EL DIA DELS FATXES

Les batusses policials del dia de la Hispanidad ja fa massa anys que duren sense que no es faci res per aturar-les. És com si les autoritats ho fessin expressament per deixar a fatxes d’una banda i anti-sistema, independentistes i companyia d’una altra, en evidència i ridícul.
Si és així ho trobo d’un perniciós fora de mida.
Sense pretendre donar la raó a uns o a altres, que en qüestions d’aldarulls no hi ha raó possible, la manera lògica d’acabar amb aquest lamentable espectacle que pateixen els veïns de Sants, i enguany també els de Tarragona, seria prohibir la concentració feixista, ras i curt. Tant l’acte, com el que s’hi diu o les idees que es defensen ataquen directament els més bàsics principis de la democràcia i la convivència. De fet, estic segur que, si algun jutge volgués, trobaria fàcilment indicis d’exaltació del terrorisme tant als parlaments com als crits dels assistents.
Per què no acabar duna vegada amb aquesta vergonya ciutadana i, de passada, actuar a dreta llei, és a dir, aplicant la legislació a tothom per un igual. Ja m’enteneu.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.10.08

UNE ESTILOGRÀFICA PER A MISTER SHAW

Contemplant la formidable estilogràfica que la casa Montblanc ha dedicat enguany, com sempre en edició limitada, a l’escriptor Geroge Bernard Shaw se m’acut pensar que, per sort seva, va ser irlandès i no català. Lliurepensador, escrivint en anglès, amb un afiladíssim sentit de la sàtira i una dura crítica contra el sistema, són massa coses per la delicada pell de la societat política, literària i cultural d’aquest país.
El color verd fosc de la laca marbrada al cos de l’estilogràfica contrasta amb les anelles de platí. Són l’abans i el després d’Elisa, la jove i pobre florista protagonista de Pigmalió que es transmuta en dama de la cort i planta el seu mentor, Higgins, bo i deixant-lo amb un pam de nas. Potser al drama de Shaw, el mite mil•lenari pren forma de metàfora de la societat moderna: “la democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem”, afirmava el dramaturg donant sentit polític contemporani al personatge de la mitologia grecorromana.
Només n’han fet 16.000 d’estilogràfiques dedicades a Bernard Shaw, un contrast amb la longevitat del personatge homenatjat, que va viure 94 anys i que ha estat l’únic escriptor que ha guanyat el Nobel (1925) i un Òscar (1938) per ‘My fair lady’, versió cinematogràfica de Pigmalió.
Deia abans d’ahir el vicepresident Carod Rovira que si Catalunya tingués estat propi ja tindríem un Nobel de literatura, una tautologia que no està demostrada i que, per tant, ni afirmo ni nego, tot i que hi intueixo la referència a una certa manipulació política des del poder local, però sobre la que Bernard Shaw hauria malfiat directament, doncs ell pensava que ‘el nacionalisme és l’estranya creença de que un país és millor que l’altre pel simple fet que tu has nascut allà’. I només amb aquesta frase, per molt que hagués escrit exactament el mateix, si ho hagués fet en català o a Catalunya, ben probablement mai no l’haurien postulat a tant magne guardó. La classe política d’aquest país prefereix tenir simpàtics bufons cortesans que els riguin les gràcies abans que artistes genials.
Però aquí hi ha el que hi ha, i ni tenim Nobel ni la casa Montblanc ha dedicat mai una estilogràfica tant exquisida a cap escriptor nostrat. Potser un estat propi també arreglaria aquesta hipotètica mancança. No se com, però segur que el poder faria mans i mànigues per interferir-hi, és un dels seus passatemps preferits. En Pujol, que s’entesta a ensenyar-nos uns valors que els seus governs van difondre ben poc, renya als de Polònia perquè imiten el Papa (sic!), alguns càrrecs governamentals afavoreixen els seus amics amb notables prebendes, premien els conversos i arreglen la vida als fidels sovint prescindint de la categoria de les seves obres; però fent un gran aldarull, això si. Tot plegat deu servir per anar a Frankfurt o per algun titular periodístic be submís, però poca cosa més.
George Bernard Shaw va marxar d’Irlanda als vint anys. No va odiar el seu país com va fer Joyce. Va escriure en sempre anglès, va guanyar el Nobel i l’Òscar, i va advocar decididament contra l’execució dels líders rebels de l’aixecament de Pasqua a la vegada que era un decidit partidari de la independència d’Irlanda. No se que haurien fet amb ell aquí, ignorar-lo, suposo. Per si de cas tornaré a admirar una estona més la bellesa de la Montblanc tot sospirant per les oportunitats mai no conquerides.

