El patiment, la pena i l’abandó dels avis és un mal modern. Abans, quan els padrins vivien a la casa familiar tota la vida, ningú no es plantejava aquests conceptes, simplement, per què tota al família feia mans i mànigues perquè els vells visquessin el millor possible fins el darrer dia. I ells feliços de veure pujar els nets.
Però compatir la vida amb les nostres generacions precedents ha passat a la història, per ara. Molt serà que la crisi acabi tornant a reunir tota una nissaga sota un mateix sostre per mor de la hipoteca.
La feina, els compromisos, la necessitat de tenir una vida pròpia i no lligada al ritme lent i necessitat d’atencions mèdiques de pares i avis ha portat a molts vells a quedar aparcats en una residència de la mateixa forma que molt menuts ho són en una guarderia.
Coses de la vida moderna.
Però, si a les guarderies i escoles s’extremen els controls de tota mena fins a extrems exagerats, per què poden passar coses tant bèsties com això d’Olot en una residència geriàtrica? Onze presumptes assassinats i ningú no havia advertit mai res?
Costa de creure, i bo i creure-ho,. Costa de pair.
Dit a El Món a RAC 1 l'1 de desembre de 2010
30/11/10
29/11/10
Les altres eleccions
Escollida Mariona Carulla com a presidenta, l’Orfeó Català vol passar pàgina a l’era Millet i rellançar-se en tots els aspectes. Però l’empantanament judicial que encara te el cas, i la controvèrsia sobre si demanar responsabilitats o no pel suposat finançament irregular de Convergència, entelen les aspiracions de la nova junta. Els dubtes sobre l’entitat costaran d’esvair.
Mentre que a les eleccions al Parlament hi ha hagut un cert consens en que calia fer soroll polític per remoure tots els mals del país, a les que es van fer dimecres a l’Orfeó Català per escollir la primera junta post-Millet sembla que s’ha seguit la idea del refrany; que els mals d’una venerable i tradicional entitat com l’Orfeó no volen sorolls. Potser va ser per això que la candidatura de Mariona Carulla va ser-ne la guanyadora amb més del doble de vots; uns vots sorgits, majoritàriament, d’una nòmina de socis d’edat provecta que aspiren a que la pau torni a regnar a l’entitat, que és com dir que deixin de ser objecte de titulars periodístics. Els joves, fonamentalment cantaires, tenen coll avall que, a hores d’ara, ben poques coses canviaran a l’entitat; però són minoria.
Sense posar en dubte l’honorabilitat de tots i cadascun dels membres de la nova junta, amb el saqueig de Millet i els seus còmplices encallat als jutjats, amb els dubtes sobre el presumpte finançament irregular de Convergència a través del Palau i amb el cas del nonat hotel esquitxant l’ajuntament de Barcelona, la renovació de les persones que havien de gestionar el nou l’Orfeó havia d’haver estat molt més profunda encara que fos, simpement, per decòrum. Que quatre dels membres de la nova junta, presidenta inclosa, ho haguéssin estat ja de les juntes presidides pel saquejador convicte Fèlix Milllet, i que calgui repetir les eleccions dels representants del cantaires, anulades per un greu defecte formal, no són, precisament, els millors auguris per l’entitat. No vull dir amb això que l’ombra de la sospita plani sobre els nous gestors, no, però quan en un lloc n’ha passat una de tan grossa com el cas Palau i els seus serrells, s’imposa un canvi radical d’actors.
Uns dies abans de les eleccions, la polémica decisió personal del president interí de de l’Orfeó, Josep Maria Busquets, de no adherir-se a la petició de la fiscalia i del Consorci del Palau d’imputar en el cas de l’expoli del Palau el tresorer de Convergència, Daniel Osacar, i al secretari d’immigració del partit, Àngel Colom, decisió posteriorment desautoritzada per la junta provisional, a més de rocambolesca, va ser simptomàtica; diu com volen molts dels socis de l’entitat que l’Orfeó surti d’aquest enverinat conflicte: de puntetes, sense fer soroll i remenant el mínim possibles les coses.
