Topo amb l’editora Pilar Beltran sortint de la pastisseria Casa Brasileira, a la Baixa lisboeta. La mútua fal•lera pels pasteis de nata provoca l’encontre fortuït. Ve de visitar en Saramago per si li pot passar capítols tancats de la seva nova novel•la, que es dirà El viatge de l’elefant, per anar avançant-ne la traducció. L’escriptor vol que l’edició portuguesa i la castellana surtin a l’ensems, cosa fàcil donat que qui li tradueix és la seva companya, Pilar del Rio, però edicions 62, que publica Saramago en català de fa anys, no pot començar a treballar en la traducció fins que no te els drets, que són de l’editor castellà, i l’original. Ens haurem d’esperar fins primers d’any, que hi farem.
Per anar ambientant-se, els fans de l’autor de Memòria del convent tenen una exposició sobre la vida i l’obra de Saramago de visita imprescindible. Es diu ‘A consistência dos sonhos’ i és al Palau d’Ajuda, a Lisboa, fins el 27 de juliol; hi ha temps, però no viatjarà a Barcelona. A banda d’una panoràmica sobre la seva vida, la mostra inclou la reproducció exacta del seu estudi (inclòs el mateix diccionari que fa servir), un espai força kicht dedicat al lliurament del Nòbel, entrevistes i declaracions, alguns quadres de la seva col•lecció particular, moltíssimes fotografies i un gran mural on hi ha moltes edicions dels seus llibres. Per cert, la Pilar Beltran pot estar contenta, perquè n’hi ha ben bé mitja dotzena de les que ha editat 62. Poques vegades, per no dir cap, he vist una exposició sobre un escriptor tant complerta i poc hagiogràfica. És una mostra que convida a llegir Saramago, i a anar a Lisboa, és clar. Ja teniu excusa per anar a menjar pasteis de nata.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
30/5/08
28/5/08
SEBASTIÀ SALELLAS, UN ABOGADO HUMANISTA
El abogado ampurdanés Sebastià Salellas falleció ayer en el hospital Clínic de Barcelona, en el que llevaba ingresado 15 días, a causa de una hepatitis complicada con una neumonía. Nacido hace 59 años en Viladamat, el letrado se hizo muy popular por tres motivos, la defensa de los independentistas detenidos por el juez Garzón en 1992, la de los inmigrantes de la operación Estany, acusados de pertenecer a una célula terrorista islámica, y por su larga y espesa barba, casi tan grande como su humanismo, afabilidad y categoría como letrado.
Sebastià Salellas, licenciado en derecho por la Universidad de Barcelona en 1979, era una suerte de Francesc Layret postmoderno. Si aquel fue conocido a principios del siglo XX como catalanista y abogado de los obreros de Catalunya, a Salellas se le relacionará siempre por dos casos que le dieron prestigio internacional y fuerza moral. El primero fue el de la defensa del grupo de jóvenes independentistas detenidos en 1992, poco antes de los JJ OO de Barcelona, por orden del juez Garzón. Salellas llevó este caso de detención con torturas ante el Tribunal de Estrasburgo, que condenó al Estado español, la primera vez en la historia de esta instancia judicial, no haber investigado los a los tratos que sufrieron los detenidos.
El segundo caso que dio nombre en toda España a Sebastià Salellas fue el de la defensa, junto a su hijo Benet, de los inmigrantes algerianos, marroquines y pakistaníes del llamado caso Estany, acusados de pertenecer a un comando terrorista islámico y a poseer material para la fabricación de explosivos, producto que en realidad se trataba de jabón, motivo por el cual la operación pasó a ser popularmente conocida como operación Dixan y puso de nuevo en ridículo la instrucción de la Audiencia Nacional. También llevó la defensa de los pakistaníes detenidos en el Raval de Barcelona acusados de formar una célula islamista, la de los jóvenes imputados por la quema de fotos del rey y la del policía local Antonio Guirado, uno de los implicados en el secuestro de Mª Àngels Feliu, la célebre farmacéutica de Olot.
