IMMOBILIÀRIA CONCA

Mentre tothom assegura de que al Consell de les Arts (CONCA) tot va com una seda, el que fa quatre dies era una cosa ara n’és una altra i demà no se sap. Si després de visitar el local el president Bru de Sala va jurar que mai de la vida no anirien al carrer Taulat, a un modern edifici d’oficines on la Generalitat pensa traslladar algun dia Política Lingüística, l’ICIC, el Llull i uns quants serveis més, aquesta setmana un membre del Consell reconeixia que ara si que estan disposats a instal•lar-se a Taulat perquè els donen 500 metres quadrats més dels 700 previstos inicialment. Però el mateix informador fins i tot deia que, mentre el trasllat a Diagonal Mar no es pugui fer, que estan disposats a ubicar-se als 400 metres d’un local que Economia ha buidat a la Via Laietana, tot sigui per sortir del minúscul lloc on són ara a Santa Mònica, segons recalca la mateixa font.
O sigui, fa quatre dies van posar el crit al cel perquè els feien anar al Fòrum, i després de llargues negociacions van acceptar la possibilitat d’instal•lar-se,a mig termini, a l’actual seu de l’escola Llotja, al carrer d’Avinyó; però l’edifici és d’Educació, s’ha de restaurar, no hi ha ni cinc a l’administració i la cosa va per llarg. Se’ls col•loca de moment a Santa Mònica i, ves per on, ara diuen que si que anirien a Taulat (si ho troben poca cosa per la tan noble tasca del Consell de bon grat m’hi instal•laria jo allà) sempre i quan els cedeixin 1200 metres, però que de moment accepten encauar-se en 400 metres a la Via Laietana. I si es posen d’acord i deixen de marejar la perdiu? És que, a aquest pas, acabarem per no creure’ns això de que tot va com una bassa d’oli al CONCA.

RENQUEJAR FINS CAURE

La crisi és l’excusa, però el cert és que la cultura està vivint una època fosca i no només per falta de diners. Aviat ningú no recordarà la desafecció que anunciava en Montilla fa mesos, però aquest allunyament de la realitat arriba fins l’estancament de projectes i idees, i ha perforat el teixit cultural català, tant entre promotors i difusors, com entre creadors i públic.
Si l’afecció és un moviment de la sensibilitat que consisteix pròpiament en un canvi d'estat més que no pas en una tendència, fa temps que vivim immersos en una onada de tendències que esclafa la majoria d’iniciatives capaces de provocar un canvi d’estat. El que passa és que, amb el nou finançament, ja ningú no voldrà a sentir parlar mai més de desafeccions, des del poder es mouran fils perquè ningú no n’escrigui ni un sol mot més, i tot quedarà al final com un mal viatge passatger sense tenir en compte que els efectes són devastadors i de llarga durada.
Els problemes de la perspectiva amb que cultura i societat interactuen són antics i de calat profund, i ni són estacionals ni se’n pot responsabilitzar sempre a les administracions del ram. És probable que, a Catalunya, l’entorn general de decadència d’aquest darrer any hagi posat al descobert una situació que molts agents culturals i mediàtics, simplement, prefereixen fer veure que no existeix.
La crisi econòmica ha anat destapant les mancances estructurals del sistema de relació entre cultura i societat. Les retallades pressupostàries generals han desemmascarat la falta de gosadia de promotors i difusors de cultura i les poques ganes de temptar el risc de molts creadors. En mig, la crítica cultural aposta porugament pels valors coneguts o pels que el màrqueting els ha posat davant de la pantalla de l’ordinador, i tot plegat està donant una època culturalment ultra conservadora, gens moderna estèticament i farcida d’impostures artístiques que es disfressen carregant els neulers a les administracions (que no tenen ni cinc) o, encara més bèstia, directament al públic, aquesta massa uniforme que ja es mou tant per impulsos comercials que ara ja en diem consumidor cultural.
Així, els festivals musicals se suspenen, el Liceu paralitza una part de la programació o la junta del Palau de la Música és investigada per la suposada desaparició d’un dineral, però no passa res. Els mitjans d’ordre callen, els altres diuen que són coses que passen i els tercers diuen que és cosa de la crisi. Ningú diu que molts festivals estan plantejats com a mers negocis, i a més es fan amb dosis de diners públics, ni s’exigeix als responsables de les institucions culturals enormement subvencionades que supleixin amb treball, imaginació i ganes el que el que la crisi no permet fer a cop de xec bancari, i ni molt menys se’ls fa un seguiment minuciós de la seva gestió financera. La societat catalana dorm pagada de si mateixa en saber que te un Liceu meravellós, un Palau enveja de propis i forasters i una activitat cultural de primera que es veu potenciada a l’estiu pel clima i el nombre de visitants. Fins que un dia desperta amb l’ai al cor, veu que el seu parnàs cultural neonoucentista s’ensorra a cop d’escorcoll policial o de baixada de persiana per la tancada de l’aixeta pública, i, en lloc d’encetar un procés d’autocrítica, mira cap a una altra banda, s’inventa responsables de ficció i compra entrades per algun festival de trista programació. Ja se sap, la crisi!

