Que una setmana abans de Sant Jordi ja s’anunciï quins seran els llibres més venuts, i que s’encerti de ple, resulta, com a mínim, estrany. Amb quina mesura mínimament homologable es pot assegurar a tot titular que un o altre llibre és el que s’ha venut més durant la diada si cap llibreria encara no ha pogut passar comptes? Com pot ser que un llibre que la setmana abans està en el dinovè lloc passi en tres dies als primers llocs? A quines llibreries es fa la mostra i amb quin criteri destaquen un o altre títol? Com es pot afirmar a darrera hora del mateix dia de sant Jordi que els llibres més venuts, i per ordre, són tal i tal?
I encara més curiós. Com es pot dir, amb gran èmfasi triomfal, que les vendes s’han mantingut respecte de l’any passat si és evident que això no pot ser de cap manera. Normalment amb les vendes de Sant Jordi es comptabilitzen les dels dies abans i després. Tenint en compte que enguany els dos dies han estat festius, és del tot impossible que les vendes es mantinguin respecte de 2010. I això sense tenir en compte la Pasqua, les vacances i la pluja que va caure a molts llocs.
Jo em crec més les estimacions d’un llibreter dels grans que assegura que farà prou si cobreix les previsions que havia fet de vendre un 25% menys que l’any passat.
És d’esperar que l’any vinent ja estigui llest el programa de vendes i recaptació que estan posant a punt els gremis de llibreters i d’editors. Llavors no hi haurà interpretacions aleatòries ni interessades que valguin; i probablement hi haurà moltes sorpreses. Però, mentrestant, amb quina intencionalitat es vol fer creure l’opinió pública que el llibre català es manté quan tothom al sector sap que no és cert? I a qui beneficia?
28/4/11
Quan el món va canviar
El relat viu i apassionat de Reed, la voluntat revolucionària de la seva prosa, va empènyer no poques voluntats transformadores. La literatura neutral és còmplice, dèiem en aquells dies de necessari compromís amb el futur. La màquina d’escriure era un potent instrument per canviar el nostre petit, brut i dissortat món,i cada realitat tenia el seu palau d’hivern, John Reed ens ho havia ensenyat.
Situada en una petita elevació, la immensitat de la Plaça Roja et va embafant poc a poc. Un cop al bell mig, amb la muralla del Kremlin al davant, vaig recordar tots els que van caure pel camí oblidant aquelles proclames d’uns anys en que tot ho crèiem possible.
25/4/11
Quants Txernòbils més calen?
Que la cantant Alyosha gravés el vídeo de la cançó amb la que va guanyar l’any passat el festival d’Eurovisió, a Txernòbil, és un indicador de que la tragèdia nuclear ha impregnat la cultura ucraïnesa, tan com la contaminació ho ha fet amb les seves terres i habitants.
Però en la globalització el problema de Txernòbil ja no és Txernòbil, ni tan sols Fukushima. Els contaminats, terres i éssers vius, estan condemnats de per vida, això no ho resol ningú perquè ningú no sap com resoldre-ho. Tampoc no resoldran res les gesticulacions polítiques per justificar la falta d’una política mundial sobre el tema nuclear com ara l’augment d’un grau més en l’escala de desastres nuclears per poder separar la catàstrofe Ucraïnesa de la Japonesa que proposa la OCDE. Fukushima no és Txernòbil, resa el mantra del gremi nuclear. I què: tot és mal que mata.
El problema real és quants Txernòbils o Fukushimes més calen per prendre una decisió sobre el model de creixement infinit, únic argument del capitalisme. Si hem de seguir creixent sense aturador, no hi ha més remei que produir energia atòmica i, és clar, acceptar els propers Txernòbils que vinguin, això si, sense oblidar aquest trist aniversari.
Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'abril de 2011
Però en la globalització el problema de Txernòbil ja no és Txernòbil, ni tan sols Fukushima. Els contaminats, terres i éssers vius, estan condemnats de per vida, això no ho resol ningú perquè ningú no sap com resoldre-ho. Tampoc no resoldran res les gesticulacions polítiques per justificar la falta d’una política mundial sobre el tema nuclear com ara l’augment d’un grau més en l’escala de desastres nuclears per poder separar la catàstrofe Ucraïnesa de la Japonesa que proposa la OCDE. Fukushima no és Txernòbil, resa el mantra del gremi nuclear. I què: tot és mal que mata.
