NAUFRAGIS DE GUANT BLANC

Amb la caiguda d’ahir de les borses en un nou episodi de xantatge per forçar el rescat financer, el capitalisme especulatiu s’ofega en el vòmit dels seus excessos tant als Estats Units com a Europa. Desesperats per la proximitat de les eleccions nordamericanes, l’únic que saben fer les administracions que han de vetllar perquè no passi el que està passant és injectar-los diners dels nostres impostos, a canvi de tèbies promeses de control que fan riure per no plorar.
L’ultralliberalisme ha topat de morros amb la seva contradicció. Que fàcil és que el mercat s’autoreguli quan hi ha vaques grasses, oi? Ara, quan van maldades, que l’estat vingui a salvar-nos. Socialitzar les pèrdues ultrapassa l’intervencionisme, és ben be planificació econòmica, paraula tabú perquè recorda el socialisme científic. Però és que avui el capitalisme està assistint impàvid a la caiguda del seu propi teló d’acer, i l’únic que podem fer nosaltres és seguir pagant la hipoteca si no volem anar a parar sota un pont. Que si deixem de pagar, no hi haurà Congrés, ni Banc Central ni miracle marià que ens rescati.

Dit a El Món a RAC 1 el 30.09.08

EXAGERATS I ROMÀNTICS SENYOR ALLEN

Només la niciesa política i l’històric sentiment d’autoodi dels catalans impedeixen reconèixer que, des de tots els punts de vista, l’operació Woody Allen és un èxit rotund. La ciutat llueix, la pel•lícula és un clàssic Allen i el ressò mediàtic internacional està essent potentíssim. Vist això emplacem Jaume Roures, que no haurà fet pas un mal negoci, i totes les institucions perquè engeguin el projecte Barcelona t’estimo, a imatge de Paris je t’aime o I love New York, dos films on grans directors rellegeixen grans ciutats. Ara ens toca.
Deia el director en una de les mil entre vistes que hem llegit, vist i escoltat aquests darrers dies, que el que més li agrada de Barcelona és el caràcter exagerat i romàntic de la ciutat i els seus estadants. El debat públic que hi ha ara mateix al voltant de Vicky Cirstina Barcelona se situa exactament en aquests paràmetres; ni de bon tros és un debat cinèfil (poso la ma al foc que a la sessió que vaig anar jo no hi havia més de cinc persones que haguessin vist dues pel•lícules d’Allen), i ni tant sols e-cristians ha posat el crit al cel pel per la promiscuïtat que mostren els protagonistes. Situats en aquest punt de la història, superat ja galdosament l’estadi de papanatisme que l’estiu passat va demostrar la classe política local fent mans i mànigues per retratar-se amb el director, i la majoria de grans mitjans de comunicació buscant i perseguint Allen per tota la ciutat, la hipotètica discussió sobre la qualitat del film és molt més esperpèntica, perquè es mou atiada per filies i fòbies polítiques i pel tronat localisme barceloní estult i pagat de si mateix. No m’estranya que Woody Allen no torni a fer cap més peli aquí.
Posats en aquesta tessitura hi ha qui diu que Vicky Cristina Barcelona és una pel•lícula genial i qui diu que és una porqueria. En el primer grup segur que s’hi alineen votants socialistes, d’iniciativa, d’una part de gent pròxima a Esquerra i de molta gent del PP. A l’altra banda de l’opinió hi ha el gruix de la gent nacionalista. Els sectors ‘freaks’ i cridaners d’ERC, als quals tot rels sembla malament i més encara si afavoreix Barcelona, i els convergents que, només perquè els socialistes manen a l’ajuntament, ja la troben horrible. Voleu un paisatge més exagerat i romàntic que aquest?
Però mentre aquestes discussions bizantines ajuden a passar el temps als avorrits barcelonins i fan que els opinadors oficials del regim, prenent posició tal i com els demana el seu mitjà, es guanyin la vida amb articles i tertúlies, la pel•lícula va fent camí tot sola. Recaptacions rècord tant aquí, com als EE UU i bona acollida per la premsa internacional a Venècia i Donostia. Que més volen defensors i detractors del film? Quin sentit tenen aquests debats provincians enfront aquestes evidències. Allen ha fet un Allen. No és la seva millor peli, però molts voldrien haver-la fet ells. És un clàssic del director: tragicomèdia de relacions humanes al límit i molta xerrera, com sempre. I la ciutat surt magnífica, pletòrica, romàntica i exagerada, tal i com la veuen els ‘guiris’ (o és que esperaven que retratés la Mina?). Hi ha millor campanya publicitària?
Roures, animi’s a fer un Barcelona t’estimo tant engrescador com Paris je t’aime o el que s’estrenarà aviat I love New York amb alguns directors d’aquí (Gay, Coixet, Recha, Huerga) i alguns...d’on vulgui.

