La reincorporació de certs tipus de delinqüents com ara els agressors, a la societat després de complir condemna, és un tema que es mou en la dèbil frontera entre les lògiques garanties de seguretat de que no reincidirà que la societat reclama, i el dret a viure en plena llibertat, com un ciutadà més, que te qui ja ha acomplert amb la pena imposada.
En aquest aspecte, les conclusions dels experts presidits per l’ex fiscal Mena em semblen versemblants i respectuoses amb els drets i deures d’uns i altres. Ara bé, el presumpte assassí de la nena Mari Luz va poder cometre el seu delicte simplement perquè en algun jutjat algun treballador públic va actuar amb absoluta desídia, no per res més enrevessat jurídicament, m’explico?
Vull dir que les mesures com el tractament hormonal consentit o la llibertat vigilada durant una temporada ens poden estalviar algun delicte, però tot plegat és reconèixer que ni la presó ni les condemnes serveixen gairebé per a res, i que l’administració de justícia és una olla de cols. Mentre això no funcioni, ja es poden esprémer el magí els experts, ja.
Dit a El Món a RAC 1 el 01.04.08
31/3/08
SALVADOR ESCAMILLA, PIONERO DE LA RADIO Y LA CANCIÓN CATALANAS
El presentador de radio y televisión Salvador Escamilla falleció el pasado domingo en Barcelona, ciudad en la que había nacido en 1931. La capilla ardiente del que fue también actor y cantante estuvo abierta durante todo el día de ayer en el Palau Marc, sede del Departament de Cultura de la Generalitat. Sus restos mortales recibirán sepultura en el cementerio de Sant Pol de Mar, población donde pasaba largas temporadas.
Escamilla comenzó su carrera profesional haciendo de actor y cantante. Consciente de que la canción podía ser un vehículo para la recuperación de la lengua catalana, ya en 1963 grabó las los temas de West Side Story con unos arreglos de de lujo y contando con músicos como Antoni Ros Marbà o Francesc Burrull. A este auténtico hito de la recuperación del catalán (nadie ha olvidado su magnífica versión de Maria) le siguieron las canciones de Mary Poppins, May fair lady, los grandes éxitos de Georges Gershwin y Cole Porter, bandas sonoras de clásicos del cine e incluso los temas de un espectáculo del Piccolo Tetro de Milán, y así hasta dieciséis discos.
Pero Salvador Escamilla alcanzó una enorme popularidad a partir de 1964, cuando, a través de las ondas de Radio Barcelona, se comenzó a oír su engolada voz saludando: ‘Bon dia Catalunya’. Así comenzaba cada mañana ‘Radioescope’, el magazín a través del cual Escamilla dio a conocer a Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Marina Rossell y a práctica totalidad de los miembros de la Nova Cançó. A él lo había fichado Manuel Tarín Iglesias, director de Radio Barcelona y creador de los Premios Ondas. Eran los tiempos de la radio en directo, la emisora decana buscaba un showman polifacético para hacer un gran programa de entretenimiento y la persona en al que se fijó fue en Salvador Escamilla. Consciente de la oportunidad histórica que tenía ante sí, al poco tiempo de estar en la radio, Escamilla le sugirió a Tarín de hacer un show en catalán, con cantantes y público. De la habilidad de Tarín ante sus superiores en Madrid y ante las autoridades del franquismo nació ‘Radioescope’, con la privilegiada visión de Escamilla de construir un imaginario comunicativo de masas para recuperar la cultura catalana, un ‘finestral sense reixes’ como gustaba de repetir. Y que había más de masas en aquella época que la radio? Si Serrat o Sisa han llegado donde han llegado es, en buena parte, gracias a empuje que les dio Escamilla, quién no dejó ya en toda su vida de trabajar en pro de la difusión masiva de la música catalana. De radio Barcelona pasó a radio Miramar, alternando el Radioescope’ con programas en TVE Catalunya. Su desencanto con la manera como se crearon la radio y la televisión públicas de la Generalitat, le llevaron a trasladar su programa a radio Rubí, desde donde emitía para las emisoras municipales de Catalunya. De allí pasó a la primera cadena de radio privada que emitió íntegramente en catalán, Radio Avui – Cadena 13 y, tras el fracaso de esta experiencia, participó en la recuperación de Radio Associació de Catalunya, emisora confiscada durante la ocupación de Barcelona que se recuperó en el seno del grupo de Catalunya radio. Los últimos años de su vida Escamilla aún realizaba los domingos por la mañana un magazín desde radio Arenys de Mar, decana de las emisoras municipales de España.
