MARIA LLUÏSA BORRÀS ABRIÓ LAS VENTANAS AL ARTE

Hay personas que pasan por la vida de uno y personas que pasan en la vida de uno. De las primeras todos tenemos a centenares; de las otras hay muy pocas, pero su huella es capaz de cambiar nuestra percepción de la realidad incluso desde una modesta clase universitaria de historia del arte. La crítica de arte Maria Lluïsas Borràs (Barcelona 1932), que falleció el sábado de una insuficiencia respiratoria en Palafrugell (Girona) a los 78 años y que ayer por la tarde fue enterrada en aquella localidad de la Costa Brava, era de esa escasa especie de personas que merecen con todos los honores el título de maestros. Se lo dijo ella misma a Llàtzer Moix en una entrevista del 2004 con ocasión de haberle sido otorgada la medalla al Mérito Cultural: “he intentado abrir ventanas, y presentar aquí lo que se hacía allí. Los artistas jóvenes tienen antenas, captan los fenómenos del mundo”. Con esta actitud pionera, imagínense lo que les sucedió a aquel puñado de inquietos e ignorantes estudiantes de periodismo de la UAB que, lo único que conocían de arte, eren las entonces polvorientas salas del Palau Nacional de Montjuic.
Con el estudio y la experiencia como armas, doctorada en historia del arte por la UB y catedrática de lengua y literatura francesa de la UAB (1982), Borràs accedió a la crítica casi por roce: tenía amigos artistas, trabajó en la enciclopedia del arte de Salvat y comenzó a publicar artículos. unos sobre Calder y Duchamp en Destino llamaron la atención del editor Vergés, “porqué la habían dicho que a su crítica no le interesaba el arte normal”. Pero la suerte estaba echada.
Tiempos extraños aquellos, pero no más difíciles que ahora; el arte sigue siendo siendo un dominio maldito de minorías y “está dominado por el mercado, las redes de museos y la política”, según reconocía ella misma, que no dudó a pedirle a Ferran Mascarell, en 2004 concejal de cultura, un proyecto artístico para el Fòrum, en lugar de la medalla antes mencionada. “No cambiarás” le respondió el edil.
No lo hizo. No lo podía hacer alguien que destinó diez años de su vida a trabajar desde Nueva York, Londres y París en el que quizás fuera el libro definitivo sobre Francis Picabia, publicado en 1985, un casi desconocido y poco valorado entonces y hoy considerado uno de los grandes.
Fueron cincuenta años ejerciendo la crítica, “haciendo de puente entre el artista y el público”, según definía ella misma, treinta de los cuales en La Vanguardia. En todos esos años tuvo tiempo de escribir monografías sobre Andrés Nagel, Floreal, Ramon Pichot y Arthur Cravan, además de otros libros dedicados a Lluís Domènech i Montaner, Josep Lluís Sert y Antoni Gaudí, Eduardo Chillida, Salvador Dalí y el escultor y poeta Moisès Villèlia. Recientemente había publicado un libro sobre el artista Julio Niebla.
Maria Lluïsa Borràs fue también una de las impulsoras de la Fundació Miró de Barcelona, de la que fue secretaria general, y de la que en la actualidad era miembro de comité ejecutivo de su patronato. Además también era miembro de la Fundació Joan Brossa y de la Real Academia de Bellas Arts Sant Jordi y recientemente había publicado un libro del artista Julio Niebla.

RELLEUS I FRACTURES

Antoni Daura, propietari de la llibreria Parcir de Manresa, serà el nou president del Gremi de Llibreters. Les eleccions a junta, de finals de febrer, no es faran perquè només s’hi ha presentat una candidatura, cosa que vol dir que la proclamació serà automàtica. Daura representa la continuïtat respecte d’Imma Bellafont (La Tralla de Vic), que ha presidit el gremi durant aquests darrers quatre anys. De fet ha estat ella mateixa la que ha esmerçat un any en convèncer el manresà de formar una llista. Aquest cop no hi haurà candidatura alternativa, com als anteriors comicis, i tampoc no hi haurà la participació electoral dels llibreters de Girona, que han decidit mantenir la independència històrica del gremi al seu territori i abandonar l’acord que mantenien amb Barcelona de fa temps. El pacte de col•laboració entre els dos gremis va facilitar el desplegament associatiu del gremi a tot Catalunya, bo i que cada entitat mantenia activitats pròpies i una certa estructura. El motiu oficial de la ruptura ha estat el canvi de quotes dels associats, que a Girona han interpretat com una absorció. Segons la junta, els llibreters de Barcelona i Tarragona venien pagant una quota percentual als seus nivells de vendes, mentre que els de Girona i Lleida pagaven un mínim. Quan, en una de les darreres assemblees, la junta va promoure una unificació dels tipus de quotes a pagar per unificar l’acció del gremi a tot el país, els de Girona van decidir desfer el pacte i mantenir llur independència. Un cas similar passa a Lleida, tot i que allà el gremi està en letargia. Com que els llibreters no tenen problemes ara hi ha el Gremi de llibreters de Barcelona i Catalunya i el de Girona, cadascun a la seva.

