EL LLIBRE CATALÀ EN DIÀSPORA

Mentre dimarts vinent desembarca a Barcelona una nova macro-llibreria, la portuguesa Bertrand, no hi ha setmana que no es conegui el tancament d’un parell de petites ofegades pels deutes generats per un lamentable sistema de distribució i acabades de rematar per la tancada d’aixetes general que els bancs fan al comerç. Això si, en uns dies sentirem els portaveus de la Setmana del Llibre Català parlar de gran èxit de vendes i de participació. Per no furtar-los ni un bri d’aital èxit, el gremi de llibreters els ha dit que s’ho facin ells. El resum de tot plegat és ben simple: el llibre en català està en retrocés alarmant i imparable.
El perquè és senzill. No hi ha millor tasca de promoció i difusió del llibre català que la que fan les petites llibreries independents. D’elles depèn el gruix central de les vendes en català. Les grans ‘megastores’ no estan per promoure i difondre. El seu és un sistema de venda en massa i aquests resultats només els garanteixen els títols que venen avalats per un fort aparell de màrqueting editorial i mediàtic, cosa que en català existeix molt poc. A la FNAC o a El Corte Inglés no pots demanar que t’aconsellin sobre el darrer premi sant Jordi, com a molt et diuen on el trobaràs. És la seva manera d’entendre el negoci, i Així el que venen és, majoritàriament, castellà.
Però el llibreter de capçalera, que aconsella els lectors, que llegeix amb ells i que sovint assessora de franc a les editorials (gran favor que els fan), és una espècie en vies d’extinció. L’abusiva política de moltes distribuïdores els està colgant de llibres que no es venen i els ha buidat la caixa. Per postres, quan han anat al banc a demanar una pòlissa de crèdit per comprar més llibres, les benemèrites entitats els han dit que se’l pintin a l’oli. I tanquen portes. El Departament de Cultura està treballant en una línia de subvencions a les llibreries per la venda de llibres catalans a banda de vertebrar uns crèdits especials tendents a capitalitzar aquests negocis per reformar-los, modernitzar-los i, si cal, fusionar-se entre ells, però a la velocitat que cavalca la crisi potser hi arribaran tard.
I per adobar-ho, als organitzadors de la Setmana del llibre en Català no se’ls acut res més que enviar-la a Sant Cugat del Vallès, ben lluny dels llocs cèntrics, per on passa la gentada, no fos cas que algú comprés un llibre. La Setmana va néixer amb la idea clara de que el llibre sortís a buscar el lector. Aquesta hipòtesi només s’ha acomplert els primers anys, quan es feia a l’estació de Sants, i els dos anys que es va fer a la plaça de Catalunya de Barcelona. La resta d’edicions se les podrien haver estalviat. El festival en que la convertiran només farà que escenificar el patètic estat del llibre català. Amb aquesta perspectiva, i veient que han perdut tota influència al si de l’organització, el gremi de llibreters ha decidit abandonar la Setmana.
Que queda del prestigi que el llibre català tenia quan les condicions polítiques i socials eren molt més complexes? Un cadàver que ni tan sols és exquisit, un paquiderm industrial que no ha sabut o pogut adaptar-se als nous temps. Que es pot fer, implorar a les grans superfícies culturals que posin els llibres catalans a les lleixes d’ètnics (com algú ja fa amb els discos), a veure si així cola? Revisar l’antiquat i escandalosament car sistema de distribució? O passar-nos tots al castellà, és clar.

+
GENER SALICRÚ
El jove clarinetista de 26 anys és l’únic català que ha estat preseleccionat d’entre més de 3.000 candidats de 70 països, per formar part de l’orquestra simfònica de YouTube, la primera formació internacional clàssica gestada a través d’Internet. Salicrú, fill d’una nissaga de músics i format a l'Escola Superior de Música de Catalunya, te la possibilitat de participar al concert inaugural que la formació oferirà el dia 15 d’abril al Carnegie Hall de Nova Iork dirigida per Michael Tilson Thomas.

