Manuel de Solà-Morales, el arquitecto que mostró el mar

Hasta mediados los ochenta Barcelona era una ciudad sin mar. Tenía el puerto, las golondrinas y el rompeolas, que eran espacios de distracción familiar dominguera de una ciudad gris y derrotada por su propia historia. Pero mar, lo que se dice mar, la proyección de la ciudad hasta uno de sus lindes, eso que luego bautizaron con el nombre de frente marítimo, no había. Los pescadores de la Barceloneta sobrevivían en la agonía de los peces fuera del agua. Los chiringuitos, los tinglados y las grúas constituían una barrera infranqueable entre Barcelona y el mediterráneo. A no ser que fueran de casa bien, los niños de los sesenta no conocían el mar.

Nacido en una ciudad sin mar, Vitoria, en 1939, Manuel de Solà-Morales, arquitecto, urbanista, hijo, hermano y nieto de arquitectos y catedrático de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, que falleció ayer a los 73 años de edad,, entendió que el mar era un espacio público robado a la ciudad y que su recuperación podría ser también la restauración de la Barcelona culta, sensible y humanista, características históricas de la ciudad desde los tiempos condales de la Casa de Barcelona, la apogeo del gótico y la expansión mediterránea de Catalunya.

Con esas premisas actúo en el clásico muelle de Bosch i Alsina, que recuperó el nombre de Moll de la Fusta, popularizado el poeta Joan Salvat Papasseit en su célebre ‘Nocturn per acordió’. Quitó tinglados cercas y barreras, allanó el camino del peatón hasta la orilla, puso una barandilla de terraza mediterránea para separar el paseo de la calzada, instaló los primeros chiringuitos y, cuando Javier Mariscal instaló su gamba gigante en uno de ellos (Gambrinus), la modernidad del estudias o diseñas hizo suyo el espacio (a pesar de que los bares no tenían lavabos). A finales de los ochenta, con un pie en los JJ OO, Solà-Morales nos hizo ver el mar y Barcelona volvió a saber quién era, de donde venía y a donde iba. La calidad del espacio público como herramienta fundamental para reducir el impacto negativo del crecimiento urbano, una de sus creencias más firmes, se impuso en la que fue para siempre, su ciudad. La calidad de vida de los barceloneses, el encanto de los visitantes y el orgullo de propios y extraños para con Barcelona, desde sus alcaldes hasta los gurús de la telefonía móvil que estos días campan a sus anchas contentos de estar aquí, están en deuda con la obra del arquitecto; que la sepan mantener.

Manuel de Solà-Morales trabajó en diversos lugares de Europa como Berlín (donde firmó la nueva Alexanderplatz), Salzburgo, Nápoles, Rotterdam, Amberes, Salónica, Génova o Trieste. Entre sus últimos trabajos se cuenta la transformación del área portuaria de Saint-Nazair, en Francia; la plaza y la estación de Lovaina, en Bélgica; el espacio público Winschoterkade de Gröningen, en Holanda, y el paseo Atlántico de Oporto, en Portugal. Y ha dejado inconclusos la renovación del centro de Arnhem (Holanda) y el polo intermodal de Pau (Francia). Pero la familia Solà-Morales ha sido gente profundamente comprometida con la ciudad y el país. Su padre, Manuel de Solà-Morales de Rosselló, fue Decano del Col·legi d’Arquitectes y arquitecto municipal de Barcelona. Su hermano Ignacio (fallecido en 2001) fue el creador del Nuevo Liceo surgido tras el incendio y él, tras haber firmado el área de la Maquinista, el barrio tecnológico 22@ o el complejo l’Illa Diagonal, sus obras más conocidas por el público, estaba trabajando en la actualidad en proyectos de vivienda pública en los antiguos cuarteles Sant Andreu (Barcelona), Torressana (Terrassa) y El Carme (Reus).

