Carlos Torreiro, pasión por la información

Para un periodista es difícil ser coherentemente crítico en esta sociedad en que la información termina siendo un cambalache donde, por encima de la realidad, a menudo se impone una costra falsamente informativa formada por intereses políticos, favores debidos y miserias personales. Carlos Torreiro (Montevideo 1960), fallecido el sábado en Barcelona, era uno de esos periodistas que no pasan desapercibidos porqué su pasión por el oficio y la vida les impide rebajar el linde de su dignidad aún a sabiendas de que dejan de caer simpáticos a algunos. Ser considerado así es el precio de la coherencia que Carlos mantuvo hasta el último aliento de su vida. Al final, el mismo corazón que le ayudó a vivir sin claroscuros y diciendo siempre lo que pensaba de las cosas y las personas, le hizo una jugarreta la madrugada del domingo. Actualmente era el director de contenidos e informativos de la Xarxa Audiovisual Local, el grupo multimedia vinculado a la Diputación de Barcelona que gestiona COM Ràdio, la Xara de Televisions Locals, de la que era el jefe de informativos desde 2004, y el digital LaMalla.cat.
Carlos Torreiro se vino a Barcelona siendo un adolescente junto a sus padres y su hermano Mirito, también periodista. Tras licenciarse en periodismo Radio Barcelona, Radio Nacional, Antena 3 y Televisión española fueron medios que conocieron su tesón profesional y su clara vocación hacia los medios audiovisuales. Entre los años 2000 i 2004 fue director de Radiotelevisió de l’Hospitalet, donde pudo comenzar a poner en práctica sus potentes ideas acerca de la comunicación audiovisual de proximidad. El éxito de la moderna información y programación de la Xarxa de Televisions Locals tiene mucho de su estilo. A ello dedico los últimos años de su vida, desde 2004 hasta que la muerte le sorprendió fatídicamente una madrugada. En castellano, en catalán o en gallego, por su ascendencia, Carlos Torreiro es y será un referente para la comunicación local.

Raimon Panikkar, el hombre de las tres religiones

Cuando en 1987 Raimon Panikkar volvió a Catalunya para instalarse en el pequeño pueblo de Tavertet(Osona), donde falleció anteayer a la edad de 91 años, resumió su periplo vital, intelectual y espiritual diciendo que había salido de España siendo cristiano, se descubrió hindú y se volvió budista sin abandonar el cristianismo. Este viaje religioso y humanista convirtió al filósofo en un referente en la fecundación cultural entre Oriente y Occidente, sin duda uno de los símbolos que ha de contribuir a alumbrar el nuevo mundo nacido de la globalización y los conflictos étnicos.

Nacido en Barcelona en 1918 hijo de un industrial indio y de madre catalana, Panikkar fue ordenado sacerdote en 1946. Vivió en roma, estados Unidos y la India, país que visitó por primera vez en 1955 y al cual siempre se sintió estrechamente ligado.
Si occidente le dio una solida formación intelectual y el reconocimiento internacional, doctorándose en Filosofía, Química y Teología en Roma, donde fue nombrado ‘Libero’ docente, enseñando en las universidades de Madrid, Montreal, Varanasi, Bangalore, Santa Barbara y Harvard, donde en 1966 fue nombrado profesor y impartiendo clases de estudios religiosos en la Universidad de California, la India le dio la capacidad para comprender “la armonía invisible que hay entre las voces discordantes de las diferentes tradiciones humanas”.
Inclasificable, plurilingüe i multicultural, Raimon Pánikkar (que mantuvo el apellido indio, al contrario que su hermano Salvador que lo castellanizó) ha sido y será por años que pasen el referente a la hora de hablar de los imprescindibles puentes de diálogo entre civilizaciones, más allá de cuantas iniciativas políticas promueva la geoestratégia internacional.
Pero su pensamiento no es solo referencia para intelectuales y estudiosos, y eso que sus ochenta libros lo consolidaron como uno de los filósofos contemporáneos más prestigiosos; sino, y ahí está otro de sus enormes méritos, es un símbolo para todo tipo de público, a quién siempre supo dirigirse. Sus evocadas intervenciones en Catalunya ràdio fueron algunos de los momentos de mayor audiencia de la radio de la Generalitat.
Si ‘Una introducción al ateísmo religioso’ o ‘El silencio de Buda’ fueron algunas de sus obras más complejas y que le aportaron mayor reconocimiento internacional, títulos como ‘Invitación a la sabiduría’ ‘Elogio de la sencillez’, ‘La plenitud del hombre’ o ‘La nueva inocencia’, son libros que se han convertido en ‘long sellers’ del ensayo, tan popular como riguroso, situándose radicalmente en las antípodas de los propagandistas de la psicología de las emociones y otras modernas imposturas morales de este tipo.
Amigo de Jürgen Habermas y Hans Küng, nunca quiso confirmar que fuese consejero del papa Ratzinger. Panikar era presidente de la organización no gubernamental francesa Inodep, del Center for Crosscultural Religious Studies de California, era miembro del Centre d"Estudis Interculturals de Catalunya, de la Sociedad Española de las Religiones en Madrid, de Institut Internacional de Philosophie de París y del Tribunal Permanente de los Pueblos en Roma. Cunado regresó definitivamente a Catalunya fundó y presidió Vivarium, una fundación dedicada a promover el diálogo intercultural.
Fue galardonado con el Premio Nacional de Literatura en 1961 y le fue otorgada la Creu de Sant Jordi en 1999, la Medalla de Oro al Mérito Cultural de Barceloina en 2009, el título de Chevalier des Arts et des Letres en Francia en el año 2000 y la Medalla de la presidencia de la República italiana en 2001.
La capilla ardiente por Raimon Panikkar se instaló en la sede de la fundación en Tavertet hasta este mediodía, cuando se oficiará una misa íntima para los familiares. El sábado 3 de septiembre se oficiará el funeral público en la Abadía de Montserrat.