En su tiempo, Salvador Escamilla fue un moderno, y eso redundó de forma muy beneficiosa a favor del catalán. Rompiendo la visión política, clandestina y ‘noucentista’ de la resistencia cultural ante el franquismo, él antepuso un empuje normalizador, ‘pop’ de popular, moderno y conectado con las últimas tendencias culturales de todo el mundo. Por la tarea de toda una vida fue galardonado con el premio Ondas en 1968 y se le concedió la medalla de Sant Jordi en 1994. En el año 2002 se le realizó un gran homenaje popular en el Palau de la Música.
Publicat a El Mundo del siglo XXI
CULTURA I TRANSFORMACIÓ URBANA (i 2)
Als libres de l’antropòleg Manuel Delgado ‘La ciudad mentirosa.‘Fraude y miseria del modelo Barcelona’, i el de l’ex conseller i ex regidor de cultura Ferran Mascarell ‘Barcelona i la modernitat’, s’hi afegeix aquesta setmana ‘La vocació de modernitat de Barcelona, auge i declivi d’una imatge urbana’, de Joan Ramon Resina. Paral•lelament, i el debat ‘Barcelona com a assaig’, ,que la Fundació Cercle de Lectors, va organitzar dijous amb Josep Miàs, Manel Ollé, Joan Ramon Resina i Joan Roca. La construcció de la ciutat gira entorn de la cultura.
Transformació implosiva. L’etapa dels grans esdeveniments impulsors de transformacions està tancada i a penes queden dos sorgits urbanístics per acabar la ciutat: l’estació AVE Sagrera i la zona de can Tunis, Morrot, Zona Franca. La resta són reconstruccions del que en el seu dia es va fer malament i sense lògica urbana o espais encara a mig fer com el 22@. L’esforç a fer ara és puntual sobre barris residencials ja consolidats històricament. En aquesta nova etapa la ciutat ja no es construeix per explosió, del centre cap a la perifèria, sinó per implosió: de la perifèria cap al centre. Els equipaments d’aquestes zones i les infraestructures han de liderar el procés de reversió en la construcció de la ciutat. Barcelona està ara en un moment objectivament bo per fer que la cultura sigui un factor líder en els nous processos de transformació que ha d’assolir, sempre que siguin processos socials, des de, per i sobre les persones; això és, promoure una transformació implosiva.
Les avantguardes culturals venen de la perifèria per ocupar el centre. Algunes dels projectes més potents culturalment a Barcelona estan passant a la perifèria. I insisteixo en què el concepte perifèria no és estrictament geogràfic, o no és perifèric tot el que està passant culturalment als petits estudis de disseny, vídeo, art o música electrònica del Raval o del Born?
El centre és el nucli dur del pensament, decisió i gestió cultural de Barcelona. La ciutat és massa messocràtica; te por de les seves febleses, no s’atreveix a cedir ni un pam de poder a les avantguardes joves i modernes de la perifèria, i aquests s’estan prenent el que no els donen.
Mentre, el centre envelleix sense idees. És l’aparador de la ciutat al món. Te turisme, negocis, gestió política i, per tant, està en mans dels que aporten els diners. Els agents clàssics de la cultura també estan envellint i són incapaços de veure que el vendaval que els arrasarà és una força perifèrica. Els agents culturals dels barris tenen idees fresques, innovadores, sense prejudicis ni apriorismes mercantils.
Les inversions als barris en molts casos han estat elements desvetlladors d’aquestes inquietuds creatives. La millora de l’entorn urbà i l’accés a les xarxes de coneixement ha fet que joves creadors i activistes culturals estiguin assaltant el centre sense necessitat de moure’s del barri, o fins i poden arribar al parnàs mediàtic de la cultura gràcies a la força i originalitat creativa que porten des de la perifèria.
