Elefants blancs de Hem

Des del memorial de les Camposines els turons que es veuen en la llunyania tornen a semblar elefants blancs, tal i com els va veure Ernest Hemingway en un dels contes, reunit a ‘Els primers quaranta-nou contes’ (62). Fins no fa massa eren d’un ocre brut i terrós, inerts en mig de la memòria; han hagut de passar molt anys perquè recuperin el color blanc, temps de pèrdues que van començar aquell 1938, quan els protagonistes del relat, a punt de separar-se a l’estació i amb la guerra als ulls i la impotència a la ment diuen: “Podríem tenir tot això, podríem tenir-ho tot, però cada dia ho fem més impossible”. Tot ha estat impossible, fins i tot la pròpia vida de l’autor es va tornar impossible. De res li van servir els intensos glops de vida descrits a ‘Fiesta’ (DeBolsillo). L’existència, com la literatura, es va tornar crepuscular; ‘Al otro lado del río y entre los árboles’ (Seix Barral), res no feia presagiar que aquells elefants tornessin a ser blancs. Fins ara.
No és fàcil ni plaent seguir el camí vital de Hemingway, com tampoc no ho és el d’aquest país. Veig la foto que presideix ‘La Pepica’, al país que més s’estimava després del seu, sopant plàcidament amb amics, el batec aturat en aquell instant de placidesa, però amb la mirada perduda en la memòria, i penso en els motius que pot tenir un home per treure’s la vida. Per què no en tenien els protagonistes de ‘Turons com elefants blancs’, si sabien que ho tenien tot perdut? Tot. Si la història s’ha encarregat de demostrar-ho? Potser per això és el relat preferit per Enrique Vila Matas, tal i com diu a ‘Ella era Hemingway’ (Alfabia).
He pensat en tot això assegut als bars de la place de la Contrescarpe, allà on va ser pobre i feliç, perdent-me pels canals de Santa Croce i Sant Polo; però enlloc no he vist elefants tan blancs com des de les Camposines, ara, per fi.

El món d’ahir

No se si serà per la ‘cosa’ de l’Arc de Berà, però aquests darrers dies s’ha instal•lat una certa nostàlgia, com si s’acabés el món, a les petites misèries de l‘hemisferi llibresc. D’una banda els propietaris de la distribuïdora traspassada continuen negant-se a l’aval que permetria tancar el conflicte correctament, tal i com havien dit que volien fer. Hi va haver una reunió la setmana passada amb advocats i tal, però no va servir de res. Els creditors, a més de neguitosos per la incertesa del seu futur, comencen a estar molt empipats.
En un article sobre aquest tema publicat en aquest diari el 18 d’octubre, qui això firma parlava de la distribuïdora Àgora i entre parèntesi posava Planeta, atribuint-li en bona lògica la propietat, doncs el 60% de l’empresa és de Grup 62, i aquesta companyia és majoritàriament propietat del Grup Planeta, tal i com diu l’anuari del 2010 editat pel holding. Doncs bé, hi deu haver molts nervis i cagarines en el vell món editorial, quan un abrandat anònim va escriure al meu bloc d’articles (www.casavbn.blogspot.com) que jo ‘venia d’Arbeca’ per atorgar el control d’Àgora a Planeta. Doncs qui el te, sinó? Una altra cosa és que no l’exerceixin de forma ferrenya, però la majoria és majoria també al, a voltes, irreal món editorial. Com solc fer no vaig penjar el post, no perquè l’espifiés, sinó perquè no tinc per costum airejar anònims, sobretot ara que sembla que el món d’ahir s’està fonent com un panellet a la boca.
Per sort trenta edicions del premi Just Manuel Casero i trenta dos anys de vida de la llibreria 22 de Girona no són la fi del món. Diumenge es fa una nova edició del premi i en Guillem Terribas entra al twitter. Això és vida!

