Els valors d’innovació, talent i creativitat han de ser un eix fonamental sobre els que es sustenti un nou model econòmic basat en un major valor afegit, els criteris de sostenibilitat, l’avantguarda productiva i la formació especialitzada dels treballadors. Tot el que no vagi per aquí és fum contaminant de campanya electoral com el que estan escampant aquests dies els principals líders estatals. El problema és que aquest conjunt de valors inherents a la cultura i reconeguts com a propis per amplis sectors professionals d’aquest país, estan fent molt poc forat en el teixit empresarial, absort només en posar simples pegats, com l’abaratiment de l‘acomiadament, al caduc i enfonsat vell model econòmic que ja no s’aguanta per enlloc, que només genera atur i pobresa, i que allunya el país del nou ordre mundial, que te el coneixement en una posició econòmica preponderant.
L’any 2011 es posarà en marxa a Catalunya el sincrotró Alba, el divuitè d’Europa, el primer al sud dels Alps i una de les pedres angulars per que el país s’obri als nous models econòmics. L’administració ha invertit 200 milions d’euros per tirar endavant aquest accelerador de partícules imprescindible per a qualsevol projecte econòmic i industrial relacionat amb ciència i tecnologia. En els pròxims anys s’invertiran 300 milions d’euros més en el parc empresarial que s’està creant al voltant, 100 en infraestructures d’aquest complex i 420 milions més en els primers nou anys de funcionament del sincrotró. L’Alba personalitza el valor afegit del talent i la creativitat al servei de la transformació econòmica, però un projecte així, per ric i complex que sigui, no canvia el model productiu ni resol la crisi. L’impacte econòmic del sincrotró dependrà del que es faci amb ell, del seu nivell d’ús, del compromís en recerca i innovació de les empreses. Però lamentablement avui, tret de la Caixa, la resta de projectes científics i de recerca que es mouen al voltant de l’Alba i del laboratori de nanotecologia de la UAB són públics. On són les empreses privades? Ignoro perquè tant de discurs de fàtua satisfacció i il•lusió oficialista sobre els lligams necessaris entre l’economia i la cultura com s’ha sentit els darrers dies a Barcelona amb motiu del congrés sobre la qüestió, quan les xifres diuen ben clar que, mentre a Catalunya es destrueix el teixit industrial (0’3%), a la resta de l’estat creix en un 4’8%.
L’economia especulativa ha substituït a la productiva. Entre els anys 2000 i 2008, el 46% de societats creades a Catalunya pertanyien al sector del totxo mentre la producció s’ha abandonat o s’ha venut a la primera multinacional que, tot passant, ha comprat per quatre rals i ha deslocalitzat després. Aquest és el panorama. Sovint es demana al sector públic que empenyi la màquina econòmica. Quan ho fa, i ho fa bé com amb el sincrotró, es veu el llautó dels que, emparats amb la cultura de la queixa, demanen i són incapaços de complir la seva part. L’escàs compromís del sector privat en projectes com l’Alba posa en dubte la voluntat empresarial de transformar el model econòmic, de posar en valor el coneixement, la innovació, el talent i la creativitat, de creure en les possibilitats del país i de comprometre’s amb la societat a la que han de servir. Per molt que aplaudeixin amb eufòria a les autoritats quan venen a presidir congressos on es diuen coses que sembla com si no anessin per ells.
+
CARLES SANTAMARIA
L’exposició ‘Gallardo 6 en uno’ a la galeria Víctor Saavedra serveix per homenatjar el dibuixant català i projectar, enllà dels límits de la fira i dels aficionats, la 27èna edició del Saló del Còmic de Barcelona que resta obert fins demà a Fira Barcelona, amb un èxit que situa a la ciutat com a una de les capitals europees de la historieta. Amb la doble idea de ‘portar el còmic al gran públic i satisfer l’afeccionat’, el seu director, Carles Santamaria, ha sabut consolidar i projectar aquesta cita.
-
ISABEL COIXET
El seu film ‘Mapa dels sons de Tòquio’ no sols no va obtenir cap premi substanciós al festival de Cannes sinó que ha rebut algunes crítiques ferotgement destructives, cosa que fa pensar a molts que el talent de la directora potser va de baixa, cosa que no creiem. Però la indústria del cinema és cruel i no sols ser gaire amable amb els creadors que, poden treballar amb força mitjans, no satisfan plenament tothom i sempre. Malgrat tot, una suposada ensopegada no apaga la seva carrera artística.
