La irrupció de l’acusació popular en el cas de l’hotel del Palau sembla que pot portar llum a un cas que serà més embolicat que el propi cas Palau per les implicacions politiques que se’n deriven.
Les pressions que ha admès la regidora dimissionària Itziar González, per bé que no es poden qualificar de sorpresa, doncs darrera la seva dimissió alguna cosa s’intuïa, si que han obert ben clarament un interrogant al que la justícia ha de trobar resposta: perquè tenia tant d’interès l’ajuntament de Barcelona en que es fes l’hotel del Palau si, tal i com ha reconegut la pròpia declarant, el projecte tenia deficiències importants?
I encara una altra pregunta: quins són els ‘interessos particulars’ a que Itzíar González s’ha referit per dir que, en la seva dimissió, el tema de l’hotel tenia un pes específic doncs les coses estaven molt embolicades?
Potser aquest lleu fil que ha començat a estirar avui l’acusació popular és dèbil, però donar-li argumentació és cosa de la jutge. No estaria malament que el seu company, que porta el cas Palau, prengués model sinó volen acabar convertint tot l’afer en un vodevil encara més esperpèntic.
Dit a El Món a RAC ! el 29.06.10
28/6/10
La RENFE i nosaltres que l'hem odiada tant
L’històric mal servei que la RENFE presta a Catalunya no és ni la causa ni una excusa pel creixent comportament alarmantment incívic envers les instal•lacions de la companyia de molts dels usuaris. És exclusivament en aquesta circumstància on s’inscriu el desgraciat accident de la nit de Sant Joan. Una altra cosa és actuar contra l’operadora quan maltracta els viatgers.
Estació de Ribes de Freser, desembre de 1976. Una riuada humana de muntanyencs i esquiadors envaeix les andanes esperant el tren que va a Barcelona. Quan el vell comboi d’una sola unitat s’atura a l’estació els que esperen s’adonen amb desconsol que és impossible de pujar-hi; va ple com un ou d’altres excursionistes que han pujat a Puigcerdà i la Molina. Després d’una estona de nervis, és diumenge i tothom ha de ser a casa al vespre, el tren arrenca deixant a l’andana centenars de persones.
En una via morta hi ha uns vells vagons de compartiments. La massa revoltada no s’ho pensa dues vegades i els ocupa tot i les protestes del cap d’estació, que amenaça amb avisar la Guàrdia Civil. Però el caporal de la petita caserna de la vila no està per orgues, ell només vol escoltar Carrusel Deportivo tot fent una copeta i no pas haver de mobilitzar la seva escassa dotació per desocupar el tren; o sigui que, després d’una estona d’estira i arronsa, arriba una locomotora des de Ripoll, enganxa les unitats i transporta els revoltats fins l’estació de Plaça de Catalunya, llavors un lloc sòrdid, una catacumba. Al pas per les estacions del trajecte els indignats viatgers coregen amb una sola veu: ‘RENFE mierda’. Aquest crit de protesta es va fer famós durant força hiverns a la línia dels Pirineus cada diumenge que hi havia agombolaments.
Els usuaris d’aquell diumenge estaven indignats amb el tracte de la companyia, probablement ni el transport de bestiar es feia en aquelles condicions, però ningú no va malmetre les instal•lacions, ni va esventrar els seients i, encara diria més, no n’hi havia ni un que viatgés sense bitllet. I si van creuar les vies va ser perquè, en aquells temps, no h havia cap estació amb passos subterranis.
Amb el temps, com tot el país, els trens també van canviar. Les enormes millores, sobretot a Rodalies, durant l’època de Mercè Sala, i les creixents dificultats de circulació als accessos a les grans ciutats, unides a una incipient consciència ambiental, van aportar milions d’usuaris al tren que, durant uns anys, va ser símbol de la nova modernitat del país.
Però la falta d’inversions i l’errònia política de l’alta velocitat en detriment de la xarxa,van interrompre aquell recent idil•li entre usuaris i companyia, incapaç de resoldre l‘ascendent necessitat del servei. Van començar els desastres a rodalies, que van anar creixent fins avui, la incoherència sindical en les múltiples i constants convocatòries de vaga, les avaries, les obres...i el desafecte ciutadà; amb una variant que introdueix el conflicte: l’usuari no pot prescindir del servei per dolent que sigui.