Joan Solà, el lingüista irreductible

Los intelectuales de pensamiento crítico e insobornable no abundan. La mediocridad de la condición humana hace débil para con el poder a la mayoría de eminencias y así su voz, ahogada por la indiferencia, pierde fuerza hasta encerrarse en si misma y en su estricto terreno de conocimiento. El lingüista y filólogo Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940), que ayer falleció en Barcelona a la edad de 70 años, no era de esos. A su prodigiosa capacidad científica e intelectual sumó una irreductible defensa política y social de la lengua catalana, y puso la combinación al servicio del país y su cultura.

Su actitud cívica le llevó a ser la primera personalidad no miembro del Parlament de Catalunya en intervenir en un pleno para advertir en voz alta a sus señorías y al resto de ciudadanos que el catalán no va bien ni política, ni social ni tan siquiera filológicamente. Quizás por todo ello, el día que, desde las páginas de este periódico, lo apodamos 'El Chomsy catalán', él respondió amable y agradecido, pero discreto (confesó que era la primera vez que entraba en un blog de Internet para escribir un comentario), aseguró que habiamos exagerado. Quienes no han exagerado han sido los expertos, que han situado la obra de Solà junto a la de Pompeu Fabra y Joan Cromines, los auténticos mentores del catalán moderno.
Autor de más de 40 libros sobre sintaxis, historia de la lengua, léxico, prosodia, tipografía, bibliografía y otras materias de lingüística y sociolingüística; Joan Sola ingresó en el Institut d'Estudis Catalans (IEC) en 1999, institución de la que fue vicepresidente hasta su muerte.
Solà fue un apasionado de la docencia. Catedrático de lengua y literatura catalanas en la Universitat de Barcelona (UB) desde 1984, articulista del diario Avui, de cuyos lectores se despidió la semana pasada, entre sus obras, destacan Estudis de sintaxi catalana, de 1972, o la monumental Gramàtica del català contemporani, publicado en 2002, una obra que por profundidad, modernidad y exhaustividad es equiparable a la nueva Gramática del Español Contemporáneo.
Joan Solà, además, codirigió con Jordi Mir la edición de las Obres completes de Pompeu Fabra y editó la obra de Joan Corominas. Doctor Honoris Causa por la Universidad de Lleida, en 2005, recibió la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya y en 2009 fue galardonado con el 41 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Durante su discurso de aceptación del premio, Solà afirmó tajantemente y argumentándolo que: "En Catalunya no hay convivencia lingüística, lo que hay es un pueblo que va hacia atrás en relación a otros". Y como, a pesar de ello, hay estamentos judiciales y políticos que intentan denodadamente que el catalán continúe siendo una lengua de segunda sin futuro en el uso social, las palabras, la obra y la actitud de Joan Solà son, hoy más que nunca, imprescindibles.

Ha mort Joan Solà, el Chomsky català

El lingüista Joan Solà, nascut a Bell-lloc d'Urgell, ha mort a l'edat de 70 anys. Des del 1984 era catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona i també era vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans. El 2009 el van investir com a doctor honoris causa de la Universitat de Lleida i li van atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En rebre el premi va fer un diagnòstic demolidor de la situació de la llengua: "A Catalunya no hi ha convivència lingüística: el que hi ha és un poble que tira enrere en relació als altres".
Bon amic personal (el vaig tenir de tertulià a la ràdio), savi com pocs i defensor radical de la llengua, la cultura i el país, a continuació reprodueixo l'article que vaig publicar a El Mundo de Catalunya quan va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 2009, i la seva resposta d'agraïment.

