El cardenal de Madrid, l’inefable Rouco Varela, acompanyat per 40 bisbes i milers de seguidors, va entrar ahir en campanya electoral amb un acte, a la inquietant plaça de Colón on oneja la megabandera espanyola que va posar Trillo i que els socialistes no han tret, i amb una posada en escena més pròpia d’altres èpoques.
Lligar el futur del cristianisme amb el d’Espanya, assegurar que la societat espanyola viu una amenaça social per legislacions injustes, afirmar que els poders públics atempten contra la família, o amenaçar amb que ens dirigim cap a la dissolució de la democràcia, tal i com van dir textualment alguns prelats ahir, no només és posar la por al cos sense fonaments, sinó que, en una societat moderna com l’espanyola, és anar contra els més elementals principis que regeixen la convivència.
I total, al peu de l’escenari on es van pronunciar els parlaments, una pancarta deia: “La família cristiana gaudeix de bona salut”. Llavors, per què organitzar un sarau com aquell sinó era per fer un favor al PP?
Dit a el Món a RAc 1 del 31.12.07
30/12/07
PATRIMONI FORESTAL, PATRIMONI CULTURAL
Amb un 63’5 per cent de la superfície del sol ocupat per massa forestal, Catalunya és un dels països europeus amb major riquesa forestal, només superat per Escandinàvia. La superfície arbrada del país ha crescut, o es manté, fins i tot a les zones metropolitanes. Les causes d’aquesta situació no només són l’abandonament dels usos agrícoles del sol (que es podria interpretar com a un fet negatiu), sinó la conversió de sols desarbrats o arborescents en terrenys arborats, un fet enormement positiu, donat que suposa la naturalització del paisatge.
A Catalunya la gran majoria dels boscos, un 96 %, són privats. Aquesta situació, lluny d’apartar el territori del debat sobre el seu patrimoni natural, l’ha empès secularment a discutir sobre el futur forestal del país. Ja l’any 1888 el Congrés Internacional d’Enginyeria, nascut per la necessitat d’homologar la tècnica científica local amb la dels països més moderns, va acollir un intens debat, com sempre amb interessos contraposats, sobre el paper que havien de fer els boscos a les societats modernes, en aquell cas per a controlar les inundacions. Des d’aleshores fins el setembre passat, quan es va fer a Tarragona el Segon Congrés Forestal Català (el primer s’havia et l’any 1988), el debat sobre el futur dels boscos del nostre país ha estat tothora present tant entre els tècnics forestals, com entre els politics, naturalistes, ecologistes, urbanistes, pagesos, enginyers de camins o especuladors immobiliaris. Curiosament però, el ciutadà de a peu, gran usuari i beneficiari del patrimoni forestal del país, sovint ha restat massa aliè a un debat que, tant és de model de territori, com de patrimoni.
Amb el temps els ciutadans hem après força a respectar els boscos, hem entès que son imprescindibles per al desenvolupament de la biodiversitat i ens hem adonat que abelleixen més que les urbanitzacions, i fins i tot ens n’alegrem quan les administracions públiques preserven en forma de parc o similars, un espai boscós; però encara no som prou conscients que arbres i boscos són també part del nostre patrimoni cultural; que si som com som és també perquè som un país de boscos. I això ni els tècnics forestals, ni els polítics ni els ecologistes han esmerçat massa temps a ensenyar-nos-ho.
El Congrés Forestal Català va ser molt important per als especialistes, al menys així m’ho van dir alguns d’ells mateixos, però hi ha altres iniciatives que ajuden a entendre el concepte patrimonial d’arbredes i boscam, l’altra cara de la forest podríem dir. ‘Arbres i arbredes singulars del Montseny’, de varis autors, ‘120 grans arbres del Pirineu català’, d’Enric Oris (Farell editors) i els poemes de Celdoni Fonoll ‘Arbres dels nostres paisatges’ (Cossetània). La majoria de nosaltres entendríem molt millor la dimensió patrimonial dels nostres arbres, la categoria monumental d’indrets com la Mata de València (Alt Aneu) i l’enorme potència del valor cultural del nostre territori. Incorporar el patrimoni forestal al patrimoni cultural és un senyal de modernitat i un símptoma de societat avançada indiscutibles. Els tres llibres esmentats ajuden a configurar aquest perfil i a educar el gust i el criteri dels lectors com el MNAC ho fa amb el romànic i el gòtic, per exemple, amb l’avantatge de que, per als monuments forestals no calen museus; els tenim a tocar de la ma i només de nosaltres depèn la seva perdurabilitat.
