FASCINACIÓ PER LA VIOLÈNCIA

Analista i martell crític de dogmes contemporanis, Slavoj Zizek (Ljubjana 1949) és un dels pensadors més populars de l’actualitat a Europa. Amb un atractiu mediàtic irrefutable, la seva capacitat per aixecar argumentaris filosòfics usant elements descriptius de la cultura de masses ha posat els seus llibres de crítica social al nivell d’alguns bes-sellers de la literatura popular. La Biblioteca Universal Empúries acaba de publicar-li en català ‘Violència’, un llibre que, vist el que ha passat els darrers dies amb l’actuació dels Mossos d’Esquadra i les posteriors repercussions polítiques, hauria de situar-se al cap de munt de les llistes de llibres més venuts, al menys entre els i simpatitzants i afiliats a Iniciativa.
Seguidor de Lacan, a qui interpreta en clau marxista, Zizek desmantella a ‘Violència’ el capitalisme socialdemòcrata dinamitant-lo amb vehemència des de la seva mateixa matriu confusa, ambivalent i contemporàniament perversa: el joc de falsos miralls que provoca l’error en dictaminar l’arrel dels problemes i, encara més greu, la mala disposició a l’hora d’encarar el conflicte real. Aplicat a la violència, la idea és que la percepció subjectiva que tenim sobre ella i les seves demostracions puntuals (atemptats, disturbis urbans, violència de gènere), ens impedeix adonar-nos-en de la violència sistèmica, la inherent al manteniment de l’ordre capitalista.
Veient els estudiants i la policia esbatussar-se és convenient no perdre el nord ni oblidar la transmigració històrica de rols: la policia repressora està controlada per una organització política aparentment transformadora i progressista, i els revoltats són cadells de la millor època de bonança socioeconòmica de les darreres dècades. Que ha passat per que s’hagin capgirat els papers de la funció? Que probablement la idea terminal de la història en virtut de la rendició de totes les ideologies davant l’evidència de que l’ultralliberalisme és capaç de resoldre tots els nostres maldecaps, només se sosté en èpoques de vaques grasses, i encara. Potser si que no hi ha una percepció quotidiana de les ideologies, però hi són, i sovint els actes de violència contra els sistema, que són actes ideològics, lluny de minvar-lo, el reforcen. La violència contra el capitalisme no el qüestiona, sinó que genera una fascinació en forma d’hipnosi col•lectiva que acaba per justificar-lo i l’enforteix (i per això s’ordena als Mossos que carreguin amb duresa). Zizek aïlla el problema en aquesta fantasia que provoca reaccions de necessitat amb un clar rerefons egoista i falsament progressista, com la bonhomia de les ONG’s o l’humanisme de l’ONU,
Arribat aquest punt és impossible situar els paràmetres de la violència policial i estudiantil a una banda o en l’altra del mirall. La fascinació social que provoca en tant que causa i conseqüència en si mateixa, ens porta a acceptar que la violència, que crèiem aliena al nostre codi de valors, és dins mateix la decisió de lluitar-hi per foragitar-la, perquè només som capaços de fer fora el miratge, no l’arrel. I evidentment, tant en la provocació a la policia com en la resposta exagerada i inhumana d’aquesta, hi ha violència ideològica i, per tant, voluntat de generar una fantasia que possibiliti la supervivència del propi sistema; el que interpretat des d’un punt de vista psicològic podria ser: l’ésser humà no és bo ni dolent, és violent.

+
JOAN MIQUEL OLIVER
A ‘Bombón mallorquin’ el líder d’Antònia Font fa una mirada a la seva vida entre nostàlgica i lúdica, però, a més d’una col•lecció de cançons, hi ha també un llibre, ‘Quadern’ (Empúries) on, per primer cop, accedeix a deixar llegir les notes sobre els quals compon i escriu. ‘Strep-tease’ intel•lectual o crònica sentimental, el que vulgueu, però una nova aportació original i rica d’aquest personatge quina projecció cultural va ja més enllà de l’esfera, sempre mal considerada, de la música pop.

