Darrera el tancament de TV 3

Darrera el tancament de TV3 a València, a més de l’anticatalanisme i despistar del cas Gürtel, hi ha l’assetjament a Acció Cultural del País Valencià. D’ençà la inauguració de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, l’entitat ha trobat una via més enllà de la cultura que està aconseguint adhesions també entre l’empresariat i la burgesia local. I això Camps no ho tolera.

El que mou a Camps és la voluntat d’acabar amb l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) i tot el que es cou allà dins. El seu antecessor, Eduardo Zaplana, ja ho va provar, en intentar bloquejar la constitució de la fundació que regeix l’OCCC. No ho va aconseguir, en part, perquè algunes de les institucions empresarials i financeres de València, i unes quantes famílies de les més poderoses d’allà, li ho van desaconsellar. Però, tot i que el president Camps va enviar una carta de felicitació a Eliseu Climent quan es va inaugurar el centre, i el seu govern li ha concedit alguna petita subvenció, l’Octubre és una pedra a la sabata.
Amb la irregularitat administrativa a la que Camps s’agafa per tancar els repetidors de TV3, a més de treure’s del damunt la molesta televisió catalana (que més enllà de dir País Valencià a la meteorologia, el que fa és posar en evidència la poca qualitat de Canal 9), el president valencià sap que te una via per ofegar econòmicament Acció Cultural (ACPV), entitat promotora dels repetidors. De fet, la quantitat de les multes ja imposades posa a ACPV en una situació molt precària.
El plantejament de l’Octubre va més enllà de les dinàmiques culturals i lingüístiques que, històricament, són objecte de conflicte entre Catalunya i València. Independentment de la seva posició enfront l’idioma, totes les institucions de l’àmbit lingüístic han estat convidades a conformar el teixit que està fent que, qualsevol idea que es pugui gestar dins d’aquest vast i divers territori, tingui un lloc d’acollida en aquesta fàbrica d’estructures de gestió que és l’OCCC.
L’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga i l’Institut del Territori són els projectes que millor defineixen el treball de vertebració territorial com a eix d’estructuració cultural que s’està fent des de València. El primer aplega la pràctica totalitat de les cambres de comerç, col•legis professionals i organitzacions empresarials i econòmiques dels territoris de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM). El llibre blanc de les infraestructures de l’EURAM representa una de les contribucions més importants a l’avaluació de les necessitats econòmiques de la zona, un projecte que ha estat assumit per totes les institucions que gestionen l’àrea i que és cabdal en temes com el cèlebre corredor del mediterrani, al qual Camps dona suport actiu amb un imprescindible interès, però sabent que s’ha empassat un gros gripau.
L’institut del Territori genera elements de reflexió sobre els actuals models de creixement econòmic depredador, un problema especialment greu a València que rep l’atenció I la crítica de les instàncies de la Unió Europea i que, mentre amplis sectors de la societat valenciana entenen i comencen a afrontar, el govern de la Generalitat fa veure que no existeix.
Les actuacions d’aquestes dues entitats que treballen sota el paraigües estructural de l’OCCC estan aportant uns elements que fins ara no s’havien donat al debat cultural del territori. Ja no es parla d’unitat de la llengua o de dinàmiques culturals sense tenir en compte els eixos de comunicació, els centres de logística o els plans estratègics per a la generació d’energies netes. Aquest és el problema de fons que Francisco Camps te amb Acció Cultural i l’Octubre. La cultura supera estadis locals i vertebra realment un territori cavalcant a lloms de l’economia i el comerç. Així ho entenen l’empresariat i les finances valencians, mentre el seu president enderroca repetidors de tv com molins de vent. A Camps, la reciprocitat televisiva tan li fa.

Mar i Arena Miserachs
Cedint l’arxiu del seu pare al MACBA les filles del genial fotògraf de la Catalunya de la segona meitat del segle XX han donat una lliçó a qui, especulant amb el patrimoni cultural de la família, l’han venut al millor pagador exclusivament amb afany lucratiu. És urgent que la Generalitat treballi en aquest sentit amb d’altres famílies quin patrimoni cultural ho és també nacional.

Adrià i Harvard
Mentre que a les universitats catalanes el concepte creativitat encara els fa por, tot i que es digui que per sortir de la crisi cal ser creatius, a Harvard han contractat Ferran Adrià per que hi vagi a parlar de creativitat. Que una societat econòmicament envellida i intel•lectualment feble rebutgi una recepta fonamental per modernitzar-se diu molt dels nostres atavismes culturals.

