El gran Pedrals

Josep Pedrals (1979), no és només l’únic professional de la poesia que hi ha a la literatura catalana, sinó que és un dels comptadíssims autors que ha aconseguit superar, amb intel·ligència, talent i sentit de l’humor, la llosa ideològica del noucentisme que està apunt d’aixafar del tot la poesia nostrada, si no ho ha fet. Dit això, me’l trobo dinant a Can Lluís i sense prèvies (no ens en calen), em lliura el seu darrer llibre: ‘El romanço d’anna tirant’ (Labreu edicions), volum on combina la continuació dels diàlegs entre l’autor i el seu alter ego, Quim Porta, iniciats a ‘El furgatori’ (2006) amb la novel·la en vers que dona nom al recull.
Que en Josep Pedrals és un dels grans de les lletres catalanes us en adonareu a penes llegiu les dues primeres cartes creuades entre Porta i ell, o escoltant-lo els dimecres a l’Horiginal, temple poètic de Barcelona que anima amb Ferran Garcia. La grandesa d’en Pedrals s’amplifica gràcies a que mai no ha guanyat el premi Carles Riba, ni és declamat per Guardiola dins el vestidor. En Pedrals és d’aquests autors soterrats oficialment gràcies als quals la història de la literatura catalana seguirà fins i tot després de que els grans editorials i els mitjans de comunicació ‘prescriptors’ hagin acabat amb tot rastre d’activitat literària en català damunt el planeta.
Amb aquests antecedents penso que no rebrà un gran pessic dels 11,34 milions d’euros que CEDRO repartirà aviat entre els seus socis, ni crec que, entre el milió d’euros que aquesta entitat reclama a la UAB en concepte de fotocòpies per la cara, n’hi hagi moltes de poemes seus. Això a ell el preocupa molt vagament, en Pedrals ha arribat a la conclusió de que l’important és anar tirant.

Un lloc més pobre i 'cutre'

‘No hem d’oblidar que aquest és un país pobre i cutre’, diu Eduardo Mendoza a les entrevistes de promoció del seu darrer llibre, ‘El enredo de la bosla y la vida’.I per si de cas algú no s’ho creia, ahir el ministre José Igancio Wert ens ho va recordar amb el seu pla d’ajustament educatiu, un autèntic embolic vital que hipoteca, definitivament, els joves, l’únic futur d’aquest país ja de per si pobre i cutre.
El govern del PP, que en matèria de cultura defensa els toros però no els estudiants, proposa un canvi de paradigma tal què d’acomplir-se, el ja de per si històric endarreriment pedagògic de l’ensenyament públic, passarà a convertir-se en la riota de l’educació mundial. Qui voldrà un professional format en aules amb 40 feres, amb mestres fatigats per l’horari lectiu, amb escoles sense recursos pedagògics i sense pressupost per a recerca i desenvolupament? Ningú.
Quan la consellera Rigau diu que les amputacions, més que retallades, de Wert envaeixen les competències educatives de la Generalitat, el que li hauria de dir és que, per estalviar, el més pràctic seria tancar el seu ministeri, que només es mante per fiscalitzar unes competències que són exclusives les comunitats autònomes.

Dit a El Món a RAC 1 el 17.04.12

Si, era ell

Uns nois d’un poble gran proper a Barcelona el van convidar a fer una tertúlia literària amb en Quim Monzó. Van quedar que agafaria el tren de les vuit i que el vindrien a recollir a l’estació. –Anirem passejant fins la sala on farem l’acte, és aquí mateix, van anunciar-li després de saludar-lo educadament. –Però abans us volem presentar un admirador, -afegiren. Van trencar per carrers silents, de poble treballador que es lleva ben aviat, fins que van sortir a una plaça il·luminada. Llavors el van fer entrar en un bar presidit per una barra de zenc llarga i polida. L’amo, que estava traient la pols a les ampolles de les lleixes, va deixar la baieta, es va eixugar les mans al davantal blanc, i es va girar per saludar-lo. En Pere Calders va allargar la ma afablement, però sense entendre encara el perquè d’aquella coneixença forçada. Quan cafeter i escriptor van ser davant per davant, les mans a punt d’encaixar, el narrador va exclamar: -Però, si sóc jo! I per bé que no recordava haver fet preparat mai ni un tallat, en Calders va haver de reconèixer que aquell home d’ample front, cara arrodonida, ulleres de carei i un permanent somriure murri, que servia cafès darrera la barra d’aquell bar d’un poble gran proper a Barcelona, era ell.
Això podria ser un conte, com Antaviana podria ser el nom d’un continent. De fet els contes de Pere Calders van formar molts lectors fins no fa pas tants anys. Ara ja no, ara la xarxa ha homogeneïtzat els gustos, està fent desaparèixer les literatures nacionals i ha ensorrat les editorials. I quan mors, restes a internet, però desapareixes de la memòria, que és la que valdria si tinguéssim una mica de dignitat . I això tampoc no es un conte.
Amb un vell i espellofat exemplar de Tots els contes 1936-1967 (Llibres de Sinera) es van formar uns quants joves lectors que volien una literatura catalana moderna i en sintonia amb el món. Descobrir la contemporaneïtat de Calders i el nivell de connexió amb les cultures preeminents de l’època va atraure lectors al català. L’èxit aclaparador d’Antaviana (ed. 62), l’espectacle que Dagoll Dagom va estrenar l’any 1978 a la Sala Villaroel, va multiplicar l’efecte modern i cosmopolita de l’obra de Calders.
Ara, tants anys d’oblit després, a l’Almeria teatre hi representen Invasió subtil i altres contes. Qui recordi qui és no s’ho hauria de deixar perdre.
En entrar a la sala en penombra l’escriptor ha mirat a l’escenari i ha exclamat: -Si sóc jo! Els espectadors han fet callar l’intrús.

