EL PREU DE LES COSES

No pot ser que la traducció d’un llibre sigui més barata en castellà que en català; espanta els lectors. Una de les fites que persegueix per a l’any 2009 en matèria editorial el Departament de Cultura és, precisament, que la pròxima novel•la de Paul Auster, per posar un cas, costi el mateix en la seva edició catalana (62) que en la castellana (Anagrama). Com es podran reduir els dos o tres euros de diferència que hi sol haver i establir preus equiparats? La proposta de la Generalitat és ben simple, pagant la diferència mitges. Cultura hi posarà diners, però també vol el compromís dels editors catalans. I no hi ha compromís més profund que el que toca la butxaca. El risc per a les editorials hi és, però per contra tenen tots els trumfos per conquerir un bon marge de lectors que van directament al castellà per un hàbit lector adquirit amb els anys que és reforçat per la diferència de preu. A mateix preu i idèntica data de sortida al mercat no hi ha excusa, a no ser que la traducció sigui un nyap que també n’hi ha.
Amb els preus de les traduccions compensats i una política pactada d’incentius a les llibreries per a les vendes en català, el problema de la comercialització del llibre pot millorar ostensiblement. Quedarà el molt conflictiu i caríssim problema de la distribució i la capsa de sorpreses que és l’edició d’e-books que, segons els entesos, farà variar molts projectes editorials i multiplicarà les vendes a través de web tant de llibres en paper com electrònics. I mentre les editorials pensen crear la plaça de director d’edicions digitals, Núria Pons, ex Casa del llibre, és la directora de la nova llibreria Bertrand de la Rambla de Catalunya.

VENDAVAL POLÍTIC

Es podia haver activat l’emergència abans? Si. Es podia haver fet més difusió als mitjans de comunicació? Si, (els meteoròlegs de TV3 es van afartar d’avisar). Es podien haver evitat les morts i el desastre? Qui ho sap. Un fenomen com el vendaval de dissabte és imprevisible per prediccions i avisos que es facin. No van pensar, en bona lògica, els monitors de Sant Boi que estarien més protegits a l’interior del pavelló que no pas a fora? Si. I malgrat tot, la desgràcia.
Qualsevol gestió es pot millorar sempre, ara evitar amb total garantia els efectes d’un temporal com el de dissabte, no. La reacció de la natura no és exacta, i ens obstinem a viure-hi en mig.
El que també era inevitable era el vendaval polític. Suara fa temps que està assetjat per l’oposició i certs mitjans, i cada oportunitat d’anar per ell és aprofitada. Evidentment que la seva gestió te llacunes, però una cosa és la crítica i una altra és el setge, no de la imprevisible natura, sinó de la perfídia humana.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.01.09

