CONDEMNATS I ALLIBERATS

Posar una carta al correu postal és ensarronar-la i condemnar-la a un destí incert. Mireu sinó. Dilluns passat, dia 27 d’octubre, vaig rebre la invitació als Premis Prudenci Bertrana del dia 29 de setembre, i això que l’organització fa les trameses a través d’una companyia privada. Per contra,. els d’editorial Bromera celebraran el vintè aniversari alliberant llibres, no enviant-los a la garjola del correu. El dia 20 de novembre entraran a la comunitat Bookcrossing alliberant una vintena de llibres de diversos autors guardonats als Premis Ciutat d’Alzira, i ho faran a llocs emblemàtics de diferents poblacions de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, i a València i a Barcelona. Si voleu saber quins títols seran els afortunats, aneu al bloc www.bromeradelletres.blogspot.com i ho sabreu.
Al món del llibre de condemnes n’hi ha moltes i de molt diversa factura. Condemnats, i ofegats financerament, als capricis d’algunes distribuïdores se senten molts llibreters; el mateix que els passa a alguns editors, tot i que aquests avisen d’una propera revolta d’alliberament, i condemnats quedaran molts personatges públics i mediàtics del país quan l’inefable diputat socialista Joan Ferran publiqui al febrer una novel•la anunciada sobre la ‘crosta catalana’ amb que amenaça la pau local, a penes alterada pel tunejat del cotxe del president del Parlament i foteses així. És el que te això dels llibres, que la impostura sovint te el premi del mercat i la comprensió dels amics, Així Ferran tindrà una entrevista a L’hora del lector, i podrà dir que, per fi, a la televisió catalana la crosta ha estat pràcticament arrabassada, no del tot avisarà. I es felicitarà per l’alliberament.

MARCA BARCELONA

Convertir el nom de Barcelona en una marca per consolidar la imatge internacional és una idea d’acord amb els temps que vivim. El que cal és que la imatge que es projecti estigui també d’acord amb la personalitat i estil de vida del teixit social de la ciutat. Marca de disseny, arquitectura i qualitat de vida, si; però també marca de ciutat de la gent, justa i socialment equilibrada.
A la part baixa de Broadway, el Little Singer és un dels edificis més emblemàtics de l’arquitectura del ferro de principis de segle XX. Admirat per novaiorquesos i visitants, la part baixa d’aquesta notable construcció està ocupada per una gran botiga de Mango. Ben aviat el rètol de la companyia portarà l’afegitó Barcelona, igual com ja el porta Custo o de la mateixa manera que el volen usar, per prestigi, les cerveses Damm i Moritz. Evidentment que un aparador d’aquesta índole dóna una projecció molt potent. Al cap i a la fi, quantes ciutats europees poden lluir amb neó propi al cor de Manhattan?
Però l’excel•lència en el màrqueting te riscos, i una ciutat no és una simple marca comercial, on més o menys tot val si es ven. Barcelona te una oferta centrada en oci i qualitat de vida que, a hores d’ara, és enormement temptadora a bona part del món i molt rendible econòmicament pels sectors ciutadans que en viuen (i que no són pocs), però potenciar la marca ha d’implicar forçosament anar més enllà fins projectar en l’imaginari internacional un seguit de valors que interessin a tota la ciutat: creativitat, recerca, capacitat emprenedora i de treball, sostenibilitat i justícia i equilibri social, són idees que cal que siguin reconeguts a la marca Barcelona; ens hi pot anar part del futur.
Barcelona és una ciutat amb un terme municipal petit però amb una conurbació metropolitana molt potent, tot i que se li reconeix poc la seva participació en la projecció de la capital: La situació estratègica d’aquest conglomerat de quatre milions de persones ha generat històricament un dels pols econòmics, socials i culturals més importants de la Mediterrània, no exempt però de problemes. Les polítiques de les darreres dècades han propiciat un equilibri territorial fràgil i molt sotmès a les convulsions de cada moment, però també han fet desvetllar tot el potencial quina suma confegeix la marca Barcelona. Potser és aquest conglomerat polièdric la clau de volta de la riquesa, vitalitat i èxit mundial de la ciutat. Tot plegat no es pot deixar perdre per falsos enlluernaments. Woody Allen ha rodat a Barcelona, però ja està, no hi tornarà probablement, i la ciutat i el seu renom, i els valors que comporten la seva marca, més enllà dels mercantils, seguiran existint cada dia, caldrà que se segueixin valorant, són l’actiu més important per mantenir i eixamplar el prestigi obtingut.
Per això és molt important que cap sector social se senti aliè o expulsat de l’univers de valors que hi ha darrera de la marca Barcelona. Per això cal que els responsables de gestionar la projecció de la marca no perdin de vista l’espessa xarxa de relacions i conflictes humans que formen la ciutat i que l’enriqueixen i la fan atractiva al món, però sobretot cal que es potenciïn les polítiques socials, un tracte tant exquisit pels veïns com pels visitants. Està bé que el món s’enlluerni amb Barcelona, però no expenses de grups ciutadans que se’n sentin expulsats, abandonats o marginats.

