Les nadales per mail cansen, la millor felicitació nadalenca de l’any és la de Laie, una exquisida plaquette titulada ‘Els ulls del lector’, traducció d’un capítol de l’obra ‘Qué ocurre mientras lees?’, de Gerard Unger, que la editorial Campgrafic ha cedit a la llibreria i que aquesta ha tingut a be convertir en una petita joia pels seus amics i clients. En temps de crisi i retallades de tot, el gest de Laie honora el noble ofici de vendre els llibres que, després, ens fan gaudir una mica més de la vida. Plaer és també el que l’agent Sandra Bruna ha volgut transmetre als seus autors obsequiant-los amb una cosa tan senzilla i tendre com una llibreta de notes amb una portada de portades, on hi ha la reproducció de la coberta del darrer títol de cada autor. I pels que encara aneu buscant un petit tresor llibresc, us n’apunto un de seductor; el llibre catàleg ’80 anys del patronat de l’habitatge’, un recull d’imatges de tots els temps que il•lustra d’allò més bé com, grans operacions al marge, és l’habitatge el que més ha contribuït a transformar Barcelona, des d’aquelles ja llunyanes cases barates d’Eduard Aunós, als anys vint, fins als moderns edificis de can Travi. No és una operació de nostàlgia, és un balanç que es projecta cap al futur.
Futur és el que anuncia la llista de novel•les negres més deixades a la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, nucli dur de la novel•la policíaca que dirigeix Jordi Canal. La primera és ‘El baile ha terminado’ de Julián Ibáñez (Roca), potser perquè va guanyar el premi L’H Confidencial, i després hi ha quatre Larsson (castellà i català) entre les deu primeres. Totes les editorials van boges buscant una novel•la igual; qui vulgui triomfar la jo sap.
31/12/09
27/12/09
LA LLENGUA QUE ES PARLA
Periodistes radiofònics que parlen fatal, declaracions a TV subtitulades tot i estar fetes en llengües pròpies de l’audiència o personatges públics amb sintaxi desbocada i vocabulari ínfim, denoten el respecte que hi ha pel principal vehicle de comunicació. Consolidada la democratització de l’ensenyament i l’alfabetització, dir ‘ja ens entenem’ és una falsedat i una font de conflictes.
Un dels periodistes radiofònics amb més audiència no te cap mania a l’hora de convertir una paraula masculina (dubte) en femenina, i ho diu un dia i un altre. És un exemple perquè la llista seria molt llarga, però el que dol és que ho diu en horari de màxima audiència i que el seu discurs gaudeix d’una enorme credibilitat entre els oients, bona part joves.
A ‘Callejeros’ fan un reportatge d’esquiadors on surt gent jove, amb estudis homologats i una certa capacitat econòmica; però la majoria de declaracions que fan a càmera apareixen subtitulades perquè no hi ha qui els entengui, i per escrit, just. Aquest programa de reportatges te una gran requesta entre molt públic jove.
Quan en una classe a la universitat el professor reclama dels estudiants que facin un treball ‘a l’ensems d’un altre’ un estudiant, entre bocabadat i satisfet per la descoberta que acaba de fer deixa anar: ‘parla com el Montilla de Polònia’. Te dinou anys i aspira a ser comunicador.
La democratització del coneixement a través dels mitjans de comunicació moderns ha eixamplat el nombre d’usuaris d’algunes llengües (i el català n’és un bon exemple), però n’ha rebaixat rotundament el grau d’exigència fins a límits que, avui en dia, ratllen més la destrucció d’un idioma que no pas la difusió. El debat sobre l’estàndard lingüístic als mitjans ha deixat de tenir sentit perquè el nivell mitjà d’us de qualsevol idioma per part de la seva majoria de parlants està molt per sota del que havien previst els sociolingüistes. En cinquanta anys els usuaris han passat de considerar una dificultat intel•lectual l’ús correcte de la llengua a relativitzar-ho fins a considerar-ho una cosa absolutament prescindible per a la vida.
L’empobriment del vocabulari fins al raquitisme, la reducció de la sintaxi a la simple funció d’enganxar mots i la desaparició de les estructures lògiques del discurs verbal en benefici d’una discutible economia de signes han convertit el principal vehicle de comunicació humà en un esperpent de conseqüències Babèliques. I no és broma, l’actual falta de cap mena de rigor en l’ús de la llengua pot tenir conseqüències imprevisibles: incomprensió, malentesos, contrasentits i incoherències generen ja una enorme entropia, incomunicació. Babel serà al segle XXI.
