Universitat de l’humor

Amb ‘Intercanvis’, de David Lodge, (Eumo) la universitat es va convertir en matèria literària en la seva condició exacta, és a dir: l’humor, la ironia i la sàtira delirants, que són les actituds que conviuen majoritàriament en un campus. Convertits en matèria narrativa, els doctes claustres, les impressionants sessions de lectura de tesis doctorals, les erudites classes magistrals i les rigoroses reunions de departament es van transmutar en el que veritablement son i que ben poca gent de fora el món acadèmic sospiten: baralles de galls per marcar territori, bramulades de pedanteria desbocada, assetjament pretesament intel·lectual o batalles campals entre apocalíptics i integrats enfront la imperiosa necessitat de que, a més de coneixements excelsos, els estudiants aprenguin un ofici (cosa que situa la universitat no tant lluny d’una escola de Formació Professional). Arran de l’èxit de la primera Eumo va publicar ‘Bona feina’, en un autèntic senyal d’esperit autocrític tenint en compte que es tracta del segell editorial de la Universitat de Vic. Molts professors de l’època s’hi van veure tant reflectits i esquarterats, literàriament, que les novel·les circulaven per les facultats mig clandestinament. Per si de cas en castellà no es publicava res de Lodge, no fos cas que els poder fàctics universitaris, sempre espanyols, s’empipessin amb els editors i els engeguessin a rodar el negoci de vendre llibres d’ús acadèmic. Va ser Anagrama, com tantes vegades, qui va trencar el gel. Amb ‘El Mundo es un pañuelo’ vam poder tornar a sentir el plaer, intel·lectual, això si, de veure com David Lodge deixava l’hermètic i jeràrquic món universitari en pilota picada i mostrant les vergonyes.
Si algú es pensa que l’autor britànic exagera és que no se les ha vist mai amb una senzilla reunió de departament que acaba convertida en un cruel enfrontament dialèctic amb grans demostracions orgiàstiques de saviesa per la marca dels gèneres gramaticals en un simple document d’ús intern, per exemple.

Estocs de coc

La ineptitud no te fronteres i, a més, surt barata, sobretot si es disfressa de ‘tasca cultural en pro de Catalunya’, que és com la direcció de l’extingida Arc de Berà qualifica el seu negoci amb final feliç per als accionistes de la distribuïdora i dramàtic per la resta. Sobre el mig milió d’euros que s’han estalviat de pagar, segons els afectats, tots petites editorials que viuen entre la pòlissa de crèdit perpètua i l’aigua al coll temporal, no hi ha qualificatiu.
Els accionistes d’Arc, alguns d’ells prohoms convergents, han jugat amb els creditors tot el que han pogut i més, han refusat dos crèdits de la Generalitat per no perjudicar gaire el seu patrimoni, i encara tenen la gosadia de dir que han estat ‘generosos’. Que els parlin a EUMO de generositat, que es va haver de vendre al totpoderós grup 62 per fer front als deutes generats pels 240 mil euros que no han cobrat encara de l’Arc.
Però el més simpàtic del cas, que aviat serà un més en la llista d’empreses ruïnoses endegades per patricis catalans amb l’excusa del redreçament cultural del país, és que, després de liquidar els deutes restant-li una ‘quita’ del 30% en alguns casos i de l’11 en alguns, encara els han cobrat als seus deutors les despeses d’emmagatzematge a Montigalà i la retirada de llibres del magatzem d’Arc Logi a Gualba quan la distribuïdora va baixar portes.
Però encara hi ha coses més curioses. Qui es farà càrrec dels estocs de libres que s’havien perdut als magatzems d’arreu de l’estat ja abans que l’Arc tanqués? Seguirà remenant el tema, o els creditors, amb uns quants diners a les mans, se n’oblidaran per sempre?
Com a mínim Bromera va poder celebrar dimarts, a Barcelona (sic?) els primers 25 anys de vida.