Teresa Cervelló, jueza del caso ‘Treball’

Teresa Cervelló, magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya y instructora del caso Treball sobre la financiación irregular de Unió Democràtica de Catalunya (UDC) a través de subvenciones del Departament de Treball, falleció el pasado día 5 a los 60 años de edad tras una larga enfermedad. Cervelló fue la primera magistrada nombrada por el Consejo General del Pode Judicial a propuesta del Parlament de Catalunya.
Emparentada con la que fue consellera de justicia de los últimos gobiernos convergentes, Núria de Gispert, resultó muy duro para la jueza llevar adelante entre recusaciones la instrucción del caso Treball. La sentencia condenó a dos altos cargos de la Generalitat, siendo absuelto el entonces conseller de Treball, el democristiano, Ignasi Farreras.
Teresa Cervelló (Montblanc 1950) fue una mujer valiente, íntegra y de una profesionalidad humanista, una característica especialmente destacada por sus compañeros en un momento en que hay sentencias que parecen emanadas de forma automática por un simple programa informático. Esa forma apreciada de dictar justicia le venía de una larga y fecunda carrera como abogada desde 1972, cuando se licenció en derecho por la Universidad de Barcelona y comenzó a ejercer. Se especializó en derecho civil y derecho procesal civil con especial incidencia en arrendamientos, sucesiones y derecho civil catalán. Seguro que los estudiantes a los que dio clases en la Universidad de Barcelona la recuerdan así.
Cervelló fue además miembro del patronato de la Fundació Jaume Bofill y de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates. También fue vocal del Consejo Rector del Observatori de Dret Privat de Catalunya y miembro del Consejo Rector de l’Escola de Pràctica Jurídica del Col•legi d’Advocats de Barcelona. Ejerciendo de abogada dirigió el departamento de Derecho Civil, del bufet Cervelló, Gil-Vernet, Martí, Orpinell Solé, advocats associats, de Barcelona, del que fue socia fundadora en 1973. Tenía la medalla del Col•legi d'Advocats de Barcelona. Quizás por ese carácter humanístico fue árbitro del Tribunal Arbitral de Barcelona.
Como buena montblanquina siempre que pudo regresó a su ciudad. La concesión del premio a la excelencia de la Fundación Martí l’Humà fue para la magistrada uno de los motivos de mayor alegría de estos últimos años, y no desaprovechó la posibilidad que le brindaron para reivindicar sus raíces. Y es que así se fundó Montblanc, cuando el carro que llevaba la virgen de la Serra se negó a seguir avanzando. La princesa griega Irene Làscaris, que iba en comitiva hacia Zaragoza, comprendió que allí debía crear un convento, núcleo original de la villa. La virgen es a patrona de Montblanc.
El funeral tendrá lugar hoy al mediodía en el tanatorio de Les Corts de Barcelona.

