La solidaritat és un símptoma tardoral. Aquest migdia es presenta a la llibreria Bertrand ‘Mira’m, contes de vides especials’ (Cossetània), un llibre de relats promogut per la Fundació Mas Albornà, un centre que es dedica a la integració social i laboral de persones amb discapacitats i malalties mentals des de fa 40 anys. Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgàs, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta narren nou moments importants en la vida d’aquestes persones. La idea es fer arribar la realitat de les persones amb malalties psíquiques perquè ens adonem que hi ha situacions i vides especials que cal que les integrem amb normalitat a la societat.
I d’aquí a penes un mes sortirà al carrer el llibre de la Marató de TV 3. Si l’any passat va ser Columna qui el va editar, enguany són les editorials agrupades al segell Edi.cat. Els autors que hi participen són: Lolita Bosch, Màrius Serra, Andreu Martín, Esperança Camps, Jordi Sierra i Fabra, Manuel Baixauli, Rafael Vallbona i Eloi Vila. La impressió la farà Romanyà Valls, i el paper, quatre tones, l’ha cedit la Paperera de l’Orria. La correcció, el muntatge i el disseny va a càrrec dels editors. Ningú no cobra ni cinc, és clar, i el llibre sortirà per 9 euros, com l’any passat. Ja el podeu anar encarregant al llibreter o al quiosquer que s’acaba de seguida i després tot són lamentacions; solidàries, això si.
I per evitar la gent molt solidària amb si mateixa, als premis literaris de Girona, que s’atorguen d’avui en vuit, deixen molt clar que, si no presentes l’entrada que et donaran en confirmar l’assistència, et quedes al carrer. Solidaris, però sense passar-se.
30/9/09
27/9/09
NOVES RAONS PER NO CREURE EN DEU, (NI EN L’ESTAT)
Si la Sindicatura de comptes i els auditors van alertar els anys 2002,5, 6, 7 i 8 d’irregularitats flagrants al si del Patronat del Palau de la Música i cap institució (ni Ajuntament ni Generalitat ni Diputació ni Parlament) no van fer res, com és manifest, llavors són còmplices, per omissió d’en Millet i els seus. Com gosaran demanar d’aquí a uns mesos al vot als ciutadans?
La reacció de la classe política local a la versió canalla dels fets del Palau ha tingut dues etapes, a quina més patètica. De primer el tripartit, sobretot els socialistes, es van afanyar a recriminar a Convergència per no haver controlat les finances de l’entitat. ERC, atrapats per la cosa nacionalista, va parlar amb la boca petita, els d’Iniciativa devien ser a Andorra comprant radars, el PP, com sempre matant mosques a canonades, van disparar sense solta contra tothom qui es movia per l’escena del crim, i l’ex-conseller Jordi Vilajoana balbucejava les seves habituals excuses inintel•ligibles a la tele. Però poc els va durar l’alegria a Iceta i Zaragoza, tant afeccionats a l’acarnissament contra el rival. Un parell de dies i tothom sabia que l’actitud laxa i irresponsable no només era convergent. L’ajuntament i la Diputació en tant que membres del patronat, i el Parlament de Catalunya en ple, doncs allà arriben els informes del Síndic de Comptes, tenien la informació que indicava que els números no quadraven ni comptant amb àbac. Els anys 2005, 6, 7 i 8, amb la inefable Caterina Mieras, en Ferran Mascarell i en Joan Manuel Tresserras com a llogaters del Palau Marc, les auditories posaven el dit a la nafra, però ningú no va fer absolutament res per denunciar-ho i aturar-ho. L’actitud política va canviar radicalment. De l’atac al rival es va passar a l’habitual defensa gremial del col•lectiu, una de les poques coses que els polítics catalans saben fer molt bé. Les excuses fàtues i les fugides d’estudi de Mascarell i fins i tot del mateix conseller Antoni Castells, normalment poc donat a aquests lamentables espectacles, han acabat amb la paciència del respectable.