Publicat a El Mundo de Catalunya
A Catalunya la gran majoria dels boscos, un 96 %, són privats. Aquesta situació, lluny d’apartar el territori del debat sobre el seu patrimoni natural, l’ha empès secularment a discutir sobre el futur forestal del país. Ja l’any 1888 el Congrés Internacional d’Enginyeria, nascut per la necessitat d’homologar la tècnica científica local amb la dels països més moderns, va acollir un intens debat, com sempre amb interessos contraposats, sobre el paper que havien de fer els boscos a les societats modernes, en aquell cas per a controlar les inundacions. Des d’aleshores fins el setembre passat, quan es va fer a Tarragona el Segon Congrés Forestal Català (el primer s’havia et l’any 1988), el debat sobre el futur dels boscos del nostre país ha estat tothora present tant entre els tècnics forestals, com entre els politics, naturalistes, ecologistes, urbanistes, pagesos, enginyers de camins o especuladors immobiliaris. Curiosament però, el ciutadà de a peu, gran usuari i beneficiari del patrimoni forestal del país, sovint ha restat massa aliè a un debat que, tant és de model de territori, com de patrimoni.
Amb el temps els ciutadans hem après força a respectar els boscos, hem entès que son imprescindibles per al desenvolupament de la biodiversitat i ens hem adonat que abelleixen més que les urbanitzacions, i fins i tot ens n’alegrem quan les administracions públiques preserven en forma de parc o similars, un espai boscós; però encara no som prou conscients que arbres i boscos són també part del nostre patrimoni cultural; que si som com som és també perquè som un país de boscos. I això ni els tècnics forestals, ni els polítics ni els ecologistes han esmerçat massa temps a ensenyar-nos-ho.
El Congrés Forestal Català va ser molt important per als especialistes, al menys així m’ho van dir alguns d’ells mateixos, però hi ha altres iniciatives que ajuden a entendre el concepte patrimonial d’arbredes i boscam, l’altra cara de la forest podríem dir. ‘Arbres i arbredes singulars del Montseny’, de varis autors, ‘120 grans arbres del Pirineu català’, d’Enric Oris (Farell editors) i els poemes de Celdoni Fonoll ‘Arbres dels nostres paisatges’ (Cossetània). La majoria de nosaltres entendríem molt millor la dimensió patrimonial dels nostres arbres, la categoria monumental d’indrets com la Mata de València (Alt Aneu) i l’enorme potència del valor cultural del nostre territori. Incorporar el patrimoni forestal al patrimoni cultural és un senyal de modernitat i un símptoma de societat avançada indiscutibles. Els tres llibres esmentats ajuden a configurar aquest perfil i a educar el gust i el criteri dels lectors com el MNAC ho fa amb el romànic i el gòtic, per exemple, amb l’avantatge de que, per als monuments forestals no calen museus; els tenim a tocar de la ma i només de nosaltres depèn la seva perdurabilitat.
Publicat a El Mundo de Catalunya
28/12/07
D’ANTIPOETES, CAGANERS I ALLAUS
Al marge de la societat literària catalana, però estimat al CCCB, l’antipoeta Gerard Altaió va fent ‘performances’ arreu del món. L’octubre passat va ser a la cinquena edició del festival artístic Dadao, a Beijing, on va presentar una acció titulada ‘Exercici de lectura’ que ara es pot veure a: http://www.youtube.com/watch?v=SxzVC2_E94U. Més d’un convidat a Francfort voldria voltar la meitat del món que l’Altaió ha anat contaminant amb les intervencions polipoètiques.
