Un pacte és arribar a un acord formal amb algú sobre uns punts determinats. Llavors, si no hi ha acord en les recomanacions al govern sobre el futur de les pensions, no hi ha pacte. Això és el que va passar ahir a la reunió del, ara mal dit, Pacto de Toledo.
I com que això no és un joc semàntic, potser que les forces polítiques representades en aquest àmbit de negociació tornin a seure-hi i es posin urgentment a treballar per buscar l’acord. Encara que s’hagin de menjar els raïms a taula.
Potser allargar l’edat de jubilació, cavall de batalla de sindicats i partits d’esquerres, en el fons no resol gran cosa. Potser arreglaria més la tresoreria si les pensions es calculessin sobre el que s’ha tributat al llarg de tota la vida laboral. I potser també ajudaria que s’acabés d’una vegada i per totes amb les jubilacions anticipades.
Aquestes dues mesures potser no són gens populars, però són justes. I tinc entès que en democràcia la justícia ha de fer prevaldre el be públic per damunt del particular. Exactament com en un pacte.
Dit a El Món a RAC 1 el 30 de Desembre de 2010
29/12/10
27/12/10
Un conte pel Suprem
La sentència sobre la llengua a l‘ensenyament que ha dictat el Tribunal Suprem va més enllà de la immersió: castigar el català a no ser res més que un idioma domèstic, per parlar en la intimitat, és condemnar-lo; perquè si el català no és prioritari a l’escola mai serà paritari al carrer. Per si els magistrats no ho entenen, els ho explico amb un conte real d’aires nadalencs.
Vaig conèixer M. a la mili i ens vam fer amics. No m’atreia la idea de fer el soldat, però no tenia ganes de podrir-me en una presó per insubmís, o sigui que vaig sojornar un any a Melilla amb càrrec als pressupostos de Defensa. En M. és d’Albacete. Treballava en arts gràfiques i estava molt enamorat de la seva L., amb qui uns temps després s’hi va casar.
A la caserna les bromes de gust més o menys dubtós sobre els catalans eren el pa de cada dia; fins i tot els sergents ens deien ‘polacos’ als catalans de la companyia amb tota naturalitat. Sempre em va sorprendre, per contra, que ningú no es mofés mai dels bascos. Per por, suposo. Els gallets ja ho tenen això.
Un cop vam llicenciar-nos i vam tornar a casa, en M. i jo ens vam anar escrivint. Ell seguia treballant mentre anava donant-li forma a la idea de casar-se amb la L, i jo escrivia i feia de periodista. No hi havia carta on no planifiquéssim visites mútues, però el dia a dia ens ho posava difícil. No va ser fins més de deu anys després quan em va anunciar que vindrien a Barcelona per veure com la ciutat s’estava engalanant de cara als JJ OO. Vindrien en tren i s’hostatjarien a casa d’uns cosins que vivien a la ciutat de feia anys.
A l’estació de Sants ens vam fondre en una abraçada fraternal i vam planificar l’estada. Jo m’havia agafat un parell de dies de festa, o sigui que els podia acompanyar a tots aquells llocs que els d’aquí només visitem quan rebem hostes: la Sagrada Família, l’aeri del port o la Pedrera.
Al meu amic el va sorprendre de seguida que els rètols de l’estació, els indicadors de circulació i tot de coses així estiguessin escrits en català. “És l’idioma propi d’aquí”, vaig dir-li. “Ja, però, quan us sentia parlar en català a la caserna pensava que ho fèieu per enyorança, per sentir-vos més a prop de casa, no sospitava que aquí tothom parlés en català”, va respondre’m. “Benvolgut M., que més voldria que aquí tothom parlés en català. El parlem uns quants, però ni de bon tros la majoria”. “Però si teniu escola i tele en català”, va replicar. “I tot i així la majoria no el parla mai ni quan t’hi dirigeixes en català”, vaig sentenciar.
Com que al conversa es va convertir en un si però no, en un vols dir o potser no i les vaguetats habituals que solen presidir aquesta mena de temes espinosos, li vaig proposar una prova: aquella nit sortiríem a sopar i a fer unes copes i jo només parlaria en català. I a l’endemà repetiríem la sortida però parlant exclusivament en castellà.
Evidentment les dues sortides van ser la cara i la creu. La primera nit va ser complicada i ben poc divertida. El primer cambrer em va etzibar un sec i mal educat “hableme en castellano”, el segon em va portar un cafè amb llet en lloc d’un cafè amb gel i el taxista, pensant-se que era italià, va intentar rifar-se’m anant a buscar el Paral•lel per dur-nos a la Guineueta.
