Parant-nos trampes emocionals construïm el nostre univers personal. Un llibre, un amor, una ambició legítima són sovint el refugi argumental des d’on maldem per aixecar el que voldríem cert i que sabem bé que és tan provisional com la mateixa existència. Amb aquest pressupost identitari assumit a cops de vida, David Vilaseca (1964-2010) va optar per la única sortida que li va deixar el restret panorama universitari i literari d’aquest país: el desarrelament i l’exili intel•lectual. A la universitat de Londres van entendre la volada del seu projecte al voltant de la literatura del jo (identitat, subjectivitat, autobiografia), i així es va convertir en l’escriptor sense arrels que no hauria volgut ser, però a qui la impostura moral i acadèmica de la vella guàrdia funcionarial ancorada a les tronades càtedres universitàries d’aquí, el va abocar.
Amb altres joves estudiants de filologia dels vuitanta, en David Vilaseca va engegar la revista Ratlles (quatre), portaveu d’un projecte literari i vital ambiciós: estudiar, formar-se, viatjar i escriure quan els fos rotundament necessari. Un dels seus amics d’aquells temps sosté que, amb els esquizofrènics tombs que ha fet la literatura catalana aquests darrers anys, aquell és un projecte fracassat, tret del cas d’en David. Amb L’aprenentatge de la soledat (3i4), un dietari falsejat de novel•la, va guanyar els Octubre l’any 2007. El llibre és un descens als inferns del desamor, del desarrelament i del sòrdid mon gai de Londres, però sobretot és un viatge cruel a les trampes amb que bastim la terra erma de la nostra existència. Inhòspita com la mort trobada sota un camió, en un carrer de la ciutat. Els projectes fracassen, les persones no.
29/4/10
26/4/10
XENOFÒBIA ELECTORAL
Xavier García Albiol està obsedit en guanyar l’alcaldia de Badalona. El PP i Alícia Sánchez Camacho, també. Poder manar a una gran ciutat històricament d’esquerres els trauria de l’ostracisme municipalista, els donaria poder a la Diputació i els faria treure pit. La resta no els importa res, per molt que ara disfressin el fulletó racista que van repartir dissabte amb els problemes, reals i que hi són, de la immigració.
Per poder satisfer la seva ànsia de poder al preu que sigui, García Albiol i la direcció del PP català actuant com a còmplice, no han dubtat mai a practicar un discurs enverinadament racista que, dirigit a les capes més humils de certes barriades de Badalona, gent que viu molt al marge de la realitat ciutadana, tocada per l’atur , en alguns cassos, fins i tot pròxima a l’exclusió social, i que tenen per veïns a immigrants que no sempre es comporten com cal, fa forat i el voten. Però que ningú no s’enganyi, la immigració és un problema complex que necessita solucions complexes, els discursos simplistes i d’un to intel•lectual ínfim com el de García Albiol no resolen res, al contrari, atien el foc.
Dit a El Món a RAC 1 el 27.04.10
Per poder satisfer la seva ànsia de poder al preu que sigui, García Albiol i la direcció del PP català actuant com a còmplice, no han dubtat mai a practicar un discurs enverinadament racista que, dirigit a les capes més humils de certes barriades de Badalona, gent que viu molt al marge de la realitat ciutadana, tocada per l’atur , en alguns cassos, fins i tot pròxima a l’exclusió social, i que tenen per veïns a immigrants que no sempre es comporten com cal, fa forat i el voten. Però que ningú no s’enganyi, la immigració és un problema complex que necessita solucions complexes, els discursos simplistes i d’un to intel•lectual ínfim com el de García Albiol no resolen res, al contrari, atien el foc.
Dit a El Món a RAC 1 el 27.04.10
LA VIDA DESPRÉS DE SANT JORDI
La diada de l’autoestima ha estat enguany més que mai un un oasi, un respir per a un país malmès per totes bandes: una classe política incapaç, un poder d’estat agressiu, una ciutadania desafecte i una colla d’aprofitats que n’han tret partida pels seus interessos particulars, legítims o delictius. Per sort ens queden els llibres i les roses. Si no n’hi hauria per plegar.
