Tot d’homes valents

Sona Bitches Brew mentre condueixo entre neons urbans. Fa quaranta un anys, deu després de Kind of blue, Miles Davis va tornar a capgirar la història de la música popular. Mentre encara ressonava l’himne americà sorgit de l’udol de Jimy Hendrix a Woodstock, el geni es va tancar en un estudi amb Wayne Shorter, Chic Corea, Joe Zawinul, Bernie Maupin, John McLaughlin, Dave Holland Lenny White i Jack DeJohnette, entre d’altres, per gravar una de les obres més arriscades de la història de la música. Davis va sortir de l’atzucac on havia anat a parar després de Kind i aquella colla es va convertir en alguns dels millors músics contemporanis. El concert de Wayne Shorter a l’auditori l’any passat va ser el d’un mite. A França (aquí ningú no l’ha recordat) és a punt de sortir una edició especial ‘40 aniversari’ amb totes les sessions, rareses, vinil, cd...
Penso en altra gent que va arriscar. Els joves William S. Burroughs i Jack Keoruac, que l’any 1945 van escriure a quatre mans a ‘Y los hipopótamos se cocieron en sus tanques’ (Anagrama) la crònica de la mort de David Kammerer a mans de Lucien Carr, ambdós amics seus. Era la seva primera novel•la i no es va publicar fins fa dos anys. És el risc. Va arriscar Mark Twain amb els seus personatges Huckleberry Finn i Tom Sawyer, La Galera els ha recuperat en una edició de luxe que, fins ara i tret d’un petit recordatori a la Llibreria 22, és la única referència al centenari de la mort de l’escriptor del qual hem après algunes generacions de lectors.
Aturat en un semàfor al costat d’una patrulla de Mossos que m’escorcollen amb la mirada preguntant-se si, aquella diabòlica música que surt del cotxe és d’algú que va begut, m’adono que certes actituds culturals són massa arriscades en una societat poruga i presa d’una desesperada vocació de llei i ordre. Anem enrere.

Crisi i malbaratament

Cadascú combat la crisi com vol o com pot. Mentre que el Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO) ha canviat la seva sumptuosa seu madrilenya del carrer Monte Esquinza, per una de més barata i funcional al carrer Miquel Ángel, l’any passat l’entitat va patir una espectacular caiguda de recaptació; Random House retalla despeses fent l’edició en català de ‘La caiguda dels gegants’, el primer totxo de la trilogia ‘The Century’ de Ken Follet, amb dos capítols menys. Evidentment no és un estalvi volgut, car han hagut de retirar un munt de llibres que ja estaven distribuïts, per bé que hi havia llibreters que ja tenien les piles a punt de vendre abans d’ahir i no en sabien res, i tot plegat els sortirà més car el farciment que el gall; però no deixa de ser un curiós intent de reduir despeses. La raó de l’espifiada és, segons l’editorial, que es va encarregar la traducció a diverses persones i després, és clar, hi ha hagut falta de coordinació (sic!).
El sorprenent és que un segell seriós encarregui la traducció d’un llibre a varis traductors diferents, per anar més de pressa, suposem. Així surten després algunes traduccions al català: de tan il•legibles maregen i la gent acaba comprant els llibres en castellà. Bonica tasca de difusió. Recordeu la versió catalana de ‘El Celler’, de Noah Gordon? A part d’una pèssima novel•la allò va ser un autèntic atemptat a la llengua.
Els que estan intentant trobar una sortida a la crisi de la distribuïdora l’Arc de Berà, que ha enxampat un dineral a un munt d’editorials, són els afectats i el Departament de Cultura de la Generalitat. De moment les parts demanen prudència i discreció, però el temps passa i els llibres no es distribueixen.

El vodevil espanyol

A qui li importa saber quants diners van recaptar il•legalment Juan Antonio Roca i els altres 94 encausats en l’operació Malaia? Quanta opinió pública, i publicada, està realment preocupada pel grau de corrupció que hi ha a molts municipis turístics del litoral andalús, murcià i valencià?
El que realment importa a la majoria dels 300 periodistes desplaçats al judici, alguns d’ells simples intrusos, es veure la cara de prunes agres d’en Julian Muñoz i la Marisol Yagüe. I no en parlem del dia que s’arribi a jutjar la Pantoja, inculpada en una de les derives del cas: allò serà Troia.
El que realment importa a als empresaris de la majoria dels 300 hipotètics periodistes desplaçats al sarau és el share que en trauran quan emetin les imatges, i els respectius comentaris i ximpleries, als programes especialitzats en escorxar vius els personatges d’aquesta trama vodevilesca tan espanyola.
I no en faig una qüestió identitària: els catalans som màxims consumidors d’aquesta porqueria mediàtica disfressada de sociologia de cigaló. Prou que ho saben els seriosos periodistes locals que apareixen a la més important estrena cinematogràfica de l’any, La princesa del pueblo. I no digueu que no la vareu veure.