A l’altre extrem de la cosa, Iolanda Batallé, editora d’infantil a Random House, m’explica emocionada el seu últim invent de llibre nadalenc. Es diu ‘On és el caganer’, ja és a les llibreries i és obvi dir-vos que va de la figura del pessebre més estimada pels nens. És un llibre amb joc, és clar, però no puc dir gran cosa més. Això si, no li falta de res, ni cagarros. Però aquest cronista, que va quedar llampat de nen per culpa dels lamentables ‘Chiripitiflauticos’, prefereix el llibre de botigues de barri (amb perxes, lleixes, etiquetes de preus, caixes de fruita, taulells, tendals i expositors) que la mateixa editora va posar al mercat fa unes setmanes; digueu-me clàssic.
Emocionat és també el correu de la Neus Chordà, Ara llibres, on insisteix en l’aposta de l’editorial d’Ernest Folch pels autors catalans. Joan Barril, Josep Mª Fonalleras, Francesc Miralles, Jordi Llavina, Joaquim PIjoan, Francesc Torralba, Jesús Tuson i Sílvia Soler són les incorporacions per al 2008; una llista que, probablement, no deu fer massa il•lusió al grup 62, que veu com perd uns quants autors molt venedors. No se si l’esperit nadalenc apaivaga aquestes desil•lusions, com que n’hi ha tant poc al mon editorial!
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
A l’altre extrem de la cosa, Iolanda Batallé, editora d’infantil a Random House, m’explica emocionada el seu últim invent de llibre nadalenc. Es diu ‘On és el caganer’, ja és a les llibreries i és obvi dir-vos que va de la figura del pessebre més estimada pels nens. És un llibre amb joc, és clar, però no puc dir gran cosa més. Això si, no li falta de res, ni cagarros. Però aquest cronista, que va quedar llampat de nen per culpa dels lamentables ‘Chiripitiflauticos’, prefereix el llibre de botigues de barri (amb perxes, lleixes, etiquetes de preus, caixes de fruita, taulells, tendals i expositors) que la mateixa editora va posar al mercat fa unes setmanes; digueu-me clàssic.
Emocionat és també el correu de la Neus Chordà, Ara llibres, on insisteix en l’aposta de l’editorial d’Ernest Folch pels autors catalans. Joan Barril, Josep Mª Fonalleras, Francesc Miralles, Jordi Llavina, Joaquim PIjoan, Francesc Torralba, Jesús Tuson i Sílvia Soler són les incorporacions per al 2008; una llista que, probablement, no deu fer massa il•lusió al grup 62, que veu com perd uns quants autors molt venedors. No se si l’esperit nadalenc apaivaga aquestes desil•lusions, com que n’hi ha tant poc al mon editorial!
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
23/12/07
EL POC QUE QUEDA DE TOT PLEGAT
Arribo al Senyor Parellada, on he quedat per dinar amb en Manuel Cuyas, periodista i autor de les memòries de Jordi Pujol, i el primer que li dic és que em sento del tot desenfocat, sense nord ni estel que em guiï.
Per sort l’amic m’alleuja una mica el mal que em corseca; està igual que jo. Instants després apareix el conseller Puigcercós amb cara de set sous, menja ràpid i surt afuat com si el perseguís el cobrador del frac. A penes mastega un ‘hola’ de ranci protocol. A l’altra taula l’inefable Toni Bolaños anuncia a l’Albert Sáez que els socialistes donen el vist i plau a la seva candidatura de president de la nova corporació de la tevetrès, tot i que els comitès professionals diuen dies després que no és idoni pel càrrec. Suposo que això a en Bolaños li repampimfla, és clar. A la meva esquena l’Antoni Vives parla de politica municipal desvetllat i feliç. En Manel i jo ens mirem, la nostra perplexitat no albira millora. Em diu que un problema és que parlo massa bé el català. Ja pot ser. Per sort el bacallà a la llauna del restaurant continua essent digne de festa major, com ja era en temps pretèrits, quan les imatges del nostre present, fos engrescador, decadent o terrible, com a mínim les vèiem clares.
