LA NOBEL I ELS DE CASA

Escolto en Jordi Basté que, al comentari editorial que fa cada dia a les vuit del matí al seu programa el Món a RAC 1, critica que no hi hagi ni un trist llibre en català de la premi Nobel, Herta Müller. La cosa no passaria d’aquí si no hagués estat que, uns dies després, el mateix Basté i al mateix espai, diu que ha parlat llargament amb en Fèlix Riera, director editorial de Grup 62, i que aquest li ha dit que no n’hi ha per tant, i que en Camilo José Cela tampoc no estava gaire traduït quan va guanyar el Nobel. Riera assegura que, que Müller no tingui cap llibre al català, no vol dir que estiguem tan malament, ans al contrari, i anuncia per aquesta temporada noves novel•les de Ferran Torrent i Najat el Hachmi, entre d’altres. Magnífic, probablement tindrem una bona collita d’autors locals enguany, però això no fa que la Nobel 2009 deixi de ser inèdita en català. Ho deixarà d’estar? Segurament, però això tampoc no treu que, a hores d’ara, tinguem aquesta lleu coixesa. En català es publiquen molts títols d’autors estrangers, tot i això força vegades es troben a faltar obres literàriament centrals perquè, en bona lògica, les editorials busquen la rendibilitat econòmica, i no se si la Müller, abans del premi, donava gaires diners. Això si que són raons, hi estigueu d’acord o no. Qui ja deu estar pensant en aquesta dicotomia és en Jordi Rourera, el nou editor d’ Ara Llibres, Amsterdam, Alisis i Now Books. Bioquímic i filòleg, en Jordi és una rara i valuosa espècie en el món editorial, on va debutar ja fa cinc anys. Si la sort, que li desitgem, te un component químic, la seva incorporació és el fitxatge d’un crack. La gent d’Ara llibres reconeix que és un luxe tenir-lo d’editor.

CONSELLER TRESSERRAS, SEMBLA QUE TENIM PROBLEMES

Mala setmana pel conseller de cultura. Ni els grans distribuïdors ni molts exhibidors estan d’acord en la paritat entre català i castellà en el doblatge de pel•lícules, mentre que el cessant Xavier Bru de Sala l’acusa de voler buidar de continguts i diners el Consell de les Arts (CoNCA). S’està apagant la bona estrella que semblava acompanyar fins ara Joan Manuel Tresserras?

No crec que a ningú sorprengui que cada pas de la futura llei del cinema vagi acompanyat d’un intens debat públic, ni de que, un cop dimitit, el fins ara president del CoNCA, Xavier Bru de Sala, no posés l’èmfasi de les seves crítiques en el titular del Departament de Cultura de la Generalitat, però quan ambdues coses coincideixen en el calendari, i ho fan amb altres com el balanç negatiu que l’informe de la ràdio a Catalunya fa sobre aquest mitjà, fan pensar que, malgrat mantenir un considerable crèdit polític, la gestió del conseller de cultura, Joan Manuel Tresserras, està passant per un moment socialment delicat, just quan enceta el darrer tram de legislatura.
El full de ruta de l’equip Tresserras ha estat sempre clar: un primer any per endreçar el desgavell que hi havia a la casa i, a partir de llavors, planificar, legislar i actuar. Els reconeixements obtinguts amb el pla del circ, el de biblioteques, el de dansa o la difusió internacional de la música feta a Catalunya, han tapat algunes patinades com el tancament precipitat de Santa Mònica o l’oposició que va trobar el pla d’arqueologia i que es va acabar fent posar a tothom ferms, en una meritòria actitud d’exercici del poder que, per por a desagradar o a perdre la cadira, a la política catalana es practica ben poc.
Però Tresserras i els seus sabien que tenien un ferro roent amb el CoNCA i que es ficarien en problemes amb la llei del cinema. I ara, en el darrer tram de la legislatura, ambdues situacions poden malbaratar part de la gestió d’un conseller que, i aquí Bru s’equivoca malintencionadament, si que ve del món de la cultura. O la universitat i la comunicació no ho són?
L’herència del CoNCA recorda una mica el cèlebre pacte cultural dels vuitanta, que un cop firmat va resultar que ningú no el volia i Pujol el va fer desmantellar entre grans pantomimes de l’esquerra. Però ningú del govern Montilla, ni ell, no va ser capaç de reconduir un tema que els havia encolomat en Maragall i que no els feia cap gràcia, fins que Tresserras s’ho va trobar damunt la taula, i amb un president ‘in pectore’ amb qui sabria que se les tindria. Perquè el va proposar, doncs, per tenir contenta la plataforma que promovia la creació d’un consell?. Perquè es va deixar podrir després la situació fins arribar a l’enfrontament, les acusacions, la crisi, la dimissió forçada de Bru de Sala i aquesta sensació actual de que, això del CoNCA no servirà de gran cosa? Collar les competències i el pressupost del Consell i després forçar la negociació d’un acord marc era la forma de reconduir-ho? El CoNCA pot tenir una segona oportunitat, o se’ns ha mort a les mans i a penes serà ja una mena d’instància zoombie entre la teranyina del’administració? S’hi estarà d’acord o no amb el Consell, però el que no es pot tolerar és crear-lo i desactivar-lo després pels motius que siguin.
Amb el projecte de llei del cinema pot passar el mateix, tot i que esperem que no. S’anuncia amb gran èmfasi, potser es promulgui tal i com està redactada però, quina capacitat tindrà la Generalitat per a fer complir la quota paritària entre castellà i català a les pantalles? Les ‘majors’ que no acompleixin se les multarà, o en això de les multes, com en els delictes econòmics, també hi haurà privilegis jurídics?
Si es fan les lleis i s’engeguen instàncies administratives cal respectar-les i activar les seves funcions i acompliment. En cas contrari, el balanç de l’era Tresserras podria acabar essent tant mediocre com el de majoria de consellers que han passat pel despatx del Palau Marc.

