Heribert Barrera: primer President del Parlament de Catalunya

A Heribert Barrera lo perdieron el patriotismo y una excesiva dimensión histórica cuando aceptó la presidencia del Parlament de Catalunya en 1980, en las elecciones de la restauración del legislativo catalán. La misma transcendencia con la que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), al partido que él había reorganizado en la clandestinidad interior desde 1952, contribuyó a hacer presidente a Jordi Pujol, condenaron a la crisis y una larga travesía del desierto a la formación independentista. Una vieja y conocida situación en ERC. Heribert Barrera, nacido en Barcelona el 6 Julio de 1917, falleció el sábado en la misma ciudad a los 94 años de edad tras haber padecido una embolia hace unas semanas.
En 1980, a pesar del apoyo de los 14 diputados de Esquerra, Jordi Pujol formó gobierno en solitario, concediendo, eso sí, la presidencia del Parlament a Barrera. En los siguientes comicios autonómicos ERC se quedó tan solo con 5 diputados y casi la mitad de los votos.Heribert Barrera había iniciado su carrera política en 1934 en la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya y en el bloque escolar nacionalista. En 1935 ingresó en las Juventudes de Esquerra Republicana de Catalunya. Tras colaborar en la victoria del Frente Popular en 1936, del que ERC formaba parte, y luchar en los frentes de Aragón y del Segre como artillero, Barrera se exilió a Francia en 1939, permaneciendo en aquel país hasta 1952, cuando regresó clandestinamente a Catalunya para reorganizar de nuevo el partido.
En 1976, fue elegido secretario general del partido, cargo que ocupó hasta 1987. Fue elegido diputado en las primeras elecciones generales de 1977, en las que ERCV se presentó en forma de coalición por no haber sido aún legalizada, y en 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya, convirtiéndose en presidente de la cámara entre 1980 y 1984.
Entre 1991 y 1994 fue eurodiputado. El era el número 2 de la lista; el acuerdo electoral de la coalición Por la Europa de los pueblos indicaba que él y Carlos Garaicoetxea (Eusko Alkartasuna) deberían alternarse durante la legislatura. También entre 1991 y 1995 Barrera ocupó la presidencia de ERC, y en el año 2000 recibió la Medalla de Honor del Parlament de Catalunya.
A pesar del innegable vigor y tenacidad de su activismo político en defensa de las libertades democráticas de Catalunya, sus declaraciones políticas o, en alguna ocasión, respecto la influencia de la inmigración en el tejido social de Catalunya, le llevaron a granjearse no pocas críticas.
Al margen de su actividad política, Heribert Barrera se licenció en Ciencias Químicas por la Universidad de Barcelona, y posteriormente en Físicas y Matemáticas por la de Montpelier. Más tarde se doctoró en Físicas por la Sorbona de París. Desarrolló su tarea científica en el Instituto Químico de la universidad de Montpelier, donde trabajó también como profesor. Fue agregado de investigaciones del Centre National de la Recherche Scientifique de Francia, y becario posdoctoral en la Universidad de New Hampshire (Estados Unidos). También fue catedrático contratado de Química Inorgánica en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1970. Entre 1944 y 1984 publicó numerosos estudios científicos en las más prestigiosas revistas internacionales y obtuvo el premio Prat de la Riba del Institut d’Estudis Catalans (del cual fue miembro emérito) por su trabajo "Nuevas contribuciones a la síntesis de ácidos arilalifáticos y a la teoría de la acilación intramolecular". Heribert Barrera fue también presidente de la Sociedad Catalana de Ciencias Físicas, Químicas y Matemáticas y presidente de la sección de ciencias. Miembro de la Société Française de Chimie y de la American Chemical Society.

B-16, una icona pop

Pel que hem vist fins ara, la cita papal amb el jovent catòlic a Madrid te força de màrqueting i de política i, francament, molt poc d’evangelització. El jovent alegre i moderadament fester que inunda i acoloreix els carrers de la ciutat confegeix a Benet 16 un caràcter d’icona pop i ídol de masses imprescindible avui en dia per col·locar un producte al mercat, inclòs el mercat espiritual. I ho dic en el millor sentit del terme.
Després, quan parla, no s’està de criticar amb contundència algunes de les polítiques adoptades pel govern. Quan el Papa ha carregat contra ‘els que es creuen Déu i decideixen sobre qui és digne de viure’, als socialistes els han d’haver xiulat les orelles, una cosa ben poc agradable a tres mesos de les eleccions. I per aquest pedregar aniran les coses a cadascun dels 9 discursos que pronunciarà. No crec que ningú es sorprengui a aquestes alçades, oi?
Al cap i a la fi, quan Benet diu als joves quer resin perquè el missatge de l’església arribi als laics, està parlant indirectament a la immensa majoria de ciutadans d’aquest estat dit Espanya que, batejats o no, i fins i tot creients, senten el missatge de la jerarquia eclesiàstica com una veu que ressona lluny de la seva realitat.