-
RICARD SALVAT
“Era un home amb coneixements molt profunds, i podria haver estat el director del Teatre Nacional de qualsevol país culte”,va dir d’ell Montserrat Carulla durant la celebració del dia internacional del teatre, però malgrat això, fent gala del seu cainísme una part important de la professió teatral catalana i la majoria d’administracions en pes el van ignorar. Salvat va morir maltractat per molts dels que després lamentaven la seva pèrdua amb cara de circumstancies davant les càmeres de televisió.

BEURE I MENJAR

En pocs minuts m’arriben dues convocatòries on, per damunt de tot, hi anuncien mam gratis, que és d’agrair en els temps que corren: “invitació a la festa-còctel De l’oralitat a l’e-book que tindrà lloc el proper dijous 2 d’abril a Barcelona”. Presentació dels primers e-books en català d’Edi.cat (Àngle, Bromera i Cossetània). I poc després entra un correu que anuncia la: tercera edició del premi de novel•la negra L’H Confidencial (Roca editorial) i desè aniversari de la biblioteca més negra del país, La Bòbila de l’Hospi. La cita és demà passat a dos de vuit a la biblio. Brindarem a la salut dels lectors negres i, sobretot, del seu prescriptor, en Jordi Canal. Hi haurà espectacle a càrrec d'Agnès Padrós, ballarina de claqué de la companyia Tapeplas, i l’actor Joan Massotkleiner, i en finalitzar se servirà un dry martini. Que ningú no hi vagi en cotxe si no vol que els mossos el tanquin a la cangrí, Molt fer-se els progres amb premis de novel•la negra, però ja veieu com les gasta el tal Joan Delort.
Sort que hi ha qui s’apiada dels escriptors convidant-los a copes de franc, perquè CEDRO anuncia que enguany hi haurà un 40’5 % menys de recaptació a repartir. La nova regulació de les compensacions per còpia privada que a entrar en vigor fa dos mesos (el famós cànon) i la crisi en tenen la culpa. A veure quina cara posarien tots aquests gallets que proclamen el ‘copy left’ per la cara i s’oposen al cànon si els baixessin el sou dràsticament un 40’5 % i sense dret ni a liquidació ni a atur. Que això de l’art no paga devia ser abans. Ara paga, i paga tant (autònoms, gestor, agent literari, pla de pensions) que ja no li queda ni cinc per beure. Un altre mite que cau.

ALCOHOL MASSA FÀCIL

Que als menors no els costa gaire comprar alcohol malgrat la prohibició ho sap tothom i és profecia, tot i que molts pares no vulguin reconèixer que el seu fill mama, o que fins i tot ho trobin d’homes, que encara hi ha cafres així.
Llavors, perquè no s’hi actua de forma radical i definitiva fent complir la llei que prohibeix la venda d’aquestes begudes als menors i limitant els llocs on es ven alcohol; a l’americana, que només es venguin begudes alcohòliques en locals que estiguin estrictament dedicats a tal fi i que si incompleixen la llei, se’ls tanqui.
Perquè els menors no van majoritàriament a un bar a beure, sinó que compren el mam als súpers, a les benzineres o a les botigues de conveniència. I són aquests els que no acompleixen la llei, no el ‘colmado’ del senyor Josep. Per cert, la majoria d’aquests establiments són de grans corporacions multinacionals. Vet aquí, potser, la resposta a l’enigma.