LA SOCIETAT DE L’ENTRETENIMENT

La societat de la informació és una riuada ofegadora de missatges d’escassa fiabilitat, un instrument modern de dominació del poder, la societat del coneixement és la utopia impossible del bon salvatge, el control classista de l’intel•lecte. Contra aquestes definicions interessades i poc realistes s’hi oposa la de la societat de l’entreteniment; un col•lectiu de productes globals d’una gradació que va de l’equiparable a producció cultural al simple gadget electrònic. Una etiqueta crua i poc amable amb les noves tecnologies, però realista.
L’amic Morell, productor de televisió, toca de peus a terra. Hores de negociació amb les cadenes, jornades devastadores de planificació, durs dies de guionatge, producció, rodatge i postproducció, i un instant d’incerta glòria que a penes és vist per una petita part del públic objectiu i que a penes és analitzat i entès per una escarransit nombre de persones no necessàriament atretes pel que s’ofereix. Poc o molt passarà el mateix amb aquest article, amb el meu darrer llibre i amb el proper. Venedors d’un minúscul i prescindible instant d’esbarjo; fum tot plegat. I la pregunta de cada matí abans d’engegar l’ordinador, d’enfocar la càmera o d’obrir el diccionari.. Quin sentit te tot plegat? Per què hem de creure’ns el que no és i lamentar-nos constantment del que sabem prou bé, que al món modern, la creació cultural no te més valor que la plusvàlua que és capaç de generar quan es comercialitza.
La societat de l’entreteniment és un axioma de la postmodernitat i un cruel miratge de l’ocàs del capitalisme. Res no te valor per si mateix. Els continguts de la producció no conten, s’han convertit en el simple suport del continent, que és el que te ham comercial i, per tant, raó d’existir. Aquest article mateix forma part d’una trama configurada per generar publicitat i un cert corrent d’opinió preestablert. Els programes de TV són la malla que suporta una estructura de reproducció d’hàbits i models de comportament mediatitzats pel consum en relació amb l’oferta. No se sap si, a la tele, primer va ser el futbol o la demanda de partits, però el cert és que és que és el que més es consumeix, i ningú no gosa posar-ho en qüestió.
En aital circumstància social, la única pauta intel•lectual que te valor és la de l’entreteniment. El cinema, la literatura, la música ja no són missatges considerats en funció de la seva forma i la seva estructura sensible, és a dir, art, ara només són una forma agradable de passar el temps. En un estadi definitivament superior de la cultura de masses que buida absolutament de cap idea neguitosa el producte per convertir-lo en una simple capsa, la indústria de l’entreteniment finança, promou i comercialitza aquesta idea que és continent i contingut a la vegada, i converteix els creadors en fabricants de productes carregats de promeses i esperances, però sense cap missatge sensible. Fum.
L’habilitat de la indústria ha estat aconseguir dotar a la seva producció dels elements valoratius de la cultura: crítica: difusió als mitjans de comunicació, estructura comercial, missatges icònics i fins i tot registres emocionals i cognoscitius. Així, l’entreteniment es presenta al públic barrejat amb restes d’art, mass cult i gadgets de botiguer. És la confusió total, la victòria definitiva del passatemps. I com que dóna diners ningú s’hi oposa, encara que tots els creadors neguem participar-hi. Siguem honestos.

+
JORDI MARTI
La Fabra i Coats de Sant Andreu es convertirà en un centre d’agitació cultural de primera índole. Possibilitats no li en falten i empenta municipal tampoc. Amb 12 mil metres quadrats, el projecte del museu del treball a les antigues calderes i la il•lusió amb que el regidor de cultura ho explicava dilluns a la festa els Premis Tendències de El Mundo, estem segurs que Barcelona tindrà un nou eix de centralitat. Ara cal consolidar-lo i fer que el poder cultural, tan mesocràtic ell, també hi cregui.

-
QUIM MONZÓ
Que fàcil és dir que el català s’està empobrint, que acabarà essent un dialecte del castellà i que el jovent parla malament el català perquè fa modern, mentre s’escriu en castellà en un diari que presumeix de ser català, però que nega el dret als escriptors a usar el català a les seves planes. O potser és que prefereixen callar i parar la ma? Si els catalans estan perdent la llengua com a factor identificatiu és, en part, gràcies a l’actitud submisa d’autors de gran categoria i nomenada com ell.

SUBVENCIONAR LLIBRERIES

Malgrat la complexitat per la diversitat dels establiments,, el projecte per incentivar el comerç de llibres ha entrat en el camí del consens. Prenent com a base la idea del Departament d’ajudar segons l’increment de vendes, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana ha elaborat un projecte sobre com subvencionar les llibreries per fomentar la venda del llibre en català que te el suport dels Gremi de Llibreters. La idea consisteix a crear una subvenció finalista que incentivi l’augment de vendes; a més llibres venuts respecte de l’any anterior més subvenció, a més espai pel llibre català, més subvenció, a més promoció i a més presència als aparadors també. El projecte refusa el control de vendes a càrrec de l’empresa Nilsen, amb qui el Departament ja havia contactat, perquè no totes les llibreries poden contractar i adequar la seva estructura a les necessitats d’aquesta metodologia.
Però el projecte d’editors i llibreters va més enllà. Per les grans superficies comercials, l’ogre dels llibreters, es crearia una ajuda indirecta en forma de subvenció per als llibres de Grans Èxits, exclosos de l’ajut genèric, que es traduiria en promoció, publicitat o lloguer de metres de prestatge a l’estil Coca cola. Aquests diners es destinaran a fer-los encara més èxit i així fer-los atractius per a les grans superfícies.
Tot i això, el millor dels pressupostos de Cultura d’enguany (del poc bo que hi ha) és la creació d’un fons de 20 milions d’euros per a crèdits que donarà el propi Departament i que, evidentment, van encaminats a buscar processos de fusió i adquisicions de llibreries de cara a reforçar la xarxa comercial ara tan atomitzada. Ara els toca a les llibreries.