Naufragi radiofònic
Més males noticies, de sobres sabudes, pel conseller Tresserras; segons l’Informe sobre la Ràdio a Catalunya 2008, que ell mateix va presentar la ràdio envelleix, perd oients, i gairebé ningú no sap fer res per corregir-ho, tret de RAC 1, tal i com reconeix l’estudi. Si no s’hi aconsegueix enganxar els joves, internet pot matar l’estrella de la ràdio quan ni el vídeo ho havia fet.

Bonhomia inútil
La justícia valenciana ha desbaratat del tot la bonhomia de Tresserras. L’autorització al govern valencià per tancar el repetidor de TV3 a València fa complertament inútil la voluntat de diàleg i d’acord que sempre ha demostrat el departament de Cultura per promoure la reciprocitat en la recepció de les respectives televisions a València i Catalunya. Però aquí Canal 9 si que arriba.

PAÍS DE SECÀ

D’acord que la climatologia mediterrània és indomable i un punt salvatge, d’acord que les llevantades sempre porten molta aigua, però precisament, com que ja ho sabem, n’estem advertits i cada any passa un o dos cops, és intolerable que els semàfors de la cruïlla Diagonal / Passeig de Gràcia no funcionessin ahir a les tres del migdia, que les voreres siguin piscines de mal anivellades com estan, que les rieres siguin camps de regates, que les línies 2 i 3 nedessin o que als vestíbuls dels estacions la gent rellisqués com si del ‘hollyday on ice’ es tractés per mor d’un linòleum vell de fa més de trenta anys. En resum, aquest és un país de secà, un rostoll de tercera amb una capital de les mateixes característiques. Quan no plou, anem fent, a la que cau un xàfec, tot sotsobra, les nafres surten a la llum i les deficiències i desigualtats territorials s’agreugen.
Ara, això els polítics com que ells van en cotxe oficial sempre, no ho veuen. Per ells, aquest és el millor dels mons, i parlar del temps, un tema recurrent de conversa d’ascensor, que d’escales tampoc no en pugen.

Dit a El Mon a RAc 1 el 23.10.09

LARSSON MALTRACTAT?

