Mentre els índex de criminalitat augmenten de forma imparable a totes les literatures, a la catalana encara ens l’agafem amb paper fi. Deu ser que hi ha massa editors i crítics circumspectes que consideren que això dels gèneres, i més el de policies, és cosa de llocs poc cultes, nobles i feliços, i que no fa pels ciutadans del país.
Per exemple, taula rodona d’homenatge a Jaume Fuster a BCNegra, els dos autors catalans representants del gènere, Margarida Aritzeta i Antoni Lloret, tenen les seves novel•les negres esgotades i descatalogades. Ja n’enxamparem de criminals així, ja! Dissabte passat Donna Leon va ser a Barcelona, per cada dotzena dels seus llibres que firmava en castellà, un en català. El curiós era que pràcticament tothom qui feia cula davant l’autora era catalanoparlant. Encara un cas més pintoresc. Després de la taula rodona amb Philip Kerr una senyora s’acosta al que firma aquest article i li pregunta si la seva novel•la ‘Forasters’ és en castellà. En saber que no es lamenta profundament, car està convençuda que li agradarà molt. S’acomiada decebuda però sobtadament es gira i diu: ‘Sap què, faré una excepció i em llegiré la seva novel•la tot i estar escrita en català’. Evidentment la senyora parlava un clar català que ja el voldrien molts tertulians i col•laboradors de Catalunya ràdio.
Potser algú pensarà que parlar en aquests termes després de Frankfurt és ser derrotista, però quan fins i tot el Departament de Cultura fa peregrinar els autors pel país perquè expliquin la bona nova que ens ha deixat la fira, alguna cosa deu passar, qüestions criminals a banda. Per sort, sempre ens quedarà Teresa Solana, encara que no li donin el premi Salambó.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
26/2/08
BRÈTOLS TECNOLÒGICS
Avui en dia, si no penges les teves bretolades al You Tube no ets un autèntic estúpid digital com cal. I recalco això d’estúpid, o neci si ho voleu més suau, perquè s’ha de ser curt de gambals per posar a disposició de tothom, inclosa la policia, les teves ximpleries.
Abans es presumia de les fatxenderies amb els col•legues, fent una cervesa,, avui la globalització obliga a presumir davant del planeta sencer des de la xarxa. Que es pensava el jove del quad, el motorista que anava a 300 o el paio d’Almusafes que es va carregar els retrovisors dels cotxes de tot un carrer, que la policia no mira el You Tube? Però si fins i tot als casals d’avis fan cursos d’Internet !
La sentència pel temerari de Cerdanyola ha estat exemplar, si; però no garanteix que aquestes demostracions no es repeteixin, ben al contrari, potser fins i tot esperonaran a més agosarats.
Serà el You Tube extrem, o free ride, com vulgueu. Fer-la més grossa encara, penjar-la a Internet, i aconseguir, manipulant l’accés, que la policia no t’enxampi.
Dit a El Món a RAC 1 el 27.02.08
Abans es presumia de les fatxenderies amb els col•legues, fent una cervesa,, avui la globalització obliga a presumir davant del planeta sencer des de la xarxa. Que es pensava el jove del quad, el motorista que anava a 300 o el paio d’Almusafes que es va carregar els retrovisors dels cotxes de tot un carrer, que la policia no mira el You Tube? Però si fins i tot als casals d’avis fan cursos d’Internet !
La sentència pel temerari de Cerdanyola ha estat exemplar, si; però no garanteix que aquestes demostracions no es repeteixin, ben al contrari, potser fins i tot esperonaran a més agosarats.
Serà el You Tube extrem, o free ride, com vulgueu. Fer-la més grossa encara, penjar-la a Internet, i aconseguir, manipulant l’accés, que la policia no t’enxampi.
