Són tant ogres les societats de gestió que l’any 2009 Centro Español de Derechos Reporgráficos (CEDRO), entitat que representa els drets dels escriptors i editors, va acollir a 2000 nous socis (ara en són 17.687) i va recaptar un 41% menys de calés. L’individu que pirateja un llibre es mereix un respecte, l’autor que l’ha escrit no. Per què? Ens expliquen que a finals de 2008 Círculo de Lectores va publicar la novel•la Silencio sepulcral, d'Arnaldur Indridason, amb traducció d'Enrique Bernárdez (copyright de traducció i edició d'RBA 2008). A començaments de febrer d’enguany i coincidint amb BCNegra, RBA edita un nou llibre d'Arnaldur Indridason, La mujer de verde, amb traducció d'Enrique Bernárdez. El cas és que Silencio sepulcral i La mujer de verde son la mateixa novel•la; traduïda pel mateix traductor i amb copyright de la mateixa editorial. Per què, dons, el canvi de títol sense explicació?
Algú es va oblidar de convidar al lliurament del premi Ramon Llull de novel•la al nou flamant president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, CoNCA, Francesc Guardans. A penúltima hora i amb enorme discreció es va resoldre l’embolic sense més problemes, cosa que si hagués estat Bru de Sala potser no hauria estat així. Per què se’l van oblidar, per la intimitat en que es va fer l’acte, fins l’any passat multitudinari i caríssim, o per què ningú no va pensar en el CoNCA?
Després d’incorporar recentment segells com Edebé, SM-Cruïlla, Barcanova i Belacqua, entre d’altres, Leqtor.com anuncia la propera entrada de 27 editorials més al portal de venda de llibres digitals. Però si hi ha tants segells, per què hi ha encara tan pocs títols, tant complicat és posar-los a les lleixes virtuals?
24/2/10
22/2/10
BOMBERS AMB FOC
Els caps dels bombers d’elit catalans, GRAF, carreguen contra els bombers d’elit del ministeri de Medi Ambient,. BRIF, i després d’encendre el foc amb acusacions molt fortes, acaben dient que: “estem fent un esforç per alguna cosa que no s’ho val”, en referència al bosc cremat bo i comparant-lo amb les vides dels seus cinc companys de Lleida morts. Bona aquesta.
Pel mig hi barregen una responsabilitat de la societat que es nova en tot aquest cacau i, per acabar-ho d’adobar, la directora general de Prevenció i Extinció de Incendis, Olga Lanau, es fa la sorda i continua assistint a les sessions de la comissió com qui va a missa de dotze.
Sisplau, que algú posi el punt i final a aquest joc de despropòsits en que s’ha convertit la comissió d’investigació del foc d’Horta. Si és cert que les conclusions d’una comissió d’investigació solen estar dades i beneïdes des de la primera sessió i les coses no solen passar a majors, que acabin quan abans amb aquesta perquè el país pot acabar més cremat dels consellers Saura i Baltasar del que ja ho està.
Dit a el Món a RAC 1 el 23.02.10
Pel mig hi barregen una responsabilitat de la societat que es nova en tot aquest cacau i, per acabar-ho d’adobar, la directora general de Prevenció i Extinció de Incendis, Olga Lanau, es fa la sorda i continua assistint a les sessions de la comissió com qui va a missa de dotze.
Sisplau, que algú posi el punt i final a aquest joc de despropòsits en que s’ha convertit la comissió d’investigació del foc d’Horta. Si és cert que les conclusions d’una comissió d’investigació solen estar dades i beneïdes des de la primera sessió i les coses no solen passar a majors, que acabin quan abans amb aquesta perquè el país pot acabar més cremat dels consellers Saura i Baltasar del que ja ho està.
