El premi Nobel de 1929, Thomas Mann, tindrà estilogràfica pròpia. Des de 1992 Montblanc homenatja a grans escriptors amb l’edició limitada d’una estilogràfica al•legòrica al personatge. Hemingway, Wilde, Kafka, Faulkner o Virginia Woolf ja tenen la seva, i enguany l’empresa ha decidit dedicar-la a l’autor de la Muntanya Màgica. Es tracta d’una petita joia en laca negra amb incrustacions de platí inspirades en l’Art Déco, l’època en la que va viure i crear Mann. A Barcelona es presenta d’avui en quinze, però els interessats ja poden córrer a reservar-ne una perquè són faves comptades i van molt buscades.
També va ser l’any 1992 quan Núria Cabutí va entrar a Plaza & Janés. Ara s’ha resolt finalment l’enigma de mesos i ha estat nomenada consellera delegada i directora general per a Espanya i Amèrica Llatina de tot el grup Random House Mondadori. És el primer cop que aquest grup, amb seu a la Travessera de Gràcia, estarà dirigit per una executiva local, un fet que el personal de la casa anhelava i que, ho diuen molts, els fa estar molt contents i esperançats. Cabutí és llicenciada en Ciències Econòmiques per la UAB i Màster en Economia i Direcció d’Empreses.
Un altre que pot estar molt satisfet és en Jordi Canal, un savi de la novel•la negra (va augurar l’èxit de Larsson). El butlletí del club de lectura de novel•la negra de la biblioteca la Bòbila que ell dirigeix, L’H Confidencial, fa deu anys en plena vitalitat criminal com a fanzine, cicle de cinema i premi de novel•la negra. Per celebrar-ho, la biblio ha estat convidada a participar al 1er Festival des Littératures Policières que es fa aquest cap de setmana a Tolosa de Llenguadoc i que organitza Claude Mesplède. En parlarem.
8/10/09
7/10/09
CAIN I CAIN
Entre el mecenatge de Millet a partits i fundacions, els informes inútils i els sms robats, la política catalana te la cotització borsària suspesa de fa setmanes. Només faltava aquest cainisme esportiu que ja comença a ser típic a Esquerra per acabar d’ensorrar l’escàs crèdit de la classe política local.
La història recent d’Esquerra és cíclica: el que Carod va fer a Colom ara Puigcercós li ha fet a ell, i embolica que fa fort. No dic que als altres partits no passi, que li ho preguntin a Maragall, Piqué, Roca o Cullell, per dir-ne alguns, però és que el cas d’Esquerra clama al cel per la impudícia amb que es claven les ganivetades. Abans, com a mínim, aquestes coses es resolien amb una escissió com cal (PSUC, PSAN, Iniciativa...la llista és llarga), però ara no, perquè ara es toca poder, es dona feina i càrrecs a molts partidaris, i la gent te por de perdre la nòmina o la poltrona. I tot són esveraments, i mals de ventre, tal i com ha estat aquests darrers dies a Esquerra. És el que passa quan Cain es topa amb si mateix.
Dit a El Món a RAC 1 el 08.10.09
La història recent d’Esquerra és cíclica: el que Carod va fer a Colom ara Puigcercós li ha fet a ell, i embolica que fa fort. No dic que als altres partits no passi, que li ho preguntin a Maragall, Piqué, Roca o Cullell, per dir-ne alguns, però és que el cas d’Esquerra clama al cel per la impudícia amb que es claven les ganivetades. Abans, com a mínim, aquestes coses es resolien amb una escissió com cal (PSUC, PSAN, Iniciativa...la llista és llarga), però ara no, perquè ara es toca poder, es dona feina i càrrecs a molts partidaris, i la gent te por de perdre la nòmina o la poltrona. I tot són esveraments, i mals de ventre, tal i com ha estat aquests darrers dies a Esquerra. És el que passa quan Cain es topa amb si mateix.