LA XARLOTADA NUCLEAR

La més absoluta falta de rigor polític ha portat a l’estat a subhastar l’allotjament del cementiri nuclear com si fos una panera de Nadal. La mateixa manca de serietat va portar dilluns al president Montilla a dir, amb la boca petita que el caracteritza i empès pels seus socis de govern, que a Catalunya no li toca un magatzem de residus nuclears. Convergència, està a favor de l’energia nuclear, però expedientarà l’alcalde d’Ascó per haver-se postulat per acollir el cementiri. Visca la coherència. I és que al marge d’informes tècnics sempre manipulables, d’informacions interessades, d’alarmes per sort desconegudes, o de tranquil•litzants increïbles, a Espanya no hi ha criteri polític sobre l’energia nuclear. Es va tirant; qui dia passa any empeny. I quan es planteja un tema com el del magatzem, doncs esclata el festí de nyaps més propis d’una peli de Berlanga que d’un estat de dret.
Si s’ha decidit apostar per la fissió, siguin conseqüents: facin un pla nuclear, pactin amb qui puguin, i allà on toqui una central o un cementiri, doncs que s’hi posi be. La resta és una xarlotada i abusar de territoris menystinguts i necessitats com el sud d‘aquest país, que sempre és l’ase de tots els cops i encara el fan ser el dolent de la peli.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.01.10

ARA EL GALL TAMBÉ PAGA

La crisi política per la recaptació per ús de productes subjectes a drets d’autor només es pot donar en una societat analfabeta com la nostra, on el valor del creador i la seva obra no gaudeix de cap mena de respecte social. A més, si a l’assetjament de la Comisión Nacional de la Competència si contraposa l’actitud de l’SGAE de cobrar fins i tot al gall, anem pel pedregar.

Quan el logotip de l’SGAE era un gall hom deia que era l’únic cantant que no pagava. Ara el gall també paga. No és gens estrany doncs que, posant aquestes sigles al Google apareguin tota mena de pagines dedicades a blasmar, insultar i criticar la feina de la dita societat de gestió amb tota mena de grolleries, acusacions i admiracions per la mida dels genitals dels autors dels insults. Un referent a l’hora de valorar quina mena de personatges s’enfronten a una gestió complexa, i quin és l’objectiu final del litigi: no pagar. Només faltava l’informe de la Comisión Nacional de la Competencia que, des de la parcialitat i la falta de rigor més esportiu, acusa les societats de gestió d’aplicar ‘tarifes fosques i abusives’. Sense estar absolutament a favor de la manera d’actuar d’algunes d’aquestes societats, que el president de la CNC, Luis Berenguer, hagi desconvocat la reunió que li havia demanat la part denunciada en l’informe només perquè l’han criticat, és una manera de resoldre aquest conflicte, típicament espanyola, calenta i testicular, tot plegat unes formes que denoten la consideració social que mereix l’art, la cultura i els creadors en aquest país.
En el debat sobre la gestió dels drets d’autor s’hi barregen moltes coses diferents. La primera és el canvi que ha operat la comercialització dels productes culturals amb Internet, al que la majoria de velles empreses del sector no s’han pogut adaptar doncs són monstres massa grans, lents i amb moltes xacres (xarxes comercials, personal, mitjans de difusió) per combatre amb possibilitats d’èxit en un món canviant, àgil i on el muscle ja no ho és tot per sobreviure. La indústria defensa el seu vell ordre sense cap possibilitat d’èxit, car el vell ordre és això: vell i caduc.
La segona qüestió a tenir en compte és si políticament es posa en qüestió la representativitat de les societats de gestió dels drets d’autor (SGAE AGEDI, AIE i CEDRO). Si és així, com indica l’informe de la CNC, que s’acordi la nova forma que els autors i artistes tindran per defensar els seus drets, car la gestió personal resulta impossible tècnicament, lesiva per injusta respecte altres col•lectius professionals i desequilibrada entre els creadors de gran èxit i els de menor.
Les societats de gestió, que actuen a dreta llei i correctament fiscalitzades. El que cal és que les societats siguin flexibles en segons quins casos particulars (casals d’avis) i apaivaguin l’afany recaptador, assetjant perruqueries i serveis que, lluny de beneficiar-se amb la difusió de música o pel•lícules, només presten un servei complementari al client pel qual, a més, ja hi ha qui ha pagat prèviament (les emissores de ràdio i TV). Ara, les tunes, que canten temes aliens i cobrent, que paguin.
La tercera qüestió a tenir en compte és la clau de volta: quin és el valor que la societat espanyola atorgua a la creació i la cultura? Cap. La idea de que la música i les pelis han de ser de franc s’ha estès com la cosa més normal del món. El jovent diu que els discos són cars i que, bo i entendre (els conscienciats) que l’artista ha de viure d’alguna cosa, alguns sostenen que ha de ser l’estat qui ha de pagar el valor de les seves descàrregues (sic!). Però és una minoria, la majoria, analfabeta militant, mai no deixaria de cobrar per qualsevol feina, però la dels artistes li importa tres punyetes; potser creu que tots són rics com els seus ídols de plàstic i màrqueting.
Mentre aquesta idea segueixi instal•lada en la societat de res serveixen debats polítics ni informes econòmics. Millor plegar.