La segona nit tot va anar com una seda. Tot se’ns va dirigir en castellà, el servei va ser amable i, fins i tot els catalanoparlants van canviar d’idioma sense problemes ni recances.
Una setmana després el mau amic va tornar a casa. A Sants, en sentir com anunciaven el seu tren en català i castellà, es va recordar de la nostra experiència: “Ho teniu fotut, Rafa”. “Sóc optimista. Confio que, amb el temps, s’entendrà que el català és un idioma en minoria a casa seva i que totes les institucions, els partits i la gent treballaran de forma solidària per equiparar l’ús de les dues llengües”.
El Talgo va arrencar feixugament. El meu amic em va dir adéu des de la finestra amb mirada cansada.
Jorge Herralde
En el context de concentració del poder editorial forçat més per la crisi que per les ànsies de dominar el mercat, Feltrinelli és potser el millor comprador que Anagrama podia trobar, i el procés gradual de fer-se amb el control de l’editorial barcelonina és la millor fórmula de venda. Aquesta sembla una bona manera de garantir que la línia editorial i la credibilitat es mantinguin.
José Manuel Blequa
En assumir la direcció de la RAE, el catedràtic de la UAB ha dit que “mai no ha estat perseguit a Catalunya per parlar el castellà, ans al contrari”, una circumstància que molta gent hauria de saber: No per canviar la seva actitud envers la llengua, que aquestes posicions tothom sap que són polítiques no lingüístiques, sinó per que la opinió pública sàpiga qui diu mentides i qui no.
A la caserna les bromes de gust més o menys dubtós sobre els catalans eren el pa de cada dia; fins i tot els sergents ens deien ‘polacos’ als catalans de la companyia amb tota naturalitat. Sempre em va sorprendre, per contra, que ningú no es mofés mai dels bascos. Per por, suposo. Els gallets ja ho tenen això.
Un cop vam llicenciar-nos i vam tornar a casa, en M. i jo ens vam anar escrivint. Ell seguia treballant mentre anava donant-li forma a la idea de casar-se amb la L, i jo escrivia i feia de periodista. No hi havia carta on no planifiquéssim visites mútues, però el dia a dia ens ho posava difícil. No va ser fins més de deu anys després quan em va anunciar que vindrien a Barcelona per veure com la ciutat s’estava engalanant de cara als JJ OO. Vindrien en tren i s’hostatjarien a casa d’uns cosins que vivien a la ciutat de feia anys.
A l’estació de Sants ens vam fondre en una abraçada fraternal i vam planificar l’estada. Jo m’havia agafat un parell de dies de festa, o sigui que els podia acompanyar a tots aquells llocs que els d’aquí només visitem quan rebem hostes: la Sagrada Família, l’aeri del port o la Pedrera.
Al meu amic el va sorprendre de seguida que els rètols de l’estació, els indicadors de circulació i tot de coses així estiguessin escrits en català. “És l’idioma propi d’aquí”, vaig dir-li. “Ja, però, quan us sentia parlar en català a la caserna pensava que ho fèieu per enyorança, per sentir-vos més a prop de casa, no sospitava que aquí tothom parlés en català”, va respondre’m. “Benvolgut M., que més voldria que aquí tothom parlés en català. El parlem uns quants, però ni de bon tros la majoria”. “Però si teniu escola i tele en català”, va replicar. “I tot i així la majoria no el parla mai ni quan t’hi dirigeixes en català”, vaig sentenciar.
Com que al conversa es va convertir en un si però no, en un vols dir o potser no i les vaguetats habituals que solen presidir aquesta mena de temes espinosos, li vaig proposar una prova: aquella nit sortiríem a sopar i a fer unes copes i jo només parlaria en català. I a l’endemà repetiríem la sortida però parlant exclusivament en castellà.
Evidentment les dues sortides van ser la cara i la creu. La primera nit va ser complicada i ben poc divertida. El primer cambrer em va etzibar un sec i mal educat “hableme en castellano”, el segon em va portar un cafè amb llet en lloc d’un cafè amb gel i el taxista, pensant-se que era italià, va intentar rifar-se’m anant a buscar el Paral•lel per dur-nos a la Guineueta.
La segona nit tot va anar com una seda. Tot se’ns va dirigir en castellà, el servei va ser amable i, fins i tot els catalanoparlants van canviar d’idioma sense problemes ni recances.