Marejant el trànsit

Remenar amunt i avall els límits de velocitat s’ha convertit en la darrera tendència de política de cara a la galeria de qui no te altra política que la d’aparador. I, a més, està comprovat que no serveix de gran cosa, tret de recaptar uns milions a costa de conductors incauts o marejats amb tants canvis.
Rebaixar la velocitat i abaratir el bitllet del tren no és ni la xocolata del lloro, perquè si el bitllet és més barat algú ha d’abonar la diferència; i aquest algú sempre acaba essent el contribuent.
Rebaixar la velocitat i abaratir el bitllet del tren no farà que hi hagi menys contaminació a les ciutats ni que els trens de rodalies funcionin millor.
Rebaixar la velocitat i abaratir el bitllet del tren és la negació de la política. Fer política és apostar pel transport públic i per la limitació de l’ús del cotxe.
Vaig per l’autopista a 120, d’aquí a una setmana a 110. Abans del límit de la concessió un rètol diu 90, dos cents metres després 120, un quilòmetre més enllà 100, un altre i 80. A l’entrar a Barcelona he de fer filigranes per no caure de la moto, doncs he de rodar a 50 en una via de quatre carrils. Tinc la Vespa marejada!

Dit a el Món a RAC 1 el 28 de febrer de 2011

Poemes massa guardats al moll

A finals dels anys setanta l'obra de Joan Salvat-Papasseit era admirada en secret. L'any 1975 l'Ovidi Montllor l'havia dignificat i engrandit amb un disc dedicat a la seva poesia i il•lustrat per Guinovart, i dos anys després en Joan Manuel Serrat l'havia difós per mig món amb el treball 'Res no és mesquí', que incloïa poemes ja musicats per altres; però llegir la poesia de Salvat era molt difícil, car no hi havia cap edició comercial de l'obra. Ignoro amb certesa els motius pels quals això passava, però érem molts els que frisàvem per conèixer l'obra del més popular, modern i progressista dels poetes catalans, un fet que els seus companys noucentistes i de casa bona mai no li van perdonar, per cert.
El contacte em va arribar a través d'un company del PSAN. Es tractava d'anar a una minúscula llibreria del carrer Ferran i, amb total discreció, demanar el llibre, si era possible, amb l'aval d'algun conegut de la casa. Era una edició clandestina: cent exemplars impresos l'any 1976 en paper de tebeo, amb il•lustracions de Guinovart, facsímil dels cal•ligrames i dibuixos i, en alguna pàgina, fins i tot anotacions escrites a ma pel propietari del llibre original que havia servit de base per a aquella edició secreta. Així és l'exemplar que vaig aconseguir i que conservo gràcies al relligat que m'hi va fer l'Abel Roges fa uns anys. Després d'aquells primers en van fer 2000 més el gener de 1977, i encara 3000 de nous per la diada de Sant Jordi del mateix any. El 1978 van fer la darrera descarregada: 5000 exemplars més.
Avui l'obra de Salvat-Papasseit es pot llegir en un exquisit volum, 'Poesia i prosa', obra completa a cura de Carme Arenas (Galàxia Gutemberg-Cercle de Lectors), hi ha una imprescindible exposició sobre Salvat a l'Arts Santa Mònica i es fan rutes literàries per la seva Barceloneta; però els cantants ja no musiquen 'Nocturn per acordió', ni els joves lectors frisen per conèixer els seus versos. Com tot.

Temps de compromisos

Sense compromís la cultura és una capsa buida. Sotmetre-la exclusivament al plaer estètic o al gaudi elitista és propi de pobles decadents, submisos. Josep Mª Huertas Claveria, periodista i mestre de periodistes, va assumir el compromís amb el seu temps i s’hi va dedicar amb cos i ment fins el darrer minut de vida. Ara el Palau Robert el recorda amb una sintètica, però convincent, exposició. El compromís ètic i professional de Huertas va donar veu a moltes persones anònimes que, per si soles, mai no haurien pogut denunciar les injustícies socials a les que el poder, autoritari o no, les havia condemnat. A la inauguració, amb l’alcalde Hereu i l’expresident Pujol, es veia un punt d’incomoditat en alguns rostres. Més que veus institucionals els protagonistes haurien d’haver estat veïns, companys de redaccions, deixebles, contactes i gent sense nom fins que Huertas els el va retornar.
El compromís amb les paraules ha fet que Màrius Serra creï el país de Verbàlia, república dels verbívors. Demà es clou el termini per desxifrar el Gran Enigma de Verbàlia plantejat al llibre sobre joc verbal Verbàlia 2.0 (Empúries), i el dia 9, a Luz de Gas, festejarà la primera Diada del país de Verbàlia amb en Xavier Folch i en Joaquim Mª Puyal. Llavors es farà pública la solució, el nom de qui hagi guanyat els 10 anys de lectura gratuïta que hi ha de premi, es presentarà la moneda del país dels verbívors i es nomenarà conseller d’economia de Verbàlia.
Després d’això ja només queda comprometre’s amb la poesia, que és el que fa Viena Edicions reeditant uns obra mestra del segle XX, els ‘Quatre quartets’ de T.S. Eliot, amb versió revisada d’Àlex Susanna i el pròleg que hi havia escrit Jaime Gil de Biedma.