+
JOAN ANTON CARARAC
En quaranta anys de vida hi ha hagut de tot, però enguany el Festival de Jazz de Barcelona presenta un dels millors cartells de la seva història: Chick Corea i John Mclaughin, Bebo i Chucho Valdés, Eliane Elias, Herbie Hancock, Katie Melua, Mariza, Lambchop o el retorn dels Pegasus, són la millor prova de l’excel•lent feina que ha fet el seu director artístic, de la bona anyada d’artistes en gira i de la salut i el vigor del jazz. Una música de llibertat. El plaer està servit.

-
PORT AVENTURA
La castanyada, una tradició pròpia de la cultura popular, desapareix de manera irreversible. Entre el canvi climàtic que volatilitza la tardor i treu sentit a comprar castanyes pel carrer i escalfar-se les mans, i complexos d’oci com Port Aventura, decidida a substituir la festa pel Halloween, en uns anys ningú no recordarà les castanyes, el vi ranci i els moniatos. Resistiran els panellets per l’esforç del gremi de pastissers. La cultura popular està en mans del màrqueting.

30 DE LA 22, I MÉS

Dilluns la llibreria 22 va fer 30 anys de vida, un immens motiu d’alegria en mig de constants grinyols de persianes que baixen. Contràriament al que fan els supermercats i altres pintorescos llocs on hom pot comprar llibres, tot i que pocs en català, els gironins no fan cap espectacle per celebrar-ho, prou en tenen amb continuar vius, amb salut i amb seguir promovent el prestigiós Premi Just Manel Casero de novel•la curta, que es falla dijous vinent per vint-i-vuitena vegada. Això si, durant un parell de dies, han regalat un llibre a tothom qui n’ha comprat un altre. Seria raonable i bo que els consellers de Cultura, Comerç i la presidenta del Gremi de Llibreters, anessin del bracet a felicitar personalment en Guillem Terribas a la porta de l’establiment i aprofitessin per fer les paus entre tots.
I si ni així ens en sortim, sembla ens queda la possibilitat de regalar directament els llibres a través d’un mega-boockcrossing com el que han fet Care Santos i Francesc Miralles a una trentena de bars de Barcelona i Madrid per promocionar el llibre fet a quatre mans, ‘El millor lloc del món és aquí’ (Amsterdam), o escriure directament en japonès, que és el que farà la Sílvia Soler per poc que la versió nipona de ‘39+1’ (Reitaku University press) funcioni.
I com que llegir sempre està en crisi, quan n’hi ha una de general ja ni afecta. Mireu sinó; en ple crack va el crític Diego Giménez i s’embarca a dirigir ‘Revista de Letras’, www.revistadeletras.net, una nova plataforma digital de difusió del llibre que edita Lladó Comunicació, i els de l’exquisida editorial de viatges Ecos Travel publiquen belles guies sobre Lisboa i Marràqueix. Ofegueu la crisi amb llibres.