Una setmana després el mau amic va tornar a casa. A Sants, en sentir com anunciaven el seu tren en català i castellà, es va recordar de la nostra experiència: “Ho teniu fotut, Rafa”. “Sóc optimista. Confio que, amb el temps, s’entendrà que el català és un idioma en minoria a casa seva i que totes les institucions, els partits i la gent treballaran de forma solidària per equiparar l’ús de les dues llengües”.
El Talgo va arrencar feixugament. El meu amic em va dir adéu des de la finestra amb mirada cansada.
Jorge Herralde
En el context de concentració del poder editorial forçat més per la crisi que per les ànsies de dominar el mercat, Feltrinelli és potser el millor comprador que Anagrama podia trobar, i el procés gradual de fer-se amb el control de l’editorial barcelonina és la millor fórmula de venda. Aquesta sembla una bona manera de garantir que la línia editorial i la credibilitat es mantinguin.
José Manuel Blequa
En assumir la direcció de la RAE, el catedràtic de la UAB ha dit que “mai no ha estat perseguit a Catalunya per parlar el castellà, ans al contrari”, una circumstància que molta gent hauria de saber: No per canviar la seva actitud envers la llengua, que aquestes posicions tothom sap que són polítiques no lingüístiques, sinó per que la opinió pública sàpiga qui diu mentides i qui no.
26/12/10
L’efecte Mascarell
L’oferta de Mas a Mascarell te un triple efecte. Primer: fer visible amb claredat la idea del govern dels millors, perquè Mascarell és probablement el millor per a cultura. Segon: tal i com havia promès, i amb la mateixa idea que inspira la Casa Gran del Catalanisme, reunir independents al voltant del seu projecte polític, i quin independent més original qui tan podria ser conseller convergent com alcaldable socialista. I tercer: posar en valor el Departament de Cultura, una àrea que durant una colla d’anys havia estat l’aneguet lleig de la política institucional catalana.
Aquesta picada d’ull al gremi cultural, que li aportarà no poques simpaties entre creadors i artistes, contrasta amb la històrica malfiança que Pujol va tenir-hi durant tots els anys de govern.
Durant el breu període que va ser conseller Ferran Mascarell va promoure una gestió ambiciosa per donar resposta als reptes de la societat posant les polítiques per davant dels fets. Segur que a Artur Mas aquesta música li agrada. Ara, una altra cosa és que Mascarell se senti còmode dins un govern convergent.
I si no és en Mascarell, que sigui algú amb un perfil similar. Convé.
Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2010
Aquesta picada d’ull al gremi cultural, que li aportarà no poques simpaties entre creadors i artistes, contrasta amb la històrica malfiança que Pujol va tenir-hi durant tots els anys de govern.
Durant el breu període que va ser conseller Ferran Mascarell va promoure una gestió ambiciosa per donar resposta als reptes de la societat posant les polítiques per davant dels fets. Segur que a Artur Mas aquesta música li agrada. Ara, una altra cosa és que Mascarell se senti còmode dins un govern convergent.
I si no és en Mascarell, que sigui algú amb un perfil similar. Convé.
Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2010
23/12/10
A Cala Figuera
Gràcies al mal temps vaig descobrir que aquell hotel era de la família de Blai Bonet. Dos dies de pluja van donar per converses, petites complicitats, com l’estada del poeta a Vilassar de Mar, i per rellegir-lo. Em van regalar la reedició, quaranta-cinc anys després, d’Haceldama’ (enSiola), amb un bellíssim pròleg de Damià Pons que una tarda em va portar a perdre’m pels carrers solitaris i calms de Santanyí.
Assegut a la mateix taula de la terrassa on ell seia cada matí a veure passar les hores, vaig pensar en com l’escriptor es riuria dels turistes desemparats pel mal temps, i en com el mar, revoltat, esquiu i indecent, li evocaria el seu propi cos de jove, convuls i arrogant. Com un personatge de ‘El Mar’ vaig buscar la vida per racons suats, lluny d’idees nobles. Abans de marxar, aquella agradable família també em va regalar un exemplar de El Mar (Tres i Quatre). Vaig decidir rellegir-lo durant la travessia en ferri.
