ELS FACTORS DE RISC

Dalilah va morir, no tant per la grip A, com per tres factors de risc que van concórrer simultàniament en el seu organisme: patia asma, el virus gripal se li va detectar tan avançat que va generar una pneumònia i estava embarassada. És clar que això no vol dir que totes les prenyades estiguin en perill de contraure ni cap grip ni tan sols un trist constipat.
Qualsevol patologia respiratòria augmenta notablement la possibilitat de patir complicacions en cas de tenir grip A, però les dones sanes no han de témer res. L’embaràs només les fa una mica més vulnerables, no unes malaltes.
Els factors de risc seran potser ara pel govern. La jove ha estat la quarta víctima de la grip A a Europa i la primera a Espanya, i això, evidentment, posa l’Estat en molts punts de mira: en el dels turistes i tours operadors, en dels importadors de productes alimentaris i en el de l’opinió pública internacional, ben intencionada o no. I aquests factors de risc si que augmenten la possibilitat de patir complicacions.

Dit a El Món a RAC 1 01.07.09

EL VALOR DEL CONEIXEMENT

Alexandra Garcia Tabernero és un crack i ha fet mèrits més que suficients per sortir a portada dels diaris. El seu 9’82 a la selectivitat hauria de ser un model, un mirall, però en una país de Christiano Ronaldos y Belenes Estéban, la millor catalana a la ‘selec’ no ho tindrà més fàcil a la vida que qualsevol dropo que es passa les nits de ‘botellón’. El valor del coneixement, la gran compromís vital de l’Alexandra, mereix massa poca atenció en aquest país. I no serà que no ha crescut el nombre de llicenciats universitaris en pocs anys.
Les administracions solen reduir sempre tots els problemes a simples guarismes quantificadors, i així creuen resoldre’ls. Vist així vivim en el millor dels móns. El nombre de llicenciats i doctorats ha augmentat de manera espectacular els darrers quinze o vint anys. També ho ha fet el nombre d’universitats, titulacions, persones dedicades a la recerca i fins i tot pressupost dedicat a educació i investigació. El nivell cultural de la societat ha augmentat, així com el de consum de cultura, i els millors espectacles i activitats culturals del món passen pels nostres escenaris i sales d’exposicions. Però cap d’aquestes magnituds ha servit per capgirar una situació perversament històrica que te bloquejat el progrés real del país: el poc prestigi social que te el coneixement. Les xifres són façana.
La necessària reforma estructural que ha de fer la universitat per aplicar l’Espai Europeu d’Ensenyament (àlies Bolonya) ha destapat part de la misèrrima realitat just allà d’on n’hauria d’estar més foragitada, a les facultats i per part dels docents i gestors. La misèria pressupostària, per una incomprensible mala gestió també en molts cassos, les picabaralles entre grups de professors per fer prevaldre unes assignatures en detriment d’altres en la redacció dels nous programes, i fins i tot l’oposició frontal d’una part dels docents al pla perquè veuen perillar el seu statu quo funcionarial amb el que tan be viuen, posa ben en entredit que la universitat pública sigui capaç de resoldre favorablement el repte que suposa Bolonya. I si passa això perdrem pistonada definitiva respecte a la resta d’Europa.
Després hi ha l’entorn social. Ni moltes famílies, ni tants amics, ni bancs, ni empreses, ni sindicats, ni a penes cap mitjà de comunicació dona cap mena de valor afegit ni missatge favorable al coneixement, i quan es fa sol ser en clau competitiva. Potser, si no hi ha res més cridaner, l’estudiant que treu millor nota a la selectivitat surt a la portada, però passat aquest reclam llampant només hi ha desert i cap mena d’interès afegit ni perllongat en el temps com hauria de ser propi en un mitjà que ha de transmetre coneixement.
Però és que, ni en el millor dels cassos i donada per suposada una bona formació acadèmica, la nostra estructura econòmica no està preparada per suportar tal nombre de titulats superiors. Així, molts dels millors cervells joves acaben els seus dies amb sous miserables, feines inferiors a les que estan capacitats per fer i una frustració que els converteix en militants en la desafecció del coneixement.
És un panorama enormement descoratjador, però és el que es trobarà l’Alexandra Garcia Tabernero i els seus companys de generació, no ens enganyem. I després encara els demanem responsabilitat i treball i els exigim que converteixin aquest herbassar en un parnàs com Finlàndia. Que els oferim a canvi?