+
JOAN MARGARIT

‘Casa de Misericòrdia’ (Proa) és un poemari capaç de colpir fins i tot a aquells que mai no han sentit la més mínima sensibilitat envers la poesia. Aquesta és l’autèntica força d’un poema: arribar a sotraguejar els sentiments i emocions de qui el llegeix. Joan Margarit, brillantíssim Premio Nacional de Poesia 2008, és un dels pocs poetes contemporanis capaços de provocar aquesta resposta. El nombre creixent dels seus lectors, que fan dels seus llibres best-sellers, ho certifica.

-
JOSEP BARGALLÓ

Mentre molts encara ens preguntem que n’ha quedat de la rutilant i tant esbombada presència catalana a les fires de Guadalajara (Mèxic) i Frankfurt, l’Institut Ramon Llull insisteix enguany en protagonitzar saraus plens de felicitat cultural al festival de Guanajuato (Mèxic) i Frankfurt de nou. Si el resultat ha de ser tant migrat, per no dir inexistent, com el de les anteriors representacions, encara que ho neguin, sisplau, en temps de ciris estalviïn en propaganda inútil.

VIATGERS IMAGINARIS

Fa un mes rebo una carta de cinc paràgrafs del director de la Institució de les Lletres Catalanes: “et vull convidar a participar en una trobada sobre, bla, bla, bla, tindrà lloc a Tarragona els dies 3 i 4 d’octubre, bla, bla, bla, voldríem que participin activament a la trobada alguns convidats escollit que, com tu, hi podeu tenir molt a dir, bla, bla, bla, ens agradaria comptar amb la teva presència, bla, bla, bla, per a qualsevol aclariment adreça’t a la Susanna Rafart, bla, bla, bla, espero que podrem saludar-nos personalment a Tarragona i tal.” Envio un correu a la persona responsable de l’acte acceptant la invitació i em respon “Hola, gràcies per venir. Ja concretarem més aviat”. Sense bla, bla, bla. Passen els dies.
Ningú no em concreta res. Torno a escriure a aital persona i, a més, a la pròpia Institució. Passen més dies. Tres abans de la cosa rebo un correu d’una funcionària: “Per motius pressupostaris ens és impossible assumir el cost dels invitats a la fila 0, tal com ens hauria agradat. Per tant només hem pogut assumir les despeses dels conferenciants. Esperem que en anys venidors les finances ens siguin més favorables. Perdoni les molèsties.” Fi de tot contacte.
A Tarragona em queixo al director de la Institució, reconeix l’errada, diu que la carta havia de dir que no pagaven res, que potser no la va llegir prou detingudament. Disculpes acceptades, però si no tenen calés que no convidin. La trobada és sobre literatura de viatges, tota una metàfora. La sessió inaugural s’ha de fer a l’ajuntament perquè als Serveis de Cultura no hi ha llum, potser no paguen el rebut. En Porcel ‘raja’ d’en Pla. Jo llegeixo poemes de Bukowski. Alliberen.

