Els mons llunyans

No se com me n’hauria sortit si Audrey Hepbrun m’hagués demanat que li regalés un collaret, però és veure una foto seva, i pensar en dos dels seus personatges: Holly Golightly, la jove buscavides d’’Esmorzar al Tiffany’s’, i la princesa Ann de ‘Roman Holiday’. Però, com jo no sóc Paul Varjak, ni el Passeig de Gràcia és la cinquena avinguda, he decidit agafar el costum d’esmorzar assegut a la meva Vespa, i a veure que passa.
I passa que, ni la pel•lícula de William Wyler, ni la de Blake Edwards són d’aquest món. Ja no per la llunyania en el temps (1954 ‘Roman Holidays’ i 191 ‘Breakfast at Tiffany’s’); ni tan sols per la, avui, ja inexistent distància entre la Roma emergent dels anys daurats de Cinecittà o la Nova York capital del capitalisme, i aquella pobra, bruta, grisa i derrotada Barcelona de quan el franquisme s’havia imposat a les ments. No. Probablement era la bellesa natural, gairebé domèstica i virginal, d’Audrey Hepbrun la que ens va fer veure a tots de que, desgraciadament, érem d’un altre món: brut, gris i derrotat, com el país quan es va portar al cinema la genial miniatura novel•lada de Truman Capote.
‘Esmorzar al Tiffany’s’ (Proa) va operar d’efecte mirall en molts lectors. Mira que hi ha al davant i et veuràs com ets. A partir d’aquí els dubtes ens van assetjar. Era tant pervers el món americà com el proselitisme comunista volia fer-nos creure? Hi havia una possibilitat, tot i que remota, de fer alguna mena de revolució que portés a tots els proletaris del món a poder posar al coll d’una dona com la Hepbrun un collaret com els de Tiffamy’s? La resposta, no per evident, va causar més estralls entre molts dels joves afectes a les causes perdudes que les letals sessions del Trentè Congrés del PCUS. A Nova York hi passaven coses i a Moscou gairebé no. Quedaria, doncs, la capital russa com a refugi d’una educació sentimental, i buscaríem els dubtosos plaers de la vida a Manhattan; fos cert el que explicava Capote o no.

Verdaguer ‘crowdfunding’

Per sort de la literatura, la Carme Torrents, directora de la Fundació Jacint Verdaguer, és una moderna. Les seves iniciatives per difondre l’obra del poeta de Folgueroles són d’avantguarda. Després de les rutes literàries, la participació a la Fundació Espais Escrits, la intervenció artística de Perejaume reproduint la firma del poeta a la riera o l’’Ajuda’ns a trobar Verdaguer’, mig joc mig recerca popular de tot allò que tingui a veure amb el poeta, ara s’ha empescat ‘Canigó 125 veus’, la lectura de Canigó feta per 125 personatges i enregistrada en vídeo. Hem escoltat l’actor Lluís Soler i el cantant Gerard Quintana i ja ens venen ganes de tenir un dvd a la nostra tele (tan abandonada com la tenim) i deixar-nos emportar pel gran poema que acompleix 125 anys.
De moment aquesta lectura polifònica es va penjant al You Tube des del mes de gener; però la Carme fa un pas enllà i llença una proposta agosarada: si volem tenir l’àlbum (4 dvd’s) amb la lectura coral de Canigó, fem-nos tots partíceps de la iniciativa a través del ‘crowdfunding’, el microfinançament que ha endegat l’empresa resident al TecnoCampus de Mataró Verkami de forma pionera a l’estat. La crida de la Carme és molt clara i directa, i convindria que se la llegissin tots els mandarins político-culturals del país: “en uns moments de canvis socials profunds on entra en qüestió la capacitat de les institucions públiques per sostenir la despesa cultural, el mecenatge individual de moltes persones pot fer realitat grans projectes”. Voleu ser mecenes de ‘Caingó 125 veus per poder veure alguna cosa digne a la tele? Aneu a www.verkami.com. El 15 de maig es presenta el projecte a Folgueroles i falten moltes aportacions.

Respectar l’escola

En una societat lliure tothom pot vestir-se com vulgui, només faltaria, però, de la mateixa manera que no s’entra a la Sagrada Família amb biquini, tampoc es va a escola ensenyant el tanga i els calçotets o amb samarretes del Barça. És un simple principi de respecte cap a la institució acadèmica i la feina que allà s’hi fa. El problema és que hi ha famílies que, deixant vestir el fill amb samarreta de futbolista, demostren tenir ben poc respecte per l’escola.
Però el debat sobre la vestimenta s’ha d’acabar aquí: dins les mínimes coordenades de decòrum que cadascú vesteixi com vulgui o pugui.
No és veritat que l’uniforme que a la consellera d’educació li agradaria que lluïssin els escolars, aquelles faldilletes de quadres escocesos, aquells corbatins amb goma, aquells pullovers de la meva infantesa d’escola franquista i ‘Gran siervo del senyor gloriosos Juan Bautista’, siguin elements igualitaris com diu ella; són elements homogeneïtzadors i casernaris que van contra les llibertats públiques més bàsiques.
La forma d’aconseguir un bon ambient de treball a les escoles és treballant en un ambit de respecte i llibertat, no en un de disciplina victoriana.