El problema real és quants Txernòbils o Fukushimes més calen per prendre una decisió sobre el model de creixement infinit, únic argument del capitalisme. Si hem de seguir creixent sense aturador, no hi ha més remei que produir energia atòmica i, és clar, acceptar els propers Txernòbils que vinguin, això si, sense oblidar aquest trist aniversari.
Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'abril de 2011
En temps de crisi, més biblioteques
A Catalunya hi ha una biblioteca per cada vint mil habitants, i el 40% dels catalans en tenim carnet, una bona xifra per un país on es llegeix poc. L’èxit de les biblioteques rau en que, generant una gran empatia amb el ciutadà, han sabut guanyar-lo pel coneixement i s’han convertit en centres d’agitació cultural transversal. Si la retallada els minva els recursos estem perduts. 
Comunicat pel, gairebé, cinquanta per cent de catalans que no agafen un llibre en la seva vida: en els darrers anys l’administració ha gastat una raonable part dels seus impostos en obrir noves biblioteques. Ho sento pels que no gaudiran mai d’aquestes inversions perquè, en no aprofitar aquests importants recursos que tenen a la seva disposició, tampoc no fan res per millorar la seva qualitat de vida. Per ells va, però que després no esqueixin. Avui en dia formar-se a través de la lectura és un bé públic democratitzat i a l’abast de tothom. Els diners ja no són excusa.
Pot semblar paradoxal, però en aquest país, la desigualtat social generada per la dificultat d’accés al coneixement tot just s’està resolent durant els darrers vint anys. I el creixement de la xarxa de biblioteques hi te molt a veure. Les 354 biblioteques públiques i bibliobusos de Catalunya compten amb 3.016.698 usuaris registrats, això vol dir el 40% de la població catalana. El 2010 es van emetre 158.877 nous carnets. Durant l’any les biblioteques públiques han rebut un total de 23.705.280 visites, 347.307 més que l’any anterior. El nombre de documents prestats ha estat de 16.509.103, un 15% més que el 2009.
Aquesta tendència creixent a l’ús massiu de les biblioteques és producte de la demanda social d’accés continu a la cultura que ha portat els anys de benestar. Tot i ser un país històricament poc avesat a llegir, els interessats ho estan molt i cada dia més. Pels altres es fan tota mena de campanyes de foment de la lectura; però si no volen obrir un llibre, tampoc no se’ls pot obligar. Centrem-nos per tant en els que si que llegeixen o miren pelis més enllà de les porqueries que emeten les TV’s.
L’èxit imparable de les biblioteques es deu a dos factors: unes inversions constants i notables i, sobretot, l’excel•lent treball que solen dur a terme els professionals que les atenen. Una biblio no és més que un munt de pedres plenes de llibres; sense un equip capaç de generar empatia amb l’usuari no hi ha interacció. Els llibres no surten a buscar els lectors, algú els ha d’acompanyar. Unes biblioteques modernes, ben ateses i que siguin un bullidor d’activitats i intercanvi d’informacions és el millor camí per fer un país més interessant, ric, desvetllat i feliç.
Malgrat l’esforç que l’administració, en general, ha dedicat els darrers anys a les biblioteques, hi ha llacunes inexplicables. El caos administratiu que hi ha hagut durant anys en la gestió de les biblioteques (la mateixa existència de tres xarxes o més ja n’és tot un símptoma) provoca greuges territorials intolerables. Els gairebé trenta anys que s’ha trigat en unificar els carnets i en coordinar els catàlegs de lectura és propi de regne de taifes. Això fragilitza el sistema de lectura pública a les zones menys poblades i allunyades de les conurbacions metropolitanes.
D’altra banda el percentatge de percepció que els autors reben en concepte de llibres prestats (que són libres que no es venen) és purament simbòlic i ens posa a la cua del mon civilitzat. En temps de crisi cal promoure la lectura pública, evidentment, però la misèria que rep l’autor s’està vestint un sant per desvestir-ne un altre.
Tanmateix caldria mesurar l‘abast de l’estisorada a les biblioteques. Per la multiplicitat i transversalitat de les seves funcions recomanarien deixar-les a banda de les retallades. Però ja se sap que el liberalisme radical no s’emociona ni que sigui sant Jordi; l’únic moment en que, fins i tot els que no llegeixen mai, senten una mínima curiositat pels llibres.