Laura Palmés, periodista que inspiró ‘Mar adentro’

El trabajo de los periodistas es tan simple y complejo a la vez como salir a descubrir la vida y contarla. Bueno, al menos eso era así antes de twitter. A pesar de le enfermedad que la iba apartando de esa vida que quería contar poco a poco, la periodista barcelonesa Laura Palmés (Barcelona 1954) lo entendió siempre de esta manera; todo un ejemplo para el gremio. Laura falleció el pasado jueves en Barcelona a la edad de 57 años, según informó el colectivo de abogados Ronda.
En su constante ir y venir buscando historias sobre la vida, Laura Palmés conoció al gallego Ramón Sampedro en 1993, cuando ella misma estaba ya aquejada de una esclerosis múltiple. De la relación entre dos personas que sufren una enfermedad irreversible y las mutuas reflexiones sobre la vida y la muerte ella realizó un reportaje para la televisión. Aquel caso de un tetrapléjico gallego que pedía la eutanasia tras quedar postrado en cama debido a un accidente de tráfico durante 25 años, era absolutamente desconocido hasta que Palmés lo sacó a la luz en televisión; como hacen los buenos periodistas. El trabajo impactó a Alejandro Amenabar hasta tal punto que de él nació ‘Mar adentro’, Óscar a la mejor película de habla no inglesa en 2004. Júlia, personaje interpretado por Belén Rueda, está inspirado en la propia periodista. Por ese papel, la actriz recibió el reconocimiento unánime de la crítica. No es exagerado decir que fue el papel de su vida.
Por aquel reportaje titulado ‘Eutanasia, morir para vivir’ y emitido en el programa Línia 900 de La 2 de TVE, Laura Palmés recibió el premio Ciutat de Barcelona de comunicación el 1994. Antes de trabajar como reportera y directora del programa de debate ‘L’habitació del fons’, en TVE, la periodista había trabajado en la sección de política del diario Avui.
De su propia experiencia con la enfermedad y de la amistad con Sanpedro, Palmés publicó en 1995 el libro ‘Darrere les palmeres’ (edicions 62). A la periodista se le había diagnosticado esclerosis múltiple a finales de la década de los ochenta. A pesar de que la enfermedad degenerativa la fue inmovilizando poco a poco Palmés no dejó nunca el ejercicio de la profesión, convirtiéndose en un referente deontológico para muchos periodistas catalanes.
La ceremonia civil de despedida de Laura Palmés tuvo lugar ayer por la mañana el Oratori Mediterrani.

Representació de bons i dolents

L’any 1936 Joan Oliver, ‘Pere Quart’, va capgirar la història sagrada i no va passar res; vull dir que el món no es va ensorrar més el que ja estava fent-ho; en tot cas va seguir el seu curs cap al caos. A ‘Allò que tel vegada s’esdevingué’ (Proa). Caïm és l'individu bo de la història. És un artista, un home nou que protesta, rebutja el treball i l’organització del món que li imposen. Abel és l’altra cara de Caïm: envejós, covard i sense imaginació ni voluntat.
A finals dels setanta, quan tanta gent pensava que, per fi, els dolents de sempre serien reconeguts com a bons, alguns grups de teatre amateur van posar en escena l’espectacle en teatres locals. En un poble del litoral, el públic que va veure l’obra no va entendre la irònica subtilesa del dramaturg i es van prendre el muntatge, simplement, com una facècia per fer riure. Ara, quan una de les reconegudes filles de la vila va aparèixer en escena només coberta amb un senzill biquini (eren al paradís), llavors es va organitzar un esvalot de ca l’ample. Quina indecència aquest jovent d’avui, on s’ha vist fer això a l’escenari del Patronat (anys abans havia estat de la Parròquia). Durant unes setmanes l’ordre establert es va subvertir. Després es va anar oblidant l’incident, però no les sensuals carns de l’actriu.
Han hagut de passar 75 anys des de l’estrena de ‘Allò...’ perquè la gent entengui que, no és que el món s’hagi capgirat, és que és la història que ens l’havien explicat de forma enganyosa. Evidentment Oliver hauria estat amb la indignació contra el poder financer i els polítics que hi mostren submissió, però que es reclamen ‘bons’. Molt abans que ningú ell ja havia posat en escena la clau de volta de la història de la humanitat, la gran mentida fundacional del Gènesis que hem arrossegat durant segles. L’enveja i la covardia han dominat el món. Potser ha arribat el moment de que les coses esdevinguin. Joan Oliver ho sabia.