Dit a el Món a RAC 1 el 23.02.10
L’ART, EL MERCAT, LA POLÍTICA
Mentre Arco sotsobra per la crisi i el cansament del mercat, al Parlament fins i tot l’oposició en pes ha felicitat l’Institut Ramon Llull per la presència catalana a la Biennale veneciana i el CoNCA es prepara per coordinar els grans centres artístics locals. També amb vaques magres art i mercat topen, però ara la creació no en surt tan malparada; a Catalunya en sabem d’això.
M’ho recordava la memòria de Maria Lluïsa Borràs en una entrevista d’en Llàtzer Moix: “L’art està dominat pel mercat, les xarxes de museus i la política”. Tenia tota la raó la meva antiga professora. El problema sorgeix en temps de naufragi econòmic com el que vivim: amb el mercat ensorrat, els calaixos de les administracions buit i la política internacional posada en entredit per la incapacitat de gestionar lla tempesta, el concepte d’art coma valor econòmic se’n va en orris. Ho venen proclamant de fa temps importants altaveus mediàtics com Giornale dell’Arte o Beaux Arts; proposen un retorn a la creativitat en estat pur, allunyada de les falses tendències generades només pel valor de la plusvàlua, una reformulació dels llenguatges plàstics. Just pel que ha apostat amb encert el pavelló català a la Biennale de Venècia del 2009 (i a la que tornarà el 2011).
Mentre els assidus i entesos asseguren que Arco va a la deriva, i encara més després del barroer cop d’estat protagonitzat per IFEMA enguany, al Parlament de Catalunya totes les forces polítiques lloaven públicament la feina feta per l’Institut Ramon Llull i el comissari Valentí Roma a la mostra de Venècia. Paradoxa o visió de futur?
Amb les arts plàstiques no se sap mai; qualsevol petit canvi de rumb de l’economia pot rellançar de nou el mercat artístic fins al paroxisme més esperpèntic oblidant la constricció que està vivint actualment, aquesta nova mirada endins que dona opcions de protagonisme als creadors per si mateixos, al marge dels mercaders. Les coses són com són i, en situació normal, les paraules de Maria Lluïsa Borràs no són una profecia, són la realitat.
Catalunya no ha capitalitzat mai el mercat artístic. El sistema de galeries va tenir uns certs anys de glòria, en part a l’empara de París,que si que centralitzava el mercat, però a hores d’ara, tot i els cíclics intents de revifar-lo, no passa de ser una llotja per al petit i classista consum intern. Acollides al paraigües de la fira madrilenya s’han recuperat durant els anys de bonança econòmica, però això forma ja part del passat. Avui l’oferta galerista és, en nombrosos casos, fins i tot mediocre. L’Arts Santa Mònica, el Bòlit (Girona), la Panera (Lleida), el Tecla Sala (L’Hospitalet) o els futurs del Canòdrom (Barcelona i de l’edifici de Tabalacalera (Tarragona), ofereixen i oferiran propostes artísticament molt més potents, innovadores i amb futur. El problema, per dir-ho d ‘alguna manera, és que això no dona rendibilitat.
No som Nova York, difícilment podem aspirar a tenir les dues potes que fan funcionar l’univers de les arts plàstiques. Amb el Consell Nacional de la Cultura i les Arts coordinant les iniciatives d’arreu del territori i empentes com la del Llull amb la projecció exterior, l’art no es deslliurarà del mercat, impossible, però potser s’aconseguirà que la gestió política i les xarxes de museus interaccionin en favor dels creadors locals i puguin presentar la cultura catalana en la dimensió que realment li pertoca.
No aspirar a ser subseu regional d’un mercat quins designis es gestionen molt lluny d’aquí és una actitud raonable, treballar perquè els més de 45.000 visitants que va tenir el pavelló català a la BIenanle coneguin i entenguin la dimensió real de la cultura catalana és una ambició lògica i d’obligat acompliment. Després el mercat acabarà decidint, però ja se sap que el seu poder és tant omnímode com fràgil, i que una ventada el fa trontollar. Ja ho deia Maria Lluïsa Borràs, que calia obrir finestres; els corrents d’aire són saludables.