EL MÓN DE DEMÀ

Potser per revenja inconscient del món dividit i sembrat de cadàvers que ens van deixar les generacions anteriors, el Món d’ahir que descrivia amargament Stephen Zweig, les generacions que ara ens toca prendre responsabilitats sobre el món de demà, estem construint un discurs igual d’intransigent, miserable i buit a la ment i el caràcter de molts dels nostres fills.
Protegint-los dins la campana de vidre familiar fins fer-los dèbils, mal educats i capriciosos, deslliurant-los de qualsevol responsabilitat, donant-los-ho tot sense que facin a penes res per guanyar-s’ho, no inculcant-los cap principi ètic ni humanístic, ni un simple sentit d’autoritat, avantposant diners i poder a cap valor social, menyspreant el coneixement i escarnint el que te menys, estem contribuint amb niciesa a fer un món de demà on, cremar viva una indigent potser encara mereixerà tota mena d’atenuants.
La civilització de la Taronja Mecànica i el Club de Lluita ja és aquí. I la culpa no és seva, és nostra, de dretes o d’esquerres, progres o carques. De tots.

Dit a El Món a RAc 1 el 21.10.08

LES LLIBRERIES DAVANT DEL MIRALL

El mapa de llibreries de Catalunya, un complert estudi sobre la situació d’aquest sector que s’ha presentat fa uns dies, posa als llibreteres davant d’un mirall que, si be fins ara estava entelat per interpretacions a vegades inexactes, ara és net i clar. I el que mostra és que hi ha un grup de grans ciutats de més de cent mil habitants que tenen una ratio de llibreries per habitant tan baixa que dificulta la correcta difusió del llibre. Si a això hi afegim l’escassetat de punts de venda a municipis per sota dels deu mil habitants, descobrim que hi ha més d’un milió i mig de catalans amb dificultats per accedir a la compra de llibres.
Segons l’estudi a Catalunya hi ha 1.084 punts de venda de llibres, xifra que indica que per cada deu mil ciutadans hi ha 1’50 llocs on adquirir un llibre, una dada interessant que, com totes les estadístiques, maquilla la realitat, doncs mentre que a la conurbació de Barcelona te 1’82 punts de venda, a les ciutats entre cent mil i mig milió d’habitants només hi ha 0’52 punts, i als pobles de menys de 5.000 habitants el percentatge de punts davalla estrepitosament fins el 0’24.
Això no vol dir que vendre llibres sigui una mala dedicació. Cada català es gasta 93’4 euros s l’any en llibres, quantitat que ja la voldrien a Espanya, on només se’n gasten 67’4. Contra el que molta gent pensa, el 70 % de les vendes de llibres es van fer a llibreries, independents, que no són de cap xarxa, i majoritàriament les mitjanes i grans. Aquestes són també les que venen més llibres en català. És per tant la franja més estratègica del sector, la que cal potenciar i que l’administració hauria de mimar. És clar que això ja són figues d’un altre paner.
Si a ciutats com Sant Boi, Castelldefels, Cornellà, L’Hospitalet, Mollet, Viladecans, Badalona, Barbarà, esplugues, Gavà, Martorell, Blanes, Salt, Pineda o Sant Vicenç dels Horts hi ha una baixa relació de llibreries per habitant vol dir que cal una acció combinada de la Generalitat i els ajuntaments per augmentar el nombre de punts de venda; punts que cal que siguin mitjans-grans i que siguin independents, car aquesta és la foto de la llibreria que ven més llibres en català. Cal treballar en favor d’aquest model dissenyant polítiques tendents a afavorir aquest format comercial, no hi ha excusa.
Problema: el Gremi de Llibreters, interlocutor del sector, no s’entén de cap manera ni amb el Departament de Comerç ni amb el de Cultura. De fet hi ha una sintonia pèssima entre ambdues parts. Els representats del gremi han acusat repetidament l’administració de fer propostes que afavoreixen el desplegament de la cooperativa Abacus pel territori i, per molt que el grup s’hagi compromès fa temps a no trencar el preu fix del llibre, les relacions s’han instal•lat en la desconfiança mútua.
Però Comerç i Cultura no han fet encara cap política clara en favor de les llibreries. Hi ha accions aïllades, com les de foment a la venda de llibres en català insòlitament perjudicial pels llibreters que ja en venen molts, però no hi ha encara una política coherent, global i clara, potser esperen que canviï la junta del Gremi. Mentre uns i altres són incapaços de trobar respostes coherents als diversos interrogants que planteja el nou i recent però sabut estudi, les llibreries de Catalunya es van mirant al mirall i cada dia es troben una arruga nova. L’edat no perdona.