La terrassa de Cojímar

No crec que Gregorio Fuentes y la resta de pescadors de Cojímar en els que Hemingway es va inspirar per escriure ‘El vell i la mar’ (Proa), tinguin gran cosa a veure amb la colla de cridaners que discuteixen embogits sobre el Barça i el Madrid (sic!), però en tot cas no deixen de ser hereus d’aquells que, l’any 1961, van recollir diners per erigir un bust de bronze a l’home que els va fer immortals i feliços.
En els pescadors que passen la tarda a ‘La Terraza’, el restaurant on anava Hemingway, i que fa uns anys va acollir a dinar Fidel Castro i Oliver Stone, no hi ha res més vell que els seus ulls, al contrari dels de Santiago, però aquests ulls segueixen tenint l’exclusiu color blau del mar caribeny. Així de lenta i inexorable és la cadència de la vida en aquest recó de món que un dia a existir. El poblat de pescadors és ara a penes un reclam per a turistes i lletraferits mitòmans.
Pauline havia mort un any abans, i el sergent Batista havia donat un cop d’estat aquella primavera, però res ni ningú no van impedir que, el setembre de 1952, la revista Life publiqués ‘El vell i la mar’, un relat sobre l’obstinació per assolir els somnis inabastables. Un any després aquella faula sobre els pescadors cubans guanya el Pulitzer, i a l’octubre de 1954 concedeixen el Nobel a Ernest Hemingway. Ho va celebrar abastament amb Mary Welsh a Finca Vigía. El moble bar sempre era a punt, m’ho diu un bon home que profetitza que, si no bec tant com Hem, viuré molts anys i conservaré la memòria.
Però perquè preservar el coneixement quan els escenaris que han omplert de vida els relats que ens han fet créixer han perdut tot el sentit? Mariel Hemingway, l’actriu neta de l’escriptor que ens va fascinar d’adolescent a ‘Manhattan’, ha recuperat els territoris literaris del seu avi a ‘Hemingway, homenaje a una vida’ (Lumen). És un llibre exquisit i ple d’imatges que neguen els ulls a tots els que creuen que la literatura, sense vida, pot acabar essent una bella capsa buida. Omplir-la és part de l’obstinació del vell pescador. Hemingway s’hi va veure i va entendre que ja mai més no tornaria a escriure un relat de ficció tant intensament viu. Els anhels ja se li escapaven d’entre els dits com la fina sorra de la platja. Tenia tot el dia al damunt fotògrafs i periodistes. Els bons temps s’acabaven. Trobaria a falta la vista de la ciutat i la badia des del petit turó de san Francisco de Paula on hi ha Finca Vigía. Tot en ell ja era vell.

Es morirà sola

Entre les retallades per mor de la crisi i les polítiques que exigeix el PP producte de la lletra petita (i encara no dita) dels acords pressupostaris, tots plegats estan aconseguint acabar, per fi, amb el debat sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes: no en te. Es morirà soleta d’inanició d’aquí a quatre dies i no ho dirà ni TV 3, de tan preocupats com estan a Sant Joan Despí buscant diners per pagar els drets del futbol, que és un tema que importa i sobre el qual sempre hi ha consens regional.
Els mateixos que fa un temps deien, fins i tot en congressos, que la cultura és una industria amb la que cal creure-hi, que genera riquesa directa i indirecta (turisme, entrades, consum, marxandatge) i molts llocs de treball, ara escapcen sense miraments tot el que es belluga endavant, més preocupats en la immediatesa política i en el populisme xaró d’ambulatoris i guarderies, que en l’evident necessitat d’ajuda que te qualsevol sector que malda per convertir-se en estratègic per a l’economia, el coneixement i, en resum, el futur del país.
El Canòdrom de BCN, ZerO1 d’Olot, el Liceu o els campus d’excel·lència universitaris, per dir uns exemples, són l’expressió del final traumàtic d’un model de creixement on el coneixement anava prenent gradualment un protagonisme que acabaria incidint en el canvi de paradigma econòmic de Catalunya: del totxo al llibre. Però això era un moviment lent, i el que la política exigeix és immediatesa, encara que sigui ridícula i acabi portant pa per avui i misèria per demà.
Arribats a aquest punt la dicotomia és clara: o tornar a la trinxera i al voluntarisme i reinventar-se al marge de l’oficialitat, o morir esperant una ajuda que no vindrà mai.

Igual que ahir

Que a les manis de febrer del 76 la policia carregués despietadament contra passejants, avis o menors era lògic: vivíem en ple franquisme. Ara, que la policia faci això avui, i que un cap es refereixi a estudiants de secundària (ni un còctel, ni un encaputxat a la vista) com a l’enemic, és impropi d’un estat democràtic i propi d’un funcionari autoritari, belicós i indigne del càrrec.
Per tant, si el ministre de l’interior no vol que li xiulin les orelles recordant-li de qui és el carrer, ha de destituir fulminantment el tal Pedro Moreno, cap superior de la poli a València, i de passada suggerir un recanvi per a la delegada del govern la inefable Paula Sánchez de León, coneguda pel seu anticatalanisme quan era portaveu del govern valencià.
Les càrregues contra menors, l’actitud extremadament violenta dels agents contra tot el que es movia al carrer Xàtiva, en ple centre de la ciutat, les detencions indiscriminades i la falta de les més mínimes formes morals i democràtiques en la manera com han explicat els fets a l’opinió pública (com si no sabessin que la televisió ho veu tot), fan d’aquests dos individus candidats al títol honorífic de fatxes de l’any; de moment.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Febrer de 2012

Saad al Aalí!