Uns dies després, des de la distància de la Safor, en Josep Piera, un dels més grans escriptors actuals, maldava per trobar una explicació raonable a tal esborronament. Sosté Piera que tot plegat és degut a la artificiositat de la política catalana. Els d’ERC fan president en Montilla esperant que això incorpori noves fornades de castellanoparlants a la idea de la Catalunya nacional, i ajudi a empènyer; però ai las! els socialistes diuen que s’hi posin fulles, que amb el que hi ha ja en tenen prou, que no volen ni més autogovern, ni més català, ni més nació, ni res. I els convergents es limiten a fer el borinot en lloc d’estructurar una oposició que construeixi una alternativa a aquest no res sense suc ni bruc que mana.
I mentrestant, el prestigi de la llengua i la cultura catalanes minva, el seu ús públic no avança, el consum cultural cau en picat (ho deia el baròmetre d’en Salvador Cardús fa unes setmanes); uns quants ‘holligans’ com en Joan Ferran i en Manuel Mas (sobrevingut) no tenen cap mania a disparar contra el pianista perquè li veuen unes crostes sospitoses; en Francisco Caja i la seva colla reclamen al Parlament més castellà a les escoles però no més català al carrer, o sigui que se’ls veu el llautó; i un altre gran escriptor i amic em diu amb cara de fàstic que escriure en català és cada dia més llastimós i clandestí, gairebé miserable vist el cas que en fan la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació que després s’omplen la boca de catalanitat davant els que manen com qui menja polvorons a casa de la sogra.
Ara bé, a pocs dies per Nadal la FNAC està que vessa de gent consumint cultura, les entrades pel Circ du Soleil, a qui mai no deu haver posat cap pega l’ajuntament, fa dies que estan esgotades i una exposició sobre les feixures humanes està a petar. Tot plegat és aquesta menudalla trista i banal el que queda del país. Aquesta és la realitat que no atabala ni al conseller de cultura, immers en teories que no ens deslliuren de l’agonia. I així, als que som en mig del foc creuat, l’únic que ens queda és la mirada borrosa, el desenfocament. I no per haver begut encara que sigui Nadal i la catalanitat d’avui brindi amb cava.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Per sort l’amic m’alleuja una mica el mal que em corseca; està igual que jo. Instants després apareix el conseller Puigcercós amb cara de set sous, menja ràpid i surt afuat com si el perseguís el cobrador del frac. A penes mastega un ‘hola’ de ranci protocol. A l’altra taula l’inefable Toni Bolaños anuncia a l’Albert Sáez que els socialistes donen el vist i plau a la seva candidatura de president de la nova corporació de la tevetrès, tot i que els comitès professionals diuen dies després que no és idoni pel càrrec. Suposo que això a en Bolaños li repampimfla, és clar. A la meva esquena l’Antoni Vives parla de politica municipal desvetllat i feliç. En Manel i jo ens mirem, la nostra perplexitat no albira millora. Em diu que un problema és que parlo massa bé el català. Ja pot ser. Per sort el bacallà a la llauna del restaurant continua essent digne de festa major, com ja era en temps pretèrits, quan les imatges del nostre present, fos engrescador, decadent o terrible, com a mínim les vèiem clares.
Uns dies després, des de la distància de la Safor, en Josep Piera, un dels més grans escriptors actuals, maldava per trobar una explicació raonable a tal esborronament. Sosté Piera que tot plegat és degut a la artificiositat de la política catalana. Els d’ERC fan president en Montilla esperant que això incorpori noves fornades de castellanoparlants a la idea de la Catalunya nacional, i ajudi a empènyer; però ai las! els socialistes diuen que s’hi posin fulles, que amb el que hi ha ja en tenen prou, que no volen ni més autogovern, ni més català, ni més nació, ni res. I els convergents es limiten a fer el borinot en lloc d’estructurar una oposició que construeixi una alternativa a aquest no res sense suc ni bruc que mana.
I mentrestant, el prestigi de la llengua i la cultura catalanes minva, el seu ús públic no avança, el consum cultural cau en picat (ho deia el baròmetre d’en Salvador Cardús fa unes setmanes); uns quants ‘holligans’ com en Joan Ferran i en Manuel Mas (sobrevingut) no tenen cap mania a disparar contra el pianista perquè li veuen unes crostes sospitoses; en Francisco Caja i la seva colla reclamen al Parlament més castellà a les escoles però no més català al carrer, o sigui que se’ls veu el llautó; i un altre gran escriptor i amic em diu amb cara de fàstic que escriure en català és cada dia més llastimós i clandestí, gairebé miserable vist el cas que en fan la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació que després s’omplen la boca de catalanitat davant els que manen com qui menja polvorons a casa de la sogra.