Si sant Jordi no existís caldria inventar-lo o prendríem mal. Els efectes terapèutics que te sobre la població i el territori sencer són un baló d’oxigen per a un país ofegat en la petitesa actual a la que les classes dominants l’han anat abocant durant els darrers anys (abans del tripartit, ja).
Catalunya és ara, en un punt d’inflexió perillós que posarà en dubte fins i tot la seva capacitat d’autogovern quan el TC escapci l’estatut fins a límits clarament per sota del nivell del de Sau. Els gestos de tímid acostament que, entre roses, va escenificar divendres la classe política han estat saludats periodísticament com un gran pas per evitar el genocidi legislatiu que s’apropa (els diaris sempre tan proclius a glorificar més les intencions que els fets). Ja veurem en que queda tot plegat, perquè les roses de la diada es marceixen tant depressa com les paraules de bona voluntat.
Ja se que, vista la rècula de persones àvides de que els firmés un llibre, hi ha molta gent que consideren que Xavier Sala i Martín seria un excel•lent president per a treure el país d’aquest forat. La seva praxi essencialista formada per un barcelonisme amb optimisme del Wall Street de les vaques grasses, un ultraliberalisme radical que, simplement, descavalqui el dèbil de la cursa del benestar i reparteixi els dividends nacionals entre els capaços de sobreviure a la jungla del capitalisme ferotge, i uns tocs de populisme freak per generar la confiança de la clientela, li reporten molts adeptes al seu pensament més enllà de les aules universitàries, és clar. Però de moment ell és a veure-les venir mentre treballa el planter i no deixava de repetir que no es presentarà a les eleccions...al Barça, cada cop que algú li ho preguntava, que exactament era tothom qui feia cua a la parada.
Però abans no aterri en Sala, i si per l’habitual rum rum mediàtic del seu discurs s’ha de mesurar, és probable que el proper president de la Generalitat sigui el rei Artur i la cronista de palau la inefable Pilar Rahola transmutada en Yasmine Reza a la manera local. El seu contrincant santjordiesc, en Gabriel Pernau, autor d’una biografia sobre en Montilla, va quedar a anys llum. Un senyal, potser?
El millor símptoma d’aquesta diada, que evidentment no serà prou valorat perquè el país li dona un interès residual, és que els llibres i els autors en català han tret el vendre de pena hi ha estat els més venuts. Això mentre no ressusciti en Larsson, és clar. Vull dir que probablement només és un miratge (ho sento per en Xavier Bosch), i que l’any vinent desembarcarà qualsevol oportunista convers a la tradició catalana, i s’emportarà tots els trumfos i les gràcies, lloances i agraïments de les classes dirigents, les polítiques, les culturals i les financeres. A Catalunya ja hi estem fets a aquesta mena de personatges camaleònics de les fidelitats, i sempre hi ha carrers per batejar.
No se si va ser una simple picada d’ull meteorològica o un senyal diví entès fins i tot pels ateus, però quan e les 9 de la nit un breu ruixat va buidar la Rambla de Catalunya, els autors van marxar cap a casa, es veien ja les primeres roses trepitjades per terra i els bars i restaurants s’omplien de gom a gom, la consciència de que la diada de sant Jordi havia acabat, i que la vida tornava a ser tan dura com sempre es va instal•lar damunt la cansada pell de la ciutat. A l’endemà els diaris anirien plens de cròniques d’un dia joiós, però res de tota aquella facècia alteraria la fatídica veritat. I la veritat, com diu el poeta, mai no és trista, el que no te és remei.
Joan Antoni Samaranch
Una persona sempre acomodatícia amb el poder, autoritari i violent, fàctic o democràtic, ja fos el franquisme, la Caixa, la Generalitat o l’olimpisme no es mereix, ni de bon tros, tal exagerat allau de lloances submises, ni carrers, ni mèrits mortuoris d’estat. Al cap i a la fi, si va treballar pels JJOO de Barcelona ho va fer per l’interès del seu COI i per posar la consciència en pau.
iTunes
La pàgina de música feta a Catalunya que, amb motiu de la diada de Sant Jordi, encara avui podeu trobar a la botiga virtual d’Apple, no només és un excel•lent manera de fer vendre la música catalana, sinó que situa en primer pla de la modernitat global, i en igualtat de condicions, els músics del país amb els de la resta del món. Ens agradaria que durés més dies i amb una major oferta.