LA CRISI I LA CULTURA

La crisi arriba a la cultura tard i sembla que amb menys gravetat que a d’altres sectors. El poc pes relatiu que te al PIB en pot ser una causa. L’any vinent, però, la retallada pressupostària que aplicaran les administracions tindrà una traducció clara en les inversions culturals. Llavors serà el moment de patir.
Si se la compara amb altres sectors de l’economia, la cultura és un territori on la crisi forma part ja de la seva idiosincràsia; potser per aquest motiu, quan la recessió arriba de veres, a la cultura no l’afecta tant perquè ja hi està feta i fins i tot te activats els seus popis anticossos per a fer-hi front sense excessives sacsejades. És el conte del llop i les cabretes. En deu anys, per exemple, el preu dels llibres ha augmentat força, però si mirem la progressió any per any veurem com, després d’una estrebada molt forta ocasionada en part per l’especulació que hi va haver al mercat paperer, els llibres han estabilitzat el preu, i fins i tot baixat, al llarg dels últims tres anys. Paradoxalment, doncs, mentre els preus de tots els productes pugen, els llibres no. Tampoc ha augmentat al mateix ritme que la majoria de productes bàsics els preus de les entrades del teatre, que a més ha vist créixer el nombre d’espectadors, ni les del cinema, que eren cares, això si, però a quin preu els espectadors ja s’hi havien acostumat.
En temps de vaques magres la cultura es beneficia de ser un sector relativament petit, i amb un nombre d’empleats i unes plusvàlues poc decisives en el cistell general de l’economia. Com em deia una llibretera, “els llibres són massa barats perquè la gent que llegeix consideri que és una despesa a retallar”. A més, si en mig de l’allau constant de males noticies no tenim alguna vàlvula d’escapament en forma de novel•la, peli o disc, ja em direu que ens queda als que ens importa alguna cosa més que el futbol....
Amb aquesta situació de crisi en suspens, podríem dir, que no vol dir que no existeixi sinó que es nota menys, la indústria cultural catalana treballa controlant les expectatives però sense deturar-se. Les editorials programes les seves novetats futures i editen les presents, els teatres estrenen el previst i els promotors programen segons tenen pressupostat. Potser la única excepció siguin els mitjans de comunicació, que treballen amb major incertesa per la caiguda en picat del mercat publicitari.
Però aquesta circumstància es veurà alterada l’any vinent. La retallada pressupostària que aplicaran totes les administracions per fer front a la crisi afectarà inevitablement els pressupostos de cultura, i els sectors que treballen amb diner públic se’n ressentiran. Cicles teatrals i musicals, festes i inversions s’aprimaran. Hi haurà menys feina per a actors, intèrprets i tècnics, els ‘bolos’ que financen ajuntaments i diputacions minvaran. El moll de l’os de la crisi arribarà a la cultura potser quan molts altres sectors econòmics comencin a treure el cap. És d’esperar que la imaginació supleixi la reducció del patrocini públic. Avui en dia a la cultura li fa és mal que bé viure esperant que s’obri la finestreta de les subvencions i ajudes. De cada crisi, i d’aquesta més, n’han de sortir noves fórmules econòmiques que activin amb imaginació el sector i que l’alliberin de l’excessiva dependència de l’administració. En això no s’hi pensa quan les coses van bé, per tant, ara és el moment.

+
SALVADOR SUNYER
Ha començat Temporada Alta, el gran festival de tardor de teatre que Barcelona no va saber mantenir i que Girona ha convertit en atractiu internacional. Ignorem quans anys continuarà pujant el merescut prestigi del festival, diners i voluntats polítiques manen, però si pel seu director és la cita gironina acabarà incorporant-se als grans noms europeus del gènere. Projectes, originalitat i coherència en la programació i en la producció ni li’n falten ni sembla que se li esgotin.

-
TV3
Vendre l’ús social del català com el parnàs del bonrotllisme a les persones vingudes d’altres llocs que s’interessen la llengua, fa més mal que bé perquè no és real. ’10 cites’, programa de televisió sobre el voluntariat lingüístic que emet tv3 els dilluns a les petites, és un intent lloable, però fallat, de presentar els avantatges d’incorporar-se a l’univers catalanoparlant de la ma d’un voluntari que t’ajuda a deixar-te anar en l’ús de la llengua. Positiu però excessiu.