Jon Herranz, Gerard Peris i Marta Ribà
A ‘Veus del Sàhara’ (Cossetània) els tres joves periodistes posen en paper tretze testimonis de tot tipus i condició, hereus d’una tradició cultural que s’ha transmès per via oral, i que és en perill d’extinció quan desapareguin els seus protagonistes. A Arts Santa Mònica es projecta el documental que complementa un treball literari que contribueix a fixar la història d’un poble.
Cooperativa Rocaguinarda
La novel•la online ‘El turó de les guineus’, (www.elturodelesguineus.raconet.cat/) que el taller d’escriptura d’aquesta entitat ha impulsat amb la participació de dones de més de seixanta anys del Guinardó, és un projecte que va més enllà de la literatura per incidir en la memòria, el dret que tothom te a ser creador i l’ús democràtic i intergeneracional de les noves tecnologies
Pot semblar paradoxal, però en aquest país, la desigualtat social generada per la dificultat d’accés al coneixement tot just s’està resolent durant els darrers vint anys. I el creixement de la xarxa de biblioteques hi te molt a veure. Les 354 biblioteques públiques i bibliobusos de Catalunya compten amb 3.016.698 usuaris registrats, això vol dir el 40% de la població catalana. El 2010 es van emetre 158.877 nous carnets. Durant l’any les biblioteques públiques han rebut un total de 23.705.280 visites, 347.307 més que l’any anterior. El nombre de documents prestats ha estat de 16.509.103, un 15% més que el 2009.
Aquesta tendència creixent a l’ús massiu de les biblioteques és producte de la demanda social d’accés continu a la cultura que ha portat els anys de benestar. Tot i ser un país històricament poc avesat a llegir, els interessats ho estan molt i cada dia més. Pels altres es fan tota mena de campanyes de foment de la lectura; però si no volen obrir un llibre, tampoc no se’ls pot obligar. Centrem-nos per tant en els que si que llegeixen o miren pelis més enllà de les porqueries que emeten les TV’s.
L’èxit imparable de les biblioteques es deu a dos factors: unes inversions constants i notables i, sobretot, l’excel•lent treball que solen dur a terme els professionals que les atenen. Una biblio no és més que un munt de pedres plenes de llibres; sense un equip capaç de generar empatia amb l’usuari no hi ha interacció. Els llibres no surten a buscar els lectors, algú els ha d’acompanyar. Unes biblioteques modernes, ben ateses i que siguin un bullidor d’activitats i intercanvi d’informacions és el millor camí per fer un país més interessant, ric, desvetllat i feliç.
Malgrat l’esforç que l’administració, en general, ha dedicat els darrers anys a les biblioteques, hi ha llacunes inexplicables. El caos administratiu que hi ha hagut durant anys en la gestió de les biblioteques (la mateixa existència de tres xarxes o més ja n’és tot un símptoma) provoca greuges territorials intolerables. Els gairebé trenta anys que s’ha trigat en unificar els carnets i en coordinar els catàlegs de lectura és propi de regne de taifes. Això fragilitza el sistema de lectura pública a les zones menys poblades i allunyades de les conurbacions metropolitanes.
D’altra banda el percentatge de percepció que els autors reben en concepte de llibres prestats (que són libres que no es venen) és purament simbòlic i ens posa a la cua del mon civilitzat. En temps de crisi cal promoure la lectura pública, evidentment, però la misèria que rep l’autor s’està vestint un sant per desvestir-ne un altre.
Tanmateix caldria mesurar l‘abast de l’estisorada a les biblioteques. Per la multiplicitat i transversalitat de les seves funcions recomanarien deixar-les a banda de les retallades. Però ja se sap que el liberalisme radical no s’emociona ni que sigui sant Jordi; l’únic moment en que, fins i tot els que no llegeixen mai, senten una mínima curiositat pels llibres.
Jon Herranz, Gerard Peris i Marta Ribà
A ‘Veus del Sàhara’ (Cossetània) els tres joves periodistes posen en paper tretze testimonis de tot tipus i condició, hereus d’una tradició cultural que s’ha transmès per via oral, i que és en perill d’extinció quan desapareguin els seus protagonistes. A Arts Santa Mònica es projecta el documental que complementa un treball literari que contribueix a fixar la història d’un poble.
