L’ARTISTA I LA CIUTAT

L’artista entès com a activista fa la ciutat, o és la ciutat la que, com a motor de creativitat, genera compulsivament agitadors en la frontera entre l’emergència i la transvanguarda, amb la corresponent dosi de patilla? Si els espais de creació, els desallotjats o els que ara promou l’Icub, fan el nou artista, llavors quin paper li queda a les institucions culturals, les entitats històriques, els grans i petits equipaments, les universitats i altres centres educatius? Els tanquem tots?
A Barcelona es viu, de fa anys, un intens activisme artístic que emanava de la perifèria, que comença a ser descobert pels mitjans de comunicació i, conseqüentment, a rebre l’atenció dels poders públics. Els mítics 115 espais del Poblenou, els tallerets del Raval o Gràcia, però també les placetes abandonades de Nou Barris, els passadissos del metro o els racons del Gòtic, són el territori on s’ha gestat part d’aquesta emergència, però no tota, car no es pot menystenir el que s’estigui coent a entitats de barri, aules universitàries, bars o ordinadors portàtils, on potser no hi ha tants escarafalls, però es treballa moltes hores i amb rigor.
Per molt que la tendència actual ho dicti, les fàbriques de creació no són el referent exclusiu de l’efervescència cultural d’una ciutat, és més, en la seva reivindicació gairebé política, s’hi amaga molta impotència creativa real, de vegades més ganes de festa que de feina, i una vocació ‘cool’ malaltissa. Però estan de moda, i sembla que els 30 mil metres quadrats de factories creatives que s’anuncien des de l’ajuntament salvaran Barcelona de la mediocritat cultural a la que l’ha enviada la mateixa oficialitat. Paradoxa real que farà que, al cap d’uns anys, hi hagi un nou moviment emergent i modern que reivindicarà nous espais contra el que consideraran llavors encarcarament oficialista de l’illa Philips, la Fabra i Coats o la Central del Circ. I així en una cinta de Moebius sense fi, o com en un conte de Quim Monzó, si ho preferiu.
Això de les avantguardes modernes tutelades i mimades com nadons per la pròpia administració és tan increïble com improbable el seu esclat real. De la mateixa manera que la creativitat menys sorollosa, amb un cert coneixement acadèmic i capaç de superar les dificultats de tota mena degut precisament al seu caràcter innovador, trencador i agosarat, potser no és tan ‘fashion’ ni fa tanta patxoca en el disseny de la marca de ciutat que es projecta a l’exterior, però a la llarga acaba essent el realment emergent, el que de veres dona sentit a la interacció entre l’artista i la ciutat, i el que, a la llarga, acaba potenciant realment el nom de Barcelona al món.
Sense posar en dubte els valors intrínsecs de molts creadors que malden per emergir, perquè no se’ls acull a les històriques entitats de barri (algunes de les quals esllangueixen) i a les institucions culturals de primer ordre ja existents i sovint infrautilitzades? Llavors, un cop aquests espais estiguin a ple rendiment artístic, si que es pot valorar si cal un centre pels nous projectes de dansa, si el Circ necessita un espai propi (potser fins i tot es podria decidir que el que cal és un Circ estable) o si la Fabra i Cots ha de ser una Factory. És clar que d’això ja n’hi ha, es diu Nau Iwanow i el seu impulsor, en Xavier Basiana, no es va encomanar a l’esperit de ciutat ‘cool’ per tirar-lo endavant. Tot un model.

+
CAROL LÓPEZ
El més important premi a un creador concedit per votació popular, els Butaca, ha estat enguany per ‘Germanes’, el muntatge escrit i dirigit aquesta jove dranaturga i que representat al Villaroel teatre. Després del descobriment l’any 2005 amb ‘V:O:S:’, els premis Butaca, que enguany han tornat a Premià de Mar, han consolidat aquest veu que s’afegeix a l’important planter de dramaturgs que fan que el teatre sigui el gènere literari català que gaudeix de millor salut.

-
MOVISTAR
La crisi dona excuses per a tot. L’operadora diu que recondueix el mecenatge i, amb aquest argument, tanca l’espai polivalent que te a Barcelona, un lloc a l’estil del famós Zénit parisenc que, amb el temps, s’ha consolidat com un dels escenaris moderns i amb projecció de la ciutat, com si s’anés tan sobret de recintes per a concerts. Coldplay, Franz Ferdinand o Alicia Keys han estat noms que han internacionalitzat l’espai, però això no ha estat suficient per al patrocinador.