Ara bé, a pocs dies per Nadal la FNAC està que vessa de gent consumint cultura, les entrades pel Circ du Soleil, a qui mai no deu haver posat cap pega l’ajuntament, fa dies que estan esgotades i una exposició sobre les feixures humanes està a petar. Tot plegat és aquesta menudalla trista i banal el que queda del país. Aquesta és la realitat que no atabala ni al conseller de cultura, immers en teories que no ens deslliuren de l’agonia. I així, als que som en mig del foc creuat, l’únic que ens queda és la mirada borrosa, el desenfocament. I no per haver begut encara que sigui Nadal i la catalanitat d’avui brindi amb cava.
Publicat a El Mundo de Catalunya
21/12/07
TRENTA SEGONS I PROU
Més que una data en el calendari literari, la Nit de l’Edició és una tatxa. Està molt bé que els editors de Catalunya facin un sopar per donar premis als periodistes i mitjans que els caiguin més simpàtics, i és lògic que els qui escrivim d’això hi anem amb el millor dels esperits a difondre la bona nova i a aplaudir als companys; però cal que la vetllada sigui tant llarga? Cal que es faci la setmana abans de Nadal quan tothom està fart de sopars i dinars nadalencs? Cal que sigui tant avorrida?
I no és una apreciació personal, el volum de badalls per taula augmenta segons van passant els plats i els discursos, i creixen també les visites als lavabos i les sortides a fumar. Al final veus a la gent sortir al fred del port Olímpic estabornida i només amb ganes d’agafar el cotxe i anar-se’n a dormir. Els organitzadors haurien de buscar una fórmula més àgil. Un presentador que animi la vetllada, no que faci de ‘bust parlant’, menys discursos institucionals i que els guanyadors no parlin més de mig minut, temps més que suficient per agrair el trofeu. Dilluns passat, a la 22 Nit de l’edició, Ferrnando R. Lafuente, coordinador del suplement ‘ABCD las letras y als artes’, del diari homònim, va batre el rècord absolut de rotllo pronunciat per un guanyador. Sort que Carles Geli (ja era hora que li donessin el premi), Àngels Barceló (cal ara el premi si diumenge deixa de fer el programa?), Joan Barril (Qwerty), Hasier Etxeberria (vuit anys parlant de llibres a EiTB, que TV3 en prengui nota) i el fill de Bertomeu Fiol en nom del poeta van tenir l’art de la brevetat, en cas contrari, aquest article que mai no serà guardonat amb un premi Atlàntida encara estaria per escriure’s.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
I no és una apreciació personal, el volum de badalls per taula augmenta segons van passant els plats i els discursos, i creixen també les visites als lavabos i les sortides a fumar. Al final veus a la gent sortir al fred del port Olímpic estabornida i només amb ganes d’agafar el cotxe i anar-se’n a dormir. Els organitzadors haurien de buscar una fórmula més àgil. Un presentador que animi la vetllada, no que faci de ‘bust parlant’, menys discursos institucionals i que els guanyadors no parlin més de mig minut, temps més que suficient per agrair el trofeu. Dilluns passat, a la 22 Nit de l’edició, Ferrnando R. Lafuente, coordinador del suplement ‘ABCD las letras y als artes’, del diari homònim, va batre el rècord absolut de rotllo pronunciat per un guanyador. Sort que Carles Geli (ja era hora que li donessin el premi), Àngels Barceló (cal ara el premi si diumenge deixa de fer el programa?), Joan Barril (Qwerty), Hasier Etxeberria (vuit anys parlant de llibres a EiTB, que TV3 en prengui nota) i el fill de Bertomeu Fiol en nom del poeta van tenir l’art de la brevetat, en cas contrari, aquest article que mai no serà guardonat amb un premi Atlàntida encara estaria per escriure’s.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
EL CLATELLOT PEDAGÒGIC
On acaba l’agressió física, sempre condemnable, i comença la pedagogia es preguntaven ahir els diputats de CiU, PP i PNV que van votar contra la de la supressió de la metàfora del clatellot patern per fer anar el fill al rengle? Sincerament no ho sé, aquest és un tema més empíric, és a dir, fonamentat en l’experiència, que argumental, basat en la raó. I la meva filla mai no em va donar l’oportunitat de comprovar-ho.