Personaje muy querido en Girona, ciudad en la que tenia su bufete que abrió en 1982, Salellas había sido incluso concejal en los primeros tiempos de Joaquim Nadal como alcalde. Aunque posteriormente se apartó de la política activa y de partido, había seguido defendiendo siempre en público sus ideales socialistas de influencia cristiana, alejada de la jerarquía eclesiástica, eso si.
Hace tres semanas todavía estuvo en la Audiencia Nacional, donde su historial como letrado brillante imponía, por una querella interpuesta contra el cooperante Gil Losada por presuntos malos tratos a unos niños acogidos en una ONG en Etiopía.
Salellas, además de colaborar con diversas entidades defensoras de los derechos humanos y de los derechos de los procesados, de ser miembro de la Assiciació Catalana de Juristas Demòcrates y de multiplicar su presencia en numerosos casos todos de gran complejidad, todavía tenía tiempo para ejercer como, profesor de Derecho Penal de la facultad de derecho de la Universidad de Girona (UdG). Pocos estudiantes de leyes habrán tenido la posibilidad de tener de profesor a una persona de una valía profesional y humana reconocida por amigos y rivales como Sebastià Salellas.
Publicat a El Mundo del Siglo XXI
Sebastià Salellas, licenciado en derecho por la Universidad de Barcelona en 1979, era una suerte de Francesc Layret postmoderno. Si aquel fue conocido a principios del siglo XX como catalanista y abogado de los obreros de Catalunya, a Salellas se le relacionará siempre por dos casos que le dieron prestigio internacional y fuerza moral. El primero fue el de la defensa del grupo de jóvenes independentistas detenidos en 1992, poco antes de los JJ OO de Barcelona, por orden del juez Garzón. Salellas llevó este caso de detención con torturas ante el Tribunal de Estrasburgo, que condenó al Estado español, la primera vez en la historia de esta instancia judicial, no haber investigado los a los tratos que sufrieron los detenidos.
El segundo caso que dio nombre en toda España a Sebastià Salellas fue el de la defensa, junto a su hijo Benet, de los inmigrantes algerianos, marroquines y pakistaníes del llamado caso Estany, acusados de pertenecer a un comando terrorista islámico y a poseer material para la fabricación de explosivos, producto que en realidad se trataba de jabón, motivo por el cual la operación pasó a ser popularmente conocida como operación Dixan y puso de nuevo en ridículo la instrucción de la Audiencia Nacional. También llevó la defensa de los pakistaníes detenidos en el Raval de Barcelona acusados de formar una célula islamista, la de los jóvenes imputados por la quema de fotos del rey y la del policía local Antonio Guirado, uno de los implicados en el secuestro de Mª Àngels Feliu, la célebre farmacéutica de Olot.
Personaje muy querido en Girona, ciudad en la que tenia su bufete que abrió en 1982, Salellas había sido incluso concejal en los primeros tiempos de Joaquim Nadal como alcalde. Aunque posteriormente se apartó de la política activa y de partido, había seguido defendiendo siempre en público sus ideales socialistas de influencia cristiana, alejada de la jerarquía eclesiástica, eso si.
Hace tres semanas todavía estuvo en la Audiencia Nacional, donde su historial como letrado brillante imponía, por una querella interpuesta contra el cooperante Gil Losada por presuntos malos tratos a unos niños acogidos en una ONG en Etiopía.
Salellas, además de colaborar con diversas entidades defensoras de los derechos humanos y de los derechos de los procesados, de ser miembro de la Assiciació Catalana de Juristas Demòcrates y de multiplicar su presencia en numerosos casos todos de gran complejidad, todavía tenía tiempo para ejercer como, profesor de Derecho Penal de la facultad de derecho de la Universidad de Girona (UdG). Pocos estudiantes de leyes habrán tenido la posibilidad de tener de profesor a una persona de una valía profesional y humana reconocida por amigos y rivales como Sebastià Salellas.
Publicat a El Mundo del Siglo XXI
SÓN BOJOS AQUESTS CATALANS
Potser no ens coneixeran per la cultura, la llengua o les glorioses gestes dels avantpassats, però us asseguro que pel que el món modern acabarà coneixent els catalans és per l’emergència internacional que ha ocasionat la sequera i per la manera com no l’estem sabent resoldre.