Però aquesta llengua estrafeta que es parla ara transcendeix més enllà dels usuaris influïts del tot pels mèdia, és clar; qui gosa contradir la força tel•lúrica de la Televisió, la ràdio o Internet? És el peix que es mossega la cua: l’hàbit de destrossar la llengua s’escampa de forma poderosa i implacable per teles i webs i els agents lingüístics van rebaixant més i més el llistó fins que no en queda ni rastre.
La industria editorial ha trobat en els ‘fenòmens editorials’ (nomenclatura que diferencia dels best-sellers) un pegat per al seu declivi, i busca amb desesper llibres que puguin atreure a aquesta majoria d’hipotètic públic que no te cap exigència intel•lectual i què, com a molt, llegirà un llibre perquè esta de moda. En la producció i l’èxit comercial d’aquestes obres hi fa molt el nivell de la llengua. Un llibre on s’utilitzi la paraula ‘avenir’ no convé, un llibre amb un títol en negatiu no es ven. En l’ocàs de la vella indústria editorial, aquesta ha decidit que és ella qui crea l’estàndard lingüístic que han de fer sevir els lectors, i el nivell escollit és sempre, evidentment, el més baix i pròxim al locutor que diu ‘la dubta’, al personatge públic que no te més de cent paraules o als relats televisius sintàcticament caòtics. És la llengua que es parla.
Els cinemes Verdi
Enmig de la polèmica entre exhibidors i govern sobre la nova llei del cinema, les sales de Gràcia han fet l’aportació més positiva vista fins ara; el film ‘La grandeza de vivir’ es projecta subtitulada simultàniament en castellà i en català. Això són ganes de superar conflictes, i més tenint en compte que aquesta pel•lícula no estaria sotmesa a la llei, doncs no arriba a les 16 còpies.
Joaquim Maria Puyal
El periodista que va normalitzar l’ús del català en el relat futbolístic és un luxe per a qualsevol llengua i hauria de ser exemple pel gremi periodístic. Per tota la feina feta i per la que li resta, ara acaba d’ingressar com a membre de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Calen més periodistes com ell per redreçar la manera com es tracten les llengües als mèdia.
A ‘Callejeros’ fan un reportatge d’esquiadors on surt gent jove, amb estudis homologats i una certa capacitat econòmica; però la majoria de declaracions que fan a càmera apareixen subtitulades perquè no hi ha qui els entengui, i per escrit, just. Aquest programa de reportatges te una gran requesta entre molt públic jove.
Quan en una classe a la universitat el professor reclama dels estudiants que facin un treball ‘a l’ensems d’un altre’ un estudiant, entre bocabadat i satisfet per la descoberta que acaba de fer deixa anar: ‘parla com el Montilla de Polònia’. Te dinou anys i aspira a ser comunicador.
La democratització del coneixement a través dels mitjans de comunicació moderns ha eixamplat el nombre d’usuaris d’algunes llengües (i el català n’és un bon exemple), però n’ha rebaixat rotundament el grau d’exigència fins a límits que, avui en dia, ratllen més la destrucció d’un idioma que no pas la difusió. El debat sobre l’estàndard lingüístic als mitjans ha deixat de tenir sentit perquè el nivell mitjà d’us de qualsevol idioma per part de la seva majoria de parlants està molt per sota del que havien previst els sociolingüistes. En cinquanta anys els usuaris han passat de considerar una dificultat intel•lectual l’ús correcte de la llengua a relativitzar-ho fins a considerar-ho una cosa absolutament prescindible per a la vida.
L’empobriment del vocabulari fins al raquitisme, la reducció de la sintaxi a la simple funció d’enganxar mots i la desaparició de les estructures lògiques del discurs verbal en benefici d’una discutible economia de signes han convertit el principal vehicle de comunicació humà en un esperpent de conseqüències Babèliques. I no és broma, l’actual falta de cap mena de rigor en l’ús de la llengua pot tenir conseqüències imprevisibles: incomprensió, malentesos, contrasentits i incoherències generen ja una enorme entropia, incomunicació. Babel serà al segle XXI.
Però aquesta llengua estrafeta que es parla ara transcendeix més enllà dels usuaris influïts del tot pels mèdia, és clar; qui gosa contradir la força tel•lúrica de la Televisió, la ràdio o Internet? És el peix que es mossega la cua: l’hàbit de destrossar la llengua s’escampa de forma poderosa i implacable per teles i webs i els agents lingüístics van rebaixant més i més el llistó fins que no en queda ni rastre.
