Justo Domínguez, ex secretario general de la UGT de Catalunya

Las historias de le emigración, no por repetitivas, dejan de ser ejemplares. De familia republicana Justo Domínguez dejó el pueblo para ir a trabajar a Madrid. Pero como no quiso bajar la cabeza ante las injusticias del patrón que le tocó en suerte, le dieron un bofetón y le echaron. Eso si, devolvió la bofetada. Tras la mili, y antes de volver a su Navamorquende (Toledo) natal, Justo cogió la maleta de cartón y se presentó en la estación de Francia de Barcelona. Como primer saludo al emigrante le robaron las 800 pesetas que llevaba. Suerte de un pariente que tenía una pensión y que le acogió. El trato era correcto: cama, plato y comisión a cambio de buscar clientes entre los recién llegados a Catalunya. Así fue, pisando la estación, donde Justo conoció miles de historias, alguna como la suya. Allí tomó conciencia, recibió formación y aprendió todo lo necesario para forjarse como sindicalista. Todavía faltaban unos años para entrar en UGT, pero la vida le había indicado el camino que ya no dejaría hasta sus últimos días. Tras una larga enfermedad, Justo Domínguez falleció el pasado día 29 en Barcelona.
Domínguez aprendió deprisa. Tuvo mil oficios hasta que hizo un curso y, en dos semanas, obtuvo una plaza de conductor de tranvías. Y un año y medio después conducía un autobús. Equivocándose en la ruta y dejándose guiar por el pasaje, Justo descubrió la que ya para siempre sería su ciudad. En 1966 ya participaba de las reivindicaciones obreras en la compañía. La falta de seguridad en el transporte les llevó a reclamar un convenio, que obtuvieron en 1969, y a fortalecer la posición de los trabajadores. Pero en 1972 la compañía se niega a renovarlo y, aprovechando la huelga que se promueve en Barcelona, los conductores de los autobuses se adhieren a ella y provocan una enorme conmoción política en la ciudad. A penas un año después el grupo independiente que él encabeza gana las elecciones a jurados de empresa en la compañía, y como es de de sobras conocido su anti comunismo que le lleva a enfrentarse al PSUC y a CCOO, en 1976 entra a militar en la UGT y en la federación Catalana del PSOE. La fuerza de su grupo (se cuenta que él solo hizo 600 adhesiones a UGT en pocos días) le convirtió en un hombre poderoso en la estructura de un sindicato que se estaba consolidando y a cuya expansión él contribuyó decisivamente. Así, en 1983, fue escogido Secretario General de la UGT de Catalunya, cargo que ocupó hasta 1989.
Políticamente Justo Domínguez se apartó de la línea oficial del Partit dels Socialistes de Catalunya, creado tras la fusión de la Federación Catalana del PSOE, el PSC-Reagrupament de Pallach y la antigua Convergència Socialista de Catalunya (PSC-Congrés). Anclado en los viejos postulados del PSOE, mantuvo una posición crítica frente al catalanismo del PSC. Cuando se habla de las dos almas del PSC no se puede olvidar que Justo Domínguez fue un defensor de la vertiente más españolista del partido. Ello le llevó a crear el foro de opinión Ágora Socialista, que presidió hasta su muerte.
El funeral por la muerte de Justo Domínguez tendrá lugar hoy a la una del mediodía en el Tanatorio de Les Corts de Barcelona.

La novel·la americana

Al peu de la interestatal 40, a la frontera entre Califòrnia i Arizona, la llarga filera de vagons de mercaderies del Southern Pacific travessant el pont damunt el Colorado em va fer recular tres o quatre anys enrere fins una conversa amb Ray Loriga. Parlava amb ell a la biblioteca Xavier Benguerel sobre el seu llibre ‘El hombre que inventó Manhattan’ (El Aleph), un llibre escrit durant un intens sojorn a Nova York mentre la seva companya, la Cristina Rosenvinge, enregistrava un disc amb els Sonic Youht. Loriga em deia que aquell conjunt de relats, aparentment estrafets i sense lligam però realment d’una solidesa literària indòmita, eren la seva novel·la americana, una experiència vital i literària que, indefectiblement, abraçava fins l’ofec qualsevol escriptor que passés un temps raonable allà. A ell li va passar així, i fins que no la va escriure, no va poder tornar a respirar tranquil. Després, les preguntes del públic van portar la xerrada cap a d’altres camins, i no va ser fins un cop acabat, tot passejant per la riera del Bogatell, que no vam poder seguir parlant del tema americà.
Jo sostenia que havia llegit ja un gran relat americà a la seva primera novel·la ‘Héroes’ (Plaza & Janes). Aquells personatges estranys, aquelles vides tan fora de la norma, mostraven l’estètica del desarrelament pròpia d’una novel·la d’espais infinits, vides imprecises i estructures inerts com és l’americana històricament. Potser si que es situava massa a prop del ‘dirty realism’, però allà hi havia una emoció continguda que m’evocava algunes pàgines llegides (Walt Withman, William Bourroughs, Allen Ginsberg, Tom Waits o Jim Jarmush, per dir-ne alguns) i algunes idees viscudes, com llavors mateix la d’aquell llarg tren que em mantenia fascinat a peu de carretera.
La resta del dia vaig vagar per llocs inexistents: herbassars ressecs al marge d’algunes carreteres locals, supermercats de benzineres, podrides palanques de pesca al riu i algun cafè on només respirava vida un neó de Coca Cola. Provocava preguntes, buscava la crisi, jugava amb el risc de quedar atrapat en una teranyina mental i literària de personatges rars i escenaris fruit d’un miratge. Vaig enyorar la seguretat estructural dels tres actes de la vella narrativa europea, hereva de la tragèdia grega. Em vaig sentir terriblement perdut i lluny de tot el que era. Vaig arribar a l’angoixa, vaig sentir un ofec al pit. Per fi vaig entendre la idea.