Al sud del Marroc, on no hi plou mai, hi ha tanta aigua que no se l’acaben. No fa gaire em preguntaven com era possible que, al món ric que ells envegen, tinguéssim problemes d’un altre temps. A l’altra cara, sota la pluja que bat la península Ibèrica, un lisboeta em deia ahir que ja podia estar content, que ara si que s’acabarien els problemes de sequera de Barcelona, una ciutat admirada pels lusitans, però respecte de la qual no acaben d’entendre com pot tenir problemes per falta d’aigua i bla, bla, bla.
Mort de vergonya, de tornada a casa vaig decidir no sortir a l’estranger fins que la falta d’aigua no estigui resolta de manera eficaç i sense necessitat treure el sant Cristo.
Tot el que sigui mirar el cel, com fa ara Esquerra Republicana, el govern de Madrid o el conseller Baltasar, és tant fora de lloc que no ho fan ni a països que creiem menys moderns que el nostre.
Dit a El Món a RAC 1 el 27.05.08
Al sud del Marroc, on no hi plou mai, hi ha tanta aigua que no se l’acaben. No fa gaire em preguntaven com era possible que, al món ric que ells envegen, tinguéssim problemes d’un altre temps. A l’altra cara, sota la pluja que bat la península Ibèrica, un lisboeta em deia ahir que ja podia estar content, que ara si que s’acabarien els problemes de sequera de Barcelona, una ciutat admirada pels lusitans, però respecte de la qual no acaben d’entendre com pot tenir problemes per falta d’aigua i bla, bla, bla.
Mort de vergonya, de tornada a casa vaig decidir no sortir a l’estranger fins que la falta d’aigua no estigui resolta de manera eficaç i sense necessitat treure el sant Cristo.
Tot el que sigui mirar el cel, com fa ara Esquerra Republicana, el govern de Madrid o el conseller Baltasar, és tant fora de lloc que no ho fan ni a països que creiem menys moderns que el nostre.
Dit a El Món a RAC 1 el 27.05.08
27/5/08
POLÍTIQUES DE LLARG RECORREGUT
Al Departament de Cultura van dir que després del temps dels discursos arribaria el de les polítiques i, agradarà o no, però estan complint. Els museus, les biblioteques, la música, el cinema i el circ tenen nous plans i vies de finançament actualitzades sota el signe de la visibilitat política i la transparència financera. Ara li toca el torn a un pla de gran volada, el ‘llegat d’en Tresserras’ diuen al Palau Marc. Es el Pla d’equipaments Culturals de Catalunya (PECCAT), una ambiciosa projecció de les necessitats infraestructurals a tot el territori, amb totxos, números i diners a taula.
A la Catalunya actual la construcció d’equipaments culturals ha estat erràtica i clientelista. En Joaquim Ferrer va fer el que va poder amb els quatre xavos que tenia, però de teoria en va posar molta. La necessitat de desplegar la cultura pel país era la seva cançó preferida, però al consell executiu li van fer poc cas, excitats com estaven amb el retorn de Flotats i el mausoleu del TNC. En Joan Guitart, venia precedit d’una gran fama de constructor d’escoles durant els anys a ensenyament, però llavors en Pujol va decidir que la cultura no donava ni un vot i que, qui volgués anar al teatre, que agafés un bus conduït pel regidor de cultura, i baixés al TNC, que amb el dineral que havia costat s’havia d’omplir com fos.
I durant anys i panys, el tema de fer equipaments arreu del país gairebé va ser abandonat per la Generalitat (la reducció del dèficit per convergir amb Europa va ser una bona excusa). Es va fer alguna biblioteca, i encara sort de la Diputació, que va restaurar i fer equipaments a molts pobles (si eren dels seus, millor).
La situació era tan greu que la consellera Mieras va dissenyar un pla de xoc a corre cuita abans no s’enrunessin un munt de teatres i mig país es quedés sense els Pastorets.
Ara el conseller Tresserras posarà a consideració del Consell de Govern un pla d’equipaments per a portar a terme entre el 1009 i el 1029, poca broma; per això dèiem que és el seu llegat.