No hi ha excusa que valgui, la raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que en Pujol i altres exegetes del catalanisme van fer creure a molta gent de bona fe que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme. El Palau ha esclatat; estan clars els números a Agrupació Mútua, o hi haurà algun altre espectacle?
Mai no s’havia parlat del Palau de la Música a les parades dels mercats o a les barberies. Fins ara. I el que dol a la gent no és només que un delinqüent convicte s’ha endut els seus calés, sinó que la classe política en pes ha mirat cap a una altra banda, no ha fet res durant trenta anys per impedir-ho i ni tan sols demana ara perdó. El que indigna a la gent és que, hi hagi una classe d’intocables que maneguen entitats i institucions subvencionades amb total impunitat. Que l’arquitecte de l’ampliació del Palau, Oscar Tusquets, conegués l’escandalós augment del preu de la reforma i ni parpellegés, que ni tan sols el jutge hagi inculpat encara Millet, bo i haver-se declarat culpable a un diari, és vergonyant; que algunes ments pensants del nacionalisme, com feia el politòleg Jordi Sánchez en un delirant article a l’Avui, diguin que el delicte de Millet s’està utilitzant per carregar contra el catalanisme, com si aquest fos el problema, augmenten el descrèdit, l’absoluta desafecció per la política oficial i el menyspreu del país sencer i real, el que va a tallar-se els cabells a cal barber i a comprar a plaça o al súper, per aquesta democràcia amb tos els poders corcats.
Mentrestant, els intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan.
Només faltava el CAC
No es pot ser tant submís bo i dirigir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, amic Ramon Font; que no veus que al final no et farà cas ni la caixera del Caprabo? Renyar a TV3, tot i que havia demanat excuses, per la paròdia al Montilla és anar contra el clamor popular. Aplaudir les sàtires de Polònia és l’únic símbol de revolta dels catalan contra un poder públic impresentable.
Jo vull fer un informe
El tema és el de menys. Val tot. Que tal la contaminació per pets de vaca a l’Alta Ribagorça, o La suor d’aixella i el traspàs de rodalies? A penes cobraré uns modestos 30 mil euros que em falten per una Harley i a canvi, això si,lliuraré un totxo de 50 folis, amb còpies i tot, perquè no calgui escalfar la fotocopiadora de presidència, que des dels temps d’en David Madí està que no para.
La reacció de la classe política local a la versió canalla dels fets del Palau ha tingut dues etapes, a quina més patètica. De primer el tripartit, sobretot els socialistes, es van afanyar a recriminar a Convergència per no haver controlat les finances de l’entitat. ERC, atrapats per la cosa nacionalista, va parlar amb la boca petita, els d’Iniciativa devien ser a Andorra comprant radars, el PP, com sempre matant mosques a canonades, van disparar sense solta contra tothom qui es movia per l’escena del crim, i l’ex-conseller Jordi Vilajoana balbucejava les seves habituals excuses inintel•ligibles a la tele. Però poc els va durar l’alegria a Iceta i Zaragoza, tant afeccionats a l’acarnissament contra el rival. Un parell de dies i tothom sabia que l’actitud laxa i irresponsable no només era convergent. L’ajuntament i la Diputació en tant que membres del patronat, i el Parlament de Catalunya en ple, doncs allà arriben els informes del Síndic de Comptes, tenien la informació que indicava que els números no quadraven ni comptant amb àbac. Els anys 2005, 6, 7 i 8, amb la inefable Caterina Mieras, en Ferran Mascarell i en Joan Manuel Tresserras com a llogaters del Palau Marc, les auditories posaven el dit a la nafra, però ningú no va fer absolutament res per denunciar-ho i aturar-ho. L’actitud política va canviar radicalment. De l’atac al rival es va passar a l’habitual defensa gremial del col•lectiu, una de les poques coses que els polítics catalans saben fer molt bé. Les excuses fàtues i les fugides d’estudi de Mascarell i fins i tot del mateix conseller Antoni Castells, normalment poc donat a aquests lamentables espectacles, han acabat amb la paciència del respectable.