Al cap de tres hores, quan després de fer un cafè vaig tornar a la butaca, el llibre ja no era al lloc. L’havia agafat un nen malparit i l’estava guixant i estripant-ne les pàgines sense mirament,. Vaig dirigir-me a la mare, una grassa llardosa. Em va dir que era d’ell, que se l’havia trobat. Li vaig arrabassar de les mans amb ràbia i li vaig dir de tot. Quan vaig arribar a casa vaig llegir uns versos de ‘Nova York’ (Columna): ‘Hi ha una afinitat entre el delinqüent i l’atracat..’ No tornaré a Cala Figuera.
Calaixos buits a CEDRO
El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO) ha eliminat les ajudes de caràcter social de que disposaven els autor: el suport per materials, tractaments i serveis sociosanitaris i altres ajudes de cobertura assistencial. La sentència del Tribunal europeu sobre la còpia privada, que posa en entredit el finançament del 20% a través de la recaptació de la compensació per còpia privada prevista l’article 155 de la Llei de la Propietat Intel•lectual, ha deixat l’entitat que representa els escriptors, editors i traductors, sense ni cinc de calaix. Es mantindrà la teleassistència per als més grans de 70 anys i gràcies.
Explico això perquè ho sàpiguen tots aquells que es pensen que, amb els dos cèntims que pagaven de més per la compra de cd’s verges, els escriptors i artistes feien orgies amb drogues i sexe. Lamento informar-los que CEDRO destinava una bona part dels diners a despeses assistencials, les mateixes que tenen cobertes els treballadors per compte aliè, els qui la seva empresa els tenen subscrita una mútua laboral o els treballadors públics.
Els qui es rabegen per la victòria de la seva cobdícia comercial, egoisme o simple barra poden estar tranquils: podran seguir robant els drets d’autor i la propietat intel•lectual a milers d’artistes, tenen el vist-i-plau dels tribunals (quants jutges ho deuen fer també?).
En aquest país la ignorància acabarà matant la creació cultural. Ignorància al carrer, ignorància als despatxos executius i ignorància als hemicicles legislatius. Tots plegats veuen al creador com una nosa social a qui, en el millor dels casos, cal suportar donant-li alguna pastanaga perquè s’entretingui i no molesti. En el pitjor dels casos...prefereixo no dir-ho.
Explico això perquè ho sàpiguen tots aquells que es pensen que, amb els dos cèntims que pagaven de més per la compra de cd’s verges, els escriptors i artistes feien orgies amb drogues i sexe. Lamento informar-los que CEDRO destinava una bona part dels diners a despeses assistencials, les mateixes que tenen cobertes els treballadors per compte aliè, els qui la seva empresa els tenen subscrita una mútua laboral o els treballadors públics.
Els qui es rabegen per la victòria de la seva cobdícia comercial, egoisme o simple barra poden estar tranquils: podran seguir robant els drets d’autor i la propietat intel•lectual a milers d’artistes, tenen el vist-i-plau dels tribunals (quants jutges ho deuen fer també?).
En aquest país la ignorància acabarà matant la creació cultural. Ignorància al carrer, ignorància als despatxos executius i ignorància als hemicicles legislatius. Tots plegats veuen al creador com una nosa social a qui, en el millor dels casos, cal suportar donant-li alguna pastanaga perquè s’entretingui i no molesti. En el pitjor dels casos...prefereixo no dir-ho.
20/12/10
Conflictes a la nova realitat
Les filtracions de Wikileaks van més enllà de la llibertat d’expressió, el dret, o no, a difondre informació confidencial o el paper del comunicador en la societat d’avui. El web de Julian Assange ha desfermat tal convulsió a la xarxa que potser la nova realitat encara no és prou madura per absorbir. El conflicte és obert i no hi existeix diplomàcia 2.0 capaç de resoldre’l.
No tinc clar si, a hores d’ara, el que sorprèn més a l’opinió pública de les filtracions de Wikileaks és la qualitat del que diuen, o la quantitat de coses que han arribat a saber rastrejant els ordinadors del departament d’estat americà. Passat l’estupor dels primers documents sobre la guerra d’Afganistan, on realment tothom hi queda galdosament retratat, la resta de filtracions han anat perdent interès estratègic fins arribar a nivells de bugaderia de perfil molt baix. Oferir com a informació les opinions d’ambaixadors i cònsols sobre governs locals serveix més per demostrar fins a on poden arribar Assange i companyia, que no pas per somoure les consciències globals contra el poder. Francament, Carod Rovira o Saura representen una quota tan residual de poder, que el que pensin d’ells a la Casa Banca no te interès. Una altra cosa seria que filtressin documents sobre els suposats assaigs clandestins de certs laboratoris farmacèutics o algunes inversions de la gran banca internacional. Un sol paper així si que te interès real.
