d’aniquilament lingüístic què el govern ha engegat des de les pròpies institucions de l’arxipèlag, no es pot esperar altra cosa que uns ous a la solapa de l’americana, que en això ha consistit la màxima agressió que ha sofert, res comparable al que està promovent el seu govern. Segregar l’educació, cosa que ni en Canyelles ni en Matas van fer perquè entorn la llengua de les Illes hi havia un consens social, ho està fent en Bauzá. Pretendre que l’aplaudeixin per una mesura què, a més de cara, tendeix a obrir un conflicte on mai no n’hi ha hagut, és no tenir seny. Però el que és més greu, és no adonar-se de què es corre en la responsabilitat històrica de malmetre sense remei un element definitori que dona personalitat i presència a tot el col·lectiu humà que viu a les Illes, parli català o no. Ni tota la força de les urnes dona dret a ningú per danyar greument el patrimoni d’un poble. Potser si el 10% de pares que demanaran l’escolarització en castellà dels seus nins sabessin el que és i significa el català de les Illes, no donarien suport al segregacionisme. Explicar-ho bé si que seria una tasca del govern, no emparar-se en la falsedat d’una hipotètica elecció lliure per anorrear el català. No és lliure una tria des del desconeixement. És hostatge.
Per sort queda gent com en Fonso, en Joan i en Vicent, que cada diumenge a l’horabaixa es troben al bar Es Cau, a Es Castell, per glosar com feien els avis i els besavis. Si la llengua batega, batega la vida.
Per sort queda gent com en Fonso, en Joan i en Vicent, que cada diumenge a l’horabaixa es troben al bar Es Cau, a Es Castell, per glosar com feien els avis i els besavis. Si la llengua batega, batega la vida.
21/5/12
Passes enrere
Si la despesa social ha caigut fins al nivell de fa sis anys, per
moltes filigranes que faci la Generalitat, els resultats s’han de notar.
Negar la pèrdua d’eficàcia dels serveis públics com l’educació amb les
passes enrere pressupostàries que s’han hagut de fer és voler fer creure
el que no és.
Un dels desencadenants d’aquesta jornada de protesta és precisament això; la sensació de que l’administració vol convèncer-nos, caigui qui caigui, de que es manté el mateix nivell de serveis amb diners de l’any 2006. Tot i que els esforços de la conselleria són més que notoris, la quadratura del cercle és impossible. Perquè no plantejar-ho així d’entrada enlloc de construir aquesta fal·làcia de fer més amb menys? Potser ens hauríem estalviat maldecaps tots plegats.
Un altre desencadenant de la vaga d’avui és aquest fidel seguidisme que la Generalitat fa dels designis de l’administració central. Veure com hi ha comunitats que han dit que nanai, que ells no retallen en educació, mentre que nosaltres fem els deures amb el ministerio abans que ens les posin i tot, i amb il·lusió, que voleu que us digui, empipa. Fa sortir gent al carrer.
Les passes enrere s’han de fer amb més seguretat encara que les endavant. Anem a cegues.
Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Maig de 2012
Un dels desencadenants d’aquesta jornada de protesta és precisament això; la sensació de que l’administració vol convèncer-nos, caigui qui caigui, de que es manté el mateix nivell de serveis amb diners de l’any 2006. Tot i que els esforços de la conselleria són més que notoris, la quadratura del cercle és impossible. Perquè no plantejar-ho així d’entrada enlloc de construir aquesta fal·làcia de fer més amb menys? Potser ens hauríem estalviat maldecaps tots plegats.
Un altre desencadenant de la vaga d’avui és aquest fidel seguidisme que la Generalitat fa dels designis de l’administració central. Veure com hi ha comunitats que han dit que nanai, que ells no retallen en educació, mentre que nosaltres fem els deures amb el ministerio abans que ens les posin i tot, i amb il·lusió, que voleu que us digui, empipa. Fa sortir gent al carrer.
Les passes enrere s’han de fer amb més seguretat encara que les endavant. Anem a cegues.
Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Maig de 2012
17/5/12
Europa, grisa i sola
Encara que no hi pensem, els drames d’un altre temps són part íntima de la nostra condició. La nena assassinada en un poblet al nord de França, un dels tants llocs perduts en la reraguarda de la Gran Guerra, ens furga la memòria fins que la veritat rebenta dins nostre i ens capgira. El ressò de les bombes a les trinxeres i els crits dels fills que moren entre el llot del País del Nord només és uns sintonia: la mort estima la bona gent i se l’endu de pressa. Després només resta el rastre difós del que van significar pels qui els van estimar.
A ‘Les ànimes grises’ (La Magrana) Philippe Claudel ens planta la veritat davant dels ulls quan ja crèiem haver-la oblidat. La bomba ens esclata al rostre. ‘Els que són de mal pelar són els cabrons. Aquests en general moren vells, i de vegades fins i tot al llit’, diu l’autor. La soledat embruteix. El desertor, el trist i el turmentat poden ser l’assassí, però també pot passar que ho haguem estat nosaltres; en la memòria del drama oblidat, qui pot dir que ell no ha estat?
Buscava una imatge que identifiqués l’Europa d’avui i, per molt que pensava en paisatges idíl·lics i grans monuments simbòlics, només em venia al cap aquell poble gris i enllotat de la novel·la de Claudel; aquella nena morta mentre el gas mostassa asfixiava els fills de tota una generació a les trinxeres de l’altra banda dels suaus turons dels camps del nord. En la meva memòria no interpretava allò com una metàfora: era la realitat. La imatge que buscava per identificar l‘Europa d’avui no era cosmopolita ni paisatgística, era precisament aquesta: l’estesa infinita de petites creus blanques i anònimes que encatifa els camps de Flandes en una successió inacabable de cementiris, de drames que formen part íntima de la nostra pròpia condició d’Europeus i què, perversament, han estat amagats, com si allò mai no hagués passat, com si no formés part de la construcció d’aquesta casa comuna.
Potser si haguéssim buscat la veritat des del primer moment ara no dubtaríem de la nostra condició d’europeus. Si avui som una gent grisa i solitària és perquè els drames d’altres temps ens han esclatat a la cara quan ja pensàvem que havien quedat colgats pel llot glaçat de la catifa verda dels camps de Flandes.
La mesquinesa de la condició humana sempre te un doble fons. A ‘Les ànimes grises’ l’autor el destapa. Ningú no li va fer cas, i ara, més vells i cansats, caldrà tornar a començar.
A ‘Les ànimes grises’ (La Magrana) Philippe Claudel ens planta la veritat davant dels ulls quan ja crèiem haver-la oblidat. La bomba ens esclata al rostre. ‘Els que són de mal pelar són els cabrons. Aquests en general moren vells, i de vegades fins i tot al llit’, diu l’autor. La soledat embruteix. El desertor, el trist i el turmentat poden ser l’assassí, però també pot passar que ho haguem estat nosaltres; en la memòria del drama oblidat, qui pot dir que ell no ha estat?
Buscava una imatge que identifiqués l’Europa d’avui i, per molt que pensava en paisatges idíl·lics i grans monuments simbòlics, només em venia al cap aquell poble gris i enllotat de la novel·la de Claudel; aquella nena morta mentre el gas mostassa asfixiava els fills de tota una generació a les trinxeres de l’altra banda dels suaus turons dels camps del nord. En la meva memòria no interpretava allò com una metàfora: era la realitat. La imatge que buscava per identificar l‘Europa d’avui no era cosmopolita ni paisatgística, era precisament aquesta: l’estesa infinita de petites creus blanques i anònimes que encatifa els camps de Flandes en una successió inacabable de cementiris, de drames que formen part íntima de la nostra pròpia condició d’Europeus i què, perversament, han estat amagats, com si allò mai no hagués passat, com si no formés part de la construcció d’aquesta casa comuna.
Potser si haguéssim buscat la veritat des del primer moment ara no dubtaríem de la nostra condició d’europeus. Si avui som una gent grisa i solitària és perquè els drames d’altres temps ens han esclatat a la cara quan ja pensàvem que havien quedat colgats pel llot glaçat de la catifa verda dels camps de Flandes.
La mesquinesa de la condició humana sempre te un doble fons. A ‘Les ànimes grises’ l’autor el destapa. Ningú no li va fer cas, i ara, més vells i cansats, caldrà tornar a començar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)