Claret a Ceret

Peus, cap, mans i panxa de Claret Serrahima, tot el que és i comunica, al museu de Ceret entre cireres, llum primaveral i embafats de l’inquietant paisatge del Vallespir que Soutine va saber expressar com ningú i a través del qual, el premi nacional de disseny, passeja de fa un temps la seva mirada de clàssic de la modernitat. Concepte o missatge, on és avui la innovació?

La democratització del disseny va ser un dels factor desencadenants de la Barcelona d’avui. Els primers anys de la transició, els carrers de la ciutat grisa del franquisme van ser ocupats per músics, actors, performers o dibuixants de còmics. Va ser l’època gloriosa del Zeleste, el Saló Diana o Ocaña, però aquella ciutat que esclatava en desig de convertir el carrer en l’autèntic centre de la vida pública, és a dir de la llibertat, no va poder resistir el pes enorme i feixuc de la institucionalització democràtica. No tenia prou poder comunicatiu ni transformador.
El disseny havia viscut fins llavors reclòs en els agradables ambients de la burgesia local. La producció dels grans creadors, (de Milà a Sauté) a penes havia estat capaç de superar el classisme del consum cultural de l’època, la seva capacitat comunicativa difícilment transcendia, i quan ho feia era amb caràcter anònim (cas de la Montesa Impala,per exemple).
La irrupció social d’un concepte realment democràtic de disseny va arribar majoritàriament amb les noves institucions, que van adonar-se de que, no només calia donar un canvi estètic a les ciutats que indiqués clarament els nous temps de llibertat que estaven protagonitzant, sinó que calia implicar a quants més sectors socials fossin possibles en ell. El missatge havia de ser tan potent i multifacètic, que els sistemes clàssics (sector cultural, opinió públics) no eren suficients. El disseny, que consisteix a concebre o millorar un objecte amb un sistema fet a mida i amb un mètode de treball propi i discursiu, podia ser un bon instrument, HI havia tradició, qualitat, escoles de prestigi, un incipient contacte amb Europa i, a més, era un símbol d’excel•lència i cosmopolitisme.
Claret Serrahima, un home de geni noucentista (Julià Guillamon), però transgressor i provocatiu a la vegada tant en el creatiu com en el polític (Daniel Giralt-Miracle), va entendre i assumir el repte de transformar Barcelona amb el disseny com a instrument obert i per a tothom; comunicant a la vegada que la dialèctica dels nous temps s’havia apoderat per fi del carrer, i que el discurs del país seria modern o no seria. L’estudies o dissenyes va transformar la ciutat antiga en la metròpoli moderna, els nous temps havien arribat per instal•lar-s’hi.

Si la Barcelona i la Catalunya modernes es van dissenyar, en Claret en va ser un dels seus progenitors. No només va engendrar missatges, també s’hi va comprometre professional, personal i fins i tot empresarialment. I si en tot aquell procés que va viure a finals dels vuitanta el seu punt àlgid, es van produir excessos, no és pot culpar ni al disseny, ni als dissenyadors. Quan les vies de transformació s’esgoten i algú, generalment institucions, s’obstina tan si com no a seguir explotant-les, el discurs es rovella fins el bloqueig. Els JJ OO van suposar la darrera espremuda al concepte; la modernitat (post o no) havia donat de si tot el que podia. El concepte havia arrossegat la idea.
De l’àmbit ‘peus’ de la mostra, els seus treballs sobre Barcelona, el museu de Ceret (la mostra viatjarà a l’Arts Santa Mònica) ens porta a la ‘panxa’, la rauxa, els divertiments, les complicitat i transgressions i acaba amb les ‘mans’, on hi ha les llibretes amb els dibuixos a llapis que en Claret ve fent ja fa força anys. Ha tornat la idea, el concepte hi és al seu servei. El que conta és la força del missatge. En Claret Serrahima és un comunicador, no un artista, de fet es reclama ‘un rave’; el ‘bio’ és modern. Els temps canvien. L’obra de Claret Serrahima radiografia el sentit de les coses.

