LES LLENGÜES COMUNES

Contra una certa opinió sectària i sorollosa que considera, i ho fa palès i en demana adhesions, que el col•lectiu de persones que volem utilitzar normalment per comunicar-nos altres llengües de l’estat espanyol que no són el castellà pretenem poc menys que foragitar l’ús social d’aquest idioma dels diversos territoris cooficials, acció per la qual ens fem valdre d’instruments polítics suposadament segregacionistes promulgats pels poders autonòmics, només s’hi pot oposar la raó de la història; ciència que, en ocupar-se de l’estudi de les actuacions de les persones en el passat, no és tinguda en consideració per aquests grups d’opinió, donat que ultrapassa el terreny estrictament conjuntural de la política, que és el llot on aquestes idees xipollegen a gust, car es proclamen amb aquesta intencionalitat.
I la història recent, diu que Catalunya, igual que Euskadi o Galicia, són territoris on conviuen dues llengües des de temps immemorials, i quina convivència ha estat més tranquil•la i garantida per a ambdues, quan hi ha hagut elements jurídics que han ajudat a regular la igualtat del dret d’ús per a tots els seus parlants, sigui quina sigui la seva condició social. Aquest període al qual em refereixo és, justament, ara mateix.
És evident que el català ha estat sempre una llengua minoritària àdhuc a Catalunya. És evident també que, malgrat aquesta realitat, hi ha un col•lectiu gens menyspreable de persones que, fent ús del dret legítim, pretenem fer del català la nostra principal llengua de comunicació de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que volen, i tenen dret, a utilitzar majoritàriament el castellà. El marc jurídic de Catalunya preveu que aquesta situació real vagi acompanyada d’una circumstància històricament nova, original i molt enriquidora: que tothom conegui i sàpiga usar les dues llengües, opti per la que opti a la vida quotidiana. Per poder garantir aquesta situació cal un seguit d’accions que reequilibrin la situació d’ambdós idiomes, si més no en teoria, doncs és de sobres sabut i constatat que el català sempre serà el petit. Del que es tracta és que el gran l’ajudi a subsistir (i en l’actual mapamundi de llengües en extinció la paraula subsistir no és fútil) cedint oficialment part del seu protagonisme omnipresent en la realitat, que no desapareixent del territori ni deixant de rebre consideració social ni cobertura del poder polític autonòmic. Fer l’ensenyament en català és la manera de fer que la realitat uniforme dels dos idiomes tendeixi a acostar-se, sabent que el castellà s’imposa en l’ús social (carrer, mediàtic, judicial, econòmic...). Pretendre convertir aquest complex joc d’equilibris que faciliten la convivència en un problema polític i disfressar-ho a més amb conceptes com ‘llengua política comuna’, pel castellà, i ‘d’imposicions abusives’ pels intents, poc reeixits per cert, d’equilibrar l’ús de les altres llengües oficials també als seus territoris, no és parlar d’idiomes, ni de comunitats de parlants, ni de drets suposadament vulnerats, és un simple maniobra per trasbalsar l’opinió pública.
Perquè a algú li vingui de gust parlar català, primer cal que el conegui i que hi trobi avantatges socials, que li facilitin, i després ja escollirà amb llibertat. Maniobres d’intent de desprestigi no ajuden la convivència. A que ve, doncs, tant de soroll, si no és per interessos polítics o mediàtics?

