Al costat de triomfadors com Pau Gasol, Rafael Nadal o Marc Márquez conviuen milers de joves anònims, fracassats en tot i sense feina. Per molt que els mèdia s’encaparrin en mostrar-nos sempre la imatge d’èxit dels nostre joves, la cara real de l’Espanya d’avui està més pròxima al segon tipus de jovent que al primer. En són molts més.
Que els dits ni-ni són fills del boom de la construcció ho sap tothom. Que la temptació d’una feina ben pagada i simple es va imposar durant anys a la lògica del sacrifici educatiu i el sembrar per recollir, és una de les desgraciades evidències del retrat dels joves espanyols d’avui.
Però qui han estat els culpables d’aquest 31’2 per cent d’abandonament escolar, d’aquesta generació de nous analfabets que no serveixen per a res, i sento ser tan cruel però és així.
Ells, els nois que van deixar el pupitre per la bastida? No del tot. Qui els va empènyer a fer-ho sinó la cobdícia d’uns pares amb ganes de treure-se’ls del damunt, la trampa social de mitificar qui te quatre rals per gastar, els clams del poder lloant el ve que anava Espanya.... Afegiu-n’hi, la llista és llarga.
Dit a El Món a RAC 1 el 1 de febrer de 2011
31/1/11
De lleis, pirates, negocis i noves realitats
La clau de volta de la pirateria no és la llei Sinde, és afrontar amb rigor el canvi vertiginós del model de negoci en la cultura i l’entreteniment; un canvi que la vella industria, que es rebel•la a perdre els vells privilegis que la van enriquir, encara no ha estat capaç d’entendre i assumir. Però, sigui com sigui la distribució del futur, la cultura no és, ni pot ser, de franc. 
El pacte polític per aprovar la llei d’economia sostenible, àlies Llei Sinde’ ha estat, com tots els consensos a corre-cuita, un nyap que no ha agradat a ningú, ni els creadors ni als usuaris. Uns la consideren poc protectora de la propietat intel•lectual i els altres excessivament anorreadora de la llibertat que, se suposa, representa la xarxa. Malgrat la polseguera que els dos bàndols en duel han aixecat durant mesos, el problema d’aquest llei, com de tantes altres, és que neix molt allunyada de la realitat, tan, que pràcticament no servirà de res.
En primer lloc la llei intenta donar respostes a problemes de rang superior sense èxit, és clar. Compartir és piratejar? Fins a quin punt si i fins a quin punt no? La feinada que els portarà tancar un web compensarà el fàcil que és d’obrir-ne tres més d’idèntiques? Tenint en compte que la majoria dels servidors d’intercanvi no són a Espanya. Com els tancaran? I que faran amb els buscadors que remeten a aquestes pàgines? Tot plegat preguntes senes resposta i a les que, evidentment, aquesta llei tampoc no dona sortida. La legislació sobre drets d’autor i propietat intel•lectual ha quedat antiquada, és analògica. Cal un marc jurídic universal actualitzat abans de fer lleis sectorials o territorials. Creative Commons és una bona proposta, però és queda curta.
La clau de volta no és una llei que protegeixi o reprimeixi. El que cal és afrontar amb amplitud de mirada el canvi de model de negoci en la difusió i producció cultural.
Entre els defensors del dret a compartir sense límits un producte cultural sovint se sent a dir que la pirateria no existeix i que la cultura ha de ser lliure; dues fal•làcies atribuïbles al caràcter falsament utòpic de la idea de que Internet és una eina lliure i rotundament democràtica. Un pirata és qui cedeix uns drets de reproducció d’una obra sense tenir-ne la propietat o la cessió per contracte (sigui lliure o de pagament). Per acabar-ho d’adobar, a més, a Espanya el 75% de les descàrregues il•legals les fan portals que són S.L: i hi guanyen diners.
La cultura no pot ser de franc com no ho és la feina d’un lampista o la d’un conductor de tren de Rodalies. En l’economia de mercat on vivim la creació, producció i difusió d’un producte cultural val diners i algú els ha de pagar. El més lògic es que ho pagui qui en fa ús; o no és aquest el principi del lliure mercat que, ni els internautes, ni els pirates, ni els joves que tot el que coneixen de cine o música ho han adquirit baixant-s’ho de gorra, qüestionen? Proposo als defensors de la cultura gratuïta que em convidin a dinar cada dia a casa seva i els diumenges al restaurant, a veure quina cara hi posen.