Mentre, amb l’elogi de la miserabilitat de barri tant dels setanta, els grans media demostren una profunda ignorància del que està passant i es mostren incapaços de generar una nova opinió pública. Amb la seva provada ceguesa fan que el debat real sobre el futur de la ciutat resulti feixuc, i la seva influència minva entre els nous sectors emergents.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Transformació implosiva. L’etapa dels grans esdeveniments impulsors de transformacions està tancada i a penes queden dos sorgits urbanístics per acabar la ciutat: l’estació AVE Sagrera i la zona de can Tunis, Morrot, Zona Franca. La resta són reconstruccions del que en el seu dia es va fer malament i sense lògica urbana o espais encara a mig fer com el 22@. L’esforç a fer ara és puntual sobre barris residencials ja consolidats històricament. En aquesta nova etapa la ciutat ja no es construeix per explosió, del centre cap a la perifèria, sinó per implosió: de la perifèria cap al centre. Els equipaments d’aquestes zones i les infraestructures han de liderar el procés de reversió en la construcció de la ciutat. Barcelona està ara en un moment objectivament bo per fer que la cultura sigui un factor líder en els nous processos de transformació que ha d’assolir, sempre que siguin processos socials, des de, per i sobre les persones; això és, promoure una transformació implosiva.
Les avantguardes culturals venen de la perifèria per ocupar el centre. Algunes dels projectes més potents culturalment a Barcelona estan passant a la perifèria. I insisteixo en què el concepte perifèria no és estrictament geogràfic, o no és perifèric tot el que està passant culturalment als petits estudis de disseny, vídeo, art o música electrònica del Raval o del Born?
El centre és el nucli dur del pensament, decisió i gestió cultural de Barcelona. La ciutat és massa messocràtica; te por de les seves febleses, no s’atreveix a cedir ni un pam de poder a les avantguardes joves i modernes de la perifèria, i aquests s’estan prenent el que no els donen.
Mentre, el centre envelleix sense idees. És l’aparador de la ciutat al món. Te turisme, negocis, gestió política i, per tant, està en mans dels que aporten els diners. Els agents clàssics de la cultura també estan envellint i són incapaços de veure que el vendaval que els arrasarà és una força perifèrica. Els agents culturals dels barris tenen idees fresques, innovadores, sense prejudicis ni apriorismes mercantils.
Les inversions als barris en molts casos han estat elements desvetlladors d’aquestes inquietuds creatives. La millora de l’entorn urbà i l’accés a les xarxes de coneixement ha fet que joves creadors i activistes culturals estiguin assaltant el centre sense necessitat de moure’s del barri, o fins i poden arribar al parnàs mediàtic de la cultura gràcies a la força i originalitat creativa que porten des de la perifèria.
Mentre, amb l’elogi de la miserabilitat de barri tant dels setanta, els grans media demostren una profunda ignorància del que està passant i es mostren incapaços de generar una nova opinió pública. Amb la seva provada ceguesa fan que el debat real sobre el futur de la ciutat resulti feixuc, i la seva influència minva entre els nous sectors emergents.
Publicat a El Mundo de Catalunya
27/3/08
QUI ELS VA PARAR
Que s’ha fet d’aquelles xicots que, en vida del primer tripartit, van sacsejar l’ensopit panorama de la literatura catalana amb demandes d’excel•lència i rigor? On són ara? Quants llibres han venut? Amb una immodèstia radical, es van autoanomenar imparables i van demostrar ganes de remenar la coctelera de la societat literària una temporada, just fins que ve encetar-se el segon tripartit. Llavors, davant la possibilitat de pescar en el mar sempre remenat, però amb molta presència social, de la política, alguns dels seus màxims propagandistes van buscar-se un llogarret al sol de la política domèstica desentenent-se de la resta d’imparables. Després de seguir la campanya d’ERC per un diari, Sebastià Alzamora va ser contractat pel gabinet del conseller Tresserras, i un any després va editar el primer, i últim per ara, número de la revista Cultura. Així, segons un càrrec del Departament, la possible i anunciada activitat crítica dels Imparables cap a la política cultural del Govern quedava desactivada. Ara, l’exègeta del moviment, l’Hèctor López Bofill ha aconseguit coronar la primera fase d’una operació d’entrada en política molt més ambiciosa, i: ja és militant d’ERC amb l’aval d’en Carod, a qui va regalar un exemplar de l’Estranger en coreà. L’Hèctor ja promou la candidatura Esquerra Independentista, una de les que aspira a ocupar la direcció del partit al pròxim congrés.