Dit a El Món a RAC 1 el 29 de març de 2011

El mercat i una novel•la

Víctor del Árbol és l’autor de ‘La tristeza del samurái’ (Al Revés), una bona novel•la amb flaires de best-seller; això si el talent de l’autor pot ser absorbit per l’estret mercat, segons la teoria que justifica la desinversió de l’administració en cultura. Si ho arriba a saber potser no l’escriu, però, i si triomfa a les llengües que ja han adquirit els drets i aquí no?

Ens ho perdrem nosaltres, és clar, i a més serà culpa nostra. Per ser tan mals lectors el mercat és escarransit i això justifica que les llibreries hagin de tancar, que les editorials petites que arrisquen s’ofeguin, que els mitjans de comunicació hi dediquin poc espai, que les polítiques de difusió de la lectura desapareguin per falta de pressupost, que la TV pública emeti sèries B americanes enlloc de productes basats en els relats locals i un etcètera tan llarg com aquest article. Si Vïctor del Árbol (Barcelona 1968) no hagués escrit una novel•la potent i compromesa amb el seu temps, i hagués gastat el seu talent en apostar a les curses de cavalls, posem per cas, si uns editors no haguessin cregut en un autor encara poc conegut, ara no estaríem parlant de la falta de suport als creadors o dels mal de caps d’un petit editorial en un país on no es llegeix. Si el que es porta és deixar la sort de ‘La tristeza del samurái’ a mans del mercat, millor dedicar el talent a altres obres més rendibles com és l’especulació amb el deute internacional.
El mercat és capaç d’absorbir llibres sobre el Barça, ‘realitys’ on els protagonistes es tiren pets a càmera o pel•lícules de policies racistes i sòrdids. Aquest és un tipus de talent que cap a la nostra cultura sigui en la llengua que sigui. La forma de promoure la cultura en temps de crisi és sotmetre-la a les raons del mercat. O sigui: tot el que tingui uns resultats en el compte d’explotació per sota del llindar dels beneficis previstos, són obres d’un talent dubtós a les quals no val la pena destinar-hi els minvats diners públics, per si de cas no es recuperen. També hi ha excel•lències culturals que tenen l’estranya capacitat de posar d’acord la qualitat i la quantitat, Pa Negre o els Manel en són dos exemples propers i de consens. Però quants petits productes, assaigs de risc i experiències a mig camí han calgut per arribar fins aquí? En quines condicions es podrà, a partir d’ara, desenvolupar aquest procés creatiu si l’administració no hi posa els diners necessaris? Com arriscaran pels valors emergents els promotors locals, les editorials petites o els productors independents si no es segueix invertint per fer un lloc al mercat al talent vertader?
Víctor del Árbol ha esmerçat moltes hores i algunes neurones en escriure una novel•la sobre el pes de la memòria i les preguntes sense resposta que s’arrosseguen tota la vida. És un llibre que requeria d’un cert risc editorial. En una frase: algú ho havia de fer. Com ell i Al Revés, hi ha d’altres creadors i promotors en circumstàncies similars. Com empènyer-los per fer que els seus respectius talents trobin un lloc en un mercat poc permeable i molt dirigit és el repte que fa grana una cultura, o la torna mediocre, de perfil baix i submisa a les lleis de l’ultraliberalisme que tracta igual la cultura que els electrodomèstics de la línia marró.
Si no hi ha prou mercat cal inventar-lo. Donar-li la volta al concepte dient que hi ha massa talent és un eufemisme molt cortès, però analíticament no serveix per a res. Sovint em quedo enganxat a lectures, músiques o pelis que van clarament contra el dictat dels mercats. En algunes ocasions se’n surten, troben un forat i aconsegueixen mostrar la seva vàlua. Espero que ‘La tristeza del samurái’ sigui una d’aquestes perquè s’ho val. Si passa, demanaré a un amic que vagi a l’estació de Mérida i hi faci un íntim i sentit homenatge als supervivents de qualsevol holocaust. Ah, no sabeu a què ve això de l’estació? Dons llegiu-la.