Albert Guijarro
Ell i uns amics fa deu anys van crear un petit festival de pop independent que avui s’ha convertit en cita musical imprescindible. El Primavera Sound acull enguany 170 grups i públic d’arreu Europa, i fa de Barcelona la capital de la música popular. Llàstima la poca atenció als grups locals, potser creuen que no fa cosmopolita, o que a un anglès li molesta sentir cantar en català.

Javier María Casas
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que presideix, estimant la demanda de la Junta de Castilla y León per que sigui declarat be d’interès cultural la seu de l’arxiu de Salamanca i tot el seu contingut, posa en perill el retorn del patrimoni català, estimat en unes 1600 capses, que encara resta allà. Una nova mostra voluntat judicial de capgirar la raó històrica.

A Denis Hopper, en memòria

Denis Hopper (1936-2010)


CEMENTIRI DE PORTBOU

No sé com vaig aprendre a estimar Walter Benjamin.
Potser tot va passar un matí de tardor, plàcid com aquest,
d'ara fa uns deu anys, venint de Cotlliure.
No vam sopar als Templiers llavors,
dos-cents setanta francs eren una fortuna.
Només vam cargolar i descargolar la carretera de les Alberes
buscant una pregunta que no coneixíem.
I així va ser com vam anar a parar
al cementiri de Portbou.
Vist des d'aquí, Benjamin podria haver estat
aquell majestuós espadat on trenquen les ones,
o potser només el regust salat de marinada als llavis.
Fos com fos, en totes dues ínfimes manifestacions de la debilitat humana
hauria deixat escrita la mateixa qüestió:
Torna a fer aquesta carretera fins aquí tants cops com calgui.
Veuràs com cada vegada la trobaràs diferent,
i mai no deixarà de ser la mateixa.
Així tu, mira, aprèn i escolta; però no vulguis arrencar-te els ulls
pensant-te que hi veuràs més clar.
Però, i si tot buscant la resposta enmig d'aquests revolts,
senzillament em derrapa la màquina
i surto disparat roquissar avall per damunt de les vinyes
sense ni tan sols fregar-les, perquè no s'empipés en Segarra?
Respondries tu d'aquest accident, Walter Benjamin?
O és aquesta potser la terrible resposta
a la meva ingènua pregunta? El destí
de l'ebri, del ionqui, del depravat.
Només la tragèdia final pot salvar les seves ànimes,
i portar-les, a l'últim moment,
al cementiri de Portbou;
un dels culs del món
que vaig descobrir per casualitat
quan no tenia prou diners per sopar com cal.

 Del llibre Encara queda el blues (Cossetània 1999)