Miguel Poveda
El millor àlbum del 2009 és Coplas del querer, i el millor disc de flamenc és Morente flamenco, ambdós del cantaor badaloní, que amb 36 anys és un dels millors representants arreu del món de la creativitat de la cultura catalana. Allunyat voluntàriament de la faràndula que envolta el flamenc i concentrat sempre en la seva feina, Poveda és un mestre; títol que no pot tenir tothom.
Maria Mercè Roca
La Comissió de Política Cultural del Parlament, que l’escriptora presideix, ha rebutjat la compareixença del conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, per donar explicacions del desviament de fons de Fèlix Millet i Jordi Montull, per la venda de l’arxiu Centelles i sobre la situació del Consell de les Arts (CoNCA). No és aquesta la transparència que sempre ha pretès el conseller.
M’ho recordava la memòria de Maria Lluïsa Borràs en una entrevista d’en Llàtzer Moix: “L’art està dominat pel mercat, les xarxes de museus i la política”. Tenia tota la raó la meva antiga professora. El problema sorgeix en temps de naufragi econòmic com el que vivim: amb el mercat ensorrat, els calaixos de les administracions buit i la política internacional posada en entredit per la incapacitat de gestionar lla tempesta, el concepte d’art coma valor econòmic se’n va en orris. Ho venen proclamant de fa temps importants altaveus mediàtics com Giornale dell’Arte o Beaux Arts; proposen un retorn a la creativitat en estat pur, allunyada de les falses tendències generades només pel valor de la plusvàlua, una reformulació dels llenguatges plàstics. Just pel que ha apostat amb encert el pavelló català a la Biennale de Venècia del 2009 (i a la que tornarà el 2011).
Mentre els assidus i entesos asseguren que Arco va a la deriva, i encara més després del barroer cop d’estat protagonitzat per IFEMA enguany, al Parlament de Catalunya totes les forces polítiques lloaven públicament la feina feta per l’Institut Ramon Llull i el comissari Valentí Roma a la mostra de Venècia. Paradoxa o visió de futur?
Amb les arts plàstiques no se sap mai; qualsevol petit canvi de rumb de l’economia pot rellançar de nou el mercat artístic fins al paroxisme més esperpèntic oblidant la constricció que està vivint actualment, aquesta nova mirada endins que dona opcions de protagonisme als creadors per si mateixos, al marge dels mercaders. Les coses són com són i, en situació normal, les paraules de Maria Lluïsa Borràs no són una profecia, són la realitat.
Catalunya no ha capitalitzat mai el mercat artístic. El sistema de galeries va tenir uns certs anys de glòria, en part a l’empara de París,que si que centralitzava el mercat, però a hores d’ara, tot i els cíclics intents de revifar-lo, no passa de ser una llotja per al petit i classista consum intern. Acollides al paraigües de la fira madrilenya s’han recuperat durant els anys de bonança econòmica, però això forma ja part del passat. Avui l’oferta galerista és, en nombrosos casos, fins i tot mediocre. L’Arts Santa Mònica, el Bòlit (Girona), la Panera (Lleida), el Tecla Sala (L’Hospitalet) o els futurs del Canòdrom (Barcelona i de l’edifici de Tabalacalera (Tarragona), ofereixen i oferiran propostes artísticament molt més potents, innovadores i amb futur. El problema, per dir-ho d ‘alguna manera, és que això no dona rendibilitat.
No som Nova York, difícilment podem aspirar a tenir les dues potes que fan funcionar l’univers de les arts plàstiques. Amb el Consell Nacional de la Cultura i les Arts coordinant les iniciatives d’arreu del territori i empentes com la del Llull amb la projecció exterior, l’art no es deslliurarà del mercat, impossible, però potser s’aconseguirà que la gestió política i les xarxes de museus interaccionin en favor dels creadors locals i puguin presentar la cultura catalana en la dimensió que realment li pertoca.
