Fugim de la rumorologia interessada que posa el conseller Tresserras a la corda fluixa degut a la nova relació de poder al si d’ERC; és estiu, a les nits la cultura esclata de manera inquietant als llocs més inversemblants i ningú, pres o no per aquesta fal•lera cultural estiuenca, no vol que el millor conseller que hi ha hagut des de temps immemorials, deixi de ser-ho per trifurques internes si és que, finalment, hi ha remodelatge al govern.
Per sort els darrers dies sembla que el soroll de ganivets al Palau Marc s’ha apaivagat; potser han estat els magnífics acords que estan surtin de la badia de Sant Feliu de Guíxols gràcies al 46è Festival Internacional de la Porta Ferrada el que els ha emmudit. No seria estrany, perquè el més veterà dels festivals musicals d’estiu de Catalunya és també, i de llarg, el millor. Nits com les que han donat Mariza, Carlos do Carmo i Camané, Maria Schneider i la seva orquestra, el retrobament de Toquinho i Maria Creuza per rememorar l’històric concert de la Fusa o la presència d’un dels pocs monstres del jazz que queden, Herbie Hancock, Gramy al millor disc enguany per ‘River, the Joni Letters’, fan pensar en coses agradables, com que la Mediterrània te tan bon so com el llac Léman, que Sant Feliu és el nostre Montreux, homologable internacionalment, divers, prestigiós, modern i amb tanta història viscuda i per viure com el festival Suïs, el número 1 dels festivals musicals. De vegades cal pensar en circumstàncies com aquesta per adonar-nos que, malgrat tantes coses que no funcionen, Catalunya és culturalment un país tant modern com qualsevol de primer rang, vull dir dels que existeixen de veres.
Aquest darrer article de la temporada vol tenir un to expressament optimista per esbravar els mals averanys, si és que són versemblants. Aquesta setmana, al 43è festival de jazz de Donostia, el cronista ha assistit a un concert irrepetible de tres virtuosos: Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack Dejohnette, que han regalat el públic amb un dels comptadíssims concerts de la gira amb la que celebren que porten 25 anys tocant junts i deconstruint els estàndards del jazz de tots els temps. Però el Jazzaldia donostiarra és un dels festivals més prestigiosos del món, i el que va passar al Kursaal dimarts formava part de la lògica d’un cartell ple de noms il•lustres. Anit, però, Herbie Hancock va omplir el port de Sant Feliu de Guixols de les melodies que l’han convertit en un dels més importants renovadors de la música després de Miles Davis, i tot plegat al cronista li fa pensar en algunes idees que sovint són poc tingudes en compte quan es parla de la situació de la cultura a Catalunya: cosmopolitisme, prestigi, modernitat, normalitat en una paraula.
No per petita i minoritària fins i tot al seu propi territori, la cultura catalana ha deixat mai de tenir aquesta vocació internacional que pren forma de manera extraordinària al Festival de Sant Feliu de Guíxols. En temps de globalització, aquest és un repte fonamental que cal afrontar per assolir les garanties necessàries de pervivència en el marc de les cultures modernes i de futur. Precisament aquesta és una de les línies d’actuació política que impulsa amb més decisió l’equip Tresserras.
El nostre Montreaux es diu Porta Ferrada. Ens calen més situacions així i més complicitat institucional i privada per a poder ser normals i que ningú no h pugui posar fre.
Publicat a El Mundo de Catalunya
25/7/08
EL DESTÍ D’UNA CARTA
Fa unes setmanes vaig rebre una carta de conseller Tresserras convidant-me a participar en un procés de reflexió sobre com han de ser les biblioteques públiques d’aquest segle. Uns dies després la senyora Carme Renedo, Subdirectora General de Biblioteques, em proposava una enquesta, que havia de respondre abans de dilluns passat, com a primera fase del projecte. Fins aquí tot bé, ja era hora que l’administració fes partícips als contribuents d’alguna cosa més que fets consumats i rebuts d’impostos. Però el dia 15 el Departament de Cultura va presentar l’actualització del Mapa de Lectura Pública per actualitzar-lo a les noves necessitats derivades de l’augment de població i ara ja no entenc res. Si hi ha un procés de reflexió obert i participatiu, perquè s’aproven plans de millora. I si aquesta actualització ja estava prevista, perquè no me’n van dir res a les dues cartes?