A res de tot això hi pot donar resposta la Llei Sinde. Àlex de la Iglesia es podria haver estalviat el numeret de la dimissió; és un gest tant inútil com esperpèntic.
El negoci de la cultura està canviant a una velocitat de vertigen. La vella indústria, anquilosada en estructures faraòniques i posseïdora fins fa poc d’uns privilegis exagerats que l’han enriquida de forma escandalosa, no vol renunciar a tot això. En la seva retirada està arrasant. Mantenir un preu elevat dels productes o un preu similar entre el cd o la còpia digital és promoure la descàrrega il•legal. Baixar els preus i canviar gradualment la idea de la possessió per la de l’ús (el famós streaming d’spotifyv o Firmin) és el segon pas per la industria cultural del futur. El primer és una legislació d’acord amb els nous temps. Llavors si que la pirateria no tindrà cap cobertura ni moral ni legal.
Josep Gregori
El president de l’editorial Bromera ha aconseguit posar el segell d’Alzira al capdavant de l’edició a València i en un dels llocs capdavanters de l’edició en català creant el grup ediCat amb altres editorials. Ara Bromera celebra els seus primers 25 anys de vida reeditant ‘L’últim roder’, de Josep Franco, un dels primers títols publicats i del qual ja n’han venut 75.000 exemplars.
Patricia Martínez / Toni Xou
Són els autors d’Slimp up’, un dels curts que Ridley Scott va seleccionar d’entre 80 mil per integrar el film col•lectiu ‘Life in a day’, un projecte en el qual demanaven a gent de tot el món que enviés un vídeo sobre què van fer el dia 24 de juliol del 2010, i que s’ha estrenat al festival de Soundance. ‘Slim up’ està protagonitzat per la jove castellera tarragonina Virginia Salvadó.
El pacte polític per aprovar la llei d’economia sostenible, àlies Llei Sinde’ ha estat, com tots els consensos a corre-cuita, un nyap que no ha agradat a ningú, ni els creadors ni als usuaris. Uns la consideren poc protectora de la propietat intel•lectual i els altres excessivament anorreadora de la llibertat que, se suposa, representa la xarxa. Malgrat la polseguera que els dos bàndols en duel han aixecat durant mesos, el problema d’aquest llei, com de tantes altres, és que neix molt allunyada de la realitat, tan, que pràcticament no servirà de res.
En primer lloc la llei intenta donar respostes a problemes de rang superior sense èxit, és clar. Compartir és piratejar? Fins a quin punt si i fins a quin punt no? La feinada que els portarà tancar un web compensarà el fàcil que és d’obrir-ne tres més d’idèntiques? Tenint en compte que la majoria dels servidors d’intercanvi no són a Espanya. Com els tancaran? I que faran amb els buscadors que remeten a aquestes pàgines? Tot plegat preguntes senes resposta i a les que, evidentment, aquesta llei tampoc no dona sortida. La legislació sobre drets d’autor i propietat intel•lectual ha quedat antiquada, és analògica. Cal un marc jurídic universal actualitzat abans de fer lleis sectorials o territorials. Creative Commons és una bona proposta, però és queda curta.
La clau de volta no és una llei que protegeixi o reprimeixi. El que cal és afrontar amb amplitud de mirada el canvi de model de negoci en la difusió i producció cultural.
Entre els defensors del dret a compartir sense límits un producte cultural sovint se sent a dir que la pirateria no existeix i que la cultura ha de ser lliure; dues fal•làcies atribuïbles al caràcter falsament utòpic de la idea de que Internet és una eina lliure i rotundament democràtica. Un pirata és qui cedeix uns drets de reproducció d’una obra sense tenir-ne la propietat o la cessió per contracte (sigui lliure o de pagament). Per acabar-ho d’adobar, a més, a Espanya el 75% de les descàrregues il•legals les fan portals que són S.L: i hi guanyen diners.