Cooperativa Rocaguinarda
La novel•la online ‘El turó de les guineus’, (www.elturodelesguineus.raconet.cat/) que el taller d’escriptura d’aquesta entitat ha impulsat amb la participació de dones de més de seixanta anys del Guinardó, és un projecte que va més enllà de la literatura per incidir en la memòria, el dret que tothom te a ser creador i l’ús democràtic i intergeneracional de les noves tecnologies
21/4/11
Massa esperances
Igual que quan el ‘desarrollisme’ dels anys 60, a falta d’una industria competitiva que empenyi l’economia, tothom ha tornat a posar les esperances en el turisme, i quan més massiu millor, per salvar el balanç de l’any.
Els trens i els aeroports es reforcen. Amb una Setmana Santa tant alta les Costes anuncien plens, la muntanya diu que aguantarà el cop amb esports d’aventura i, entre turistes i guàrdia urbana, el centre de Barcelona està impracticable.
Però amb pluja no hi ha terrasses ni xiringuitos. Vull dir que un te la sensació de que les esperances dipositades en que aquestes petites vacances seran l’inici de la recuperació econòmica pel 2011 són una exageració. Quatre o cinc dies no són prou per aixecar els números.
Carregar la responsabilitat de l’economia en el turisme pot tenir un efecte pervers. A saber: massificació en detriment de la qualitat dels serveis, augment de la precarietat laboral per mor de la lògica estacionalització del turisme, augment de la factura del petroli pel creixement del consum de carburants aquests dies i generació d’un nou monocultiu econòmic, com en el seu dia ho va ser el totxo.
Tot plegat, esperança d’ase que deia l’àvia.
Dit a El Món a RAC 1 el 22 d'abril de 2011
Els trens i els aeroports es reforcen. Amb una Setmana Santa tant alta les Costes anuncien plens, la muntanya diu que aguantarà el cop amb esports d’aventura i, entre turistes i guàrdia urbana, el centre de Barcelona està impracticable.
Però amb pluja no hi ha terrasses ni xiringuitos. Vull dir que un te la sensació de que les esperances dipositades en que aquestes petites vacances seran l’inici de la recuperació econòmica pel 2011 són una exageració. Quatre o cinc dies no són prou per aixecar els números.
Carregar la responsabilitat de l’economia en el turisme pot tenir un efecte pervers. A saber: massificació en detriment de la qualitat dels serveis, augment de la precarietat laboral per mor de la lògica estacionalització del turisme, augment de la factura del petroli pel creixement del consum de carburants aquests dies i generació d’un nou monocultiu econòmic, com en el seu dia ho va ser el totxo.
Tot plegat, esperança d’ase que deia l’àvia.
Dit a El Món a RAC 1 el 22 d'abril de 2011
L’aprenentatge de la llibertat (i 3)
Per tota una generació d’adolescents del tardofranquisme, l’erotisme literari va aportar dosis extres de sensualitat i va posar en valor l’art, sempre indesxifrable, de la seducció. Digueu-me agosarat, però després de llegir ‘El coño de Irene’, de Lous Aragon o ‘Emmanuelle’, d’Emmanuelle Arsan (Tusquets), la dialèctica entre sexes es veia d’una altra manera, es començava a entendre que, contra els tabús catòlics i la mística freudiana del sexe, era millor un sentit lúdic, la humana necessitat de passar-s’ho be al llit o al seient del darrera d’un Dos Cavalls. I després hi havia el dolç regust de saber-se censurat per l’esquerra missaire.
El caràcter implícit que te el sexe en la literatura i la forta capacitat d’interpel•lar les relacions humanes que te una trama eròtica, aporten a la lectura del gènere una dimensió emocional molt més ideològica que la que pugui aportar una pel•lícula o un espectacle de peep-show. És per això que, llegint novel•les eròtiques que sovint calia anar a buscar a França, també vam aprendre la llibertat.
17/4/11
Música al marge dels rànquings
El Pont d’Arcalís, el millor grup de folc català, acaba de publicar ‘Foc al tribunal’. el vuitè disc en vint anys de feina. Malgrat la provada qualitat i una internacionalització notable, la falta de visibilitat mediàtica i l’exigència de resultats industrials per part de l’administració, situa el grup, i el folc en general, gairebé al marge del panorama cultural del país.