+
AGUSTÍ VILLARONGA
Un dels membres del trío de millors directors catalans (amb Cesc Gay i Marc Recha) ha començat a rodar ‘Pa negre’, l’adaptació de la novel•la homònima d’Emili Teixidor i un relat imprescindible per entendre com la plana de Vic va passar de l’època bucòlica de Verdaguer a la realitat colpidora i actual dels purins i l’aristocàrnia’, (burgesia del porc). La combinació te els millors ingredients perquè en surti una pel•lícula d’aqueles que fan interpel•lar l’espectador sobre qui som i cap a on anem.

-
MONTSERRAT ABAD
Que tres dies després de commemorar els cinquanta anys de televisió a Catalunya amb els honors que es mereix el circuit català de TVE anunci que suspèn l’emissió de l’informatiu del vespre per falta de personal és una mostra de l’interès que l’ens públic te pel seu centre de producció de programes i de la capacitat de pressionar Madrid que te l’equip directiu de sant Cugat. I de cara a l’opinió pública i les institucions catalanes, una presa de pel més. És clar que ja ens n’han fet tantes!

SER-HI O NO SER-HI

Mentre alguns editors filtren a la premsa projectes faraònics però encara no nats sobre llibre electrònic, els impulsors d’Edi.cat, que ja fa mesos que són a la xarxa, expliquen la seva experiència a fòrums com la universitat d’estiu de la Rioja o la fira del llibre de Madrid. És el ser-hi o no ser-hi; probablement encara no és negoci, però el primer que hi ha arribat és el que hi està més ben posicionat mentre els altres parlen i, sobretot, pregunten. I si no que li ho diguin a Toni Cantó, un dels responsables d’Edi.cat, que va ser sotmès a un autèntic interrogatori de tercer grau el dia de la presentació del seu portal per una persona encarregada del projecte e-book d’una altre editorial.
Però si el llibre electrònic encara no dona gaires diners, els llibres d’Steig Larsson si. Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez, autors d’un dels blogs llibrescos més interessants, ‘Paradigma del libro’, situen les coses al seu lloc, no per prestigiar ni desprestigiar a ningú, sinó per no generar més confusions, sobretot entre alguns editors que ara només voldrien editar clons de l’autor suec. A l’encontre d’editors de Santander han posat el dit a la nafra al respecte, insistint en que un best seller és un llibre fet per vendre un gran nombre d’exemplars en el menor temps possible, que no s’escriu per fer literatura, sinó per fer caixa, que està vacunat contra la relectura i que és aliè a la crítica perquè només busca sensacions immediates. El que no diuen enlloc és que, sense la caixa que donen fenòmens com Larsson, difícilment es poden editar llibres literaris. I encara que no tot ha de ser fast food, a occident cultura i capital no són tan divergents com semblen.