En Monzó, un dels escriptors a qui els Imparables van criticar més i amb més èmfasi, em va dir que ell s’havia fet escriptor perquè necessitava explicar coses, mentre que hi havia joves que es volien fer escriptors per tenir reconeixement social i ser convidats a festes i teles. Ja pot ser.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
En Monzó, un dels escriptors a qui els Imparables van criticar més i amb més èmfasi, em va dir que ell s’havia fet escriptor perquè necessitava explicar coses, mentre que hi havia joves que es volien fer escriptors per tenir reconeixement social i ser convidats a festes i teles. Ja pot ser.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
25/3/08
L’AIGUA COM A SOSPITA
Un govern està capacitat per fer sempre el que consideri més idoni pels interessos de la majoria dels seus ciutadans: transvasar, dessalar, tancar les aixetes, posar canyeries, tubs de plom o el que sigui; governar és això i és el mandat que ha obtingut del Parlament. Ara bé, el que no pot fer un govern, ni amb l’excusa maldestre de tantejar l’opinió pública vejam d’on bufa el vent i que diuen els mitjans, és amagar la realitat, sembrar la confusió i provocar conflictes territorials, especialment greus en un país tant desequilibrat territorialment com Catalunya, per la possessió d’un bé tant preuat com escàs, com és l’aigua.
Si calia connectar el Segre i el Llobregat per abastir Barcelona ho havien de dir el primer dia que va córrer la brama amb la mateixa claredat amb que ho va dir ahir el conseller Baltasar. Tant ell com Nadal van negar més que sant Pere, que parlant de sequera és un sant autoritzat, i ara són els responsables d’aquesta guerra de l’aigua que s’està desfermant arreu del país, un enfrontament entre la metròpoli i la resta del territori que no fa més que aguditzar els greuges històrics. I mira que n’hi ha.
Dit a El Món a RAC 1 el 26.03.08
Si calia connectar el Segre i el Llobregat per abastir Barcelona ho havien de dir el primer dia que va córrer la brama amb la mateixa claredat amb que ho va dir ahir el conseller Baltasar. Tant ell com Nadal van negar més que sant Pere, que parlant de sequera és un sant autoritzat, i ara són els responsables d’aquesta guerra de l’aigua que s’està desfermant arreu del país, un enfrontament entre la metròpoli i la resta del territori que no fa més que aguditzar els greuges històrics. I mira que n’hi ha.
Dit a El Món a RAC 1 el 26.03.08
JOSEP BENET, REFERENTE DEL CATALANISMO Y LA TRANSICIÓN
El abogado, político e historiador Josep Benet (Cervera 1920) falleció ayer en Barcelona a la edad de 87 años. La capilla ardiente está instalada desde las diez de la mañana en el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, un privilegio reservado a las grandes personalidades del país, y los funerales se celebraran a última hora de la tarde.
Benet, que el próximo 14 de abril habría cumplido 88 años, fue el senador más votado en los primeros comicios de la democracia con más de un millón de sufragios, quizás por su doble condición de ‘republicano y montserratino’, como se define él mismo en el primer volumen de sus memorias ‘De l’esperança a la desfeta’ (de la esperanza a la derrota) que aparecerán publicadas por Edicions 62 el próximo día 27. Nacido en la misma fecha en que se proclamó la segunda república y bautizado el día de la virgen de Montserrat, la coincidencia de fechas le sirvió al político e historiador para enmarcar simbólicamente su ideario politico.