Els venerables socis de l’Orfeó han decidit democràticament que “el seu mal no vol sorolls” i han optat per una sortida que garanteixi que res no canviarà per que les coses canviïn. Ja haurien volgut tenir una sortida així de confortable els antics propietaris del Liceu després de l’incendi o els del Romea. La història de les iniciatives lligades als patricis del país te més d’una coincidència d’aquestes.
I això no vol dir que, a la nova etapa de l’Orfeó Català i del Palau de la Música, els contes no siguin clars, no. Els orguens de control estan garantits, les institucions escamades i la gestió econòmica controlada. Mariona Carulla és la millor garant de que s’actuarà amb transparència financera i institucional.
No tot s’acava presentant balanços impòl•luts. Social i artísticament l’Orfeó s’ha de renovar. Sense deixar de ser una entitat privada ha de ser popular, ha de tenir un funcionament modern i amb autèntica dimensió cultural i ciutadana més enllà de llogar l’auditori a tota mena d’activitats. És això el que temen que no passarà els que la matinada de dijous, en sortir de l’assemblea, estaven convençuts de que tot seguria igual. Però són minoria.
Ángeles González-Sinde
Tot i que era una esmena als pressupostos generals del l‘estat, el Centre d’Interpretació Paleontològica d’Hostalets de Pierola podria no obtenir una subvenció del Ministeri de Cultura per què va enviar la documentació en català. La ministra ha assegurat que no passarà, però la clau de volta no és només la subvenció, el problema és que l’administració provoqui situacions com aquesta.
Muriel Casals
La Nit de Santa Llúcia no tindrà sopar; una forma exemplar de racionalitzar les festes, que són la pantomima de la cultura, en temps de crisi. Ara caldrà que l’acte dels Comediants sigui lluït, si no s’hauran de sentir dir de tot pels que esperen la Nit per lluir pelleteria. De moment tant l’escenari, l’Àtrium de Viladecans, com el cartell de Joan Pere Viladecans donen bons auguris.
Mentre que a les eleccions al Parlament hi ha hagut un cert consens en que calia fer soroll polític per remoure tots els mals del país, a les que es van fer dimecres a l’Orfeó Català per escollir la primera junta post-Millet sembla que s’ha seguit la idea del refrany; que els mals d’una venerable i tradicional entitat com l’Orfeó no volen sorolls. Potser va ser per això que la candidatura de Mariona Carulla va ser-ne la guanyadora amb més del doble de vots; uns vots sorgits, majoritàriament, d’una nòmina de socis d’edat provecta que aspiren a que la pau torni a regnar a l’entitat, que és com dir que deixin de ser objecte de titulars periodístics. Els joves, fonamentalment cantaires, tenen coll avall que, a hores d’ara, ben poques coses canviaran a l’entitat; però són minoria.
Sense posar en dubte l’honorabilitat de tots i cadascun dels membres de la nova junta, amb el saqueig de Millet i els seus còmplices encallat als jutjats, amb els dubtes sobre el presumpte finançament irregular de Convergència a través del Palau i amb el cas del nonat hotel esquitxant l’ajuntament de Barcelona, la renovació de les persones que havien de gestionar el nou l’Orfeó havia d’haver estat molt més profunda encara que fos, simpement, per decòrum. Que quatre dels membres de la nova junta, presidenta inclosa, ho haguéssin estat ja de les juntes presidides pel saquejador convicte Fèlix Milllet, i que calgui repetir les eleccions dels representants del cantaires, anulades per un greu defecte formal, no són, precisament, els millors auguris per l’entitat. No vull dir amb això que l’ombra de la sospita plani sobre els nous gestors, no, però quan en un lloc n’ha passat una de tan grossa com el cas Palau i els seus serrells, s’imposa un canvi radical d’actors.