La industria editorial ha trobat en els ‘fenòmens editorials’ (nomenclatura que diferencia dels best-sellers) un pegat per al seu declivi, i busca amb desesper llibres que puguin atreure a aquesta majoria d’hipotètic públic que no te cap exigència intel•lectual i què, com a molt, llegirà un llibre perquè esta de moda. En la producció i l’èxit comercial d’aquestes obres hi fa molt el nivell de la llengua. Un llibre on s’utilitzi la paraula ‘avenir’ no convé, un llibre amb un títol en negatiu no es ven. En l’ocàs de la vella indústria editorial, aquesta ha decidit que és ella qui crea l’estàndard lingüístic que han de fer sevir els lectors, i el nivell escollit és sempre, evidentment, el més baix i pròxim al locutor que diu ‘la dubta’, al personatge públic que no te més de cent paraules o als relats televisius sintàcticament caòtics. És la llengua que es parla.
Els cinemes Verdi
Enmig de la polèmica entre exhibidors i govern sobre la nova llei del cinema, les sales de Gràcia han fet l’aportació més positiva vista fins ara; el film ‘La grandeza de vivir’ es projecta subtitulada simultàniament en castellà i en català. Això són ganes de superar conflictes, i més tenint en compte que aquesta pel•lícula no estaria sotmesa a la llei, doncs no arriba a les 16 còpies.
Joaquim Maria Puyal
El periodista que va normalitzar l’ús del català en el relat futbolístic és un luxe per a qualsevol llengua i hauria de ser exemple pel gremi periodístic. Per tota la feina feta i per la que li resta, ara acaba d’ingressar com a membre de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Calen més periodistes com ell per redreçar la manera com es tracten les llengües als mèdia.
LA REALITAT I L’ESGLÉSIA
Potser si que els diversos models de família que s’han apropiat de forma abassegadora de la mentalitat i la cultura de la nostra època no corresponen a la veritat natural de la família cristiana tal i com vostè l’entén, mossèn Rouco, però s’ha parat a pensar si aquesta veritat natural de la qual vostè se’n sent posseïdor absolut és la mateixa veritat natural que tenen la majoria d’éssers humans, inclosos els creients? L’allunyament de la jerarquia eclesiàstica catòlica de la realitat és preocupant, i no pel fet que sempre se situa ideològicament al costat de les posicions més retrògrades, no sols en el moral sinó sobretot en el polític, que no hauria de ser objecte de la seva prèdica, sinó perquè, incapaç d’entendre cap a on van les necessitats de les societats d’avui en dia, avoca el catolicisme a un carreró sense sortida i fa que, moltes persones que van néixer en l’evangeli, hi estiguin abdicant empesos per l’abandonament moral a que els sotmeten unes autoritats que no semblen gaire preocupades per la realitat d’aquells per mor dels quals, diuen, el fill de Déu es va fer home.
Dit a El Món a RAC 1 el 29.12.09
Dit a El Món a RAC 1 el 29.12.09
24/12/09
PERDRE PISTONADA
Augmentar el nombre de lectors en català és l’objectiu que s’ha proposat la nova junta de l’Associació d’Editors en Llengua catalana que presideix Ernest Folch. Benemèrit objectiu, sobretot quan les xifres canten tan que fan desafinar el gremi en pes: un 0’4 % de descens mentre que el llibre en castellà a Catalunya augmenta un 5’3%. El problema dels Folch, Ferré, Vives i companyia és doble; d’una banda recuperar el prestigi que el llibre en català ha perdut, i de l’altra fer entendre la Generalitat que no és un sector que va ‘sol i bé’, com creuen alguns càrrecs de Cultura; sinó que te tants problemes com el cinema. L’ascendent avui del llibre en català és com el de fa vint anys, és a dir, notablement inferior al del castellà i amb un nombre important de lectors que llegeixen en aquesta llengua, tot i conèixer perfectament el català, per hàbit o per considerar-lo un idioma més prestigiós. Però les empreses són més grans, el sector està molt professionalitzat i els riscos majors.