Dit a El Món a RAC 1 el 08.10.09
5/10/09
LA PELL FINA, NO PAS FREDA, DELS PERSONATGES PÚBLICS
L’inici de la nova temporada televisiva ha coincidit amb una campanya contra ‘Polònia’ i ‘Crackòvia’ per les imitacions i crítiques. Ja no només és l’arquebisbe (previsible), sinó alguns opinadors, polítics i adlàters local els que volen que en Toni Soler i els seus no els parodiïn. Però hi ha continguts ofensius als programes o personatges públics amb la pell massa fina?
Essent en Josep Cuní cap de programes de Catalunya ràdio, això era cap a 1985 o 86, vaig presentar-li un projecte per fer un programa d’humor i sàtira política. Després d’examinar-ne la tesi argumental i l’estructura radiofònica, en Cuní va dir-me que potser es podria fer si m’avenia a no fer facècia d’unes quantes persones. Li vaig preguntar de quines i me les va enumerar. A grans trets la llista incloïa tots els diputats del Parlament, el Congrés i el Senat, els governs de l’Estat i de Catalunya, consistoris en ple de més de 20 mil habitants, estaments eclesiàstic i militar al complert, ai las!, representants de la burgesia local, empresaris, financers, plantilla i junta del Barça i l’Espanyol i un llarg etcètera que em va portar a la conclusió que, a les úniques persones que podria criticar serien els membres de l’equip del programa, és a dir; a mi. LI vaig dir a en Cuní que no patís, que no el posaria en cap compromís, i vaig desistir del projecte, és clar.
Quan en Toni soler i els seus van començar amb Minoria absoluta a RAC 1, abans de Polònia, el que més em va satisfer va ser pensar que, aquella Catalunya poruga i submisa als poderosos de 1986 havia canviat, i encara més tenint en compte qui és el propietari d’aquesta ràdio. El salt a la tele pública amb Polònia el vaig interpretar com un inequívoc senyal de maduresa del poder, el públic i el fàctic. Vaig pensar fins i tot que la vella idea del control absolut dels mitjans de comunicació per part dels grups de pressió, com a mínim a Catalunya, no era tant asfixiant coma d’altres indrets perquè aquest era un país modern i culte. Em vaig equivocar de mig a mig, evidentment. Es tractava d’un simple miratge.
Era pur tacticisme. Tan a la dreta com a l’esquerra, als capellans com als empresaris, als banquers com als presidents de clubs de futbol, els convenia donar una imatge oberta, plural i moderna d’acord amb els temps que corrien de bonança econòmica que, ja se sap, comporta també grans efluvis de liberalisme social i vital. A la que la crisi ha instal•lat de nou el conservadurisme més ranci al si de la societat, a la que el deteriorament la vida col•lectiva i la nul•la capacitat de la classe dirigent per resoldre-la ha provocat una important dosi de merescut menyspreu dels ciutadans envers tota mena de poder, l’oligarquia local ha començat a inquietar-se i a mobilitzar-se (directament o a través dels seus corifeus mediàtics, contra els programes d’en Soler, en Lucas i en Novell. La gent, especialment la que mai no ha tingut capacitat per generar opinió, veu reflectit allò que pensa de polítics i manaies en general en les sàtires de ‘Polònia’, i bona part del poder creu que això ara no toca (entre d’altres perquè s’acosten eleccions al Barça i al Parlament).
I així van les coses. Presos d’un atac de pell fina són una colla els que, no pas coordinadament, sinó per efecte crida, pressionen per fer callar les paròdies i sàtires que els deixen amb l’indret del seu cos on si que tenen la pell realment fina, exposat en públic. Els qui demanen limitar el dret d’aquests programes a criticar estan demanant que es posin fronteres a la llibertat d’expressió, que s’instal•li la censura. No dubto que ho intentaran amb mans i mànigues, i potser ho aconseguiran. La seva estratègia és provocar en Soler i fer-lo caure en el parany de l’extralimitació. N’hi ha que ja ho han volgut veure així arran el tema de la imitació a Montilla just després del discurs del’11 de setembre.