Miquel Cors, precursor del 'star system' autonómico

Allá por 1994, cuando los héroes de la televisión eran anglosajones o casposos herederos de la tele en blanco y negro de la dictadura, apareció un protagonista llamado Antonio Aiguader, bigotudo propietario de un súper de barrio, padre de una pareja de adolescentes que se las traían y marido de una mujer de lágrima débil pero voluntad férrea, y convenció a los espectadores que siguieron la serie Poblenou / Los mejores días por las televisiones autonómicas, de que otro ‘star system’ era posible. El actor Miquel Cors (1948), protagonista del primer culebrón de TV3 junto a Joel Joan, Gemma Brió y la impresionante Margarida Minguillón, falleció el jueves en Barcelona a los 61 años víctima de un infarto. Su ya débil corazón no resistió más las emociones de la escena.
Cors y Minguillón fueron los precursores del ‘star system’ español que hoy puebla todas las pantallas y triunfa en las audiencias. La proximidad al espectador, algo insólito por entonces, la larga y fecunda trayectoria profesional de ambos ya en aquel tiempo y una producción y realización ágil y moderna, convirtieron a Antonio y a Rosa en una suerte de parientes de miles de familias en algunas de las comunidades con televisión autonómica. Estrenada el día 10 de enero de 1994, solo en Catalunya, la serie tuvo una media de 748 mil espectadores diarios a lo largo de los casi 200 episodios que tuvo, y desembocó en las secuelas ‘Rosa’ y ‘Rosa, la lluita’, ambientadas ambas en Manresa. Todas estas producciones estuvieron dirigidas por Joan Bas y Jaume Banacolocha con guión del dramaturgo y reciente premio nacional Josep María Benet i Jornet. A pesar del éxito, los inicios no fueron nada fáciles, todo era nuevo y todos eran novatos en lo de los culebrones, por eso la dirección de la televisión catalana confió en el protagonismo de Miquel Cors; suponía una garantía y lo fue.
Cuando Miquel Cors desembarcó en la televisión su hoja de servicios sobre el escenario era intensa y diversa. Había comenzado como cantautor de la Nova Cançó donde, a pesar de que no fue un ídolo de masas, popularizó el tema ‘Fill de vidua’, un poema de Pere Quart en el cual satirizaba la burguesía barcelonesa falsamente catalanista de los sesenta. Años después fue el rockero Oriol Tramvia quien la versionó en un memorable disco grabado en directo en el viejo Zeleste. La huella de Cors en la música hizo lo suyo.
Activista, comprometido con su tiempo, sui país y la cultura, Miquel Cors participó durante los 70 en l’Assemblea d’Actors i Directors, una excitante experiencia de autogestión y asambleísmo que dio insólitos productos como ‘Flors, turbans i barretines’ (una premonición?), además de poner la semilla al festival Grec, antes de escindirse. Llegado ese momento Cors se unió al ala más radical, l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, con quienes protagonizó la espectacular, festiva y casi revolucionaria ocupación del antiguo mercat del Born de Barcelona, al que, poco después, convirtieron durante tres días en un enloquecido festival escénico a partir de un Tenorio en el cual Pau riba era un Doña Inés rockera. Viejos buenos tiempos aquellos en que, muerto Franco, todos creíamos que la calle ya no era de nadie más que de los ciudadanos y que la fiesta era posible en todo momento y con toda libertad. Por aquel tiempo Cors creó junto a Silvia Munt una compañía en la que pudo demostrar la multiplicidad de sus registros actorales.
Además de dedicarse al doblaje, Cors apareció en películas como ‘Mi hermano del alma’, ‘Material Urbano’ o ‘El truco’. Recientemente tuvimos ocasión de verlo por última vez en el teatro en ‘Escenas de un matrimonio / Saraband’ en el Teatre Nacional de Catalunya.
Miquel Cors, boina calada al estilo del Ché en aquellos días del Born, no dejó jamás de creer en la libertad sin cortapisas, por eso se convirtió en un activista anti especulación en su Valldoreix (un agregado de Sant Cugat del Vallès) de adopción, una de las zonas próximas a Barcelona donde el ladrillo se paga a precio de lingote de oro. Que poco se debía imaginar el por entonces joven alcalde Lluís Recoder que el actor le tildaría de ‘faraón’ en el pregón de las fiestas de la ciudad que él mismo le había invitado a leer. Al Antonio del súper no se le vencía fácilmente.

La setmana que ve

Els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català confien en que el canvi de dates, al voltant de l’onze de setembre, i de lloc, torna a Barcelona després del pas per Sant Cugat, significarà un salt endavant per al certamen en tots els aspectes.
La idea de traslladar la Setmana a la Diada Nacional te la intenció de mobilitzar a lectors i editors cap a un nou, i real, dia del llibre català situat al voltant de les dates en que, a altres països europeus, es fa la ‘rentrée’ literària. Perdut Sant Jordi a mans del mercat més xaró i dels llibres en castellà, dissenyar un nou escenari amb marc europeu per a difondre de forma potent el llibre en català és, potser, una de les poques sortides que li queden a la Setmana. És clar que, per consolidar aquesta opció, cal que editors, mitjans de comunicació i llibreters hi apostin fort; però sobretot, en opinió d’alguns dels implicats en l’esdeveniment, la Setmana només es pot erigir en la festa gossa del llibre català si es fa a Barcelona i en un indret cèntric.
Però sembla que l’ajuntament de Barcelona no hi posa gaires ganes en que això sigui així. Després de l’esperança que van suposar les edicions a la plaça de Catalunya, l’exili al Vallès va ser frustrant i ara, el retorn al parc de la Ciutadella, un mal menor, doncs ha estat possible per un acord del ple que manava al govern a treballar pel retorn de la Setmana a la ciutat. És de suposar que de tot plegat en van parlar membres de la junta de l’Associació d’editors en Llengua Catalana amb el cap de l’oposició municipal, Xavier Trias i el regidor i ex-editor Jaume Ciurana, en una reunió de tall protocol•lari que va servir per conèixer les intencions d’ambdues parts sobre la Setmana.