Si sant Jordi no existís caldria inventar-lo o prendríem mal. Els efectes terapèutics que te sobre la població i el territori sencer són un baló d’oxigen per a un país ofegat en la petitesa actual a la que les classes dominants l’han anat abocant durant els darrers anys (abans del tripartit, ja).
Catalunya és ara, en un punt d’inflexió perillós que posarà en dubte fins i tot la seva capacitat d’autogovern quan el TC escapci l’estatut fins a límits clarament per sota del nivell del de Sau. Els gestos de tímid acostament que, entre roses, va escenificar divendres la classe política han estat saludats periodísticament com un gran pas per evitar el genocidi legislatiu que s’apropa (els diaris sempre tan proclius a glorificar més les intencions que els fets). Ja veurem en que queda tot plegat, perquè les roses de la diada es marceixen tant depressa com les paraules de bona voluntat.
Ja se que, vista la rècula de persones àvides de que els firmés un llibre, hi ha molta gent que consideren que Xavier Sala i Martín seria un excel•lent president per a treure el país d’aquest forat. La seva praxi essencialista formada per un barcelonisme amb optimisme del Wall Street de les vaques grasses, un ultraliberalisme radical que, simplement, descavalqui el dèbil de la cursa del benestar i reparteixi els dividends nacionals entre els capaços de sobreviure a la jungla del capitalisme ferotge, i uns tocs de populisme freak per generar la confiança de la clientela, li reporten molts adeptes al seu pensament més enllà de les aules universitàries, és clar. Però de moment ell és a veure-les venir mentre treballa el planter i no deixava de repetir que no es presentarà a les eleccions...al Barça, cada cop que algú li ho preguntava, que exactament era tothom qui feia cua a la parada.
Però abans no aterri en Sala, i si per l’habitual rum rum mediàtic del seu discurs s’ha de mesurar, és probable que el proper president de la Generalitat sigui el rei Artur i la cronista de palau la inefable Pilar Rahola transmutada en Yasmine Reza a la manera local. El seu contrincant santjordiesc, en Gabriel Pernau, autor d’una biografia sobre en Montilla, va quedar a anys llum. Un senyal, potser?
El millor símptoma d’aquesta diada, que evidentment no serà prou valorat perquè el país li dona un interès residual, és que els llibres i els autors en català han tret el vendre de pena hi ha estat els més venuts. Això mentre no ressusciti en Larsson, és clar. Vull dir que probablement només és un miratge (ho sento per en Xavier Bosch), i que l’any vinent desembarcarà qualsevol oportunista convers a la tradició catalana, i s’emportarà tots els trumfos i les gràcies, lloances i agraïments de les classes dirigents, les polítiques, les culturals i les financeres. A Catalunya ja hi estem fets a aquesta mena de personatges camaleònics de les fidelitats, i sempre hi ha carrers per batejar.
No se si va ser una simple picada d’ull meteorològica o un senyal diví entès fins i tot pels ateus, però quan e les 9 de la nit un breu ruixat va buidar la Rambla de Catalunya, els autors van marxar cap a casa, es veien ja les primeres roses trepitjades per terra i els bars i restaurants s’omplien de gom a gom, la consciència de que la diada de sant Jordi havia acabat, i que la vida tornava a ser tan dura com sempre es va instal•lar damunt la cansada pell de la ciutat. A l’endemà els diaris anirien plens de cròniques d’un dia joiós, però res de tota aquella facècia alteraria la fatídica veritat. I la veritat, com diu el poeta, mai no és trista, el que no te és remei.