FOC I MORT ALS PORTS

Només hi ha una situació més paorosa que un incendi forestal, que morin persones sufocant-lo. La destrucció del país pel foc és terrible, depriment, trista; la desaparició de persones quan treballaven per canviar el designi de les flames és espaordidora, catastròfica.
Tot i que no posem en dubte la seva bona fe, com pot haver-hi gent que volguessin col•laborar en l’extinció del foc sense tenir-ne els mínims coneixements, i critiquessin les autoritats per no haver-los-ho permès, si ni tant sols alguns professionals capacitats van poder fugir de la ratera en que es converteixen les angostes i profundes valls dels Ports quan el capriciós vent gira de sobte?
Ara fa just cent anys, Picasso va sojornar a Horta de Sant Joan. Allà va pintar alguns dels paisatges de l’entorn amb un nou estil que ell va anomenar cubisme. Que hauria pintat avui el genial artista sinó por i desesperació, un Guernica de la natura, potser.
N’aprendrem mai a no temptar el foc?

Dit a El Món a RAC 1 el 22.07.09

EXCAVAR L’ARQUEOLOGIA

Després de l’aldarull organitzat quan es va anunciar la creació d’un Museu de la Societat on hi quedaria englobat el d’Arqueologia, i de convocar, vista la trencadissa, un grup d’experts perquè diagnostiquessin els mals del sector, el conseller Tresserras ha presentat el Pla Integral per a l’Arqueologia a Catalunya (PIACAT), un ambiciós projecte que pretén reorganitzar de dalt a baix aquest maltractat mètode de recerca i saber.
A grans trets les línies fonamentals de la proposta del Departament són encertades: més diners, més protagonisme del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i una reorganització administrativa i professional. Però de diners se n’inverteixen força pocs més per mor de la crisi (5 milions fins el 2013), el MAC no estarà complert fins que el potent Museu Nacional Arqueològic de Tarragona no passi a ser de titularitat exclusiva de la Generalitat i, malgrat que es crea un Consell Nacional de l’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya i diverses comissions, està per veure la seva capacitat operativa real de tot el projecte enfront els agents locals, respecte de la gestió de les intervencions i en el calendari de la posada en marxa del Pla de Recerca Arqueològica. Potser per això, el dia de la presentació del PIACAT, el catedràtic Miquel Molist va advertir públicament que: “estarem atents a l'aplicació del pla perquè no es quedi en un recull de molt bones propostes”.
Ara bé, si una cosa inqüestionablement bona te el Pla és la capacitat d’esborrar fantasmes i l’expressió d’una clara voluntat de la Generalitat de comprometre’s amb el sector.
Quan es va anunciar la idea de crear un Museu de la Societat, el gremi va posar el crit al jaciment. Les tesis més apocalíptiques encapçalades pel llavors director del MAC, Pere Izquierdo, van posar en peu de guerra molts arqueòlegs que sostenien la idea de que el museu desapareixeria. Per be que el Departament de Cultura es va escarrassar aviat a desmentir això, el mal, per una errada comunicació del avantprojecte que, total, està en bolquers, ja estava fet. Calia una resposta rigorosa, programada i profunda. La creació d’un grup d’experts, l’avaluació de les propostes i el resultat ara fet públic en forma de Pla, són la millor demostració que podia fer Tresserras del compromís que Cultura deia ja llavors tenir amb l’arqueologia.
Per a recuperar la iniciativa després de la patinada en l’anunci del Museu de Societat, el conseller ha jugat amb les seves millors armes: la inesgotable capacitat de diàleg, l’optimisme filosòfic que sol destil•lar i la voluntat final de ‘tenir la festa ne pau’, encara que en aquesta ocasió s’hagi hagut de carregar el director del MAC (una cosa és ser dialogant i l’altre deixar-se rifar). Fins la present, sempre que en Tresserras ha dit que vol escoltar i parlar, les coses solen acabar més o menys bé. En aquest cas, malgrat els temors dels arqueòlegs i el maltractats que han estat històricament, sembla que també ha estat així. Felicitem-nos.
Però els diners, l’Arqueològic de Tarragona i l’alentiment de funcionament de les comissions i del Pla de Recerca que pot suposar el complex entrellat administratiu que hi ha al territori, seran un llast que farà grinyolar aquesta profunda excavació que la Generalitat vol fer a l’arqueologia. Caldrà mantenir impol•luta la voluntat d’entesa fins ara demostrada per totes les parts i no aixecar susceptibilitats.