De la protesta a la insurrecció hi ha un pas, el de no fer cas a qui reclama, que és el que fa RENFE fins que el conflicte esclata. De viatjar sense bitllet a destrossar literalment i continuada les instal•lacions també hi ha un pas, el de l’incivisme, però no tots dos passos van en el mateix sentit. El viatger queixós protesta, truca a les ràdios i organitza la resistència; l’incívic destrossa, embruta i vulnera la seguretat amb el fals argument de que el servei és deficient. I, ni els trens van tan malament com per tenir aquesta actitud, ni el seu incivisme ajuda a millorar-los, al contrari, perjudica la resta de viatgers.
Els que viatgem en tren habitualment sabem que hi ha molta gent que creua les vies bo i tenint un pas soterrat al costat, però gairebé mai ningú no es veu obligat a fer-ho per les deficiències de la xarxa. Odiar la RENFE quan ens deixa tirats (toco ferro) no té res a veure amb jugar-nos la vida inconscientment.
Montserrat Tura
Tota la classe política, i en nom seu i molt especialment la Consellera de Justícia, van saber estar on i com calia des de minuts després del fatal accident. L’actitud unànime i coherent tant del govern com de l’oposició, sense ni una sola fissura en l’anàlisi tècnica i política dels tràgics fets, honora un col•lectiu que feia temps que no havia donat gaires mostres de coherència.
Freddy Arellana
El desconeixement absolut de la situació, la realitat i les lleis d’aquest país no és excusa per les acusacions fora de lloc que el Cònsol d’Equador va fer contra la Generalitat. És evident que sempre es pot millorar la seguretat, però el més urgent és augmentar el grau de civisme. La falta d’un comportament correcte va ser l’única causa de la fatal imprudència de la nit de sant Joan.
Estació de Ribes de Freser, desembre de 1976. Una riuada humana de muntanyencs i esquiadors envaeix les andanes esperant el tren que va a Barcelona. Quan el vell comboi d’una sola unitat s’atura a l’estació els que esperen s’adonen amb desconsol que és impossible de pujar-hi; va ple com un ou d’altres excursionistes que han pujat a Puigcerdà i la Molina. Després d’una estona de nervis, és diumenge i tothom ha de ser a casa al vespre, el tren arrenca deixant a l’andana centenars de persones.
En una via morta hi ha uns vells vagons de compartiments. La massa revoltada no s’ho pensa dues vegades i els ocupa tot i les protestes del cap d’estació, que amenaça amb avisar la Guàrdia Civil. Però el caporal de la petita caserna de la vila no està per orgues, ell només vol escoltar Carrusel Deportivo tot fent una copeta i no pas haver de mobilitzar la seva escassa dotació per desocupar el tren; o sigui que, després d’una estona d’estira i arronsa, arriba una locomotora des de Ripoll, enganxa les unitats i transporta els revoltats fins l’estació de Plaça de Catalunya, llavors un lloc sòrdid, una catacumba. Al pas per les estacions del trajecte els indignats viatgers coregen amb una sola veu: ‘RENFE mierda’. Aquest crit de protesta es va fer famós durant força hiverns a la línia dels Pirineus cada diumenge que hi havia agombolaments.
Els usuaris d’aquell diumenge estaven indignats amb el tracte de la companyia, probablement ni el transport de bestiar es feia en aquelles condicions, però ningú no va malmetre les instal•lacions, ni va esventrar els seients i, encara diria més, no n’hi havia ni un que viatgés sense bitllet. I si van creuar les vies va ser perquè, en aquells temps, no h havia cap estació amb passos subterranis.
Amb el temps, com tot el país, els trens també van canviar. Les enormes millores, sobretot a Rodalies, durant l’època de Mercè Sala, i les creixents dificultats de circulació als accessos a les grans ciutats, unides a una incipient consciència ambiental, van aportar milions d’usuaris al tren que, durant uns anys, va ser símbol de la nova modernitat del país.
Però la falta d’inversions i l’errònia política de l’alta velocitat en detriment de la xarxa,van interrompre aquell recent idil•li entre usuaris i companyia, incapaç de resoldre l‘ascendent necessitat del servei. Van començar els desastres a rodalies, que van anar creixent fins avui, la incoherència sindical en les múltiples i constants convocatòries de vaga, les avaries, les obres...i el desafecte ciutadà; amb una variant que introdueix el conflicte: l’usuari no pot prescindir del servei per dolent que sigui.