Enfront del mateix títol en ambdues llengües, i bo i tenir el mateix preu, la immensa majoria es decanta avui pel volum en castellà. La vocació castellanitzant dels mèdia, que cada dia més consideren el català una llengua local a la que només s’hi deuen per no comprometre les quantioses subvencions de la Generalitat, i la pèrdua de presència als punts de venda, són dos dels principals factors del retrocés. És contra això que cal lluitar, però també contra una administració que, obsedida en la catalanització del cinema, bandeja el llibre per la convicció equivocada de que ‘va bé’, i que ‘tan de bo tots els sectors tinguessin els problemes del món editorial’ (paraules textuals). Perdem pistonada.
Enfront del mateix títol en ambdues llengües, i bo i tenir el mateix preu, la immensa majoria es decanta avui pel volum en castellà. La vocació castellanitzant dels mèdia, que cada dia més consideren el català una llengua local a la que només s’hi deuen per no comprometre les quantioses subvencions de la Generalitat, i la pèrdua de presència als punts de venda, són dos dels principals factors del retrocés. És contra això que cal lluitar, però també contra una administració que, obsedida en la catalanització del cinema, bandeja el llibre per la convicció equivocada de que ‘va bé’, i que ‘tan de bo tots els sectors tinguessin els problemes del món editorial’ (paraules textuals). Perdem pistonada.
21/12/09
NOMÉS HI GUANYA L’ESTAT
Com que sóc racionalista se segur que avui no em tocarà la loteria, no n’he comprat. Però els que si que n’heu comprat no us enganyeu, només teniu un 15 per cent de possibilitats de que us toqui, o sigui que aneu-vos fent a la idea de que demà haureu de tornar a treballar com cada dia, ep, si teniu feina, que també te un percentatge de possibilitats a la baixa. A Catalunya enguany la crisi ha fet nous conversos al racionalisme, vint i cinc milions menys gastats no són dos rals. La crisi fa forat fins i tot en la loteria, cosa que significa que, contràriament al que es diu, quan es va curt d’armilla la fe en la sort, també va de baixa.
Ara, si voleu que us sigui sincer, crec que part de la responsabilitat del meu racionalisme el te l’ axioma que diu: a la loteria l’únic que sempre hi guanya és l’estat. Enguany 900 milions d’euros després d’haver repartit premis ‘per tapar forats’ entre una multitud que sortirà per la tele brindant amb cava barat i dient bajanades d’absurda felicitat. La ministra Salgado guanyarà molt més i no crec que brindi ni amb xampany francès.
Dit a El Món a RAC 1 el 22.12.09
Ara, si voleu que us sigui sincer, crec que part de la responsabilitat del meu racionalisme el te l’ axioma que diu: a la loteria l’únic que sempre hi guanya és l’estat. Enguany 900 milions d’euros després d’haver repartit premis ‘per tapar forats’ entre una multitud que sortirà per la tele brindant amb cava barat i dient bajanades d’absurda felicitat. La ministra Salgado guanyarà molt més i no crec que brindi ni amb xampany francès.
Dit a El Món a RAC 1 el 22.12.09
EROS, PICASSO I LES BEATES D’HORTA
Fins a cert punt podríem dir que Catalunya no és tan cristiana com presagiava el bisbe Torras i Bages, i malgrat tot existeix; però en una època de llibertats on sembla que ningú ja no s’esvera per res, l’erotisme en l’art, els media i la vida quotidiana encara fa posar el crit al cel a molta gent. Anem enrere o l’autèntica personalitat del país és així de maula?
‘L’art és perillós, i si és cast, no és art’, va escriure Picasso, Fascinat per l’erotisme, que va entendre com un motor de transformació social, igual com van fer Edgard Degas, Henri de Toulouse-Lautrec, Gustave Klimt o Auguste Rodin, l’artista malagueny va col•leccionar 61 gravats eròtics japonesos, coneguts com a ‘shunga’ o ‘higa’ (imatges secretes). Fins a meitats de febrer el museu Picasso de Barcelona mostra part d’aquests gravats que van pertànyer al pintor, a l’ensems de diversos gravats eròtics fets pel propi Picasso, sobretot entre 1968 i 1971. L’elevat nombre de visitants locals d’aquesta exposició empeny a pensar en la relació que te la societat catalana amb l’erotisme.
El refinament de la cultura oriental, que ens podria portar a creure que els occidentals som uns barroers al seu costat, no es tradueix sempre i necessàriament en l’erotisme. Les escenes dels gravats shunga de l’època Edo (1603-1867), no tenen res de subtils. Els genitals s’hi mostren amb tot detall, les escenes de coit hi estan representades amb tota explicitat i la perspectiva es deforma expressament per poder mostrar millor els sexes. Al Japó d’avui els hentai-manga (còmics sexuals) tenen una enorme requesta i la societat nipona manté una relació tan confusa entre erotisme i pornografia com la tenim a occident.