Espero que entre les 111 biblioteques que s’han de construir o refer (41’5 milions), hi entri la Ramon Vidal de Besalú. Hi vaig ser convidat a conèixer lectors i xerrar de llibres i, no sols vaig rebre un tracte exquisit tant de la Fina Pont, la bibliotecària, com de tothom qui va venir, sinó que vaig fer treball de camp per a la cèlebre enquesta de Cultura, si és que serveix per a alguna cosa. La biblio és municipal, en un segon i calorós pis que s’ha quedat petitíssim i, per postres, enguany no rebrà ni cinc de la Diputació per comprar llibres, perquè la benemèrita institució ha decidit que no li toca, que enguany els diners van per les biblios dels pobles on manen ells. Probablement els que governaven abans la ‘Dipu’ havien fet igual. Conseller, aquesta no és la lectura pública que hem de tenir.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Espero que entre les 111 biblioteques que s’han de construir o refer (41’5 milions), hi entri la Ramon Vidal de Besalú. Hi vaig ser convidat a conèixer lectors i xerrar de llibres i, no sols vaig rebre un tracte exquisit tant de la Fina Pont, la bibliotecària, com de tothom qui va venir, sinó que vaig fer treball de camp per a la cèlebre enquesta de Cultura, si és que serveix per a alguna cosa. La biblio és municipal, en un segon i calorós pis que s’ha quedat petitíssim i, per postres, enguany no rebrà ni cinc de la Diputació per comprar llibres, perquè la benemèrita institució ha decidit que no li toca, que enguany els diners van per les biblios dels pobles on manen ells. Probablement els que governaven abans la ‘Dipu’ havien fet igual. Conseller, aquesta no és la lectura pública que hem de tenir.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
21/7/08
PÈSSIMA NOVEL•LA NEGRA
A les novel•les policiaques quan el fiscal o la policia donen per arxivat un cas no resolt ho fa com a maniobra de distracció. Hi ha la hipòtesi que així, el culpable es relaxarà i acabarà descobrint-se a si mateix.
Però malauradament el cas Madeleine no és cap novel•la. Després que la policia, la justícia i la premsa hagin acusat els pares de la petita i un amic i després els hagin hagut d’exculpar i d’indemnitzar per difamació, fa pensar que la fiscalia portuguesa no és la fiscal Chase, que la policia no és al de CSI i que la premsa no te res a veure amb l’enyorat Lou Grantt: o sigui, que tots plegats són una cola de negligents. I això no és cap novel•la, sinó la realitat.
Ara bé, si a resultes d’aquest arxiu del cas finalment el culpable s’acaba delatant a si mateix per haver-se relaxat, serà una final de novel•la negra, si, però de les dolentes. Els guionistes de la sèrie Sin Rastro ho fan millor.
Dit a El Món a RAC 1 el 22.07.08
Però malauradament el cas Madeleine no és cap novel•la. Després que la policia, la justícia i la premsa hagin acusat els pares de la petita i un amic i després els hagin hagut d’exculpar i d’indemnitzar per difamació, fa pensar que la fiscalia portuguesa no és la fiscal Chase, que la policia no és al de CSI i que la premsa no te res a veure amb l’enyorat Lou Grantt: o sigui, que tots plegats són una cola de negligents. I això no és cap novel•la, sinó la realitat.
Ara bé, si a resultes d’aquest arxiu del cas finalment el culpable s’acaba delatant a si mateix per haver-se relaxat, serà una final de novel•la negra, si, però de les dolentes. Els guionistes de la sèrie Sin Rastro ho fan millor.
Dit a El Món a RAC 1 el 22.07.08
LA INCONSCIÈNCIA EXIMEIX
Ara resulta que ser un inconscient és un atenuant quan es comet un delicte. Curiosa sentència la de l’Audiència de Tarragona, perquè resulta que la gent conscient no solem anar matant a ningú per la vida; vull dir que a algú que mata un nen perquè li fa perdre una partida de vídeo joc ja és un inconscient, perquè és el que el porta a cometre el crim. Ara, que sigui a és un atenuant, ho trobo absurd.
Sentències com aquesta demostren que un fet tant terrible com llevar la vida a un altre surt baratet, uns anys i al carrer. I si ets jove i inconscient, doncs encara abans.