Una suma difícil

Mentre Josep Ramoneda s’acomiada del CCCB amb una gira d’entrevistes on va carregant ara aquí ara allà, i Marçal Sintes espera prudentment a que passi la tempesta que ell no ha començat però que li plou al damunt, el conseller Mascarell reclama entesa en el ‘holding de la contemporaneïtat’ i, en missatge nadalenc, anuncia que MACBA i CCCB han de treballar junts si volen ser competents internacionalment, o sigui: cosmopolites. Per si de cas, però, el Consell de Cultura de Barcelona ja s’ha posicionat contra la ‘okupació’ de part del CCCB pel museu veí. Potser Mascarell considera que Flàvia Company o Daniel Giralt-Miracle són massa ‘casolans’. I és que, en el fons, és la mateixa polèmica de sempre: la idea de que el catalanisme és patrimonialista, de mirada curta, localista i incapaç de projectar una visió cosmopolita i moderna damunt el món i la cultura. Una idea ja refutada argumentalment des de molt abans que Pau Casals parlés a l’ONU, però que, en sectors ressentits de la cultura, ven. Algunes de les adhesions ‘inquebrantables’ a Ramoneda, o el mateix festival de comiat, ho insinuen.
Josep Ramoneda no ha estat acomiadat, se li ha acabat el contracte; administrativament, doncs, res a reclamar. El seu és un càrrec de confiança i ara manen uns altres, o sigui que, políticament, tampoc no hi ha raons a esgrimir. El seu successor ha estat nomenat directament pel president de la Diputació igual com ell ho va ser, per tant no hi veig greuge comparatiu. Perquè doncs tants escarafalls (per ser suau)? Hi ha algú que vol enfonsar el CCCB abans que no el pilotin altres? Esperem a que en Sintes demostri com el catalanisme és la nostra pròpia forma de ser cosmopolites i després parlem.

Vodevil de caspa i gònades

A mig camí entre una comèdia de sofà de teatre de la Gran Via i el Cine de Barrio de dissabte passat (Concha Velasco i Paco Valladares), la vista oral del judici pel cas dels vestits de Francisco Camps ha convertit un cas de suborn en un vodevil de l’Espanya casposa i testicular que alguns il·lusos crèiem ja superada pels temps i la història.
A la sala de vistes, l’interès per destapar una trama de corrupció política s’ha convertit en la tafaneria per saber les mides de cintura, cul i espatlles de l’expresident de la Generalitat valenciana o els elàstics que exigia a les cintures dels pantalons.
I tot plegat no ha estat així per intel·ligents estratègies ni revelacions sorprenents; si el judici s’està convertint en un film de Berlanga és per dos motius: primer perquè el tema de per si és ridícul. Deixar-se subornar per uns vestits, per cars que siguin, és cutre i més propi d’una astracanada que no pas de polítics amb ínfules cosmopolites. I segon, perquè, pel que s’està veient, el sastre Tomàs sembla demostrar que diu la veritat i, així, la cèlebre innocència amb que Camps es va acomiadar de la presidència valenciana està més cremada que una falla.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2011