Dit a El Món a RAC 1, el 19 d'agost de 2011

Captius i desarmats

Captiu i desarmat l’euro i el banc central europeu, els especuladors internacionals han augmentat fins l’ofec el setge al deute dels països de la Unió que són a la corda fluixa amb Espnaya al davant.
Deixant el deute en mans d’inversors de metxa curta i sicaris del poder financer mundial, és a dir, no democràtic, i sense capacitat per generar inflació per l’antic pànic dels alemanys, a la que van maldades la moneda única gestionada amb criteris divergents és una olla de cols.
Amb les agències de raiting, propietat dels grans bancs d’inversions, llençant porqueria sobre Europa i posant en evidència la petitesa de la classe política continental, l’amenaça de les Assegurances d’Impagament (CDS), la principal arma amb la que s’especula contra el deute europeu, a hores d’ara, són ara per ara un escull insalvable per calmar aquesta tempesta als mercats que, més que un aiguat, és una guerra de dimensions incalculables i en la que cada fita es conquesta a sang i foc.
Amb un govern en funcions i una oposició sense criteri ni rigor, la veritat és que Espanya te el perfil idoni per ser la propera víctima dels voltors del deute. A Angela Merkel no li deu importar gaire.

Dit a El Món a RAC 1 el 4 d'agost de 2011

El jazz a l’aula

La definició dels límits de la cultura contemporània ha estat sempre un dels temes de discussió preferits pels historiadors. El professor d’història de la música Jaume Carbonell ha fet un lloable exercici invers en aquesta dialèctica: ha fixat un fenomen cultural i social, el jazz, central en la definició de cultura contemporània, i l’ha historiat. El problema del doctor era què la música popular per excel·lència del segle XX no existia a les aules universitàries catalanes, i ha hagut de bastir-ne els fonaments. Així ha nascut un treball necessari per entendre que és i d’on ve aquesta cultura contemporània que avui nodreix bona part de la vida col·lectiva d’occident: ‘El jazz clàssic i la seva història’ (Galerada).
Endinsar-se en les pàgines del llibre amb el ressò encara fresc del trio de Keith Jarret al Grec, ajuda a fer una immersió intel·lectual a la recerca d’elements que donin resposta a tantes preguntes que sempre te pendents l’afeccionat al jazz. És el caràcter fonamentalment negre el que ha impedit que el jazz formi part amb normalitat de la història de la cultura (tret dels EE UU i de França). Perquè s’accepta l’abstracció plàstica o el neorealisme cinematogràfic com a fenòmens culturals que provoquen el canvi de paradigma cultural a meitats de segle, i a penes ara es comença a reconèixer la transcendència del jazz (Miles Davis, per exemple) en aquest procés?
Amb una anàlisi historiogràfica encertada (New Orleans, Xicago, Nova Iork), i un relat que flueix, en Jaume Carbonell proposa conèixer el jazz clàssic, arrelat a Catalunya d’antic, per entendre el conjunt de representacions i tradicions que modernament ens defineixen. Si us agrada el jazz passareu un bon estiu.

La història inacabable

Si una llei que consisteix simplement en tornar uns documents als seus propietaris legítims encara no s’ha acabat d’aplicar del tot sis anys després d’haver estat aprovada, te tota la raó el conseller Mascarell quan diu que ‘és un signe inequívoc que alguna cosa no respira bé en el model cultural que Espanya ha construït en aquests anys de democràcia’.
Ara, això no és nou. Des del 2005 han passat uns quants consellers i ministres i, de les successives reunions entre ells, mai no s’ha pogut dir que la sintonia que hagi primat sigui la d’entendre la realitat culturalment diversa i diferent de Catalunya i, per tant, les nostres reivindicacions més que legítimes en aquesta matèria.
Però tampoc no ens esgarrifem, perquè aquesta escassa comprensió governamental es correspon exactament a la que tenen la majoria de ciutadans de la resta de l’estat.
La ministra González Sinde diu que aquest llarg procés de devolució de tot el que hi ha a Salamanca i és nostre acabarà d’aquí a uns mesos. Jo ho celebro; però li recordo que encara queda per retornar una quarta part, no quatre banderins com s’havia dit fa uns dies, i que això no és poca cosa.
No sóc mal pensat, només aviso, no fos cas que no hi hagués prou furgonetes per al transport.
Dit a El Món a RAC 1 el 26 de juliol de 2011

Cerca i captura

L’única revista en paper que publica relats de ficció en català, ‘La Lluna en un cove’, busca nous autors. Arribant al número 30, tota una heroïcitat, el magazine literari mensual que s’edita a València (i no els regalen vestits), fa una nova crida als escriptors en català que vulguin trencar la closca de l’ou de l’edició a enviar-los relats de qualsevol gènere. Cada mes seleccionen els millors relats rebuts i els publiquen en una revista que, sense fer massa soroll, està creixent en interès i lectors. Trobareu les bases i més info a www.lallunaenuncove.cat.
El món de la cultura en general viu temps de recerca. Molts busquen desesperadament com finançar el projecte que s’ha quedat penjat per la retallada dels diners públics. Poc després de rebre la crida de la llibreria ‘Negra y criminal’ demanant col·laboració i complicitat entre els lectors, un altre promotor em deia que havia fet unes tres-centes trucades a empreses i entitats a la percaça d’una almoina cultural. De moment sense sort.
I el que no fa recerca fa captura. Una espessa i anònima xarxa de creadors, activistes i promotors culturals està movent el manifest d’Amnistia Internacional que reclama al conseller Felip Puig que obri una investigació als Mossos d’Esquadra per la brutal actuació policial del 27 de maig a la plaça de Catalunya. En pocs dies ja hi ha prop de 34 mil persones que han firmat i fet córrer la carta; molts de la cultura. Això si, la majoria són de la cultura que no ha estat convidada a les III Jornades de Reflexions Crítiques. Són gent que no deuen ser prou rellevants en el panorama cultural del país ni tampoc amics del Departament de Cultura La Generalitat no cerca, ja ho sap tot i te suficients corifeus.