El pla te dues línies, dissenyar un mapa d’equipaments com si fos ell Monopoli i dimensionar-los, Per què? Perquè cada alcalde sàpiga el que li pertoca i de quina mesura. I si a una vila li escau una sala polivalent amb capacitat per a tres-centes persones, així serà el que finançarà la Generalitat, per molt amic o del partit que sigui l’ajuntament al•ludit. Transparència i rigor per damunt de tot, obsessió marca Tresserras. I fins i tot es vol consensuar el mapa amb les Diputacions, Federació i Associació de Municipis i pactar-lo amb tots els departaments del govern per evitar dobles subvencions i altres trifurques a les que, necessitat obliga i aguditza l’enginy, els regidors i alcaldes del país, s’han acostumat.
I perquè els teatres no acabin buits, i de passada perquè els que van pregonant que el Departament es quedarà sense feina un cop funcioni el Consell de les Arts, ja s’ha pensat en posar en marxa una Agència Catalana de Difusió Artística que treballaria en col•laboració amb el món local per dissenyar programacions, gires i festivals. No es descarta que l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural (que es convertirà en Consell) hereti aquesta funció, és adir, que torni als orígens. S’enyoraven polítiques de llarg recorregut en matèria cultural. Ara que li permetin fer, és clar, perquè això de que no es pugui donar cap premi als amics no tothom ho encaixa.
Publicat a El Mundo de Catalunya
A la Catalunya actual la construcció d’equipaments culturals ha estat erràtica i clientelista. En Joaquim Ferrer va fer el que va poder amb els quatre xavos que tenia, però de teoria en va posar molta. La necessitat de desplegar la cultura pel país era la seva cançó preferida, però al consell executiu li van fer poc cas, excitats com estaven amb el retorn de Flotats i el mausoleu del TNC. En Joan Guitart, venia precedit d’una gran fama de constructor d’escoles durant els anys a ensenyament, però llavors en Pujol va decidir que la cultura no donava ni un vot i que, qui volgués anar al teatre, que agafés un bus conduït pel regidor de cultura, i baixés al TNC, que amb el dineral que havia costat s’havia d’omplir com fos.
I durant anys i panys, el tema de fer equipaments arreu del país gairebé va ser abandonat per la Generalitat (la reducció del dèficit per convergir amb Europa va ser una bona excusa). Es va fer alguna biblioteca, i encara sort de la Diputació, que va restaurar i fer equipaments a molts pobles (si eren dels seus, millor).
La situació era tan greu que la consellera Mieras va dissenyar un pla de xoc a corre cuita abans no s’enrunessin un munt de teatres i mig país es quedés sense els Pastorets.
Ara el conseller Tresserras posarà a consideració del Consell de Govern un pla d’equipaments per a portar a terme entre el 1009 i el 1029, poca broma; per això dèiem que és el seu llegat.
El pla te dues línies, dissenyar un mapa d’equipaments com si fos ell Monopoli i dimensionar-los, Per què? Perquè cada alcalde sàpiga el que li pertoca i de quina mesura. I si a una vila li escau una sala polivalent amb capacitat per a tres-centes persones, així serà el que finançarà la Generalitat, per molt amic o del partit que sigui l’ajuntament al•ludit. Transparència i rigor per damunt de tot, obsessió marca Tresserras. I fins i tot es vol consensuar el mapa amb les Diputacions, Federació i Associació de Municipis i pactar-lo amb tots els departaments del govern per evitar dobles subvencions i altres trifurques a les que, necessitat obliga i aguditza l’enginy, els regidors i alcaldes del país, s’han acostumat.
I perquè els teatres no acabin buits, i de passada perquè els que van pregonant que el Departament es quedarà sense feina un cop funcioni el Consell de les Arts, ja s’ha pensat en posar en marxa una Agència Catalana de Difusió Artística que treballaria en col•laboració amb el món local per dissenyar programacions, gires i festivals. No es descarta que l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural (que es convertirà en Consell) hereti aquesta funció, és adir, que torni als orígens. S’enyoraven polítiques de llarg recorregut en matèria cultural. Ara que li permetin fer, és clar, perquè això de que no es pugui donar cap premi als amics no tothom ho encaixa.