Meravelles en quatre minuts

Diu Georges Moustaki que escriu les cançons d’una forma absolutament lineal. Primer li surt el primers vers i després tot va fluint fins cloure el tema. Probablement tot el procés s’assembla al que diu ell mateix: ‘Ma liberté / Longtemps je t'ai gardée / Comme une perle rare / Ma liberté / C'est toi qui m'as aidé / A larguer les amarres’. Així, deixant llast, les històries de Moustaki han passat, amb els anys i la vida, a ser també les nostres. Ho evoco ara que la Marina Rossell acaba de publicar un disc amb cançons de Moustaki bellament traduïdes al català.
Fill d’un llibreter d’Alexandria, Moustaki va néixer ja envoltat de llibres. Si va optar per la música va ser potser perquè les petites històries en quatre minuts li ressonaven com aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap i no sabem com hi van anat a parar. Quan, fa quatre anys, Belaqua va publicar un llibre de contes del cantant, ‘Set contes fronterers’, vaig entendre millor el seu concepte de narració: els contes eren com cançons, de la mateixa manera que molts dels seus èxits podrien haver-ho estat en la literatura. Sota l’aparent lleugeresa i fragilitat dels relats s’hi amagava un entrellat simbòlic de gran empenta. El to sincopat, les metàfores i el·lipsis de la cançó, prenien una dimensió subtil al conte que el convertien en una mena d’estranya joia, en una meravella en quatre minuts. El vell metec m’havia fet seu de nou com aquell anit a Vilassar de Mar.
Va ser una llarga vetllada de converses matisades pel vellut aquarèl·lic de l’alcohol. Es van dir llibres, històries, història, poemes, cançons, records, amors i ciutats. Es va invocar a l’incert Déu que encén la creativitat i es va blasmar contra els petits i miserables Déus que maneguen les nostres vides. Cada instant va ser una vida, aquella nit. Quan, llarg com és, es va aixecar, ens va dir bona nit i va perdre’s entre les ombres del jardí de can Paco Rodon, vaig entendre que alguna breu meravella havia habitat entre nosaltres, però que el seu impulsor estava ja deixant anar amarres. Així hem pogut fer nostres les cançons i els relats de Moustaki, a l’hora que ell també se sentia una mica dels nostres.
Ara escolto el seu doble en directe a l’Olympia parisenc de l’any 2000 i veig el seu autor com una part del paisatge humà de Catalunya. L’existència intel·lectual, política o amorosa de més d’una generació s’ha construït aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap.

Tenim un pla

De plans de lectura, projectats o frustrats, catalans o estatals, n’he sentit parlar de sempre; del seu èxit gairebé mai. Ara la Generalitat te un pla i sembla creïble, tot i que al dossier de presentació no es parla enlloc de quants diners es disposa per fer-lo. Però és ambiciós, transversal, rigorós i modern. Toquem ferro amb una ma i amb l’altra posem-nos tots els implicats en el llibre a treballar-hi. Els objectius estan marcats i no tenim excusa.
Que llegir no està prestigiat, que els autors no tenen cap visibilitat social, que els mèdia a penes parlen de llibres, que cal enfortir la presència del llibre a la societat, l’educació i fins i tot el treball, que s’ha de protegir els llibreters i el món editorial en tant que sectors econòmicament estratègics i que cal un esforç institucional que empenyi d’una vegada el llibre digital, tothom ho ha dit i ho ha defensat amb major o menor vehemència, però feia falta un pla. Dilluns els consellers Ferran Mascarell i Irene Rigau el van presentar. Que siguin els dos màxims representants de l’administració implicada amb la cultura i el coneixement els que empenyin aquest projecte i el defensin, ja és una bona carta de presentació. És una primera passa perquè ampliar el nombre de lectors sigui un repte de país, del que viu del llibre i del que no.
Pel procés de redacció, per l’anàlisi, pels objectius i sobretot per la voluntat d’implicar a molts sectors socials, econòmics i administratius, sembla raonable que augmentar els lectors fins el 71% i acostar-nos a la mitjana europea, no ha de suposar una quimera; encara que no sapiguem de quants diners es disposa per fer-ho possible. De moment, però, tenim un pla bo i creïble, que ja és molt.

Paga que és gata

Per a moltes famílies d’economia precària i membres a l’atur i estudiant, un euro per recepta, un euro més per la T-10, i els augments de l’aigua i del llum que venen, pot significar la sotsobra total, l’estretor definitiva, la fractura social.
Per als turistes, acostumats a pagar la taxe de séjour quan van a París (i no per això hi deixen d’anar) i a que els clavin de mala manera per una cervesa als bars del centre de Barcelona, un o dos euros, segons hotel, de taxa no és la misèria, i molt menys ho serà per al sector hostaler.
La Generalitat només rebaixa un 0’7 % el pressupost per al 2012, no perquè doni majors servei, sinó perquè ha de pagar més interessos pel deute. Per tant, és evident que cal recaptar més si no volem que ens retallin fins la dosi d’aire que respirem. I per recaptar, el copagament i l’augment de tarifes no són unes idees originals, però són de les mes plausibles. Ara bé, si la taxa turística es pot aplicar de forma esglaonada, perquè l’euro de les receptes s’aplicarà de forma lineal, creant un greuge que pot ser socialment gravíssim? I perquè aquest exagerat augment al títol de viatge més popular?A qui es vol castigar?

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Desembre de 2012