+
JOSEP ESCOBAR
Dimecres farà cent anys que va néixer un dels millors dibuixants que hi ha hagut mai a Catalunya, Josep Escobar, pare de Zipi y Zape i Carpanta, dos clàssics dels tebeos. Dues publicacions recordaran la data,. El mundo de Escobar, d'Antoni Guiral i Joan Manuel Soldevilla, una biografia i estudi sobre la seva obra, i Lo mejor de Escobar compilació d’historietes de les citades criatures i molts d'altres personatges. Escobar havia començat publicant a l’Esquetlla de la Torratxa.

-
JOSÉ MANUEL LARA
Una de les cites centrals de la literatura no pot tenir una posada en escena tan tronada com el sopar dels Planeta. D’acord que ha de ser una vetllada on la burgesia local ha de lluir pedigrée cultural, però el format està tan caducat que ja no llueix ningú, i a més d’un li fa mandra anar-hi. A la festa dels Planeta toca rentar-li la cara, modernitzar-la, fer-la més en consonància amb els temps d’avui, perquè tothom, patricis i intel•lectuals, puguin seguir lluint com pertoca.

OPULENTS I INDIGENTS

La demostració de vitalitat que el talonari de xecs de la cultura catalana està fent aquests dies a Guanajuato i Frankfurt queda pels anals de la crisi i, a més, farà vendre ‘La dictadura de la incompetència’ (La Campana), un clam de Xavier Roig contra la ineptitud de l’administració que seria més creïble sinó fes tant de tuf anti-tripartit; com si les administracions de CiU i les empreses i bancs fossin models a imitar.
A hores d’ara centenars de catalans són a la Frankfurterbuchmesse, molts d’ells sense cap feina en especial, però pagant algú altre (públic o privat). L’Ignasi Riera, hi és pagant-s’ho ell (igual com l’any passat), per celebrar que fa 40 anys que hi va anar per primer cop. No se n’està de criticar la ‘verbena provinciana’, cita textual, de l’any passat. I és que, des del progressisme també es critica l’administració progressista.
Però en el parnàs de l’opulència també hi ha indigència. L’escriptor i traductor Pau Joan Hernández n’ha estat un d’involuntari, i perdó pel qualificatiu retòric. Al febrer va fer unes conferències per encàrrec del Servei d’immersió i ús de la llengua del Departament d'Ensenyament. El funcionari encarregat del tema li va posar tota mena de traves per emetre les factures. Amb el temps, i com que no cobrava va reclamar a la tresoreria del Departament. Resposta via telèfon (no per escrit): “A causa de la recessió econòmica hem suspès sine die tots els pagaments a col•laboradors externs”. Ras i curt. Després de set mesos de gestions educades va enviar uns correus explicant el cas, va muntar un pollastre i, en quatre dies amb un cap de setmana pel mig, es va produir el miracle. El conseller ha de fer el mateix per cobrar?

EL DIA DELS FATXES

Les batusses policials del dia de la Hispanidad ja fa massa anys que duren sense que no es faci res per aturar-les. És com si les autoritats ho fessin expressament per deixar a fatxes d’una banda i anti-sistema, independentistes i companyia d’una altra, en evidència i ridícul.
Si és així ho trobo d’un perniciós fora de mida.
Sense pretendre donar la raó a uns o a altres, que en qüestions d’aldarulls no hi ha raó possible, la manera lògica d’acabar amb aquest lamentable espectacle que pateixen els veïns de Sants, i enguany també els de Tarragona, seria prohibir la concentració feixista, ras i curt. Tant l’acte, com el que s’hi diu o les idees que es defensen ataquen directament els més bàsics principis de la democràcia i la convivència. De fet, estic segur que, si algun jutge volgués, trobaria fàcilment indicis d’exaltació del terrorisme tant als parlaments com als crits dels assistents.
Per què no acabar duna vegada amb aquesta vergonya ciutadana i, de passada, actuar a dreta llei, és a dir, aplicant la legislació a tothom per un igual. Ja m’enteneu.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.10.08