No aspirar a ser subseu regional d’un mercat quins designis es gestionen molt lluny d’aquí és una actitud raonable, treballar perquè els més de 45.000 visitants que va tenir el pavelló català a la BIenanle coneguin i entenguin la dimensió real de la cultura catalana és una ambició lògica i d’obligat acompliment. Després el mercat acabarà decidint, però ja se sap que el seu poder és tant omnímode com fràgil, i que una ventada el fa trontollar. Ja ho deia Maria Lluïsa Borràs, que calia obrir finestres; els corrents d’aire són saludables.
Miguel Poveda
El millor àlbum del 2009 és Coplas del querer, i el millor disc de flamenc és Morente flamenco, ambdós del cantaor badaloní, que amb 36 anys és un dels millors representants arreu del món de la creativitat de la cultura catalana. Allunyat voluntàriament de la faràndula que envolta el flamenc i concentrat sempre en la seva feina, Poveda és un mestre; títol que no pot tenir tothom.
Maria Mercè Roca
La Comissió de Política Cultural del Parlament, que l’escriptora presideix, ha rebutjat la compareixença del conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, per donar explicacions del desviament de fons de Fèlix Millet i Jordi Montull, per la venda de l’arxiu Centelles i sobre la situació del Consell de les Arts (CoNCA). No és aquesta la transparència que sempre ha pretès el conseller.
18/2/10
I LA NAU VA
Sentint Iolanda Batallé explicant el projecte de la nova Galera no puc evitar pensar en la tarda que una noieta se’m va plantar al davant dient que volia escriure de dansa. No s’hi havia posat aquell dia ni jo hi vaig tenir cap mèrit, però va ser llavors quan vaig adonar-me de que la Iolanda estava començant a fer el seu viatge a Itaca i de que, anys a venir, hi arribaria sàvia i rica. Només podia desitjar-li que el camí li fos llarg. I dimecres passat, sentint-la amb discurs segur i ferm explicar la nova línia editorial de l’històric segell per a infants i joves, vaig adonar-me de que, lluny d’haver fondejat a l’illa, encara és jove, dirigeix la proa de tots els seus esforços,que vitals i intel•lectuals en aquest sentit. I la nau, va. La Galera salpa en aquest viatge amb dues noves col•leccions, Lluna Roja, que marcarà i seguirà les tendències actuals del gust lector (amb molts zoombies, vampirs i rotllo gòtic), i Bridge, que amb títols de qualitat com He jugat amb els llops de Gabriel Janer Manila (que tindrà versió cinematogràfica) buscarà el jove més adult. Al darrera, és clar, continuaran els clàssics Grumets i Corsaris, i una amplia gama de còmic i novel•la gràfica que te en la sèrie Toon Books, creada per Art Spiegelman, el seu nom més llampant. Una intensa política d’autors i el rellançament dels premis Ruyra i Folch i Torres, que recuperen protagonisme dins el cartell de Santa Llúcia, són els arguments generals que la nova directora editorial de la Galera posa en joc per fer créixer el segell en castellà i tornar-lo al lloc que es mereix en català., que és ni més ni menys el dels llibres amb que ella, vostè, jo i tants que busquem itaques, vam aprendre a llegir.
16/2/10
MESURES ESTRELLA I MESURATS ESTRELLATS
Hem passat del 7 % d’atur al 17 en dos anys. Hi ha 200 mil catalans que porten més d’un any sense feina. L’ocupació s’ha reduït en un 25 per cent a la construcció i en un 20 a la industria. L’augment de l’IVA ofegarà el consum i escanyarà els autònoms. Mentre els experts asseguren que, a curt termini, no hi ha solució per reduir l’atur, Zapatero busca aliats per un pacte anticrisi, que arriba tard i guerxo, que li permeti salvar-se de la catàstrofe. Amb aquest panorama, és una mesura estel•lar l’ampliació del subsidi en 426 euros per a aquells que hagin esgotat totes les prestacions, o és una galleda per anar traient l’aigua que s’escola per totes les vies obertes a l’economia espanyola?