Joan Antoni Samaranch
Una persona sempre acomodatícia amb el poder, autoritari i violent, fàctic o democràtic, ja fos el franquisme, la Caixa, la Generalitat o l’olimpisme no es mereix, ni de bon tros, tal exagerat allau de lloances submises, ni carrers, ni mèrits mortuoris d’estat. Al cap i a la fi, si va treballar pels JJOO de Barcelona ho va fer per l’interès del seu COI i per posar la consciència en pau.
iTunes
La pàgina de música feta a Catalunya que, amb motiu de la diada de Sant Jordi, encara avui podeu trobar a la botiga virtual d’Apple, no només és un excel•lent manera de fer vendre la música catalana, sinó que situa en primer pla de la modernitat global, i en igualtat de condicions, els músics del país amb els de la resta del món. Ens agradaria que durés més dies i amb una major oferta.
22/4/10
LA DIADA DE L’AUTOESTIMA
Ni Constitucional, ni Millet, ni crisi, ni Pretòria; avui és el dia nacional de l’autoestima dels catalans, altrament dit: sant Jordi. Si hi ha una data en el calendari internacional en la que, per damunt de qualsevol nacionalitat reconeguda o no, val la pensa ser català abans que res, és tal dia com avui, que ja ens convé.
I el millor del cas és que potser no som gran cosa, ni tan sols uns lectors excel•lents, però no conec cap altre país que tingui un dia on la gent es regali roses i llibres, i fins i tot es digui que s’estima sense que ho hagin d’insinuar uns grans magatzems. Digueu-me cursi, però crec que només per això, ja paga la pena sentir-se i ser únicament català, al menys un dia a l’any.
I ara feu-me el favor de sortir al carrer i gaudir de la diada, que com deia l’enyorat Joan Monleón amb els Pavesos fa anys: El dia de sant ordi és un dia regalat, estaven fent un tracte una xurra i un soldat. I potser també és això aquesta diada; la llibertat promíscua de a primavera.
Dit a el Món a RAC 1 el 23.04.10
I el millor del cas és que potser no som gran cosa, ni tan sols uns lectors excel•lents, però no conec cap altre país que tingui un dia on la gent es regali roses i llibres, i fins i tot es digui que s’estima sense que ho hagin d’insinuar uns grans magatzems. Digueu-me cursi, però crec que només per això, ja paga la pena sentir-se i ser únicament català, al menys un dia a l’any.
I ara feu-me el favor de sortir al carrer i gaudir de la diada, que com deia l’enyorat Joan Monleón amb els Pavesos fa anys: El dia de sant ordi és un dia regalat, estaven fent un tracte una xurra i un soldat. I potser també és això aquesta diada; la llibertat promíscua de a primavera.
Dit a el Món a RAC 1 el 23.04.10
19/4/10
A FAVOR DELS ‘PROGRES’
Des que el neoliberalisme ideològicament més conservador s’ha instal•lat al moll de l’os de la poruga societat local gràcies, en bona part, els esforços d’un nombrós col•lectiu d’opinadors periodístics, la cacera al ‘progre’ s’ha instaurat com a exponent de la màxima capacitat de producció d’una idea original que es repeteix com a argument principal a columnes i tertúlies.
Però tu encara ets ‘progre’? em va preguntar un dia el periodista de la Vanguardia Jordi Barbeta. Li vaig respondre que si i em va fitar amb mirada pietosa. Evidentment, jo era una persona fora de registre, una ànima a salvar, un boc expiatori de tots els mals del país i, àdhuc, de part del món. Ell, com la Pilar Rahola, en Xavier Sala Martín, la majoria de firmes de prestigi del seu diari i una bona colla a remolc, s’han instal•lat en la tesi de què, la gent d’esquerres és culpable de gairebé tot. Abastant un ampli ventall de causes que van del fracàs escolar a la pau impossible entre Israel i Palestina, de la velocitat limitada a 80 a les querelles contra Garzón o dels problemes de convivència amb immigració als retards de rodalies, gairebé tots els articles i comentaris en tertúlies, tenen com a conclusió que la culpa d’un o altre conflicte és dels ‘progres’ que van deixar que Franco morís de vell, que no van inculcar l’educació en valors, que van fomentar la idea de que en aquest país hi cap tothom o que ara pretenen instaurar un control exacerbat i propi d’estat autoritaris sobre el ciutadà. I així, el tret damunt el vell ‘progre’ s’ha convertit en un dels esports mediàtics del país.