IOLANDA I LES FORMIGUES

La Iolanda Batallé, ara editora d’infantil a Random House, és d’aquelles persones que sempre transmeten energies positives, una tipologia que no abunda en un món com el del llibre, abocat sempre a un fals sentiment de frustració o el desànim encomanadís. Quan la vaig conèixer escrivia sobre dansa a El Observador, després de perdre-li la pista la vaig retrobar un diumenge al refugi de Malniu collint xicoira, i poc després vam coincidir ja a Random, jo com a autor i ella com a soferta i animosa encarregada de difondre els llibres de la casa a la premsa. Amb aquest currículum no em digueu que és un mèrit mantenir un esperit inquiet, engrescador i carregat de passió per la vida i les arts com el de la Io, pels amics.
Ara, en una nova volta maria al seu neguit vital, la Batallé és a punt de publicar la seva primera novel•la. Es diu ‘La memòria de les formigues’ i arribarà al mercat de la ma d’Ara llibres, que ha apostat fort per aquesta nova veu que també ha despertat l’interès d’altres segells com Columna. Els que l’han llegida diuen que és a mig camí entre ‘Nocilla dream’ i ‘L’elegància de l’eriçó’, i que serà un fenomen perquè te els ingredients que sovint li falten a la narrativa catalana: passió, innovació, joventut...
La Iolanda debuta com a novel•lista de la ma de la Sandra Bruna, l’agent que està descobrint més talents d’èxit. Atents aviat a dos dels seus darrers fitxatges, Anna Crussafont, una jove de 70 anys, que publica ‘Isola bella’ i Coia Valls, ‘La princesa de Jade’, totes dues a Columna, segell editorial que també està buscant noves veus que alterin el letàrgic panorama narratiu català amb una mica de diversitat i un munt d’agosarament. Que ja toca.

AL SERVEI DELS CIUTADANS

El més dolorós de la sentència no són els adjectius brutal, salvatge o els adverbis vexació o denigració amb que el tribunal qualifica l’actuació dels agents condemnats, no. El pitjor, el que cou més a vostè i a mi, és quan diu que l’actuació és impròpia d’una policia formada en un estat de dret. Això és el més fotut.
Tothom qui va haver de suportar humiliacions dels cossos policials del franquisme esperava amb anhel l’arribada dels Mossos d’Esquadra, de la policia democràtica i respectuosa i, com deia una cançó burleta de Pi de la Serra, al servei dels ciutadans. Ara, molta d’aquella gent diu que enyora la guàrdia civil, que al menys ‘els picoletos’, com se’ls anomena, arribat el cas eren capaços d’entendre, tenien una certa dimensió humana que els falta als Mossos d’Esquadra.
Em dol terriblement quan sento opinions d’aquestes, però amb sentències així de colpidores no em queda més remei que preguntar a qui correspongui que és el que s’està fent malament en la formació i comandament de la única policia formada en un estat de dret.

Dit a El Món a RAC 1 el 26.11.08

EL CORRECTE ÚS DE LA LLENGUA

Les declaracions del president de la secció filològica de l’Institut d’estudis Catalans, Joan Martí Castell, proposant sancionar els periodistes que no utilitzin correctament el català, tot i que rectificades posteriorment, reobren el debat sobre el model de llengua dels mitjans de comunicació, a la vegada que posen el dit a la nafra respecte del nivell de coneixement de la llengua, tant catalana com castellana, dels llicenciats.
Sorprèn que, respecte a totes aquestes qüestions que ara preocupen tant Martí Castell, l’IEC, que és autoritat lingüística, rarament hi hagi dedicat temps i esforços a estudiar-ho i a proposar-ne solucions. Les intencions del catedràtic de presentar-se a les eleccions a la presidència de la Institució, podrien estar al rerafons d’aquestes declaracions, corregides a l’endemà en veure l’alarma que havien ocasionat entre el gremi periodístic i el peixet que havia donat als buscaraons habituals que han aprofitat les seves maldestres paraules amb nècies finalitats polítiques.
El degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, va sortir immediatament enarborant el pendó de la deontologia professional; però potser hauria estat més deontològic no recórrer a aquest argument, que el Col•legi només exhibeix quan li convé, i convidar l’IEC a seure en una taula per buscar punts en comú que permetin encarar amb serietat un problema evident: els periodistes no dominem en general prou bé la llengua. És clar que tampoc no ho fan altres col•lectius professionals que també tenen en l’idioma una matèria prima laboral, com polítics, advocats, actors o professors universitaris, i sobre els quals Martí Castell no n’ha dit mai res.
Les arrels del problema són diverses i tenen moltes cares. La més evident és l’escàs prestigi que te el correcte ús de la llengua a l’educació, des de la obligatòria fins la universitària. L’escola no posa cap estri per corregir la tendència social d’empobrir el llenguatge fins a límits grollers. Sense una acadèmia que empenyi amb decisió, i amb la complicitat de les autoritats educatives, com volem que parlar bé prestigiï socialment? Avui en dia parlar be fa carrincló, un fet que no passava fa vint anys i que aboca als joves a pensar que no cal parlar correctament un idioma per triomfar en la vida, ans al contrari. La queixa més important per motius acadèmics dels estudiants de la facultat de Comunicació Blanquerna, és precisament per la obligació que els ha posat la universitat de superar sengles proves de suficiència lingüística en català i en castellà per poder passar a segon cicle.
En aquest empobriment en tenen una elevada responsabilitat els mitjans de comunicació, és clar. Són els únics capaços de generar pautes de comportament lingüístic comunes. Potser les paraules de Martí Castell haurien d’haver anat més en aquest sentit. A la majoria de mitjans de comunicació privats l’ús correcte de l’idioma els importa ben poc, i els públics fan el que poden. Amb miralls així, com volem reflectir-nos?
Els periodistes som gent com tothom. Tenim una clara responsabilitat sobre el que diem i com ho diem, però amb una limitada capacitat per invertir tendències de les quals en som responsables, si, però només en la petita part que ens pertoca i amb una nul•la possibilitat d’intervenir en el criteri sobre la llengua de l’empresa periodística. I això no és una excusa eximent, és la realitat.