‘Foc al tribunal’ és un disc (amb dvd) que segueix la línia del grup: recuperar el cançoner popular dels Pirineus i difondre’l amb arranjaments actuals i l’ús d’instruments específics del folc com la viola de roda, la gralla o l’acordió diatònic, a més de les guitarres i la bateria. La ingent feina d’Artur Blasco (que al novembre fa 78 anys), troba a El Pont d’Arcalís una sortida que difícilment tindria d’altra manera.
El disc es va començar a enregistrar l’any 2009, quan el debat sobre el nou estatut i la retallada que patiria al constitucional, era el pa de cada dia. Per això el grup va recuperar una cançó anònima de 1931 que Jordi Fàbregas ja havia musicat fa molts anys amb els Coses (quan l’estatut de Sau). Amb la tonada de les Bruixes de Sallent i el Xotís de la relliscada, la cançó que dona nom al disc és un tema atractiu i enganxós que ben bé podria sonar en qualsevol ràdio al costat dels Manel o dels Amics de les Arts. Però això no passa ni passarà.
La música folc, que gaudeix d’una bona salut artística, és invisible per la majoria de mitjans, tret dels públics i per raons obvies. Si El Pont d’Arcalís fossin The Chetains haurien enregistrat discos amb Els Pets, Peret o Elena Gadel, com els irlandesos ho han fet amb Van Morrison, Rod Steward o Synéad Oc’onor; però aquí això no succeirà mai. Van fent en petits i fidels circuits al marge dels rànquings. Encara que el festival Tradicionàrius, que divendres va tancar la vint-i-quatrèna edició, sigui un èxit artístic i de públic, la falta de cap mena de sentit crític de bona part de la premsa els ha condemnat a ser minoritaris sense raó, doncs no pocs mèrits de l’èxit musical del pop català d’avui en dia es fonamenten en les fons rítmiques i melòdiques de la música folc.
La orientació ultraliberal que ha pres la producció cultural catalana des de fa un temps els imposa fites inabastables. L’aplicació de criteris basats en resultats industrials per a tot tipus de producció cultural, per minoritària que sigui, posa a la música folc en un racó. La confusió volguda entre resultats de mercat i talent i la mesura de l’excel•lència en funció de l’èxit comercial, com pretén l’administració per promoure la indústria cultural, condemna a l’ostracisme a gèneres i sectors com el que ens ocupa. A la cultura catalana d’avui vendre discos al marge de les xarxes de distribució i comercialització és anatema; ja sigui en una flassada o per internet. Per l’administració tot aquell que es mou fora dels registres imposats per la vella indústria no existeix, o fa com que no existeix, és clar.
Els vuit discos de El Pont d’Arcalís han nascut d’un esforç sobrehumà per trobar temps per a treballar-hi. Quan no va ser la posada en marxa de l’Artesà (CAT), va ser la seva consolidació superant la malfiança municipal. Després va caldre difondre la música folc pel país, crear estructures de suport als grups, engegar el festival i portar el model a altres indrets. Arsèguel, el festival i els tallers, també va ocupar molta feina a en Jordi Fàbregas, en Tito Peláez en Quim Soler i companyia. I tot anava en detriment de la feina del grup. Per això no han fet més discos, no per falta de material, il•lusió o talent artístic.
Una de les línies argumentals sobre la que el conseller Mascarell treballa és el de la internacionalització de la cultura. El Pont d’Arcalís és, probablement, un dels grups més internacionals de la musica en català, havent arribat a enregistrar un disc amb els piemontesos d’Ariondasa. Comptarà això?
Foc al tribunal és un renec del Cadí. Tal com anem serveix per a tot el país.
Joan Barril
El periodista i escriptor acompleix 1000 emissions de El cafè de la República, l’informatiu tranquil dels vespres de Catalunya ràdio que, competint amb la cridòria i el xivarri, s’ha fet amb un espai propi gràcies a la seva manera de fer. En Barril és un rar cas d’aquells professionals que ho toquen tot i bé. A més, la dedicació que dona a la cultura és insòlita en el panorama mediàtic.