Hi ha lectors de la trilogia d’Steig Larsson en català que estan que trinen. Clara Calbet es queixa en una carta al director de les nombroses errades en la traducció (‘treure les tripes per la boca’ per ‘treure el fetge per la boca’, ‘declarada incapaç’ per ‘incapacitada’...) i anuncia que els altres dos els llegirà en castellà. En una altra carta Víctor Pasqual protesta també pel mal relligat dels llibres, que fa que les pàgines i fins i tot els plecs sencers de Larsson caiguin com les fulles a la tardor, i això que el lector jura que no és l’Increïble Hülk. Ambdues queixes estan comprovades o patides en pròpia pell i contrastades amb una colla de lectors. Un entès en l’autor de la trilogia m’assegura que Steig Larsson va escriure en suec, que Destino l’ha traduït al castellà des de la llengua original, però que Columna, ho ha fet del francès. Podria ser una causa del grinyolar de la traducció?. Si algú li vol preguntar el perquè de tal decisió, demà poden trobar l’editora de Columna, Ester Pujol, a la llibreria 22 de Girona, on presentarà la segona peli basada en la trilogia de l’autor que, no se si somiava en llumins i bidons, però en tot cas ho feia en suec, no en francès. Hi ha més protestes. Al seu bloc ‘Calamars a la catalana’, l’escriptor Sebastià Benassar es queixa també d’una altra novel•la negra amb errades, en aquest cas es tracta de ‘Les filles del fred’, de Camilla Läckberg, que ha editat Ara Llibres i que, segons l’escriptor illenc, està farcida d’errades ortogràfiques. Errades, fulles que cauen, tot plegat potser és que els llibres d’avui en dia es fan a corre cuita, a la baixa i sense la necessària cura en la seva factura. Així potser es fa negoci,no lectors.

L’ARQUITECTURA CATALANA EN TEMPS DE LIQUIDESA

Amb la rauxa creativa, de Jujol a Miralles, en declivi, ofegada per la nícia voluntat política de fer de la ciutat un aparador de Nouvel, Rogers, Herzog o Foster, i en plena crisi, l’arquitectura catalana recent busca nous referents i feina. Per això, amb llums i ombres, es mostra a París (cité de l’architecture). Però un cop vista el dubte resta: fi de cicle o punt de partida?

Un amic paleta em va dir un dia que el que més li agradava de la seva feina era pensar que, fent una casa, contribuïa a transformar la vida de la gent que l’habitaria. Després de veure l’exposició ‘Arquitectura catalana 2004-2009, retrat d’un temps’, no tinc massa clar que l’arquitectura d’avui en dia pensi en aquesta senzilla premissa. És clar que els creadors no en són els únics responsables. En un temps en que el sistema de transmissió de valors està en crisi i que la pròpia existència és tant líquida com el pensament, l’arquitectura no en surt indemne.
La històrica capacitat de reinterpretar una època, de transformar-la i de dotar de nous instruments a la societat del seu temps que va tenir l’arquitectura catalana fins els anys seixanta, quan Francesc Mitjans va canviar l’ofec de la burgesia barcelonina a l’eixample pel discret encant de nova classe emergent Diagonal enllà, és un poder avui en dia en vies d’extinció. Tenallats entre encàrrecs d’especuladors a qui tan els fa la categoria artística del projecte mentre sigui rendible, el desinterès de l’administració per tot el que no siguin ‘autors miedàtics’, i la ignorància esportiva d’una burgesia convertida al vulgar ‘pijisme’, els arquitectes catalans, que com tothom han de menjar, han deixat de ser el referent urbà, paisatgístic i territorial del país. I per això surten a exhibir-se col•lectivament a l’estranger.
Sense desmerèixer algun dels molt lloables projectes que es mostren a París, com l’admirada casa del carrer Minerva de Barcelona, de Toni Gironès, la seu de la fundació Alicia, d’Abeba arquitectes,l’hotel Aire de Bardenas, d’Emiliano López i Mónica Rivera o una casa al municipi de Gaüses, d’Anna i Eugeni Bach, el pols de l’arquitectura catalana contemporània tendeix en general a un classicisme (no exempt de ‘boniquisme’) conservador i pres per un diàleg amb l’entorn ja sabut d’avantmà, és a dir, amb escassa capacitat de transformació dels indrets que habita.
D’acord que hi ha ocasions on el pressupost (sobretot en construcció de caràcter social) condiciona el projecte, d’acord també que la inèrcia d’una societat sense solidesa ens empeny a tots cap a la vulgaritat creativa, l’art convertit en simple consum per poder engolir idees exemptes de cap mena de complexitat, però precisament per això aquests darrers anys es troba a faltar més l’agosarament arquitectònic al paisatge general del país; una visió que havia estat més procliu en temps més complicats políticament o econòmica, i que, a partir de finals dels vuitanta va començar a esllanguir (el MACBA és un dels primers grans projectes absolutament neutre, líquid) fins diluir-se en banalitats esparverants com la Vila Olímpica i, en general, totes les construccions relacionades amb l’esdeveniment esportiu.
Darrerament, l’intent de recuperació d’una capacitat expressiva pròpia i forta a través d’un intens diàleg amb l’entorn a la zona del districte 22@, o alguns projectes off Barcelona com el centre urbà de Palafolls (Maresme) o l’entorn del Segre a Lleida, han donat una mica d’aire que projectes nefastos com Diagonal Mar s’han encarregat d’esbandir; l’etern conflicte. Però la nòmina de bons arquitectes catalans és llarga i fecunda. Han de recuperar la capacitat d’influència social com a col•lectiu. A ells els va la feina, potser, a la resta ens va el territori.
Si l’arquitectura perd la capacitat dialèctica en la transformació social i cultural del país, la bellesa de la capsa que embolcalla les nostres ciutats no servirà per a res més que per atreure turistes. I encara.