La cultura no pot ser de franc com no ho és la feina d’un lampista o la d’un conductor de tren de Rodalies. En l’economia de mercat on vivim la creació, producció i difusió d’un producte cultural val diners i algú els ha de pagar. El més lògic es que ho pagui qui en fa ús; o no és aquest el principi del lliure mercat que, ni els internautes, ni els pirates, ni els joves que tot el que coneixen de cine o música ho han adquirit baixant-s’ho de gorra, qüestionen? Proposo als defensors de la cultura gratuïta que em convidin a dinar cada dia a casa seva i els diumenges al restaurant, a veure quina cara hi posen.
A res de tot això hi pot donar resposta la Llei Sinde. Àlex de la Iglesia es podria haver estalviat el numeret de la dimissió; és un gest tant inútil com esperpèntic.
El negoci de la cultura està canviant a una velocitat de vertigen. La vella indústria, anquilosada en estructures faraòniques i posseïdora fins fa poc d’uns privilegis exagerats que l’han enriquida de forma escandalosa, no vol renunciar a tot això. En la seva retirada està arrasant. Mantenir un preu elevat dels productes o un preu similar entre el cd o la còpia digital és promoure la descàrrega il•legal. Baixar els preus i canviar gradualment la idea de la possessió per la de l’ús (el famós streaming d’spotifyv o Firmin) és el segon pas per la industria cultural del futur. El primer és una legislació d’acord amb els nous temps. Llavors si que la pirateria no tindrà cap cobertura ni moral ni legal.
Josep Gregori
El president de l’editorial Bromera ha aconseguit posar el segell d’Alzira al capdavant de l’edició a València i en un dels llocs capdavanters de l’edició en català creant el grup ediCat amb altres editorials. Ara Bromera celebra els seus primers 25 anys de vida reeditant ‘L’últim roder’, de Josep Franco, un dels primers títols publicats i del qual ja n’han venut 75.000 exemplars.
Patricia Martínez / Toni Xou
Són els autors d’Slimp up’, un dels curts que Ridley Scott va seleccionar d’entre 80 mil per integrar el film col•lectiu ‘Life in a day’, un projecte en el qual demanaven a gent de tot el món que enviés un vídeo sobre què van fer el dia 24 de juliol del 2010, i que s’ha estrenat al festival de Soundance. ‘Slim up’ està protagonitzat per la jove castellera tarragonina Virginia Salvadó.
27/1/11
Crònica d’un diumenge
També havia estat un diumenge, dècades abans, que havia assistit a una ‘taula rodona del jovent de Premià’ sense saber que tot començaria llavors. Eren temps d’acció i remor, d’anhels i mirades perdudes en horitzons com poemes. Entre aquells dos diumenges n’hi van haver molts d’altres de tota mena: pròxims, allunyats, intensos, abúlics, serens, cervesers, plàcids i convulsos. Hi va haver diumenges de novel•la i de vers, d’impotència i de decisió; la vida te tantes cares com tardes a la plaça.
Fins aquest diumenge d’ara fa un any. ‘Anna K.’ (Crema) va quedar paralitzada damunt la lleixa de la biblioteca, ‘L’inventari parcial d’excuses per viure’ (Crema) ha restat inacabat per sempre. La vida no és un fil tant llarg com el de ‘Filmonogràfic’ (Font del Cargol). El brindis amb aquell vi intens de Saint Emilion, que segurament tant li hauria plagut, va ser un rictus forçat als llavis de tots. El diumenge esllanguia entre els carrerons del Marais, les trucades es succeïen: ‘Cada dia és tan nou com les preguntes / que mai dels mais no obtindran cap resposta’, havia deixat escrit el ‘doctor’. Totes les tardes de diumenge tenen alguna cosa criminal per anhels que hi dipositem. Ni el vi ni la cervesa no les pot estalviar.
La ‘Red’, penjada
La ‘Red de selección de libros infantiles y juveniles’, un dels millors projectes en favor de la difusió d’una lectura de qualitat per a petits i joves, i única en tenir en compte totes les llengües de l’estat, enguany no es farà. Aquesta xarxa és iniciativa de la Fundación German Sánchez Ruipérez, i està impulsada pel Centro Internacional del Libro Infantil y Juvenil, que l’entitat te a Salamanca. La ‘Red’ funciona des de 2004 i, segons fonts de la fundació, aquest any no es farà per la ‘necessitat de reestructurar els recursos’. Tot i que no es descarta que l’any vinent es torni a fer, ja va fer un pas enrere l’any passat, quan va deixar d’editar en paper el catàleg dels llibres seleccionats, tal i com es feia a cada edició, per passar només a penjar-se al web de la fundació. Cal tenir en compte que encara hi ha nombroses biblioteques i centres escolars que no disposen de connexió a Internet. Catalunya està representada a la ‘Red’ a través del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, que designa a un dels seus membres per representar-lo a la trobada anual on s’elabora el llistat de títols seleccionats en totes les llengües de l’estat a partir de les propostes dels participants. Consultada per aquest diari el Consell no tenia noticia de la suspensió del programa.