SENYORIES DE DIA, TREBALLADORS DE NIT

Donar dia i hora per a una vaga abans de començar les negociacions és agafar el rave per les fulles i sacsejar-lo. El que passa és que bona part dels jutges espanyols, utilitzant indegudament el poder que els atorga la Constitució, saben que una vaga d’una de les tres potes del sistema democràtic és un factor de pressió immens contra les altres dues potes (legislatiu i executiu), i un desafiament polític infinitament superior al que pot fer cap altre col•lectiu, inclosos controladors i pilots.
Suportem fins afartar-nos el protagonisme mediàtic de certs jutges, ens mosseguem la llengua, cada dia menys però, per no posar el crit al cel respecte el proteccionisme gremial que molts membres de la justícia practiquen entre si, i ens indignem per sentències que, de tant absurdes i miops, provoquen alarma social, quin remei ens toca.
Ara, a més, haurem d’aprendre a suportar els jutges ‘belle de jour’: senyories de dia, abnegats treballadors de nit.

Dit e El Món a RAC 1 el 22.01.09

ENS CAL UNA CULTURA D’ARA

Quan la meva amiga va voler recomanar alguns escriptors moderns, que parlessin del món d’avui, a una companya que estava aprenent català, es va trobar en un tràngol. Va citar en Monzó i dos o tres mes i va restar pensarosa. Aquell vespre em va trucar. Per què els escriptors catalans parlen tan poc del món contemporani? -em va etzibar. La crítica no ho troba gaire bé això d’escriure novel•les sobre les coses d’ara mateix, -vaig respondre-li. Estem massa intel•lectualitzats? Va seguir punxant-me. Això ja ho deia algú fa força anys, -vaig dir abans de penjar, pensarós també.
Aquest algú era en Lluís Serrahima, i ho deia al cèlebre article ‘Ens calen cançons d’ara’, tret fundacional del moviment de la Nova Cançó de quina publicació a la revista Germinabit (precursora de Serra d’Or), en fa 50 anys. La revista Enderrock, atenta algunes efemèrides que permeten revisitar un tema i actualitzar-lo, ho ha commemorat editant de nou el disc col•lectiu dels Setze Jutges ‘Audiència pública’. Immillorable moment per recuperar la idea de Serrahima i ampliar-la fins i tot, perquè, en el context del món global, hi ha sospites fonamentades de que la cultura catalana no hi ha entrat gens bé. En resum: ens cal una cultura d’ara per estar presents al món de demà.
Fa cinquanta anys ens calien cançons que parlessin de l’actualitat, tal i com ho estaven fent Brassens i Ferré. Els Llach, Pi de la Serra i companyia ho van fer i va anar bé. En un context com el de l’època, irregular i sense garanties polítiques, la cultura catalana es va prestigiar tan a dins com a fora del país. Era una cultura moderna, actual, parlava del seu temps. El prestigi es va allargar durant la transició i va començar a esllanguir a mesura que recuperàvem les institucions de l‘autogovern. Insòlit.
Els anys següents, els del cèlebre Titànic van ser letals. La producció cultural catalana, i no només la feta en català, va sucumbir enfront la batzegada modernitzadora, sobretot, madrilenya. Lògic fins a cert punt. Espanya sortia de la letargia del franquisme i maldava per donar una imatge europea i contemporània. Els esforços del govern van reeixir. El mundial de futbol de 1982 va ser un punt de partida, la ‘Movida madrileña’ el guió a seguir que van saber aprofitar sobretot els gallecs (moda i música) i els andalusos (música i literatura). A Catalunya, mentrestant, una comissió assessora per a la modernització cultural intentava analitzar i entendre el que passava sense aconseguir trencar el cercle ‘intello’ i atraure el gran públic. D’aquell moment és el cisma definitiu entre la creació cultural en català i la feta en castellà. Mentre la primera es batia a la defensiva, en part gràcies a l’escassa visió global de l’administració, la crítica i els ‘maîtres a panser’, la segona es recuperava del naufragi i esdevenia, a ulls de crítica i públic, l’expressió moderna de la cultura feta a Catalunya.
La globalització ha aguditzat la situació, la poca visió política, la pèrfida actuació dels mèdia, alguns catalans, per cert, i l’estretor mental de part de la crítica ha fet la resta. Avui la cultura feta en català te poc prestigi entre els joves, en bona part, perquè no la veuen com una cultura moderna, del món d’ara, que parli dels temes d’avui. Cal una cultura de l’excel•ència i una altra de masses, però sobretot ens cal cultura d’ara. La que usa la llengua com a mitjà fonamental d’expressió ho és ben poc.