Això tot just comença i, no ens enganyem, malauradament, ‘Polònia’ te les de perdre.
Els valors fonamentals
En un estudi sobre el dret a la burla als mitjans de comunicació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya l’any 2007, Victòria Camps situa el límit de la sàtira i la crítica en l’obligació del comunicador a preservar els valors fonamentals de la convivència i el civisme. Algú dubta que ‘Polònia’ no ho faci? És més, no els fomenta és que sovint l’actuació de molts personatges públics?
Responsabilitats administratives
Tal i com sostenia la hipòtesi d’aquest article fa set dies, el jutge Miguel Àngel Gimeno, de l’associació Jutges per la Democràcia, sosté que l'Estat, la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació tenen responsabilitats polítiques i administratives en la malversació dels seus fons feta per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música. De si ‘Polònia’ els pot satiritzar no n’ha dit res, però.
Essent en Josep Cuní cap de programes de Catalunya ràdio, això era cap a 1985 o 86, vaig presentar-li un projecte per fer un programa d’humor i sàtira política. Després d’examinar-ne la tesi argumental i l’estructura radiofònica, en Cuní va dir-me que potser es podria fer si m’avenia a no fer facècia d’unes quantes persones. Li vaig preguntar de quines i me les va enumerar. A grans trets la llista incloïa tots els diputats del Parlament, el Congrés i el Senat, els governs de l’Estat i de Catalunya, consistoris en ple de més de 20 mil habitants, estaments eclesiàstic i militar al complert, ai las!, representants de la burgesia local, empresaris, financers, plantilla i junta del Barça i l’Espanyol i un llarg etcètera que em va portar a la conclusió que, a les úniques persones que podria criticar serien els membres de l’equip del programa, és a dir; a mi. LI vaig dir a en Cuní que no patís, que no el posaria en cap compromís, i vaig desistir del projecte, és clar.
Quan en Toni soler i els seus van començar amb Minoria absoluta a RAC 1, abans de Polònia, el que més em va satisfer va ser pensar que, aquella Catalunya poruga i submisa als poderosos de 1986 havia canviat, i encara més tenint en compte qui és el propietari d’aquesta ràdio. El salt a la tele pública amb Polònia el vaig interpretar com un inequívoc senyal de maduresa del poder, el públic i el fàctic. Vaig pensar fins i tot que la vella idea del control absolut dels mitjans de comunicació per part dels grups de pressió, com a mínim a Catalunya, no era tant asfixiant coma d’altres indrets perquè aquest era un país modern i culte. Em vaig equivocar de mig a mig, evidentment. Es tractava d’un simple miratge.
Era pur tacticisme. Tan a la dreta com a l’esquerra, als capellans com als empresaris, als banquers com als presidents de clubs de futbol, els convenia donar una imatge oberta, plural i moderna d’acord amb els temps que corrien de bonança econòmica que, ja se sap, comporta també grans efluvis de liberalisme social i vital. A la que la crisi ha instal•lat de nou el conservadurisme més ranci al si de la societat, a la que el deteriorament la vida col•lectiva i la nul•la capacitat de la classe dirigent per resoldre-la ha provocat una important dosi de merescut menyspreu dels ciutadans envers tota mena de poder, l’oligarquia local ha començat a inquietar-se i a mobilitzar-se (directament o a través dels seus corifeus mediàtics, contra els programes d’en Soler, en Lucas i en Novell. La gent, especialment la que mai no ha tingut capacitat per generar opinió, veu reflectit allò que pensa de polítics i manaies en general en les sàtires de ‘Polònia’, i bona part del poder creu que això ara no toca (entre d’altres perquè s’acosten eleccions al Barça i al Parlament).