Pere Riera i el pas del temps
Per estrelles que siguin, les ciutats creixent enllà dels arquitectes; per això Riera crea nous paisatges a partir d’intervencions minimalistes, de sorgit. El parc de les tres xemeneies, al Paral•lel, n’és un exemple reeixit. Ara ha cohesionat amb lleus intervencions les places que envolten el restaurat conjunt de les esglésies de Sant Pere, a Terrassa. El pas del temps farà la resta.

Exposició fallida
Situada en una catacumba del Palau Chaillot, l’exposició d’arquitectura catalana presenta tantes incongruències en el disseny com, a voltes, certs projectes arquitectònics. Maquetes sense retolar (ampliació del Picasso), desordre idiomàtic en la retolació dels treballs, o fotografies confuses (la del Caixaforum el fa irreconeixible), no predisposen gaire a fer visible les obres exhibides.

EL PATRIMONI FA NOSA

La Marga Cruz, col•laboradora gràfica de El Mundo, ha fet una feina tant ingent al seu quart llibre, ‘El modernisme al Maresme’ que, a banda de compilar amb detall d’investigador l’extens patrimoni modernista d’aquesta comarca, ha deixat en evidència part de l’administració pública i d’altres institucions que haurien de comprometre’s al manteniment i difusió d’aquesta riquesa artística. El llibre, 386 pàgines, és un extraordinari i vital recorregut pel llegat modernista del Maresme en imatges. Els textos de Pep Andreu emmarquen històrica i culturalment el què i el perquè de tanta riquesa modernista.
El llibre, com sempre els passa als fotògrafs, s’ha pogut editar gràcies a les almoines (ho sento però amb la misèria que han donat no hi ha millor paraula per definir-ho) de la fundació Caixa Laietana, el Consell Comarcal, el consorci de Promoció turística de la comarca i només 22 dels 25 ajuntaments que tenen patrimoni modernista clar i declarat.
Si un vademècum artístic i cultural com aquest només val 3000 euros per una Caixa d’estalvis, i encara perquè el Consell donava aquesta quantitat i no volien que el seu logo anés per sota, si hi ha ajuntaments que només han aportat la misèria de 280 euros i n’hi ha tres (Tiana, Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), a qui tan els dóna que algú faci un treball rigorós, amè i necessari sobre el patrimoni col•lectiu, que és la memòria i la raó d’existir d’un poble, és que hi ha autoritats locals i financeres del país que no mereixen ser-ho. Es veu que el patrimoni els fa nosa. Potser estava enmig d’una finca amb la que volien urbanitzar per especular-hi, i, ves per on, un tal Puig i Cadafalch els va aixafar la guitarra. Marga, no defalleixis,

LES AMBIGÜITATS AJUDEN EL LLADRE

L’espremuda de cargols d’Iceta i Herrera a Convergència per les donacions del Palau a la fundació Trías Fargas tenen clau electoralista, i sobre això no hi ha res a dir, poden demanar tantes explicacions com vulguin. Ara bé, que la fundació convergent tingui l’obligació d’explicar-se o de tornar els calés, és un altre tema.
La Trías Fargas no te cap mena de deure ni legal, ni fiscal, ni polític sobre la necessitat de dir en públic d’on li venen els diners que rep. La llei de finançament de partits prohibeix que aquests rebin diners d’anònims, però no diu res de que ho facin les seves fundacions afins, com és el cas de la nacionalista. Per tant, posats a demanar els comptes a la Trías Fargas, jo també els demano a les altres i tots en pau. O no.
Ara, si és ben cert que la fundació afí a Convergència no te cap obligació de passar els seus números per una roda de premsa, si que, moralment, estaria bé que ho fes. No per ells, sinó perquè l’ambigüitat que s’ha creat, beneficia al lladre.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.10.09