ISIDOR CÒNSUL, EL EDITOR QUE QUISO SER VERDAGUER

A Isidor Cónsul (Bellpuig 1948), editor y critico literario fallecido ayer en Barcelona víctima de un cáncer, le hubiera gustado ser Jacint Verdaguer, por la poesía, claro, no por el hábito, a pesar de que, cuando vi su foto con sotana de ‘mossèn’ en una revista, pensé que quizás si tenía algo de místico. Pero todo ese halo literario y espiritual, sin duda heredado del exhaustivo conocimiento de la obra del escritor de Folgueroles, no le impidió luchar contra la enfermedad desde el primer día con una intensidad y un positivismo raramente vistos. Oírlo hablar de su proceso canceroso entre las copas de un Sant Jordi fue una auténtica lección de humanismo.
Quizás fue ese mismo empuje vital el que lo llevó a aceptar la dirección literaria de Proa dejando la comodidad del trabajo docente en la universidad y el instituto. Programar el sello narrativo y ensayístico del grupo Enciclopedia Catalana era entonces un reto complejo, con un fondo editorial mayúsculo y una gestión comercial deficiente, la marca de prestigio de la editorial de los patricios catalanes andaba dando palos de ciego entre editores demasiado modernos para los dueños, y dueños demasiado anquilosados para los tiempos que corrían. Reflotar Proa, convertirla en el sello de prestigio a que siempre aspiró y no supo, conseguir hacer superventas a Montaigne y compaginarlo con Carme Riera, Patrick Modiano o Paolo Coelho no fue tarea fácil, como tampoco lo fue hacer de un poeta un best seller. Y hoy en día no hay libro de Joan Margarit que no se venda por docenas de miles.
Isidor Cónsul estudió magisterio y filología románica, tuvo una profunda vocación por la docencia solo superada por la editorial, hizo crítica en el Avui, Serra d’Or, el Temps y Cultura y fue uno de los máximos estudiosos de la obra de Verdaguer, del cual publicó una antología, una biografía, ‘Perfils de Verdaguer’, y escribió una seria para la radio pública catalana, ‘Verdaguer 100 anys’. Y todavía tuvo tiempo para ser el secretario del Centre Català del Pen Club entre los años 1988 y 1996, y presidente del Comité de Traducciones i Derechos Lingüísticos del Pen Club Internacional entre el 1995 y el 1999.
Lamentablemente fue mucho menos conocida su faceta como escritor, pero libros como 'Cinc estacions: un dietari', 'En el nom del pare' o el más reciente ‘Tractat de geografia’ (premio Marià Vayreda) conforman una opbra de prosa de no ficción que él siempre defendió con argumentos, pero que lamentablemente está desapareciendo del mercado editorial.

MILEURISME I FILANTROPIA

Al pas que anem mai no hi haurà cap català a la llista dels rics més filantrops del món, en tot cas hauran de ser beneficiaris de la generositat dels Gates, Soros i companyia.
Que Catalunya sigui la tercera comunitat amb menys mileuristes no m’impressiona, també Girona és la tercera ciutat més cara de l’estat i Barcelona de les més pijes del món. Que es pot fer, doncs, per resoldre la situació de tanta gent ben formada professionalment i intel•lectual però que cobra quatre rals que no donen ni pel lloguer? Doncs sentint-ho molt, jo els recomano que vagin a viure a Àvila o Vigo, les ciutats més barates de l’estat, o a Extremadura, la comunitat amb més mileuristes, però la més barata i de llarg. I amb sort, com que tenen 68 funcionaris per cada mil habitants mentre que aquí només en tenim 38, potser aconseguiran una feina pública.
No és una ‘boutade’ això que dic. Se de gent que ja ho ha fet. Ara, si deixem que els millors cervells marxin del país per poder viure dignament, ja els podem regalar l’estatut al Constitucional, perquè com a país no valdrem res.

Dit a El Món a RAC 1 el 26.08.09

ON NO ARRIBA LA LLEI

La inhibició reversible del desig sexual pot generar alguna angunia moral, però probablement és la única possibilitat real, jurídicament correcta i socialment acceptable d’evitar la reincidència de violadors que han complert condemna.
Un violador és com qualsevol altre pres. D’acord que les estadístiques diuen que hi ha un percentatge de reincidència elevat, però si ja ha complert la condemna, no hi ha raó de dret per seguir privant-lo de llibertat. Quans lladres reincideixen i no per això no se’ls allibera quan han complert la pena?
En aquest mateix sentit tampoc no està tan clar que la mesura de vigilar-los d’aprop per via telemàtica vagi gaire a dreta llei.
On no pot arribar la llei ha d’arribar la ciència. Ara el que queda per veure és quants presos voldran sotmetre’s a aquesta mesura que rep el nom tant lleig, impropi i discriminador de ‘castració química’. Aconseguir-ne un bon nombre és una feina que s’ha de fer des de la presó. Que ningú no pugui dir que no serveix per a res.