I així van les coses. Presos d’un atac de pell fina són una colla els que, no pas coordinadament, sinó per efecte crida, pressionen per fer callar les paròdies i sàtires que els deixen amb l’indret del seu cos on si que tenen la pell realment fina, exposat en públic. Els qui demanen limitar el dret d’aquests programes a criticar estan demanant que es posin fronteres a la llibertat d’expressió, que s’instal•li la censura. No dubto que ho intentaran amb mans i mànigues, i potser ho aconseguiran. La seva estratègia és provocar en Soler i fer-lo caure en el parany de l’extralimitació. N’hi ha que ja ho han volgut veure així arran el tema de la imitació a Montilla just després del discurs del’11 de setembre.
Això tot just comença i, no ens enganyem, malauradament, ‘Polònia’ te les de perdre.
Els valors fonamentals
En un estudi sobre el dret a la burla als mitjans de comunicació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya l’any 2007, Victòria Camps situa el límit de la sàtira i la crítica en l’obligació del comunicador a preservar els valors fonamentals de la convivència i el civisme. Algú dubta que ‘Polònia’ no ho faci? És més, no els fomenta és que sovint l’actuació de molts personatges públics?
Responsabilitats administratives
Tal i com sostenia la hipòtesi d’aquest article fa set dies, el jutge Miguel Àngel Gimeno, de l’associació Jutges per la Democràcia, sosté que l'Estat, la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació tenen responsabilitats polítiques i administratives en la malversació dels seus fons feta per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música. De si ‘Polònia’ els pot satiritzar no n’ha dit res, però.
30/9/09
LLIBRES SOLIDARIS
La solidaritat és un símptoma tardoral. Aquest migdia es presenta a la llibreria Bertrand ‘Mira’m, contes de vides especials’ (Cossetània), un llibre de relats promogut per la Fundació Mas Albornà, un centre que es dedica a la integració social i laboral de persones amb discapacitats i malalties mentals des de fa 40 anys. Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgàs, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta narren nou moments importants en la vida d’aquestes persones. La idea es fer arribar la realitat de les persones amb malalties psíquiques perquè ens adonem que hi ha situacions i vides especials que cal que les integrem amb normalitat a la societat.
I d’aquí a penes un mes sortirà al carrer el llibre de la Marató de TV 3. Si l’any passat va ser Columna qui el va editar, enguany són les editorials agrupades al segell Edi.cat. Els autors que hi participen són: Lolita Bosch, Màrius Serra, Andreu Martín, Esperança Camps, Jordi Sierra i Fabra, Manuel Baixauli, Rafael Vallbona i Eloi Vila. La impressió la farà Romanyà Valls, i el paper, quatre tones, l’ha cedit la Paperera de l’Orria. La correcció, el muntatge i el disseny va a càrrec dels editors. Ningú no cobra ni cinc, és clar, i el llibre sortirà per 9 euros, com l’any passat. Ja el podeu anar encarregant al llibreter o al quiosquer que s’acaba de seguida i després tot són lamentacions; solidàries, això si.
I per evitar la gent molt solidària amb si mateixa, als premis literaris de Girona, que s’atorguen d’avui en vuit, deixen molt clar que, si no presentes l’entrada que et donaran en confirmar l’assistència, et quedes al carrer. Solidaris, però sense passar-se.
I d’aquí a penes un mes sortirà al carrer el llibre de la Marató de TV 3. Si l’any passat va ser Columna qui el va editar, enguany són les editorials agrupades al segell Edi.cat. Els autors que hi participen són: Lolita Bosch, Màrius Serra, Andreu Martín, Esperança Camps, Jordi Sierra i Fabra, Manuel Baixauli, Rafael Vallbona i Eloi Vila. La impressió la farà Romanyà Valls, i el paper, quatre tones, l’ha cedit la Paperera de l’Orria. La correcció, el muntatge i el disseny va a càrrec dels editors. Ningú no cobra ni cinc, és clar, i el llibre sortirà per 9 euros, com l’any passat. Ja el podeu anar encarregant al llibreter o al quiosquer que s’acaba de seguida i després tot són lamentacions; solidàries, això si.