Uns dies abans de les eleccions, la polémica decisió personal del president interí de de l’Orfeó, Josep Maria Busquets, de no adherir-se a la petició de la fiscalia i del Consorci del Palau d’imputar en el cas de l’expoli del Palau el tresorer de Convergència, Daniel Osacar, i al secretari d’immigració del partit, Àngel Colom, decisió posteriorment desautoritzada per la junta provisional, a més de rocambolesca, va ser simptomàtica; diu com volen molts dels socis de l’entitat que l’Orfeó surti d’aquest enverinat conflicte: de puntetes, sense fer soroll i remenant el mínim possibles les coses.
Els venerables socis de l’Orfeó han decidit democràticament que “el seu mal no vol sorolls” i han optat per una sortida que garanteixi que res no canviarà per que les coses canviïn. Ja haurien volgut tenir una sortida així de confortable els antics propietaris del Liceu després de l’incendi o els del Romea. La història de les iniciatives lligades als patricis del país te més d’una coincidència d’aquestes.
I això no vol dir que, a la nova etapa de l’Orfeó Català i del Palau de la Música, els contes no siguin clars, no. Els orguens de control estan garantits, les institucions escamades i la gestió econòmica controlada. Mariona Carulla és la millor garant de que s’actuarà amb transparència financera i institucional.
No tot s’acava presentant balanços impòl•luts. Social i artísticament l’Orfeó s’ha de renovar. Sense deixar de ser una entitat privada ha de ser popular, ha de tenir un funcionament modern i amb autèntica dimensió cultural i ciutadana més enllà de llogar l’auditori a tota mena d’activitats. És això el que temen que no passarà els que la matinada de dijous, en sortir de l’assemblea, estaven convençuts de que tot seguria igual. Però són minoria.
Ángeles González-Sinde
Tot i que era una esmena als pressupostos generals del l‘estat, el Centre d’Interpretació Paleontològica d’Hostalets de Pierola podria no obtenir una subvenció del Ministeri de Cultura per què va enviar la documentació en català. La ministra ha assegurat que no passarà, però la clau de volta no és només la subvenció, el problema és que l’administració provoqui situacions com aquesta.
Muriel Casals
La Nit de Santa Llúcia no tindrà sopar; una forma exemplar de racionalitzar les festes, que són la pantomima de la cultura, en temps de crisi. Ara caldrà que l’acte dels Comediants sigui lluït, si no s’hauran de sentir dir de tot pels que esperen la Nit per lluir pelleteria. De moment tant l’escenari, l’Àtrium de Viladecans, com el cartell de Joan Pere Viladecans donen bons auguris.
28/11/10
En la hora del trago amargo
Ningún arribista y muchos becarios. Este sintomático cambio de decorado humano en la sede de Esquerra respecto al 2006 definió el paisaje de la noche electoral. Algunos de los que fueron hace cuatro años al hotel de ERC para ver que había de lo suyo pillaron cargo, los estudiantes de periodismo que amenizaron anoche la aburrida espera de resultados, a lo sumo consiguieron un bocadillo y una Coca Cola. A cada circunstancia su recompensa.
Pero los de Esquerra son gente con moral de Alcoyano. Vacunados contra el batacazo, lo comprobamos en conversación tanto con líderes como con militantes de base, tan sólo temían una cosa: que Laporta entrara en el Parlament; más que nada porqué, en privado, todos reconocen que no tendrán más remedio que entenderse con el expresidente del Barça, y me huele que les da una pereza inconmensurable. Los entiendo. Con 15 escaños hubieran tenido una derrota dulce y se habrían lamido las heridas echando la culpa al tripartito, cayendo en porcentaje por debajo de ICV el único análisis posítivo era: "en la anterior legislatura lo habríamos entendio, pero en esta ya ves para que sirve hacer una buena gestión de gobierno". Se imponía la resignación: "estamos en caída libre", me decía con sonrisa sardónica un miembro de la dirección embutido en un grueso jersey. El frío de la derrota siempre es más crudo.