Dit a El Món a RAC 1 del 07.08.09

IMMOBILIÀRIA CONCA

Mentre tothom assegura de que al Consell de les Arts (CONCA) tot va com una seda, el que fa quatre dies era una cosa ara n’és una altra i demà no se sap. Si després de visitar el local el president Bru de Sala va jurar que mai de la vida no anirien al carrer Taulat, a un modern edifici d’oficines on la Generalitat pensa traslladar algun dia Política Lingüística, l’ICIC, el Llull i uns quants serveis més, aquesta setmana un membre del Consell reconeixia que ara si que estan disposats a instal•lar-se a Taulat perquè els donen 500 metres quadrats més dels 700 previstos inicialment. Però el mateix informador fins i tot deia que, mentre el trasllat a Diagonal Mar no es pugui fer, que estan disposats a ubicar-se als 400 metres d’un local que Economia ha buidat a la Via Laietana, tot sigui per sortir del minúscul lloc on són ara a Santa Mònica, segons recalca la mateixa font.
O sigui, fa quatre dies van posar el crit al cel perquè els feien anar al Fòrum, i després de llargues negociacions van acceptar la possibilitat d’instal•lar-se,a mig termini, a l’actual seu de l’escola Llotja, al carrer d’Avinyó; però l’edifici és d’Educació, s’ha de restaurar, no hi ha ni cinc a l’administració i la cosa va per llarg. Se’ls col•loca de moment a Santa Mònica i, ves per on, ara diuen que si que anirien a Taulat (si ho troben poca cosa per la tan noble tasca del Consell de bon grat m’hi instal•laria jo allà) sempre i quan els cedeixin 1200 metres, però que de moment accepten encauar-se en 400 metres a la Via Laietana. I si es posen d’acord i deixen de marejar la perdiu? És que, a aquest pas, acabarem per no creure’ns això de que tot va com una bassa d’oli al CONCA.

RENQUEJAR FINS CAURE

La crisi és l’excusa, però el cert és que la cultura està vivint una època fosca i no només per falta de diners. Aviat ningú no recordarà la desafecció que anunciava en Montilla fa mesos, però aquest allunyament de la realitat arriba fins l’estancament de projectes i idees, i ha perforat el teixit cultural català, tant entre promotors i difusors, com entre creadors i públic.
Si l’afecció és un moviment de la sensibilitat que consisteix pròpiament en un canvi d'estat més que no pas en una tendència, fa temps que vivim immersos en una onada de tendències que esclafa la majoria d’iniciatives capaces de provocar un canvi d’estat. El que passa és que, amb el nou finançament, ja ningú no voldrà a sentir parlar mai més de desafeccions, des del poder es mouran fils perquè ningú no n’escrigui ni un sol mot més, i tot quedarà al final com un mal viatge passatger sense tenir en compte que els efectes són devastadors i de llarga durada.
Els problemes de la perspectiva amb que cultura i societat interactuen són antics i de calat profund, i ni són estacionals ni se’n pot responsabilitzar sempre a les administracions del ram. És probable que, a Catalunya, l’entorn general de decadència d’aquest darrer any hagi posat al descobert una situació que molts agents culturals i mediàtics, simplement, prefereixen fer veure que no existeix.
La crisi econòmica ha anat destapant les mancances estructurals del sistema de relació entre cultura i societat. Les retallades pressupostàries generals han desemmascarat la falta de gosadia de promotors i difusors de cultura i les poques ganes de temptar el risc de molts creadors. En mig, la crítica cultural aposta porugament pels valors coneguts o pels que el màrqueting els ha posat davant de la pantalla de l’ordinador, i tot plegat està donant una època culturalment ultra conservadora, gens moderna estèticament i farcida d’impostures artístiques que es disfressen carregant els neulers a les administracions (que no tenen ni cinc) o, encara més bèstia, directament al públic, aquesta massa uniforme que ja es mou tant per impulsos comercials que ara ja en diem consumidor cultural.
Així, els festivals musicals se suspenen, el Liceu paralitza una part de la programació o la junta del Palau de la Música és investigada per la suposada desaparició d’un dineral, però no passa res. Els mitjans d’ordre callen, els altres diuen que són coses que passen i els tercers diuen que és cosa de la crisi. Ningú diu que molts festivals estan plantejats com a mers negocis, i a més es fan amb dosis de diners públics, ni s’exigeix als responsables de les institucions culturals enormement subvencionades que supleixin amb treball, imaginació i ganes el que el que la crisi no permet fer a cop de xec bancari, i ni molt menys se’ls fa un seguiment minuciós de la seva gestió financera. La societat catalana dorm pagada de si mateixa en saber que te un Liceu meravellós, un Palau enveja de propis i forasters i una activitat cultural de primera que es veu potenciada a l’estiu pel clima i el nombre de visitants. Fins que un dia desperta amb l’ai al cor, veu que el seu parnàs cultural neonoucentista s’ensorra a cop d’escorcoll policial o de baixada de persiana per la tancada de l’aixeta pública, i, en lloc d’encetar un procés d’autocrítica, mira cap a una altra banda, s’inventa responsables de ficció i compra entrades per algun festival de trista programació. Ja se sap, la crisi!