+
JOSEP Mª POU
L’actor s’ha convertit en director i programador per inaugurar el nou teatre Goya que llueix immillorable. Amb vuit joves actors, Pou estrena per primer cop Allan Bennett al nostre país. ‘Els nois de la història’ quedarà registrada als anals del teatre inaugurat l’any 1914 i que, després d’uns llargs anys de reformes, torna a estar a la cartellera barcelonina des d’aquesta setmana. Repertori obert, producció pròpia i col•laboracions seran l’eix de la programació de l’espai.

-
JOAN MANUEL TRESSERRAS
Reconvertir el Centre d’Art de Santa Mònica va ser una decisió valenta que respon a una política clara, però la promesa d’obrir un nou kuntshalle va per llarg, de fet encara no hi ha ni un espai, i, lògicament, la comunitat artística catalana ha posat el crit al cel. Tresserras ha badat i ha perdut el crèdit que tenia amb el delicat sector de l’art. S’imposa una solució políticament enèrgica, administrativament ràpida i culturalment potent que tanqui el conflicte. Per ara res.

LA XINA I LA CRISI

Ara Llibres acaba de treure el seu primer títol al mercat xinès. Es tracta de ‘Els secrets de la felicitat’, el best seller de Sebastià Serrano. Si en sabeu val la pena comprar-lo en mandarí, perquè el preu és 1’3 euros al canvi. Ara llibres, que te una oficina a Guangzhou, traduirà aviat ‘La maternitat d’Elna’, d'Assumpta Montellà i ‘Jet lag’, de Francesc Miralles. Entre anada i vinguda de la Xina, Ernest Folch te temps per fer de tertulià al programa de TV3 El Club, que dirigeix Albert Om, autor també d’Ara llibres, i d’on també va ser-ne col•laborador Sebastià Serrano. Al programa de dilluns Folch va elogiar Jaume Roures per haver fet una campanya de promoció tan barata, referint-se al ressò mediàtic que ha tingut Vicky Cristina Barcelona. No es pot dir que no parli amb coneixement de causa. I tot i que Ara llibres no està gens en crisi, per si de cas els seus lectors ho estan, publica ‘Receptes per arribar a final de més’ d’Enriqueta Mercader, dinar de Ruscalleda a preu de Los de Zamora (lloc a descobrir).
Si us han deslocalitzat la feina a Guangzhou, per exemple, i no teniu amics, feina, amor o gos que us bordi, llegiu ‘100 propostes per a l’èxit personal’, de Josep Marc Laporta i editat per Cossetània. I si no plagieu, que alguna cosa s’aprèn i potser guanyareu uns diners. Bromera edita ‘Plagis’, d’Urbà Lozano, premi Ciutat de València, una novel•la amb fragments d’Italo Calvino, de Santiago Rusiñol, de Jaume Cabré, de Quim Monzó, de Martí Domínguez o de Jaume Fuster; amb contes, guions, thriller o literatura psicològica. Amb aquesta escudella, impostant els gèneres, i barrejant tècniques narratives, Lozano fa una novel•la absolutament original.