No hi ha excusa que valgui, la raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que en Pujol i altres exegetes del catalanisme van fer creure a molta gent de bona fe que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme. El Palau ha esclatat; estan clars els números a Agrupació Mútua, o hi haurà algun altre espectacle?
Mai no s’havia parlat del Palau de la Música a les parades dels mercats o a les barberies. Fins ara. I el que dol a la gent no és només que un delinqüent convicte s’ha endut els seus calés, sinó que la classe política en pes ha mirat cap a una altra banda, no ha fet res durant trenta anys per impedir-ho i ni tan sols demana ara perdó. El que indigna a la gent és que, hi hagi una classe d’intocables que maneguen entitats i institucions subvencionades amb total impunitat. Que l’arquitecte de l’ampliació del Palau, Oscar Tusquets, conegués l’escandalós augment del preu de la reforma i ni parpellegés, que ni tan sols el jutge hagi inculpat encara Millet, bo i haver-se declarat culpable a un diari, és vergonyant; que algunes ments pensants del nacionalisme, com feia el politòleg Jordi Sánchez en un delirant article a l’Avui, diguin que el delicte de Millet s’està utilitzant per carregar contra el catalanisme, com si aquest fos el problema, augmenten el descrèdit, l’absoluta desafecció per la política oficial i el menyspreu del país sencer i real, el que va a tallar-se els cabells a cal barber i a comprar a plaça o al súper, per aquesta democràcia amb tos els poders corcats.
Mentrestant, els intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan.
Només faltava el CAC
No es pot ser tant submís bo i dirigir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, amic Ramon Font; que no veus que al final no et farà cas ni la caixera del Caprabo? Renyar a TV3, tot i que havia demanat excuses, per la paròdia al Montilla és anar contra el clamor popular. Aplaudir les sàtires de Polònia és l’únic símbol de revolta dels catalan contra un poder públic impresentable.
Jo vull fer un informe
El tema és el de menys. Val tot. Que tal la contaminació per pets de vaca a l’Alta Ribagorça, o La suor d’aixella i el traspàs de rodalies? A penes cobraré uns modestos 30 mil euros que em falten per una Harley i a canvi, això si,lliuraré un totxo de 50 folis, amb còpies i tot, perquè no calgui escalfar la fotocopiadora de presidència, que des dels temps d’en David Madí està que no para.
EL PLUS NECESSARI
Vendre llibres és més difícil que vendre teixits, prou be que ho sabia l’enyorat Antonio López Lamadrid, que va canviar les teles pel paper, va ser feliç i va fer feliços autors i lectors. L’agent literària Sandra Bruna, una de les més dinàmiques del sector, ho ha entès així, i acaba d’engegar el projecte SB plus, un pas endavant en els serveis que ofereix una agència. L’altre dia, i malgrat les amenaces de pluja, va reunir els seus autors al voltant de copes i catering i els va presentar la iniciativa. Es diu Ibana Miró i el seu plus és que, a partir d’ara, s’encarregarà de difondre les novetats editorials dels autors de la Sandra Bruna més enllà, però en col•laboració, amb els departaments de premsa de les editorials. S’editen molts llibres i que molt pocs reben el tracte que necessiten per part dels responsables de premsa de les editorials; no perquè no ho vulguin, sinó perquè no abasten. SB plus tindrà cura de treballar aquest aspecte que, en segons quins segments (infantil i juvenil, prosa) és especialment fluix.
Escoltant la bona nova hi havia Jaume Benavente, Eduard Estivill, Iolanda Batallé, atrafegada amb tants canvis a la seva vida, Xúlio Ricardo Trigo, responsable de El violinista celest, un dels millors blocs de difusió de literatura catalana i a punt de treure una novel•la que ha sembrat discòrdia entre editores, Albert Villaró,que s’ha estrenat com a profe universitari, Coia Valls, a punt de debutar amb una novel•la a Columna, i molt d’altres que no vam veure perquè sinó no hauríem tastat ni un mos. Per cert, la galeta de disseny amb que la Sandra i la Ibana van obsequiar personalment tots els assistents, amb un gust que recordava les galetes holandeses, plus.