Dit a El Món a RAC 1 el 28 de Setembre de 2010

Cansament de Catalunya

El ‘cansament de Catalunya’ manifestat la setmana passada pel dissenyador Claret Serrahima, autor del cartell de les festes de la Mercè, pel fals progrés i modernitat de la cultura catalana en aquests moments, més que un símptoma personal és un clam general que molts creadors, intel•lectuals i artistes venen dient de fa temps en veu baixa, com sempre fem aquí, és clar.

Les paraules de Claret Serrahima, un comunicador gens sospitós de poc catalanista, són similars a les que molts altres, sense el ressò, el prestigi o l’ascendència del dissenyador, diuen de fa temps. Si els ho preguntés segons qui, molts d’ells jurarien que no ho han dit ni pensat mai, d’altres han optat per deslligar-se de qualsevol debat polític o intel•lectual i desaparèixer de l’esfera pública.
A Catalunya hi ha debats impossibles, en especial els que fan referència a qualsevol aspecte autocrític sobre la marxa del país. La idea, no sempre certa, de que ja ens maltracten prou des d’Espanya com per haver-nos de castigar nosaltres mateixos, ha marcit fins apagar la crítica interna. La idea tant autòctona de ‘el nostre mal no vol sorolls’, s’ha fet prevaldre en el discurs oficial, polític i cultural, fins eliminar del tot l’autojudici i convertir qui el vol practicar en sospitós, o traïdor. Així, sense autoexaminar-nos amb rigor, perdem capacitat de captar la realitat fins acabar vivint en un simulacre teixit a la mida dels discursos oficials i segons els interessos de cada moment.
Segons aquesta situació hi ha dues menes d’intel•lectuals i artistes: els acomodaticis, que només judiquen segons la opció política amb la que simpatitzen, i que puntualment se’ls concedeixen favors públics i ressò mediàtic; i els qui, emparant-se en la llibertat d’expressió i la capacitat de raonament, opinen i critiquen allò que consideren que no funciona. No és gens rar que, des de l’oficialitat del pensament local, se’ls qualifiqui de ressentits i fins i tot botiflers.
Però qui ho ha dit és un personatge clarivident, un dels gran creadors del país, membre històric d’una de les organitzacions polítiques que governen i força acostumat a dir el que pensa. Evidentment desqualificar Claret Serrahima no funcionaria. Que fer? Enfrontar-se argumentalment amb la crítica? Ca, amb obviar-la n’hi ha prou, Fer com si no hagués dit res. Fer-se el sord.
Portem més de deu anys amb una classe política governant poc capaç, amb alts càrrecs mediocres i partits sense una estratègia lògica. La televisió pública no acompleix amb els objectius de catalanització amb que va ser creada, els grans mitjans de comunicació han substituït la realitat i la versemblança dels fets per una opinió sense arguments i estrictament al servei dels seus interessos conjunturals. L’ensulsida econòmica i la falta de respostes valentes a la crisi ha posat en entredit als governs i als sindicats. Culturalment som un país eixorc, que ha perdut la imaginació i la capacitat de transgredir per anar endavant. El discurs del catalanisme no es modernitza, no engresca a nous ciutadans, i ha estat substituït per un aldarull independentista sense ideologia, estratègia ni programa. Cap a on anem? Com es pot crear, innovar o pensar amb gosadia en un país sense rumb?
És aquest el cansament de Catalunya que Serrahima exemplifica amb com s’ha destrossat el patrimoni urbà de Barcelona amb l’excusa de la modernitat, una de les impostures més grans d’aquesta època, i el parany del mercat, la trampa ultraliberal per als dirigents que no saben veure-hi més enllà del seu nas.
Joan Maragall, Josep Maria Jujol, Rosa Leveroni, Prat de la Riba o Enric Granados eren moderns. De les seva obra en va sorgir l’esperit necessari per posar aquest país en primera línia, fer-lo ric i amb futur, no deixondit i fatigós. Res a veure amb el panorama actual mediocre intel•lectualment, gregari del poder i submís a la conjuntura. I això cansa, cansa més que treballar, que deia el poeta.

Joan Margarit
En lloc de reflexionar sobre que han fet malament perquè el millor poeta contemporani en totes les llengües de l’estat faci un pregó de la Mercè exhortant als catalans per que decidim quina relació volem amb Espanya en el futur, aquells qui no entenen res, perquè no els dona la gana, s’han posat les mans al cap i, incapaços d’argumentar res, s’han limitat a desqualificar-lo. Pobres.

Jaume Roures
Tenir a tot Catalunya pendent de l’horari del Barça-Madrid del 28 de novembre diu molt poc d’un país incapaç de conciliar un simple partit de futbol amb unes eleccions d’una inqüestionable importància. Es clar que, en el fons, potser la classe política creu que la majoria de la població està més pendent del futbol que del futur de Catalunya. Doncs que Mediapro compri la Generalitat.