De la protesta a la insurrecció hi ha un pas, el de no fer cas a qui reclama, que és el que fa RENFE fins que el conflicte esclata. De viatjar sense bitllet a destrossar literalment i continuada les instal•lacions també hi ha un pas, el de l’incivisme, però no tots dos passos van en el mateix sentit. El viatger queixós protesta, truca a les ràdios i organitza la resistència; l’incívic destrossa, embruta i vulnera la seguretat amb el fals argument de que el servei és deficient. I, ni els trens van tan malament com per tenir aquesta actitud, ni el seu incivisme ajuda a millorar-los, al contrari, perjudica la resta de viatgers.
Els que viatgem en tren habitualment sabem que hi ha molta gent que creua les vies bo i tenint un pas soterrat al costat, però gairebé mai ningú no es veu obligat a fer-ho per les deficiències de la xarxa. Odiar la RENFE quan ens deixa tirats (toco ferro) no té res a veure amb jugar-nos la vida inconscientment.
Montserrat Tura
Tota la classe política, i en nom seu i molt especialment la Consellera de Justícia, van saber estar on i com calia des de minuts després del fatal accident. L’actitud unànime i coherent tant del govern com de l’oposició, sense ni una sola fissura en l’anàlisi tècnica i política dels tràgics fets, honora un col•lectiu que feia temps que no havia donat gaires mostres de coherència.
Freddy Arellana
El desconeixement absolut de la situació, la realitat i les lleis d’aquest país no és excusa per les acusacions fora de lloc que el Cònsol d’Equador va fer contra la Generalitat. És evident que sempre es pot millorar la seguretat, però el més urgent és augmentar el grau de civisme. La falta d’un comportament correcte va ser l’única causa de la fatal imprudència de la nit de sant Joan.
25/6/10
Literaturhaus
Al número 23 de Fasanenstraße, al cor del Berlin snob (a dues passes de les botigues més pijes), la Literaturhaus fa des de 1986 un ambiciós programa de difusió de la literatura: exposicions, conferències, lectures, recitals, o simplement la tertúlia pausada al deliciós cafè-hivernacle o un cop d’ull a les darreres novetats a la llibreria.
En uns despatxos anodins d’un edifici administratiu vulgar, la Institució de les Lletres Catalanes, fundada l’any 1937, esllangueix, malgrat l’esforç del director, Oriol Izquierdo, observant com el CoNCA li pren atribucions i pressupost, com els editors demanen que les seves ajudes les gestioni l’ICIC, com ha d’hipotecar part del seu pírric pressupost en exposicions que no gestionen directament, com l’exorbitantment cara de Quim Monzó, i com el Departament de Cultura la té en l’agonia. Ningú s’atreveix a clausurar-la, això si que no; quin lleig a la memòria de la literatura. Així la Institució pot fer poc més que dedicar-se a honorar benemèrits escriptors traspassats, a mig camí entre el protocol i l’intent desesperat de salvar la memòria.
Si la llengua te una casa per mostrar la riquesa idiomàtica del món, si el CoNCA ha aconseguit la kundshalle per als joves artistes que a Santa Mònica ningú no feia cas, si el KRTU s’ha fet l’amo del convent per a mostrar-hi el pensament i la creació més moderna; perquè la literatura catalana, un puntal fonamental de la cultura, rep tan misèrrim tracte del Departament que la fa invisible?
Convertir la Institució de les Lletres Catalanes en una Literturhaus seria un sortida honorable del tràngol on és i faria una tasca molt més valorada i rendible. Declaro oberta la campanya el favor de la Casa de la Literatura.
En uns despatxos anodins d’un edifici administratiu vulgar, la Institució de les Lletres Catalanes, fundada l’any 1937, esllangueix, malgrat l’esforç del director, Oriol Izquierdo, observant com el CoNCA li pren atribucions i pressupost, com els editors demanen que les seves ajudes les gestioni l’ICIC, com ha d’hipotecar part del seu pírric pressupost en exposicions que no gestionen directament, com l’exorbitantment cara de Quim Monzó, i com el Departament de Cultura la té en l’agonia. Ningú s’atreveix a clausurar-la, això si que no; quin lleig a la memòria de la literatura. Així la Institució pot fer poc més que dedicar-se a honorar benemèrits escriptors traspassats, a mig camí entre el protocol i l’intent desesperat de salvar la memòria.