Escoltant la bona nova hi havia Jaume Benavente, Eduard Estivill, Iolanda Batallé, atrafegada amb tants canvis a la seva vida, Xúlio Ricardo Trigo, responsable de El violinista celest, un dels millors blocs de difusió de literatura catalana i a punt de treure una novel•la que ha sembrat discòrdia entre editores, Albert Villaró,que s’ha estrenat com a profe universitari, Coia Valls, a punt de debutar amb una novel•la a Columna, i molt d’altres que no vam veure perquè sinó no hauríem tastat ni un mos. Per cert, la galeta de disseny amb que la Sandra i la Ibana van obsequiar personalment tots els assistents, amb un gust que recordava les galetes holandeses, plus.
26/9/09
ALICIA DE LARROCHA, DE NIÑA PRODIGIO A REFERENTE UNIVERSAL
El Palau de la Generalitat de Catalunya acoge desde las diez de la mañana la capilla ardiente con los restos mortales de la pianista Alicia de Garrocha, fallecida anteayer en la clínica Quirón de Barcelona a la edad de 86 años debido a la evolución de un proceso cardiorrespiratorio.
Con cuatro Grammy y el Premio Príncipe de Asturias de las Artes (1994) en su haber, Larrocha fue una niña prodigio. Nacida en Barcelona en mayo de 1923, dio su primer concierto público a los seis años en el marco de la Exposición Internacional de Barcelona y a los once ya participó en su primer concierto oficial, con la Orquesta Sinfónica de Madrid. Fue su maestro de piano Frank Marshall, discípulo de Enrique Granados, quien la descubrió, y le hizo iniciar su carrera como concertista en 1940, con a penas 17 años. Ricardo Lamote de Grignon y Joaquín Zamacois fueron sus maestros de armonía.
Alicia de Larrocha inició su carrera internacional en 1947 con giras por Europa y Estados Unidos. Se presentó ante el exigente público británico en Londres en 1953, y en 1955 actuó pro primera vez en los Estados Unidos, en Los Ángeles. En 1956 formó dúo con el cellista Gaspar Cassadó y en 1959 asumió la dirección de la Academia Marshall de Barcelona, nombre con que su discípulo rebautizó la academia Granados. La maldita puerta de un taxi con la que se pilló el dedo pulgar estuvo apunto de truncar su carrera en 1968.
Junto a la celebrada edición de las Sonatas de Antonio Soler (1967), la obra de dos catalanes universales, Enric Granados (Lleida 1867) y Isaac Albéniz (Camprodón 1860), del cual se conmemora ahora el centenario de su muerte, fueron dos de los ejes centrales en la carrera de la pianista barcelonesa. De Granados, Alicia de Garrocha dirigió la monumental edición actualizada de toda su producción pianística con motivo del centenario de la fundación en 1901 de la Academia Granados. Además de piezas inéditas, la integral incluye la primera catalogación sistemática de sus composiciones para piano.
Y de Albéniz, hizo tan suya la suite Iberia, por la que ganó un Grammy en 1989,, que incluso los mas entendidos críticos internacionales destacaron la fuerza interpretativa de Garrocha, en tanto que es una composición que requiere una fuerza extraordinaria que, hasta ella, los entendidos creían reservada solo a pianistas masculinos. El repertorio romántico, con especial énfasis en Falla, e impresionista tampoco fue ajeno al piano de Garrocha.