Publicat a El Mundo de Catalunya
22/5/08
ENS QUEDA LA POESIA
La vinent és la setmana de la lectura a TV 3, i jo que pensava que a la tele pública d’aquí totes les setmanes de l’any havien de servir per fer-nos llegir! De fet, babau com sóc, creia que era un dels objectius fundacionals de la tele catalana. Però es veu que no, que només és una setmana a l’any, i encara quan el Departament de Cultura els empeny.
Per a sobreviure sempre ens quedarà la poesia, que malgrat els negres designis d’algun càrrec municipal, treu el cap cada primavera (i la resta de l’any?) arrencant com sigui algun caler a l’administració, que no són molts, com em recorda amb encert en David Castillo, però que permeten anar traient el ventre de pena. Al Barcelona poesia d’enguany gairebé tots els poetes són nous, com també ho són a ‘Versos de temporada’, el programa que impulsa la Paeria de Lleida, i que complementa amb l’antologia en francès ‘La derniere rose de Marius Torres’, coeditada per l‘Harmattan i l’Institut Municipal d’Acció Cultural. A València, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània porta noms més coneguts: Àngels Gregori, Marc Granell, Ramon Guillem i el record de Maria Mercè Marçal. La Garriga continua fins entrat el juny. La poesia no és la follia, és la única possibilitat de cordura enmig del caos sentimental de la vida quotidiana. Potser si en llegíssim més, si les institucions hi dediquessin quatre rals més, i no només en primavera, si els mitjans de comunicació hi paressin més atenció, ves a saber, potser la vida ens aniria millor; que aquí a baix totes les feines són molt sordes, també la d’escriure, desgasten molt i, a voltes, generen incomprensions que, vulguis que no, un vers a temps sempre pot ajudar a resoldre.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Per a sobreviure sempre ens quedarà la poesia, que malgrat els negres designis d’algun càrrec municipal, treu el cap cada primavera (i la resta de l’any?) arrencant com sigui algun caler a l’administració, que no són molts, com em recorda amb encert en David Castillo, però que permeten anar traient el ventre de pena. Al Barcelona poesia d’enguany gairebé tots els poetes són nous, com també ho són a ‘Versos de temporada’, el programa que impulsa la Paeria de Lleida, i que complementa amb l’antologia en francès ‘La derniere rose de Marius Torres’, coeditada per l‘Harmattan i l’Institut Municipal d’Acció Cultural. A València, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània porta noms més coneguts: Àngels Gregori, Marc Granell, Ramon Guillem i el record de Maria Mercè Marçal. La Garriga continua fins entrat el juny. La poesia no és la follia, és la única possibilitat de cordura enmig del caos sentimental de la vida quotidiana. Potser si en llegíssim més, si les institucions hi dediquessin quatre rals més, i no només en primavera, si els mitjans de comunicació hi paressin més atenció, ves a saber, potser la vida ens aniria millor; que aquí a baix totes les feines són molt sordes, també la d’escriure, desgasten molt i, a voltes, generen incomprensions que, vulguis que no, un vers a temps sempre pot ajudar a resoldre.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
BCN, N 30º 48.583' W 04º 30.221'
La ciutat es fa a cada racó de món, a cada waypoint del GPS dels nostres sentiments, per desolat que sigui l’indret o per separats del món quotidià que vulguem estar. La ciutat és territori de la ment i apareix allà on menys ens ho esperem.
Quan en una pista sorrenca pròxima a Ramlia (N 30º 48.583' W 04º 30.221' aproximadament), un llogarret en mig del no res del Sàhara, algú vestit amb l’equipament color festuc del Barça crida el nom de la ciutat al viatger que es creu lluny de tot, algun resort emocional que fa global la presència del nostre lloc al món s’activa inevitablement. Però el que no sap el passavolant és que, en aquest poblet perdut, el nom de Barcelona no els gens estrany, ni es redueix només a la samarreta, probablement falsa com les que es venen a la Rambla, d’un equip de futbol. Ara fa uns anys, una colla de persones fascinades pel desert i les seves gents, van instal•lar una bomba que permet al poble tenir aigua potable; i l’aigua és vida, com anem descobrint aquí. Va ser així com Barcelona es va començar a fer, fins i tot, en un extrem ignot del sud, on el Sàhara abraça el desig de viure fins a extrems insospitadament durs i bells i on els noms de tots els vèrtex del món que allà hi conflueixen es duen gravats al cor i a la ment.