-
JOSÉ ÀNGEL BEL
Tothom te dret de defensar-se als tribunals si creu que hom ha actuat en contra seu de manera injusta o il•legal, també el govern d’Aragó per recuperar les peces d’art de les parròquies de la Franja, el que és ridícul és que el vicepresident i portaveu de l'executiu aragonès, José Ángel Biel,digui que acudeixen als tribunals civils perquè: "fins a la data, amb accions polítiques, poc s'ha aconseguit". Fins ara qui no ha volgut negociar políticament ha estat el seu govern, no el de Catalunya.

PERDENT L’ASSAIG

Primer round de les jornades que busquen revifar l’assaig en català amb un magre balanç: molt tractament i poc diagnòstic. Algun editor anuncia esforços per trobar els lectors perduts i uns autors reclamen atenció per les noves formes d’assaig, que no tot s’acaba en un pesat i acadèmic text argumental, encara que tot en la vida hauria de ser argumentació. Tornen Biblioteca Universal Empúries i llibres a l’Abast (Ed. 62), que mai no hauria d’haver desaparegut encara que només fos perquè el número 1 de va ser ‘Nosaltres els valencians’, obra fonamental en el pensament del segle XX, i es reforcen propostes com Arcàdia o Grans Idees (Tres i Quatre), petites potser, però no pas laterals.
Ara, sobre el perquè des de meitats dels vuitanta fins avui l’assaig en català ha estat desaparegut, no hi ha tesi clara; generalismes i respostes vagues, per no molestar, com sempre: que si l’assaig de pensament es llegeix en versió original (sic?), que si el sistema literari català està poc desenvolupat en alguns punts (demostració d’ignorància històrica), que si és el gènere més maltractat (evidència per la qual no cal fer cap jornada) o que la cultura catalana ha avançat molt poc en filosofia (discutible però probable). ‘La reflexió ha desaparegut als diaris, l’assaig reneix’, sentencia clarivident Fèlix Riera.
Però perquè ningú no ha dit que molts assagistes van colar desenes d’ avorrides tesis doctorals fins matar el lector, o que els editors se’n van desentendre inventant-se la ‘no ficció’, com si pogués ser un gènere, dins del qual s’hi ha entaforat de tot, o que els autors han preferit tancar-se a les torres d’ivori de les universitats enlloc de sotmetre’s a l’opinió pública?

FER PREVISIBLE EL QUE NO HO ÉS

Un mes després de la gran ventada, un mes després dels quatre nens morts a Sant Boi, advocats de l’acusació, jutges, fiscals, pèrits i defensors intentaran escatir si l’ensorrament del túnel del camp de beisbol va ser degut a una conjunció de factors imprevisibles o hi havia algun defecte estructural a l’edifici.
Si analitzar, jutjar i endevinar els efectes d’un fenomen de la natura és molt difícil, preveure i prevenir els hipotètics efectes d’un fenomen d’aquests és impossible i fins i tot intangible, a no ser que sigui un territori propens a patir-ne, que no és el cas que ens ocupa.
Un mes després del vendaval s’han anunciat reformes als sistemes de protocol i coordinació entre institucions i servei meteorològic, Diputació i ajuntaments s’escarrassen a netejar el sotabosc abans no comenci la calor i el perill d’incendis, afectats i asseguradores pacten, i es treballa en la modificació de la legislació sobre resistència dels edificis. Ara, això no farà que es puguin saber d’antuvi els possibles efectes d’una ventada. L’imprevisible és part del risc de viure.