+
LLOLL BELTRAN
Havien de ser dues nits i en seran 25 o més. L’actriu celebra un quart de segle d’escenaris i ho fa amb El Show de la Lloll, 25 anys!, per on passaran els seus personatges com la Vanessa o la Sandra i on també hi haurà una part per les cançons. Va debutar en una Auca del senyor Esteve dirigida per Pere Planella i al costat de Pau Garsaball, Joan Borràs o Rafael Anglada, va seguir amb el cèlebre Cyrano de Flotats i no va trigar gaire a convertir-se en una de les actrius més estimades del país.

-
IB 3
La supressió del servei de correcció lingüística al centre de programes de Menorca és un preocupant senyal de menyspreu professional i una greu desatenció d’una de les raons centrals d’existir d’aquesta cadena com és la difusió i foment de la llengua catalana, un dels dos idiomes propis de les illes. Amb una llengua en situació social minoritària, adduir que periodistes i presentadors (que a més estan subcontractats) han de conèixer a la perfecció el català és una excusa que cau per si mateixa.

E-BOOKS, AIXÒ VA

Ja tenim el primer llibre digital líder de vendes, no és de cap autor jove, ni és un relat innovador; és Lluïsa Forrellad amb Foc Latent, una novel•la que s’està venent prou bé en la seva versió en paper publicada per Angle, i que encapçala la primera llista dels més venuts a Edi.cat, el primer, i fins ara únic, portal de llibres digitals en català. La Forrellad va guanyar el Nadal l’any 53, va estar 50 anys en silenci, i ara lidera les vendes digitals; d’això se’n diu transcendir a les modes i els temps, si senyora.! Diari d’un home de cinquanta anys, de Henry James està en segon lloc i en tercer els diaris d’Adam i Eva, de Mark Twain. Atenció amb el trio capdavanter, que indica que l’era digital no és patrimoni exclusiu dels joves, al contrari, és la gent més gran a que s’ha enganxat més aviat a l’e-book. Es diu que més de la meitat dels usuaris de la lectura digital tenen més de 45 anys. La possibilitat d’augmentar la mida de la lletra, facilitant la lectura a la gent gran, n’és una causa evident.
Però hi ha més novetats al món digital, Vicent Partal, director de Vilaweb, acaba de publicar Llibreta de Pequin, quadern de notes d’un testimoni de la revolta dels estudiants xinesos l’any 1989, i que va acabar aixafada a Tiananmen. La originalitat és que aquest llibre només s’ha editat en versió digital per a readers, és a dir, lectors d’e-books. És el primer en català, i el preu de venda és de 5 euros, dels quals l’autor en percebrà un percentatge força superior al 10% que reben els autors dels llibres en paper. Ningú diu que hi hagi allaus que saturin el portal de e-books en català, però les primeres passes ja estan donades, i són segures. El nou nat camina.

MALS I REMEIS

A Catalunya i Espanya encara es fuma massa; força més que a la majoria de països d’Europa. Que el tabac sigui més barat pot ser una de les causes laterals, però dubto molt que sigui la definitiva, perquè qui insisteix en fumar sempre pagarà el que sigui per tenir cigarrets, o potser passarà a fumar qualsevol porqueria de contraban feta ves a saber on i amb què, que no se que és pitjor. És clar que cada augment del preu del paquet fa abandonar uns quants fumadors, i en època de crisi com l’actual encara seran uns quants més, però aquesta no és una solució poderosa, és més aviat una mesura covarda i feta més amb afany recaptatori que higiènic. Per exemple: prohibir fumar a tots els bars i cafeteries si que és una mesura valenta; fins i tot a Itàlia, paradís del feta la llei feta la trampa, funciona. Perquè no es fa aquí?
Ja se que el tabaquisme és un problema central de la sanitat catalana però apel•lar al preu per fer retrocedir el nombre de fumadors és com anar a Montserrat per apaivagar la sequera. M’enteneu oi?

