EL PERIODISME D’AHIR I EL D’AVUI

Abans que passin pàgina els vull dir que no considero que analitzar el futur del periodisme sigui endogàmia, més aviat ho inscric en la necessitat de buscar noves claus que ens permetin interpretar el món de demà; un fet imprescindible per saber-nos vius. L’Agustí Pons (Barcelona 1947) ho fa des de la panoràmica del món d’ahir que ha explicat com a periodista durant anys. Conec Agustí Pons des de mitjans dels vuitanta, quan dirigia la secció de cultura de l’Avui i jo hi col•laborava modestament. Ell feia de periodista des que jo tenia tres anys. Ara està jubilat, i jo encara brego amb articles, tertúlies i fornades d’estudiants que diuen voler ser periodistes. L’Agustí potser és el darrer representant del periodisme d’ahir (i ho dic amb respecte i reconeixement), i jo un dels primers juràssics a extingir del periodisme d’avui. Representem dos moments que han coincidit sense que el xoc hagi estat ni necessàriament catastròfic ni enriquidor. Potser si hi hagués hagut una mica de sang política i professional entre ambdues generacions de periodistes ara no coincidiríem en tantes anàlisis, generalment poc afalagadores, sobre el futur d’aquest vel ofici que és el d’interpretar el món.
Sense gota de nostàlgia, amb escasses però contundents batalletes i amb l’habitual prosa sòbria, exquisida i d’una rotunda claredat expositiva, l’Agustí posa paraules a les imatges que ha viscut durant tota una vida dedicada amb passió a l’ofici a ‘Cartes a Clara, una periodista del segle XXI’ (Meteora). Jo, per contra, encara miro les imatges de la vida i intento interpretar-les per no tornar-me boig del tot i, de passada, guanyar-me les garrofes.
Després d’anys d’escriure sobre llibres, escriptors, i els fets que van viure o protagonitzar, a l’Agustí li ha quedat vocació d’Setefan Zweig. El món d’ahir és el seu, interpretat en clau del periodisme de l’època, el periodisme que va erigir la torre de Babel de la presumpta objectivitat que va fer dels fets la única raó d’existir. Avui, ni els fets són transcendents per a l’opinió pública i les empreses que la representen, ni els futurs periodistes tenen en la piràmide invertida i les cinc W el motiu dels seus futurs neguits. Els temps han canviat, poeta.
Homenatjo el reconeixement en el mestratge dels antic herois que fa Pons al llibre, de Sagarra a Xammar passant per Sentís o Pla. Reconec el prestigi que, pel periodisme català de finals del segle XX, va exercir l’Avui d’aquella època al que va dedicar bona part dels seus anys d’ofici. Enyoro les seves lliçons d’honestedat professional i humilitat personal que el van portar a “una retirada silent per a poder escriure en llibertat”, com diu ell mateix; però no entenc la seva rancúnia, a voltes sectària, cap a les esquerres europees, com si el liberalisme catòlic hagués estat aliè als grans conflictes històrics que van marcar el segle XX europeu i hagués estat capaç de tenir-ne la resposta precisa, i la falta d’autocrítica historicista cap a les idees que defensa. Pretendre convèncer les ‘Clares’ que volen ser periodistes a còpia de dir que els comunistes es mengen els nens crus és, avui en dia, una empresa poc útil. Amic Pons, hauries de saber que els joves d’avui consideren tan sospitosos els que diuen salvar la humanitat com els que efectivament la salven de les faus de qui sigui.
Però malgrat els seus prejudicis anti progressistes que han exercit un bon mestratge en herois del periodisme d’opinió de la premsa actual, i el to sovint paternalista amb la tal Clara, la reflexió sobre periodisme d’ahir de l’estimat Agustí Pons és lúdica i intel•ligent, dues coses que trobo a faltar absolutament en el periodisme d’avui. Esperava una especulació intel•ligent sobre el periodisme del demà, i el que fa és una radiografia historicista i sàvia de la feina que s’està fent avui. Intentaré aprendré de tu els anys que em quedin, que potser són pocs si el periodisme, tal i com l’entenem tu i jo, acaba a mans dels gabinets de premsa.