La resignación entre las filas republicanas le dio a la noche electoral del hotel Alimara un tono tan frío como el clima, pero evitando caer en la desesperación, quizás por ello escogieron un impersonal hotel situado junto a la gélida Ronda de Dalt, en las antípodas del contratado por el PP.
Fría, pero menos, fue la comparecencia pública de Joan Puigcercós. En la hora del trago amargo fue tan directo y claro como siempre, tras felicitar a Convergència reconoció lisa y llanamente que ellos habían perdido. Cerró filas en torno al ideario independentista y prometió recuperar a los electores fugados. Ese anunciado entendimiento con Laporta no va a ser nada fácil con 4 escaños en manos de SI. Son dos gallos.
Pero los que no podían disimular la indigestión del trago amargo eran los miembros de la dirección y otros cargos electos que acompañaron al líder: el presidente del Parlament Ernest Benach, el candidato a la alcaldía de Barcelona Jordi Portabella, la representante de las juventudes Gemma Lago y Anna Simó (la única que se había dejado ver durante la noche) ponían una cara más que de circunstancias. El conseller Tresserras, fichaje de última hora, estaba literalmente patidifuso. El director de campaña Xavier Vendrell perdió la mirada en el horizonte de la tapicería de la pared de la sala. El diputado Joan Tardà hubiera preferido mandar a la sede electoral a su exitoso doble del programa de humor Polonia.
Me lo había dicho Puigcercós: "quizás ahora no nos merecíamos un palo tan duro". Puede ser, hasta los tradicionales gritos de independencia sonaron lánguidos.
Pero en esa especial tesitura de los rostros de la derrota ya no cayeron los estudiantes de periodismo, ni tan solo la que pasó parte de la noche leyendo los cuentos de Hemingway, que ya es. Para ellos los malos tragos llegarían al día siguiente; una buena parte tenían examen de catalán.
Pero los de Esquerra son gente con moral de Alcoyano. Vacunados contra el batacazo, lo comprobamos en conversación tanto con líderes como con militantes de base, tan sólo temían una cosa: que Laporta entrara en el Parlament; más que nada porqué, en privado, todos reconocen que no tendrán más remedio que entenderse con el expresidente del Barça, y me huele que les da una pereza inconmensurable. Los entiendo. Con 15 escaños hubieran tenido una derrota dulce y se habrían lamido las heridas echando la culpa al tripartito, cayendo en porcentaje por debajo de ICV el único análisis posítivo era: "en la anterior legislatura lo habríamos entendio, pero en esta ya ves para que sirve hacer una buena gestión de gobierno". Se imponía la resignación: "estamos en caída libre", me decía con sonrisa sardónica un miembro de la dirección embutido en un grueso jersey. El frío de la derrota siempre es más crudo.
La resignación entre las filas republicanas le dio a la noche electoral del hotel Alimara un tono tan frío como el clima, pero evitando caer en la desesperación, quizás por ello escogieron un impersonal hotel situado junto a la gélida Ronda de Dalt, en las antípodas del contratado por el PP.
Fría, pero menos, fue la comparecencia pública de Joan Puigcercós. En la hora del trago amargo fue tan directo y claro como siempre, tras felicitar a Convergència reconoció lisa y llanamente que ellos habían perdido. Cerró filas en torno al ideario independentista y prometió recuperar a los electores fugados. Ese anunciado entendimiento con Laporta no va a ser nada fácil con 4 escaños en manos de SI. Son dos gallos.