PARLANT DE PINTURA AMB UN POETA

Estic terriblement inquiet. En les dues hores que porto mirant ‘Allò que s’amaga’, el quadre de dos metres i mig per tres que ahir vespre vaig robar a Joan Pere Vidadecans, sento com el ritme cardíac se m’altera per moments. A l’estéreo sona Lionel Hampton, un dels preferits per Julio Cortázar, A la taula tinc oberts ‘Todos los cuentos’, d’Edgar Allan Poe que l’argentí-parisenc va traduir i que Galaxia Gutenberg ha editat amb unes torbadores il•lustracions d’en Joan Pere, una joia impagable. Miro un i altre cop la doble pàgina amb que Viladecans dona claus per entendre ‘Els crims de la rue Morgue’. Els vermells i negres agiten la mirada i promouen el malestar, tot plegat inquietant; però el meu problema és un altre: he robat una obra d’art. He comès un delicte i he traït un amic. Sento com em puja la febre mentre no deixo de mirar el quadre. Li he escrit un correu a la meva filla on dic que m’empenyoraria el que fos per tenir aquest quadre; precisament ara que els bancs no deixen ni cinc, però no li he dit si el tornaré, no ho sé.
Va ser més senzill del que sembla. Vaig quedar amb el pintor a la porta de la Fundació Círculo de Lectores, on exposa les il•lustracions del llibre de Poe a més de vuit obres de gran format fetes a l’estudi de Canet i encara no vistes. Xerrant vam passejar entre les pàgines pintades per als llibres i, com que ell no calla mai i jo tampoc, sense adonar-nos vam saltar a l’obra nova, via ‘Mapa del capvespre’, que connecta amb la il•lustració de la portada del segon volum dels contes.
Em vaig quedar clavat al mig de la sala: ‘Germinació’, la natura en moviment; ‘Meteorologia’, el món convuls a la fosca; ‘T’ho devia’, una ironia de la història; ‘A l’entorn de la cirera’, el triangle pensar, llegir, escriure; ‘De pas pel món’, germinació de la vida humana i, finalment, un llenç de fons blau intens i missatge inqualificable. Hi ha un llistat de malalties, una escala que recorda la del coneixement, el mateix pinyol de cirera de la ment humana, que conté una gerra...’Allò que s’amaga’.
-Que s’amaga? –pregunto.
-Aquestes obres són anteriors a les sèries ‘Simptomes i Malalties’ i ‘Patrimoni i Memòria’ que vaig exposar l’any passat. I aquest quadre és el que em va obrir la porta a reflexionar sobre perquè les malalties no podien convertir-se en un tema pictòric.
A la facultat, el meu cap voltava molt lluny dels estudiants. Viladecans és un pintor influït per la poesia d’on parteixen poc a poc esqueixos, detalls, apunts, es a dir, d’idees. Però treballar amb Poe i Cortázar, i potser també amb els fantasmes jazzístics de ‘Marelle’, l’ha conduit a la narrativa nordamericana. De la inquietud dels contes de Poe arriba a la certesa de ‘Malalties’ i ‘Patrimoni’. El camí per anar-hi passa per aquestes vuit peces.
Decideixo que em falta alguna cosa i que he de tornar a la Fundació. A partir d’aquí tot fàcil: arribo que falten deu minuts per tancar. Ell és a la porta xerrant amb el seu cosí i el vigilant. Els dic que em calen unes darreres notes i entro. No hi ha ningú. No és fàcil esquivar les càmeres, però l’obstinació es el motor que empeny les dèries més impensables. I ara tinc ‘Allò que s’amaga’ a casa, sabent que en qualsevol moment trucarà la policia, però ho havia de fer. En Joan Pere ho entendrà. Algú que pot convertir el seu hipocondrisme en art entendrà que hagi fotografiat un quadre penjat en una exposició amb la càmera del mòbil.

+
CLAUDIA LLOSA
La directora peruana guardonada amb l’Ós d’or a Berlin per ‘La teta asustada’, no es conforma amb viure i coproduir els seus films a Catalunya, ara vol rodar aquí, cosa que és una noticia tant magnífica com el mateix premi tan justament guanyat. Tant de bo els productors locals entenguin les particularitats del seu cine i el públic assumeixi que la cultura catalana és més rica i potent quan més diversa. Potser llavors si que el cinema d’aquest país acostarà l’art a la vida, com va dir Godard.