I per evitar la gent molt solidària amb si mateixa, als premis literaris de Girona, que s’atorguen d’avui en vuit, deixen molt clar que, si no presentes l’entrada que et donaran en confirmar l’assistència, et quedes al carrer. Solidaris, però sense passar-se.
27/9/09
NOVES RAONS PER NO CREURE EN DEU, (NI EN L’ESTAT)
Si la Sindicatura de comptes i els auditors van alertar els anys 2002,5, 6, 7 i 8 d’irregularitats flagrants al si del Patronat del Palau de la Música i cap institució (ni Ajuntament ni Generalitat ni Diputació ni Parlament) no van fer res, com és manifest, llavors són còmplices, per omissió d’en Millet i els seus. Com gosaran demanar d’aquí a uns mesos al vot als ciutadans?
La reacció de la classe política local a la versió canalla dels fets del Palau ha tingut dues etapes, a quina més patètica. De primer el tripartit, sobretot els socialistes, es van afanyar a recriminar a Convergència per no haver controlat les finances de l’entitat. ERC, atrapats per la cosa nacionalista, va parlar amb la boca petita, els d’Iniciativa devien ser a Andorra comprant radars, el PP, com sempre matant mosques a canonades, van disparar sense solta contra tothom qui es movia per l’escena del crim, i l’ex-conseller Jordi Vilajoana balbucejava les seves habituals excuses inintel•ligibles a la tele. Però poc els va durar l’alegria a Iceta i Zaragoza, tant afeccionats a l’acarnissament contra el rival. Un parell de dies i tothom sabia que l’actitud laxa i irresponsable no només era convergent. L’ajuntament i la Diputació en tant que membres del patronat, i el Parlament de Catalunya en ple, doncs allà arriben els informes del Síndic de Comptes, tenien la informació que indicava que els números no quadraven ni comptant amb àbac. Els anys 2005, 6, 7 i 8, amb la inefable Caterina Mieras, en Ferran Mascarell i en Joan Manuel Tresserras com a llogaters del Palau Marc, les auditories posaven el dit a la nafra, però ningú no va fer absolutament res per denunciar-ho i aturar-ho. L’actitud política va canviar radicalment. De l’atac al rival es va passar a l’habitual defensa gremial del col•lectiu, una de les poques coses que els polítics catalans saben fer molt bé. Les excuses fàtues i les fugides d’estudi de Mascarell i fins i tot del mateix conseller Antoni Castells, normalment poc donat a aquests lamentables espectacles, han acabat amb la paciència del respectable.
No hi ha excusa que valgui, la raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que en Pujol i altres exegetes del catalanisme van fer creure a molta gent de bona fe que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme. El Palau ha esclatat; estan clars els números a Agrupació Mútua, o hi haurà algun altre espectacle?
Mai no s’havia parlat del Palau de la Música a les parades dels mercats o a les barberies. Fins ara. I el que dol a la gent no és només que un delinqüent convicte s’ha endut els seus calés, sinó que la classe política en pes ha mirat cap a una altra banda, no ha fet res durant trenta anys per impedir-ho i ni tan sols demana ara perdó. El que indigna a la gent és que, hi hagi una classe d’intocables que maneguen entitats i institucions subvencionades amb total impunitat. Que l’arquitecte de l’ampliació del Palau, Oscar Tusquets, conegués l’escandalós augment del preu de la reforma i ni parpellegés, que ni tan sols el jutge hagi inculpat encara Millet, bo i haver-se declarat culpable a un diari, és vergonyant; que algunes ments pensants del nacionalisme, com feia el politòleg Jordi Sánchez en un delirant article a l’Avui, diguin que el delicte de Millet s’està utilitzant per carregar contra el catalanisme, com si aquest fos el problema, augmenten el descrèdit, l’absoluta desafecció per la política oficial i el menyspreu del país sencer i real, el que va a tallar-se els cabells a cal barber i a comprar a plaça o al súper, per aquesta democràcia amb tos els poders corcats.