BIBLIOTEQUES I MAGATZEMS

El Ministeri de Cultura diu que Extremadura te una biblioteca pública per cada 2.463 habitants mentre que Catalunya només una per cada 22.021. Curiosa pedrada la que es llença al propi terrat el ministeri doncs, si hagués fet les biblioteques que li pertocaven, potser no tindríem un dèficit aparentment tant gran. I dic aparentment perquè, tot i que Andalusia és la comunitat amb més biblioteques, 816, seguida de València amb 517, no cal esverar-se doncs tot plegat són xifres i, en matèria de lectura, els números no tenen necessàriament la raó.
Conec algunes biblioteques valencianes. Estan dirigides per excel•lents professionals apassionats del llibre i amb una impagable vocació per difondre la lectura, però els equipaments que gestionen ratllen en alguns casos la pena. Biblioteques municipals minúscules, amb les bases de dades sense informatitzar (sic!), amb recursos molt migrats, i fins i tot en se d’alguna situada en un local literalment insalubre i poc propici per rebre lectors i desar-hi llibres. Els bibliotecaris es queixen del poc pressupost que hi destinen els ajuntaments titulars (que n’han fet dels diners de les plusvàlues urbanístiques?) i del nul interès del govern de la Generalitat, que fa temps va perdre una milionària subvenció europea per biblioteques per pura desídia. De que serveix tenir 517 biblioteques així? Si els números fossin decisius a Madrid, amb una biblioteca cada 30.970 habitants, ja se n’estarien aixecant una bona colla que, de passada, alleujaria les penes a més d’una constructora. I per cert, que tal una biblioteca especialitzada en il•lustració que dignifiqui el gènere ara que Amal Ballester ha guanyat el primer premi nacional?

NAUFRAGIS DE GUANT BLANC

Amb la caiguda d’ahir de les borses en un nou episodi de xantatge per forçar el rescat financer, el capitalisme especulatiu s’ofega en el vòmit dels seus excessos tant als Estats Units com a Europa. Desesperats per la proximitat de les eleccions nordamericanes, l’únic que saben fer les administracions que han de vetllar perquè no passi el que està passant és injectar-los diners dels nostres impostos, a canvi de tèbies promeses de control que fan riure per no plorar.
L’ultralliberalisme ha topat de morros amb la seva contradicció. Que fàcil és que el mercat s’autoreguli quan hi ha vaques grasses, oi? Ara, quan van maldades, que l’estat vingui a salvar-nos. Socialitzar les pèrdues ultrapassa l’intervencionisme, és ben be planificació econòmica, paraula tabú perquè recorda el socialisme científic. Però és que avui el capitalisme està assistint impàvid a la caiguda del seu propi teló d’acer, i l’únic que podem fer nosaltres és seguir pagant la hipoteca si no volem anar a parar sota un pont. Que si deixem de pagar, no hi haurà Congrés, ni Banc Central ni miracle marià que ens rescati.