-
VICENTE RAMBLA
Rebutjar l’homologació del valencià amb el català per evitar la difusió de TV3 a València és fer secessionisme del més tronat, però que això ho faci el vice president del govern valencià negant una moció aprovada pel Congrés dels Diputats és una bajanada històrica, política i científica. Si tant vol protegir l’idioma valencià, que comenci per parlar-lo, i es deixi de tonteries i tanqui un pacte de reciprocitat televisiva amb Catalunya que beneficiarà als teleespectadors d’ambdues comunitats.

DEMANAR LA LLUNA

Als Estats Units, Google va escanejar sense autorització un munt de llibres, fet pel qual els autors i editors americans li van presentar una demanda. Com que van veure que la perdrien, la totpoderosa companyia va arribar a un acord amb els interessats per indemnitzar-los. Ara CEDRO s’ha proposat seguir el rastre dels 15.600 autors i editors que en són socis per si n’hi ha algun de reproduït per Google sense permís, i cobrar, és clar. Això que fa poc semblava que era demanar la lluna en un cove, avui en dia, malgrat que la pirateria a Internet augmenta desaforadament, ja no és cap ximpleria. Potser algun dia tothom s’adonarà de que és més car plagiar que pagar.
Els que no demanen la Lluna en un cove, sinó que la fan, són els promotors d’una revista literària que porta el mateix nom, amb seu a Ontinyent i que està preparant el número 4 pel més d’abril. Es diu exactament així, La lluna en un Cove, i és un recull mensual de narracions de tots els estils, des de la ciència ficció a l’humor. Te autors fixos i, a la vegada, accepta que tothom li enviï els seus relats, que són seleccionats per l’editor. Com que, tot i ser a l’era d’Internet, aquesta és una publicació en paper i enquadernat rústec, us en podeu subscriure per 7 euros exemplar a: lallunaenuncove.cat. Al peu de la lletra (Barcelona), Geli (Girona), Mots (Vic) o Caselles (Lleida) són algunes de les llibreries on podeu trobar aquesta publicació.
L’Ernest Folch no ha anat a la lluna, per ara, però és l’editor català més veloç. Va fer 1h 45’ a la mitja marató de BCN. A la classificació va quedar lleugerament per damunt de la meitat. I això que era la primera que corria. Aquest si que és imparable.

LES QUEIXES DELS CIUTADANS

Quan a primers dels vuitanta la opinió pública es preguntava si hi hauria una gran abstenció a les eleccions al Parlament de Catalunya per allò de sentir-se pròxim o no el jove autogovern, es deia que, a mesura que els ciutadans se sentissin afectats per les decisions i la legislació de la Generalitat, la participació augmentaria. I així va ser.
El mateix podem dir respecte de les queixes dels ciutadans al Síndic de Gregues. El Síndic va fer l’any 2008 un 9% més d’actuacions, de les quals gairebé una quarta part van ser per queixes dels ciutadans. Això vol dir que el Síndic és una institució ja coneguda i apreciada, però també vol dir que hi ha molts motius de queixa respecte de l’administració.
I la saturació dels centres de menors, que seguirà enguany, i els retards en l’aplicació de la llei de la dependència, són queixes prou greus i de gran alarma social perquè l’administració s’escolti i atengui l’informe del Síndic. Són 557 pàgines, no és broma.