Joan Colom
El fotògraf ha cedit el seu fons al MNAC traspassant la titularitat de l’obra a les filles. Una decisió que l’honora i que no s’ha de confondre amb el debat sobre la necessitat d’un Centre Nacional de la Fotografia que acabi amb la dispersió dels fons, les males pràctiques en la compra i venda d’arxius i, sobretot, l’oblit històric d’un art que, a Catalunya, ha donat genis universals.

Josep Miró i Ardèvol
Amenaçar amb una querella contra una orba de teatre (Gang Bang) per presumpta ofensa als catòlics sense haver-la vista és impropi d’un bon cristià, a no ser que pretengui fer reviure la inquisició, és clar. També hi pot haver qui entengui l’amenaça preventiva del president d’E-Cristians com una ofensa contra la llibertat d’expressió i no per això pensen querellar-se contra l’entitat.

València, amant

No havíem estat mai a València i ja l’havíem fet la nostra amant furtiva. ‘Tot retorna agrupant-se i és una sola història, / un amor, un destí: perdura sense noms, / sols els noms d’uns carrers, l’amor i el sol amor.’. Amb aquests tres versos del ‘Llibre de meravelles’ (editorial Tres i Quatre), de Vicent Andrés i Estellés, el primer que descobríem del poeta de Burjassot, ja en vam tenir prou per enamorar-nos bojament, com només els folls de cap i de cor ho poden fer, tal i com canta el poeta: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres / Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. / Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.’. Quan vam descobrir València gràcies a la generositat d’Eliseu Climent, no em vam fer cap guia,però vam recórrer la pell del barri del Carme buscant a cada recó aquells amants que, com nosaltres: ‘en són parits ben pocs’.
Amb l’albada cruel, havent buscant infructuosament l’amant pel Negrito, la Capsa o el Lisboa, acomiadant la lluna des de Serrans, derrotats i ebris, vam aprendre com n’és de perillós d’enamorar-se de València. No vam escriure èglogues. Vam anar a dormir tristos i abatuts i, a l’endemà, vam marxar pèls canyars de vora la sèquia. Sabíem que mai no escriuríem èglogues.
L’educació sentimental valenciana va tenir en els poemes d’Estellés una enorme càrrega de sensualitat i sexualitat que xocava enormement amb l’aspecte i l’actitud personal, tímida i poca cosa, del poeta. El dia que el vaig conèixer vaig pensar com podia aquella figura fràgil escriure aquells llargs poemes plens d’amants que es rebolcaven per terra fent sexe a totes hores. Llavors jo sabia molt poques coses de la vida, és clar. No sabia que l’amor eròtic resideix a la ment, i que cadascú de nosaltres tenim una València a la memòria sobre la que instal•lem tants amors i carrers, com passions i dubtes formen part de l’existència. Ho vaig descobrir un matí lluminós dinant a la Pepica. Llavors vaig entendre l’Estellés.

L'escriptor plàstic

Com un renaixentista, Joan Pere Viladecans s’interpel•la constantment i de forma transversal sobre el procés intel•lectual de la creació: a la seva obra pictòrica s’hi llegeix literatura, i darrera la interpretació dels seus quadres hi ha poesia i filosofia. Això li ve de lluny, vull dir que no és una tendència, és un relat troncal. Quan als setanta feia les extraordinàries portades de la col•lecció de poesia dels Llibres del Mall, el que realment feia era una interpel•lació pictòrica al procés intel•lectual que el poeta havia seguit per escriure els versos.
Sense apartar-se mai d’aquest, més que diàleg imbricació amb la literatura, l’espectacular i més recent il•lustració de tots els contes d'Edgar Allan Poe que va fer per a Galàxia Gutenberg(la traducció és la que va fer Cortázar), va suposar una recuperació actualitzada d’aquest discurs creuat d’autèntic escriptor plàstic que ha planat sempre en la voluntat creadora de l’artista.
Ara Viladecans presenta la seva obra recent a Can Framis, una de les seus de la Fundació Vila Casas. Són divuit obres de gran format (una mica més petites que les presentades fa dos anys a la Fundació Círculo de Lectores, això si), on la reflexió sobre els gèneres i el procés intel•lectual de la creació literària, més que element de diàleg, esdevé el protagonista del discurs plàstic de la sèrie (suite en diu ell). Les paraules són graffitis, els elements que estructuren el pensament creatiu (mètrica, ment, diners, nius) prenen forma de collages, i el tractament cromàtic (ai, els blaus de Viladecans) i de suport (feltres, paper cremat), són senyal de que l’obra no dona respostes, al contrari, obre noves preguntes. I com en Poe, els corbs són dubtes.

Ciutat, cultura, diners i valor.