Igual en Pere Vidal, nosaltres també teníem una contrasenya secreta: ‘Que cal fer?’ ‘Saad al Aalí!’ Llavors sabíem que ja érem lliures i que podíem passar-nos tota la tarda vagant pel poble imaginant mil-i-una aventures que viuríem algun dia tal i com feia el nostre heroi literari. Ja de grans, el suficient per saber que mai no viuríem tantes aventures com en Vidal, ens vam plantar davant d’en Joaquim Carbó, que havia vingut a Premià un matí de sant Jordi, i li vam etzibar la contrasenya. Amb un somriure d’agradable sorpresa, va confirmar una vegada més, en un altre extrem del país i potser entre un perfil social diferent, que ‘La casa sota la sorra’ (Columna) era una novel·la que havia transformat tota una generació de nanos de carrer en lectors i somiadors afamats. I a algun en escriptor.
A finals dels seixanta havíem descobert en Pere Vidal al port d’Arenys, en una vinyeta impagable on apareixia l’inquietant edifici de Mont Calvari. Fascinats per la fidelitat dels dibuixos d’en Josep Mª Madorell a Cavall Fort, vam fer mans i mànigues per aconseguir un exemplar de la novel·la, llavors editada per Estela. La lectura d’aquell relat va capgirar la colla. Tot el que havíem fet fins llavors, jugar a futbol, canviar cromos o fer curses amb xapes, ja no tenia sentit. Ens vam adonar que els nostres anys de canalleta havien arribat a la fi. Calia trobar-hi un sentit diferent, intens i vital, a tot el que havíem de fer a partir de llavors. Així va ser com ens vam inventar un país propi, que vam convertir en el marc original i particular de totes les coses que fèiem. Els partits de futbol de carrer van esdevenir matxs de la nostra selecció nacional, les excursions per la serralada litoral van ser poc menys que expedicions de conquesta, i les picabaralles amb altres colles del veïnat eren batalles per defensar les fronteres territorials. I dins d’aquest espai entre imaginari i pràctic, hi havia un univers d’idees i anhels que no parava d’eixamplar-se a partir d’aquella lectura dels nou anys, i de totes les que hi van seguir. Fins sempre.
Tinc més de cinquanta anys, però encara ara el record d’aquelles aventures infantils plana inexorablement damunt de cada pàgina que escric. El somni de móns llunyans és un motor de vida, i els llibres en són benzina.
La ‘Casa sota la sorra’ va fer que tota una generació que estàvem condemnats a no ser res, acabéssim sent lectors; és a dir: rics. Mai no t’ho podrem agrair prou, Joaquim.

JSF

En Jordi Sierra i Fabra és un dels paios més treballadors que conec. Des dels temps de Disco Express, decidit a guanyar-se la vida escrivint fos com fos, mai no l’he vist defallir ni queixar-se. Vitalista i passional de la literatura, porta ja més de 10 milions de llibres venuts a Espanya tot i l’oblit que sovint pateix per part de certa premsa que sempre posa sota sospita l’èxit d’un escriptor. Però, per damunt de tot, en Jordi és una persona agraïda i generosa amb tothom com poques en aquest gremi. De petit va saber el que era estar sol i no poder demanar consell a ningú per poder dur a terme el seu somni de ser escriptor, i de gran va decidir posar tot el seu esforç en evitar que passi això als joves futurs escriptors. Per això sempre s’ha mostrat obert a rebre i xerrar amb joves amb vocació d’autors o a ser entrevistat per joves periodistes inexperts.
Fruit d’aquest anhel va ser la creació d’una fundació, primer a Medellín i després a Espanya, amb seu a Barcelona, i d’un premi literari per a joves que porta el seu nom. La de Colòmbia fa anys que funciona, i els tallers d’escriptura acullen a joves talents de la literatura. Ara la de Barcelona, ha rebut un fort impuls, donat que l’autor acaba d’adquirir un local per poder instal·lar-hi els tallers d’escriptura. És a Sants, i en aquest moment s’hi està treballant per enllestir-lo.
En Jordi ha invertit el que hisenda li ha deixat dels 360 mil euros del premi Ciudad de Torrevieja, que va guanyar amb ‘Sombras en el tiempo’, en adquirir la que la futura seu de la seva fundació a Barcelona. Ha tallat just, perquè ell serà el darrer guanyador del que era el segon premi més ben dotat de la literatura espanyola, però ha valgut la pena.

Les oportunitats, per a qui seran?

Penso en el vertigen de veure, des de la finestra de la meva habitació a la planta 20 i en pocs metres a la rodona, el gran canal venecià i els seus gondolers, l’illa del tresor amb vaixell pirata enfonsant-se inclòs, la torre Eiffel o el temple de Luxor, i entenc que l’alcalde del Prat de Llobregat no vulgui ni sentir a parlar del projecte Eurovegas. És un lloc de bojos.
Però també penso que, posats a considerar-ho pervers, ho són més les enormes cues de l’atur que no pas un casori entre un Elvis fati i una Marilyn cel·lulítica, que voleu que us digui. O sigui que els alcaldes de Montcada i de Gavà potser fan bé.
No prenc partit. Abans d’arribar a Las Vegas pensava que no ho resistiria ni un minut, i en ser-hi vaig quedar fascinat per la perversa capacitat de la ment humana. Capital del pecat o oportunitat de feina? I el que és més cru: permetre que es contravinguin totes les lleis (tabac, joc, menors) o perdre l’oportunitat de treure de l’atur a molta gent? Intentar casar les dues coses seria fer Las Vegas de fireta, i no crec que els inversors estiguin per fer les mitges tintes.
I és que crec que la gran oportunitat d’aquest projecte beneficia sobretot als seus promotors. Als altres ens queden les molles. Tot serà que ens hi conformem, és clar.

Dit a El Món a RAC 1 el 16 d efebrer de 2012