Dit a El Món a RAC 1 el 22.06.09

CREAR MARCA I NO ADORMIR-SE

Igual que les feliçment quarentones Anagrama i Tusquets, amb tot just setze anys de vida el Sónar ha aconseguit la clau de volta de l’èxit que molts busquen i pocs troben: crear marca. Amb una programació coherent fins i tot, o més que mai, en temps de crisi, una recerca intel•ligent de valors emergents i una curosa atenció als artistes locals, el festival català ha fidelitzat un públic que te les butxaques més buides que altres anys, una premsa que cada dia és més escèptica amb els grans noms i un selecte grup d’especialistes internacionals d’un altíssim nivell d’exigència. Avui en dia, en música avançada i arts multimèdia, si ho diu el Sónar, és que val la pena escoltar-ho. Conjunts moleculars com aquest festival afermen la cultura catalana al món des de totes les perspectives, creació, indústria, difusió...
En un any difícil per a tothom, no ens enganyem, .el festival podia haver buscat valors refugi i esperar que passi la tempesta, tampoc no hi hauria hagut motiu per a grans crítiques; una edició de descans, de transició. Quan es va fer públic el primer dels grans noms, Grace Jones, algú ho va deixar entreveure. Però l’aposta per buscar nous públics amb el Sónar kids, la cuidadíssima recerca de valors emergents per radicals que siguin (Ryoichi Kurokawa, Omar Souleyman), l’acurada presentació a Barcelona de noms potents (La Roux, Mulatu Astatke), la digna representació de l’escena catalana (Taràntula, Chacho Brodas, Requesters) i la calculada concessió a l’espectacle més massiu (Orbital, Animal Collective, Jeff Mills), han fet callar fins i tot els buscaraons habituals que tant bé s’ho passen contemplant amb placidesa com s’escarrassen els altres i als que només els ha excitat poder dir que, enguany, el festival ha tingut un pressupost d’acord amb els temps de crisi.
Però els responsables de Sónar tenen clar que el panorama de la música avançada i les arts derivades de les noves tecnologies és ràpidament mutant, i que baixar la guàrdia un any podria haver significat una sotragada molt difícil de recuperar. S’imposava la màxima eficàcia en el criteri de programació i, encara amb el cap ple de ressons electrònics, no és gens agosarat dir que han aconseguit amb escreix els objectius marcats.
La fidelitat es nota en temps complexos. Sense encongir-se, a voltes amb una radicalitat que pocs comercials recomanarien, i amb una posada en escena a la que només li falten uns quants lavabos, la marca Sónar s’ha guanyat la confiança del públic habitual en una edició difícil a priori, i ha demostrat serietat i coherència al nou. La catalana idea de: “Si ho diu el Sónar, és que val la pena escoltar-ho” ha obtingut la complicitat de la BBC 1, el respecte de les institucions i dels mitjans de comunicació del país (sempre tan malfiats amb la modernitat jove) i la unanimitat de milers d’espectadors d’arreu d’Europa que, en algun cas, enguany els han anat a explicar el festival directament a casa seva.
Crear marca és cabdal, però encara ho és més no reproduir fórmules, i menys enfront conjuntures complicades, com no ho han fet ni Beatriz de Moura ni Jordi Herralde en quatre dècades i com ho estan fent Enric Les Palau, Ricard Robles y Sergio Caballero des d’aquell dia ja llunyà en que no trobaven ni tant sols qui els cedís un espai per a fer un festival que llavors, a les institucions els semblava extravagant, i que ara el passegen per tot el món modern.