Quan Picasso va anar per segon cop a Horta de Sant Joan (juny-setembre de 1909) no es va poder tornar a hostatjar a casa del seu amic Manuel Pallarès. El pintor anava amb la seva companya Fernande Olivier, i la mare de Pallarès va dir que, si no estaven casats, no els volia a casa seva. La parella es va hostatjar a la fonda, on un dia un grup de beates es va plantar davant el balcó de la seva humil cambra i els va apedregar bo i escarnint-los per ‘viure en pecat’. Picasso va pintar durant aquell sojorn algunes de les obres que han esdevingut icones del cubisme. Coses tan poc refinades com aquesta no han impedit que, a la Catalunya d’avui dia, erotisme i pornografia convisquin amb la mateixa hipotètica i confusa normalitat que ho fan al Japó.
Però que el diari que més combat l’exercici de la prostitució als carrers de Barcelona faci una bona caixa cada dia amb un seguit de pàgines on s’anuncien locals de prostitució de tota mena, indica el grau de d’anormalitat de la societat catalana respecte les coses del sexe. Les rialles dissimulades a les sales del museu Picasso davant la contemplació d’algunes escenes shunga venen a ser la cara simpàtica del mateix fet.
Catalunya ja no serà exclusivament cristiana, serà el que pugui i encara, però el nivell d’hipocresia i falsedat que mantenim en general respecte l’erotisme denota que som una societat encara a mig coure. I ves que no ens hi quedem.
La Catalunya del segle XXI ha assumit la violència als carrers, als media i fins i tot als jocs; ha assimilat la pornografia més abjecta fins transformar-la en un producte de consum amb icona patriòtica inclosa (Conrad Son), però el refinament sensual de l’erotisme, la càrrega alliberadora, cultural, saludable i revolucionària de l’evocació del plaer que enriqueix el desig sexual, no. Deu ser que és perillós, com tot el que no és cast però és intel•ligent. També ho deia Picasso: “L’art no és mai cast, s’hauria de prohibir als babaus ignorants i no posar-lo mai a l’abast dels qui no estan prou preparats,”. Una mica més d’erotisme normal a la vida quotidiana del país potser no ens faria independents; o si, però segur que ens faria més feliços. Una altra cosa és que interessi a la gent d’ordre; no els donaria diners.
L’ortografia del Picasso
A l’exposició ‘Picasso fotògraf d’Horta’, per dues ocasions i en plafons amb lletres de gran format i molt ben visibles, Horta està escrit sense ‘H’. És absolutament impropi d’un dels museus més visitats del país i que pretén ser de primera categoria, que permeti errades com aquesta. Vull pensar que al Museu Picasso de París, que ha cedit les fotografies, no els deu fer gaire gràcia.
Orient descafeïnat
Entre la vulgaritat dels basars, la impostura gastronòmica dels anomenats restaurants orientals i la banalització comercial de l’estètica en botigues com la cadena Muji, avui en dia estem més lluny de la cultura japonesa, i oriental en general, que no pas a principis del segle XX, quan l’actriu Sadayako va fascinar Picasso i va triomfar a la nit barcelonina. I encara sort del manga.
El refinament de la cultura oriental, que ens podria portar a creure que els occidentals som uns barroers al seu costat, no es tradueix sempre i necessàriament en l’erotisme. Les escenes dels gravats shunga de l’època Edo (1603-1867), no tenen res de subtils. Els genitals s’hi mostren amb tot detall, les escenes de coit hi estan representades amb tota explicitat i la perspectiva es deforma expressament per poder mostrar millor els sexes. Al Japó d’avui els hentai-manga (còmics sexuals) tenen una enorme requesta i la societat nipona manté una relació tan confusa entre erotisme i pornografia com la tenim a occident.
Quan Picasso va anar per segon cop a Horta de Sant Joan (juny-setembre de 1909) no es va poder tornar a hostatjar a casa del seu amic Manuel Pallarès. El pintor anava amb la seva companya Fernande Olivier, i la mare de Pallarès va dir que, si no estaven casats, no els volia a casa seva. La parella es va hostatjar a la fonda, on un dia un grup de beates es va plantar davant el balcó de la seva humil cambra i els va apedregar bo i escarnint-los per ‘viure en pecat’. Picasso va pintar durant aquell sojorn algunes de les obres que han esdevingut icones del cubisme. Coses tan poc refinades com aquesta no han impedit que, a la Catalunya d’avui dia, erotisme i pornografia convisquin amb la mateixa hipotètica i confusa normalitat que ho fan al Japó.