Pero los que no podían disimular la indigestión del trago amargo eran los miembros de la dirección y otros cargos electos que acompañaron al líder: el presidente del Parlament Ernest Benach, el candidato a la alcaldía de Barcelona Jordi Portabella, la representante de las juventudes Gemma Lago y Anna Simó (la única que se había dejado ver durante la noche) ponían una cara más que de circunstancias. El conseller Tresserras, fichaje de última hora, estaba literalmente patidifuso. El director de campaña Xavier Vendrell perdió la mirada en el horizonte de la tapicería de la pared de la sala. El diputado Joan Tardà hubiera preferido mandar a la sede electoral a su exitoso doble del programa de humor Polonia.
Me lo había dicho Puigcercós: "quizás ahora no nos merecíamos un palo tan duro". Puede ser, hasta los tradicionales gritos de independencia sonaron lánguidos.
Pero en esa especial tesitura de los rostros de la derrota ya no cayeron los estudiantes de periodismo, ni tan solo la que pasó parte de la noche leyendo los cuentos de Hemingway, que ya es. Para ellos los malos tragos llegarían al día siguiente; una buena parte tenían examen de catalán.
25/11/10
Artistes icarians
Evidentment va ser Xavier Benguerel qui va situar el Poble Nou al mapa de la literatura. Ja l’any 36 amb ‘Suburbi’ (Proa), però sobretot l’any 74 amb ‘Icària Icària’ (Planeta), la primera vegada que una novel•la catalana guanyava el premi Planeta gràcies a la llestesa de l’autor, que va traduir el relat al castellà exclusivament per al premi. En temps de crisi i fractura social, quan els pobres tornen a ser tan pobres com els icarians de fa cent cinquanta anys, a Benguerel (‘Sempre és demà’ –Planeta- un altre imprescindible-) se l’hauria de llegir amb avidesa, amb l’esperança dels socialistes utòpics que van fundar la Catalunya moderna d’avui i a qui mai no s’ha reconegut els seus mèrits, al contrari.
El Poble Nou d’avui te noves lectures per reclamar el passat bo i afrontant el futur amb la mirada clara: la pintora Neus Martín Royo, hiperrealista li dic jo, impressionista es reclama ella, narradora plàstica d’un passat imperfecte, si, però en el que fonamenta el somni de la icariana que porta a dins. Les seves arqueologies industrials no són una visió agònica d’un temps, són memòria viva per buscar noves utopies a cada pas perdut per la Rambla; per paisatges que desapareixin.
Al revés t’ho dic
Un cafè amb Josep Forment, editor de Al revés, el petit segell barceloní que està començant a marcar tendències en novel•la negra i més. Un projecte de poc més d’un any i alguns encerts irrefutables: Julián Ibáñez, el Jim Thompson espanyol (Perro vagabundo busca a quién morder, Entre trago y trago i ara Calle de la intranquilidad) o Luís Gutiérrez Maluenda (Mala hostia). I com que fan política d’autor, de cuidar-lo no d’extorquir-lo, en vindran més i de bons. Tants com en va publicar La Cua de Palla, que 62 ha deixat morir i que ells revifaran simbòlicament gràcies a un erudit estudi firmat per Jordi Canal, director de la biblio La Bòbila de l’H, i Àlex Martín Escrivà, comissari d’Olot negre i professor de català a la universitat de Salamanca. Haurem d’esperar, però.
Al revés són uns 20 títols a l’any i quatre ments inquietes. Forment, a més d’editar, encara te temps per escriure i publicar un estudi sobre Rimbaud (Rimbaud la belleza del diablo), on recopila totes les quartilles que l’autor d‘Una temporada a l’infern’ va escriure per a amics i altres poetes. I entre quartilla i poema troba perles com ‘La tristeza del Samurai’ de Víctor del Árbol, un debut del que se’n parlarà, per què abans de publicar-lo ja l’han venut a uns quants idiomes.