Bonic exemple per al jovent el que dona l’Audiència tarragonina amb la sentència de l’assassí del vídeo joc. Qui és el guapo que li diu ara al seu fill que estudiï, que creixi, que sigui responsable i totes aquestes coses que, quan me les van dir a mi, em van fer venir autèntica por. Ara no, ara és més senzill dir-li: fill meu, fes el que vulguis, perquè amb el carnet jove fins i tot tens descompte a les sentències judicials.
Dit a El Món a RAC 1 el 17.07.08
Sentències com aquesta demostren que un fet tant terrible com llevar la vida a un altre surt baratet, uns anys i al carrer. I si ets jove i inconscient, doncs encara abans.
Bonic exemple per al jovent el que dona l’Audiència tarragonina amb la sentència de l’assassí del vídeo joc. Qui és el guapo que li diu ara al seu fill que estudiï, que creixi, que sigui responsable i totes aquestes coses que, quan me les van dir a mi, em van fer venir autèntica por. Ara no, ara és més senzill dir-li: fill meu, fes el que vulguis, perquè amb el carnet jove fins i tot tens descompte a les sentències judicials.
Dit a El Món a RAC 1 el 17.07.08
19/7/08
SANTA MÒNICA, NO TAN SANTA
La fusió de fet entre el KRTU i el Centre d’Art Santa Mònica (CASM), ambdós del Departament de Cultura, quedant el projecte final en mans de Vicenç Altaió, que ja dirigia el primer, i provocant la dimissió de qui dirigia el segon, Ferran Barenblit, ha generat un debat més intens que el que hi ha hagut mai a totes les exposicions del CASM. Alguna cosa passava, doncs, que feia que la suposada Kunsthalle catalana no funcionés.
Al marge d’alguns estirabots interessats i fora de to, com la carregada que l’ex director del MACBA, Manuel Borja-Villel va fer contra la decisió de Cultura des de El País, si mirem en perspectiva la història del CASM veurem que ha estat sempre un centre molt poc mimat pel Departament, situació que li ha provocat una vida erràtica i amb un rumb inestable. És cert que, amb l’entrada de Ferran Barenblit, es va voler escenificar una reorientació del projecte cap a la seva intenció primigènia de fer un centre que estigués molt a prop de les darreres tendències de l’art contemporani, una Kunsthalle a la catalana, com diu la gent del sector, però aviat es va veure que amb posades en escena no n’hi ha prou.
Passat l’impuls inicial el CASM va tornar a la l’esma funcional amb el que ha viscut des de finals dels vuitanta, quan es va inaugurar: una bona idea que no ha sabut conquerir el seu espai i consolidar-se, un equipament raonable però poc eficaç, un pressupost escàs, un intervencionisme a èpoques asfixiant i poc intel•ligent, un desinterès institucional aclaparador i una indefinició constant en les atribucions, sotmeses tothora als interessos puntuals de l’equip polític de torn. Com volien que allò funcionés? Els successius directors que ha tingut el centre no han estat del tot responsables de l’esllanguiment constant d’un projecte que ja va néixer borni. Com deia fa uns dies la crítica d’art Pilar Parecerisas, una de les persones que coneix millor el centre: “Ningú parla de la història del CASM i de com ha estat despullat de funcions fins la darrera etapa, en que s’ha convertit en un cadàver”.
En el seu afany regenerador del projecte polític del propi Departament, ningú no dubtava que Tresserras atacaria el problema del CASM, a la vegada que s’esperava que posés fi a la inseguretat del KRTU, el centre d’anàlisi de l’avantguartda cultural creat també als anys vuitanta a partir d’un llarg debat generat per la famosa ‘Comissió de la modernitat’, que va estar a punt de desaparèixer durant l’època Mieras. Dirigit per Vicenç Altaió, aquest organisme ha esdevingut un dels més eficaços i rendibles políticament i mediàtica del Departament sense gastar res en arquitectes, com recordava en un article Màrius Serra. Anticipant-se als temps, el KRTU ha aportat una visió pluridisciplinar a la cultura i una lectura transversal de la creació que ha obert nus espais de debat cultural des de perspectives insòlites fa ben poc.