D’acord amb enfortir les mesures socials, d’acord en un estat el més protector possible; l’estat del benestar és una conquesta dels treballadors i de les societats democràtiques avançades; però no ens pensem que per espectacular que sigui, i donar diners públics sempre és espectacular, és més efectiva de cara a l’objectiu final, que no és salvar el govern, sinó sortir del forat.
Dit a El Món a RAC 1 el 17.02.10
D’acord amb enfortir les mesures socials, d’acord en un estat el més protector possible; l’estat del benestar és una conquesta dels treballadors i de les societats democràtiques avançades; però no ens pensem que per espectacular que sigui, i donar diners públics sempre és espectacular, és més efectiva de cara a l’objectiu final, que no és salvar el govern, sinó sortir del forat.
Dit a El Món a RAC 1 el 17.02.10
15/2/10
REIVINDICACIÓ DE BADALONA
Aclaparades pel pes polític de la capital, les ciutats de l’àrea metropolitana tenen escassa visibilitat per la resta del país. Així, la seva potència històrica, social i cultural és sovint menystinguda pel desconeixement que hom te d’unes realitats que van més enllà del creixement demogràfic d’altres temps. Badalona, enguany capital de la cultura catalana, n’és un exemple.
Badalona te 35 barris, alguns nascuts per l’oferiment d’un alcalde franquista a acollir immigrants a canvi de guanyar-se el favor de les autoritats. També te una autopista que va partir la vila històrica en dos sense miraments i només és a deu quilòmetres de Barcelona. Aquí s’acaben els punts dèbils de la ciutat. Respecte dels primers sempre s’hi pot fer alguna cosa més, tot i que aquells barris llunyans i tristos han millorat moltíssim i s’han integrat al teixit social i urbà de la ciutat. Amb l’autopista no hi ha res a fer, i amb la proximitat a la capital, doncs cal reivindicar-se; al cap i a la fi, quan Barcino no era res, Baetulo ja era una de les ciutats més importants de la Hispània citerior. Aneu a visitar les termes romanes, la casa dels Dofins o la nova musealització de part del patrimoni pròxima a ser inaugurada i entendreu com la ciutat va créixer gràcies al comerç.
Però la realitat actual és que Barcelona fagocita de tal manera la seva conurbació, que ciutats com la que ara és capital de la cultura catalana són absolutes desconegudes per la immensa majoria de catalans. M’ho diu una veïna de Dalt Vila: “ni els taxistes saben on és”, i això que estem parlant del nucli medieval de Badalona, una insòlita joia de la trama urbana d’una ciutat de 210 mil habitants, centre mundial del bàsquet i capdavantera en la producció d’anís gràcies a la històrica fàbrica d’Anís del Mono, patrimoni viu de la industria catalana que encara destil•la la matafaluga amb els mateixos alambins de finals del segle XIX. Injustícia, impotència, o una barreja pèrfida de tot plegat?
Un ja no sap si el desconeixement sobre aquestes ciutats, claus en la construcció social, econòmica i nacional de Catalunya, és per la lògica ignorància del que tenim tan a tocar, o per la simple dimonització de les que un dia van ser vulgars suburbis de la capital, i que, contribuint al seu gloriós desenvolupament, van empenyorar història, territori, patrimoni i futur. Ara bé, no hi ha cap altra ciutat a la qual Joan Manuel Serrat li hagi cantat el seu esplendor. Recordeu-ho ‘Que bonito es Badalona en invierno y en verano...’