Alicia de Larrocha fue galardonada con una inacabable lista de distinciones españolas e internacionales, entre las que se encuentran el título de Mejor artista del mundo (1977), la medalla de Oro del Spanish Institute de Nueva York, el premio internacional de la Fundación Harriet Cohen (1960), la medalla de oro al Mérito de las Bellas Artes (1985), la Legión de Honor francesa, el premio UNESCO (1995), la Medalla d’Or de la Generalitat (1983), la Medalla de Oro al Mérito Artístico del Ayuntamiento de Barcelona (1980) y el Premi Nacional de la Música (2004), concedido tras su concierto de despedida, el 26 de enero de 2003, interpretando a Mozart junto a la Orquestra Sinfónica de Barcelona y Nacional de Catalunya.
La pianista catalana era considerada una de las primeras intérpretes del mundo, especialmente en Estados Unidos, cuyo público se había rendido a su colorido, elegancia y expresividad en la interpretación. A lo largo de su longeva carrera, la pianista ofrecía más de un centenar de conciertos por año en todo el mundo.
Los mejores concertistas españoles de piano, como Rosa Torres Prado, Javier Perianes o su discípulo Luís Hernando Pérez han destacado el carácter de referente universal de la intérprete barcelonesa por un doble motivo: porqué representaba todos los valores del arte, desde la técnica o la maestría hasta la honestidad y la entrega, y porqué llevó la música española por todo el mundo contribuyendo de forma definitiva a su prestigio internacional.
22/9/09
LA COMPLICITAT DEL SILENCI
Si la Sindicatura de comptes i els auditors van alertar els anys 2002,5, 6, 7 i 8 d’irregularitats flagrants al si del Patronat del Palau de la Música i cap institució (ni Ajuntament, ni Generalitat, ni Diputació ni Parlament) no van fer res, com és manifest, llavors són còmplices d’en Millet i els seus. Ho puc dir més fort, però no més clar. I que no em vinguin amb matisos que sonen a excuses barates com les de Jordi Vilajoana, Ferran Mascarell o Antoni Castells.
La raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que ens van voler fer creure que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme.
Ja ho veiem del que ens han salvat. Això si, intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan. Quina barra!
Sit a El Món a RAC 1 el 23.09.09
La raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que ens van voler fer creure que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme.
Ja ho veiem del que ens han salvat. Això si, intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan. Quina barra!
Sit a El Món a RAC 1 el 23.09.09
ANTONIO LÓPEZ LAMADRID, COEDITOR DE TUSQUETS
Antonio López Lamadrid, codirector, junto a su compañera Beatriz de Moura, de la editorial Tusquets, que recientemente ha celebrado cuarenta años, falleció ayer en Barcelona a la edad de 70 años.
Proveniente del sector textil, un gremio que no era de su agrado, López Lamadrid se incorporó en 1977 como director comercial a la editorial que de Moura había fundado en 1969, y desde entonces hasta el final de sus días ha vivido intensamente la arriesgada aventura humana, intelectual y empresarial de la edición independiente y de calidad. Su compromiso con el sello Tusquets y con su pareja llevaron a Beatriz de Moura a asegurar que, lo mejor de los 40 años de la editorial había sido, sin duda, Antonio, “porque si no se hubiera comprometido con la sociedad en 1977 hoy no estaríamos aquí hablando de libros, de historia y de futuro". Personas cercanas a la pareja aseguraban que les habían oído comentar que las hacía ilusión casarse.
Los autores de la casa coinciden en señalar que Antonio era un hombre serio y riguroso en el trabajo, pero amable y cordial en el trato humano. Este pasado junio la editorial celebró, con autores y allegados, una gran fiesta de cumpleaños en el caserón de Vallcarca donde tiene su sede en la cual todos los asistentes destacaron la excepcional compenetración de la pareja Moura – Lamadrid, compaginando a la perfección las tareas de dirección artística con la gestión empresarial.