+
ROGER BERNAT
El festival Indisciplines, que ha organitzat, ha estat una festa lúdica per denunciar la situació del teatre català que, al llarg dels darrers anys, assisteix a un empobriment del seu discurs cultural fins convertir-lo en un simple entreteniment popular molt ben mantingut per les administracions, per cert, a qui només interessa quantificar el nombre d’espectadors per així poder vendre la seva política teatral com un gran èxit. La creativitat va a la baixa i es marginalitza.

-
JOSEP Mª CARBONELL
L’adjudicació de llicències de ràdio, que afavoreix la jerarquia eclesiàstica catalana i els grans grups de comunicació hegemònics, posa en evidència la falta d’independència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya que presideix i de la que tant se’n venten a tothora. El CAC, com tots els estaments quins membres han estat nomenats pels partits entre ex diputats, amics i militants, només serveix al poder que el manté. Així, voler donar lliçons d’independència és ridícul.

TROBAR ELS TEMPS PERDUTS

Quan un porta quaranta anys dedicat a la literatura, i més encara escrivint en català, sap que probablement ja ha perdut molts trens i ja no te pressa per res. Josep Piera te un nou recull de poemes gairebé enllestit però que no te data de publicació. Està carregat de memòria juvenil, conte versos absolutament sonors d’Adamo i Domenico Modugno (i ell va i els canta) i portarà per títol ‘Temps trobat’, el dia que s’editi, és clar que això no ho sap ni ell. Ara tot depèn que, en algun dels actes d’homenatge que se li estan fent aquests dies no l’agafi el seva editora a banda i el convenci. En són de convincents a 62 quan volen, i Piera els és d’una fidelitat avui en dia desconeguda en el gremi.
Remenar una mica els temps perduts és també una de les intencions dels organitzadors de BCNegra, les jornades de novel•la negra filles de l’any del llibre que es faran, com sempre, ap rimers d efebrer. Si l’any passat van recuperar Taxi Key, enguany s’han proposat rescatar la memòria de l’extraordinari periodisme d’investigació que va fer durant molts anys el setmanari El Caso. Serà a través d’una mostra de les seves millors portades al vestíbul del Palau de la Virreina i d’una taula rodona que es farà a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, que s’incorporà així, amb vocació de permanència, a la teranyina de la cita criminal creada per Paco Camarassa. No se que en dirà l’arquebisbe!
Amb l’excusa de furgar entre robatoris i assassins, el Caso va ser una les publicació crítica amb el franquisme, doncs va gosar posar en entredit l’estructura policial i judicial de la dictadura, poca broma. Potser és hora de retrobar el periodisme perdut entre notes de premsa.

L’AUTORITAT AUTORITÀRIA

L’autoritat lingüística, l’Institut d’Estudis Catalans, es torna autoritària i, en lloc de ser una institució reguladora, ho vol ser sancionadora. Curiosa transmutació de qui, durant anys, ha exercit una autoritat dèbil, d’espatlles a la realitat i, a vegades, fins i tot sembla que volgudament allunyada dels parlants.
Els periodistes parlem malament el català? Si; exactament igual que els polítics, els doctors honoris causa, les mestresses de casa, els actors, els filòsofs, els presidents de clubs de futbol i més d’un venerable membre de l’IEC. Que se’ns ha de sancionar per això? Per què? Perquè deixem de treballar en català a la primera que ens surti una oferta per a fer-ho en castellà i no haver d’estar patint pel policia lingüístic o pel mal company delator?
I quin català hem de parlar, el tronat i carrincló llemosí del diccionari normatiu (el que fa l’IEC per cert) o el d’us que fa el seu rival editorial, Enciclopèdia Catalana?
El que no es pot tolerar en la situació actual del català són estirabots d’aquests, que empetiteixen l’horitzó de la nostra llengua i la fan dèbil i sense avenir.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.11.08