+
AGUSTÍ VILLARONGA
Un dels membres del trío de millors directors catalans (amb Cesc Gay i Marc Recha) ha començat a rodar ‘Pa negre’, l’adaptació de la novel•la homònima d’Emili Teixidor i un relat imprescindible per entendre com la plana de Vic va passar de l’època bucòlica de Verdaguer a la realitat colpidora i actual dels purins i l’aristocàrnia’, (burgesia del porc). La combinació te els millors ingredients perquè en surti una pel•lícula d’aqueles que fan interpel•lar l’espectador sobre qui som i cap a on anem.

-
MONTSERRAT ABAD
Que tres dies després de commemorar els cinquanta anys de televisió a Catalunya amb els honors que es mereix el circuit català de TVE anunci que suspèn l’emissió de l’informatiu del vespre per falta de personal és una mostra de l’interès que l’ens públic te pel seu centre de producció de programes i de la capacitat de pressionar Madrid que te l’equip directiu de sant Cugat. I de cara a l’opinió pública i les institucions catalanes, una presa de pel més. És clar que ja ens n’han fet tantes!

SER-HI O NO SER-HI

Mentre alguns editors filtren a la premsa projectes faraònics però encara no nats sobre llibre electrònic, els impulsors d’Edi.cat, que ja fa mesos que són a la xarxa, expliquen la seva experiència a fòrums com la universitat d’estiu de la Rioja o la fira del llibre de Madrid. És el ser-hi o no ser-hi; probablement encara no és negoci, però el primer que hi ha arribat és el que hi està més ben posicionat mentre els altres parlen i, sobretot, pregunten. I si no que li ho diguin a Toni Cantó, un dels responsables d’Edi.cat, que va ser sotmès a un autèntic interrogatori de tercer grau el dia de la presentació del seu portal per una persona encarregada del projecte e-book d’una altre editorial.
Però si el llibre electrònic encara no dona gaires diners, els llibres d’Steig Larsson si. Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez, autors d’un dels blogs llibrescos més interessants, ‘Paradigma del libro’, situen les coses al seu lloc, no per prestigiar ni desprestigiar a ningú, sinó per no generar més confusions, sobretot entre alguns editors que ara només voldrien editar clons de l’autor suec. A l’encontre d’editors de Santander han posat el dit a la nafra al respecte, insistint en que un best seller és un llibre fet per vendre un gran nombre d’exemplars en el menor temps possible, que no s’escriu per fer literatura, sinó per fer caixa, que està vacunat contra la relectura i que és aliè a la crítica perquè només busca sensacions immediates. El que no diuen enlloc és que, sense la caixa que donen fenòmens com Larsson, difícilment es poden editar llibres literaris. I encara que no tot ha de ser fast food, a occident cultura i capital no són tan divergents com semblen.

FOC I MORT ALS PORTS

Només hi ha una situació més paorosa que un incendi forestal, que morin persones sufocant-lo. La destrucció del país pel foc és terrible, depriment, trista; la desaparició de persones quan treballaven per canviar el designi de les flames és espaordidora, catastròfica.
Tot i que no posem en dubte la seva bona fe, com pot haver-hi gent que volguessin col•laborar en l’extinció del foc sense tenir-ne els mínims coneixements, i critiquessin les autoritats per no haver-los-ho permès, si ni tant sols alguns professionals capacitats van poder fugir de la ratera en que es converteixen les angostes i profundes valls dels Ports quan el capriciós vent gira de sobte?
Ara fa just cent anys, Picasso va sojornar a Horta de Sant Joan. Allà va pintar alguns dels paisatges de l’entorn amb un nou estil que ell va anomenar cubisme. Que hauria pintat avui el genial artista sinó por i desesperació, un Guernica de la natura, potser.
N’aprendrem mai a no temptar el foc?

Dit a El Món a RAC 1 el 22.07.09