Clons i originals

L’abús de les imatges d’agència i la reducció fins l’ofec de les despeses de producció d’un llibre estan matant el disseny gràfic. Quina editorial contractaria un Jordi Fornas avui? En conseqüència, les portades dels llibres produïts aquí, que sempre havien excel·lit entre les millors del món, en general ara són vulgars, poc comunicatives i, sovint, repetides com l’all i oli. Si fa un temps us havíem comentat el cas de dues portades ‘repetides’, les de ‘Reino de sombras’, d’Alan Furst (Umbriel 2002) i de ‘Muerte en Breslau’, de Marek Krajewski (Alamut 2008), idèntiques en fer servir la mateixa foto d’agència, ara n’afegim tres més a la llista: ‘Los crímenes del No-Do’, de Carles Schneider (Principal de los libros 2011), ‘Noir’, de Robert Coover (Galàxia Gutenberg 2012) y ‘Cuentos policíacos (Edaf 2001), que fa servir només la figura del detectiu. Cinc portades idèntiques, visca la creativitat. Hi ha qui proposa fer una exposició, enviar-ho al llibre Guinness World Records o, més senzill, obligar que totes les novel·les policíaques es publiquin amb la mateixa portada. Això darrer seria pràctic, doncs així el conseller Felip Puig tindria fàcilment localitzables tots els còmplices intel·lectuals de la violència urbana.
I com és que el nou logotip de la col·lecció ‘Il Giallo’, de la italiana Mondadori, s’assembla tant al de la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, la més negra del país?
Però no sols de clons viu la industria editorial. La originalíssima novel·la de Víctor del Árbol ‘La tristeza del samurai’ (Al revés), de la qual us en vam parlar molt bé quan va sortir, ha guanyat el prestigiós ‘Prix Le Point du polar européen 2012’ al festival ‘Quais du Polar’, a Lió. Enhorabona.

La ‘banlieue’ somiada

La cultura de la cité: pied-noirs, obrers i bandes; l’èpica de la lluita per la supervivència en blocs de 20 alçades i 50 nínxols, la droga, les amistats, la descoberta del sexe. Viatges enlloc i curses enfollides. La sang, la venjança. I tot cantat per aquells primers grups entre el rap, el punk i el funk elèctric: FFF, Télèphone, Eiffel, Noir Desire...Una fascinació impostada: allò era potent, Sant Cosme o la Mina eren sòrdids. A Saint Denis naixia el millor rap, a Sant Adrià un pop ‘lolailo’ sense projecció.
Star Books va editar l’any 1979 ‘Semedi soir, la banlieue de mes rêves’, d’un desconegut Christian Louis; una visió crua de la realitat de la banlieue parisenca interpretada per un xaval de 25 anys. Una obra de tensió creixent que es precipita en un final tràgic, però gens desesperat: és el que hi ha. L’editorial catalana tenia la seu a la ‘avenida de José Antonio’; evidentment el llibre va sortir massa aviat per ser entès en aquest país.
Uns anys després vam conèixer en Chimo, un paio de 19 anys que vivia a la banlieue de Marsella, un crio que jugava amb navalles, paperetes de cavall i que vivia sota el paraigües protector de la banda, l’autèntica família quan la parentela autèntica viu del subsidi i no serveix per a res. En Chimo sap moltes coses, però és verge. Vol ser escriptor, això si que ho sap, i també sap que hi ha una paia de 16 anys, llavis carnosos i sexuals, cabellera rossa i mirada plena de coratge i ardor, que li te begut l’enteniment. Es diu Lila, ningú no la toca i només ell la mira. Escolta les seves històries on la imaginació sexual es converteix en deliri real. I ell ho escriu en dues llibretes plenes de taques.
Els col·legues li diuen que és boja; però ell sap que, sota el teló del seu vestit, hi ha la historia que li permetrà entrar a la universitat d’escriptors. Chimo escriu ‘Las voz de Lila’ (Ed. B), un relat eròtic de barriada d’una potència inusitada que supera els blocs de pisos; una invitació al plaer que Ziad Doueiri va portar al cine amb Vahina Giocante, la noia que va fer somiar en la banlieue.
Passa habitualment que els somnis es trenquen. L’any 2005 la perifèria es va encendre. L’odi ja es covava quan Chimo perseguia amb la mirada Lila, però va ser un anys després quan la televisió va mira al seu voltant i va veure violència, ràbia, impotència. Els media no parlen dels problemes mentre es couen, només quan esclaten: és l’espectacle. No hi ha més novel·les.