+
JOSEP COTS
Vint-i-cinc anys editant amb un alt risc intel•lectual, ideològic i comercial és una fita. Edicions 1984 (Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, em va guiar al meu primer i emocionant viatge a Moscou), celebra aquest aniversari amb el seu habitual entusiasme i amb nous esforços més arriscats encara. Els llibertins barrocs, de Michael Onfray, premi Goncourt, Alabama Song, de Gilles Leroy o Txevengur, d'Andrei Platonov, entre d’altres, s’afegiran a l’anhelada col•lecció de butxaca.

-
UNIÓ DE MÚSICS
La queixa de la Unió de Músics de Catalunya, al seu entendre, per ‘la discriminació inadmissible que pateix el sector de la música’ pel fet de no tenir cap representant dal Consell de les Arts, és voler convertir aquest ens en un territori de quotes sectorials, un supòsit absolutament contrari a la idea que l’impulsa. El que han de fer és explicar els seus problemes als membres del Consell, elaborar dictàmens per resoldre’ls i saber atreure l’interès d’aquesta nova institució. Els farà més favor.

L’EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES

Tot i les dosis de bona voluntat que han demostrat la majoria d’agents del món editorial català per recuperar la cordialitat en les relacions entre les entitats que els representen, la realitat és que el Gremi d’Editors de Catalunya està més allunyat que mai de la resta d’actors de la vida editorial del país. La dura actitud que va mantenir durant la famosa Fira de Frankfurt el seu president, Antoni Comas, lluny de reconduir-se amb el pas del temps o amb reunions com la que es va fer fa uns mesos amb la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i amb la presència de José Mannuel Lara, s’ha enquistat fins desembocar en una mena de carreró sense sortida que aboca el Gremi, com a institució, a una situació molt incòmode que és reconeguda per diversos editors membres a títol individual i bo i demanant no ser citats.
La situació ha arribat a límits tan absolutament insostenibles, que fins i tot el Departament de Cultura de la Generalitat ha trencat relacions de manera oficiosa amb el Gremi. Al Palau Marc hi ha qui proposa ‘pontejar’ l’entitat i crear una taula permanent entre editors, a títol individual, i administració, per tal de poder tractar alguns dels temes que afecten el sector i que ara estan encallats per culpa de la situació. Prudent com és, el conseller no ha pres per ara cap decisió al respecte, però el temps passa i hi ha temes que no poden esperar al relleu, que tothom dona per fet, de Comas al capdavant del Gremi.
Per sort hi ha editors que demostren que el sector segueix evolucionant malgrat tot. Edicions 62 publicarà l’Origen de les espècies, el tractat de Darwin que enguany acompleix 150 anys i que ara no es pot trobar en català.