Ara Al revés acaba de publicar un llibre tan interessant com nou i insòlit: ‘Crims.cat’, una antologia de narradors negres catalans, d’Albert Villaró a Jordi Cervera i de Teresa Solana a Pau Vidal passant per Marc Pastor o Jordi de Manuel, elaborada pel mateix Àlex Martín i Sebastià Benassar. No se perquè encara no existia un llibre així, que fixi el gènere i les seves noves veus, però que ara l’hagin editat aquesta gent és un bon auguri.
Al revés són uns 20 títols a l’any i quatre ments inquietes. Forment, a més d’editar, encara te temps per escriure i publicar un estudi sobre Rimbaud (Rimbaud la belleza del diablo), on recopila totes les quartilles que l’autor d‘Una temporada a l’infern’ va escriure per a amics i altres poetes. I entre quartilla i poema troba perles com ‘La tristeza del Samurai’ de Víctor del Árbol, un debut del que se’n parlarà, per què abans de publicar-lo ja l’han venut a uns quants idiomes.
Ara Al revés acaba de publicar un llibre tan interessant com nou i insòlit: ‘Crims.cat’, una antologia de narradors negres catalans, d’Albert Villaró a Jordi Cervera i de Teresa Solana a Pau Vidal passant per Marc Pastor o Jordi de Manuel, elaborada pel mateix Àlex Martín i Sebastià Benassar. No se perquè encara no existia un llibre així, que fixi el gènere i les seves noves veus, però que ara l’hagin editat aquesta gent és un bon auguri.
22/11/10
Catalunya, un país inadvertit (i 2)
La complexitat d’un país modern i en transformació serà la gran herència que rebrà qui guanyi les eleccions. Pujol no va entendre mai que al país canviava a velocitat de vertígen, i el tripartit s’ha hagut d’afanyar tant que ha esgotat la seva capacitat política abans d’enllestir una obra de govern suficient. Per això el vell país no sempre camina al costat del nou.
La declaració dels castells humans com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat és un exemple de la Catalunya d’avui. L’’esforç comú, la solidaritat i la integració sense importar la condició ni la procedència i bo i superant les jerarquies, són condicions fonamentals per aixecar un castell humà. Les més de 60 colles que hi ha a Catalunya ho saben molt bé.
Més enllà de la complexitat física i dinàmica d’aixecar una torre humana, aquests conceptes reforcen filosòficament la singularitat de la identitat catalana d’avui. Els catalans som així, i el reconeixement de la UNESCO ens fa a tots plegats, hagueu vingut d’on sigui. una mica més universals.
Per això mateix, la declaració que, a l’ensems, ha rebut el flamenc, també explica una part de la idiosincràsia catalana. La llarga tradició flamenca del país ha convertit avui a Catalunya en un dels més importants bressols de ‘cantaores’ i intèrprets d’aquest gènere: Miguel Poveda, Dukende, Ginesa Ortega o Maite Martín en són els exemples més coneguts, però al Taller de Músics o a qualsevol escola, s’estan formant ara mateix noms que emergirant ben aviat, al ritme vertiginós dels temps.
Com fer visible aquesta realitat que exemplifiquen castellers i ‘cantaores’ i revertir-la en favor d’una construcció del país apta als temps que corren, sense perdre la singularitat i bo i seguir-nos projectant universalment és el repte de la futura política. Advertir és parar esment per corregirr.
En un món on les fronteres polítiques es dilueixen, la identitat cultural és fonamentalment també nacional. La vertiginosa història d’aquests darrers trenta anys, de la recuperació de la democràcia i l’autogovern a la crisi passant per la immigració i la globalització, ha capgirat completament la idea noucentista de país sobre la que, de Valentí Almirall a Vicenç Vives, es va aixecar l’edifici conceptual del catalanisme. Sense negar la validesa fundacional d’aquestes bases, cal reformular-les des de les polítiques necessàries per a la realitat actual si no volem perdre, definitivament, la petjada dels temps.