Dit a El Món a RAC 1 el 26.03.09

RICARD SALVAT, REFERENTE DEL TEATRO CATALÁN MODERNO

Decir que Ricard Salvat y Ferré ((Tortosa 1934) es un referente del teatro catalán moderno no es un tópico, Emprendedor, generoso, exigente y con la idea de lo que debe ser la escena pública muy clara, el director y autor fallecido ayer en Barcelona contribuyó con su ingente obra al éxito de todos los proyectos que convirtieron el antiguo teatro catalán de Pitarra y Sampere en el teatro moderno del Lliure, Belbel y compañía. Y, a pesar de ello, por las envidias y fobias de siempre, parte del mundo teatral oficialista lo tenía tan arrinconado que no contaron para nada con él ni en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC).
Licenciado en filosofía por la Universidad de Barcelona y profesor adjunto de esta, abandonó su puesto en solidaridad por la expulsión de José Luís Aranguren, regresando años después y convirtiéndose en catedrático de artes escénicas de la misma universidad donde, junto a Feliu Formosa o Salvador Giner, había descubierto su pasión teatral.
En 1956 fundó junto a Miquel Porter el Teatre Viu, y después marchó a Alemania, donde estudió ciencias teatrales, sociología y filosofía. A su vuelta ingresó en la Agrupación dramática Barcelona, con la que estrenó ‘Tu i l’hipòcrita’ de Maria Aurèlia Campmany, y ‘Ball robat’ de Joan Oliver.
Tras ganar el premio Joanot Martorell de novela en 1959 por ‘Animals destructors de lleis’, reeditado por la editorial Meteora este mismo año, su nombre estuvo ligado al de Maria Aurèlia Capmany en la fundación de la escuela de teatro Adrià Gual (1960), centro que fue decisivo en la conformación del teatro catalán contemporáneo. Cuando desapareció aquel centro creó la Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat (1975). Fundó y dirigió la Associació d’Investigació i Experimentació teatral (AEIT). Entre 1977 y 1986 fue director del desaparecido Festival Internacional de Teatre de Sitges. Al año siguiente debutó en el Liceu dirigiendo un Tanhaüser.
Con más de 150 direcciones en su haber Ricard Salvat se había encumbrado en 1965, cuando convirtió a Salvador Espriu en un autor popular gracias a la puesta en escena de Ronda de Mort a Sinera en el Teatre Lliure, montaje considerado todavía hoy como uno de los más importantes del teatro catalán moderno y que se repuso hace unas temporadas.
Fue académico de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi y también dirigió el festival Internacional de teatro de Tortosa Entre Cultures (2004-2006). En 1996 le fue concedida la Creu de Sant Jordi y en 1999 el Premi Nacional de Teatre, ambos concedidos por la Generalitat, y la Medalla de Oro al Mérito Artístico del Ajuntament de Barcelona (2003), el Premio Arlequí (2008) y la Butaca de Honor (2008). Su último montaje fue el pasado año, cuando dirigió en el Teatre Borràs Un dia. Mirall Trencat, espectáculo basado en la obra de Mercè Rodoreda, de la que se cumplían cien años. Salvat había publicado una quincena de libros, la mayoría sobre teatro
La capilla ardiente quedará instalada hoy en el Tanatori de les Corts y mañana jueves se celebrará la ceremonia laica de despedida, a las once y media de la mañana en el mismo lugar.