La norma i el respecte

Hi ha una benzinera de Vilassar de Mar on obliguen els motoristes a treure’s el casc a l’hora d’anar a pagar. La raó és ben simple, evitar que ningú pugui escapolir-se de les càmeres de seguretat. Agradarà o no la mesura, però és el seu negoci i en tenen dret. Com que a mi no m’agrada mai no hi vaig i llestos.
La prohibició de portar burka a les dependències de titularitat municipal que l’ajuntament de Lleida aprovarà avui en ple és del mateix estil. Als seus espais el consistori és lliure d’acceptar o no a persones amb una part important de la seva fesomia amagada. De la mateixa forma que una universitat podria refusar persones amb el rostre amagat a les aules o un club de futbol al seu estadi.
El problema de la simbologia religiosa extrema, com és el cas del burka, és a la via pública. Aquí, si no es violen les lleis del país, ni representen un perill per la seguretat, no hi veig cap raó de pes per a prohibir-lo. És qüestió de trobar el punt d’inflexió entre la norma i el respecte. Decidir on és aquest punt és una feina complicada i per la qual potser ens cal encara una mica més de temps. Tot arribarà. Ara, amb la crisi salvatge que afecta els ajuntaments, em sembla que els plens municipals tenen coses més importants sobre les quals decidir.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.05.10

La necessitat de fugir de la realitat

Espiritualitat, ciència ficció, màgia o futbol, sembla que tot s’hi val si de fugir de la realitat es tracta; i encara més d’aquesta galdosa realitat de crisi, retallades socials, batusses financeres i corrupció que està abocant la societat occidental a una desagradable sensació de final d’era i de decadència. Impotents enfront l’allau, tanquem els ulls per evitar mirar.

El capitalisme ens ha educat en la dialèctica de l’autoregulació lliure dels conflictes socials i ara, que és el propi sistema que fa figa per totes bandes, no sabem a quin clau aferrar la nostra mutilada personalitat crítica que sotsobra amb el mercat i els capitals, mentre els economistes, polítics, pensadors i artistes que ens van estabornir amb els seus missatges ensucrats fent-nos creure que no hi havia alternativa al capitalisme, han fugit deixant-nos sense llanxes de salvament.
Diu l’admirat Francesc Torralba que hi ha una emergent necessitat d’espiritualitat; no m’estranya, és la forma clàssica d’intentar sobreviure en temps d’ensulsida. També l’estol d’articulistes de la Fundació Jordi Pujol insisteix que cal recuperar els valors que van regular històricament la societat. D’acord, però el món funcionava amb aquestes pautes fins que algú va considerar que es podien liquidar perquè la societat moderna ja s’autoregulava prou i no li calia tanta normativització del comportament. I segur que no van ser les classes més allunyades del poder.
Resulta enormement sospitós que, des de la religió o el neoliberalisme, es culpi sistemàticament tant de la pèrdua de valors com de l’espiritualitat a l’educació progressista i igualitària, el racionalisme, a les polítiques d’esquerres i suposo que fins i tot al referèndum de la Diagonal. Els efectes perniciosos del capitalisme sobre la ment de l’individu i el seu rol social estan encara pendents d’una anàlisi multidisciplinària seriosa; hi ha massa interessos creuats pel mig (religió i capital, drets humans i mercats, justícia universal i negocis...) que ho impedeixen. I si seguim convençuts de que el capitalisme depredador i antihumanista actual no te alternativa, mai no s’arribaran a establir les bases d’aquesta anàlisi, que és com dir que mai no se sabrà la veritat sobre la pèrdua de valors o d’espiritualitat de la societat actual. És el peix que es mossega la cua, i a algú ja li va bé que sigui així.
En la poruga, espantada i decadent societat d’avui hi ha una pèrdua més preocupant que la dels valors o l’espiritualitat, potser perquè és en la base mateixa de les dues: la pèrdua de la realitat, una circumstància que comença en els joves, però que afecta a bona part de la població de forma transversal. La moda de la ciència ficció o dels embafosos relats de màgia, gòtics i para normals, contrasta amb el descens alarmant en el consum d’informació sobre l’actualitat que fan els joves. La fal•lera per certs esports o per fàtues vides d’altres que convertim en herois populars, estaborneix els adults. Uns i altres en general prefereixen no saber, intueixen una crisi tant rotunda i que els trastocarà tot el que són i han après a través de la seva pròpia tradició, que es refugiem en paradisos falsos com drogues al•lucinògenes abans d’aturar-se mínimament a pensar com poden transformar la societat per a un futur capaç de superar la decadència actual.
La necessitat de fugir de la realitat pot ser un baló d’oxigen per a aquests moments tant convulsos i en el que s’ensorren tantes torres que creiem indestructibles, però acabarà per crear individus absolutament amorfes, sense cap mena de criteri ni sentit crític, simples ninots que, havent perdut el contacte amb el món real, vagaran per la vida sense saber ni qui són ni on viuen. Aquesta situació, evidentment, és perfecta pel sistema, que així podrà anar tirant durant dècades encara que sigui a empentes i rodolons com ara. Perduda la realitat de vista quedarem ens mans dels monstres. Llavors, a corre cuita, tornarem als valors i a l’esperit.