Mentrestant, els intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan.
Només faltava el CAC
No es pot ser tant submís bo i dirigir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, amic Ramon Font; que no veus que al final no et farà cas ni la caixera del Caprabo? Renyar a TV3, tot i que havia demanat excuses, per la paròdia al Montilla és anar contra el clamor popular. Aplaudir les sàtires de Polònia és l’únic símbol de revolta dels catalan contra un poder públic impresentable.
Jo vull fer un informe
El tema és el de menys. Val tot. Que tal la contaminació per pets de vaca a l’Alta Ribagorça, o La suor d’aixella i el traspàs de rodalies? A penes cobraré uns modestos 30 mil euros que em falten per una Harley i a canvi, això si,lliuraré un totxo de 50 folis, amb còpies i tot, perquè no calgui escalfar la fotocopiadora de presidència, que des dels temps d’en David Madí està que no para.
La reacció de la classe política local a la versió canalla dels fets del Palau ha tingut dues etapes, a quina més patètica. De primer el tripartit, sobretot els socialistes, es van afanyar a recriminar a Convergència per no haver controlat les finances de l’entitat. ERC, atrapats per la cosa nacionalista, va parlar amb la boca petita, els d’Iniciativa devien ser a Andorra comprant radars, el PP, com sempre matant mosques a canonades, van disparar sense solta contra tothom qui es movia per l’escena del crim, i l’ex-conseller Jordi Vilajoana balbucejava les seves habituals excuses inintel•ligibles a la tele. Però poc els va durar l’alegria a Iceta i Zaragoza, tant afeccionats a l’acarnissament contra el rival. Un parell de dies i tothom sabia que l’actitud laxa i irresponsable no només era convergent. L’ajuntament i la Diputació en tant que membres del patronat, i el Parlament de Catalunya en ple, doncs allà arriben els informes del Síndic de Comptes, tenien la informació que indicava que els números no quadraven ni comptant amb àbac. Els anys 2005, 6, 7 i 8, amb la inefable Caterina Mieras, en Ferran Mascarell i en Joan Manuel Tresserras com a llogaters del Palau Marc, les auditories posaven el dit a la nafra, però ningú no va fer absolutament res per denunciar-ho i aturar-ho. L’actitud política va canviar radicalment. De l’atac al rival es va passar a l’habitual defensa gremial del col•lectiu, una de les poques coses que els polítics catalans saben fer molt bé. Les excuses fàtues i les fugides d’estudi de Mascarell i fins i tot del mateix conseller Antoni Castells, normalment poc donat a aquests lamentables espectacles, han acabat amb la paciència del respectable.
No hi ha excusa que valgui, la raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que en Pujol i altres exegetes del catalanisme van fer creure a molta gent de bona fe que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme. El Palau ha esclatat; estan clars els números a Agrupació Mútua, o hi haurà algun altre espectacle?
Mai no s’havia parlat del Palau de la Música a les parades dels mercats o a les barberies. Fins ara. I el que dol a la gent no és només que un delinqüent convicte s’ha endut els seus calés, sinó que la classe política en pes ha mirat cap a una altra banda, no ha fet res durant trenta anys per impedir-ho i ni tan sols demana ara perdó. El que indigna a la gent és que, hi hagi una classe d’intocables que maneguen entitats i institucions subvencionades amb total impunitat. Que l’arquitecte de l’ampliació del Palau, Oscar Tusquets, conegués l’escandalós augment del preu de la reforma i ni parpellegés, que ni tan sols el jutge hagi inculpat encara Millet, bo i haver-se declarat culpable a un diari, és vergonyant; que algunes ments pensants del nacionalisme, com feia el politòleg Jordi Sánchez en un delirant article a l’Avui, diguin que el delicte de Millet s’està utilitzant per carregar contra el catalanisme, com si aquest fos el problema, augmenten el descrèdit, l’absoluta desafecció per la política oficial i el menyspreu del país sencer i real, el que va a tallar-se els cabells a cal barber i a comprar a plaça o al súper, per aquesta democràcia amb tos els poders corcats.