El com s’ha arribat a aquesta situació, sobretot tenint en compte que moltes de les idees que ara blasmen les van defensar fins no fa tants anys tant aferrissadament com ara les critiquen, no és tan complex com pugui semblar, és més qüestió de crear tendència que de vertebrar pensament.
L’onada internacional de pensament conservador generada durant els anys posteriors a la caiguda del mur i el fals miratge del neoliberalisme de l’era Bush, es van instal•lar a Catalunya, amb retard com sempre, i hi han acabat quallant. L’arribada del tripartit el govern, els desgavells entre els socis, amplificats en la segona legislatura perquè les grans espifiades van a càrrec d’Iniciativa; el treball de lobbies com les Fundacions Catalunya Oberta, CatDem, Jordi Pujol i fins i tot e-cristians; la participació entusiasta de mitjans de comunicació d’ordre i seny sempre temorosos de que els ciutadans a qui representen perdin qualsevol lleu privilegi; la col•laboració d’altres comunicadors que, des dels sues propis mitjans, s’han apuntat amb alegria a la tesi que dona audiències i l’adhesió d’algun filòsof orfe de projecte, dels ressentits habituals que sempre hi ha i d’algun arribista que mira de treure’n algun profit; han acabat convertint l’opinió pública catalana en una corriola de pensament únic molt poderosa i incapaç de ser contestada amb es mateixes forces i, sobretot, idèntica esportivitat argumental.
Amb això no vull dir que aquest vendaval anti progressista no sigui lícit, només faltaria; el que vull dir es que comença essent crític, continua essent tendenciós i acaba essent sectari, demagògic i malèvol, just algunes de les característiques que els opinants atorguen al pensament d’esquerres. El simplisme argumental que atorga gairebé tots els mals de la societat al pensament d’esquerres, això quan no se’l relaciona directament amb la dictadura stalinista, no te cap ni peus. És com negar la intel•ligència a qui va inventar la roda o descobrir el foc, i no és la intenció d’aquest article la justificació; la història s’explica per si sola, no per les interpretacions que en faci cap columnista. Ara bé, negar la transcendència positiva del pensament i les polítiques d’esquerres en el món contemporani és tenir una capacitat de producció d’idees molt limitada i una visió del món escassa, dues xacres ben grosses.
Josep Mª Benet i Jornet
El Max d’Honor al dramaturg demostra que els catalans no som antipàtics per naturalesa. Arreu d’Espanya hi ha gent educada i culte, com la que ha atorgat el guardó al pare de Poblenou, Nissaga de poder o Ventdelplà, que entén que Espanya és un conglomerat de cultures, llengües i històries riques i diferents. Cap membre del TC no deu haver vist un espectacle d’en Benet i Jornet, és clar.
Algirdas Semeta
Els creadors no en tenien prou amb la pirateria, que ara va la inefable burocràcia de Brussel•les i dictamina que un llibre digital no és un producte cultural sinó un servei, i que cal aplicar-hi l’IVA del 16, aviat del 18 a espanya. A més de llegir poc, el comissari de la fiscalitat de la UE, es deu descarregar pelis de franc amb l’ADSL del despatx. Adéu IVA 0 als llibres aviat, segur.
Però tu encara ets ‘progre’? em va preguntar un dia el periodista de la Vanguardia Jordi Barbeta. Li vaig respondre que si i em va fitar amb mirada pietosa. Evidentment, jo era una persona fora de registre, una ànima a salvar, un boc expiatori de tots els mals del país i, àdhuc, de part del món. Ell, com la Pilar Rahola, en Xavier Sala Martín, la majoria de firmes de prestigi del seu diari i una bona colla a remolc, s’han instal•lat en la tesi de què, la gent d’esquerres és culpable de gairebé tot. Abastant un ampli ventall de causes que van del fracàs escolar a la pau impossible entre Israel i Palestina, de la velocitat limitada a 80 a les querelles contra Garzón o dels problemes de convivència amb immigració als retards de rodalies, gairebé tots els articles i comentaris en tertúlies, tenen com a conclusió que la culpa d’un o altre conflicte és dels ‘progres’ que van deixar que Franco morís de vell, que no van inculcar l’educació en valors, que van fomentar la idea de que en aquest país hi cap tothom o que ara pretenen instaurar un control exacerbat i propi d’estat autoritaris sobre el ciutadà. I així, el tret damunt el vell ‘progre’ s’ha convertit en un dels esports mediàtics del país.