Salvador Giner, president de l’Institut d’estudis Catalans, i Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes són membres del consell institucional de la Fundació. Creada l’any 1981, la Fundación German Sánchez Ruipérez és una institució dedicada a la promoció de la lectura. A hores d’ara està enllestint la ‘Casa del Lector’, un megacentre dedicat a aquesta tasca, a l’antic escorxador de Madrid.
Salvador Giner, president de l’Institut d’estudis Catalans, i Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes són membres del consell institucional de la Fundació. Creada l’any 1981, la Fundación German Sánchez Ruipérez és una institució dedicada a la promoció de la lectura. A hores d’ara està enllestint la ‘Casa del Lector’, un megacentre dedicat a aquesta tasca, a l’antic escorxador de Madrid.
24/1/11
Pagar els plats trencats
Malgrat les bromes benintencionades que els presentadors dels premis Gaudí van fer al president Mas i al conseller Mascarell sobre la duplicació del pressupost al cinema, aquest serà un any magre per als diners públics dedicats a la cultura. Per què ha d’acabar sempre pagant els plats trencats si, que se sàpiga, la cultura no ha estat mai la responsable de cap crisi econòmica?
La cultura és un dels parents pobres dels pressupostos institucionals. Les coses han anat sempre així i no hi ha cap indicador de que canviï per molt be que puguin anar les finances públiques algun dia, esperem, no llunyà. Les administracions solen gastar-se milionades en sectors insostenibles en tots els aspectes i sense futur (com el de l’automòbil); en partides prescindibles, com l’armament militar o els sous d’alts càrrecs i assessors; o en barbaritats vergonyants, com el rescat de bancs i empreses privades. Per contra la cultura, un sector que enriqueix la societat intel•lectualment i també en el material, que augmenta l’autoestima col•lectiva quan els temps són magres, que cada any dona més llocs de treball i genera una economia d’un elevat valor afegit i que s’està situant com un dels sectors punta de la nova economia europea i, probablement, l’únic on el continent pot ser capdavanter, quan l’economia va malament, proporcionalment rep molt més que altres.
Els diners que l’administració destina a la cultura mai no han tingut bona premsa i no dona vots. La idea de que els creadors viuen (i molt bé) de les subvencions està instal•lada en la societat sense que mai ningú no faci cap campanya per desarrelar-la. En lloc de fer pedagogia és més senzill escanyar els pressupostos de l‘àrea. A més, els creadors i demés solen fer molt de soroll, però per no res (que em perdoni Shakespeare). No són els camioners que tallen fronteres o els conductors del metro que deixen la ciutat incomunicada.
La retallada pressupostària ministerial, municipal i a la Generalitat segarà de soca rel moltes iniciatives culturals consolidades. Les biblioteques compraran poquíssims llibres, els museus exposaran menys, els teatres programaran el mínim i els concerts festius seran els justos per honorar al sant patró. Darrera d’això, no només hi haurà un munt de treballadors, creadors i professionals que perdran la feina o moltes oportunitats de projectar-la i difondre-la, sinó que es provocarà una greu desatenció al cos social que necessita amplies dosis de cultura pública, i en temps de crisi més, per mantenir una qualitat de vida suara considerablement rebaixada pel pessimisme general que crea l’ensulsiada econòmica.
Amb menys diners per a cultura farem passes enrere com a país. Perdrem oportunitats de consolidar el model econòmic basat en el coneixement que arreu d’Europa s’està posicionant en llocs capdavanters. És en moments de recessió quan calen apostes valentes. Apostar els pocs diners que hi ha per a sectors econòmics en declivi és pa per avui i misèria per a demà. Algú dubta que, malgrat el pírric acord, Nissan no tornarà a exigir diners d’aquí a poc temps per acomplir amb el compromís pres aquesta setmana de donar més càrrega de treball ales seves plantes catalanes? Aquest potser és el futur de l’economia marroquina o sudfafricana, però no ho ha de ser de la catalana si volem ser un país modern i capdavanter.