+
PEP SALA
El músic osonenc ha presentat ‘Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps’, un doble CD recopilatori dels millors temes de la seva trajectòria professional, des de la seva època de Sau, passant per La Banda del Bar i també els treballs en solitari, fins al seu darrer disc, ‘Un petit moment de dubte’. Al concert de presentació al Palau robert de Barcelona, Sala va estar acompanyat per Josep-Lluís Pérez (guitarra), Simone Lambregts (violí i veu), Ricky Araiza (mandolina, banjo i veu) i Rubén Alcázar (baix i veu).

-
DANI CASTELLANO
La Associació de Productors i Editors Discogràfics de Catalunya ha reconegut que l’any passat es van vendre un 7’9% menys de CD que l’any anterior, en el que representa una caiguda imparable del mercat des de l’any 2000. Així, la facturació de la música en viu ja sextuplica la de la música enregistrada. La indústria discogràfica no aixeca cap degut a ales descàrregues il•legals, tot i quer les vendes digitals han augmentat un 119%. O van a fons per aquest camí, o hauran de tancar portes.

PRESCRIURE EL SUD

La polèmica sobre la presumpta pèrdua de capacitat prescriptiva dels periodistes culturals és tan absurda com les exagerades xifres de vendes de la trilogia d’Steig Larsson en relació a l’interès real de les obres. No és que els lectors ja no facin cas de les recomanacions que fem els qui escrivim de cultura, és que fan més cas als que parlen de cultura sense tenir-ne ni idea. Són aquests individus que majoritàriament actuen al dictat dels gabinets de premsa, de les campanyes de marquèting i, en definitiva, de la moda que avui posa una novel•la al top de l’interès ciutadà de la mateixa manera que demà ho fa amb un vi, una marca de calçotets o una cantant xafallosa. Tenint en compte que moltes editorials tendeixen a treure poder a l’editor i donar-lo a un ‘controller’ que abans venia neveres, no cal atabalar-s’hi
Ara bé, jo, per exemple, en plena febrada de novel•la negra nòrdica i gèlida, em permeto vindicar l’escalfor del sud com a territori narratiu més pròxim als nostres gustos i interessos. M’he llegit amb tres dies ‘Las alas de la esfinge’ (Salamandra), el darrer cas de Salvo Montalbano, d’Andrea Camillieri, una novel•la que molt be podria fer la segona part d’una trilogia amb ‘Ardores de agosto’, i l’he trobada molt més potent, intensa, directa i captivadora que els totxos d’en Larsson. I ja no us parlo de Petros Markaris a ‘Mort a Istamul’ (Tusquets), on el foll comissari Jaritos està sublim, o de la trilogia marsellesa de Jean Claude Izzo (Límits), un clàssic per a la història del gènere, o de ‘La tercera verge’, de Fred Vargas (Amsterdam), o de Juan Madrid, o de l’estimat Andreu Martin, o tants i tants surenys que em toquen molt més la pell.

MENYS RESIDUS MÉS CONSCIÈNCIA

Si la producció de residus domèstics ha baixat és per perquè els catalans cada cop som més conscients al respecte dels afers ambientals, enhorabona a tothom, i perquè el descens del consum per mor de la crisi també comporta, òbviament, una baixada en la producció de residus.
I parlant del consum, són precisament les empreses de producció de bens les que demostren un pitjor comportament ambiental. Perquè per menjar una magdalena hem de produir una pila de plàstic molt més gran que el propi aliment? Perquè hem de llençar els envasos de vidre si es poden reutilitzar? Perquè un vulgar microones ha d’anar embolcallat com la princesa d’un conte de fades amb tot de productes impossibles ni d’eliminar? No pot anar dins una correcta capsa de cartró?
La llista és tant llarga com productes hi ha al mercat.
El fum que produeix la incineració d’aquests residus si que es recicla, torna als nostres pulmons en forma tòxica. És clar que la salut, als interessats en la incineració poc els preocupa. Mentre consumim!

Dit a El Món a RAC 1 el 16.07.09