El com s’ha arribat a aquesta situació, sobretot tenint en compte que moltes de les idees que ara blasmen les van defensar fins no fa tants anys tant aferrissadament com ara les critiquen, no és tan complex com pugui semblar, és més qüestió de crear tendència que de vertebrar pensament.
L’onada internacional de pensament conservador generada durant els anys posteriors a la caiguda del mur i el fals miratge del neoliberalisme de l’era Bush, es van instal•lar a Catalunya, amb retard com sempre, i hi han acabat quallant. L’arribada del tripartit el govern, els desgavells entre els socis, amplificats en la segona legislatura perquè les grans espifiades van a càrrec d’Iniciativa; el treball de lobbies com les Fundacions Catalunya Oberta, CatDem, Jordi Pujol i fins i tot e-cristians; la participació entusiasta de mitjans de comunicació d’ordre i seny sempre temorosos de que els ciutadans a qui representen perdin qualsevol lleu privilegi; la col•laboració d’altres comunicadors que, des dels sues propis mitjans, s’han apuntat amb alegria a la tesi que dona audiències i l’adhesió d’algun filòsof orfe de projecte, dels ressentits habituals que sempre hi ha i d’algun arribista que mira de treure’n algun profit; han acabat convertint l’opinió pública catalana en una corriola de pensament únic molt poderosa i incapaç de ser contestada amb es mateixes forces i, sobretot, idèntica esportivitat argumental.
Amb això no vull dir que aquest vendaval anti progressista no sigui lícit, només faltaria; el que vull dir es que comença essent crític, continua essent tendenciós i acaba essent sectari, demagògic i malèvol, just algunes de les característiques que els opinants atorguen al pensament d’esquerres. El simplisme argumental que atorga gairebé tots els mals de la societat al pensament d’esquerres, això quan no se’l relaciona directament amb la dictadura stalinista, no te cap ni peus. És com negar la intel•ligència a qui va inventar la roda o descobrir el foc, i no és la intenció d’aquest article la justificació; la història s’explica per si sola, no per les interpretacions que en faci cap columnista. Ara bé, negar la transcendència positiva del pensament i les polítiques d’esquerres en el món contemporani és tenir una capacitat de producció d’idees molt limitada i una visió del món escassa, dues xacres ben grosses.
Josep Mª Benet i Jornet
El Max d’Honor al dramaturg demostra que els catalans no som antipàtics per naturalesa. Arreu d’Espanya hi ha gent educada i culte, com la que ha atorgat el guardó al pare de Poblenou, Nissaga de poder o Ventdelplà, que entén que Espanya és un conglomerat de cultures, llengües i històries riques i diferents. Cap membre del TC no deu haver vist un espectacle d’en Benet i Jornet, és clar.
Algirdas Semeta
Els creadors no en tenien prou amb la pirateria, que ara va la inefable burocràcia de Brussel•les i dictamina que un llibre digital no és un producte cultural sinó un servei, i que cal aplicar-hi l’IVA del 16, aviat del 18 a espanya. A més de llegir poc, el comissari de la fiscalitat de la UE, es deu descarregar pelis de franc amb l’ADSL del despatx. Adéu IVA 0 als llibres aviat, segur.
14/4/10
SEGUIM BAIXANT
Si a finals d’any es feien públiques les dades de l‘edició a Catalunya el 2008 i sabíem que l’edició en castellà va créixer un 5’3%, mentre que en català va baixar un 0’4% (el 26% dels llibres editats, un 1’5% menys que al 2007 amb una caiguda de la tirada del 3’9% i de la facturació del 0’4), ara tenim dades de l’edició del 2009 a l’estat. El resultat és poc afalagador per la industria local: seguim baixant. Mentre que a Madrid s’han editat 23.972 títols, a Catalunya només 20.871, adéu a la capitalitat espanyola de l’edició. Només en una cosa anem al davant, en la quantitat de volums: 35’8% a Madrid contra el 41’7% aquí. Però no ens enganyem perquè les coses van de mal borràs, el sector editorial espanyol ha caigut un 13% en un any, passant de publicar 86.330 títols a 74.521, dels quals, per cert, només 5.651 són reedicions. Els llibres en català són 8.379 (l’11’2%), la segona llengua després del castellà.