28/5/09
DURA LEX, SED LEX
La llei castiga amb severitat un xofer que va a 80 per una carretera en obres amb velocitat provisional a 50, i a penes renya les borratxeres públiques col•lectives i destrosses de tota mena al mobiliari urbà. La primera actitud fa ecolo conscienciat, i la segona fa progre urbà tolerant. Són dues cares de la mateixa impostura, però amb diferent resultat, evidentment: el conductor és un delinqüent, i els cafres només són una “ínfima minoria que vol espatllar la festa”, i no són paraules meves.
Portar a judici als vàndals habituals de les festes blaugranes, de sant joan, cap d’any o de les manis anti-bolonya perjudica la imatge internacional del club i de la ciutat que porta el seu nom, que va dir aquell. Ara, el perjudici que es causa al bon nom del pobre xofer condemnat per no veure un rètol d’obres no compta perquè no ven marca Barcelona.
Si s’endureix la llei que ho sigui per a tothom, que no hi hagi tracte preferent i, sobretot, que s’hi posi sentit comú, un dels valors intangibles, però eficaços, del Barça de Guardiola.
Dit a El Món a RAC 1 el 29.05.09
Portar a judici als vàndals habituals de les festes blaugranes, de sant joan, cap d’any o de les manis anti-bolonya perjudica la imatge internacional del club i de la ciutat que porta el seu nom, que va dir aquell. Ara, el perjudici que es causa al bon nom del pobre xofer condemnat per no veure un rètol d’obres no compta perquè no ven marca Barcelona.
Si s’endureix la llei que ho sigui per a tothom, que no hi hagi tracte preferent i, sobretot, que s’hi posi sentit comú, un dels valors intangibles, però eficaços, del Barça de Guardiola.
Dit a El Món a RAC 1 el 29.05.09
DUOMOS I CAMPANILES
Encara amb la ment vagant entre els carrers florentins que els inquietants Medici van convertir en art, i la magnífica llibreria Edison de Piazza della Repubblica, senyal de que hi ha vida després del futbol, retrobo Laia Salvat, ex Columna, portant un autor als matins d’en Cuní. Em fa un petó i em dona un llibre bellíssimament editat: ‘Tardes con Margueritte’, de Maie-Sabine Roger, primer títol del segell Duomo, del grup editorial italià Mauri Spagnol i que ella s’encarregarà de difondre.
En pocs anys Stefano Mauri i Luigi Sapgnol han convertit la històrica editorial Longanesi en el tercer grup editor italià, i ara desembarquen aquí amb propòsits aparentment modestos, tot i que, vist el currículum dels dos, segur que aviat ambicionaran molt més. De moment s’han instal•lat a tocar de Lesseps fent bo el que fa temps que em diuen tots els meus coneguts italians, que voldrien venir a viure a Barcelona (sic?). Valerie Miles, ex Alfaguara i Planeta, és la directora editorial, Àngels Balaguer n’és l’editora i Maurizio Munaretti, ex Random, el gerent que haurà de passar comptes amb el seu homònim al grup italià Gianlucca Mazzitelli. Arrenquen amb una trentena de títols anuals en dues col•leccions, Nefelibata, ficció internacional de qualitat, i Perímetro, no ficció i assaig amb ganes de crear polèmica, i a més, incorporen les marques Granta, que aquest mes publica el número 100, i The New Yor Review of Books. A banda del títol que tinc damunt la taula, debuten rescatant una petita joia de Carlos Barral, ‘Nefelibata en cromos’, un llibre dissenyat per David Peason i il•lustrat per Joe McLaren. I és que, a moltes ciutats italianes, el duomo és art i bellesa.
En pocs anys Stefano Mauri i Luigi Sapgnol han convertit la històrica editorial Longanesi en el tercer grup editor italià, i ara desembarquen aquí amb propòsits aparentment modestos, tot i que, vist el currículum dels dos, segur que aviat ambicionaran molt més. De moment s’han instal•lat a tocar de Lesseps fent bo el que fa temps que em diuen tots els meus coneguts italians, que voldrien venir a viure a Barcelona (sic?). Valerie Miles, ex Alfaguara i Planeta, és la directora editorial, Àngels Balaguer n’és l’editora i Maurizio Munaretti, ex Random, el gerent que haurà de passar comptes amb el seu homònim al grup italià Gianlucca Mazzitelli. Arrenquen amb una trentena de títols anuals en dues col•leccions, Nefelibata, ficció internacional de qualitat, i Perímetro, no ficció i assaig amb ganes de crear polèmica, i a més, incorporen les marques Granta, que aquest mes publica el número 100, i The New Yor Review of Books. A banda del títol que tinc damunt la taula, debuten rescatant una petita joia de Carlos Barral, ‘Nefelibata en cromos’, un llibre dissenyat per David Peason i il•lustrat per Joe McLaren. I és que, a moltes ciutats italianes, el duomo és art i bellesa.