Vull dir, que jo no crec que s’hagi de clavar mai un bolet a un fill, però també dic que hi ha nens que són de bufetada, oi que m’entenen? I on és el paper dels pares. Amb els fills cal raonar sempre, és ben cert, però és que hi ha pares incapaços d’usar cap argument seriós i dialèctic. Vull dir, que de la mateixa manera que hi ha canalla abominable, també hi ha pares que potser es mereixerien un calbot.
O és que no han anat mai a un restaurant i han tingut un nen rebec a la taula del costat donant pel sac? On és el paper del legislador en aquest fil tan prim que separa l’ordre de la violència, el fill tossut i els pares ineptes?
Dit a El Món a RAC 1 del 21.12.07
Vull dir, que jo no crec que s’hagi de clavar mai un bolet a un fill, però també dic que hi ha nens que són de bufetada, oi que m’entenen? I on és el paper dels pares. Amb els fills cal raonar sempre, és ben cert, però és que hi ha pares incapaços d’usar cap argument seriós i dialèctic. Vull dir, que de la mateixa manera que hi ha canalla abominable, també hi ha pares que potser es mereixerien un calbot.
O és que no han anat mai a un restaurant i han tingut un nen rebec a la taula del costat donant pel sac? On és el paper del legislador en aquest fil tan prim que separa l’ordre de la violència, el fill tossut i els pares ineptes?
Dit a El Món a RAC 1 del 21.12.07
18/12/07
L’AVORTAMENT CREMA
Quedi clar d’entrada que a cap dona no li fa la més mínima gràcia avortar. Vull dir que, en aquest debat arran dels presumptes avortaments il•legals, si a algú no es pot criminalitzar és a la dona. N’és la víctima, no la beneficiària. O és que hi ha algú tan poc humà que es pensa que avortar a les 34 setmanes es fa per pur plaer?
De la resta: metges, psicòlegs, infermeres i psiquiatres, la justícia dirà. I si pot ser que ho digui llei i sentit comú en ma, sense prejudicis de cap índole, ni falsament progressistes, ni atàvicament morals.
I després hi ha el govern de Zapatero i les pròximes eleccions. Ells si que tenen una bona papereta. El cas aquest ha esclatat en el pitjor moment possible; just quan s’estan redactant els programes electorals i tots els partits han de prendre postures sobre els temes que afecten la societat. El PSOE intentava passar-hi de puntetes i ambiguament perquè saben que l’avortament divideix la societat espanyola, però el president i candidat els ha demanat una major definició, que per ell s’ha de dir llei de terminis, com a altre s països europeus. Si aquesta és la via, ho veurem en campanya. Hi haurà pressió sobre el tema, no ho dubteu.
Dit a El Món a RAC 1 del 18.12.07
De la resta: metges, psicòlegs, infermeres i psiquiatres, la justícia dirà. I si pot ser que ho digui llei i sentit comú en ma, sense prejudicis de cap índole, ni falsament progressistes, ni atàvicament morals.
I després hi ha el govern de Zapatero i les pròximes eleccions. Ells si que tenen una bona papereta. El cas aquest ha esclatat en el pitjor moment possible; just quan s’estan redactant els programes electorals i tots els partits han de prendre postures sobre els temes que afecten la societat. El PSOE intentava passar-hi de puntetes i ambiguament perquè saben que l’avortament divideix la societat espanyola, però el president i candidat els ha demanat una major definició, que per ell s’ha de dir llei de terminis, com a altre s països europeus. Si aquesta és la via, ho veurem en campanya. Hi haurà pressió sobre el tema, no ho dubteu.
Dit a El Món a RAC 1 del 18.12.07
Subscriure's a:
Missatges (Atom)