El jazz a l’aula

La definició dels límits de la cultura contemporània ha estat sempre un dels temes de discussió preferits pels historiadors. El professor d’història de la música Jaume Carbonell ha fet un lloable exercici invers en aquesta dialèctica: ha fixat un fenomen cultural i social, el jazz, central en la definició de cultura contemporània, i l’ha historiat. El problema del doctor era què la música popular per excel·lència del segle XX no existia a les aules universitàries catalanes, i ha hagut de bastir-ne els fonaments. Així ha nascut un treball necessari per entendre que és i d’on ve aquesta cultura contemporània que avui nodreix bona part de la vida col·lectiva d’occident: ‘El jazz clàssic i la seva història’ (Galerada).
Endinsar-se en les pàgines del llibre amb el ressò encara fresc del trio de Keith Jarret al Grec, ajuda a fer una immersió intel·lectual a la recerca d’elements que donin resposta a tantes preguntes que sempre te pendents l’afeccionat al jazz. És el caràcter fonamentalment negre el que ha impedit que el jazz formi part amb normalitat de la història de la cultura (tret dels EE UU i de França). Perquè s’accepta l’abstracció plàstica o el neorealisme cinematogràfic com a fenòmens culturals que provoquen el canvi de paradigma cultural a meitats de segle, i a penes ara es comença a reconèixer la transcendència del jazz (Miles Davis, per exemple) en aquest procés?
Amb una anàlisi historiogràfica encertada (New Orleans, Xicago, Nova Iork), i un relat que flueix, en Jaume Carbonell proposa conèixer el jazz clàssic, arrelat a Catalunya d’antic, per entendre el conjunt de representacions i tradicions que modernament ens defineixen. Si us agrada el jazz passareu un bon estiu.

La història inacabable

Si una llei que consisteix simplement en tornar uns documents als seus propietaris legítims encara no s’ha acabat d’aplicar del tot sis anys després d’haver estat aprovada, te tota la raó el conseller Mascarell quan diu que ‘és un signe inequívoc que alguna cosa no respira bé en el model cultural que Espanya ha construït en aquests anys de democràcia’.
Ara, això no és nou. Des del 2005 han passat uns quants consellers i ministres i, de les successives reunions entre ells, mai no s’ha pogut dir que la sintonia que hagi primat sigui la d’entendre la realitat culturalment diversa i diferent de Catalunya i, per tant, les nostres reivindicacions més que legítimes en aquesta matèria.
Però tampoc no ens esgarrifem, perquè aquesta escassa comprensió governamental es correspon exactament a la que tenen la majoria de ciutadans de la resta de l’estat.
La ministra González Sinde diu que aquest llarg procés de devolució de tot el que hi ha a Salamanca i és nostre acabarà d’aquí a uns mesos. Jo ho celebro; però li recordo que encara queda per retornar una quarta part, no quatre banderins com s’havia dit fa uns dies, i que això no és poca cosa.
No sóc mal pensat, només aviso, no fos cas que no hi hagués prou furgonetes per al transport.
Dit a El Món a RAC 1 el 26 de juliol de 2011

Cerca i captura

L’única revista en paper que publica relats de ficció en català, ‘La Lluna en un cove’, busca nous autors. Arribant al número 30, tota una heroïcitat, el magazine literari mensual que s’edita a València (i no els regalen vestits), fa una nova crida als escriptors en català que vulguin trencar la closca de l’ou de l’edició a enviar-los relats de qualsevol gènere. Cada mes seleccionen els millors relats rebuts i els publiquen en una revista que, sense fer massa soroll, està creixent en interès i lectors. Trobareu les bases i més info a www.lallunaenuncove.cat.
El món de la cultura en general viu temps de recerca. Molts busquen desesperadament com finançar el projecte que s’ha quedat penjat per la retallada dels diners públics. Poc després de rebre la crida de la llibreria ‘Negra y criminal’ demanant col·laboració i complicitat entre els lectors, un altre promotor em deia que havia fet unes tres-centes trucades a empreses i entitats a la percaça d’una almoina cultural. De moment sense sort.
I el que no fa recerca fa captura. Una espessa i anònima xarxa de creadors, activistes i promotors culturals està movent el manifest d’Amnistia Internacional que reclama al conseller Felip Puig que obri una investigació als Mossos d’Esquadra per la brutal actuació policial del 27 de maig a la plaça de Catalunya. En pocs dies ja hi ha prop de 34 mil persones que han firmat i fet córrer la carta; molts de la cultura. Això si, la majoria són de la cultura que no ha estat convidada a les III Jornades de Reflexions Crítiques. Són gent que no deuen ser prou rellevants en el panorama cultural del país ni tampoc amics del Departament de Cultura La Generalitat no cerca, ja ho sap tot i te suficients corifeus.