ALFONS MILÀ, ARQUITECTO DE LA 'GAUCHE DIVINE'
El arquitecto Alfonso Milà, uno de los autores del Anilló Olímpico de los JJ.OO. de 1992, falleció el martes en la clínica Dexeus de Barcelona de un derrame cerebral a la edad de 85 años. Su cuerpo recibió sepultura ayer a mediodía en el cementerio de Esplugues de Llobregat, donde tenía la casa familiar.
Hay arquitectos capaces de crear espacios con nuevos criterios y funciones que terminan por ser portavoces estéticos de toda una generación. Sus edificios definen social e incluso políticamente a quién los habita y estos, a su vez, acaban modelando nuevos usos y costumbres promovidos de antemano por el arquitecto. Francesc Mitjans, autor del Nou Camp, sacó a la burguesía barcelonesa del Eixample i la llevó a les Corts o Pedralbes, y Alfonso Milà, modernizó a los hijos de aquellos (tortilleria Flash Flash, tiendas Furest,), les dio un toque cosmopolita (chalets en Cadaqués, golf de el Prat) y, cuando llegaron al poder, contribuyó a definir la ciudad que estos habían soñado en sus anhelos juveniles, progresistas e incluso de una cierta impostura revolucionaria (anillo olímpico, Museo episcopal de Vic, Diputació de Barcelona). Alguien como Milà, capaz de trascender a un oficio técnico para convertirlo en modo de vida y arte, ha de ser considerado un auténtico hombre del Renacimiento, un Brunelleschi para unos Medici menos poderosos, pero tan voraces como los florentinos.
Alfons Milà fue el arquitecto de la ‘gauche divine’ de los sesenta y setenta. Curiosamente, la sede del Departament de Medi Ambient de la Generalitat, en manos de Iniciativa per Catalunya, formación heredera en parte del legado progre de aquellos años, se encuentra ubicada en el edificio La Talaia de la diagonal de Barcelona, proyectado por Milà y José Luís Sanz en 1966.
Alfonso Milà conocía perfectamente la generación para la que proyectaba. Doctorado en arquitectura por la Universidad de Barcelona, en la cual ejerció de profesor muchos años, muy pronto se unió a su compañero de estudios Frederic Correa para crear el estudio Correa-Milà (1953) con el objetivo ideológico de reflejar la herencia de los grandes maestros de la arquitectura civil catalana como Josep Maria Pujol o su profesor José Antonio Coderch. Según su amigo y socio, el carácter sumamente activo de Milá (práctico durante muchos años el motociclismo deportivo) le llevaron asumir la parte más conceptual de los encargos, las grandes líneas que fijan los criterios, la ingeniería, mientras que él se encargó siempre de proyectar los edificios. Pero Alfons Milà también trabajó como interiorista (restaurante Reno, tienda Olivetti, oficinas Uniland, Medir i Ferrer y fábrica Oasis, tiendas Furest, restaurantes Flash-Flash, Set Portes y Il Giardineto), trabajos por los cuales recibió el premio FAD en reconocimiento a su trayectoria profesional, y en 1995 la Medalla de Oro al Mérito Artístico de Barcelona.
A pesar de que su obra más popular es. Sin duda, el anillo olímpico de Montjuic y la remodelación del estadio (junto a otros arquitectos) la polémica aguja de comunicaciones de Santiago Calatrava jamás gustó a Milà, para quién el proyecto del ingeniero valenciano desbarata el espacio. La obra más querida por el arquitecto és el Museo episcopal de Vic, un edificio ubicado en el centro histórico de la capital de Osona donde la vieja idea de exaltar lo nuevo y enamorarse de lo antiguo está magistralmente definido. Jujol y Coderch lo habrían firmado, sin duda.