És lògic, doncs, vistos els projectes i els resultats, que a Cultura hagin pensat en aquesta mena de fusió entre KRTU i CASM com a base per reforçar la creativitat contemporània, que a la força es defineix com a pluridisciplinària, estretament vinculada a la tecnologia i jove. Això no ha de significar la desaparició de la idea d’una Kunsthalle catalana, al contrari, l’ha de reforçar i rellançar amb un discurs original i sòlid. Després ja serà el moment de buscar els metres quadrats que faltin.
Publicat a el Mundo de Catalunya
Al marge d’alguns estirabots interessats i fora de to, com la carregada que l’ex director del MACBA, Manuel Borja-Villel va fer contra la decisió de Cultura des de El País, si mirem en perspectiva la història del CASM veurem que ha estat sempre un centre molt poc mimat pel Departament, situació que li ha provocat una vida erràtica i amb un rumb inestable. És cert que, amb l’entrada de Ferran Barenblit, es va voler escenificar una reorientació del projecte cap a la seva intenció primigènia de fer un centre que estigués molt a prop de les darreres tendències de l’art contemporani, una Kunsthalle a la catalana, com diu la gent del sector, però aviat es va veure que amb posades en escena no n’hi ha prou.
Passat l’impuls inicial el CASM va tornar a la l’esma funcional amb el que ha viscut des de finals dels vuitanta, quan es va inaugurar: una bona idea que no ha sabut conquerir el seu espai i consolidar-se, un equipament raonable però poc eficaç, un pressupost escàs, un intervencionisme a èpoques asfixiant i poc intel•ligent, un desinterès institucional aclaparador i una indefinició constant en les atribucions, sotmeses tothora als interessos puntuals de l’equip polític de torn. Com volien que allò funcionés? Els successius directors que ha tingut el centre no han estat del tot responsables de l’esllanguiment constant d’un projecte que ja va néixer borni. Com deia fa uns dies la crítica d’art Pilar Parecerisas, una de les persones que coneix millor el centre: “Ningú parla de la història del CASM i de com ha estat despullat de funcions fins la darrera etapa, en que s’ha convertit en un cadàver”.
En el seu afany regenerador del projecte polític del propi Departament, ningú no dubtava que Tresserras atacaria el problema del CASM, a la vegada que s’esperava que posés fi a la inseguretat del KRTU, el centre d’anàlisi de l’avantguartda cultural creat també als anys vuitanta a partir d’un llarg debat generat per la famosa ‘Comissió de la modernitat’, que va estar a punt de desaparèixer durant l’època Mieras. Dirigit per Vicenç Altaió, aquest organisme ha esdevingut un dels més eficaços i rendibles políticament i mediàtica del Departament sense gastar res en arquitectes, com recordava en un article Màrius Serra. Anticipant-se als temps, el KRTU ha aportat una visió pluridisciplinar a la cultura i una lectura transversal de la creació que ha obert nus espais de debat cultural des de perspectives insòlites fa ben poc.
És lògic, doncs, vistos els projectes i els resultats, que a Cultura hagin pensat en aquesta mena de fusió entre KRTU i CASM com a base per reforçar la creativitat contemporània, que a la força es defineix com a pluridisciplinària, estretament vinculada a la tecnologia i jove. Això no ha de significar la desaparició de la idea d’una Kunsthalle catalana, al contrari, l’ha de reforçar i rellançar amb un discurs original i sòlid. Després ja serà el moment de buscar els metres quadrats que faltin.
Publicat a el Mundo de Catalunya
SOBRE EL TANT PER CENT
Les agents literàries han encetat un procés d’associacionisme, cosa lògica si com a col•lectiu tenen interessos comuns a defensar i si volen tenir una mínima veu digna en el context internacional de la compra i vende de dreta d’autor, un mercat cada dia més enrevessat. El que passa és que la unitat d’acció ja s’ha encallat en un dels primers temes que s’han posat a la taula: l’augment del percentatge que perceben per la gestió dels drets d’autors dels seus representats.