Valentí Grau
A la indubtable categoria artística del festival de jazz de Terrassa li ha de correspondre la infraestructura. Els grans concerts, com el de Charlie Haden, no s’haurien de fer a la Jazz Cava, petita i incapaç d’acollir al públic amb la mínima comoditat exigible tan pel preu com per l’espectacle. Terrassa te sales de suficient categoria que no perjudiquen la calidesa dels concerts.

Ramon Mateu
Retallar les cançons catalanes a un minut i escaig, reduir els blocs d’informació cultural, menystenir internet i fusionar la redacció amb la de Catalunya Ràdio, com està fent el director potser faran d’iCat una emissora més comercial, i sobretot barata, però ofega la línia culturalista que, per mandat parlamentari, tot i que no preocupi a cap partit,ha de tenir aquesta ràdio pública.

BRUTALITAT SENSE GÈNERE

La violència de gènere és la brutalitat del fort contra el dèbil, és la fatxenderia del poderós contra el desvalgut, és la confirmació de que sovint, el motor de la història és el crim, l’agressió, l’aniquilament físic de l’adversari.
Quina mena d’individus poden arribar a aquesta situació? A quin perfil responen? Com pot ser que siguin persones que mantenen relacions socials normals amb amics, veïns i companys de treball, mentre a casa exerceixen el terrorisme més cruel?
A les societats immadures i puerils les coses poden anar així per molt que les lleis, les autoritats i l’opinió pública lluitem pel contrari. I la societat espanyola i catalana ho és encara molt d’immadura, si no fos així no hauríem de lamentar tantes dones víctimes d’homes que fan avergonyir la majoria de congèneres.
No n’hi ha prou amb la repulsa col•lectiva, cal repudiar aquesta mena d’individus, apartar-los de la societat com empestats.
I després educar, educar en igualtat, respecte i intel•ligència. Encara portem un llast massa gran de cultura masclista, està massa arrelada encara en la nostra fràgil civilització democràtica. Encara hi ha massa homes hereus culturals del nacional catolicisme.

Dit a El Món a RAC 1 el 29.03.10

NEGRORS, BLOGS I VERSOS

La primavera és l’estació dels que viuen al marge: els negres i criminals per no anar a la cangrí, els blocaires perquè són virtuals i els poetes perquè no són res; i tots tres gremis triomfen a la que el temps millora. Com que abril és el mes més cruel, Olot ens convida a un macrofestival que convocarà entre el 6 al 30 d’abril, a sospitosos com Leonardo Padura, Petros Márkaris, Donna Leon i Massimo Carlotto. BCNegra no està sola. És clar que, si teniu ganes de voltar-la, entre el 27 i el 30 del mateix mes, Salamanca acull el VI congrés de novel•la i cinema negre.
Per les mateixes dates, un dels blocaires més veterans i actius de la catosfera, el periodista i escriptor Albert Calls, posarà damunt paper un resum dels cinc anys que fa que omple frenèticament el blog ‘El quadern d’Albert Calls, memòries digitals i companys de viatge’. La versió llibresca d’aquestes “idees, impressions, pensaments, poemes, microrelats i paranoies des de la follia quotidiana del segle XXI. Una visió de l'abisme des d'aquesta caiguda personal que és la vida dels éssers humans”, segons resumeix ell mateix, serà publicada per l’editorial El Clavell.
Quan l’encara jove poetessa Àngels Gregori va engegar el festival de poesia d’Oliva era gairebé una nena. Llavors ni s’imaginava que arribaria a la sisena edició havent-lo convertit en un referent dels festivals poètics primaverals i en la cita més important al País Valencià. Amb prou feines aspirava a fer-ne un altre. Enguany la Poefesta és demà divendres a les 8 al teatre d’Oliva, te una prèvia el dia abans i un ‘after hours’ la matinada després i, si no passa res, tindrà una edició a l’estranger la propera tardor; que no és poc per no imaginar-se res.