El Chomsky català
Que en Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940) hagi estat guardonat aquesta setmana amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és una noticia extraordinària en mig d’una època mediocre on, no només la llengua sinó tot el país en general, viatja a la deriva sense objectius, ambicions ni lideratge polític ni moral.
No es que la concessió del premi al catedràtic de llengua i literatura catalanes de la U.B. sigui per si mateix un motiu d’esperança en mig de la grisor general; però tot i que no volem treure mèrits al jurat; la importància del fet radica sobretot en la personalitat del guardonat. En Solà reuneix en la seva persona un rigor intel•lectual del més alt nivell i un posicionament polític radical, coherent i no submís que està avalat, precisament, per la seva saviesa i criteri científic. Va ser per això que fa uns anys em vaig permetre anomenar-lo el Noam Chomsky català (un dels seus referents acadèmics) i ell, en la seva generositat, m’ho va permetre. Amb aquesta justificació avui titulo així aquesta modesta crònica a l’entorn del pensament crític, original i insubornable d’en Joan Solà, investigador, docent, vice-president de l’Institut d’Estudis Catalans i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.
Acostumats a una classe intel•lectual catalana que, o bé està lligada de mans i peus a alguna opció política perquè en menja o n’obté reconeixements, o bé navega en un corpus de coneixement excels que la fa situar-se absolutament per damunt del bé i el mal i no adquirir pràcticament mai compromisos públic i polítics ferms i clars, la figura d’en Joan Solà excel•leix per si mateixa en tant que rigorosa i compromesa a la vegada. Les seves aparicions a tertúlies televisives o radiofòniques, i fins i tot els seus articles en premsa denoten clarament una posició radical de defensa de la llengua tant amb criteris científics com sociològics i polítics. Per ell el mil vegades discutit futur del català va intrínsecament lligat al grau de llibertat política, que no se n’està de reconèixer que ha de ser la màxima: la independència. Sense dramatismes ni falses proclames, però també sense embuts i amb tota mena d’arguments.
El catalanisme que es formula per all segle XXI està farcit de tacticismes i estratègies conjunturals que,a mig termini, porten confusió d’objectius i desafecció ciutadana. A aquesta situació empantanada, les aportacions de la classe intel•lectual són porugues, carregades de convencionalismes i sempre deutores d’una o d’altra sigles. En Joan Solà, un lingüista que ha tocat totes les tecles (des d’assessorar la Caixa fins al Digui-digui), trenca el motlle encarcarat de la correcció política i alça la seva veu tan inflexible com carregada de raons en mig d’un panorama cap cot i pansit.
El jurat del Premi d’Honor d’enguany ha sabut trobar exactament la persona que reuneix de manera immillorable les dues condicions del guardó:”la seva obra literària o científica, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual”. Si pretenien fixar el model a seguir d’actitud intel•lectual i coherència política, ho han aconseguit de ple.
Malauradament, però, aquest país és petit, ple de topalls, i les complicitats del pensament crític es tornen afinitats polítiques acrítiques amb massa rapidesa. El lliurepensador està històrica i oficialment molt mal vist i, al cap i a la fi, el que sempre s’acaba premiant és la fidelitat inqüestionable.

Comentari de Joan Solà
Rafael: moltíssimes gràcies, amic, pel teu exagerat article, que accepto joiós
tot i l'exageració. Espero que t'arribarà aquest comentari: ¿vols creure que és
el primer cop que entro en una casella com aquesta i toco aquesta mena de
botons? Noi, internet corre massa i no l'atrapo. Joan Solà.