Resulta que, històricament, i quan dic històricament em diuen que potser va ser Carme Balcells qui el va fixar, el percentatge ha estat d’un 10% IVA a banda. Però avui en dia la feina d’agent ha canviat molt, les agències tenen més despeses, sobretot perquè han augmentat també els seus serveis, però també perquè el negoci ha crescut i s’ha fet més complex i car, i a la majora de països cobren el 15%. Però la proposta d’augmentar col•lectivament el percentatge fins aquest tant per cent divideix les agents. N’hi ha que hi estan d’acord, n’hi ha que temen perdre autors i n’hi ha que busquen fórmules mixtes com cobrar una quota als autors pels serveis extres de l’agència (webs, assessorament...). Després d’un debat gens senzill han arribat a la conclusió provisional de que cadascú faci el que li sembli, que més o menys és el que es fa actualment. Escriptors, consulteu tarifes.
Si la tendència de créixer cap al 15% s’imposa, cosa lògica, que tal si els autors i les seves filantròpiques però escassament útils associacions es posen d’acord en començar a demanar el 12% en concepte de drets a totes les editorials? O xiularan mirant cap a una altra banda i organitzaran un congrés per parlar del pleonasme?
Publicat al suplement Tendències de El Mundo dde Catalunya
Resulta que, històricament, i quan dic històricament em diuen que potser va ser Carme Balcells qui el va fixar, el percentatge ha estat d’un 10% IVA a banda. Però avui en dia la feina d’agent ha canviat molt, les agències tenen més despeses, sobretot perquè han augmentat també els seus serveis, però també perquè el negoci ha crescut i s’ha fet més complex i car, i a la majora de països cobren el 15%. Però la proposta d’augmentar col•lectivament el percentatge fins aquest tant per cent divideix les agents. N’hi ha que hi estan d’acord, n’hi ha que temen perdre autors i n’hi ha que busquen fórmules mixtes com cobrar una quota als autors pels serveis extres de l’agència (webs, assessorament...). Després d’un debat gens senzill han arribat a la conclusió provisional de que cadascú faci el que li sembli, que més o menys és el que es fa actualment. Escriptors, consulteu tarifes.
Si la tendència de créixer cap al 15% s’imposa, cosa lògica, que tal si els autors i les seves filantròpiques però escassament útils associacions es posen d’acord en començar a demanar el 12% en concepte de drets a totes les editorials? O xiularan mirant cap a una altra banda i organitzaran un congrés per parlar del pleonasme?
Publicat al suplement Tendències de El Mundo dde Catalunya
13/7/08
L’ANOMALIA ÉS EL MINISTERI
El Ministeri de Cultura ha estat protagonista per partida doble aquesta setmana. Primer per la firma d’un conveni amb l’ajuntament de Barcelona pel quan aportarà 20 milions d’euros per finançar institucions culturals de la ciutat (algunes de els quals n’és membre del Patronat). I segon per l’anunci del conseller Joan Manuel Tresserras al Parlament dient que mirarà de fer entendre al ministre César Antoni Molina que no traspassar el Museu Arqueològic Nacional de Tarragona a la Generalitat és una "anomalia”.
Quan a tombar dels noranta el conseller Joan Guitart va firmar amb el ministre Jorge Semprun un seguit d’acords que garantien una important aportació econòmica de l’estat a institucions culturals catalanes a canvi d’entrar als patronats del MNAC, MACBA i algun altre, els llavors joves pensadors de l’ideari nacionalista agrupats a la fundació ACTA amb Pilar Rahola en primera línia de combat, el van acusar poc menys que de vendre’s la cultura catalana per quatre rals. No eren quatre xavos (es va poder acabar el MNAC) i, amb els anys, s’ha vist que la fórmula, amb alts i baixos, ha funcionat.
I és que el problema que acords com els de Guitart fa anys o el d’Hereu aquesta setmana pal•lien notablement, no és la participació o no del ministeri de Cultura en tant que Estat ens els orgues de gestió dels grans museus catalans; el problema és la pròpia existència del ministeri. El conseller Tresserras, que a més d’home de diàleg i d’exquisida educació i capacitat argumentativa, és un possibilista nat, va fer dimecres en seu parlamentaria un oxímoron quan va dir allò de l’anòmal que és que un museu nacional català sigui de titularitat estatal. Ell sap molt bé, igual que el conseller Guitart i que els ministres Semprun i Molina, que l’anomalia real i feixuga és l’existència del ministeri; el que passa que ningú no ho dirà mai de forma oficial. A uns per què els va el sou, la unitat d’Espanya, el preocupant futur de la llengua castellana, tan amenaçada de desaparició, i no se quantes banalitats més. Els altres perquè saben que dient-ho tampoc no aconseguiran que desapareixi aquesta mòmia política i rèmora de l’Espanya ‘garnde y libre’, ni amb hostilitat aconseguiran que l’inquilí de l’horrible edifici de la plaga del Rei esquitxi de tant en tant una quantitat raonable de diners per mantenir els museus que, amb el llardós finançament que tenim, nosaltres no els podem pagar.