Dit a El Món a RAC 1 el 27.02.08
24/2/08
EL CAS DE LA REALITAT
L’Antoni Dalmau ha escrit un llibre extraordinari, ‘El cas Rull, viure del terror a la ciutat de les bombes’, una monografia sobre aquest personatge que va trobar en el terrorisme de tots signes la manera de fer diners. Rull va ser executat ara fa cent anys en un patíbul que feia un metre vint d’alçada i al qual s’hi accedia pujant vuit graons. Fins aquests extrems arriba l’excel•lència documental. El llibre es mereix tots els elogis, i de fet ja n’ha tingut algun de personatges tan significats com Lluís Permanyer, però te un problema: narra estrictament la realitat, una circumstància que ni la crítica, ni el mercat catalans encara no saben com afrontar.
Part de l’exquisida crítica literària catalana qualificarà el treball d’en Dalmau de disciplinari, l’encasellarà en l’apartat monografia històrica i així evitarà una valoració literària que faria entrar en contradicció els codis tronats d’anàlisi literària que encara fa servir. O això o posar-lo a parir simplement perquè no quadra amb els paràmetres estrets de mires d’alguns crítics locals. Tot i que aquesta darrera possibilitat no crec que l’exerceixi ningú perquè en Dalmau cau bé en general.
És llàstima que a molts dels encarregats de dictar els criteris de qualitat de la literatura catalana la realitat els faci nosa i els enutgi. No l’entenen i no saben que fer-ne quan la tenen al davant. Arribat aquest punt, o l’encasellen com a treball històric o com a exercici periodístic (llavors usen aquest epítet en forma de vague menyspreu). I si el relat te plantejaments narratius, llavors hi apliquen una visió estreta i monolítica de la narrativa i gairebé mai no els quadra. ‘A sang freda’ ho hauria tingut cru aquí.
Molts llibreters posaran el llibre d’en Dalmau a la secció d’història i cap allà hauran d’anar els interessats i prèviament informats de la categoria del llibre. Els que no sàpiguen el que busquen els costarà molt trobar ‘El cas Rull’ en un lloc destacat com li pertoca pel ser una novetat. Els comercials de la distribuïdora ja cal que s’escarrassin.
El que te la realitat és que no te remei. Les coses són com són. L’escriptor selecciona i jerarquitza els fets i opta per mostrar-los simplement, com és el cas de l’Antoni Dalmau, o per bastir una estructura argumental que articuli el relat. És el que va fer fa uns anys magistralment Ignacio Martínez de Pisón a ‘Enterrar a los muertos’ (Seix Barral), la reconstrucció de l’assassinat de José Robles Pazos amic i traductor de John Dos Passos al castellà. Va guanyar el premi Dulce Chacón de narrativa. En català el llibre ‘Tor, tretze cases i tres morts’, (La Campana), de Carles Porta, va obtenir un relatiu reconeixement crític a partir de ser considerat un treball periodístic; mai se li ha donat consideració literària. No se que hauria passat si no fos per l’atractiu morbós del tema i per la difusió anterior d’un reportatge a TV 3.
De treballs com el que presenta l’Antoni Dalmau se n’editen pocs. Els historiadors no en fan perquè tenen una rara aversió a l’escena pública i, a més, molts no saben relatar, i els editors saben que no és un gènere agraït. És més fàcil vendre una novel•la vagament ambientada vuit o deu segles enrere que un treball que relati la realitat ben documentada. En Dalmau ho fa, i el resultat és una agradable narració que flueix com una novel•la. Per què negar-li el dret de ser-ho, doncs?
Publicat a El Mundo de Catalunya
Part de l’exquisida crítica literària catalana qualificarà el treball d’en Dalmau de disciplinari, l’encasellarà en l’apartat monografia històrica i així evitarà una valoració literària que faria entrar en contradicció els codis tronats d’anàlisi literària que encara fa servir. O això o posar-lo a parir simplement perquè no quadra amb els paràmetres estrets de mires d’alguns crítics locals. Tot i que aquesta darrera possibilitat no crec que l’exerceixi ningú perquè en Dalmau cau bé en general.
És llàstima que a molts dels encarregats de dictar els criteris de qualitat de la literatura catalana la realitat els faci nosa i els enutgi. No l’entenen i no saben que fer-ne quan la tenen al davant. Arribat aquest punt, o l’encasellen com a treball històric o com a exercici periodístic (llavors usen aquest epítet en forma de vague menyspreu). I si el relat te plantejaments narratius, llavors hi apliquen una visió estreta i monolítica de la narrativa i gairebé mai no els quadra. ‘A sang freda’ ho hauria tingut cru aquí.