Si la llengua te una casa per mostrar la riquesa idiomàtica del món, si el CoNCA ha aconseguit la kundshalle per als joves artistes que a Santa Mònica ningú no feia cas, si el KRTU s’ha fet l’amo del convent per a mostrar-hi el pensament i la creació més moderna; perquè la literatura catalana, un puntal fonamental de la cultura, rep tan misèrrim tracte del Departament que la fa invisible?
Convertir la Institució de les Lletres Catalanes en una Literturhaus seria un sortida honorable del tràngol on és i faria una tasca molt més valorada i rendible. Declaro oberta la campanya el favor de la Casa de la Literatura.
22/6/10
No saben, no responen
Aprovar un decret llei tant cabdal pel futur del país com ho ha de ser la Reforma Laboral amb més abstencions que vots a favor no és, precisament, per estar-ne orgullós. Ningú: ni el govern, incapaç, ni l’oposició, impotent, ni els ciutadans, que tenim el que ens hem donat.
Amb l’economia sota tutela europea, amb el resultat d’ahir tot l’arc parlamentari en pes ha donat mostres d’un alarmant tansemenfotisme. Uns perquè, a hores d’ara, els fa por governar i són incapaços de defensar amb convenciment les mesures que prenen, i els altres per temor a donar suport a un seguit de mesures tan poc populars com necessàries, però que haurien dictat encara amb més ma de ferro d’haver estat al govern (és a dir, demostrant un grau d’hipocresia política que els inhabilita per al poder), han abdicat de la sobirania política que els toca exercir i han deixat la política de recuperació econòmica espanyola en mans de l’atzar, de l’humor d’Obama, de les puces dels de Brussel•les i de l’opinió pública financera alemanya.
Fa dies que es diu que el ministre Corbacho és a la corda fluixa. Després del debat d’ahir al Congrés n’hi ha 350 més que l’acompanyen. Aquesta corda te oberbuking.
Dit a el Món a RAC 1 el 23.06.10
Amb l’economia sota tutela europea, amb el resultat d’ahir tot l’arc parlamentari en pes ha donat mostres d’un alarmant tansemenfotisme. Uns perquè, a hores d’ara, els fa por governar i són incapaços de defensar amb convenciment les mesures que prenen, i els altres per temor a donar suport a un seguit de mesures tan poc populars com necessàries, però que haurien dictat encara amb més ma de ferro d’haver estat al govern (és a dir, demostrant un grau d’hipocresia política que els inhabilita per al poder), han abdicat de la sobirania política que els toca exercir i han deixat la política de recuperació econòmica espanyola en mans de l’atzar, de l’humor d’Obama, de les puces dels de Brussel•les i de l’opinió pública financera alemanya.
Fa dies que es diu que el ministre Corbacho és a la corda fluixa. Després del debat d’ahir al Congrés n’hi ha 350 més que l’acompanyen. Aquesta corda te oberbuking.
Dit a el Món a RAC 1 el 23.06.10
21/6/10
L'Alguer i Catalunya a l’era 2.0
L’any 1960 un grup de persones del món cultural català van viatjar a l’Alguer per recuperar els vincles perduts per les guerres. D’aquell viatge, de caràcter poc menys que èpic, se’n va dir El Retrobament. Ara, mig segle després, una altra expedició vol modernitzar i enfortir els lligams de llengua, cultura i algunes coses més entre aquell recó de terra sarda i el Principat.
De vegades els vincles els creen les guerres, les colonitzacions o les migracions. Sovint passen anys sense més alteracions i esllangueixen, però no moren,és impossible que s’extingeixin; i és que els vincles acaben essent part essencial del nostre caràcter, costums i cultura. Després, depèn de la voluntat de cada època, aquests llaços es mantenen, es marceixen o es vehiculen desigualment entre ambdues parts. D’això l’antic imperi britànic en sap molt.
Els prohoms de la cultura que es vam embarcar en la incerta aventura de 1960 per retrobar-se amb la Barceloneta (bell barri mariner) de l’Alguer, no sabien que hi trobarien. En veure que eren rebuts com germans per una munió de gent al moll, no van dubtar ni un moment a entendre que aquell racó de terra sarda i Catalunya, malgrat les vicissituds històriques formaven part d’un mateix tot que en aquell moment es definia fonamentalment per la llengua. Passats vint-i-cinc anys vaig tenir l’oportunitat de participar del segon retrobament, el primer en democràcia, amb les institucions catalanes recuperades i fins i tot amb la ràdio i la televisió explicant l’encontre en directe. La llengua seguia essent un vincle cabdal, però tothom intuïa que ja no era únic. S’albiraven canvis a totes dues bandes del mar. La societat algueresa estava madurant, i el seu antic sentit d’aïllament insular s’estava transformant en una certa idea de nova font de recursos econòmics: el turisme. I quins millors turistes que els germans catalans?