El ministeri de cultura del govern d’Espanya no te raó de ser. Totes les comunitats autònomes tenen competències exclusives en aquesta matèria, i si no s’han acabat de transferir és perquè el ministre tingui alguna cosa per entretenir-se. El ministeri, tret de al seu lloc web, no s’interessa ni promou ni res les altres cultures de l’estat que no siguin la castellana; llavors que hi fan tants funcionaris allà?
Siguem pràctics, perquè no convertir-lo en uns secretaria d’estat amb una única funció: la de finestreta de donar subvencions a totes les institucions de titularitat autonòmica on l’estat en sigui patró o co-titular. És una solució salomònica, en absolut definitiva, però lògica, i que no obligarien al conseller Tresserras a fer metàfores, que en política són arriscades.
I a més, als països realment moderns i avançats, on la cultura és u be col•lectiu preuat pels ciutadans, no hi ha ministeri d’aquest afer. No cal.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Quan a tombar dels noranta el conseller Joan Guitart va firmar amb el ministre Jorge Semprun un seguit d’acords que garantien una important aportació econòmica de l’estat a institucions culturals catalanes a canvi d’entrar als patronats del MNAC, MACBA i algun altre, els llavors joves pensadors de l’ideari nacionalista agrupats a la fundació ACTA amb Pilar Rahola en primera línia de combat, el van acusar poc menys que de vendre’s la cultura catalana per quatre rals. No eren quatre xavos (es va poder acabar el MNAC) i, amb els anys, s’ha vist que la fórmula, amb alts i baixos, ha funcionat.
I és que el problema que acords com els de Guitart fa anys o el d’Hereu aquesta setmana pal•lien notablement, no és la participació o no del ministeri de Cultura en tant que Estat ens els orgues de gestió dels grans museus catalans; el problema és la pròpia existència del ministeri. El conseller Tresserras, que a més d’home de diàleg i d’exquisida educació i capacitat argumentativa, és un possibilista nat, va fer dimecres en seu parlamentaria un oxímoron quan va dir allò de l’anòmal que és que un museu nacional català sigui de titularitat estatal. Ell sap molt bé, igual que el conseller Guitart i que els ministres Semprun i Molina, que l’anomalia real i feixuga és l’existència del ministeri; el que passa que ningú no ho dirà mai de forma oficial. A uns per què els va el sou, la unitat d’Espanya, el preocupant futur de la llengua castellana, tan amenaçada de desaparició, i no se quantes banalitats més. Els altres perquè saben que dient-ho tampoc no aconseguiran que desapareixi aquesta mòmia política i rèmora de l’Espanya ‘garnde y libre’, ni amb hostilitat aconseguiran que l’inquilí de l’horrible edifici de la plaga del Rei esquitxi de tant en tant una quantitat raonable de diners per mantenir els museus que, amb el llardós finançament que tenim, nosaltres no els podem pagar.
El ministeri de cultura del govern d’Espanya no te raó de ser. Totes les comunitats autònomes tenen competències exclusives en aquesta matèria, i si no s’han acabat de transferir és perquè el ministre tingui alguna cosa per entretenir-se. El ministeri, tret de al seu lloc web, no s’interessa ni promou ni res les altres cultures de l’estat que no siguin la castellana; llavors que hi fan tants funcionaris allà?
Siguem pràctics, perquè no convertir-lo en uns secretaria d’estat amb una única funció: la de finestreta de donar subvencions a totes les institucions de titularitat autonòmica on l’estat en sigui patró o co-titular. És una solució salomònica, en absolut definitiva, però lògica, i que no obligarien al conseller Tresserras a fer metàfores, que en política són arriscades.
I a més, als països realment moderns i avançats, on la cultura és u be col•lectiu preuat pels ciutadans, no hi ha ministeri d’aquest afer. No cal.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)