Portats al Sàhara pel desig d’aventura i competició, la gent de l’empresa RPM va descobrir fa uns anys aquell territori on ‘tothom et dona tot el que te, encara que només sigui la ma’, segons diu el bloc de Manu Tejada home seduït per aquella llum meridional. Avui Ramlia és molt més que unes coordenades al GPS, és un referent a l’ànima difosa del viatger, un altre barri de Barcelona. ‘He estat a la vostra ciutat dues vegades’, diu l’Omar mentre prepara el te símbol d’hospitalitat, ‘una per Internet i l’altra en somnis’. El ciber cafè més pròxim és a una cinquantena de quilòmetres el nord per camins no sempre clars. A Ramlia fins i tot els viatges virtuals són difícils, però els onírics són a tocar amb la punta dels dits, i Barcelona hi apareix amb la mateixa quotidianitat que les dunes de l’Erg Chebbi canvien de color segons la llum del sol.
A voltes descrivim la ciutat com la superposició de fines textures diverses de llum, pell i cultura, i no ens aturem a pensar com s’entén aquesta diversitat humana en un racó de món com el desert. Si ens sorprèn algú que crida el seu nom en meitat del no res, potser és que som ignorants de la nostra pròpia riquesa i no sabem que hi ha tantes barcelones com punts al GPS de la ment.
Publicat a Time Out
Quan en una pista sorrenca pròxima a Ramlia (N 30º 48.583' W 04º 30.221' aproximadament), un llogarret en mig del no res del Sàhara, algú vestit amb l’equipament color festuc del Barça crida el nom de la ciutat al viatger que es creu lluny de tot, algun resort emocional que fa global la presència del nostre lloc al món s’activa inevitablement. Però el que no sap el passavolant és que, en aquest poblet perdut, el nom de Barcelona no els gens estrany, ni es redueix només a la samarreta, probablement falsa com les que es venen a la Rambla, d’un equip de futbol. Ara fa uns anys, una colla de persones fascinades pel desert i les seves gents, van instal•lar una bomba que permet al poble tenir aigua potable; i l’aigua és vida, com anem descobrint aquí. Va ser així com Barcelona es va començar a fer, fins i tot, en un extrem ignot del sud, on el Sàhara abraça el desig de viure fins a extrems insospitadament durs i bells i on els noms de tots els vèrtex del món que allà hi conflueixen es duen gravats al cor i a la ment.
Portats al Sàhara pel desig d’aventura i competició, la gent de l’empresa RPM va descobrir fa uns anys aquell territori on ‘tothom et dona tot el que te, encara que només sigui la ma’, segons diu el bloc de Manu Tejada home seduït per aquella llum meridional. Avui Ramlia és molt més que unes coordenades al GPS, és un referent a l’ànima difosa del viatger, un altre barri de Barcelona. ‘He estat a la vostra ciutat dues vegades’, diu l’Omar mentre prepara el te símbol d’hospitalitat, ‘una per Internet i l’altra en somnis’. El ciber cafè més pròxim és a una cinquantena de quilòmetres el nord per camins no sempre clars. A Ramlia fins i tot els viatges virtuals són difícils, però els onírics són a tocar amb la punta dels dits, i Barcelona hi apareix amb la mateixa quotidianitat que les dunes de l’Erg Chebbi canvien de color segons la llum del sol.
A voltes descrivim la ciutat com la superposició de fines textures diverses de llum, pell i cultura, i no ens aturem a pensar com s’entén aquesta diversitat humana en un racó de món com el desert. Si ens sorprèn algú que crida el seu nom en meitat del no res, potser és que som ignorants de la nostra pròpia riquesa i no sabem que hi ha tantes barcelones com punts al GPS de la ment.