Dotar convenientment i rigorosa la industria cultural, els promotors i els creadors, creure en la seva situació de sector estratègic (el món editorial català n’és un bon exemple), promoure la seva modernització i internacionalització i obrir un debat públic sobre la conveniència de dotar suficientment els pressupostos de les institucions culturals perquè aporten una gran dosi de riquesa i benestar al país, hauria de ser un objectiu de totes les institucions en temps de crisi. La realitat, però, indica tot el contrari: per a la cultura aquest any serà molt pitjor que l’anterior. Seguim baixant.
Jordi Porta
L’expresident d’Òmnium Cultural ha estat escollit president de la Fundació Enciclopèdia Catalana per cinc anys. Porta substitueix Agustí Montal, que seguirà presidint les empreses Enciclopèdia Catalana, Digec i La Galera. Jordi Porta havia dirigit ja la Fundació Jaume Bofill i presideix el centre UNESCO de Catalunya. No hi ha més persones al país preparades per aquest tipus de càrrecs?
Salomon Shang / Joel Joan
Acabi com acabi l’afer dels suposats correus comprant vots dels premis Gaudí per a les pel•lícules de la productora Kaplan, el mal al recobrat prestigi del cinema català ja està fet. Aquests escàndols, o es fan públics amb proves irrefutables, o es ventilen portes endins. En tot cas la polèmica no ha tacar una anyada d’extraordinaris films producte d’una bona política cinematogràfica.
Els diners que l’administració destina a la cultura mai no han tingut bona premsa i no dona vots. La idea de que els creadors viuen (i molt bé) de les subvencions està instal•lada en la societat sense que mai ningú no faci cap campanya per desarrelar-la. En lloc de fer pedagogia és més senzill escanyar els pressupostos de l‘àrea. A més, els creadors i demés solen fer molt de soroll, però per no res (que em perdoni Shakespeare). No són els camioners que tallen fronteres o els conductors del metro que deixen la ciutat incomunicada.
La retallada pressupostària ministerial, municipal i a la Generalitat segarà de soca rel moltes iniciatives culturals consolidades. Les biblioteques compraran poquíssims llibres, els museus exposaran menys, els teatres programaran el mínim i els concerts festius seran els justos per honorar al sant patró. Darrera d’això, no només hi haurà un munt de treballadors, creadors i professionals que perdran la feina o moltes oportunitats de projectar-la i difondre-la, sinó que es provocarà una greu desatenció al cos social que necessita amplies dosis de cultura pública, i en temps de crisi més, per mantenir una qualitat de vida suara considerablement rebaixada pel pessimisme general que crea l’ensulsiada econòmica.
Amb menys diners per a cultura farem passes enrere com a país. Perdrem oportunitats de consolidar el model econòmic basat en el coneixement que arreu d’Europa s’està posicionant en llocs capdavanters. És en moments de recessió quan calen apostes valentes. Apostar els pocs diners que hi ha per a sectors econòmics en declivi és pa per avui i misèria per a demà. Algú dubta que, malgrat el pírric acord, Nissan no tornarà a exigir diners d’aquí a poc temps per acomplir amb el compromís pres aquesta setmana de donar més càrrega de treball ales seves plantes catalanes? Aquest potser és el futur de l’economia marroquina o sudfafricana, però no ho ha de ser de la catalana si volem ser un país modern i capdavanter.
Dotar convenientment i rigorosa la industria cultural, els promotors i els creadors, creure en la seva situació de sector estratègic (el món editorial català n’és un bon exemple), promoure la seva modernització i internacionalització i obrir un debat públic sobre la conveniència de dotar suficientment els pressupostos de les institucions culturals perquè aporten una gran dosi de riquesa i benestar al país, hauria de ser un objectiu de totes les institucions en temps de crisi. La realitat, però, indica tot el contrari: per a la cultura aquest any serà molt pitjor que l’anterior. Seguim baixant.