Molts llibreters posaran el llibre d’en Dalmau a la secció d’història i cap allà hauran d’anar els interessats i prèviament informats de la categoria del llibre. Els que no sàpiguen el que busquen els costarà molt trobar ‘El cas Rull’ en un lloc destacat com li pertoca pel ser una novetat. Els comercials de la distribuïdora ja cal que s’escarrassin.
El que te la realitat és que no te remei. Les coses són com són. L’escriptor selecciona i jerarquitza els fets i opta per mostrar-los simplement, com és el cas de l’Antoni Dalmau, o per bastir una estructura argumental que articuli el relat. És el que va fer fa uns anys magistralment Ignacio Martínez de Pisón a ‘Enterrar a los muertos’ (Seix Barral), la reconstrucció de l’assassinat de José Robles Pazos amic i traductor de John Dos Passos al castellà. Va guanyar el premi Dulce Chacón de narrativa. En català el llibre ‘Tor, tretze cases i tres morts’, (La Campana), de Carles Porta, va obtenir un relatiu reconeixement crític a partir de ser considerat un treball periodístic; mai se li ha donat consideració literària. No se que hauria passat si no fos per l’atractiu morbós del tema i per la difusió anterior d’un reportatge a TV 3.
De treballs com el que presenta l’Antoni Dalmau se n’editen pocs. Els historiadors no en fan perquè tenen una rara aversió a l’escena pública i, a més, molts no saben relatar, i els editors saben que no és un gènere agraït. És més fàcil vendre una novel•la vagament ambientada vuit o deu segles enrere que un treball que relati la realitat ben documentada. En Dalmau ho fa, i el resultat és una agradable narració que flueix com una novel•la. Per què negar-li el dret de ser-ho, doncs?
Publicat a El Mundo de Catalunya
22/2/08
LA FALTA D’INSPIRACIÓ
O la falta d’inspiració dels dissenyadors gràfics a l’hora de fer portades és preocupant, o el que paguen les editorials als grafistes és tan escandalós que aquests han decidit no escarrassar-se creativament gens ni mica. Si fa unes setmanes ja us parlàvem de portades clòniques, ara hi tornem i amb més èmfasi. L’amic Jordi Canal (biblioteca la Bòbila) ens informa de que el nou llibre de Carles Quílez, ‘Mala vida: historias de atracadores y asesinos’, que acaba de publicar Aguilar, te la mateixa il•lustració a la portada, idèntica, ni tan sols retocada de color o d’enfocament, que el llibre ‘Sendero sombrío’ de Dominique Manotti, publicat tot just fa un parell d’anys per Tropismos.
A qui no li falta inspiració, per sort dels seus milers de lectors, és a Donna Leon, creadora del comissari Guido Brunetti. L’escriptora nordameircana instal•lada a Venècia és aquests dies a Barcelona en visita privada, ha vingut per anat al Liceu, però demà a migdia atendrà a tothom qui ho vulgui a la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta tot fent un vi i uns musclos, tal i com mana la tradició de la casa. La seva pròxima novel•la, ‘La chica de sus sueños’ sortirà en castellà a primers de març; així els ‘fans’ de la Leon podran interpel•lar-demà sobre aquest nou relat. Per cert, preguntada en una ocasió i en privat per en Sergio Vila Sanjuan sobre si li faria goig viure a Barcelona, l’autora va confessar-li que si. No veig al comissari Brunetti fent-se mosso, ni a la seva esposa Paola fent classes a la Pompeu Fabra, però coses més estranyes s’han arribat a veure en el món de la literatura. Potser seguint la nissaga de ‘Mort a la Fenice’ Donna Leon escriu ara ‘Mort al Liceu’.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
A qui no li falta inspiració, per sort dels seus milers de lectors, és a Donna Leon, creadora del comissari Guido Brunetti. L’escriptora nordameircana instal•lada a Venècia és aquests dies a Barcelona en visita privada, ha vingut per anat al Liceu, però demà a migdia atendrà a tothom qui ho vulgui a la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta tot fent un vi i uns musclos, tal i com mana la tradició de la casa. La seva pròxima novel•la, ‘La chica de sus sueños’ sortirà en castellà a primers de març; així els ‘fans’ de la Leon podran interpel•lar-demà sobre aquest nou relat. Per cert, preguntada en una ocasió i en privat per en Sergio Vila Sanjuan sobre si li faria goig viure a Barcelona, l’autora va confessar-li que si. No veig al comissari Brunetti fent-se mosso, ni a la seva esposa Paola fent classes a la Pompeu Fabra, però coses més estranyes s’han arribat a veure en el món de la literatura. Potser seguint la nissaga de ‘Mort a la Fenice’ Donna Leon escriu ara ‘Mort al Liceu’.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
19/2/08
UNA ALTRA CUBA ÉS POSSIBLE?