RAFAEL BARTOLOZZI, ICONA DEL POP ART

El pintor Rafael Bartolozzi falleció el domingo en Tarragoa a la edad de 66 años tras una larga enfermedad que no le apartó de su trabajo hasta hace pocos días. Y es que, como recordó su amigo y miembro de la fundación que lleva el nombre del artista, el arqueólogo Eudald Carbonell, Bartolozzi tenia como ideario “la ilusión por una vida constructiva con valores críticos”.
La fascinación por el arte de Millares, Saura o Tàpies no fue suficiente para que Rafael Bartolozzi (Pamplona 1943) entrara en el debate sobre el conceptualismo. Al margen de los círculos de la burguesía artística catalana, los estudios de Bellas Artes que comenzó en Barcelona en 1962 le devolvieron a la figuración y, a través de las influencias culturales y políticas de la década, construyó su discurso artístico por la senda del arte pop, del cual fue su máximo representante en España junto a su compañero artístico Eduard Arranz Bravo Barcelona 1941). Los más de 2000 metros cuadrados de los muros de la antigua fábrica Tipel de Parets del Vallès, pintada en 1970, así lo reconocen todavía hoy. Era su lectura del mundo, su apuesta por el arte como forma de vida y de entender su tiempo. Como iba a adoptar postulados creativos de la decadente burguesía catalana cuando el mundo de los sesenta giraba a toda velocidad justo en la dirección opuesta? Bartolozzi no era solo un ser libre, sino que aprovechaba el privilegio comunicador del creador para comprometer-se con la sociedad de su época, la que se oponía al Vietnam, a la dictadura o la estrecha estructura familiar. Y como artista mantenía y exponía el compromiso.
Ser representante español en la Bienal de Venecia en los 80 le acercó a la transvanguardia italiana. Tras pasar un período hiperrealista fue evolucionando hacia el informalismo sin apartarse de la realidad como referente. Nada que ver con Tapies.
Su interés por el entorno local al que le quería dar una proyección universal le llevó a una de las grandes aventuras vitales de su vida, ser alcalde de Vespella de Gaià (Tarragonès) un pequeño municipio en el que vivió hasta sus últimos días y en el que está ubicada la sede de la fundación que lleva su nombre. Bartolozzi hizo de la transformación social, cultural y humana de Vespella el último gran happening de una vida en la que arte y vida no admitían diferencias. Hasta que un pavoroso incendio forestal arrasó buena parte del término municipal del pueblo, y entonces fue el lugar quién lo transformó a él. La serie de pinturas de corte claramente expresionista al más puro estilo de los árboles torturados de Soutine ‘El incendio’, marcó un hito en su obra. Unos años después inauguraba ‘Alfa & Omega’ una gigantesca escultura de 12 metros situada en el mar frente a la playa de Torredembarra. Todo comienza y acaba en la tierra. Así ha querido que sus cenizas se depositen en un bloque de mármol en su casa de Vespella de Gaià La capacidad de análisis de lo material y lo inmaterial, una característica que destaca en él el arqueólogo Eudald Carbonell, llevada hasta la última expresión. Carbonell, quién visitó al artista el pasado día 16, fue uno de los últimos amigos en hablar con él. Durante la conversación trataron de nuevos proyectos de la fundación. La Fundación Bartolozzi, dedicada a la obra del artista y a la investigación plástica y científica se había constituído en 2003
Algunas de sus obras figuran en el Museo de Arte Reina Sofía de Madrid; el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), el Club de Fútbol de Barcelona y el Institut d'Estudis Catalans (IEC), entre otras instituciones
Nil Bartolozzi, hijo del pintor, dijo ayer que su padre pintó los últimos tiempos “haciendo de cada respiración minimalismo barroco”.

ÀNGEL PUIGMIQUEL, DIBUJANTE, CREADOR DE 'PEPE CARTER'

Humorista gráfico, creador de dibujos animados, periodista, fotógrafo, realizador cinematográfico, pintor y cronista de deportes y toros, Àngel Puigmiquel (1922) falleció ayer en su ciudad natal, Barcelona, a los 88 años de edad. Sus amigos sostenían que Àngel “era un hombre de una sabiduría y una amplitud de conocimientos sólo superados por su gran humanidad”, tal como decía una nota que la editorial Glenart hizo pública ayer a mediodía nada más saberse su fallecimiento de su autor.
Salvador Vázquez de Parga escribía en el epílogo del libro de Puigmiquel, ‘El ladrón de pesadillas’, que “supo elevar la historieta española a niveles pocas veces igualados en el difícil género que cultivó”. Àngel Puigmiquel era realmente un creador excepcional que sobresalió en todos los terrenos en los que intervino y fue autor de obras maestras que de la historia del tebeo.
Su trabajo en el mundo del cómic lo desarrolló fundamentalmente durante los años cuarenta en las revistas Chicos, para la que creó en 1942 su serie más importante, Pepe Carter, y Coco, las aventuras de unos niños detectives en un mundo imaginario. En 1944 desarrolló también la serie de aventuras Puños contra plomo. Por aquella época creó también las aventuras de Bambolia y Púa (1943), ambientadas en una jungla que recuerda a la de Tarzán, la serie En el país de los chiflados (1944) y El ladrón de pesadillas (1948), un relato entre la fantasía y el género negro.
Para la revista Cubilete recreó los cuentos de hadas en Petalito (1949). En 1950 aparecieron las series Búfalo y El torero Manzanilla en la revista Búfalo. En 1952, el autor abandonó la historieta para dedicarse al cine de animación en Venezuela. Regresó a Barcelona en 1963.