RAMON CALDUCH, CROONER CATALÁN DE LOS SESENTA

No todos los ‘crooners’ cantan el los casinos de las Vegas; en Catalunya Ramon Calduch (Montcada i Reixac 1925), fue tan popular como Sinatra porqué supo recrear el ambiente de los grandes cantantes y orquestas americanos y llevarlo a una sociedad que vivía a años luz de tanta voz glamorosa. En el espejismo de modernidad de los sesenta en España, Ramon Calduch, que ayer falleció en Barcelona a los 79 años, tiene un lugar de honor por méritos propios.
Como no podía ser de otra manera, Calduch, que debutó en 1948, se dio a conocer al gran público cantando en directo en programas de radio de los años cincuenta. Era la época de grandes ‘shows’ radiofónicos conducidos por locutores que fueron también muy populares como Salvador Escamilla, fallecido hace pocos meses. Allí actuaban artistas como Salomé, José Guardiola, el trompetista Rudy Ventura o el propio Calduch, y fue desde los escenarios del estudio Torevsky de Radio Barcelona o de las antiguas instalaciones de RNE en Passeig de Gracia, desde donde dio al salto a la fama. Y de allí a los festivales, que era lo más de la época: Benidorm, el mas europeo de Canción del Mediterráneo (que en el 65 ganaron Salomé y Raimon con Se’n va anar) e incluso el de Sanremo, el padre de todos los festivales, aclamaron la potente voz de Ramon Calduch y le lanzaron a la popularidad con temas como ‘Los gitanos’ y acertadas versiones de ‘Et maintenant’, ‘El viejo frac’, ‘La Muralla de Berlín’ o ‘Begin the beguine’.
Fueron aquellos años dorados que le llevaron por Sudamérica e Italia trabajando a menudo con Carmen Sevilla o Sara Montiel. Se había forjado un ‘corner’. No actuaría en El Caesar’s Palace, pero gracias a él miles de personas vivieron la ilusión de que nada les teníamos que envidiar a los americanos. Claro que un entoldado de fiestas patronales no era lo mismo que un casino de Nevada, pero la voz no desmerecía en nada y la entrega del público, tampoco.
Fruto del ambiente de apariencia cosmopolita que trajo el turismo y la ley Fraga, Ramon Calduch gravó en 1965 su primer disco en catalán con temas de, entre otros, Andreu Borrell, compositor del gran éxito de aquel disco, 'Amb una mirada', una canción hoy todavía recordada. Nueve años después, en los albores de la transición, el cantante gravó el disco ‘Catalunya triomfant’, con temas populares de marcado corte patriótico como ‘Les quatre barres’, que aún hoy está en circulación comercial. Su carrera artística dio entonces un giro radical. Se acabaron los festivales y Sudamérica. Entendió que en ese terreno ya no podía hacer más, los tiempos estaban cambiando, y se dedicó a cantar casi exclusivamente en catalán, formando incluso un trío con Rudy Ventura y José Guardiola durante los ochenta. Ramon Calduch no dejó de actuar hasta tener setenta años, cuando la enfermedad se lo impidió. En el año 2000 fue homenajeado por sus vecinos de Montcada, y es que el cantante forma parte del imaginario de un tiempo y de un país. Ramon Calduch será enterrado esta tarde en el cementerio de les Corts.

CRISI DE DIVORCIS

Ves per on, en temps de crisi, els bancs i caixes contribueixen a fer més indissoluble el matrimoni. A moltes parelles que es divorcien, el que els autoritza la llei un cop separats no els ho permet la hipoteca. I és que, en temps de vaques magres, separar-se del cònjuge, per insuportable que sigui la convivència amb ell o ella, és un luxe de rics. Ni la justícia és per a tothom, perquè un divorci val uns 1500 euros, ni la llibertat hi entén de préstecs.
Amb aquesta perspectiva a ningú no estranya que els divorcis hagin disminuït el darrer any o que hi hagi parelles que, tot i separades de fet, continuïn vivint sota el mateix sostre, una situació estressant que acaba posant dels nervis als dos.
I com sempre que hi ha calés pel mig, els que s’emporten la pitjor part són els joves, és clar. Els que poc després de casats s’adonen que no poden conviure plegats es veuen obligats a cedir en les seves ànsies de recuperar la llibertat per culpa de la llarga i feixuga hipoteca que els uneix molt més que el sagrament.
Ja ho deia en Joan Capri que el matrimoni és la institució que te més màrtirs. I això que llavors les parelles joves vivien de lloguer.