Joan Manuel Tresserras
Per molt que sigui conseller de comunicació no pot demanar més rigor als mitjans per haver fet pública la niciesa del seu company Josep Huguet sobre la proposta olímpica de l’alcalde Hereu. Com sap molt bé el doctor Tresserras, la feina dels periodistes és explicar allò que sabem, per molt que cogui. Per cert, un dels deures dels polítics és el de ser coherents; i Huguet no ho és.

Carles Mundó
No cal dramatitzar la devolució de llicències de TDT, estem d’acord amb el secretari de Comunicació de Cultura, el que cal reconèixer és que la implantació de la TDT és un fracàs estrepitós tant tècnic (es veu de pena), com cultural. L’argument d’oferir més canals i més català a la TV ha punxat. Hi ha molt poc més català i el que hi ha és lamentable. I això no és relatiu, és real.

CRISI I INFLEXIÓ

La llibreria Robafaves de Mataró està en un ‘punt d’inflexió’, mentre que la Viader, de Sant Feliu de Guíxols, va tancar dissabte passat. Poseu-li el nom que vulgueu, però les llibreries fan figa. Les grans superfícies es concentren en un grapat de best-sellers i novetats, res que no es pugui vendre en un basar xinès, i les petites i independents pateixen molt. La Viader, fundada per la nissaga fa 127 anys com a taller d’enquadernació, i que a principis dels 80 tenia 1.200 metres quadrats i 14 dependents, tanca per falta de relleu familiar. En Jordi Viader, el propietari, te 73 anys i, vist com pinten les coses pel sector, ningú de la família vol seguir fent de llibreter. És una pena, però no se’ls pot acusar de no haver resistit. La Robafaves de Mataró, que va ser símbol del renaixement de les llibreries, ha patit una crisi econòmica, segons que diu el president de la cooperativa, Xavier Vilert, al setmanari local Capgròs, que els està fent pensar en tancar la botiga de papereria i joguines Actua, que tenen conjuntament amb Abacus, i, en tot cas, reobrir-la en un local molt més petit. Fa un temps ja van tancar també Robafaves jove. “El volum de vendes no ha aguantat el volum de les inversions”, reconeix Vilert, que també confessa que “Hem tingut dificultats en el subministrament de llibres, però hem buscat la manera de solucionar-ho”. Els e-books, que s’havien de menjar el món, no estan acomplint les expectatives anunciades, sobretot, perquè les previsions són exagerades. Els llibres només circulen a les biblioteques perquè són de franc. A més, el dret a disposar de 30 documents per més i carnet, és un argument més que perjudica la venda de llibres. És crisi o inflexió, això?

L’ESTRATÈGIA DE LA NEGACIÓ

Les compareixences parlamentàries estan pensades per negar rotundament les acusacions de l’oposició i, de passada, insinuar que, qui ha faltat a la veritat o s’ha equivocat, no és el gestor de torn, sinó la societat malpensada i els mitjans de comunicació en tant que paradigma de la perversitat. Saura i Baltasar van ser fidels al guió i van escampar la boira negant fins i tot l’evidència que va fer palesa la gent del territori en el moment precís i sobre el terreny, i que ni els agents rurals, ni els bombers ni qui fos que dirigís l’operatiu va voler escoltar. L’evidència d’una descoordinació puntual prou que s’ha llegit a les transcripcions de les comunicacions, la realitat de que es va ocultar informació és clara i certa, i les declaracions de Baltasar en el seu moment abonant rotundament la peregrina tesi del raig estan escrites i publicades. Negar-ho absolutament tot llençant neguitoses acusacions a tort i a dret i fent arcades de repugnància és tant inútil i ridícul com sortir a l’hemicicle, demanar perdó i dir que a partir d’ara seran bons i no ho tornaran a fer més.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.01.10

L’ART I EL ‘MERCADILLO’

El neoliberalisme cultural ha matat l’art. La conversió d’agents i agitadors en indústria, la concepció estrictament mercantil de la cultura i la desaparició del mecenatge han convertit l’artista en un simple fabricant de plaers mundans sumptuaris. Inspiració i creativitat han estat substituïdes per tecnologia. És el món d’avui i els artistes hi fan nosa; no calen laments.