Ara mateix, dir Cuba sense Fidel és parlar per parlar. Ni transició, ni canvi ni eleccions lliures. Fidel deixa la presidència al poc carismàtic Raül perquè repapieja, no per voluntat, i així es garanteix el control del país de casa estant amb el xandall vermell i les plantofes. Que deixin de fer volar coloms Bush, l’exili de Miami i la disidència interior.
En un dia de dir-les de tots colors, només les institucions europees han estat realistes, mostrant-se favorables a eixamplar el diàleg amb els nous dirigents de l’illa; diàleg que portarà, inexorablement, un lent procés de canvis en matèria econòmica que començaran a l’agricultura i la indústria i arribaran més aviat que tard a la inversió de capitals estrangers, perquè el petroli del golf de Mèxic atrau fins i tot als fins ara més reticents partidaris del bloqueig amb pany i forrellat.
Vull dir que, al cap i a la fi, són les lleis de mercat les que acaben fent la seva. Si Cuba fos gran com Xina, un immens mercat en perspectives, ja veuríeu com els canvis arribarien aviat. I fins i tot farien uns Jocs Olímpics potser.
Dit a El Món a RAC 1 el 20.02.08
En un dia de dir-les de tots colors, només les institucions europees han estat realistes, mostrant-se favorables a eixamplar el diàleg amb els nous dirigents de l’illa; diàleg que portarà, inexorablement, un lent procés de canvis en matèria econòmica que començaran a l’agricultura i la indústria i arribaran més aviat que tard a la inversió de capitals estrangers, perquè el petroli del golf de Mèxic atrau fins i tot als fins ara més reticents partidaris del bloqueig amb pany i forrellat.
Vull dir que, al cap i a la fi, són les lleis de mercat les que acaben fent la seva. Si Cuba fos gran com Xina, un immens mercat en perspectives, ja veuríeu com els canvis arribarien aviat. I fins i tot farien uns Jocs Olímpics potser.
Dit a El Món a RAC 1 el 20.02.08
16/2/08
LA FORÇA DE L’IMMOBILISME
El Pla de Museus presentat fa un parell de setmanes pel Departament de Cultura ha revoltat un sector del gremi i algun mitja de comunicació n’ha aprofitat la ventada. Res d’estrany, són coses que passen després d’anys d’abandonament; el ressentiment campa lliure i l’oblit històric es converteix en resistència a qualsevol intent de canvi.
Qui no firmaria contra el tancament del museu d’Arqueologia? Ningú, vull dir que les persones que donen suport al col•lectiu d’arqueòlegs que han impulsat el manifest ho han fet de bona fe, però potser no s’han parat gaire a llegit el projecte que es pretén tirar endavant. Per més que me’l llegeixo no trobo ni cap dada que em faci pensar en una situació així. Al marge de que les experiències en aquest sentit d’altres països estiguin projectades o executant-se, la idea de crear un marc comú (que no es digui Catalònia, sisplau!) per a tots els museus nacionals d’humanitats (història, arqueologia i etnologia) no es pot interpretar com la desaparició de cap d’ells. I en el nostre cas potser signifiqui el contrari, que el Departament està disposat a acabar d’una vegada amb l’abandonament i la desídia en que viuen alguns d’aquests centres de fa anys. Ni tan sols crec que signifiqui pèrdua d’autonomia en el funcionament diari. O és que hi ha qui creu que historiadors i arqueòlegs no poden anar junts i treballar en un projecte comú? Sorprendria que fos així, doncs la secció de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que ha encapçalat la revolta dels arqueòlegs es diu precisament i curiosa ‘Secció històrico-arqueològica’ (sic!).