Memòria de la joventut perduda

Ressonen les cançons de Labordeta en aquesta carretera sense retorn que un dia em va portar al Pirineu aragonès per buscar algunes respostes a tanta joventut perduda. Són dies que semblen indolents quan es viuen i que cargolen el cos de dolor quan s’evoquen en la distància insuperable dels anys. Recordar és convertir el temps en història, potser per això em va ajudar l’enorme saviesa sobre el país de Severino Pallaruelo, autor de la ‘Guia de Aragón’ (Prames), la millor, més intensa, i viscuda visió mai escrita sobre el territori.
La tristesa pel temps perdut que passa sense entendre’s és matèria novel•lesca que, pocs com Patrick Modiano, saben convertir en relat de l’època més traumàtica de l’existència humana: la joventut. Un dia que vaig lloar tres obres, per mi fonamentals, de l’escriptor francès com ‘Villa triste’, ‘Dans le café de la jeunesse perdue’ i ‘Rue de boutiques obscures’ (Anagrama), en Màrius Serra em va respondre que a mi m’agradava Modiano perquè jo tenia una visió tràgica de la vida. N’hi pot haver una altra?, em vaig preguntar sense gosar-ho dir en veu alta per no destorbar. Vaig anar a Saint Germain a buscar retalls del drama modianesc, per si de cas anava molt errat; els vaig trobar. Ho vaig celebrar amb un whisky a Les Deux Magots.
Ressonen les cançons de Labordeta avui que del vell professor d’història ja només ens en comença a quedar el record d’aquelles cançons que van capgirar uns grapat de dies de joventut fins commoure la pròpia existència que tants volien dòcil i submisa. Algú em va cantar un dia ‘Ya ves’ i poques coses van tornar a ser iguals. ‘Recuérdame como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más, recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más’. Visió tràgica de la vida, si. No en se cap més.

Llibreries i llibreries

La setmana del llibre paga novatada. L’indret és magnífic, el temps, de moment, acompanya i de badocs a peu, en família o en bici no en falten; que comprin ja és una altra cosa, per això caldrà esperar el balanç final. Però a banda d’axiò hi ha problemes que compliquen la vida a tothom i pels quals l’organització hauria d’haver previst plans B. La llibreria dels premis està tancada perquè no es pot connectar informàticament a la xarxa (sic?) i, per tant, no pot vendre. Degut a això, els autors que hi van a firmar es veuen obligats a postular darrera una tauleta amb unes estovalles color d’advent al peu del passeig. La gent passa, se’ls mira pensant si es tracta d’una recollida de firmes per la independència o del dia del Domunt, però no s’hi atura gaire (no fos cas que demanin), i ni molt menys compra. Al parc no se senten altaveus que diguin que aquells postulants són escriptors disposats a posar belles firmes als seus llibres ni res per l’estil. El fracàs, i l’enuig d’algun autor, està servit. Això si, bronzo en fan, estan en plena solana.
La llibreria que no te problemes de xarxes informàtiques es Casa Anita, la infantil, juvenil i d’il•lustració que va crear l’ex editora de Columna Oblit Baseiria ara fa cinc anys. Entre el màster de llibreries i l’assessorament a biblioteques, l’Oblit ha trobat una joia. D’aquí a dos mesos abandonarà el local del carra santa Eugènia per traslladar-se molt a prop, al carrer Vic número 14, entra la placeta de Sant Miquel i la Travessera, a Gràcia, és clar. Seran cent vint metres de botiga i un gran pati amb palmera inclosa on , segur, la propietària no deixarà que els autors que vinguin a presentar els seus llibres es quedin eixuts com una pansa.

Qui rebenta què?

Només sense mobilitat la vaga del 29-S pot arribar a tenir algun èxit, encara que sigui a la premsa internacional o per mor de l’emprenyada dels usuaris. Bonica forma la dels sindicats d’actuar en defensa dels interessos dels ciutadans, treballadors tots els que no estan en atur.
Sense vols a l’estranger, sense trens de mitjana i llarga distància i amb quatre rodalies de mala mort que obligaran als usuaris a anar com si dels trens a Auswitch es tractés, els sindicats indiquen ben clarament tres coses: a) que saben que la convocatòria de vaga serà un fracàs, b) que només els interessa perjudicar el ciutadà i, pel caos, obtenir ressò internacional i c) que demanen la complicitat dels sindicats gremials, importants al sector dels transports públics, i quina actitud rebentista ha estat sovint desqualificada pels sindicats, dits, de classe. De classe que no utilitza el transport públic, és clar.
Obvio dir el qualificatiu que crec que es mereix aquesta actitud per no trobar-me punxades les rodes de la bici el dia 29, però perquè m’entengui tothom, algú ha dit que, si no s’atura el país per la via civil, s’ha d’aturar per la via...ja sabeu.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Setembre de 2010