OBAMA EL ROIG

Als Estats Units, el poder no democràtic, el de les grans corporacions financeres, te molt mal perdre; pitjor que aquí, que ja és. Així, la reforma sanitària del president Obama, que a Europa hauria estat considerada una broma pel seu baíxíssim perfil benestant , allà hi ha qui la considera l’exemple viu del caràcter comunista del president. Cal entendre les diferents maneres d’assumir el paper interventor de l’estat en la vida de les persones i situar l’agosarament d’Obama en la seva justa mesura, que no és poca. El president ha dilapidat bona part del seu capital polític en l’esforç per aprovar la llei, ha enviat directament a una bona colla de congressistes demòcrates a galeres, perquè no guanyaran el seu escó a les pròximes eleccions de novembre i ha obert com feia temps que no passava, una bretxa política entre part de la ciutadania.
Però també ha aconseguit el que molts antecessors seus havien intentat sense èxit durant un segle, farà que els més desvalguts recuperin part de la seva dignitat com a ciutadans de primera i, sobretot, que el somni del: ‘si, podem’, segueixi viu entre milions d’ésser humans d’arreu del món. Il•lusionista o gran polític, Obama el roig, -li diuen- està reescrivint la història d’Amèrica.

Dit a El Món a RAC 1 el 24.03.10

COSES QUE VEIG, O NO, AMB LA TDT

D’aquí a deu dies la televisió analògica serà història. La TDT no es veu a tot arreu i a llocs es veu malament, però hi ha pressa en fer el canvi perquè els fabricants de tecnologia empenyen. Ara, el resultat visible de la multiplicació de l’oferta televisiva no justifica tanta parafernàlia, i encara menys la despesa que ha hagut de fer tanta gent que va curta d’armilla.

No li vull pas portar la contrària al Secretari de Comunicació del Departament de Cultura, en Carles Mundó, quan em diu que la TDT és el futur. És així, i hem de dirigir-nos a ell inexorablement i sense ambigüitats. Però tinc el tècnic de l’antena gairebé vivint a casa de tant com ha hagut de venir a intentar millorar la recepció del senyal de la televisió. I no sóc l’únic. El senyal digital exigeix unes condicions de propagació i recepció òptimes, i el territori d’aquest país és arrugat com una pansa. L’orografia perjudica els que vivim en racons de món. És clar que som minoria, perquè la majoria viu a la plana metropolitana i allà es veu bé perquè les condicions de propagació són fàcils, però considero que aquesta minoria potser es mereixeria un termini més raonable abans de desconnectar-nos del senyal de tota la vida. Perquè tanta pressa en passar pàgina?
El ministre Miguel Sebastián sosté que la TDT permet a empreses espanyoles exportar tecnologia i, en conseqüència, contractar més treballadors. Lògic, però no ens farà creure que la TDT solucionarà l’atur, oi? A més, si que potser unes quantes empreses han augmentat facturació i plantilles, però segur que és la xocolata del lloro al costat de les grans multinacionals que fabriquen aparells de TV, i aquestes fa temps que es van deslocalitzar d’aquí.
No se si m’acostumaré a veure la tele amb microtalls i pixelats; em diuen que m’hi he d’acostumar com m’he acostumat a parlar per telèfon mòbil i que marxi el senyal de tant en tant. Bo i això confio en que la tècnica millorarà aviat. Ara, al que no m’acostumaré mai no és al que no es veu, sinó al que es veu amb la TDT:
Hi ha emissores que esborronen per la nul•la qualitat del producte que ofereixen; n’hi ha que horripilen pel to agressiu, sovint violent, de la seva línia editorial; n’hi ha que només fan que repetir el que han emès fa temps les seves homònimes provinents de l’era analògica, n’hi ha molt poques que emetin en català i, per acabar-ho d’adobar, la reciprocitat entre TV3 i Canal 9 només existeix en un sentit pel sectarisme polític del govern valencià, no pas per qüestions tecnològiques. En resum: la multiplicitat i diversitat de cadenes, un dels arguments que s’han fet valdre políticament per justificar l’irregular i precipitat desplegament de la TDT, es desmunta només petjar el comandament a distància.
Hi ha pocs diners ara per fer televisió, i multiplicar els canals encareix l’oferta i disminueix els ingressos. Fer televisió és car, i sense diners el resultat sol ser decebedor. Les televisions locals que van obtenir llicència de TDT viuen entre el naufragi i la marginalitat, els segons, tercers o quarts canals de les emissores comercials són calaixos de sastre de programes antics que no diversifiquen realment l’oferta. La intransigència agressiva ideològicament ha trobat el seu refugi a teles com Interecnomia a qui, simplement, se li hauria de retirar la llicència. Hi ha operadors, com el Grup Godó, que no acompleixen amb les condicions de la concessió en no emetre en català les hores exigides.
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, CAC, tindria moltes coses a dir sobre aquests aspectes, però entre que te una autoritat relativa i que seria rar que incomodés a segons quins grups, penso que haurem de suportar l’esborronament televisiu per molt de temps.
Si aquesta és l’oferta televisiva per la qual tots plegats ens hem rascat la butxaca i ens hem de carregar de paciència per suportar els seus enormes dèficits tecnològics, francament, ens podíem haver esperat tranquil•lament un o dos anys més.