Mentrestant, els intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan.
Només faltava el CAC
No es pot ser tant submís bo i dirigir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, amic Ramon Font; que no veus que al final no et farà cas ni la caixera del Caprabo? Renyar a TV3, tot i que havia demanat excuses, per la paròdia al Montilla és anar contra el clamor popular. Aplaudir les sàtires de Polònia és l’únic símbol de revolta dels catalan contra un poder públic impresentable.
Jo vull fer un informe
El tema és el de menys. Val tot. Que tal la contaminació per pets de vaca a l’Alta Ribagorça, o La suor d’aixella i el traspàs de rodalies? A penes cobraré uns modestos 30 mil euros que em falten per una Harley i a canvi, això si,lliuraré un totxo de 50 folis, amb còpies i tot, perquè no calgui escalfar la fotocopiadora de presidència, que des dels temps d’en David Madí està que no para.
EL PLUS NECESSARI
Vendre llibres és més difícil que vendre teixits, prou be que ho sabia l’enyorat Antonio López Lamadrid, que va canviar les teles pel paper, va ser feliç i va fer feliços autors i lectors. L’agent literària Sandra Bruna, una de les més dinàmiques del sector, ho ha entès així, i acaba d’engegar el projecte SB plus, un pas endavant en els serveis que ofereix una agència. L’altre dia, i malgrat les amenaces de pluja, va reunir els seus autors al voltant de copes i catering i els va presentar la iniciativa. Es diu Ibana Miró i el seu plus és que, a partir d’ara, s’encarregarà de difondre les novetats editorials dels autors de la Sandra Bruna més enllà, però en col•laboració, amb els departaments de premsa de les editorials. S’editen molts llibres i que molt pocs reben el tracte que necessiten per part dels responsables de premsa de les editorials; no perquè no ho vulguin, sinó perquè no abasten. SB plus tindrà cura de treballar aquest aspecte que, en segons quins segments (infantil i juvenil, prosa) és especialment fluix.
Escoltant la bona nova hi havia Jaume Benavente, Eduard Estivill, Iolanda Batallé, atrafegada amb tants canvis a la seva vida, Xúlio Ricardo Trigo, responsable de El violinista celest, un dels millors blocs de difusió de literatura catalana i a punt de treure una novel•la que ha sembrat discòrdia entre editores, Albert Villaró,que s’ha estrenat com a profe universitari, Coia Valls, a punt de debutar amb una novel•la a Columna, i molt d’altres que no vam veure perquè sinó no hauríem tastat ni un mos. Per cert, la galeta de disseny amb que la Sandra i la Ibana van obsequiar personalment tots els assistents, amb un gust que recordava les galetes holandeses, plus.
Escoltant la bona nova hi havia Jaume Benavente, Eduard Estivill, Iolanda Batallé, atrafegada amb tants canvis a la seva vida, Xúlio Ricardo Trigo, responsable de El violinista celest, un dels millors blocs de difusió de literatura catalana i a punt de treure una novel•la que ha sembrat discòrdia entre editores, Albert Villaró,que s’ha estrenat com a profe universitari, Coia Valls, a punt de debutar amb una novel•la a Columna, i molt d’altres que no vam veure perquè sinó no hauríem tastat ni un mos. Per cert, la galeta de disseny amb que la Sandra i la Ibana van obsequiar personalment tots els assistents, amb un gust que recordava les galetes holandeses, plus.
26/9/09
ALICIA DE LARROCHA, DE NIÑA PRODIGIO A REFERENTE UNIVERSAL
El Palau de la Generalitat de Catalunya acoge desde las diez de la mañana la capilla ardiente con los restos mortales de la pianista Alicia de Garrocha, fallecida anteayer en la clínica Quirón de Barcelona a la edad de 86 años debido a la evolución de un proceso cardiorrespiratorio.