Benet cantó en la escolanía de Montserrat de niño, se afilió a la Federación de Jóvenes Cristianos de Catalunya siendo un adolescente y, movilizado con la quinta del biberón en 1938 y muy identificado con la causa republicana, en todo el conflicto bélico no dejó jamás de ayudar a los cristianos perseguidos. Tras la contienda estudió derecho en Barcelona, continuó trabajando en organizaciones católicas y fue presidente del FURC (Front Universitari de Resistència Catalana) y posteriormente del FUC (Fornt Universitari de Catalunya).
En 1952 comenzó a ejercer como abogado, a la par que su actividad pública se intensificaba colaborando en proyectos y organizaciones de carácter catalanista, democrático y católico. La Nova Cançó, Edicions 62, de la que fue co editor junto a Max Cahner y donde comenzó a publicar su extensa obra ensayística, Unió democrática de Catalunya, La Comissió Abat Oliva y así hasta llegar a la Assemblea de Catalunya, plataforma unitaria de todas las fuerzas democráticas y auténtico banco de formación de los cuadros políticos que protagonizaron la transición en Catalunya. Así fue como en 1977 y 1979 fue elegido senador por la “Entesa dels Catalans”, candidatura unitaria que englobaba a socialistas, el PSUC, l’ERC y Estat Català. Benet formó parte de la Comisión Constitucional, de la Comisión de Defensa Nacional y de la Comisión especial para la defensa de les autonomías. También fue miembro de la Comissió dels Vint, encargada de redactar el proyecto de Estatut de Catalunya. En 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya, y pocos años después protagonizó una moción de censura contra Jordi Pujol en la que él era el candidato a substituirlo. El carácter argumentado y reflexivo de su discurso fue una arma arrojadiza contra el proyecto de moción, siendo respondido con enorme dureza y resentimiento desde los bancos convergentes. A pesar de ello, Jordi Pujol ha sido siempre uno de los grandes amigos y defensores de Joseph Benet y de su obra.
Desde ‘Maragall y la setmana trágica’, su primer ensayo histórico de 1963, hasta Carles Rahola, afusellat (1999) o su primer volumen de memorias, que será su obra póstuma, Josep Benet quedará en el recuerdo como un de los más serios y rigurosos investigadores de la historia contemporánea de Catalunya. Empeñado en una memoria histórica justa y rigurosa, había manifestado en ocasiones su desacuerdo con el proyecto de memorial democrático del actual gobierno de la Generalitat por considerar que no hace justicia equitativa para con todos los muertos y represaliados del conflicto civil. Y es que Josep Benet mantuvo hasta el último aliento de su vida la difícil coherencia entre ser republicano y montserratino, de izquierdas y católico. Quizás por eso mucha gente no entendió como, en la reciente campaña electoral, pidió el voto públicamente para Duran Lleida.
Publicat a El Mundo del siglo XXI
Benet, que el próximo 14 de abril habría cumplido 88 años, fue el senador más votado en los primeros comicios de la democracia con más de un millón de sufragios, quizás por su doble condición de ‘republicano y montserratino’, como se define él mismo en el primer volumen de sus memorias ‘De l’esperança a la desfeta’ (de la esperanza a la derrota) que aparecerán publicadas por Edicions 62 el próximo día 27. Nacido en la misma fecha en que se proclamó la segunda república y bautizado el día de la virgen de Montserrat, la coincidencia de fechas le sirvió al político e historiador para enmarcar simbólicamente su ideario politico.
Benet cantó en la escolanía de Montserrat de niño, se afilió a la Federación de Jóvenes Cristianos de Catalunya siendo un adolescente y, movilizado con la quinta del biberón en 1938 y muy identificado con la causa republicana, en todo el conflicto bélico no dejó jamás de ayudar a los cristianos perseguidos. Tras la contienda estudió derecho en Barcelona, continuó trabajando en organizaciones católicas y fue presidente del FURC (Front Universitari de Resistència Catalana) y posteriormente del FUC (Fornt Universitari de Catalunya).