Jordi Porta
L’expresident d’Òmnium Cultural ha estat escollit president de la Fundació Enciclopèdia Catalana per cinc anys. Porta substitueix Agustí Montal, que seguirà presidint les empreses Enciclopèdia Catalana, Digec i La Galera. Jordi Porta havia dirigit ja la Fundació Jaume Bofill i presideix el centre UNESCO de Catalunya. No hi ha més persones al país preparades per aquest tipus de càrrecs?
Salomon Shang / Joel Joan
Acabi com acabi l’afer dels suposats correus comprant vots dels premis Gaudí per a les pel•lícules de la productora Kaplan, el mal al recobrat prestigi del cinema català ja està fet. Aquests escàndols, o es fan públics amb proves irrefutables, o es ventilen portes endins. En tot cas la polèmica no ha tacar una anyada d’extraordinaris films producte d’una bona política cinematogràfica.
23/1/11
El concepte i el cas
Amb el temps, l’abandó de les administracions superiors i el ròssec, a Salt el concepte, que és la idea que algú es fa a la ment, i el cas, que és l’esdeveniment, la circumstància, s’han confós de mala manera fins acabar com s’ha acabat. La mani de dissabte tenia com a objectiu posar en alerta tot el país d’aquest fet. L’eslògan ‘viure en pau i bé’ no podia ser mes explícit. Perquè a Salt el problema central no és entre locals i immigrants, és entre ciutadans honrats i vàndals.
Arreu on hi viu tanta gent diferent hi poden haver diferències racials, religioses i culturals que, puntualment, provoquin enganxades. Però si la gent viu en pau i bé, els conflictes sempre són menors i no acaben amb revoltes tipus banlieue quan un fet puntual encén el ble.
O sigui, el problema de Salt noi són les mil-i-una nacionalitats i ètnies, el problema de Salt és que és una ciutat llarg temps abandonada a la seva dissort pel poder públic. I així, els casos negatius s’han anat acumulant fina arribar a convertir-se en concepte, en una idea formada a la ment de molta gent. Llavors, qualsevol llumí encén el foc.
Dit a El Món a RAC 1 el 24 de gener de 2011
Arreu on hi viu tanta gent diferent hi poden haver diferències racials, religioses i culturals que, puntualment, provoquin enganxades. Però si la gent viu en pau i bé, els conflictes sempre són menors i no acaben amb revoltes tipus banlieue quan un fet puntual encén el ble.
O sigui, el problema de Salt noi són les mil-i-una nacionalitats i ètnies, el problema de Salt és que és una ciutat llarg temps abandonada a la seva dissort pel poder públic. I així, els casos negatius s’han anat acumulant fina arribar a convertir-se en concepte, en una idea formada a la ment de molta gent. Llavors, qualsevol llumí encén el foc.
Dit a El Món a RAC 1 el 24 de gener de 2011
20/1/11
A saudade é uma espera
Hi ha qui creu que el local del qual parla el llibre és el cèlebre Martinho de Arcada, ubicat sota els porxos de la praça do Comerço. Jo mateix vaig confondre durant anys Sá Carneiro amb Costa Brochado en una foto que ha corregut força on apareix aquest i Pessoa xerrant mentre prenen ‘bicas’. Però no. El cafè on es van escriure més d’una pàgina del Llibre de desassossec era l’Aurea Peninsular, situat a la Rua do Arco do bandeira.
Fernando Pessoa va conèixer intensament la condició humana des de les taules de marbre dels bars de lisboa. Al Martinho s’hi va reunir amb els del grup Orpheus i el va convertir en el seu despatx de capvespre, just quan la nostàlgia baixa riu avall tenyida d’ocres i blaus ja gairebé negres. També va tenir tertúlia fixa al turistitzat A brasileira, on una estàtua seva assegut en una taula de la terrassa (gairebé davant de la llibreria Bertrand original) permet al visitant fer-se una foto fent-la petar amb el poeta. I els caps de setmana no faltava mai al Cafè Montanha. Ell mateix definia la seva obra com “unes metafísiques perdudes pels racons dels cafès de tot arreu i unes quantes filosofies de golfes solitàries”. A ‘A lisboa de Fernando Pessoa’, de Marina Tavares (Ibis editores) hi ha les fonts de l’educació d’aquell l’estoic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)