Con cuatro Grammy y el Premio Príncipe de Asturias de las Artes (1994) en su haber, Larrocha fue una niña prodigio. Nacida en Barcelona en mayo de 1923, dio su primer concierto público a los seis años en el marco de la Exposición Internacional de Barcelona y a los once ya participó en su primer concierto oficial, con la Orquesta Sinfónica de Madrid. Fue su maestro de piano Frank Marshall, discípulo de Enrique Granados, quien la descubrió, y le hizo iniciar su carrera como concertista en 1940, con a penas 17 años. Ricardo Lamote de Grignon y Joaquín Zamacois fueron sus maestros de armonía.
Alicia de Larrocha inició su carrera internacional en 1947 con giras por Europa y Estados Unidos. Se presentó ante el exigente público británico en Londres en 1953, y en 1955 actuó pro primera vez en los Estados Unidos, en Los Ángeles. En 1956 formó dúo con el cellista Gaspar Cassadó y en 1959 asumió la dirección de la Academia Marshall de Barcelona, nombre con que su discípulo rebautizó la academia Granados. La maldita puerta de un taxi con la que se pilló el dedo pulgar estuvo apunto de truncar su carrera en 1968.
Junto a la celebrada edición de las Sonatas de Antonio Soler (1967), la obra de dos catalanes universales, Enric Granados (Lleida 1867) y Isaac Albéniz (Camprodón 1860), del cual se conmemora ahora el centenario de su muerte, fueron dos de los ejes centrales en la carrera de la pianista barcelonesa. De Granados, Alicia de Garrocha dirigió la monumental edición actualizada de toda su producción pianística con motivo del centenario de la fundación en 1901 de la Academia Granados. Además de piezas inéditas, la integral incluye la primera catalogación sistemática de sus composiciones para piano.
Y de Albéniz, hizo tan suya la suite Iberia, por la que ganó un Grammy en 1989,, que incluso los mas entendidos críticos internacionales destacaron la fuerza interpretativa de Garrocha, en tanto que es una composición que requiere una fuerza extraordinaria que, hasta ella, los entendidos creían reservada solo a pianistas masculinos. El repertorio romántico, con especial énfasis en Falla, e impresionista tampoco fue ajeno al piano de Garrocha.
Alicia de Larrocha fue galardonada con una inacabable lista de distinciones españolas e internacionales, entre las que se encuentran el título de Mejor artista del mundo (1977), la medalla de Oro del Spanish Institute de Nueva York, el premio internacional de la Fundación Harriet Cohen (1960), la medalla de oro al Mérito de las Bellas Artes (1985), la Legión de Honor francesa, el premio UNESCO (1995), la Medalla d’Or de la Generalitat (1983), la Medalla de Oro al Mérito Artístico del Ayuntamiento de Barcelona (1980) y el Premi Nacional de la Música (2004), concedido tras su concierto de despedida, el 26 de enero de 2003, interpretando a Mozart junto a la Orquestra Sinfónica de Barcelona y Nacional de Catalunya.
La pianista catalana era considerada una de las primeras intérpretes del mundo, especialmente en Estados Unidos, cuyo público se había rendido a su colorido, elegancia y expresividad en la interpretación. A lo largo de su longeva carrera, la pianista ofrecía más de un centenar de conciertos por año en todo el mundo.
Los mejores concertistas españoles de piano, como Rosa Torres Prado, Javier Perianes o su discípulo Luís Hernando Pérez han destacado el carácter de referente universal de la intérprete barcelonesa por un doble motivo: porqué representaba todos los valores del arte, desde la técnica o la maestría hasta la honestidad y la entrega, y porqué llevó la música española por todo el mundo contribuyendo de forma definitiva a su prestigio internacional.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)