24/5/09
VALOR AFEGIT DE LA CULTURA
Estem d’acord en el potencial econòmic de la cultura; un 3% del PIB català i un 5 de l’espanyol, molt per damunt de sectors tradicionals com l’alimentació o la industria de transformació, i un milió de llocs de treball a tot l’estat i 5’8 a tot Europa no generen cap dubte de l’impacte directe sobre la competitivitat d’una economia que tenen les activitats culturals.
En la mesura que el teixit industrial de la producció cultural es solidifiqui i vagi essent capaç d’assolir reptes cada cop més elevats, la vàlua econòmica del sector cultural consolidarà el seu paper de protagonista i agent central de la imprescindible transformació que el teixit econòmic català i espanyol necessita per sortir-ne airós d’aquesta profunda crisi estructural. Si la recepta dels economistes és més valor afegit, la producció cultural ha d’estar al davant, tant de les iniciatives empresarials, com de les estratègies polítiques i dels interessos financers. No fer-ho és no entendre res. El problema és si la classe política, empresarial i financera ho han entès o encara pensen que la cultura és una nosa que només demana subvencions i fa la viu-viu amb la mala consciència d’algunes empreses.
Però el paper realment rellevant de la producció cultural en l’economia va més enllà de simples percentatges de PIB; la cultura és un agent transversal que empelta de valors afegits externs a molts altres sectors de l’activitat econòmica. Conceptes fonamentals en la transformació del teixit industrial i econòmic del país com innovació, creativitat, imaginació o talent són aportacions directes del terreny cultural. I si l’economia no es posiciona per rebre aquestes transferències positives, difícilment estarà en condicions d’afrontar el repte d’aquest present convuls, el de canviar el vell ordre de progrés econòmic que ara s’ha ensorrat i fer-lo més modern, més sostenible i menys costós. Si no es fa així, i es fa amb urgència, les possibilitats de competir a la primera divisió dels mercats són ínfimes.
La cultura ha transformat les ciutats, les ha sociabilitzat, modernitzat i obert al món. Això ha tingut un rèdit econòmic inqüestionable. Ara està en disposició de transferir els seus codis de valors intrínsecs a la resta de sectors econòmics que miren el futur amb lògica preocupació i que, garratibats per la sotragada, no s’estan mostrant gaire proclius als canvis que els nous temps demanden. El PIB del sector cultural seguirà creixent, però amb això sol no ens podem sentir satisfets, cal contagiar de les formes ‘culturalistes’ de crear progrés econòmic la resta del teixit empresarial.
És precís encetar una etapa de forta pedagogia, i el Congrés Internacional d’economia i Cultura que s’ha fet aquests dies a Barcelona organitzat per la Cambra de Comerç, n’ha estat un primer i important pas. No crec que hagi trencat el glaç tant espès que encara hi ha entre ambdós territoris. Em una situació de crisi, els agents econòmics d’aquest país no estan gaire per obrir-se, innovar i buscar nous camins que els permeti sortir de l’atzucac amb garanties de futur. Amb la conciliació entre feina i família sense resoldre, i amb el pensament posat en abaratir l’acomiadament com a mesura principal per apaivagar la crisi, creure en la potència econòmica d’un valor tan intangible com la cultura és una fita difícil. Aquesta iniciativa ha estat lloable i important pel moment, però gairebé tot està per fer.
+
HUGH HUDSON
Posar Colin Firth i Kevin Spacey per protagonitzar ‘Catalonia’, la pel•lícula sobre ‘Homenatge a Catalunya’, en què mostra l'encís i la desil•lusió que va representar per a molts europeus la Guerra Civil Espanyola, pot ser una bona ocasió per projectar Catalunya al món. Si, amés, el film es roda aquí serà una oportunitat immillorable per demostrar la qualitat de la indústria audiovisual catalana. Els que es van quedar amb ganes de posar diners per a Woody Allen tenen ara una ocasió magnífica.
-
JORDI WILLIAM CARNES
L’agressió que l’hotel Vela fa al paisatge marítim de Barcelona no es pot justificar dient que ‘el temps curarà les ferides’. Molt criticar les destrosses al litoral a la Costa Brava i Daurada avalades pels ajuntaments franquistes de l’època, per acabar fent el mateix a la capital tirant per terra part de la feina que l’ajuntament va fer als anys vuitanta per obrir la ciutat al mar. Fer servir la riquesa del turisme com a excusa és el mateix argument que feien servir els alcaldes franquistes.