El totxo llibresc

La caiguda de l’economia del totxo ha repercutit de forma notable en la indústria del llibre. No és que les editorials participessin en promocions urbanístiques fallides, que se sàpiga, la sotragada ha estat pels segells que editen llibres d’arquitectura. Hi ha prestigiosos segells especialitzats, com Gustavo Gili, que han notat de forma important el descens de vendes en el seu catàleg de llibres d’arquitectura. Les millors llibreries d’ aquest sector, també han notat com molts dels seus clients arquitectes frenaven les compres. Una cosa ha arrossegat l’altra. A menys projectes firmats, menys despeses. Els arquitectes eren bons clients, i els llibres del sector no són precisament de butxaca. La caiguda de vendes s’ha notat força.
Abans que els arquitectes xinesos, que si que tenen feina, clonin la vila de Cadaqués, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut Català de les Dones i l’ajuntament de la localitat organitzaran, el 2 d’octubre, un homenatge a la poetessa Rosa Leveroni (1910-1985) en el seu centenari. Rosa Ardid i Vinyet Panyella, coordinadores de la jornada, han previst actes d’allò més diversos: Ofrena a la tomba de la Leveroni, un itinerari poètic de l’autora per Cadaqués, la presentació de l’obra poètica completa editada per CCG i una original lectura de poemes a càrrec dels vint-i-un guanyadors del premi ‘Cadaqués a Rosa Leveroni’, un guardó que, sense fer soroll, s’ha confirmat com un dels prestigiosos de la poesia catalana.
El mite dels prohoms de la cultura catalana assexuats i sense més passió que les lletres ha caigut amb ‘Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili’ (Viena edicions), un llibre que documenta la intensa relació entre ambdós.

Les sortides de la música

Mentre la venda i producció de discos s’ensorra, tant a Catalunya com a Espanya, els ingressos per concerts augmenten. Ho sento per la indústria, a qui la cobdícia ha acabarà matant, però els artistes, se’n sortiran d’aquesta llarga travessa del desert a que els nous temps i els nous públics ha abocat la cultura; ara de les discogràfiques no m’atreviria a dir el mateix.

L’anuari de la música de Catalunya diu que l’any passat es van editar un 5’9% menys de discos. Això ha suposat una caiguda d’un 31% en la facturació fins situar-la en 15 milions d’euros, la meitat que fa cinc anys. A tot Espanya la caiguda del primer semestre del 2010 és d’un 12%, situant el negoci en 77 milions d’euros, deu menys que el mateix període de l’any passat. O sigui, fatal, tot i que la facturació de les descàrregues legals ha augmentat uns tímids 5 milionets.
La música mor? No, mor el negoci de les discogràfiques de sempre. La música es reinventa segons les necessitats i exigències del nou públic igual que un dia es va inventar el single. Contra aquestes xifres tan pessimistes, cal destacar que els concerts en directe han augmentat notablement. L’estimada SGAE va recaptar un 17’5% més l’any passat per aquests concepte a Catalunya. És cert que l’ocupació de cada concert ha disminuït, hi ha crisi i les entrades són caríssimes, però també és cert que els grans concerts internacionals han funcionat (Madonna, Coldplay, U2...), i que els festivals, desapareguts alguns, ha vist créixer el seu volum d’ocupació. El darrer Sónar, per dir-ne un, ha batut tots els seus rècords històrics d’assistència. Es programa més en els formats petits.
El públic, eminentment jove, vol música, li agrada, continua sentint-la com un llenguatge artístic propi i atractiu. El creixement de la música en directe, tot i la crisi i els abusius catxets d’algunes figures fins i tot locals, ho demostra. Però els concerts no s’omplen si no hi ha una prèvia difusió del treball de l’artista. A la baixa el concepte (i l’audiència) d’emissora de radiofórmula com a instrument principal de difusió de la música, la xarxa es situa com a eina principal per a aquesta tasca. L’augment d’espectadors als concerts és mèrit, en bona part, de l’ús que el públic jove d’avui fa d’Internet com a instrument de coneixement i difusió de productes culturals.
Arribats aquí, el problema són les descàrregues il•legals via P2P. Aquest és un fenomen avui en dia impossible de combatre. Els joves s’han acostumat a no pagar per escoltar música enregistrada, mentre que no els dol les clavades que els promotors de concerts els fan per anar a escoltar i veure en directe els seus ídols. No ho entenen com un delicte contra la propietat intel•lectual i, a aquestes alçades de la història, no hi haurà llei ni govern que els faci canviar d’idea. És qüestió de resituar-se i deixar passar el temps.
Resituar-se: el músic pot anar oblidant-se dels royalties perquè ben poca gent pagarà pels seus discos en els propers anys. La seva manera de guanyar-se la vida és tocant en directe. I ara, si cal, baixant el catxet. Deixar passar el temps: La música gravada segueix essent l’eina per difondre un artista. Si la gent no vol pagar-la, cal abaratir-ne despeses de producció, no hi ha més remei. Es pot fer, les modernes tecnologies ho permeten. Les descàrregues legals aniran augmentant. La pròxima obertura d’un portal digital impulsat per la Generalitat és una noticia excel•lent. Bona part del públic anirà creixent així en exigència i formació. Li passarà l’època del P2P, voldrà obres senceres, amb bona informació, documentades, enregistraments de qualitat. Voldrà pagar.
Ara és època de vaques magres, però no de rendir-se, al contrari, sinó d’explotar es noves fórmules. N’hi ha que ja ho fan. Música en directe, descàrregues de franc per promocionar-la i formar i educar el nou públic que serà el futur client d’un nu negoci musical.