Miguel Angel Martín
A voltes quan alguns socialistes catalans es posen nerviosos els surt una penosa deriva sectària. Quan aquesta actitud li apareix a un xitxarel•lo amb càrrec, la cosa es torna bilis de trinxeraire tavernari. Si van impulsar una llei per garantir la independència dels mèdia públics, a que venen les queixes per la feina rigorosa dels seus professionals? Que tenen por de perdre el poder?

Josep Maria Balcells
Si Mònica Terribas fos la ‘portaveu dels crítics’, com diu l’ex periodista i ara diputat socialista, llavors el que va fer ell durant la seva etapa als informatius de TVE a Catalunya va ser fer de corifeu del poder. Posats a pagar per la tele pública, els ciutadans prefereixen una veu pròxima als seus problemes que la d’algú que condescendeix amb els poderosos què li paguen la nòmina.

D’EXPOS, NOIES I SHAKESPEARE

“Fes una exposició per divulgar la projecció exterior de la literatura catalana”, va encomanar-li el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, a l’escriptor Esteve Miralles. I amb infinitament menys diners que els 300 mil euros que ha pagat la Generalitat per la broma sobre els amics i les festes de Quim Monzó, en Miralles i el professor Enric Gallen han enllestit ‘Ficcions enfora! La literatura catalana exporta relats: 101 veus que conten històries’, una expo panoràmica i endreçada per temàtiques, però que ni pretén ni pot ser exhaustiva, sobre el tema. S’inaugura el dia 8 al Palau Moja i fins el 13 de juny hi haurà temps per què tothom qui no hi surti la pugui blasmar.
Amb diners o no, el festival Shakespeare de Mataró, una cita cultural estiuenca amb sentit i projecció que atrau al duo Miralles Gallen, no es tornarà a fer més al marc incomparable de la Masia Ribot, lloc que es pot veure cada tarda a TV3 doncs és un dels escenaris de la sèrie ‘La Riera’. El motiu és clar i lògic: el regidor de cultura de la ciutat vol evitar que es barregi més l’esdeveniment teatral amb els prostíbuls que es volen fer a Mataró.
Que te a veure Shakespeare amb els puticlubs? Que el promotor dels equipaments sexuals, Josep Maria Colomer Ribot és el propietari de la finca on es fa el festival. Les males llengües ja han fet córrer que cedeix el mas i va pagar el pantagruèlic sopar de la primera edició a canvi de la llicència dels prostíbuls. Però res més lluny de la realitat, al contrari. Si hagués obtingut la llicència per fer un turisme rural a la masia, tal i com va demanar, en Shakespeare mai no hauria trepitjat can Ribot. Però a la llengua se li fa dir el que la fel vol.

QUAN LES AULES ES BUIDEN, EL SABER OCUPA LLOC

Estic d’acord amb el conseller Maragall: l’educació és un servei d’interès general per al país. És per això que no em cap al cap que no hagi fet prou per evitar la situació a la que s’arriba avui amb la vaga de mestres. Fa temps que tinc la sensació que, el que menys importa tan als mestres com a l’administració són els estudiants, llur formació i les seves famílies. Uns perquè viuen perpètuament ancorats en un gremialisme tronat, i els altres perquè fan de l’educació un terreny, o d’adotzenament ideològic, o de baratament polític.
Si uns i altres es prenguessin seriosament i generosa el futur de l’educació, com pertoca a la feina d’un i altre col•lectiu; l’ensenyament seria realment considerat per tothom un interès general de país i no s’arribaria a vagues com les que avui buidaran les aules.
Ja l’aixecarem dreta la paret, deia el meu avi quan no em sabia les taules de multiplicar. Pobre home, poc es podia imaginar que una cosa tan sagrada per la seva generació com era poder aprendre de lletra, acabaria convertint-se en un instrument de mercadeig polític.
Així, com podem pretendre que el saber tingui el prestigi que li pertoca?

Dit a RAC 1 el 17.03.10