És clar que pot passar que els arqueòlegs considerin que no s’ha tingut prou en consideració la seva veu a l’hora de redactar el Pla. Però aquesta circumstància també sorprèn doncs des de Cultura asseguren que el document fet públic està consensuat amb la Junta de Museus, on hi ha representat el gremi arqueològic.
Podria passar que la revolta d’un sector de la professió vinculada a l’IEC sigui un símptoma del clima gairebé pre electoral que hi ha al si de la centenària entitat. Es d’esperar que no sigui aquest el motiu, doncs seria molt llastimós que s’utilitzés un tema tant complex com el de la reforma dels museus nacionals per dirimir-hi una qüestió interna. Ara bé, el futur Museu de Ciències Naturals també aplegarà biòlegs i botànics, per dir-ne dos, i cap col•lectiu no ha manifestat pas la seva oposició.
Un altre cas més patètic és el d’alguns museus comarcals i locals amb els quals el Departament te una bona patata calenta a taula; literalment no saben que fer-ne, doncs tal i com estan no es poden incorporar a cap xarxa. El diligent director del museu Cerdà ha despatxat 10.745 caràcters al bloc casavbn.blogspot.com, on podeu llegir aquests articles, per rebatre mitja ratlla d’un text on dic que aquell museu és l’exemple de centre que no serveix (però no dic que no pugui servir). És el fatal resultat d’una xarxa de museus comarcals que es van engegar sense diners i sense idees. I així li van les coses al pobre Museu Cerdà, que divuit anys després d’haver arrencat no te les obres acabades (no hi ha qui ho vulgui fer), no te projecte museogràfic, no te fons (llavors no és un museu sinó una sala d’exposicions) i, això si, te un director molt gelós de la seva feina i orgullós de ser ‘vilatà i cerdà d’adopció’; fet que celebrem, però que no és suficient per fer museus.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Qui no firmaria contra el tancament del museu d’Arqueologia? Ningú, vull dir que les persones que donen suport al col•lectiu d’arqueòlegs que han impulsat el manifest ho han fet de bona fe, però potser no s’han parat gaire a llegit el projecte que es pretén tirar endavant. Per més que me’l llegeixo no trobo ni cap dada que em faci pensar en una situació així. Al marge de que les experiències en aquest sentit d’altres països estiguin projectades o executant-se, la idea de crear un marc comú (que no es digui Catalònia, sisplau!) per a tots els museus nacionals d’humanitats (història, arqueologia i etnologia) no es pot interpretar com la desaparició de cap d’ells. I en el nostre cas potser signifiqui el contrari, que el Departament està disposat a acabar d’una vegada amb l’abandonament i la desídia en que viuen alguns d’aquests centres de fa anys. Ni tan sols crec que signifiqui pèrdua d’autonomia en el funcionament diari. O és que hi ha qui creu que historiadors i arqueòlegs no poden anar junts i treballar en un projecte comú? Sorprendria que fos així, doncs la secció de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que ha encapçalat la revolta dels arqueòlegs es diu precisament i curiosa ‘Secció històrico-arqueològica’ (sic!).
És clar que pot passar que els arqueòlegs considerin que no s’ha tingut prou en consideració la seva veu a l’hora de redactar el Pla. Però aquesta circumstància també sorprèn doncs des de Cultura asseguren que el document fet públic està consensuat amb la Junta de Museus, on hi ha representat el gremi arqueològic.