David Villa
Pagar 40 milions d’euros per algú en un moment en que la situació econòmica és greu per a tot el país és un escarni a la dignitat col•lectiva, però els 25 mil socis que divendres al matí van omplir el camp per saludar la nova ‘compra’ evidencien que hi ha una part important dels catalans a qui la realitat els fa tanta por que prefereixen embriagar-se amb l’èxit aliè. I tothom content.

Francesc Miralles
Placebo per a fugir d’aquests temps angoixants, la seva novel•la ‘Retrum’ (La Galera), que relata la vida de Christian, el noi solitari que es refugia en un cementiri a llegir Lord Byron fins que descobreix ‘l’odre pàl•lid’, és un èxit a mig món: Alemany, francès, brasiler, croat, castellà i probablement anglès, saluden aquest autor versàtil i intel•ligent com pocs. El gòtic triomfa.

Poesia institucional

La febrada poètica de cada primavera te llums i ombres, com gairebé tot a la vida; però es miri com es miri, pràcticament darrera de cada vers, il•luminat o no, hi ha la llarga ma de l’administració. Mentre el trio Escofet, Xargay, Sales s’estrena en la direcció del BCN poesia amb no poques propostes innovadores que intenten donar més visibilitat als llenguatges poètics d’avui en dia, dos dels locals que han treballat més intensament els darrers anys per la difusió de la poesia, l’Horiginal i la Granja de Gavà, han tancat portes. El primer per ordre municipal (paradoxalment cosa de veïns i xivarri), i el segon per la morositat del nou l’arrendatari del local. Està bé que l’ajuntament promogui una setmana de poesia a la ciutat, però, i les altres 51? Truco a en Josep Pedrals perquè em doni informació de la darrera reunió entre la propietat de l’Horiginal i els tècnics del districte, negociacions que sembla que poden anar per bon camí, i no hi ha forma de que em respongui. Entenc que deu estar preparant les maletes per anar-se’n d’excursió amb en Carles Torner, el cap de la cosa literària de l’Institut Ramon Llull, que ha convidat a trenta poetes amics a passar uns dies a París per participar al Marché de la poésie, on Catalunya hi ha estat convidada. Obvio dir-vos noms perquè hi ha molts repetidors en els cíclics llistats d’invitacions del Llull.
Amb tant de viatge després no hi queda temps per saber quina és la situació real de la literatura catalana al món, si prèviament no s’ha passat pel taulell de l’Institut. O potser tant li fa, si no es pot utilitzar. Estic d’acord amb l’Ada Castells quan diu que la poesia torna a ser necessària, sempre hi ha qui en sap treure-li partit.