Fuga sense impunitat

Quan un jutge t’imputa per suposades ‘negligències inacceptables’, és que tens tots els números per haver-la fet molt grossa. I no informar d’una fuga radioactiva fins 5 mesos després és una mala passada contra tot i tothom d’una alçada considerable, de moment d’una alçada de 15,39 milions d’euros, que és la multa que Industria va imposar en el seu moment als amos d’Ascó 1.
Però al marge del que la justícia decideixi, espero que la imputació dels directius d’Ascó 1 serveixi d’una vegada i per totes perquè cap més gran companyia es pensi que pot actuar contra el medi ambient i la salut de les persones amb total impunitat i com si el món sencer fos la seva finca.
Com que es veu que els responsables d’algunes d’aquestes empreses perilloses no es recorden de l’accident de la Union Carbride a Bohpal, del de Txernòvil o del de l’Illa de les Tres milles a Pennsilvanià, de tant en tant, quan es passen la legislació sobre seguretat pel folre, cal recordar-los-ho.
O sigui que la jutge de Gandesa ha decidit actuar contra els desmemoriats.

Dit a El Món a RAC 1 el 24 de febrer de 2011

Joan Colomines, catalanista en política y poesía

El poeta, médico y político Joan Colomines i Puig (Barcelona 1922), qua falleció en la madrugada del pasado martes en su ciudad natal, entendía la poesía como uno de los valores inmateriales que enaltecen al alma. Y en su alma habitaba su país, por eso no dudó a poner su poesía al servicio de Catalunya. En 'Cap a un nou, real i necessari moviment poètic' (1971), y en 'La poesia, un combat per Catalunya' (1979), dejó claras sus ideas literarias respecto a la crítica situación de la Catalunya de la época. Por entonces Colmines ya era un referente de la recuperación cultural y política del país. Cuando en 1986, tras la publicación de 'Autoretrat', un compendio de su obra poética, acudió a Catalunya ràdio para ser entrevistado, confesó que lo que le hacía más ilusión de aquella cita era poder guardar en su memoria la idea de que Catalunya disponía, tras décadas de dificultades, de unos medios de comunicación propios. Y que él había tenido el honor de ser entrevistado en ellos.
Joan Colomines estudió medicina y filosofía y letras. Provenía del Front Nacional de Catalunya; como representante del cual fue miembro de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya en 1969. Detenido en diversas ocasiones, en 1973 participó en una escisión del Front y fundó el Partit Popular de Catalunya (no confundir con el actual PP). Tras militar un tiempo en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en 1977 entró en Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) y fue diputado en el Parlament de Catalunya entre 1980 y 1988. Entre 1984 y 1992 presidió la Comissió de Cultura del Parlament.
Literariamente se estrenó en 1962 con el poemario 'A tres veus'. Al año siguiente lanzó la revista 'Poemes' y comenzó a recopilar un importante archivo fonológico de poesía (grabaciones depositadas en el Arxiu Nacional de Catalunya que hoy en día se pueden consultar 'on line') a partir de lecturas poéticas que celebraba clandestinamente en su casa y que le trajeron no pocos problemas con la policía.
A estas primeras obras les siguieron 'Dos llibres: Suburbis i Cançons al meu país' (1964), 'La vida a cada pas' (1968), 'Entre la multitud' (1973), 'Crònica' (19756), 'El jardí' (1982) y el ya citado 'Autoretrat' de 1986. La intención colectiva de su poesía a partir de sus experiencias personales queda rotundamente definida en estos títulos. Como agitador cultural fue también uno de los creadores del premio Amadeu Oller, el más prestigioso de los destinados a autores inéditos.
Con 'El compromís de viure' (premio Trías Fargas de ensayo político), o 'Crònica de l'antifranquisme a Catalunya' (2003), Colomines trasladó la dimensión cívica de su literatura hacia la prosa memorialística.
De su actividad como médico destacan la presidencia de la Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic (1995) y los artículos de temática médica de la Gran Enciclopèdia Catalana. También presidió la Associació Catalana d'Ex-presos polítics (1976-1982) y fue secretario de la comisión lexicográfica de la Societat Catalana de Biologia y del PEN Club catalán. En 1998 recibió la Creu de Sant Jordi.

L’home que habita els llibres

Vuit mesos després de mort, José Saramago resta ben viu en la memòria de Barcelona i els seus lectors. A l’únic temple plausible pels ateus, una biblioteca, l’han recordat i l’han reviscut amb la cura que cal tenir amb els llibres; perquè estan plens de persones que, com ell, els habiten. L’excusa, la presentació del seu llibre pòstum: ‘L’últim quadern’. Textos del seu bloc.