Va haver de passar més d’una dècada perquè comencessin a operar vols directes entre Catalunya i la ciutat sarda, però quan van començar, la realitat d’aquells vincles culturalistes es va modernitzar de cop. Ho explicaré gràficament. Cada tarda arriba a l’Alguer un vol de Londres i un de Girona. Els englesos mengen ‘fish and chips’ i cervesa, els catalans l’exquisida llagosta a l’algueresa i una ampolla del blanc Selle & Mosca. Despesa, 40 euros contra 150. Al cap de pocs dies ots els restauradors de la ciutat anaven a veure el padrí per demanar-li que els ensenyés a recuperar el vel parlar alguerès per poder-se entendre amb els nous visitants que omplien la caixa del negoci.
Avui en dia l’Alguer és una envejable destinació turística mediterrània, la societat i les administracions entenen que cal diversificar l’economia, la globalització els ha situat en un punt equidistant entre dos pols tant poderosos com Milà i Barcelona, i demanen a Catalunya que exerceixi la seva capacitat creadora de sinergies per ajudar-se mútuament en la construcció social, econòmica, cultural i ecològica de la lloable idea d’un mediterrani ciutat. És en això que treballa la Generalitat tant des de Barcelona com des de l’oficina que te oberta a l’Alguer, amb una fórmula similar a com es fa a Perpinyà. Que ningú no pensi en visions més o menys romàntiques d’un pancatalanisme tronat que històricament ens ha donat força mals resultats. I això no vol dir que no es difongui la cultura.
Aquesta setmana s’acompleixen 50 anys del Retrobament. S’ha organitzat un viatge commemoratiu i un programa cultural i festiu impulsat pel consistori alguerès i el govern de Catalunya, però les cites més importants han de ser econòmiques i estratègiques; si s’obren mercats els llaços s’afermen, es renoven, i la resta arriba sol. A l’era 2.0 els vincles històrics es mantenen però les relacions es renoven, tan en llenguatge com en continguts. Als extrems del mapa lingüístic el territori fronterer ofereix un catàleg d’oportunitats, producte del seu caràcter limítrof, que no podem perdre.
Roberto Oronti
L’empresari sard engegarà aviat un diari digital amb temes d’economia, turisme, cultura i espectacles, escrit en italià i català, per crear ponts de comunicació entre els dos territoris mediterranis amb interessos recíprocs. “Podem anar a Roma o a Milà i tornar a casa a la nit, i també podem anar a Barcelona, una ciutat amb un gran potencial turístic i de negocis”, diu l’emprenedor.
Jordi Alcover i Silvia Naranjo
Els dos enòlegs, autors de la Guia de Vins de l’Alguer, van adonar-se de que, a les vinyes alguereses, hi ha varietats desaparegudes a Catalunya, però que van ser autòctones abans de la fil•loxera. Difonent-les, han atret l’interès dels productors catalans per Sardenya, i a l’inrevés. Aviat hi haurà D.O. catalanes amb nous vins monovarietals, originals i amb un mercat per conquerir.
De vegades els vincles els creen les guerres, les colonitzacions o les migracions. Sovint passen anys sense més alteracions i esllangueixen, però no moren,és impossible que s’extingeixin; i és que els vincles acaben essent part essencial del nostre caràcter, costums i cultura. Després, depèn de la voluntat de cada època, aquests llaços es mantenen, es marceixen o es vehiculen desigualment entre ambdues parts. D’això l’antic imperi britànic en sap molt.
Els prohoms de la cultura que es vam embarcar en la incerta aventura de 1960 per retrobar-se amb la Barceloneta (bell barri mariner) de l’Alguer, no sabien que hi trobarien. En veure que eren rebuts com germans per una munió de gent al moll, no van dubtar ni un moment a entendre que aquell racó de terra sarda i Catalunya, malgrat les vicissituds històriques formaven part d’un mateix tot que en aquell moment es definia fonamentalment per la llengua. Passats vint-i-cinc anys vaig tenir l’oportunitat de participar del segon retrobament, el primer en democràcia, amb les institucions catalanes recuperades i fins i tot amb la ràdio i la televisió explicant l’encontre en directe. La llengua seguia essent un vincle cabdal, però tothom intuïa que ja no era únic. S’albiraven canvis a totes dues bandes del mar. La societat algueresa estava madurant, i el seu antic sentit d’aïllament insular s’estava transformant en una certa idea de nova font de recursos econòmics: el turisme. I quins millors turistes que els germans catalans?