Dit a El Món a RAC 1 el 17.02.09

L’ART DEL CARRER

El barri barceloní del Carmel ja te el seu museu d’art contemporani. És en un mur al carrer Santuari i porta la firma d’un dels artistes actuals més reconeguts, l’italià Blu. Es tracta d’un graffiti de grans dimensions on es veu un tauró fet de bitllets de cent euros que es menja una vella i mig esborrada pintada del PCC. Els veïns n’estan orgullosos. Hi van passant tots, l’interpreten i donen el seu parer als periodistes que s’atansen al lloc. També suggereixen el millor angle per fotografiar-lo i resumeixen en una frase el que és realment aquest art de carrer: ‘això abans era un mur lleig i ara és una obra d’art’. L’ajuntament també n’està cofoi de la iniciativa del festival Te Influencers, però tot plegat només fa que revifar la contradicció no resolta respecte la naturalesa artística del graffiti. On comença l’art i acaba la bretolada? I sobretot, com es tradueix aquesta disjuntiva a les ordenances municipals?
L’obra de Blu al Carmel ha estat degudament autoritzada per l’ajuntament de BCN, igual com la resta d’intervencions urbanes del festival The Influencers. Llavors, quin sentit te la voluntat provocativa i interpel•ladora de les accions d’aquesta cita? I tanmateix, perquè l’ajuntament presumeix i potencia activitats d’aquesta mena si després les ordenances de civisme i unes quantes més prohibeixen explícitament aquesta mena d’actes quan són espontanis, que és quan realment poden tenir la desitjada capacitat de penetració social? Contradiccions de la vida urbana, diria un amic meu, una més de les absurdes contradiccions de la socialdemocràcia, dic jo.
I no serà perquè la diferència entra la bretolada i l’art estigui difosa. La pintada amb aerosol és una estupidesa adolescent i falsament crítica o provocativa, la pintura mural és realment interpel•ladora i, a més, és art. En primer lloc per la categoria i el llenguatge estètics, en segon lloc per la capacitat d’interpretar el món i qüestionar-lo (cosa que està perdent l’art oficial, si no ha perdut del tot), i en tercer lloc perquè així ho entén tant l’artista com el públic, com així han entès els veïns del Carmel el mural de Blu. I si no ho entén l’administració, fer-ho pagar al creador i a la societat a qui es dirigeix és una actitud perillosa democràticament.
Per evitar aquest confusionisme ja fa temps que els propis artistes defugen de la sola paraula graffiti per definir-se. Ells prefereixen parlar d’art amb aerosol, postgraffiti, neograffitti o art de carrer, tal i com recull Nicholas Ganz a ‘Graffiti, art urbà dels cinc continents’ (ed. G.G.), autèntic vademècum d’aquesta expressió plàstica.
Però els esforços dels creadors per netejar la seva imatge i separar-la de la bretolada no serveixen de gran cosa. La noticia de que Shepard Fairey, autor del retrat de Barack Obama que és a milers de pòsters i samarretes, podria acabar a la presó per haver fet graffitis en propietats privades de diferents localitats, és una estúpida paradoxa, doncs l’original del retrat està a la Galeria Nacional de Retrats dels Estats Units, a Washington i l’artista és a punt d’inaugurar una gran exposició individual a l'Institut d'Art Contemporani.
Diuen que el mateix mateix Barack Obama li va agrair per carta a Fairey el seu gest amb el retrat. Nos e si Jordi Hereu ha agraït el mural a Blu. Els veïns del Carmel si, potser això hauria de comptar més que no pas certes actituds cíviques contradictòries i interessades.

+
JORDI FÀBREGAS
Amb vint-i-dues edicions, el festival folk Tradicionàrius ha posat Barcelona als circuits internacionals d’aquest gènere que, no només guanya adeptes cada any, sinó que és reconeguda com una de les expressions musicals més genuïnes d’aquest món global i homogeneïtzat. De les terres de l’Ebre als pubs de Dubiln, l’edició d’enguany consolida el treball del Centre Artesà Tradicionàrius, l’obre a un públic nou i divers i situa la música folk catalana en un pla d’igualtat respecte la resta d’Europa.

-
JUSTO MOLINERO
Entre poc i massa. Sense voler desmerèixer la feina de Justo Molinero i la corporació Tele Taxi, donar-li un premi a la difusió de la música a la festa de lliurament dels premis de la Academia de la Música, és excessiu. Ni l’estil que difon Molinero als seus mitjans necessita cap suport extraordinari, doncs és d’allò més comercial i superficial, ni eleva la sensibilitat cultural de l’audiència, ni és una música quina qualitat extraordinària la faci mereixedora o necessitada d’un suport específic.