+
JAUME TORRÓ
Rescatant l’obra de sis poetes medievals, Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís de Vila-Rasa i Francesc Sunyer, ha demostrat que Ausiàs March no era l’únic autor en català a l’època d’Alfons el Magnànim, i que hi va haver una fornada de poetes relacionats amb la cort com ell que van escriure poesia en català. Aquest treball, editat a Els nostres clàssics de Barcino, va rebre el premi Manuel Milà i Fontanals d’investigació en història literària catalana.

-
ERNEST MARAGALL
Els editors catalans de llibres de text denuncien la improvisació i la manca de recursos de la Generalitat en el pla pilot per a la digitalització de les aules que el conseller va anunciar que engegaria al setembre. Les urgències polítiques, la uniformització ens els criteris d’us de les tecnologies d’aprenentatge i comunicació a les escoles i el fals anunci de gratuïtat per les famílies respecte dels llibres, han portat els editors a fer un manifest molt crític amb el conseller d’educació.

DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Després d’uns mesos turbulents, el Departament de Cultura i el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, àlies CONCA, han entrat en una fase d’entesa. Després d’algun article incendiari i de que en Bru de Sala i el seus acusessin Cultura d’empetitir-los retallant-los pressupost, recursos i competències, ambdues parts s’han assegut a parlar. Si la irrupció en escena de l’organisme va ser a l’estil troià d’en Bru, el Departament els va respondre amb un cert abandó. Però ara sembla que els problemes de comunicació s’han resolt i que hi ha bona voluntat per ambdues parts per aprovar el contracte programa que ha de regir el CONCA entre 2010 i 2013.
Després que Cultura expliqués que no hi ha retallades, sinó la dolorosa adequació als moments de crisi i manca de finançament de la Generalitat que afecta a totes les instàncies de govern, i de garantir-los que no els enviarà a un edifici d’oficines a tocar del Fòrum, ha proposat a l’organisme pactar l’assumpció de competències anant, si cal, més enllà del que preveu l’ambigua llei. A tal efecte cada setmana es reuneix una mena de permanent que treballa en el tema. Hi ha parcel•les, com la Institució de les Lletres Catalanes o l’ICIC, que Cultura no està disposada a perdre del tot ni de bon tros i, per contra, ofereix al CONCA la possibilitat de disposar d’un seient als consorcis on hi és la Generalitat (Liceu, MACBA; MNAC...), i instal•lar-se a l’edifici on hi ha l’escola d’Arts Llotja, al carrer Avinyó. A la rebotiga, però, encara plana la idea d’en Bru de Sala de dependre directament del Parlament (com el CAC) en lloc de fer-ho de Cultura. O sigui, que no tot és una bassa d’oli, però el pitjor ja ha passat.

LA NECESSITAT DE FABRICAR FENÒMENS

Donat que l’afecció lectora decau inexorablement, la indústria editorial s’ha inventat la marca ‘Fenomen literari de l’any’ per fer interessant, atractiu i objecte del desig el que, per si mateix, no interessa a gaire gent. Harry Potter, Ildefonso Falcones, Javier Cercas, Dan Browm i ara Stieg Larsson són els noms que el negoci de vendre llibres ha creat darrerament per suportar una indústria que sense ells potser faria aigües.
Convertint un títol literari en un objecte desitjat i de moda, com si fos un cotxe o un iPhone, el ‘Fenomen literari’ ha superat gràcies al màrqueting el concepte ‘Best seller’ del qual John le Carré, Dominique Lapierre i Larry Collins en són mestres i que Ken Follett va començar a subvertir amb ‘Els pilars de la terra’, potser un dels primers fenòmens.
La diferència és que Best Seller és un gènere i Fenomen literari una simple etiqueta, ep i sense que necessàriament vagi en detriment de la qualitat.
Però que feu aquí plantats? Correu a la llibreria per ser els primers a tenir la tercera part de Millennium. Potser sortireu al Tele Noticies, com la dona de les rebaixes.

Dit a El Món a RAC 1 el 18.06.09