Sigui com sigui la realitat és tossuda, i ni totes les autopistes, ni els mal construïts barris del franquisme, van acabar amb una ciutat tan antiga com els ibers, tan dinàmica com els romans i tan moderna com la burgesia que la va fer créixer industrialment i la va abellir amb notables construccions a l’exquisit front marítim de la Rambla de Mar.
Aquesta ciutat rica, convulsa, intensa, diversa i creativa que ara posem com a exemple de la potència de la perifèria, i que fa pocs mesos ha convertit el vell pont del petroli en un mirador inèdit damunt la façana de la ciutat, te un dinamisme cultural que cal valorar; car no ha assolit la capitalitat de la cultura catalana el 2010 per que sí. A banda de l’important patrimoni ja citat, un seguit d’equipaments de primera índole (museu municipal, nova seu del conservatori, teatre Zorrilla, futur museu del còmic), una nòmina de creadors que la projecten enllà del seu territori (Miquel Poveda, Toni i Silvia Soler, Julià de Jòdar, David Cendrós...) i el protagonisme d’episodis importants per a la cultura com l’època daurada de grans concerts de pop-rock internacionals, fan de Badalona (o d’Hospitalet, Sant Boi, Terrassa, Cornellà o Santa Coloma) la metàfora exacta del que és aquest i com s’ha construït modernament aquest país. Desconèixer-la (les) és no entendre ni el que som ni cap a on anem; per això cal reivindicar-la (les) i fer-les capital cada dia.
Li Chang
Era el nom artístic del badaloní Joan Forns i Jordana (1916-1998), que va ser el mag català de més renom del segle XX. Des de fa deu anys la ciutat li dedica el seu festival de màgia que enguany, malgrat la crisi, creix amb una concentració d’associacions màgiques de Catalunya a la plaça que du el nom de l’artista, on realitzaran actuacions continuades i simultànies durant tot un matí.
Pilar Rahola
Amb les seves aparicions constants i continuades a tota mena de mitjans de tots colors, la periodista badalonina fa una intensa aportació a la desafecció dels catalans per la política. Per defensar uns arguments, per peregrins que siguin, no cal tanta cridòria i espectacle; segur que hi ha audiències que agraeixen menors dosis d’agosarada vehemència i saber escoltar una mica l’oponent.
Però la realitat actual és que Barcelona fagocita de tal manera la seva conurbació, que ciutats com la que ara és capital de la cultura catalana són absolutes desconegudes per la immensa majoria de catalans. M’ho diu una veïna de Dalt Vila: “ni els taxistes saben on és”, i això que estem parlant del nucli medieval de Badalona, una insòlita joia de la trama urbana d’una ciutat de 210 mil habitants, centre mundial del bàsquet i capdavantera en la producció d’anís gràcies a la històrica fàbrica d’Anís del Mono, patrimoni viu de la industria catalana que encara destil•la la matafaluga amb els mateixos alambins de finals del segle XIX. Injustícia, impotència, o una barreja pèrfida de tot plegat?
Un ja no sap si el desconeixement sobre aquestes ciutats, claus en la construcció social, econòmica i nacional de Catalunya, és per la lògica ignorància del que tenim tan a tocar, o per la simple dimonització de les que un dia van ser vulgars suburbis de la capital, i que, contribuint al seu gloriós desenvolupament, van empenyorar història, territori, patrimoni i futur. Ara bé, no hi ha cap altra ciutat a la qual Joan Manuel Serrat li hagi cantat el seu esplendor. Recordeu-ho ‘Que bonito es Badalona en invierno y en verano...’
Sigui com sigui la realitat és tossuda, i ni totes les autopistes, ni els mal construïts barris del franquisme, van acabar amb una ciutat tan antiga com els ibers, tan dinàmica com els romans i tan moderna com la burgesia que la va fer créixer industrialment i la va abellir amb notables construccions a l’exquisit front marítim de la Rambla de Mar.