La nómina de autores de Tusquets es larga y cubre buena parte de la mejor literatura contemporánea universal y española. Entre los autores extranjeros publicados destacan Milan Kundera, Italo Calvino, E.M. Cioran, Samuel Beckett, Ingmar Bergman, Albert Camus, Marguerite Duras, Umberto Eco, Albert Einstein, William Faulkner, Henry James, Ernst Jünger, Malcolm Lowry, Arthur Miller, Henry Miller, Edgar Allan Poe, Ezra Pound, Jonathan Swift, Mark Twain, Boris Vian, Nadime Gordimer, Andy Warhol, Oscar Wilde, Virginia Woolf, James Joyce, o Woody Allen. Y entre los autores de lengua española Octavio Paz, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar, Julio, Reynaldo Arenas, Severo Sarduy, Juan José Arreola, Adolfo Bioy Casares, Jorge Luis Borges, Camilo José Cela, Jorge Edwards, Luis Sepúlveda, Almudena Grandes, Juan Marsé, Silvina Ocampo, Sergio Pitol o Jorge Semprún.
Cuadernos ínfimos y Marginales fueron las colecciones insignia de los primeros años, económicas y con títulos atractivos para el lector joven de la época, gracias a las cuales numerosos estudiantes tuvieron acceso a autores hasta entonces inéditos en España. Aquellos pequeños libros cedieron la prioridad editorial, a partir de 1980, a la colección Andanzas, que con más de 500 títulos es una de las más fecundas y celebradas de la edición en castellano.
Tras fundar en 1970 junto a otras editoriales Distribuciones de Enlace, Tusquets abandonó el negocio en 1976. Por aquel tiempo una fuerte crisis económica estuvo a punto de dar al traste con el trabajo de Moura, pero al incorporarse en 1977 Antonio López Lamadrid a la empresa, esta se convirtió en Sociedad Anónima y continuo su camino en solitario hasta 1995, en que vendió parte de sus acciones a Planeta, pero las recuperó tres años después. Al poco tiempo hizo lo mismo con RBA, pero en el año 2000 recompró de nuevo la parte vendida y, hoy en día, mantiene la independencia, con mayor ahínco, si cabe, en tiempos de crisis como los actuales.
Otras colecciones de la casa son Metatemas (dirigida por Jorge Wagensberg), Fábula, Afueras y Tiempo de Memoria. Tusquets también publica en catalán. Cuenta con filiales en Argentina y México.
21/9/09
LA INEXORABLE DECADÈNCIA DE L’IMPERI CATALÀ
La confessió de Fèlix Millet és més que una maniobra per intentar evitar la presó, és la paràbola del declivi d’una certa classe patrícia que, amb governs de CiU, va senyorejar aquest intangible anomenat ‘societat civil’, i que encara és un dels puntals del catalanisme conservador. Per què el Govern no ha controlat els números del Palau, per por a molestar els patricis?
Els patricis del país han ensorrat un altre baluard. Talment sembla com, si batent-se en retirada, vagin cremant poc a poc els bastions que ells mateixos van construir per evitar que l’enemic se’ls faci seus. La confessa estafa de Fèlix Millet al Palau de la Música més que una evidència és una paràbola: el país en que va somiar durant decennis una part raonable de la burgesia petita, no tant petita o acabada d’arribar, se’n va en orris; cosa que no vol dir que tot el país, o fins i tot allò que es diu el país real, estigui amb l’aigua al coll. Els temps han canviat, diria avui Dylan si es dediqués a passejar sense rumb per Catalunya (és clar que potser el detindrien els Mossos d’en Saura).