Llegeixo en una entrevista amb Manfred Eicher, fundador d’ECM, la discogràfica més prestigiosa del jazz que arriba als quaranta anys en plena forma, com concep ell cada disc que publica: “he optat per una música amb un alt contingut poètic”, diu. Després recorda com l’edició de Köln Concert, de Keith Jarret, segurament un dels millors discos del segle XX de qualsevol gènere musical, va marcar profundament l’avenir de la companyia. Al mateix suplement cultural, llegeixo unes pàgines abans una entrevista amb l’escriptor mexicà Edmodio Quintero on afirma el que avui en dia és una quimera: “la llengua és un instrument descurat, l’escriptor ha de passar comptes, no amb el mercat, sinó amb Cervantes”. Tanco el diari, miro les dues edicions de Köln Concert que tinc a la discoteca i penso si mai més hi haurà un altre virtuós capaç de passar a la història de la música com Jarret. Al cap d’un minut, repassant alguns dels llibres editats recentment per segells potents, penso en el que diu Quintero i em deprimeixo. Per cert, la poesia ha desaparegut dels seus catàlegs. La indústria s’ha carregat un gènere. I no acabarà aquí la cosa.
Recolzat a la barra del Marina, xumant un gintònic per passar el tràngol, m’agafen els cinc minuts ‘revolta global’ i alço el got clamant venjança per la mort de l’art a mans del neoliberalisme. El mercat ha convertit el creador en un simple treballador autònom a qui es paga més o menys, en funció de la seva ratio de vendes, perquè fabriqui petits plaers mundans a còpia de banalitzar els llenguatges artístics, ja sigui amb la tecnologia, ja sigui baixant el llistó de l’exigència intel•lectual i sensorial fins al límit necessari per què, qualsevol analfabet funcional compri el producte i, bo i gaudint-ne, es consideri prou culte,o cool, que és la part del cos amb la que molts d’ells pensen, per entendre’l, parlar-ne i criticar-lo.
Però a la segona copa les coses es veuen amb més realisme. Si els agents s’han convertit en indústria, i són els ‘controllers’ i els gerents els que diuen quina novel•la es llegirà la pròxima temporada és que, siguem realistes, avui en dia els creadors i artistes en el sentit històric del terme, fan nosa. El caràcter lliurepensador, crític, desvetllador de consciències i indomable de l’escriptor, el músic o el pintor és un vestigi del món d’ahir, quan la raó i el pensament, enfrontats als poders terrenals i no, van ser el motor que va empènyer la humanitat cap a la llibertat.
Al món d’avui (i que em perdoni Zweig) tot això no te cap valor. Els paràmetres amb que, des de l’individu, es mesura la llibertat són la posició econòmica i social. La resta poc importa, o gens. La cultura que es fa i es consumeix avui només va dirigida a aportar valor afegit a aquests dos paràmetres.
L’art no ha mort, s’ha convertit en un subproducte ‘made in xina’ que es ven a basars i ‘mercadillos’. Qui vulgui dedicar-s’hi ja sap el pa que s’hi dona: res de virtuosismes al Stenway de cua durant dues hores, res de culte a Cervantes o Pompeu Fabra, això no ven. La indústria perd la xaveta per un nou Larsson, un altre Avatar o el cantant que aconsegueixi capgirar l’ensorrament de la gran indústria del disc. La pregunta és, d’aquí a un segle, que en quedarà de la història de la cultura contemporània. L’època més reeixida científicament i tecnològica de la humanitat es saldarà amb Dan Brown, James Cameron o Enrique Iglesias? Els estudiants de secundària de l’època no entendran res.
Demano un altre gintònic, deus ser una de les poques coses que millora amb el mercat global.

Menys Ànima
a TV3. La idea de vertebrar la programació del 33 prenent com a eix l’espai cultural Ànima ha fracassat. A partir d’avui el programa passa de diari a setmanal, amb menys pressupost i un nou director, Lluís Cuevas, que ha abandonat iCat FM per fer-se càrrec de la programació cultural del 33. Amb De llibres i Alexandria va aconseguir excel•lents resultats, per això l’han tornat a cridar.

Almeria teatre
Plantant cara al mercat amb una aposta arriscada i reeixida, la companyia que dirigeix Víctor Álvaro ha recuperat un teatre i posa en escena amb un nivell interpretatiu elevat, ‘The Black rider’, una opera de Robert Wilson, Tom Waits i William Burroughs. Els exegetes neoliberals del mercat de la cultura dirien que estan guillats; nosaltres, encara que siguem pocs, els aplaudim i recomanem.