Publicat a El Mundo de Catalunya

CATALUNYA A NOVA YORK

Voltant per Manhattan un ja s’imagina que no trobarà cap llibre d’autor català a qualsevol Borders, per gran que sigui, com la del Madison Square Garden, i potser tampoc no se sorprèn del tot de que a Strand no se saldi cap traducció catalana a l’anglès que hagi passat sense pena ni glòria; però conservava l’esperança de que a llibreries del SoHo o Greenwich Village, com l’excel•lent McNally Robinson, podria dibuixar un somriure de satisfeta complicitat davant d’alguna traducció de la Rodoreda o en Monzó; Però no, com tantes altres cultures, la catalana és invisible a Nova York. La potència de la cultura anglosaxona la fa impermeable a la resta de cultures del món que, com a molt, poden aspirar a tenir un petit paper ètnic (castellà inclòs, no es facin il•lusions). Potser la francesa, pel que te de mirall de la Nordamèrica cool i engatjada, però poc més.
I no és que no ens hi escarrassem per fer una queixalada a la poma, però els lloables esforços de l’Institut Ramon Llull per aconseguir una certa presència cultural catalana a N. Y. són tan intensos com escassament eficaços i minoritaris.
Històricament el protagonisme de creadors catalans a la ciutat ha tingut força noms. De Gaudí a Miralles passant per Bofill, d’Arístides Mailloll a Dalí incloent-hi Miró, d’Enric Morera a Xavier Cugat, són noms que, lògicament, en fer-se universals perdent una mica la marca d’origen, però que qualsevol intent de presència cultural allà ha de vindicar i fer valdre com a ambaixadors. Si juguem al seu camp hem de fer servir els seus mateixos arguments. Portar Woody Allen altre cop no, millor enviar Cesc Gay allà perquè rodi una peli als Tribeca Film Studios de Robert de Niro.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

LOTERIA DE PUNTS

Quan era petit, cada setmana al millor alumne de classe li imposaven una banda i se n’anava amb ella tot cofoi cap a casa. Mai no vaig obtenir la banda, però tampoc mai no la vaig desitjar ni vaig envejar a cap company, tant em donava.
El carnet per punts és com la banda escolar, que era d’un color blau PP per cert. Se que estic abocat a una loteria basada en l’arbitrarietat de l’aplicació del codi de circulació per part dels Mossos i en la qual, per qualsevol fotesa, em poden volar una pila de punts. A qualsevol carretera de mala mort t’hi posen un rètol de 50 kms/h, d’aquells incomprensibles, passes a vuitanta perquè el cartell ni es veu, i adéu sis punts. Amb estupideses policials com aquesta, cal envejar els conductors a qui Rubalcaba els posarà la banda en forma de punts extres?
No, el que cal és exigir al Departament d’Interior que sigui menys sectari, perquè no em crec que els catalans siguem els que conduïm pitjor, el que passa és que a Espanya hi ha molt pocs radars i la guàrdia civil actua amb més lògica.
La resta ja la fa el codi penal, els conductors que beuen són borratxos, no idiotes. Qualsevol s’arrisca a anar a la cangrí per una copa Així, fins i tot en Saura aconsegueix reduir l’accidentabilitat.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.06.08