En la mesura que el teixit industrial de la producció cultural es solidifiqui i vagi essent capaç d’assolir reptes cada cop més elevats, la vàlua econòmica del sector cultural consolidarà el seu paper de protagonista i agent central de la imprescindible transformació que el teixit econòmic català i espanyol necessita per sortir-ne airós d’aquesta profunda crisi estructural. Si la recepta dels economistes és més valor afegit, la producció cultural ha d’estar al davant, tant de les iniciatives empresarials, com de les estratègies polítiques i dels interessos financers. No fer-ho és no entendre res. El problema és si la classe política, empresarial i financera ho han entès o encara pensen que la cultura és una nosa que només demana subvencions i fa la viu-viu amb la mala consciència d’algunes empreses.
Però el paper realment rellevant de la producció cultural en l’economia va més enllà de simples percentatges de PIB; la cultura és un agent transversal que empelta de valors afegits externs a molts altres sectors de l’activitat econòmica. Conceptes fonamentals en la transformació del teixit industrial i econòmic del país com innovació, creativitat, imaginació o talent són aportacions directes del terreny cultural. I si l’economia no es posiciona per rebre aquestes transferències positives, difícilment estarà en condicions d’afrontar el repte d’aquest present convuls, el de canviar el vell ordre de progrés econòmic que ara s’ha ensorrat i fer-lo més modern, més sostenible i menys costós. Si no es fa així, i es fa amb urgència, les possibilitats de competir a la primera divisió dels mercats són ínfimes.
La cultura ha transformat les ciutats, les ha sociabilitzat, modernitzat i obert al món. Això ha tingut un rèdit econòmic inqüestionable. Ara està en disposició de transferir els seus codis de valors intrínsecs a la resta de sectors econòmics que miren el futur amb lògica preocupació i que, garratibats per la sotragada, no s’estan mostrant gaire proclius als canvis que els nous temps demanden. El PIB del sector cultural seguirà creixent, però amb això sol no ens podem sentir satisfets, cal contagiar de les formes ‘culturalistes’ de crear progrés econòmic la resta del teixit empresarial.
És precís encetar una etapa de forta pedagogia, i el Congrés Internacional d’economia i Cultura que s’ha fet aquests dies a Barcelona organitzat per la Cambra de Comerç, n’ha estat un primer i important pas. No crec que hagi trencat el glaç tant espès que encara hi ha entre ambdós territoris. Em una situació de crisi, els agents econòmics d’aquest país no estan gaire per obrir-se, innovar i buscar nous camins que els permeti sortir de l’atzucac amb garanties de futur. Amb la conciliació entre feina i família sense resoldre, i amb el pensament posat en abaratir l’acomiadament com a mesura principal per apaivagar la crisi, creure en la potència econòmica d’un valor tan intangible com la cultura és una fita difícil. Aquesta iniciativa ha estat lloable i important pel moment, però gairebé tot està per fer.
+
HUGH HUDSON
Posar Colin Firth i Kevin Spacey per protagonitzar ‘Catalonia’, la pel•lícula sobre ‘Homenatge a Catalunya’, en què mostra l'encís i la desil•lusió que va representar per a molts europeus la Guerra Civil Espanyola, pot ser una bona ocasió per projectar Catalunya al món. Si, amés, el film es roda aquí serà una oportunitat immillorable per demostrar la qualitat de la indústria audiovisual catalana. Els que es van quedar amb ganes de posar diners per a Woody Allen tenen ara una ocasió magnífica.
-
JORDI WILLIAM CARNES
L’agressió que l’hotel Vela fa al paisatge marítim de Barcelona no es pot justificar dient que ‘el temps curarà les ferides’. Molt criticar les destrosses al litoral a la Costa Brava i Daurada avalades pels ajuntaments franquistes de l’època, per acabar fent el mateix a la capital tirant per terra part de la feina que l’ajuntament va fer als anys vuitanta per obrir la ciutat al mar. Fer servir la riquesa del turisme com a excusa és el mateix argument que feien servir els alcaldes franquistes.