Història universal

Ben narrada, la veritat local pot ser universal. És el que te ‘La historia de mi gente’, d’Edorado Nesi, premi Strega 2011 que, en un mostra de bona visió editorial, acaba de publicar Salamandra. La veritat local de Nesi, ‘a penes una petita part de la veritat’ em diu tot fent un cafè, és la de l’ascens i caiguda econòmica i social, de la ciutat toscana de Prato, d’on és ell originari i on va dirigir la fàbrica de teixits familiar (tres generacions), fins que no li va quedar més remei que vendre-se-la. L’ultraliberalisme econòmic, els xinesos i la supremacia del disseny i el preu per sobre de la qualitat, van acabar amb els fabricants de teixits que havien estat responsables en bona part de l’èxit de la moda italiana. Però la de Nesi no és una història local, ni literatura del jo, és el paradigma de l’ensulsida d’Europa, la metàfora de la fi del món d’avui. La pregunta que un es fa mentre llegeix el llibre és, evidentment: que en quedarà de nosaltres? La resposta, com a molt, és al vent.
I és què, igual què Zweig a ‘El món d’ahir’, Nesi no profetitza ni pontifica; es limita a testimoniar la desarticulació d’aquest temps i de tot el què el va fer agradable de ser viscut, inclòs el capitalisme productiu, la vella idea de crear empreses per generar riquesa col·lectiva (encara que la redistribució no fos sempre equànime. Fins i tot aquell capitalisme ha fracassat en mans de l’actual salvatgia especulativa. És la mort dels seus somnis d’empresari i la dels nostres fonamentats en el treball digne i el benestar creixent. Tot això pesa en la memòria d’Edoardo Nesi, per això ho ha escrit, ‘com una venjança personal’, em diu. És per això que la seva és una història universal. Literatura.

L’home que llegeix Tabucchi

L’home que llegeix Tabucchi sota la morera d’un mas, un dia d’estiu, pres d’una al·lucinació potser, de sobte és a Lisboa. Hi és present en aquest viatge el sentit tràgic de la circumstància històrica, és clar, com hi són presents les cançons de Carlos do Carmo, d’Amàlia o de la jove Carminho.
Aquest matí Lisboa és una ciutat plena de persones que han desaparegut de la seva vida: fantasmes literaris d’escriptors, arquitectes o músics morts quines vides ell ha glosat en textos lluminosos que, per un instant, els han retornat a la memòria dels vius. “Nas pedras da minha rua,/ Hoje vi nelas a sombra / Que me parecia ser tua”, ha escrit Roberta Miranda en un fado que sona a l’antic camió convertit en botiga de discos de Rua do Carmo. Es tracta d’això, diu Monteiro Rossi, de no evitar mai les ombres, és en elles on habita el record, més que no pas en les certituds de la llum meridional.
Fatigat per la calorada, l’home que llegeix Tabucchi és a Rua Augusta. El ‘calceteiro’ que arregla parsimoniosament la vorera li diu que es tregui l’americana si te calor, que no és el primer que ho fa aquí. –Com ho sap això? Li pregunta. –És fàcil. Passat l’arc giri a l’esquerra, entri a Martinho da Arcada i pregunti-ho. Ho saben molt bé, ells. L’home es treu la jaqueta, seu a la terrassa i demana una llimonada amb molt de sucre. Hi ha gavines a l’horitzó del riu, els ‘cacilheiros’ salpen lents d’Almada. La vida no és més que un dia normal, com la brisa que, per fi, puja del Tejo a darrera hora de la tarda. L’únic que no es pot perdre aquí és l’assossec.
L’afany amb que l’home que llegeix Tabucchi busca per ‘largos’ i ‘ruas’ lisboetes el record de tots aquells que un dia va amortallat literàriament és un somni blanc, un anhel encès amb ‘Afirma Pereira’, sostingut amb ‘Rèquiem’ (Edicions 62) i clarament definit amb ‘Pessoana mínima’ (Imprensa Nacional). La mort és un viatge erràtic per carrers calorosos i buits. És un dia per les tabernes del Chiado i els cafès d’A Baixa pensant en el poema que mai no s’escriurà, perquè ja l’escriu cada tarda la brisa que puja del riu i que tenyeix la ciutat d’aquesta tan necessària tranquil·litat.
És ara que, per fi, ja ha conegut el destí final de tots aquells sobre els qui ha escrit. És ara que pot anar a buscar l’Antonio per anar a Largo das Portas do Sol a prendre una ginjinha. La circumstància és tràgica, si, però la vida segueix descabdellant-se calma per Figueira