SÓNAR. CRÒNIQUES DE L’ERA POP 2.0

A la Barcelona arxiu de cortesia i festa sens fre, l’allau de festivals musicals amenaça amb acabar amb la producció cervesera mundial i amb buidar les llibretes d’estalvis que tantes àvies adorables van obrir al net en néixer. I tots aquests tresors s’esfumen a canvi de ben poc. La majoria d’aquestes cites que s’anuncien com el zenit de la modernitat musical de la temporada, només són mers contenidors d’actuacions de grups internacionals en gira pròxima a aquest extrem de món. Un passin, paguin i vegin si poden, sense més idea i intenció que la de fer caixa fent-nos creure que som d’allò més moderns quan, realment, ens estan dient és que som uns babaus als que posen una pastanaga al davant i ballen al so que toquin.
Contra aquests festivals sense motiu ni argument, organitzats alguns per promotors estrangers que només trien Barcelona perquè es un escenari fester i que no deixen ni cinc al sector local, ni programen a grups d’aquí (i encara tenen la barra d’empipar-se perquè les ajudes de la Generalitat els foragiten), contra la idea especulativa llençada fa un parell de setmanes al Parlament de que a BCN li cal una fira com Arco i, sobretot, contra els prejudicis decerta ciutadania d’ordre contra els festivals, fa quinze anys que existeix Sónar; un projecte fet per gent d’aquí i dirigit al món, un festival d’art i cultura únic, una marca que prescriu la crònica de l’era pop digital.
El noi que m’allarga un flyer d’una de les mil festes que hi ha a la ciutat aquests dies no ho sospita, el paquis que m’ofereix una llauna pel carrer ni sap que passa, i molta de la penya escarxofada damunt la gespa del village movent un peta amb la colla tampoc no és conscient de que està protagonitzant un esdeveniment clau en el relat de la cultura després de la cultura, de quan l’art ha trencat territoris de l’antic règim que ja no diuen res (mouen diners, això si) ni al nou públic, ni als creadors emergents. I això és el que ha arribat a ser Sónar en quinze anys.
Contra la festa sense solta ni volta Sónar ofereix l’aterradora (pel que te d’agosarada) possibilitat d’endinsar a milers de persones constituïdes en subjecte col•lectiu en el relat dels nous temps. La línia argumental música-tecnologia-art-comunicació és el fil narratiu de la contemporaneïtat i es el terreny on es mou el festival. Lluny queden ja els dies que el MACBA no volia acollir el festival, ara és Sónar qui comença a definir cap a on va la cultura que després mostrarà el museu. L’el•lipsi es tanca amb el monogràfic ‘El cine más allá del cine’, on el festival reconeix que el seu discurs de futur no pot anar sense una mirada rigorosa al passat. És el mateix discurs que porta a programar els Madness, tot i que molta gent és incapaç d’entendre-ho. Els anglesos són d’una generació que posa en contacte l’era pop clàssica narrada per Tom Wolfe, (de qui manllevo en part el títol de l‘article), i obren portes cap als anys pop de final de segle i l’era digital. Aquest Sonar d’enguany ha fet més ponts que cap altre; un discurs coherent, potent i que postula a Barcelona com una capital del món que explica l’era pop 2.0 i que no es limita a ser-ne espectadora. Per què un Arco si tenim l’ara, que és demà, fet i pensat des d’aquí i amb una forta presència de creadors locals?
Nota final: que cap responsable cultural no hi deixi de pensar, perquè el Raval aviat se’ls quedarà petit.

Publicat a El Mundo de Catalunya

LA FAMÍLIA I ELS AMICS

Fa dotze anys en Màrius Serra va escriure una novel•la on parlava d’un oncle seu amic d’un peix. Avui ‘Mon oncle’ es torna a trobar a les llibreries dins Labutxaca, d’edicions 62, però en Francisco Roig ja no la podrà veure, doncs va morir a finals d’abril. En Màrius Serra tenia dos oncles de novel•la, cosa que no tothom te, i per això la va escriure, entre d’altres coses. En Francisco Roig va fundar el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú i va ensinistrar la carpa Juanita, el primer peix mediàtic de Catalunya, doncs menjava amb cullera i bevia amb porró, habilitats abastament difoses per TV3. L’altre oncle es deia Màrius Roig i no sortia a la tele perquè era monjo cartoixà a Montalegre, a Tiana, d’aquí que a la novel•la la fórmula del Chartreuse sigui una de les claus de volta per treure’n l’entrellat narratiu. En un emotiu correu, en Màrius fa saber la bona noticia i la dolenta, i aprofita per dedicar l’edició en butxaca del relat a l’oncle Francisco.
Qui també te una família, literària podríem dir, ben peculiar i extensa és la Sandra Bruna. Després de set anys la seva agència no para de créixer, i per això el pròxim dia 26 reuneix a tots els seus autors al bar Olokuti per fer una copa estiuenca i canviar cromos del que ha estat la temporada. Després de l’èxit que va tenir la samarreta que va fer l’any passat amb els noms de tots els autors i algunes de les seves obres, hom espera a veure amb que sorprendrà la seva gent enguany, i com que no li han anat gens malament les coses...
Si voleu convidar un parent o amic a Suïssa, compreu el llibre Racons 08. Temps d’aventura, feu-vos una foto amb ell i envieu-la a TV3. Hi ha premi.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