Podria passar que la revolta d’un sector de la professió vinculada a l’IEC sigui un símptoma del clima gairebé pre electoral que hi ha al si de la centenària entitat. Es d’esperar que no sigui aquest el motiu, doncs seria molt llastimós que s’utilitzés un tema tant complex com el de la reforma dels museus nacionals per dirimir-hi una qüestió interna. Ara bé, el futur Museu de Ciències Naturals també aplegarà biòlegs i botànics, per dir-ne dos, i cap col•lectiu no ha manifestat pas la seva oposició.
Un altre cas més patètic és el d’alguns museus comarcals i locals amb els quals el Departament te una bona patata calenta a taula; literalment no saben que fer-ne, doncs tal i com estan no es poden incorporar a cap xarxa. El diligent director del museu Cerdà ha despatxat 10.745 caràcters al bloc casavbn.blogspot.com, on podeu llegir aquests articles, per rebatre mitja ratlla d’un text on dic que aquell museu és l’exemple de centre que no serveix (però no dic que no pugui servir). És el fatal resultat d’una xarxa de museus comarcals que es van engegar sense diners i sense idees. I així li van les coses al pobre Museu Cerdà, que divuit anys després d’haver arrencat no te les obres acabades (no hi ha qui ho vulgui fer), no te projecte museogràfic, no te fons (llavors no és un museu sinó una sala d’exposicions) i, això si, te un director molt gelós de la seva feina i orgullós de ser ‘vilatà i cerdà d’adopció’; fet que celebrem, però que no és suficient per fer museus.
Publicat a El Mundo de Catalunya
MARIA LAFFITE, LA VOZ DE LOS TROVADORES
Maria Laffitte, una de las voces más emblemáticas de la cançó catalana desde los sesenta, falleció ayer en el hospital Josep Trueta de Girona a, los 58 años de edad. Maria, que se dio a conocer en el mundo de la música con su segundo nombre Dolors, había nacido en el municipio de Roda de Ter (Osona) en 1949, y actualmente compartía su vida entre la difusión de la música trovadoresca y la militancia en el movimiento ecologista. Precisamente Laffitte era la número dos de la lista por Girona del movimiento Els Verds-Alternativa Verda en las próximas elecciones generales de marzo.
Conocí a Maria cuando, como Dolors, participó en la revolución musical que se produjo en Barcelona durante los setenta, la Ona Laietana del Zeleste y los Canet rock. Laffitte puso entonces su voz a proyectos más o menos locos y arriesgados de fusión entre rock, jazz y música tradicional. Pero su oficio venía ya desde los años sesenta, cuado se dio a conocer cantando ‘A cara o creu’ junto a Lluís Llach, y ha trascendido hasta hoy mismo, gracias a su abnegada dedicación a la difusión de la música trovadoresca occitana, las canciones sefardíes y la voz de poetas a los que puso música en el trabajo ‘Estimats poetes’, junto a Mercè Torrents. ‘Carrer segueixo’, un antiguo tema occitano gravado en 1968 es su ultimo legado discográfico, editado en una colección sobre la Cançó ofrecida por el diario Avui hace unas semanas. Maria Laffite será recordada por la energía emocional que trasmitía en sus interpretaciones.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Conocí a Maria cuando, como Dolors, participó en la revolución musical que se produjo en Barcelona durante los setenta, la Ona Laietana del Zeleste y los Canet rock. Laffitte puso entonces su voz a proyectos más o menos locos y arriesgados de fusión entre rock, jazz y música tradicional. Pero su oficio venía ya desde los años sesenta, cuado se dio a conocer cantando ‘A cara o creu’ junto a Lluís Llach, y ha trascendido hasta hoy mismo, gracias a su abnegada dedicación a la difusión de la música trovadoresca occitana, las canciones sefardíes y la voz de poetas a los que puso música en el trabajo ‘Estimats poetes’, junto a Mercè Torrents. ‘Carrer segueixo’, un antiguo tema occitano gravado en 1968 es su ultimo legado discográfico, editado en una colección sobre la Cançó ofrecida por el diario Avui hace unas semanas. Maria Laffite será recordada por la energía emocional que trasmitía en sus interpretaciones.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)