En 1952 comenzó a ejercer como abogado, a la par que su actividad pública se intensificaba colaborando en proyectos y organizaciones de carácter catalanista, democrático y católico. La Nova Cançó, Edicions 62, de la que fue co editor junto a Max Cahner y donde comenzó a publicar su extensa obra ensayística, Unió democrática de Catalunya, La Comissió Abat Oliva y así hasta llegar a la Assemblea de Catalunya, plataforma unitaria de todas las fuerzas democráticas y auténtico banco de formación de los cuadros políticos que protagonizaron la transición en Catalunya. Así fue como en 1977 y 1979 fue elegido senador por la “Entesa dels Catalans”, candidatura unitaria que englobaba a socialistas, el PSUC, l’ERC y Estat Català. Benet formó parte de la Comisión Constitucional, de la Comisión de Defensa Nacional y de la Comisión especial para la defensa de les autonomías. También fue miembro de la Comissió dels Vint, encargada de redactar el proyecto de Estatut de Catalunya. En 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya, y pocos años después protagonizó una moción de censura contra Jordi Pujol en la que él era el candidato a substituirlo. El carácter argumentado y reflexivo de su discurso fue una arma arrojadiza contra el proyecto de moción, siendo respondido con enorme dureza y resentimiento desde los bancos convergentes. A pesar de ello, Jordi Pujol ha sido siempre uno de los grandes amigos y defensores de Joseph Benet y de su obra.
Desde ‘Maragall y la setmana trágica’, su primer ensayo histórico de 1963, hasta Carles Rahola, afusellat (1999) o su primer volumen de memorias, que será su obra póstuma, Josep Benet quedará en el recuerdo como un de los más serios y rigurosos investigadores de la historia contemporánea de Catalunya. Empeñado en una memoria histórica justa y rigurosa, había manifestado en ocasiones su desacuerdo con el proyecto de memorial democrático del actual gobierno de la Generalitat por considerar que no hace justicia equitativa para con todos los muertos y represaliados del conflicto civil. Y es que Josep Benet mantuvo hasta el último aliento de su vida la difícil coherencia entre ser republicano y montserratino, de izquierdas y católico. Quizás por eso mucha gente no entendió como, en la reciente campaña electoral, pidió el voto públicamente para Duran Lleida.
Publicat a El Mundo del siglo XXI
23/3/08
UN NOU MODEL DE TRANSFORMACIÓ CULTURAL (1)
Dos llibres amb tesis ben contraposades coincideixen aquests dies a les lleixes de les llibreries. L’antropòleg Manuel Delgado critica durament a ‘La ciudad mentirosa.‘Fraude y miseria del modelo Barcelona’ la transformació de la ciutat durant les darreres dues dècades, mentre que l’ex conseller i ex regidor de cultura Ferran Mascarell analitza a ‘Barcelona i la modernitat’ com la capital catalana s’ha convertit en un model urbà de valors i relat cultural per a moltes altres ciutats. Entre la tesi apocalíptica i la lògicament integrada, amb permís d’Umberto Eco, el dit model Barcelona te llums i ombres, però ha transformat una ciutat que feia pena i l’ha posada en el món contemporani. Ara ja va sent urgent irradiar aquesta transformació a la perifèria, laboratori de la modernitat contemporània.. Si no es fa, el procés transformador es queda a mitges.
El model de transformació explosiu. Cal capgirar el sentit del missatge de construcció de la ciutat. Fins ara, donades les necessitats conjunturals (JJ OO, Fòrum...) i les mancances històriques de Barcelona, el model de construcció de ciutat plantejat ha estat explosiu: del centre cap a les perifèries. I ull viu que els conceptes centre i perifèries no només són territorials, també ho són culturals. Amb punxades puntuals quest procés ha funcionat perquè ha estat capaç de retroalimentar-se en si mateix; transformant el centre han arribat recursos i projectes per assumir els importants canvis que requerien tots els barris, i aquests, a la vegada, han creat noves centralitats potents a cada districte i a les ciutats de la conurbació metropolitana (La Rambla de Sant Andreu, la plaça Sòller, el centre de Les Corts, Cornellà, Terrassa, L’Hospitalet, Mollet...)