Dit a El Món a RAC 1 el 23.09.08

UNA HISTÒRIA DE LA COSTA BRAVA

Cent anys de Costa Brava podien haver estat un segle de potent projecció internacional de Catalunya gràcies al sojorn de nombroses personalitats de la cultura universal; però empesos per un desfici economicista i la necessitat de sortir de la pobresa, un segle de marca a penes ha servit per destrossar paratges d’impagable bellesa, nodrir unes quantes fortunes gràcies al negoci turístic i aixecar una economia de perfil baix que, a hores d’ara, es bat en retirada en comprovar en què s’ha convertit el paradís. Quan Ferran Agullò parlava de promocionar les visites al litoral, volia dir això?
Artie Shaw, el rei del swing, va morir a Los Angeles a finals de 2004. El clarinetista s’havia fet molt popular per una versió de Begin the Begine, de Cole Porter, i avui en dia és un dels noms que formen part de la història del jazz. El que no sap tanta gent és que Shaw va passar llargues temporades a la Costa Brava i que era un enamorat de la sardana gràcies a l’amistat amb el mestre Ricard Viladesau. Amb motiu de la seva mort, en Lluís Costa, arxiver municipal de Begur, va escriure un interessant article on relatava l’enamorament de Shaw per Begur, la coneixença amb el compositor sardanista i la seva descoberta i interès per la sardana.
Encisat pel paisatge de sa Tuna, el músic va saber aviat que havia anat a raure a un poble amb una important i llarga tradició musical. Salvador Raurich i Frederic Sirés van ser dos importants impulsors del moviment sardanista a la vila que Artie Shaw va descobrir aviat. Fart de que el Comitè d'Activitats Anti-nord-americanes li fes la vida impossible, i després de viatjar per mitja Europa, el clarinetista va descobrir Begur i s’hi va estar deu anys, primer a la fonda de can Plaja, on es va fer molt amic d’en Siset, i després es va construir una casa. Malgrat que molta gent malfiava d’ell pel seu caràcter irascible i que preferien la tafaneria dels seus matrimonis amb Lana Turner o Ava Gardner, el cert és que Shaw va ser feliç a Begur, es va enamorar de la sardana, va pagar de la seva butxaca la cobla per la Festa Major en alguna ocasió i va fer amistat amb el mestre Ricrad Viladesau, llavors tenora solista de la Principal de la Bisbal, que li va presentar el mestre Pau Casals, per qui Shaw sentia autèntica devoció.
El músic va deixar Begur l’any 1960 (hi va tornar fugaçment quaranta anys després), però la seva petja hi restarà per sempre. L’any 2002 la Principal de la Bisbal va editar un disc titulat ‘Un americà a Begur’ amb el que va retre homenatge al genial músic enamorat de la sardana. Una bella història que podria haver donat una dimensió culturalista a la Costa Brava i que, com les històries de les estades de John dos Passos, Paul Eluard, Truman Capote, Ava Gardner, Marc Chagall i tants d’altres artistes i creadors que es van sentir atrets per la bellesa del litoral, podria haver nodrit una poderosa oferta de turisme cultural que hauria donat un sentit durador, intel•ligent i perdurable a la visita a la costa, allò que saben fer tant bé els veïns francesos, per exemple. Però no ha estat així, s’ha explotat el nom i la idea d’Agulló sense cap visió perdurable i amb un sentit estrictament depredador, durant un segle. I ara ara tot són lamentacions pel que havia estat i no és, mentre la bellesa s’esmuny entre formigó, el mite es perd entre la boira del temps i el negoci esllangueix de pura fatiga.

+
JOSEP MULET
La sèrie Karakia, que dirigeix Josep Mulet, ha començat aquesta setmana la setena temporada. En les noves entregues es mostraran els costums de la República Dominicana, Haití, la Martinica, Austràlia, Bulgària, Canadà, Uruguai, Suïssa, Tunísia, Ucraïna, el Regne Unit, Eslovàquia, Veneçuela i Nova Zelanda; fins a 17 països a través de 120 plats. I és que no hi ha millor forma que conèixer els costums i la cultura dels nouvinguts que a través de l’estómac. Un programa exemplar.

-
ÁLVARO MIDDELMAN
Posar d’excusa un alt cost econòmic per no usar el català en la relació amb els viatgers és una excusa que, a aquestes alçades de la història i després de les facilitats que posa la Generalitat, no se la creuen ni ells. Air Berlin ha decidit ja fa temps que tant li fa la llengua pròpia del país i que no pensa respectar els seus parlants. Una actitud impròpia d’una empresa que tracta directament amb persones, si és que pensa que els catalans mereixem aquesta distinció, és clar.

QUE VENEN ELS PORTUGUESOS

La llibreria Bertrand, al Chiado lisboeta, és gairebé davant de la cafeteria A Brasileira, on Pessoa hi tenia tertúlia fixa. Al llarg de la seva existència, els sostres de volta del local i les prestatgeries de fusta enfosquida pels anys i els lectors han sobreviscut a “un terratrèmol, una guerra civil, 9 reis, un regicidi, 16 presidents, 48 primers ministres, 3 repúbliques, 6 cops d’estat, 2 guerres mundials, a la caiguda del mur, a la unificació d’Europa, a l’entrada de l’Euro, i també tenen llibres sobre tots aquests afers”, segons que diu un preciós cartell al seu aparador principal. Ara, la Bertrand és a punt de desembarcar al mercat editorial català, un epígraf més per afegir a la llista de situacions a les que sobreviure. Ha adquirit una llibreria històrica, El Cau ple de lletres, de Terrassa, i està enllestint una gran llibreria a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Llàstima que a les llibreries catalanes de Bertrand no podrem trobar-nos amb Pessoa remenant les lleixes. L’encís del Chiado és irrepetible, i per molt que tinguin la FNAC a tocar, no només han sobreviscut, sinó que s’expandeixen. La globalització els prova. Ara el que esperem és que la globalització de les llibreries també provi als llibres en català. Que per vendre un Espinàs a la plaça de Catalunya de Barcelona la comanda prèvia es faci des de Madrid no és bo ni dolent si el comerç demostra tenir la necessària sensibilitat cap a la llengua i la cultura del país, matèria primera del que venen. I si no la tenen, no és el gremi de llibreters el que els ho han d’explicar, és la Generalitat. A l’aeroport, fins i tot les memòries d’en Pujol estan només en castellà. Globalment en ennueguem.

Publicat el 19.09.08