La identitat cultural de la Catalunya actual és massa complexa per a ser governada des dels paràmetres d’una forma de país que avui ja no existeix. No es tracta d’abandonar l’esforç normalitzador de la llengua i la cultura, però potser si que cal dimensionar-lo a la realitat. Empesa per l’allau migratori, l’educació s’ha actualitzat per poder suportar l’embranzida, i no ho ha fet gens malament, mèrit que correspon a parts iguals a tota la comunitat educativa. Es pot fer el mateix en qualsevol altre aspecte sense abdicar del catalanisme, però reformulant-lo d’acord amb les necessitats de la realitat.
Fa dos cents anys, diuen que a Valls, un grup de persones van decidir unir esforços per aixecar castells. Mentre que en dos segles les torres han anat sempre una mica més amunt, el país ha fet tombs, marrades, anades i vingudes i així estem ara mateix, confusos i, en temps de GPS, confiats a una bruixola avariada.
Mai no seran prou les infraestructures ni el finançament, si no som capaços d’aprendre a gestionar políticament la complexitat de la societat catalana, contradiccions incloses. En aquest aspecte l’assumpció de que la diversitat ja és part del propi patrimoni cultural català, resulta fonamental. Com compaginar aquest fet irreversible amb la necessària obra per normalitzar l’ús qüotidià de la llengua fent-la sentir també com a pròpia per tothom és, probablement, una de les claus de volta per superar aquest estadi d’inadvertència en que està ancorat aquest antic i modern país.
Jordi Canal
El premi de novel•la negra L’H Confidencial que convoca la biblioteca la Bòbila que ell dirigeix ha batut el rècord de participants amb 88 originals arribats de Suïssa; Holanda; Colòmbia, Xile, Cuba, Argentina, Mèxic, Puerto Rico, Uruguai i els Estats Units. El guardó, que publica Roca Editorial, se sabrà a mitjans gener. Dos lectors formen part del jurat. Això és cuidar el planter.
Google Maps
És tan incorrecte catalanitzar el Palacio Real o de del la Moncloa com seguir dient Calvo Sotelo a la plaça Francesc Macià. Però, qüestions toponímiques al marge, d’aquesta mena de pífies tan habituals a l’univers 2.0 n’hauríem de treure la lliçó de no fiar-nos amb el gregarisme que ho fem tots plegats, de tot el que diu la xarxa. Estem frivolitzant i relativitzant el coneixement.
Més enllà de la complexitat física i dinàmica d’aixecar una torre humana, aquests conceptes reforcen filosòficament la singularitat de la identitat catalana d’avui. Els catalans som així, i el reconeixement de la UNESCO ens fa a tots plegats, hagueu vingut d’on sigui. una mica més universals.
Per això mateix, la declaració que, a l’ensems, ha rebut el flamenc, també explica una part de la idiosincràsia catalana. La llarga tradició flamenca del país ha convertit avui a Catalunya en un dels més importants bressols de ‘cantaores’ i intèrprets d’aquest gènere: Miguel Poveda, Dukende, Ginesa Ortega o Maite Martín en són els exemples més coneguts, però al Taller de Músics o a qualsevol escola, s’estan formant ara mateix noms que emergirant ben aviat, al ritme vertiginós dels temps.
Com fer visible aquesta realitat que exemplifiquen castellers i ‘cantaores’ i revertir-la en favor d’una construcció del país apta als temps que corren, sense perdre la singularitat i bo i seguir-nos projectant universalment és el repte de la futura política. Advertir és parar esment per corregirr.
En un món on les fronteres polítiques es dilueixen, la identitat cultural és fonamentalment també nacional. La vertiginosa història d’aquests darrers trenta anys, de la recuperació de la democràcia i l’autogovern a la crisi passant per la immigració i la globalització, ha capgirat completament la idea noucentista de país sobre la que, de Valentí Almirall a Vicenç Vives, es va aixecar l’edifici conceptual del catalanisme. Sense negar la validesa fundacional d’aquestes bases, cal reformular-les des de les polítiques necessàries per a la realitat actual si no volem perdre, definitivament, la petjada dels temps.