EL DRETS DELS CREADORS

Oi que quan va al MNAC o al Louvre no se li acut fotografiar cap quadre perquè sap que li caurà el pèl? Llavors perquè es creu amb el dret de copiar un disc infinites vegades sense pagar ni cinc al creador de l’obra? No es pensi que si no li deixen fer fotos als museus és per protegir l’art dels flaixos, no siguem tan babaus.
Doncs això és el que busca l’ordre ministerial sobre el cànon per còpia privada que avui entra en vigor. I com sempre passa ningú no hi està del tot d’acord; lògic, perquè tothom defensa els seus interessos. Els usuaris, acostumats a copiar de franc, diuen que és un abús, i els artistes que encara és poc.
Però, trifurques al marge, el que compta és el principi de dret. Oi que paga pels serveis d’un fuster? Oi que s’ha acostumat a pagar per anar al teatre? Oi que quan l’ajuntament contracta una orquestra de ball per la festa major cal pagar-li perquè hi ha gent que s’hi guanya la vida tocant mambos tant dignament com vostè?
Doncs perquè considera que es pot copiar un disc, una peli o un llibre sense pagar? L’era digital ens ha acostumat a la falsa creença de ‘és de tothom el que a la xarxa està’ indigne de societats d’avançades. És clar que si el coneixement i la creació tonguessin una mica de prestigi això no passaria, oi?

Dit a El Món a RAC 1 el 20.06.08

NORTH BARCELONA

En Miqui Puig (haurem de parar atenció al disc que publicarà al setembre), em va sorprendre el primer cop que, en enviar-me un correu electrònic, el datava a L’Ametlla del Vallès, ‘North Barcelona’. Em va sobtar, però vaig resoldre que, un paio de món com ell, amb contactes professionals a mig Europa, no podia anar datant la seva residència a ‘Vallès Oriental’, perquè a la gent del món de l’espectacle amb qui te tractes en Miqui, aquella comarca no els diu res. Pels individus del show bussines el que compta i existeix és Barcelona, però és lògic que en MIqui no vulgui amagar la pertinença a aital poble, com tampoc no crec que hagi de fer pedagogia territorial als programadors de música europeus explicant-los la divisió comarcal de Pau Vila, els consells comarcals i tal i tal.
North Barcelona te grapa, diu molt del país i de la seva capital, no treu independència al bonic poble de l’Ametlla, ni personalitat a la plana vallesana ni res, que ningú no s’esgarrifi ara, i a més deixa ben clara la realitat: que Barcelona és una ciutat potent que, tot i que és territorialment petita (set vegades més que Madrid) irradia una força social, econòmica i cultural que va molt més enllà de les seves exigües fronteres, que a la seva vegada rep la vitalitat de la perifèria que la fa créixer perquè sense ella no seria res, i que cohesiona un vast territori poblat per força milions de persones tant modern i cosmopolita com el que confegeix el gran Londres, per dir-ne un.
Un amic de Bilbo em presenta la seva quadrilla, de seguida sorgeix la pregunta, obvia, és clar. De Barcelona? Lògic, no? No em preguntaran si visc a Premià de Dalt, lloc conegut pels especuladors immobiliaris però poca gent més. Que els he de dir, fer-los una classe de pedant geografia comarcal? No, els dic que visc a Premia, ‘East Barcelona’, i entenen quina mena de lloc els estic definint, perquè ells fa molts anys que parlen del Gran Bilbo (de fet, la vila només te uns 300.000 habitants, mentre que la seva àrea en te un milió, nombre de població per la qual es dissenyen els serveis i les politiques socials).
El Baix Llobregat és una comarca de dret, amb una història i futur que no poso en dubte, però com fem entendre algú que no coneix el país que el Museu Agbar de les Aigues és allà, però que explica la portada d’aigua a Barcelona? Si els diem que és a Cornella, ‘West Barcelona’ ho entendrà a la primera i ens estalviarem enutjoses explicacions. Només caldrà matisar que allà no mana l’Hereu, que no espantin.

Publicat a Time Out