En periodisme la llibertat d’expressió es mou en la prima ratlla que separa el deure d’informar i el dret a callar. Wikileaks no sap jugar amb aquesta lleu diferència i prefereix matar mosques a canonades. Si segueixen en aquesta línia el seu èxit acabarà sent també la seva pròpia perdició; els seus ‘scoops’ deixaran de ser noticia i, tret de que li passi alguna cosa a Assange, d’ells aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. El mercat de la informació és així de cruel.
El que és innegable és que l’actuació de Wikileaks ha convulsionat la xarxa removent tan els seus fràgils fonaments ètics com el precari equilibri de forces antagòniques que hi conviuen. L’activa aparició de grups contraris i favorables al portal d’Assange, el bloqueig de Visa o Master Card a les fonts de finançament dels activistes i l’atac a les pàgines d’aquestes companyies de col•lectius com Anonymous, han obert un front bèl•lic de dimensions imprevisibles. Ja no és l’atac dels hackers cabrejats amb la SGAE, és un conflicte global i amb molts fronts oberts que es poden multiplicar fins l’infinit. Estem davant el primer conflicte general a la nova realitat.
Amb major o menor èxit, la diplomàcia i les institucions supranacionals fan de mitjanceres dels conflictes que es donen al vell món que més o menys toca de peus a terra. En crisis la realitat encara no ha estat superada pel seu simulacre. La xarxa encara no és prou madura per absorbir per la via del diàleg els grans xocs d’interessos que s’hi produeixin. Sense una diplomàcia 2.0 el conflicte que s’ha obert entre defensors i detractors de Wikileaks es pot escampar com una taca d’oli.
Víctima d’un conflicte inherent a la seva pròpia essència, el de la difusió envers la confidencialitat i l’ètica sobre les formes d’accedir a les fonts, la xarxa és als límits de patir la seva primera guerra global. Si Suècia i els EE.UU. aconsegueixen capturar Assange el conflicte esclatarà. És d’esperar que els poders directament implicats hagin valorat si els convé aquesta nova forma de guerra oberta. No hi ha cap indicador que els faci guanyadors segurs. A la xarxa un Vietnam es pot reproduir amb enorme facilitat i anonimat. El caos d’un atac informàtic als centres neuràlgics de funcionament d’una societat (dels ministeris als bancs passant per la xarxa elèctrica) no seria una batalla de videojoc. Seria més real i perillosa que les filtracions de Wikileaks.
Qui recordarà llavors les opinions, gairebé anecdòtiques, d’un cònsol americà a Barcelona, sobre el tripartit?
Joan Morales
Sota la seva direcció la revista Descobrir Catalunya arriba al número 150 consolidant-se com la de major difusió de totes les publicacions de viatges editades a Catalunya. Per commemorar la fita s’ha inaugurat al Palau Robert de Barcelona (fins al 27 de febrer) la mostra ‘El país de les emocions’, un recorregut per la història, les intimitats, el present i el futur de la publicació.
Jean Genet
Ahir va fer cent anys del naixement de l’autor de ‘Diari d’un lladre’, on relata la seva experiència l’any 1932 al barri Xino de Barcelona, sense que cap estament oficial hagi fet el mínim gest per recordar-lo. Tants anys després encara és incòmode Genet? O és que la cultura catalana, que tan se les dona de cosmopolita, en realitat segueix sent tan carca i llepafils com sempre.
En periodisme la llibertat d’expressió es mou en la prima ratlla que separa el deure d’informar i el dret a callar. Wikileaks no sap jugar amb aquesta lleu diferència i prefereix matar mosques a canonades. Si segueixen en aquesta línia el seu èxit acabarà sent també la seva pròpia perdició; els seus ‘scoops’ deixaran de ser noticia i, tret de que li passi alguna cosa a Assange, d’ells aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. El mercat de la informació és així de cruel.
El que és innegable és que l’actuació de Wikileaks ha convulsionat la xarxa removent tan els seus fràgils fonaments ètics com el precari equilibri de forces antagòniques que hi conviuen. L’activa aparició de grups contraris i favorables al portal d’Assange, el bloqueig de Visa o Master Card a les fonts de finançament dels activistes i l’atac a les pàgines d’aquestes companyies de col•lectius com Anonymous, han obert un front bèl•lic de dimensions imprevisibles. Ja no és l’atac dels hackers cabrejats amb la SGAE, és un conflicte global i amb molts fronts oberts que es poden multiplicar fins l’infinit. Estem davant el primer conflicte general a la nova realitat.