Carles Sentís, testigo de la historia

De les primeras oleadas de inmigrantes hacia la Catalunya de los años veinte hasta los juicios de Nüremberg, pasando por las campañas africanas de De Gaulle o el retorno a Barcelona de Tarradellas, Carles Sentís, que ayer falleció en Barcelona a los 99 años de edad, fue un testigo de excepción, cuando no protagonista, de la historia del siglo XX.
Nacido el 9 de diciembre de 1911 en Barcelona, Sentís estudió derecho en la universidad de su ciudad y posteriormente amplió estudios en la Sorbona. ‘La Publicitat’, ‘L’Instant’ o ‘Mirador’ fueron las publicaciones que acogieron sus primeros trabajos periodísticos. En este última revista publicó la serie de reportajes sobre la emigración de Murcia a Catalunya, ‘Viatge en Trasmiserià’, que modernizaron el reporterismo escrito.
Vinculado al catalanismo moderado, y tras ser encarcelado a raíz de la proclamación del Estat Català por Lluís Companys en Octubre del 34 (entonces él trabajaba para el Govern de la Generalitat aunque sin ser de Esquerra Republicana), Sentís se acercó a la Lliga Regionalista de Cambó. Huido a Italia al estallar la guerra, Sentís siguió colaborando con Cambó, hecho que le llevó a ser acusado de espía al servicio de Franco y que él negó siempre. Sea como fuere, en 1939 entró en Barcelona con las tropas nacionales y poco después escribió en La Vanguardia el famoso artículo ‘Finis Catalnoiae?’, en el que argumentaba que el franquismo había salvado a Catalunya.
Durante la Segunda Guerra Mundial fue corresponsal de ABC i de La Vanguardia por toda Europa y África. Asistió a la liberación del campo de exterminio de Dachau y a los juicios de Nüremberg. Posteriormente fue agregado de prensa en Bruselas y París, corresponsal en esta ciudad y en Nueva York, director de la agencia EFE (1963-1966), presidente de Radio Barcelona (1974-1976), de la Asociación de Prensa de Barcelona (1974-1977), decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1988-1990) y impulsó el Centro Internacional de Prensa de Barcelona (1992-2006). También fue el fundador y director del diario ‘Tele Expres’ y colaboró con ‘Desstino’, ‘El Correo Catalán’ y el bonaerense ‘Clarín’.
Al acabar la dictadura se unió a la UCD de Adolfo Suárez y fue elegido diputado en los comicios de 1977 y 1979. En el Congreso ejerció de Vicepresidente de la Comisión de Asuntos Exteriores y, al dejar el Parlamento (1982), fue nombrado Consejero del Reino. Carles Sentís fue una de las personas que más influyó en el presidente Suarez para que restableciera la Generalitat de Catalunya y nombrara presidente provisional a Josep Tarradellas. Al regreso de este a Barcelona el periodista fue nombrado Conseller sin cartera.
Creu de Sant Jordi en 1986, Premi Nacional de Periodisme en 1998, Legión de Honor francesa y Medalla al mérito del Trabajo (2008), Carles Sentíos unió, a su dilatada vida personal y profesional, una personalidad persuasiva, una expresión elocuente, una capacidad de diálogo inmensa y una red de contactos que daba la vuelta al mundo. Carles Sentís publicó su último artículo en La Vanguardia tras la victoria del Barça en la Champions esta temporada.
‘La Europa que he visto morir’, ‘África en blanco y negro: del Congo a Argel con el General De Gaulle’, ‘La paz vista desde Londres: de Dachau a Picadilly en el día de la victoria’, ‘Ahora, Barcelona’, ‘El procés de Nuremberg’, ‘Al filo del nuevo siglo: reflexiones de un periodista’, ‘I de sobte, Tarradellas’ o ‘L'instant abans del 36’ son algunos de la veintena de libros que publicó. En sus ‘Memorias de un espectador’ (2006) relata cómo vivió en primera persona el devenir de la Europa del siglo pasado, aunque no aclara episodios de su pasado franquista (fue secretario del ministro sin cartera Rafael Sánchez Mazas), como el controvertido saqueo de la biblioteca de Juan Ramon Jiménez, que él niega en este libro aunque el propio poeta le acusó de ser uno de los autores. A los protagonistas de tan largos períodos de la historia el tiempo y la memoria les sigue toda la vida; es parte de su legado.