Va haver de passar més d’una dècada perquè comencessin a operar vols directes entre Catalunya i la ciutat sarda, però quan van començar, la realitat d’aquells vincles culturalistes es va modernitzar de cop. Ho explicaré gràficament. Cada tarda arriba a l’Alguer un vol de Londres i un de Girona. Els englesos mengen ‘fish and chips’ i cervesa, els catalans l’exquisida llagosta a l’algueresa i una ampolla del blanc Selle & Mosca. Despesa, 40 euros contra 150. Al cap de pocs dies ots els restauradors de la ciutat anaven a veure el padrí per demanar-li que els ensenyés a recuperar el vel parlar alguerès per poder-se entendre amb els nous visitants que omplien la caixa del negoci.
Avui en dia l’Alguer és una envejable destinació turística mediterrània, la societat i les administracions entenen que cal diversificar l’economia, la globalització els ha situat en un punt equidistant entre dos pols tant poderosos com Milà i Barcelona, i demanen a Catalunya que exerceixi la seva capacitat creadora de sinergies per ajudar-se mútuament en la construcció social, econòmica, cultural i ecològica de la lloable idea d’un mediterrani ciutat. És en això que treballa la Generalitat tant des de Barcelona com des de l’oficina que te oberta a l’Alguer, amb una fórmula similar a com es fa a Perpinyà. Que ningú no pensi en visions més o menys romàntiques d’un pancatalanisme tronat que històricament ens ha donat força mals resultats. I això no vol dir que no es difongui la cultura.
Aquesta setmana s’acompleixen 50 anys del Retrobament. S’ha organitzat un viatge commemoratiu i un programa cultural i festiu impulsat pel consistori alguerès i el govern de Catalunya, però les cites més importants han de ser econòmiques i estratègiques; si s’obren mercats els llaços s’afermen, es renoven, i la resta arriba sol. A l’era 2.0 els vincles històrics es mantenen però les relacions es renoven, tan en llenguatge com en continguts. Als extrems del mapa lingüístic el territori fronterer ofereix un catàleg d’oportunitats, producte del seu caràcter limítrof, que no podem perdre.
Roberto Oronti
L’empresari sard engegarà aviat un diari digital amb temes d’economia, turisme, cultura i espectacles, escrit en italià i català, per crear ponts de comunicació entre els dos territoris mediterranis amb interessos recíprocs. “Podem anar a Roma o a Milà i tornar a casa a la nit, i també podem anar a Barcelona, una ciutat amb un gran potencial turístic i de negocis”, diu l’emprenedor.
Jordi Alcover i Silvia Naranjo
Els dos enòlegs, autors de la Guia de Vins de l’Alguer, van adonar-se de que, a les vinyes alguereses, hi ha varietats desaparegudes a Catalunya, però que van ser autòctones abans de la fil•loxera. Difonent-les, han atret l’interès dels productors catalans per Sardenya, i a l’inrevés. Aviat hi haurà D.O. catalanes amb nous vins monovarietals, originals i amb un mercat per conquerir.
16/6/10
No estem tan be
Aquesta podria ser la conclusió de les jornades sobre el llibre digital que van organitzar dues associacions d’escriptors. Malgrat que s’albira un nou futur per al llibre, hi ha dubtes, pors i malfiances mútues. Quan trigarà a ser negoci, com afectarà la pirateria o quina mena de contractes firmar, van ser algunes de les preguntes que, tot i les saberudes aportacions dels ponents, no van trobar respostes. I és que, probablement, encara no les hi ha.
Immersos tots plegats en aquest oceà de dubtes existencials, no deixa de sorprendre l’eufòria que intenta transmetre el sector amb iniciatives com Libranda, presentada amb grans escarafalls, o milionàries inversions en projectes d’edició digitals com els que farà Abacus, motiu pel qual ha rebut un crèdit concedit per la Secretaria d’Estat per les Telecomunicacions del programa Avanza de 675 mil euros.