Amb major o menor èxit, la diplomàcia i les institucions supranacionals fan de mitjanceres dels conflictes que es donen al vell món que més o menys toca de peus a terra. En crisis la realitat encara no ha estat superada pel seu simulacre. La xarxa encara no és prou madura per absorbir per la via del diàleg els grans xocs d’interessos que s’hi produeixin. Sense una diplomàcia 2.0 el conflicte que s’ha obert entre defensors i detractors de Wikileaks es pot escampar com una taca d’oli.
Víctima d’un conflicte inherent a la seva pròpia essència, el de la difusió envers la confidencialitat i l’ètica sobre les formes d’accedir a les fonts, la xarxa és als límits de patir la seva primera guerra global. Si Suècia i els EE.UU. aconsegueixen capturar Assange el conflicte esclatarà. És d’esperar que els poders directament implicats hagin valorat si els convé aquesta nova forma de guerra oberta. No hi ha cap indicador que els faci guanyadors segurs. A la xarxa un Vietnam es pot reproduir amb enorme facilitat i anonimat. El caos d’un atac informàtic als centres neuràlgics de funcionament d’una societat (dels ministeris als bancs passant per la xarxa elèctrica) no seria una batalla de videojoc. Seria més real i perillosa que les filtracions de Wikileaks.
Qui recordarà llavors les opinions, gairebé anecdòtiques, d’un cònsol americà a Barcelona, sobre el tripartit?
Joan Morales
Sota la seva direcció la revista Descobrir Catalunya arriba al número 150 consolidant-se com la de major difusió de totes les publicacions de viatges editades a Catalunya. Per commemorar la fita s’ha inaugurat al Palau Robert de Barcelona (fins al 27 de febrer) la mostra ‘El país de les emocions’, un recorregut per la història, les intimitats, el present i el futur de la publicació.
Jean Genet
Ahir va fer cent anys del naixement de l’autor de ‘Diari d’un lladre’, on relata la seva experiència l’any 1932 al barri Xino de Barcelona, sense que cap estament oficial hagi fet el mínim gest per recordar-lo. Tants anys després encara és incòmode Genet? O és que la cultura catalana, que tan se les dona de cosmopolita, en realitat segueix sent tan carca i llepafils com sempre.
19/12/10
Gran lenta velocitat
Ni diada històrica ni demostració de modernitat: la posada en marxa a mitges del TGV Figueres París només respon a la necessitat d’utilitzar el túnel del Pertús per no haver de pagar una indemnització multimilionària a la concessionària que l’ha fet. Per què us penseu que no hi van anar ni reis ni presidents? A penes dos alcaldes necessitats de vots i gràcies.
És la trista realitat de l’alta velocitat espanyola: trens que corren molt, però que només connecten la perifèria amb el centre per reforçar l’estructura mental, econòmica, fàctica i política del tronat centralisme espanyol que, així, es vesteix d’una falsa modernor que fa riure.
Trens caríssims i de rendibilitat impossible per anar d’enlloc al no res.
I mentrestant, les úniques línies amb lògica econòmica, europea i rendible: la que ha d’unir Lisboa amb França passant per Madrid i Barcelona, i el corredor del mediterrani, ni se sap quan estaran llestes. Llavors si que hi aniran reis i prínceps.
Per una hora i escaig d’estalvi no calia tanta parafernàlia. París continua estant lluny de Barcelona, molt més lluny del que els quilòmetres indiquen.
Dit a El Món a RAC 1 el 20 de desembre de 2010
És la trista realitat de l’alta velocitat espanyola: trens que corren molt, però que només connecten la perifèria amb el centre per reforçar l’estructura mental, econòmica, fàctica i política del tronat centralisme espanyol que, així, es vesteix d’una falsa modernor que fa riure.
Trens caríssims i de rendibilitat impossible per anar d’enlloc al no res.
I mentrestant, les úniques línies amb lògica econòmica, europea i rendible: la que ha d’unir Lisboa amb França passant per Madrid i Barcelona, i el corredor del mediterrani, ni se sap quan estaran llestes. Llavors si que hi aniran reis i prínceps.
Per una hora i escaig d’estalvi no calia tanta parafernàlia. París continua estant lluny de Barcelona, molt més lluny del que els quilòmetres indiquen.
Dit a El Món a RAC 1 el 20 de desembre de 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)