La identitat cultural de la Catalunya actual és massa complexa per a ser governada des dels paràmetres d’una forma de país que avui ja no existeix. No es tracta d’abandonar l’esforç normalitzador de la llengua i la cultura, però potser si que cal dimensionar-lo a la realitat. Empesa per l’allau migratori, l’educació s’ha actualitzat per poder suportar l’embranzida, i no ho ha fet gens malament, mèrit que correspon a parts iguals a tota la comunitat educativa. Es pot fer el mateix en qualsevol altre aspecte sense abdicar del catalanisme, però reformulant-lo d’acord amb les necessitats de la realitat.
Fa dos cents anys, diuen que a Valls, un grup de persones van decidir unir esforços per aixecar castells. Mentre que en dos segles les torres han anat sempre una mica més amunt, el país ha fet tombs, marrades, anades i vingudes i així estem ara mateix, confusos i, en temps de GPS, confiats a una bruixola avariada.
Mai no seran prou les infraestructures ni el finançament, si no som capaços d’aprendre a gestionar políticament la complexitat de la societat catalana, contradiccions incloses. En aquest aspecte l’assumpció de que la diversitat ja és part del propi patrimoni cultural català, resulta fonamental. Com compaginar aquest fet irreversible amb la necessària obra per normalitzar l’ús qüotidià de la llengua fent-la sentir també com a pròpia per tothom és, probablement, una de les claus de volta per superar aquest estadi d’inadvertència en que està ancorat aquest antic i modern país.
Jordi Canal
El premi de novel•la negra L’H Confidencial que convoca la biblioteca la Bòbila que ell dirigeix ha batut el rècord de participants amb 88 originals arribats de Suïssa; Holanda; Colòmbia, Xile, Cuba, Argentina, Mèxic, Puerto Rico, Uruguai i els Estats Units. El guardó, que publica Roca Editorial, se sabrà a mitjans gener. Dos lectors formen part del jurat. Això és cuidar el planter.
Google Maps
És tan incorrecte catalanitzar el Palacio Real o de del la Moncloa com seguir dient Calvo Sotelo a la plaça Francesc Macià. Però, qüestions toponímiques al marge, d’aquesta mena de pífies tan habituals a l’univers 2.0 n’hauríem de treure la lliçó de no fiar-nos amb el gregarisme que ho fem tots plegats, de tot el que diu la xarxa. Estem frivolitzant i relativitzant el coneixement.
18/11/10
L’Austin Healey de Sacha Distel
Escoltar Sarah Vaughan és veure-la passar amb l’Austin Healey de Sacha Distel per Saint Germain, mocador de seda blanc voleiant a l’aire sempre fresc de la rive gauche. A la ciutat ja no quedava cap dels escriptors de la Generació Perduda (impagable ‘Genios Reunidos en París’, de Humprey Carpenter -Laia-). Sylvia Beach, la última supervivent, treballava en l’exposició que l’any següent va homenatjar-los, i els joves escriptors americans expatriats a París que veien passar la cantant des de la terrassa de Les Deux Magots tenia 26 anys. Es deien Harold H. Humes, George Ames Plimton o Irvin Shaw, i no eren bohemis perdedors com els seus antecessors. Eren nois de casa bona i representants de la cultura dominant al món, tal i com diu Gay Talese a ‘Retratos y encuentros’ (Alfaguara). Entre el joc i el repte, van editar ‘Paris Rewiew’, la revista literària més influent de meitats de segle i de la qual Ignacio Echevarria va editar-ne una antologia d’entrevistes (Simenon, Dinesen, Faulkner, Roth, Naipaul...) a ‘The París Rewiew. Entrevistas’ (El Aleph). Tot plegat una època en que la literatura i l’art tenien més a veure amb l’experiència vital i intel•lectual que no pas ara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)