LLàtzer Escarceller, el ‘avi’ de la escena catalana

Hay actores a los que la cámara quiere y hay otros que se la comen. Llàtzer Escarceller, que ayer falleció en Barcelona a la edad de 96 años, era de estos últimos. Y en su caso la edad no importaba. Francesc Betriu lo tuvo claro desde el instante en que lo descubrió por casualidad en el puesto de pipas y caramelos que el entonces futuro actor regentaba cerca de los mueles de las golondrinas del puerto de Barcelona, ciudad a la que se trasladó a vivir a los 44 años. Corría el año 1975 y el director necesitaba un perfil como aquel para su película ‘Furia española’. No comenzó de joven Llàtzer en el cine, pero lo hizo a toda velocidad, llegando a intervenir en unas ochenta películas además de hacer teatro, televisión y publicidad.
Fue una película y un legendario espacio de TV3 los que popularizaron el rostro sonriente y un punto burlón del actor. Su papel en ‘Makinavaja’, haciendo de padre del protagonista Pepe Rubianes y sus apariciones en los programas ‘Filiprim’ y posteriormente ‘Tres i l’astròleg’, dando la réplica a Josep Maria Bachs, le convirtieron en el ‘avi’ de la escena catalana; no en vano había nacido en 1914 en Ribes de Freser (Ripollès), a penas constituida la Mancomunitat, inaugurada la Biblioteca de Catalunya y declarada la Gran Guerra tras el magnicidio de Sarajevo. A pesar de su avanzada edad LLàtzer Escarceller mantuvo siempre una envidiable fuerza vital que solo le comenzó a flaquear a raíz de la muerte de su gran amigo Pepe Rubianes. Muchos amigos coincidieron en señalar que este hecho le dejó muy tocado.
Para cuando Escarceller dio al salto a toda España apareciendo en el célebre ‘Un dos tres, responda otra vez’, ya había actuado en una larga lista de películas: Furia Española (1975), Estigma (1980), Los fieles sirvientes (1980, La plaça del Diamant y La revolta dels ocells (1982), Idil•li eixorc (1983), Asalto al Banco Central (1983), La senyora (1987), El aire de un crimen (1988), Sauna (1990) o Don Jaume el Conquistador (1994), entre otras, además de Makinavaja y sus secuelas en televisión y cine.
El 29 de Septiembre de 2008, los compañeros de profesión le rindieron un homenaje que lo consagró, definitivamente, como el ‘avi’ de la escena catalana. En nombre de todos, y dado que Llàtzer no tenia família, Paco Pàmies, Jaume Albó y Maria Lluïsa, la mujer que ha cuidado de él estos últimos años, estuvieron a su lado hasta los últimos instantes de su vida. Hace unos días les dijo que ya no quería ni comer ni fumar, una señal inequívoca para sus allegados.

Això no és Bonnie & Clyde

Per retirar 4 mil euros els del banc em van dir que els havia de demanar d’un dia per l’altre perquè fa temps que les oficines bancàries tenen poc efectiu per evitar atracaments. Sorprès, el delegat em va fer passar en raons tot assegurant que les estadístiques diuen que aquesta és una bona mesura, doncs els atracaments bancaris han baixat molt des que tenen poc caler.
Però els estadístiques no en saben res d’atracadors desesperats, de malfactors poc professionals, de paios nerviosos de gallet fàcil que són capaços de disparar a una treballadora indefensa pel sol voleiar d’una mosca.
Ni les estadístiques, ni les empreses de seguretat no en saben res del miserable de la condició humana. No en tenen ni idea de com pot ser de perillosa una persona quan decideix entrar en un banc amb una pistola i la cara tapada.
El doble episodi de Cambrils no és equiparable a les novel•les de Dashiell Hammet o Raymond Chandler, però recordin que l’època daurada de la novel•la negra va ser durant el període de la gran depressió.

Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'octubre de 2010

El que en queda dels drets dels creadors

La sentència d’Europa contra el cànon digital no s’ha d’interpretar com una condemna als creadors, sinó exclusivament a les entitats de gestió i a l’errònia fórmula que el govern ha arbitrat per tal de que els artistes puguin gaudir dels beneficis econòmics que genera la seva feina, exactament com qualsevol altre treballador. Acusar els creadors és atemptar contra la cultura.