Liquidació d'estocs

Sorprèn que, ara que el projecte de llei òmnibus amenaça amb buidar de competències el CoNCA, de cop i volta surtin els defensors i es queixin també per l’afectació que tindrà per mor de dita llei la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Fins ara mai no n’havien parlat d’aquesta històrica instància, a la que el CoNCA ja escapça moltes competències per cert, tot i abandó amb que la majoria dels hostes del Departament de Cultura l’han tinguda. És clar que, com em va dir un alt càrrec de Cultura en una ocasió: “no volem passar a la història per haver tancat la ILC”. Així van les coses aquí, tan preocupats per la posteritat que ignorem el present.
Que la ILC, l’Institut d’Indústries Culturals i el CoNCA necessiten un ‘tunejat’ que reordeni competències finestretes és més clar que l’aigua, i no és una feina necessàriament lligada a retallar diners de la cultura. La mateixa Associació d’Editors en Llengua Catalana ha demanat repetidament que la seva finestreta d’ajudes sigui a Indústries Culturals, que és el que són.
Sense competències respecte a producció i mercat, la ILC podria refundar-se com la ‘Literaturhaus’ que vol ser i dedicar esforços i diners a difondre la literatura catalana. El seu director, Oriol Izquierdo, fa temps que treballa en aquest sentit, ara cal que el Departament li avali el projecte. El contrari serà enterrar-la en vida.
El debat al sector cultural sobre la llei òmnibus està obert en paral·lel al parlamentari: Seria raonable que entitats com Ònium Cultural o corporacions com tots els premis d’Honor es mullin. O és que ja els va bé tenir aquest caràcter benemèrit que els permet mirar cap a una altra banda quan no els interessa i mantenir el seu honorable statu quo?

Història de l'escola

Tot el que Antonio Machado tenia de bon poeta, ho tenia de mal professor de francès. I també és cert que, per veure els camps de Castilla havia de sortir al carrer, doncs la seva cambra de rellogat ni tant sols no tenia finestra. Eren els temps en que es va encunyar allò de passar més gana que un mestre d’escola.
Molts anys després els estudiants van llegir els seus poemes gràcies, en bona part, a unes generacions de mestres ben preparats, amb vocació i amb ganes de millorar l’educació. Encara uns anys després la democràcia va prestigiar i dotar l’ensenyament, i els mestres, a més d’excel·lents professionals, van passar a estar correctament pagats.
Ara de tot això ja no en queda ni el record per Machado. A l’administració, al menys la catalana, l’ensenyament públic li importa tan poc que li ha tret diners i la sisena hora, els mestres pensen més en els drets gremials que en la responsabilitat d’ensenyar i a molts pares l’escola els importa tant com la plaça del pàrquing. El resultat és el fracàs de l’educació pública, i tots en som responsables. Ja ens ho trobarem.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de juny de 2011

El mosaic del món

El que construeix una ciutat és el relat que se’n fa d’ella. Si Nova York, una metròpoli que s’aixeca damunt la sang i la suor de la immigració en condicions de vida penoses, ha esdevingut icona del món modern i mirall de totes les civilitzacions, és per com tot això s’ha explicat des de l’art, és a dir: interpel·lant la realitat. Del Bronx profund al Financial District i del MoMA als tuguris de jazz de l’East Harlem Nova York és, fonamentalment, una ciutat explicada.
De totes les novel·les que expliquen Nova York ‘Manhattan transfer’ (Proa) va ser la primera en seduir-nos. Admiràvem John Dos Passos per la seva visió d’aquella Espanya convertida en ‘la república dels homes honestos’ i gràcies a la difusió que de la literatura nordamericana contemporània en va fer Manuel de Pedrolo. D’ell és la traducció de ‘Manhattan transfer’, publicada per primer cop en 1965.
Si Nova York és un mosaic que es mou com els vidres d’un calidoscopi, cap relat és capaç d’explicar-ho millor que el de Dos Passos. Les descripcions quasi impressionistes, l’atmosfera diversa i bigarrada a l’hora, l’aire feixuc i tens, l’etern girar d’un estol de personatges tant immens i diferent com la pròpia ciutat i la construcció fragmentària de la realitat, conformen una de les millors visions literàries d’aquest cosmos urbà en permanent big-bang des dels colonitzadors holandesos.
A la meva biblioteca els llibres de John Dos Passos s’hostatgen entre dues interpretacions tan oposades de l’existència com són la visió decimonònica d’Eugeni d’Ors al ‘Glosari’ (Quaderns Crema), i el retrat d’un drama moral i social a ‘Crim i càstig’ (Proa) de Dostoievski. El món es construeix entre ambivalències, i ‘Manhattan transfer’ n’interpreta un petit fragment. Però la mirada oberta del seu autor li dona una dimensió universal que avui, vuitanta-sis anys després, encara ens serveix per preguntar-nos quina és l’objecte real de la condició humana.