I en mig els autors, és clar, a qui algú ja els anuncia que, quan pensin en digital no pensin en la butxaca. Com quedem, que no ha de ser un bon negoci, o només ho serà per a una de les parts? De moment, algunes de les propostes de cessió de drets digitals lesionen clarament els interessos dels autors doncs, descomptats tots els percentatges, el que els queda és un saldo final inferior al de la venda d’un llibre de paper; i això no pot ser.
La por al desconegut ens fa més vulnerables a tots. Enric Faura, d’edi.cat, la va reconèixer, que és una bona manera d’afrontar-la i enfortir-se. Creure que amb la digitalització aviat tot serà magnífic és temerari, perquè no és cert. De moment els únic que guanyen diners en el negoci són els venedors d’e-readers; és clar que aquests (Sony i companyia) sempre hi surten guanyant. No fem volar coloms.
Immersos tots plegats en aquest oceà de dubtes existencials, no deixa de sorprendre l’eufòria que intenta transmetre el sector amb iniciatives com Libranda, presentada amb grans escarafalls, o milionàries inversions en projectes d’edició digitals com els que farà Abacus, motiu pel qual ha rebut un crèdit concedit per la Secretaria d’Estat per les Telecomunicacions del programa Avanza de 675 mil euros.
I en mig els autors, és clar, a qui algú ja els anuncia que, quan pensin en digital no pensin en la butxaca. Com quedem, que no ha de ser un bon negoci, o només ho serà per a una de les parts? De moment, algunes de les propostes de cessió de drets digitals lesionen clarament els interessos dels autors doncs, descomptats tots els percentatges, el que els queda és un saldo final inferior al de la venda d’un llibre de paper; i això no pot ser.
La por al desconegut ens fa més vulnerables a tots. Enric Faura, d’edi.cat, la va reconèixer, que és una bona manera d’afrontar-la i enfortir-se. Creure que amb la digitalització aviat tot serà magnífic és temerari, perquè no és cert. De moment els únic que guanyen diners en el negoci són els venedors d’e-readers; és clar que aquests (Sony i companyia) sempre hi surten guanyant. No fem volar coloms.
15/6/10
Una vaga vaga
L’escassa convicció amb que Méndez i Fernández Toxo anunciaven la data; la vaguetat de la vaga, si se’m permet el joc de paraules en un afer tan seriós, i la resignació d’avantmà dels sindicats pel que saben és una reforma filla dels criteris de la Unió Europea contra els quals hi tenen poc a fer, està posant el sindicalisme en un tràngol; el de renovar-se o quedar fora de joc per caduc.
Les relacions laborals han canviat molt des de la vaga de la Canadenca, però el sindicalisme espanyol a voltes encara sembla que actuï com si la única relació possible entre patrons i obrers fos l’enfrontament.
En un panorama econòmic, polític, laboral, educatiu, familiar i de mercat que s’ha capgirat en pocs anys, les regles del treball han de canviar a la força. L’eclosió de generacions ben formades per les quals no hi ha oportunitats de feina al seu nivell, el creixement dels autònoms, la compaginació entre vida laboral i familiar o la mobilitat, són realitats d’avui que no tenen resposta en l’encarcarat mercat laboral actual.
Europa no condemna els treballadors espanyols al pacte de la fam, el que diu és que cal modernitzar-se per ser competitius, i treballar millor i amb més eficàcia; i això vol dir esforçar-se molt.
I el dit pels sindicats també va per la petrificada CEOE.
Dit a El Món a RAC 1 el 16.06.10
Les relacions laborals han canviat molt des de la vaga de la Canadenca, però el sindicalisme espanyol a voltes encara sembla que actuï com si la única relació possible entre patrons i obrers fos l’enfrontament.
En un panorama econòmic, polític, laboral, educatiu, familiar i de mercat que s’ha capgirat en pocs anys, les regles del treball han de canviar a la força. L’eclosió de generacions ben formades per les quals no hi ha oportunitats de feina al seu nivell, el creixement dels autònoms, la compaginació entre vida laboral i familiar o la mobilitat, són realitats d’avui que no tenen resposta en l’encarcarat mercat laboral actual.
Europa no condemna els treballadors espanyols al pacte de la fam, el que diu és que cal modernitzar-se per ser competitius, i treballar millor i amb més eficàcia; i això vol dir esforçar-se molt.
I el dit pels sindicats també va per la petrificada CEOE.
Dit a El Món a RAC 1 el 16.06.10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)