La gestió de l’SGAE no sempre s’ha ajustat a les bones pràctiques necessàries en un tipus d’entitat d’aquesta mena, però normalment actua amb els instruments que la llei posa de la seva part. D’altra banda els creadors, farts de l’ús fraudulent que es fa de la seva feina, és normal que hagin avalat la tasca de la societat que defensa els seus drets. La clau de volta de la polèmica no passa tan per ajustar l’actuació de les societats de gestió a la llei vigent, sinó fer que aquesta regulació jurídica sigui correcta amb la normativa internacional. Potser ja seria hora de que Brussel•les, que a voltes legisla sobre els temes més inimaginablement peregrins, redactés una sòlida normativa comunitària de defensa dels drets dels autors; perquè la injustícia corregida pel Tribunal de Luxemburg no l’havien generat pas els creadors.
Però aquest embolic jurídic i la sentència posterior no ha de condemnar els artistes, i això no sempre queda clar per a l’opinió pública. Darrera la crítica, més o menys merescuda, a l’SGAE rau sovint un ressentiment contra el creador que pretén viure de la seva feina, com si, pretenent cobrar pel seu treball, tingués un comportament antisocial i egoista i estigués furtant a la resta de ciutadans de l’accés a la cultura que els ha de fer lliures. La confusió volguda entre l’oposició al cànon digital i el dret a la propietat intel•lectual és una maniobra perversa que amaga una actitud falsament moderna que per res defensa la cultura. El dret d’un creador a guanyar-se la vida amb la seva obra és tan inalienable com el del que vol regalar-la. El dret de reproducció lliure és tan defensable com el manteniment de la privacitat i el cobrament per gaudir-ne. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva feina, fins i tot regalar la propietat intel•lectual i no preocupar-se’n mai més encara que la manipulin o se l’apropií algú altre. Ara, el que no es pot pretendre és obligar a un creador a que posi la seva obra a disposició gratuïta si no ho vol. Copy left si, però amb la teva obra`si així ho desitges, no amb la meva.
Al marge de la voluntarietat de regalar o no els drets de reproducció d’una obra, allà cadascú amb el que és seu, els drets dels creadors es veuen perjudicats per altres factors que, a la llarga, incideixen en el debat sobre la gratuïtat de reproducció. En literatura, el percentatge dels drets que percep l’autor, el 10% per normal general, és avui en dia insuficient. És vergonyós que la única part en la producció d’un llibre que encara és imprescindible sigui la que menys diners s’emporti del preu final. Als darrers anys, mentre que agents literaris i llibreters han aconseguit augmentar els seus percentatges, el de l’autor no es mou del 10 en el millor dels casos, doncs és sabut que hi ha editorials que no paguen més del 8%.
Els pintors, que sovint treballen en exclusiva per un galerista, paguen per regla general el 50% del preu de venda d’un quadre. Molt habitualment els músics han de pagar de la seva butxaca la promoció del disc, i a canvi reben el 2% en la majoria dels casos. Fins ara les administracions no han pagat mai ni cinc a un autor per la cessió d’una de les seves obres en una biblioteca o mediateca; i el que paguen ara és tan poc, que no arriba ni a simbòlic.
La llista de greuges és tant llarga com gèneres artístics. Si no es resol correcta i equilibradament la precarietat dels ingressos dels artistes per la seva feina mai no es resoldrà de forma satisfactòria el dilema entre la llibertat de reproduir i el dret a guanyar-s’hi la vida.

Joan Busquets
El genial pallasso i cofundador de la companyia ínfima la Puça rebrà, a títol pòstum, el nas d’or al festival de Pallassos de Cornellà, que es farà entre el 19 i el 28 de novembre. La cita, que arriba a la catorzena edició, ha estat fonamental pel prestigi i la consolidació de l’art dels pallassos, una tasca a la que en Joan va contribuir durant tota una vida dedicada a l’espectacle.

González Sinde
La destitució d’Ignasi Guardans com a director general de cinematografia just el mateix dia en que la Unió Europea sentenciava que el cànon digital és un abús, ha fet pensar a molta gent que la ministra de Cultura ha fet una sortida endavant per salvar la seva erràtica i molt contestada gestió. Zapatero no farà una crisi de govern per ella, però el seu crèdit s’ha esvaït del tot.