21/5/09
CRÒNICA INSUBMISA
Potser era un símptoma de la poc fàcil vida que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana ha tingut durant 30 anys, però qui arribava tard a l’acte commemoratiu d’aquestes tres dècades havia de buscar el favor del guarda de seguretat per entrar al Museu d’Història. Tan sospitosos habituals són els que fan llibres en català? Ves a saber. Quan Carles Jordi Guardiola., fundador de la Magrana i encarregat de fer el resum històric, va parlar durant l’acte de les dificultats d’entendre’s amb el Gremi d’Editors que tenien els impulsors de l’Associació, es va sentir dir a una veu: ‘sembla que llegeixi l’acta de la última reunió’, en clara al•lusió a les turmentades relacions actuals entre ambdues entitats. Antoni Comas, president del Gremi, va aguantar el xàfec i, a l’hora de la copa, va departir somrient com d’habitud.
Qui no es va quedar a la copa, un pel rància per cert, va ser el conseller Tresserras, però si el secretari de Cultura, Eduard Voltas. Tampoc no s’hi van quedar el duo Mallafré i Riera (Grup 62). L’Ernest Folch (Ara llibres) en va marxar aviat, i es van quedar fins el final en Jordi Ferré i Josep Gregori (Edicat), quins segells editaran enguany el llibre de la Marató de TV3. Ja tenen Manuel Bauxalí, Isabel Clara Simó, Flàvia Company, Andreu Martín i algun més, i intentaran fer una llista paritària de sexes i territoris. Josep Cots (Ed. 1984), que fa 25 anys d’editor, explicava les traves que es troba amb alguns editors espanyols que pretenen per contracte supeditar l’edició catalana d’una traducció a la castellana. Però ningú no es va atansar a la barana de la terrassa del Museu, si han sobreviscut aquests trenta anys, ho aguantaran tot.
Qui no es va quedar a la copa, un pel rància per cert, va ser el conseller Tresserras, però si el secretari de Cultura, Eduard Voltas. Tampoc no s’hi van quedar el duo Mallafré i Riera (Grup 62). L’Ernest Folch (Ara llibres) en va marxar aviat, i es van quedar fins el final en Jordi Ferré i Josep Gregori (Edicat), quins segells editaran enguany el llibre de la Marató de TV3. Ja tenen Manuel Bauxalí, Isabel Clara Simó, Flàvia Company, Andreu Martín i algun més, i intentaran fer una llista paritària de sexes i territoris. Josep Cots (Ed. 1984), que fa 25 anys d’editor, explicava les traves que es troba amb alguns editors espanyols que pretenen per contracte supeditar l’edició catalana d’una traducció a la castellana. Però ningú no es va atansar a la barana de la terrassa del Museu, si han sobreviscut aquests trenta anys, ho aguantaran tot.
19/5/09
OBEDIÈNCIA I SENTÈNCIA
L’al·legat d’obediència deguda pot ser considerat un eximent en el críptic codi d’honor de la disciplina militar, però no en el més racional de la justícia ordinària, per això l’Audiència Nacional ha condemnat el general Navarro que, segons la sentència, sabia que 30 dels 62 cadàvers del Yak 42 no estaven identificats.
Però no eximir per obediència no exculpa els responsables finals del delicte. Qui va ordenar el general que tanqués com fos l’exhumació dels cadàvers perquè hi havia pressa a Madrid per fer unes honres amb tota la rància prosopopeia militar que fa al cas també n’és responsable. Qui dicta les ordes que el militar acompleix cegament i sense atendre raons, una més de les nicieses d’aquest estament, n’és tan còmplice com qui les executa.
A aquestes alçades de la vida ningú no es creu que no hi va haver responsabilitat política en el nyap, típic de la milícia espanyola, de la identificació dels morts en l’accident del Yak 42. Si més no, ningú que hagi fet la mili i tingui una mica de memòria.
Dit a El Mon a RAC 1 el 20.05.09
Però no eximir per obediència no exculpa els responsables finals del delicte. Qui va ordenar el general que tanqués com fos l’exhumació dels cadàvers perquè hi havia pressa a Madrid per fer unes honres amb tota la rància prosopopeia militar que fa al cas també n’és responsable. Qui dicta les ordes que el militar acompleix cegament i sense atendre raons, una més de les nicieses d’aquest estament, n’és tan còmplice com qui les executa.
A aquestes alçades de la vida ningú no es creu que no hi va haver responsabilitat política en el nyap, típic de la milícia espanyola, de la identificació dels morts en l’accident del Yak 42. Si més no, ningú que hagi fet la mili i tingui una mica de memòria.
Dit a El Mon a RAC 1 el 20.05.09
Subscriure's a:
Missatges (Atom)