L’home que habita els llibres te un compromís amb el món d’avui que trasbalsa la ja de per si convulsa existència humana, perquè els llibres són part indestriable de la vida. Així ho va entendre José Saramago i així ho va mantenir fins el darrer dia de la seva vida. Era un premi Nobel (1998), no li calia demostrar res més, no li calia major compromís que el demostrat amb la literatura; i malgrat tot això va atiar la capellanada intransigent, va carregar contra la crisi que el propi capitalisme salvatge ha engendrat i va fustigar el corrupte Berlusconi fins abandonar el seu editor italià en passar a mans del primer ministre. Una selecció de les entrades que va fer al bloc http://saramago.blogspot.com entre el març i el novembre de 2009 conformen el seu darrer alè literari que ara acaba de publicar-se: ‘L’últim quadern’ (edicions 62).
Saramago tenia amics coneguts: Rosa Regàs, Marina Rossell, Rosa Cullell, Anna Sallés, Imma Monsó o Xavier Pàmies, però sobretot te amics anònims, lectors, gent de casa seva que va a una biblioteca o una llibreria disposats a deixar-se seduir, a reflexionar o a encendre’s amb les paraules de l’escriptor. Són aquests els autèntics amics de l’autor de ‘La Caverna’. La resat és faràndula benintencionada que mobilitza la premsa, però que no canvia la percepció de les coses per molt que cantin (amb la lletra al davant) ‘Grandola vila Morena’. A ‘Zeca Alfonso no Coliseu’, en acabar aquesta mítica cançó la gentada no para de cridar ’25 de abril sempre’ fins que el so es fon al final del disc. A la biblioteca Jaume Fuster la cançó de la revolució va sonar més a cànon que no a himne de revolta. Els temps, que passen gairebé per tothom tret de Saramago. No se que en deu pensar, o si, però me l’imagino somrient irònic i burlesc.
L’estimació dels lectors de Barcelona per José Saramago va esclatar una tarda de 2001. Al CCCB es presentava ‘La caverna’, la primera novel•la que publicava d’ençà el Nobel. Lluny de la distància protocol•lària de tot guardonat amb el més alt premi de la literatura universal, el portuguès es va mostrar proper als lectors, còmplice amb els seus sentiments i compromès amb les seves idees. El local va rebentar talment hi cantés la més cèlebre estrella del pop. Després Saramago va sopar a Casa Leopoldo i davant d’un ‘bacalhau dourado’ i un ‘vinho verde’ va declarar el seu amor per la ciutat que amb tanta passió li corresponia.
Els llibres de Saramago editats en català s’han venut sempre prou bé. La pròpia editora, Pilar Beltran, n’és una incondicional. Me la vaig trobar a la baixa lisboeta un dia de primavera de 2008. Sortia de comprar uns ‘pasteis’ de crema. Feia temps abans d’anar a veure l’escriptor. Havien d’acordar la traducció de ‘El viatge de l’elefant’. Aquells dies al palau d’Ajuda hi havia també una sòbria i elegant exposició sobre Saramago. Feia goig veure les portades de les edicions catalanes allà, com la cosa més normal del món que realment és Eren dies carregats de llum i paraules, dies on la prosa potent esclatava com el sol. Era un just raport de l’estimació dels lectors catalans per l’escriptor d’Azinhaga.
Dijous plovia, i el crepuscle anava retratant els pedaços de la ciutat, però a la biblioteca hi havia cua de molta estona abans. Era una cua ordenada, silent respectuosa amb l’home que habita els llibres. La passió, continguda, va deslliurar-se amb la paraula dita per tants lectors anònims, amb les arengues i els records de Pilar del Río i amb les cançons de Paco Ibáñez. Poca gent se sabia ‘Gradola vila morena’, coses dels temps.

Josep Mª Huertas
Va ser un periodista compromès amb la llibertat d’expressió. A partir d’avui el Palau Robert recorda la seva trajectòria humana i professional de passió i honradesa. Tot un exemple en un moment en què tots aquests conceptes van tan a la baixa per culpa d’unes empreses de comunicació que, oblidant la seva responsabilitat social, s’aboquen només al mercat i als interessos polítics.

Malparits
Que volen dir uns cartells que omplen les ciutats amb el crit que van popularitzar els Sopa de Cabra: ‘bona nit malparits’? Vint anys després del macro concert del Sant Jordi i deu de la seva darrera actuació, tornaran els Sopa? I si tornen, com ho faran, en format gira única, amb un nou disc, en un dvd, una peli, un llibre? Tornarem a escoltar Gerard Quintana cantant ‘l’Empordà’?