Publicat a Time Out
L’ASSALT DEL PALAU
La jove perifèria indomable assalta els palaus de la vila acomodada, és la fi de l’antic règim menestral. Els divendres a la tarda comença la brega que s’allargassa fins dissabte al vespre deixant palaus abrusats i carrers erms. Milers de Juanis, Vanes i Chonchis arribades en metros pudents prenen a baioneta el centre de Barcelona. Les seves avies només van conèixer el pueblo i el barri, les mares van ocupar el Baricentro i el Carrefour de l’autovia de Castefa, però ara elles, descarades, sexuals, provocadores amb la seducció agosarada de la falsa innocència perduda en un descampat, assalten a sang i foc les botigues del centre. Pimkie i Bershka són els les seves preses preferides, H&M i Mango menys, però també acaben rendides a les voluptuoses corbes d’aquestes vestals dels blocs.
Són dones de veritat. Potents, dominadores, llestes, i com a tals actuen. Només les samarretes dues talles més pètites permeten mostrar al món tota la seva voluptuositat, la rotunditat dels malucs i l’amplitud d’objectius. Per què amagar tants Donuts bombó si el melic rebotit a la vista és un argument definitiu per la victòria en la guerra de sexes? A ells, herois de polígon, els agrada que hi hagi on agafar-se. I per enfilar-se al minúscul i prominent seient del darrera de l’Aprilia RS 125 res millor que uns jeans cenyits i baixos. No hi ha estendard més envejable per marcar territori amb els col•legues que lluir per banderí un ínfim tanga clavat a les rotundes natges de la Jessi.
Un cop els multicines ja no interessen perquè les pelis es descarreguen a l’ordinador i les ‘suficies’ estan plenes de famílies amb nens rebecs de bufetada i carros plens a vessar d’ofertes Alcampo, els joves perifèrics han decidit fer seva la ciutat poderosa que els seus avantpassats creien que els estava vetada. El centre aburgesat, llord i gastat s’obre als seus ulls i es rendeix als encants de les seves pells lluents, cabelleres rosses de pot i llavis vermells Ferrari. És la revolta dels nets dels antics desheretats, la primavera postcatalana. Fills del situacionsime que els volia condemnar a ser espectadors de la història, els joves perifèrics d’ara han matat Guy Debord sense haver-ne sentit a parlar mai. I què, probablement el filòsof mai no va passar un dissabte a la tarda al Sephora empastifant-se amb mil nostres de perfums.
Un diari posava com a cànon de bellesa per a aquesta temporada a la Janis Joplin. –I qui era aquesta hippie? preguntava de dins d’un emprovador una noia colgada de samarretes.
Publicat a Time Out
Són dones de veritat. Potents, dominadores, llestes, i com a tals actuen. Només les samarretes dues talles més pètites permeten mostrar al món tota la seva voluptuositat, la rotunditat dels malucs i l’amplitud d’objectius. Per què amagar tants Donuts bombó si el melic rebotit a la vista és un argument definitiu per la victòria en la guerra de sexes? A ells, herois de polígon, els agrada que hi hagi on agafar-se. I per enfilar-se al minúscul i prominent seient del darrera de l’Aprilia RS 125 res millor que uns jeans cenyits i baixos. No hi ha estendard més envejable per marcar territori amb els col•legues que lluir per banderí un ínfim tanga clavat a les rotundes natges de la Jessi.
Un cop els multicines ja no interessen perquè les pelis es descarreguen a l’ordinador i les ‘suficies’ estan plenes de famílies amb nens rebecs de bufetada i carros plens a vessar d’ofertes Alcampo, els joves perifèrics han decidit fer seva la ciutat poderosa que els seus avantpassats creien que els estava vetada. El centre aburgesat, llord i gastat s’obre als seus ulls i es rendeix als encants de les seves pells lluents, cabelleres rosses de pot i llavis vermells Ferrari. És la revolta dels nets dels antics desheretats, la primavera postcatalana. Fills del situacionsime que els volia condemnar a ser espectadors de la història, els joves perifèrics d’ara han matat Guy Debord sense haver-ne sentit a parlar mai. I què, probablement el filòsof mai no va passar un dissabte a la tarda al Sephora empastifant-se amb mil nostres de perfums.
Un diari posava com a cànon de bellesa per a aquesta temporada a la Janis Joplin. –I qui era aquesta hippie? preguntava de dins d’un emprovador una noia colgada de samarretes.
Publicat a Time Out
Subscriure's a:
Missatges (Atom)