Dit a El Món a RAC 1 el 30.09.08

EXAGERATS I ROMÀNTICS SENYOR ALLEN

Només la niciesa política i l’històric sentiment d’autoodi dels catalans impedeixen reconèixer que, des de tots els punts de vista, l’operació Woody Allen és un èxit rotund. La ciutat llueix, la pel•lícula és un clàssic Allen i el ressò mediàtic internacional està essent potentíssim. Vist això emplacem Jaume Roures, que no haurà fet pas un mal negoci, i totes les institucions perquè engeguin el projecte Barcelona t’estimo, a imatge de Paris je t’aime o I love New York, dos films on grans directors rellegeixen grans ciutats. Ara ens toca.
Deia el director en una de les mil entre vistes que hem llegit, vist i escoltat aquests darrers dies, que el que més li agrada de Barcelona és el caràcter exagerat i romàntic de la ciutat i els seus estadants. El debat públic que hi ha ara mateix al voltant de Vicky Cirstina Barcelona se situa exactament en aquests paràmetres; ni de bon tros és un debat cinèfil (poso la ma al foc que a la sessió que vaig anar jo no hi havia més de cinc persones que haguessin vist dues pel•lícules d’Allen), i ni tant sols e-cristians ha posat el crit al cel pel per la promiscuïtat que mostren els protagonistes. Situats en aquest punt de la història, superat ja galdosament l’estadi de papanatisme que l’estiu passat va demostrar la classe política local fent mans i mànigues per retratar-se amb el director, i la majoria de grans mitjans de comunicació buscant i perseguint Allen per tota la ciutat, la hipotètica discussió sobre la qualitat del film és molt més esperpèntica, perquè es mou atiada per filies i fòbies polítiques i pel tronat localisme barceloní estult i pagat de si mateix. No m’estranya que Woody Allen no torni a fer cap més peli aquí.
Posats en aquesta tessitura hi ha qui diu que Vicky Cristina Barcelona és una pel•lícula genial i qui diu que és una porqueria. En el primer grup segur que s’hi alineen votants socialistes, d’iniciativa, d’una part de gent pròxima a Esquerra i de molta gent del PP. A l’altra banda de l’opinió hi ha el gruix de la gent nacionalista. Els sectors ‘freaks’ i cridaners d’ERC, als quals tot rels sembla malament i més encara si afavoreix Barcelona, i els convergents que, només perquè els socialistes manen a l’ajuntament, ja la troben horrible. Voleu un paisatge més exagerat i romàntic que aquest?
Però mentre aquestes discussions bizantines ajuden a passar el temps als avorrits barcelonins i fan que els opinadors oficials del regim, prenent posició tal i com els demana el seu mitjà, es guanyin la vida amb articles i tertúlies, la pel•lícula va fent camí tot sola. Recaptacions rècord tant aquí, com als EE UU i bona acollida per la premsa internacional a Venècia i Donostia. Que més volen defensors i detractors del film? Quin sentit tenen aquests debats provincians enfront aquestes evidències. Allen ha fet un Allen. No és la seva millor peli, però molts voldrien haver-la fet ells. És un clàssic del director: tragicomèdia de relacions humanes al límit i molta xerrera, com sempre. I la ciutat surt magnífica, pletòrica, romàntica i exagerada, tal i com la veuen els ‘guiris’ (o és que esperaven que retratés la Mina?). Hi ha millor campanya publicitària?
Roures, animi’s a fer un Barcelona t’estimo tant engrescador com Paris je t’aime o el que s’estrenarà aviat I love New York amb alguns directors d’aquí (Gay, Coixet, Recha, Huerga) i alguns...d’on vulgui.

+
JOSEP Mª POU
L’actor s’ha convertit en director i programador per inaugurar el nou teatre Goya que llueix immillorable. Amb vuit joves actors, Pou estrena per primer cop Allan Bennett al nostre país. ‘Els nois de la història’ quedarà registrada als anals del teatre inaugurat l’any 1914 i que, després d’uns llargs anys de reformes, torna a estar a la cartellera barcelonina des d’aquesta setmana. Repertori obert, producció pròpia i col•laboracions seran l’eix de la programació de l’espai.

-
JOAN MANUEL TRESSERRAS
Reconvertir el Centre d’Art de Santa Mònica va ser una decisió valenta que respon a una política clara, però la promesa d’obrir un nou kuntshalle va per llarg, de fet encara no hi ha ni un espai, i, lògicament, la comunitat artística catalana ha posat el crit al cel. Tresserras ha badat i ha perdut el crèdit que tenia amb el delicat sector de l’art. S’imposa una solució políticament enèrgica, administrativament ràpida i culturalment potent que tanqui el conflicte. Per ara res.