L’estadística de la producció editorial del 2009, que ha publicat l’institut dedicat a aquests afers, te altres dades significatives. La tirada mitjana d’un llibre és de 2.467 exemplars, un 16’7% menys que el 2008, i el nombre total de volums se situa en el nivell més baix dels darrers deu anys, amb 183’87 milions. I que ningú no es pensi que això és degut al creixement del llibre electrònic, perquè les seves xifres són encara poc significants.
El que més s’edita són llibre literaris, 20.892, després els de ciències socials, amb 15.741 i molt lluny la psicologia, la religió i altres coses de l’esperit, amb 5.804. No entenc com no s’editen més llibres d’aquest estil amb la fal•lera que hi ha per l’autoajuda, la nova espiritualitat i totes aquestes coses. Remuntaríem cap al cel.
L’estadística de la producció editorial del 2009, que ha publicat l’institut dedicat a aquests afers, te altres dades significatives. La tirada mitjana d’un llibre és de 2.467 exemplars, un 16’7% menys que el 2008, i el nombre total de volums se situa en el nivell més baix dels darrers deu anys, amb 183’87 milions. I que ningú no es pensi que això és degut al creixement del llibre electrònic, perquè les seves xifres són encara poc significants.
El que més s’edita són llibre literaris, 20.892, després els de ciències socials, amb 15.741 i molt lluny la psicologia, la religió i altres coses de l’esperit, amb 5.804. No entenc com no s’editen més llibres d’aquest estil amb la fal•lera que hi ha per l’autoajuda, la nova espiritualitat i totes aquestes coses. Remuntaríem cap al cel.
TENIM UN PROBLEMA
El cas Egunkaria, el cas Garzón o la sentència de l’Estatut, la suma de recents arbitrarietats judicials és llarga, completin-la vostès mateixos.
Intocat després de la dictadura i intocable en ser una de les tres potes reconegudes de l’estat de dret, el poder judicial és hereu de la més rància tradició autoritària, retrògrada, involucionista, i carca fabricada pel franquisme.
Aquesta poderosa maquinària antidemocràtica va estar a l’expectativa, per si era depurada, durant l’època de la UCD i va restar parcialment desactivada durant bona part dels governs de Felipe González, però va renéixer amb Aznar i ara és el sentinella que vetlla la travessa del desert del PP atiant amb ràbia els altres dos poders: el legislatiu i l’executiu.
És el que passa per polititzar els orgues judicials, que després et claven la ganivetada i es fan els amos.
I si no com m’expliquen que el Consell General del Poder Judicial hagi fet el comunicat contra els que han manifestat llur repulsa pel processament de Garzón gairebé al dictat de l’inefable Federico Trillo?
A Espanya hi ha un problema que es diu poder judicial.
Dit a El Món a RAC 1 el 14.04.10
Intocat després de la dictadura i intocable en ser una de les tres potes reconegudes de l’estat de dret, el poder judicial és hereu de la més rància tradició autoritària, retrògrada, involucionista, i carca fabricada pel franquisme.
Aquesta poderosa maquinària antidemocràtica va estar a l’expectativa, per si era depurada, durant l’època de la UCD i va restar parcialment desactivada durant bona part dels governs de Felipe González, però va renéixer amb Aznar i ara és el sentinella que vetlla la travessa del desert del PP atiant amb ràbia els altres dos poders: el legislatiu i l’executiu.
És el que passa per polititzar els orgues judicials, que després et claven la ganivetada i es fan els amos.
I si no com m’expliquen que el Consell General del Poder Judicial hagi fet el comunicat contra els que han manifestat llur repulsa pel processament de Garzón gairebé al dictat de l’inefable Federico Trillo?
A Espanya hi ha un problema que es diu poder judicial.
Dit a El Món a RAC 1 el 14.04.10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)