Carles Sentís, testigo de la historia

De les primeras oleadas de inmigrantes hacia la Catalunya de los años veinte hasta los juicios de Nüremberg, pasando por las campañas africanas de De Gaulle o el retorno a Barcelona de Tarradellas, Carles Sentís, que ayer falleció en Barcelona a los 99 años de edad, fue un testigo de excepción, cuando no protagonista, de la historia del siglo XX.
Nacido el 9 de diciembre de 1911 en Barcelona, Sentís estudió derecho en la universidad de su ciudad y posteriormente amplió estudios en la Sorbona. ‘La Publicitat’, ‘L’Instant’ o ‘Mirador’ fueron las publicaciones que acogieron sus primeros trabajos periodísticos. En este última revista publicó la serie de reportajes sobre la emigración de Murcia a Catalunya, ‘Viatge en Trasmiserià’, que modernizaron el reporterismo escrito.
Vinculado al catalanismo moderado, y tras ser encarcelado a raíz de la proclamación del Estat Català por Lluís Companys en Octubre del 34 (entonces él trabajaba para el Govern de la Generalitat aunque sin ser de Esquerra Republicana), Sentís se acercó a la Lliga Regionalista de Cambó. Huido a Italia al estallar la guerra, Sentís siguió colaborando con Cambó, hecho que le llevó a ser acusado de espía al servicio de Franco y que él negó siempre. Sea como fuere, en 1939 entró en Barcelona con las tropas nacionales y poco después escribió en La Vanguardia el famoso artículo ‘Finis Catalnoiae?’, en el que argumentaba que el franquismo había salvado a Catalunya.
Durante la Segunda Guerra Mundial fue corresponsal de ABC i de La Vanguardia por toda Europa y África. Asistió a la liberación del campo de exterminio de Dachau y a los juicios de Nüremberg. Posteriormente fue agregado de prensa en Bruselas y París, corresponsal en esta ciudad y en Nueva York, director de la agencia EFE (1963-1966), presidente de Radio Barcelona (1974-1976), de la Asociación de Prensa de Barcelona (1974-1977), decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1988-1990) y impulsó el Centro Internacional de Prensa de Barcelona (1992-2006). También fue el fundador y director del diario ‘Tele Expres’ y colaboró con ‘Desstino’, ‘El Correo Catalán’ y el bonaerense ‘Clarín’.
Al acabar la dictadura se unió a la UCD de Adolfo Suárez y fue elegido diputado en los comicios de 1977 y 1979. En el Congreso ejerció de Vicepresidente de la Comisión de Asuntos Exteriores y, al dejar el Parlamento (1982), fue nombrado Consejero del Reino. Carles Sentís fue una de las personas que más influyó en el presidente Suarez para que restableciera la Generalitat de Catalunya y nombrara presidente provisional a Josep Tarradellas. Al regreso de este a Barcelona el periodista fue nombrado Conseller sin cartera.
Creu de Sant Jordi en 1986, Premi Nacional de Periodisme en 1998, Legión de Honor francesa y Medalla al mérito del Trabajo (2008), Carles Sentíos unió, a su dilatada vida personal y profesional, una personalidad persuasiva, una expresión elocuente, una capacidad de diálogo inmensa y una red de contactos que daba la vuelta al mundo. Carles Sentís publicó su último artículo en La Vanguardia tras la victoria del Barça en la Champions esta temporada.
‘La Europa que he visto morir’, ‘África en blanco y negro: del Congo a Argel con el General De Gaulle’, ‘La paz vista desde Londres: de Dachau a Picadilly en el día de la victoria’, ‘Ahora, Barcelona’, ‘El procés de Nuremberg’, ‘Al filo del nuevo siglo: reflexiones de un periodista’, ‘I de sobte, Tarradellas’ o ‘L'instant abans del 36’ son algunos de la veintena de libros que publicó. En sus ‘Memorias de un espectador’ (2006) relata cómo vivió en primera persona el devenir de la Europa del siglo pasado, aunque no aclara episodios de su pasado franquista (fue secretario del ministro sin cartera Rafael Sánchez Mazas), como el controvertido saqueo de la biblioteca de Juan Ramon Jiménez, que él niega en este libro aunque el propio poeta le acusó de ser uno de los autores. A los protagonistas de tan largos períodos de la historia el tiempo y la memoria les sigue toda la vida; es parte de su legado.  