Qui diu que els diners no ho són tot a la vida és que en sol tenir molts. Per a la resta, inclòs el gremi cultural, els diners són un motor per fer coses. En cultura la majoria d’aquestes coses generen un valor afegit que sovint traspassa els seus propis límits. Retallar un pressupost ja escàs (0,8) és una marxa enrere en aquest procés. Ens en ressentirem, ara i al 2020.

El potencial econòmic de la cultura és un 3% del PIB català i un 5 de l’espanyol, molt per damunt de sectors tradicionals com l’alimentació o la industria de transformació. Un milió de llocs de treball a tot l’estat i 5’8 a tot Europa no generen dubtes de l’impacte directe sobre la competitivitat d’una economia que tenen les activitats culturals.
Barcelona és un exemple de com les dades es situen damunt del territori. No pot ser una ciutat de gran industria, tampoc és capital financera ni política, i com a capital de serveis és massa gran pel país que abasta, però la pulsió econòmica de la ciutat ha crescut els darrers anys, i la cultura ha estat un dels sectors que ha posat en valor aquest creixement. L’atractiu cultural de Barcelona, tant pel públic local com pel de fora, és un ham econòmic potent que li va molt bé. La cultura ha transformat la ciutat, l’ha sociabilitzat, modernitzat i obert al món. Això ha tingut un rèdit econòmic inqüestionable.
Quan, en la seva desaforada cursa per evitar la derrota electoral, l’alcalde Hereu treu pit dient que, per Barcelona, “La cultura no és accessòria ni conjuntural, és estratègica”, te força raó, tot i que l’estirabot d’oferir 10 milions d’euros al conseller Mascarell és una fatxenderia inhabitual en l’alcalde. El curiós és que, essent Ferran Mascarell regidor de cultura, va ser un dels inspiradors i promotors d’aquesta idea. Ara que és conseller, la política de retallades pressupostàries revolta als que van seguir aquells plantejaments. Però el que més sobta és la poca importància amb que ell parla d’aquesta qüestió. La seva idea actual de posar la vista en el 2020, aproximadament, i no en el detall actual, no convenç a cap agent, creador o productor cultural del país, i ni molt menys als seus antics companys de partit i institució. Ara que la ciutat està en disposició de transferir a altres sectors econòmics els codis de valor fins ara intrínsecs a la cultura com innovació, creativitat, imaginació o talent, la marxa enrere en les aportacions financeres de la Generalitat és un fre tan inesperat com mal paït pels que, amés, ara són els seus contrincants polítics; o sigui que res de bo no li volen.
Malgrat les paraules optimistes de dimecres passat a l’Ateneu, hi ha massa temes mal embastats entre la Generalitat i l’Ajuntament; el més roent el Canòdrom, però ningú no s’estranyaria si el Museu de Ciències Naturals o el del Còmic prenguessin mal.
Ara més que mai la recepta dels experts per capgirar el model econòmic és més valor afegit. En aquesta tessitura la producció cultural pot i sap estar al davant, tant de les iniciatives empresarials, com de les estratègies polítiques i dels interessos financers. Però amb un 0,8% del pressupost de la Generalitat, i encara retallat, aquesta posició capdavantera no es pot assolir. La capacitat de contagiar de les formes ‘culturalistes’ el progrés econòmic queda escapçat, perquè ni tan sols el model econòmic cultural serà capaç de resistir la sotragada. La transversalitat de la cultura per empeltar de valors afegits a altres sectors de l’activitat econòmica avui s’esvaeix, la pedagogia en aquest sentit es dissol. Potser al 2020 es pugui recuperar, però el terreny perdut fins llavors serà terra cremada.
Les retallades a cultura són una inoportunitat política i estratègica que faran recular el creixement econòmic del sector i l’augment del valor afegit de les seves activitats. Segurament al conseller li fan tan poca gràcia com a tothom, però és el pa que dona el Govern i ell, en tant que membre, n’ha de ser solidari en les decisions.

Manel Pousa
El llibre de Francesc Buxeda sobre aquest sacerdot que, seguint l’evangeli, treballa per ajudar els desvalguts i superar injustícies, ha aixecat polseguera entre els sectors ultraortodoxes i la jerarquia eclesiàstica. Però l’interès social del Pare Manel és superior a les sancions que li pugui aplicar l’església; o sigui que serà aquesta la que en sortirà més escaldada de tot plegat.

Francesc Guardans
Que el CoNCA va néixer ambigu ho sap tothom, no només el conseller Mascarell, però aquesta ambigüitat va ser avalada pel que llavors era el seu partit, o sigui que observar aquest argument dins el context de retallades pressupostàries no fa més que augmentar la sospita de que els coses, entre el president del CoNCA i el conseller no van tal i com haurien d’anar per llei, ambigua o no.