El lideratge internacional afavoreix tota la ciutat. Sense les grans cites internacionals i l’augment espectacular del turisme i dels congressos i reunions de negocis, Barcelona hauria seguit essent aquella gran ciutat provinciana que era als setanta: bella per història i tradició, però deficitària ja des del mateix centre. I sense l’empenta decisiva des del centre messocràtic, la perifèria per si sola difícilment s’hauria pogut regenerar.
En funció d’aquesta idea, dir que la Barcelona del disseny va frenar la transformació de la Barcelona dels barris és erroni en si mateix. Potser si que ens vam emmirallar tots plegats molt en allò del disseny, en les comparacions amb Milà (sic?) i l’opinió pública va practicar un cert papanatisme col•lectiu, però veníem de la foscor, la mediocritat i la tristesa d’una llarga època grisa i dictatorial, amb una transició que ens havia deixat amb la mel als llavis en molts aspectes, i teníem la necessitat de creure en nosaltres. La dita Barcelona del disseny ens va proporcionar l’autoestima que no teníem i que va ser la garantia d’èxit dels JJ OO i tarja de visita per situar a Barcelona al món.
Hi ha pocs països tan petits com el nostre que tinguin per capital una ciutat tant potent en tots els sentits, però sobretot en el cultural i social, una circumstància que ara sovint s’oblida, en especial per la tendència pendular de l’opinió pública: ara toca dir que el model Barcelona va ser una estafa i una mentida. Però és que el desplegament del model és incomplert. Ara, tancada l’etapa de grans esdeveniments transformadors, toca invertir el procés de canvis, de la perifèria cap al centre.
Publicat a el Mundo de Catalunya
El model de transformació explosiu. Cal capgirar el sentit del missatge de construcció de la ciutat. Fins ara, donades les necessitats conjunturals (JJ OO, Fòrum...) i les mancances històriques de Barcelona, el model de construcció de ciutat plantejat ha estat explosiu: del centre cap a les perifèries. I ull viu que els conceptes centre i perifèries no només són territorials, també ho són culturals. Amb punxades puntuals quest procés ha funcionat perquè ha estat capaç de retroalimentar-se en si mateix; transformant el centre han arribat recursos i projectes per assumir els importants canvis que requerien tots els barris, i aquests, a la vegada, han creat noves centralitats potents a cada districte i a les ciutats de la conurbació metropolitana (La Rambla de Sant Andreu, la plaça Sòller, el centre de Les Corts, Cornellà, Terrassa, L’Hospitalet, Mollet...)
El lideratge internacional afavoreix tota la ciutat. Sense les grans cites internacionals i l’augment espectacular del turisme i dels congressos i reunions de negocis, Barcelona hauria seguit essent aquella gran ciutat provinciana que era als setanta: bella per història i tradició, però deficitària ja des del mateix centre. I sense l’empenta decisiva des del centre messocràtic, la perifèria per si sola difícilment s’hauria pogut regenerar.
En funció d’aquesta idea, dir que la Barcelona del disseny va frenar la transformació de la Barcelona dels barris és erroni en si mateix. Potser si que ens vam emmirallar tots plegats molt en allò del disseny, en les comparacions amb Milà (sic?) i l’opinió pública va practicar un cert papanatisme col•lectiu, però veníem de la foscor, la mediocritat i la tristesa d’una llarga època grisa i dictatorial, amb una transició que ens havia deixat amb la mel als llavis en molts aspectes, i teníem la necessitat de creure en nosaltres. La dita Barcelona del disseny ens va proporcionar l’autoestima que no teníem i que va ser la garantia d’èxit dels JJ OO i tarja de visita per situar a Barcelona al món.
Hi ha pocs països tan petits com el nostre que tinguin per capital una ciutat tant potent en tots els sentits, però sobretot en el cultural i social, una circumstància que ara sovint s’oblida, en especial per la tendència pendular de l’opinió pública: ara toca dir que el model Barcelona va ser una estafa i una mentida. Però és que el desplegament del model és incomplert. Ara, tancada l’etapa de grans esdeveniments transformadors, toca invertir el procés de canvis, de la perifèria cap al centre.
Publicat a el Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)