LA LLIBERTAT ÉS A TERRASSA

El jazz és llibertat. Hi ha pocs llenguatges artístics que estiguin tan poc subordinats a cap estructura com aquesta música. Deu ser pels orígens en la mixtura de ritmes i cultures d’arreu del món, o potser pels absoluts privilegis estilístics, o perquè elimina fronteres racials i de la ment. Pot ser per moltes coses, però el jazz és llibertat, i Terrassa n’és capital. D’ençà que, en plena dictadura, tres agosarats adolescents van crear un club de jazz sota l’auspici d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, “de 1959 fins avui el jazz no ha faltat mai a Terrassa”, diu en Valentí Grau, un d’aquells joves promotors que, amb el bateria Adrià Font i el trompetista Josep Mª Farràs, han convertit la seva ciutat en un bullidor internacional de música lliure, innovadora i intel•ligent.
En mig segle ha passat de tot. Des dels complicats inicis per la falta de músics, de discos, d’afeccionats, de recursos i de llibertat, lògicament, fins el brillant concert de Dave Holland i Pepe Habichuela de la setmana passada, el trio les ha vistes de tots colors. Van convertir un racó de casa d’en Farràs en club a l’estil Saint Germain, van veure com els tancaven la Jazz Cava, però van aconseguir una extraordinària Nova Jazz Cava, van lluitar per convertir les actuacions en l’actual festival, iniciat l’any 1982, i l’han vist créixer i guanyar merescut prestigi; però en Valentí Grau encara es posa nerviós quan surt a presentar el genial contrabaixista que balbuceja en el flamenc de la ma de la família Carmona, i després, en un racó sense vista a l’escenari, no deixa de petar els dits buscant el compàs de la mixtura contemporània entre jazz i flamenc. I quan se sent un ‘olé maestro’, ell és el primer que somriu satisfet. Això va així a la Nova Jazz Cava.
El local té un aire de club d’amics, d’aquells ambients on sembla que el públic es coneix de tota la vida, però on tothom hi és benvingut i no costa gens ser un més de la colla que s’agombola, sua, estira el coll per veure-hi una mica millor, fa petar els dits com en Grau, mou els peus com tants d’altres i, finalment, es rendeix exhaust a l’emoció mental i sensual de la música. Així ho va copsar Tete Montoliu, que va fer d’aquest escenari i d’aquest club, refugi i altaveu universal a l’ensems. I amb ell, i durant mig segle, una llarga llista dels més prestigiosos músics i formacions jazzístiques d’arreu del món començant pels del país, als quals els promotors mai no han dubtat en donar un paper protagonista, sovint el paper que no els han concedit els gestors i les administracions culturals. Així han mantingut els instruments afinats i l’escenari il•luminat la gent de Jazz Terrassa. Ara, lluny d’establir-se, segueixen empenyent per difondre el jazz arreu: Rubí i Sabadell acullen ja actuacions, i l’escenari de la Jazz Cava s’ha obert cap a altres locals.
Avui és el dia que el festival surt al Parc de Vallparadís. Hi ha música, paradetes i pic nic per a tothom; perquè aquells que pensen que el jazz és un gènere antic i minoritari facin un tast al sol i descobreixin que no hi ha res més modern i de masses que la música en llibertat, que el diàleg entre cultures, formes d’entendre l’art i de gaudir de la vida.
Que feu asseguts a la butaca? No digueu que no us agrada o que no hi enteneu, el jazz pot ser tot allò que vulgueu, tot el que us emociona i us fa sentir vius; perquè el jazz és llibertat, i Terrassa n’és capital.

+
ALBERT MONTAGUT
El seu ‘Fe de errores’ (Temas de hoy) no és només una crònica dels darrers trenta anys de l’ofici de periodista a Catalunya, temps en que ha canviat de la nit al dia, sinó que és un insòlit exercici d’autocrítica, que a penes es dona mai en la professió, que va més enllà de l’habitual visió endogàmica i gremial d’aquests llibres fins interpel•lar els professionals i presentar causes i conseqüències a la societat a la qual han de servir sobre el perquè el periodisme s’ha allunyat dels lectors.

-
SEBASTIÀ PUJOL
El regidor de cultura de l’ajuntament de Premià de Dalt ha estat incapaç de mantenir la centralitat dels actes de lliurament del premi Gat Perich. Un poble que no destaca precisament pel seu potencial cultural no es pot permetre llençar actius amb tanta projecció com és aquest guardó. En Perich va viure a Premià de Dalt i el va estimar. La biblioteca pública porta el seu nom contra el parer de part del consistori (sic?). Ara que el municipi ja no és protagonista del premi deuen respirar tranquils

Foto cedida per Jazz Terrassa