Funcionaris de cap d’esquila

Detecto una rara obcecació en utilitzar els empleats públics com a boc expiatori dels problemes derivats del dèficit de la Generalitat. Primer van ser les desafortunades paraules del conseller Mas Colell i ara les del president dels empresaris, Joan Rossell.
A les declaracions dels dos detecto; o un profund desconeixement de la funció pública, o l’habitual tàctica política d’amagar les pròpies incompetències donant la culpa als altres.
Si els funcionaris tenen el seu lloc de treball en propietat no és pas perquè ningú els l’hagi regalat. Han fet unes dures oposicions i tenen un perfil professional i acadèmic adient al lloc que ocupen. Si n’hi ha que no acompleixen aquestes condicions la responsabilitat potser és del càrrec polític que li va atorgar la plaça, no troben?
Si cal estalviar més diners amb la funció pública els proposo que acabin amb els caòtics horaris laborals. Només en factures de corrent i calefacció s’estalviaran un dineral. No ho ha pensat, conseller?
Avaluar els empleats públics, tal i com demana Rossell, es pot fer ara mateix, de fet s’ha de fer ara mateix. La llei de la funció pública preveu un seguit de faltes lleus i greus per als qui no acompleixen; però en la pràctica ni tan sols no es penalitzen els penques retirant-los el plus de productivitat. Perquè no es fa, si això és competència de Governació?
Senyors, vigilin la cua de palla.

Dit a El Món a RAC 1 el 19 de Juliol de 2011

Móns en extinció

Vam assistir com a espectadors a la fi d’un món que sabíem incert i fràgil. La fi de l’ordre nascut de la Guerra dels Trenta Anys va ser un trauma presidit per milions de morts i béns i terres devastats. En la nostra mesella joventut crèiem que aquell havia estat el final anunciat per The Doors, i que les pròximes apocalipsis serien en el terreny del personal per la mortaldat que ocasionaven les drogues, el càncer o els accidents de trànsit. Alguns dels millors cervells de la nostra generació havien mort ja per una o altra causa; d’altres van anar caient amb el temps.
A la primera lectura de El Món d’ahir d’Stefan Zweig (Crema), vam trobar moltes explicacions narratives a les contradiccions del nostre desassossec. Hi havia tanta incertesa en aquelles pàgines, que ni tant sols l’afirmació de l’autor de creure que, fins les grans guerres, la seva generació vivia en un món segur, va alterar el paradigma imposat a les nostres vides per la civilització de prosperitat nascuda del final del conflicte mundial. L’ONU, el poder americà, el creixement demogràfic i econòmic, el miracle alemany i fins i tot la modèlica transició (ja m’enteneu), eren pilars inamovibles que ens abocaven a la dolça casualitat d’haver-nos tocat viure els millors anys de la humanitat. La medicina allargava la vida fins a límits insospitables ben poc abans, i l’estat del benestar garantia a tots els ciutadans un mínim de dignitat vital inexistent fins llavors.
Ara, rellegint Zweig, m’adono de nou dels evidents i acusats paral·lelismes entre el seu món i el meu: ‘No hi ha res més fantasmagòric que se’t torni a aparèixer a la vida allò que creies mort i enterrat feia temps’, escrivia l’austríac. Avui, igual que el seu, el nostre món és una porta que es tanca, a penes una illa on ja només ens hi caben els peus. Les certeses eren fal·làcies, les esperances un trajecte de Caront. El món d’avui ja és el d’ahir i el de demà és un terreny feréstec al qual, xarucs com som, no se’ns hi permet l’accés. Fins aquí hem arribat.

Cada dia un ensurt

Paco Camarasa, el llibreter de Negra y Criminal, avisa que està fent curt de municions. La crisi i la competència (la policíaca s’ha posat de moda i totes les llibreries han augmentat el fons del gènere), estan provocant una situació insòlita: amb 9 anys d’existència la llibreria te un enorme prestigi però les vendes minven alarmantment. Hi ha a qui li fa mandra anar a la Barceloneta i cada dia troba més títols arreu, i hi ha qui no te ni cinc i no compra. Però els autors que passen per NyC, els enciclopèdics coneixements dels llibreters, el fons del gènere negre de que disposen i els musclos amb vi dels dissabtes fan que, més que una botiga; NyC sigui un lloc d’agitació literària i intel·lectual. I no anem sobrats de llocs així.
A partir de setembre Paco Camarasa proposa dues formes de col·laborar: o fent aportacions directament a través de Pay Pal (pels mandrosos), o fent-se membre del club ‘Còmplices de Negra y Criminal’ i poder accedir als clubs de lectura, descomptes, promocions i exclusives no sols literàries. Si els lectors ens ho proposem el vi i els musclos seguiran.
Encara no recuperat d’aquest ensurt entro a la Laie i en Lluís Morral m’engipona un “tanquem” i es queda fred i calm. No se m’atura el cor perquè d’anar en bici el tinc molt sa, però empal·lideixo. Enfront les morts sobtades mai no se que dir,. Després d’una pausa dramàtica en Lluís segueix parlant amb la mateixa calma: “tanquem del 8 al 28 d’agost per obres. M’agrada crear aquesta confusió”. Respiro alleugit. La Laie de Pau Claris renovarà l’entrada. Adéu al cancell que va tant bé els dies de pluja i fred. Així, i canviant l’escala, el bar quedarà més integrat dins la llibreria. Que sigui per evitar més ensurts.