ESCRIVINT VIVIM, ESTIMAT PIERA

Vaig conèixer l’obra de Josep Piera el dia que un amic i company de militància em va mostrar ‘Rondalla del retorn’, la seva primera novel•la. Fa trenta anys d’aquell matí tardoral a la plaça de Premià de Mar. La fascinació política i cultural que llavors sentíem pel País Valencià, unida a els primers tempteigs amb l’escriptura que jo estava fent llavors, van ser les claus que em van obrir les portes de la literatura de Piera. Amb afany, pocs dies després vaig buscar el seu primer poemari, ‘Renou: la pluja ascla els estels’. Quan dos anys després el vaig conèixer personalment a l’encontre d’escriptors de Mallorca, vaig córrer a la llibreria Cavall Verd a comprar ‘Esborranys de la música’, un poemari que li havia editat n’Àngel Terron a Palma, perquè me’l dediqués i per, així, tenir l’excusa per explicar-li que jo també escrivia.
A aquell encontre en Jaume Fuster, ànima de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana, havia convidat a uns quants jovenets que començaven a escriure, res, barbamecs desconeguts. Al cap d’un temps en Piera va intercedir perquè l’Eliseu Climent m’edités a 3 i 4 ‘Balades d’speed / poemes destrossats’, el primer llibre en una editorial de les grans, i poc després ell mateix em va editar ‘Conduint tota la nit’. La connexió estava feta. Amb enorme generositat, sense perdre ni un bri de grandesa literària ni de centralitat en la cultura catalana de la segona meitat de segle XX, Josep Piera i els escriptors de la ‘Generació dels 70’, van facilitar que un grapat de joves, que llavors vam ser etiquetats amb el nom de ‘Joves escriptors’ poguéssim accedir al món editorial i a la conquesta dels lectors. Ningú més que ells va fer més per garantir la projecció de la literatura fins assolir les cotes de normalitat, encara que sigui relativa i amb passes enrere de les que no en són pas responsables, d’avui.
Pensava en tot això l’altre dia a l’Horiginal, on ens vam trobar una colla d’amics per homenatjar Josep Piera (Beniopa, la Safor 1947) i celebrar amb ell els seus primers 40 anys de brega amb la literatura, un ofici en el que, com en pocs, ens hi va la vida. M’hi havia portat l’Àngels Gregori, un sòlid valor de la més jove poesia catalana i a qui, tot i unir-me una gran amistat, no se si mai he estat prou capaç ni prou generós per fer una mica com Piera i els dels 70 van fer per nosaltres, llavors joves. La trobada a l’Horiginal, plena de passionals que es deixen la pell a cada vers com ell, em va portar a uns bons temps de la literatura catalana, quan, malgrat les poques vendes, l’escassa professionalització i les dificultats culturals de tota mena, hi havia qui maldava per escriure perquè tenia moltes coses a dir i un foc creatiu que el socarrava per dins. Probablement aquest és una de les coses més importants que he après de Piera. Hi ha tanta gent avui que vol ser escriptor per ser considerat socialment, perquè el convidin a festes o a les tertúlies de la ràdio o la TV, em deia un dia amb raó en Monzó...
Ja ho veus Josep, potser no he estat capaç d’aprofitar el mestratge literari com tu hauries desitjat, i això que et juro que ‘Estiu grec’, ‘Seduccions de Marràqueix’ o ‘Maremar’ són llibres cabdals en la meva formació. Potser m’ha perdut un excés de passió literària, aquesta mena de síndrome malaltissa que tenim uns quants per interpel•lar la vida; però no per això em consideris un desagraït, sis plau.

+
MANUEL QUINTO
El festival de cinema negre de Manresa que ell dirigeix acompleix avui la seva desena edició plenament consolidat com un dels principals del gènere. L’estrena de la que, sens dubte, està cridada a ser una de les pel•lícules de l’any, Gomorra, basada en el llibre homònim, així ho testimonia. La projecció de films a la secció oficial com Lady Jane, el darrer de Robert Guédiguian, City of Ember, Frazen River o Traitor fan de la capital del Bages la ciutat més negre d’Europa.

-
XAVIER MARCÈ
Que la Sindicatura de Comptes denunciï irregularitats en la concessió de subvencions reintegrables mai no tornades és greu. Que es reconeguin en seu parlamentària i, a la vegada, se li vulgui treure importància, és voler prendre la gent per tonta. L’Institut d’Indústries Culturals ha de fer tot el possible per que els beneficiaris d’ajudes acompleixin amb l’establer a l’acord de concessió. El contrari és un clàssic de l’administració catalana de totes les èpoques: clientelisme.