Aquesta ciutat rica, convulsa, intensa, diversa i creativa que ara posem com a exemple de la potència de la perifèria, i que fa pocs mesos ha convertit el vell pont del petroli en un mirador inèdit damunt la façana de la ciutat, te un dinamisme cultural que cal valorar; car no ha assolit la capitalitat de la cultura catalana el 2010 per que sí. A banda de l’important patrimoni ja citat, un seguit d’equipaments de primera índole (museu municipal, nova seu del conservatori, teatre Zorrilla, futur museu del còmic), una nòmina de creadors que la projecten enllà del seu territori (Miquel Poveda, Toni i Silvia Soler, Julià de Jòdar, David Cendrós...) i el protagonisme d’episodis importants per a la cultura com l’època daurada de grans concerts de pop-rock internacionals, fan de Badalona (o d’Hospitalet, Sant Boi, Terrassa, Cornellà o Santa Coloma) la metàfora exacta del que és aquest i com s’ha construït modernament aquest país. Desconèixer-la (les) és no entendre ni el que som ni cap a on anem; per això cal reivindicar-la (les) i fer-les capital cada dia.
Li Chang
Era el nom artístic del badaloní Joan Forns i Jordana (1916-1998), que va ser el mag català de més renom del segle XX. Des de fa deu anys la ciutat li dedica el seu festival de màgia que enguany, malgrat la crisi, creix amb una concentració d’associacions màgiques de Catalunya a la plaça que du el nom de l’artista, on realitzaran actuacions continuades i simultànies durant tot un matí.
Pilar Rahola
Amb les seves aparicions constants i continuades a tota mena de mitjans de tots colors, la periodista badalonina fa una intensa aportació a la desafecció dels catalans per la política. Per defensar uns arguments, per peregrins que siguin, no cal tanta cridòria i espectacle; segur que hi ha audiències que agraeixen menors dosis d’agosarada vehemència i saber escoltar una mica l’oponent.
11/2/10
DRETS DIGITALS
Es veia a venir: la voràgine del llibre digital s’ha ajuntat amb el caràcter simbòlic, per ara, del negoci, i està ocasionant la primera fregadissa entre editors i escriptors. Els primers ofereixen contractes de cessió de drets digitals a raó del 25% del preu net de cada descàrrega, i els segons volen, com a mínim, el 20% del preu de venda al públic. Traduït el català, això vol dir que, mentre els editors no ofereixen més que un 12% real sobre el preu de venda de cada llibre electrònic, els segons reclamen no perdre diners respecte el llibre de paper i equiparar, aproximadament, el que cada escriptor ve a cobrar per la venda d’un llibre tradicional amb el digital, que surt aproximadament per la meitat de preu. La clau de volta està en saber exactament quin percentatge del preu de venda representa les comissions i taxes que apliquen els portals digitals; per entendre’ns, és com si, en el cas dels llibres de paper, els autors cobressin del preu resultant de descomptar el percentatge de llibreria i de distribuïdor, cosa inaudita ara. El panorama és el següent: hi ha potents editorials que estan fent ofertes pel 25% net, mentre que hi ha portals que ofereixen el 20% del preu de venda al públic. I com que les editorials no poden imposar els seus criteris sobre llibres dels quals, encara que en tinguin els drets en paper, no hi ha res firmat pel que fa als digitals, doncs el mercat està més obert i lliure que mai.
Les agències literàries s’escarrassen per aconseguir també el 20 i les associacions d’escriptors, mentrestant, aconsellen no perdre l’oremus per digitalitzar-se, perquè tampoc no hi ha molt a guanyar encara. I a altres països comença a imposar-se la tarifa dels editorials.
Les agències literàries s’escarrassen per aconseguir també el 20 i les associacions d’escriptors, mentrestant, aconsellen no perdre l’oremus per digitalitzar-se, perquè tampoc no hi ha molt a guanyar encara. I a altres països comença a imposar-se la tarifa dels editorials.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)