Jordi Tardà
En vint-i-cinc anys del seu programa de ràdio ha contribuït decisivament a dues coses: que l’oient entengui que la producció musical catalana pot sonar tranquil•lament al costat de la internacional sense desentonar i que, gràcies al seu contacte directe, les primeres figures del panorama del rock sàpiguen que aquest país existeix i s’hi fa molt bona música. Per molts anys, Stone.

CoNCA
Segons l’organisme que comissaria l’excel•lència de la cultura catalana, el claqué no és un gènere prou digne per rebre subvencions, i ha decidit tallar de soca-rel tota ajuda pública a les companyies que practiquen aquest gènere artístic. Si de retallar despeses es tracta, han pensat en Guardans i companyia a dissoldre el Consell? El seu nivell d’excel•lència és excessiu pel país.

Pastís d'aniversari

Hem trigat un any en saber que la broma del pèrfid Millet ens ha costat 35 milions d’euros. El jutge es veu que encara no ho sap, perquè continua sense dictar cap mesura cautelar contra el venerable promotor de la cultura nostrada. Al pas que anem no passarà ni un altre any abans que la societat patrícia local, que ja el va rehabilitar l’any 84 després de l’afer Renta Catalana que el va dur a la presó, nomenant-lo ‘Ciutadà que ens honora’, torni a rehabilitar el seu bon nom de nou.
Potser per això somreia l’altre dia davant la Comissió Parlamentària. Rient-se dels diputats s’estava rient de tots nosaltres.
Ja perdonaran la causticitat del comentari, però hi ha situacions que només es poden suportar amb la sàtira. I ja fa un any que el cas Millet no permet més floritures dialèctiques a una societat ja de per si prou baquetejada per escàndols de tota mena i maltractaments jurídics i polítics.
Saben que poden fer? comprin un pastís barat, posin-li una espelma i celebrin l’efemèride en la intimitat de la seva llar. I no pensin en actuar com en Millet. Si a vostès els enxampen amb la més mínima sospita els caurà un paquet. No són ciutadans que ens honoren.

Dit a El Món a RAC 1 el 23.07.10

L’iPad de Verdaguer

La consultora Nielsen, analista del mercat editorial, ha fet un estudi que diu que es triga més a llegir un llibre electrònic que convencional, i que de tots els e-readers, el que més satisfà a l’usuari és l’IPad, la nova joguina d’Apple. Major comoditat real del paper o encara falta de pràctica, d’acostumar els ulls a mirar una pantalla? Hi penso, bo i mirant l’ordinador, i de sobte m’apareix un correu e la Carme Torrents, directora de la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles. Em parla dels ‘Vespres a l’eixida’, música i poesia en la programació d’estiu del centre, tots els dijous a quarts de deu, quan la calorada es retira i l’aire calm i l’olor de camp tornen poc a poc a xopar les pedres de la casa-museu Verdaguer.
El poeta era una persona decidida i d’anar per feina. Crec que no hauria dubtat a fer servir l’Pad per planificar i documentar els viatges o situar el Canigó, de la mateixa manera que la Fundació ens convida a usar la tecnologia per trobar els Verdaguers del món: carrers, monòlits, places... (ara també ho fa la Institució de les Lletres Catalanes amb Maragall), per moure’ns pel mapa dels espais literaris catalans que elabora Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català amb la finalitat d’unir la literatura amb els espais que l’han inspirada, o per veure l’asteroide 38.671, que porta el nom del poeta, i que el 7 d’agost de 2000 va ser fotografiat des e l’observatori de l’Ametlla de Mar.
Cada eina te el seu temps, tot i que no crec que siguin incompatibles. La Carme, que ha sabut convertir la casa museu en un apassionant viatge a una època, ho veu així i així ho presenta. Els estudis que diguin, les tecnologies faciliten la literatura, és a dir, la vida.