Xavier Vidal
Al•legar motius personals ‘després de cinc anys de treballar a l’administració pública’ per justificar la seva substitució com a cap del gabinet del Conseller de Cultura, és una argumentació molt poc sòlida i creïble. Ningú no plega d’un càrrec del que fa pocs mesos que ha estat nomenat per anys que porti a l’administració. Hauria estat d’agrair una explicació pública més convincent?
El disc es va començar a enregistrar l’any 2009, quan el debat sobre el nou estatut i la retallada que patiria al constitucional, era el pa de cada dia. Per això el grup va recuperar una cançó anònima de 1931 que Jordi Fàbregas ja havia musicat fa molts anys amb els Coses (quan l’estatut de Sau). Amb la tonada de les Bruixes de Sallent i el Xotís de la relliscada, la cançó que dona nom al disc és un tema atractiu i enganxós que ben bé podria sonar en qualsevol ràdio al costat dels Manel o dels Amics de les Arts. Però això no passa ni passarà.
La música folc, que gaudeix d’una bona salut artística, és invisible per la majoria de mitjans, tret dels públics i per raons obvies. Si El Pont d’Arcalís fossin The Chetains haurien enregistrat discos amb Els Pets, Peret o Elena Gadel, com els irlandesos ho han fet amb Van Morrison, Rod Steward o Synéad Oc’onor; però aquí això no succeirà mai. Van fent en petits i fidels circuits al marge dels rànquings. Encara que el festival Tradicionàrius, que divendres va tancar la vint-i-quatrèna edició, sigui un èxit artístic i de públic, la falta de cap mena de sentit crític de bona part de la premsa els ha condemnat a ser minoritaris sense raó, doncs no pocs mèrits de l’èxit musical del pop català d’avui en dia es fonamenten en les fons rítmiques i melòdiques de la música folc.
La orientació ultraliberal que ha pres la producció cultural catalana des de fa un temps els imposa fites inabastables. L’aplicació de criteris basats en resultats industrials per a tot tipus de producció cultural, per minoritària que sigui, posa a la música folc en un racó. La confusió volguda entre resultats de mercat i talent i la mesura de l’excel•lència en funció de l’èxit comercial, com pretén l’administració per promoure la indústria cultural, condemna a l’ostracisme a gèneres i sectors com el que ens ocupa. A la cultura catalana d’avui vendre discos al marge de les xarxes de distribució i comercialització és anatema; ja sigui en una flassada o per internet. Per l’administració tot aquell que es mou fora dels registres imposats per la vella indústria no existeix, o fa com que no existeix, és clar.
Els vuit discos de El Pont d’Arcalís han nascut d’un esforç sobrehumà per trobar temps per a treballar-hi. Quan no va ser la posada en marxa de l’Artesà (CAT), va ser la seva consolidació superant la malfiança municipal. Després va caldre difondre la música folc pel país, crear estructures de suport als grups, engegar el festival i portar el model a altres indrets. Arsèguel, el festival i els tallers, també va ocupar molta feina a en Jordi Fàbregas, en Tito Peláez en Quim Soler i companyia. I tot anava en detriment de la feina del grup. Per això no han fet més discos, no per falta de material, il•lusió o talent artístic.
Una de les línies argumentals sobre la que el conseller Mascarell treballa és el de la internacionalització de la cultura. El Pont d’Arcalís és, probablement, un dels grups més internacionals de la musica en català, havent arribat a enregistrar un disc amb els piemontesos d’Ariondasa. Comptarà això?
Foc al tribunal és un renec del Cadí. Tal com anem serveix per a tot el país.
Joan Barril
El periodista i escriptor acompleix 1000 emissions de El cafè de la República, l’informatiu tranquil dels vespres de Catalunya ràdio que, competint amb la cridòria i el xivarri, s’ha fet amb un espai propi gràcies a la seva manera de fer. En Barril és un rar cas d’aquells professionals que ho toquen tot i bé. A més, la dedicació que dona a la cultura és insòlita en el panorama mediàtic.
Xavier Vidal
Al•legar motius personals ‘després de cinc anys de treballar a l’administració pública’ per justificar la seva substitució com a cap del gabinet del Conseller de Cultura, és una argumentació molt poc sòlida i creïble. Ningú no plega d’un càrrec del que fa pocs mesos que ha estat nomenat per anys que porti a l’administració. Hauria estat d’agrair una explicació pública més convincent?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)