El famós ‘entrisme’ dels psuqueros a les associacions de veïns i ateneus de barri no va ser res al costat de l’espessa xarxa d’entitats, associacions i societats de que disposava la dreta nacionalista quan va arribar al poder l’any 1980. No feien broma els que deien que l’únic partit de masses, en el sentit marxista, que hi havia a Catalunya era CDC. El lògic era que, amb la clau de la caixa i una bona acció repartidora, aquesta trama creixés fins dominar allò que hom diu ‘la societat civil’, idea que a Jordi Pujol li seduïa molt més que no pas la de construir una administració potent com tocava. I malgrat els limitats recursos de la Generalitat, les coses es van fer així durant anys. L’acció combinada de la vella guàrdia activista durant la clandestinitat (Carulla, Espart Ticó, Cendrós...) i un seguit de personatges d’allò més divers que s’havien anat adherint al projecte (Josep Millàs, Agustí Montal, Lluís Prenafeta...) va permetre rellançar o salvar pels seus propietaris el Romea, el Liceu, Òmnium Cultural, el diari Avui o Enciclopèdia Catalana i empènyer projectes com Cadena 13 o el Observador, que aspirava a ser la versió contemporània de El Correo Catalán.
Es tancava el camí encetat l’any 1906. Consolidada la industrialització gràcies als enormes beneficis de la Guerra europea, el conservadorisme catalanista, superat l’estadi merament regionalista, l’errada de promoure la dictadura de Primo de Rivera per poder combatre l’ascensió del moviment obrer i les dificultats –no per tothom- de la dictadura, ocupava un tram central de la societat emergent del país i, des de les estructures creades a tal fi, donava suport al govern de Pujol. La pinça perfecta.
Fins que la decadència va començar a causar estralls. Pocs rtecorden ja l’escàndol de Xarxa Cultural, però allò va ser un avís. L’Avui va sobreviure agònicament fins acabar en mans d’en Lara i en Godó, no precisament de la corda pujolista, El Observador va ser un pou sense fons. Òmnium va viure una transició patètica i ara s’allunya del vell projecte convergent. Enciclopèdia va haver de vendre, aprimar-se i perdre influència per sobreviure. Cadena 13 i Ona Catalana, nascuda de les despulles de l’anterior, ha acabat convertint-se en una col•lecció de repetidors de la SER. El Liceu encara seria per quatre, pagant l’erari públic això si, si no s’hagués cremat i el Romea sort n’ha tingut de Focus. Amb aquestes perspectives, la pèrdua del poder polític era el següent pas i així va ser.
Ara, l’escàndol del Palau de la Música, no tan sols deixa a la vista el declivi absolut d’una certa i caduca classe patrícia d’uns altres temps, sinó que posa en dubte la capacitat del Govern per controlar i desmantellar la xarxa d’influències, favors, i trifurques de part de l’anomenada ‘societat civil’ que ha controlat la vida d’aquest país durant un quart de segle.
Millet, rècord de càrrecs
Entre 1978, quan va arribar a la presidència de l’Orfeó Català i el 31 de juliol, en que va presentar la dimissió de la presidència de Bankpime, Fèlix Millet ha tingut 32 càrrecs, tan en el terreny de la gestió cultural com en de les assegurances, per herència familiar. Palau, Liceu, fundacions Pau Casal, Güell, Teatre Fortuny i Barça, Seguros Latina i Agrupació Mútua, entre d’altres.
Bru de Sala avisa
Després de negar-se en rodó, en una roda de premsa a Vic, a respondre preguntes sobre la seva dimissió al CoNCA i d’escriure un article sobre futbol (sic!) on, entre línies, criticava Francesc Guardans i els consellers que l’han fet plegar, avisa que aquesta setmana parlarà. Que ho faci, però que sigui per aclarir la seva turbulenta gestió, no per carregar contra els que l’han criticat.
Els patricis del país han ensorrat un altre baluard. Talment sembla com, si batent-se en retirada, vagin cremant poc a poc els bastions que ells mateixos van construir per evitar que l’enemic se’ls faci seus. La confessa estafa de Fèlix Millet al Palau de la Música més que una evidència és una paràbola: el país en que va somiar durant decennis una part raonable de la burgesia petita, no tant petita o acabada d’arribar, se’n va en orris; cosa que no vol dir que tot el país, o fins i tot allò que es diu el país real, estigui amb l’aigua al coll. Els temps han canviat, diria avui Dylan si es dediqués a passejar sense rumb per Catalunya (és clar que potser el detindrien els Mossos d’en Saura).