Però que el diari que més combat l’exercici de la prostitució als carrers de Barcelona faci una bona caixa cada dia amb un seguit de pàgines on s’anuncien locals de prostitució de tota mena, indica el grau de d’anormalitat de la societat catalana respecte les coses del sexe. Les rialles dissimulades a les sales del museu Picasso davant la contemplació d’algunes escenes shunga venen a ser la cara simpàtica del mateix fet.
Catalunya ja no serà exclusivament cristiana, serà el que pugui i encara, però el nivell d’hipocresia i falsedat que mantenim en general respecte l’erotisme denota que som una societat encara a mig coure. I ves que no ens hi quedem.
La Catalunya del segle XXI ha assumit la violència als carrers, als media i fins i tot als jocs; ha assimilat la pornografia més abjecta fins transformar-la en un producte de consum amb icona patriòtica inclosa (Conrad Son), però el refinament sensual de l’erotisme, la càrrega alliberadora, cultural, saludable i revolucionària de l’evocació del plaer que enriqueix el desig sexual, no. Deu ser que és perillós, com tot el que no és cast però és intel•ligent. També ho deia Picasso: “L’art no és mai cast, s’hauria de prohibir als babaus ignorants i no posar-lo mai a l’abast dels qui no estan prou preparats,”. Una mica més d’erotisme normal a la vida quotidiana del país potser no ens faria independents; o si, però segur que ens faria més feliços. Una altra cosa és que interessi a la gent d’ordre; no els donaria diners.
L’ortografia del Picasso
A l’exposició ‘Picasso fotògraf d’Horta’, per dues ocasions i en plafons amb lletres de gran format i molt ben visibles, Horta està escrit sense ‘H’. És absolutament impropi d’un dels museus més visitats del país i que pretén ser de primera categoria, que permeti errades com aquesta. Vull pensar que al Museu Picasso de París, que ha cedit les fotografies, no els deu fer gaire gràcia.
Orient descafeïnat
Entre la vulgaritat dels basars, la impostura gastronòmica dels anomenats restaurants orientals i la banalització comercial de l’estètica en botigues com la cadena Muji, avui en dia estem més lluny de la cultura japonesa, i oriental en general, que no pas a principis del segle XX, quan l’actriu Sadayako va fascinar Picasso i va triomfar a la nit barcelonina. I encara sort del manga.
17/12/09
LA TOSSUDA REALITAT
La realitat és tossuda i acaba imposant-se sempre, ens agradi o no, és el que tenen les coses reals. No se si la bona i engrescada gent que va anar a votar diumenge, te present això. Per si de cas, unes dades preocupants de tan autèntiques com són: l’any 2008 l’edició en castellà a Catalunya va créixer un 5’3%, mentre que la de llibres en català va baixar un 0’4%. Això suposa que el nombre de títols editats en català l’any 2008 va representar un 26% del total de llibres editats a Catalunya, és a dir, un punt i mig menys que el 2007. També ha baixat la tirada mitjana dels llibres en català (un 3’9% respecte de l’any anterior). La facturació va créixer un 1%, però com que la inflació es va situar en l’1’4%, això vol dir que la facturació real va caure també un 0’4%. I en això no hi ha més tribunal que el mercat i la situació cultural del país, és el que diu l'informe de comerç interior del llibre a Catalunya realitzat per Conecta amb la col•laboració del Gremi d'Editors de Catalunya, l'Associació d'Editors en Llengua Catalana i Cedro. Catalunya passa per ser una gran i potent capital editorial, però no sap aprofitar prou aquesta situació en benefici de la cultura catalana. Perdent terreny, els llibres en català són cada dia més invisibles als comerços del ram i als mitjans de comunicació. L’espai per a la cultura pròpia del país s’empetiteix any a any sense que els instruments creats per a promoure-la actuïn de manera prou eficaç, resultats canten. No se si la independència arreglaria aquest handicap, em temo que no. El que em pregunto és si te prou sentit la digna aspiració sobiranista amb un país de ciutadans tan poc motivats en favor de la lectura en català, per exemple.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)