El famós ‘entrisme’ dels psuqueros a les associacions de veïns i ateneus de barri no va ser res al costat de l’espessa xarxa d’entitats, associacions i societats de que disposava la dreta nacionalista quan va arribar al poder l’any 1980. No feien broma els que deien que l’únic partit de masses, en el sentit marxista, que hi havia a Catalunya era CDC. El lògic era que, amb la clau de la caixa i una bona acció repartidora, aquesta trama creixés fins dominar allò que hom diu ‘la societat civil’, idea que a Jordi Pujol li seduïa molt més que no pas la de construir una administració potent com tocava. I malgrat els limitats recursos de la Generalitat, les coses es van fer així durant anys. L’acció combinada de la vella guàrdia activista durant la clandestinitat (Carulla, Espart Ticó, Cendrós...) i un seguit de personatges d’allò més divers que s’havien anat adherint al projecte (Josep Millàs, Agustí Montal, Lluís Prenafeta...) va permetre rellançar o salvar pels seus propietaris el Romea, el Liceu, Òmnium Cultural, el diari Avui o Enciclopèdia Catalana i empènyer projectes com Cadena 13 o el Observador, que aspirava a ser la versió contemporània de El Correo Catalán.
Es tancava el camí encetat l’any 1906. Consolidada la industrialització gràcies als enormes beneficis de la Guerra europea, el conservadorisme catalanista, superat l’estadi merament regionalista, l’errada de promoure la dictadura de Primo de Rivera per poder combatre l’ascensió del moviment obrer i les dificultats –no per tothom- de la dictadura, ocupava un tram central de la societat emergent del país i, des de les estructures creades a tal fi, donava suport al govern de Pujol. La pinça perfecta.
Fins que la decadència va començar a causar estralls. Pocs rtecorden ja l’escàndol de Xarxa Cultural, però allò va ser un avís. L’Avui va sobreviure agònicament fins acabar en mans d’en Lara i en Godó, no precisament de la corda pujolista, El Observador va ser un pou sense fons. Òmnium va viure una transició patètica i ara s’allunya del vell projecte convergent. Enciclopèdia va haver de vendre, aprimar-se i perdre influència per sobreviure. Cadena 13 i Ona Catalana, nascuda de les despulles de l’anterior, ha acabat convertint-se en una col•lecció de repetidors de la SER. El Liceu encara seria per quatre, pagant l’erari públic això si, si no s’hagués cremat i el Romea sort n’ha tingut de Focus. Amb aquestes perspectives, la pèrdua del poder polític era el següent pas i així va ser.
Ara, l’escàndol del Palau de la Música, no tan sols deixa a la vista el declivi absolut d’una certa i caduca classe patrícia d’uns altres temps, sinó que posa en dubte la capacitat del Govern per controlar i desmantellar la xarxa d’influències, favors, i trifurques de part de l’anomenada ‘societat civil’ que ha controlat la vida d’aquest país durant un quart de segle.
Millet, rècord de càrrecs
Entre 1978, quan va arribar a la presidència de l’Orfeó Català i el 31 de juliol, en que va presentar la dimissió de la presidència de Bankpime, Fèlix Millet ha tingut 32 càrrecs, tan en el terreny de la gestió cultural com en de les assegurances, per herència familiar. Palau, Liceu, fundacions Pau Casal, Güell, Teatre Fortuny i Barça, Seguros Latina i Agrupació Mútua, entre d’altres.
Bru de Sala avisa
Després de negar-se en rodó, en una roda de premsa a Vic, a respondre preguntes sobre la seva dimissió al CoNCA i d’escriure un article sobre futbol (sic!) on, entre línies, criticava Francesc Guardans i els consellers que l’han fet plegar, avisa que aquesta setmana parlarà. Que ho faci, però que sigui per aclarir la seva turbulenta gestió, no per carregar contra els que l’han criticat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)