No tinc tan clar que circular a 80 redueixi les congestions de trànsit, eviti que 1200 persones morin cada any per afeccions cardiorespiratòries i que es redueixin els accidents en un 50 per cent; que m’ho demostrin.
El que se és que, a la Ronda de Dalt, a l’alçada de Canyellas, on s’ha de reduir la velocitat a 60, hi ha tothora embús; això si que ho se. També se que a les freeways de Los Angeles no es pot passar de 55 milles, uns 88 quilòmetres, i estan col·lapsades tot el sant dia, l’atmosfera és irrespirable i l’índex de morts per malalties pulmonars és molt més alta que a Barstow, al desert de Mojave, on els cotxes passen rabents a tota velocitat.
Vull dir que relacionar mesures puntuals amb circumstàncies tant complexes va molt més enllà de l’estratègia política o l’alquímia electoral per entrar en el terreny de la pura especulació administrativa.
Probablement seria una mesura més realista garantir la circulació a 80 quilòmetres a la B-23 i a la C-32 en hora punta, seria més lògic i sostenible. Com? Garantint un bon transport públic, hi hauria menys cotxes a la carretera.
Però, ai que he posat el nit a la nafra!
Dit a El Món a RAC 1 del 30.11.07
30/11/07
DESERTITZACIÓ DELS PREMIS
Dos dels premis grossos que concedeix el Grup 62 han quedat deserts en poques setmanes. Dimarts el jurat del Documenta, que edita Empúries, format pels autors de la casa Pau Vidal i Dolors Miquel, l’editora Eugènia Broggi, en Josep Cots de la llibreria que dona nom al premi, i el crític Jordi Llavina va decidir que, tot i que hi havia dos treballs que estaven bé, no era prou per a concedir-los el guardó; total, premi desert per cinquena vegada. Fa unes setmanes el Prudenci Bertrana de Girona, que edita Columna, també va ser declarat desert, per setena vegada, just en arribar al seu quarantè aniversari, renoi quina celebració! Al jurat no hi havia cap representant de l’editorial i un autor de la casa, l’Emili Teixidor.
Per les editorials un premi és una bona estratègia de màrqueting; llavors, deixar-lo desert és un fracàs, potser literari, però sobretot comercial. Algú s’imagina el jurat del Planeta declarant-lo desert? Es poden admetre rebequeries com les d’en Marsé, però deixar que un jurat desmunti el millor argument de vendes que te qualsevol llibre editat en castellà, no. És Planeta qui es juga els diners, no el jurat (que tanmateix cobra), vull dir que empresarialment és ben legítim exigir un guanyador i que, a més, sigui el que l’editor vol. Llavors, per què no ho esta fent 62, que també és Planeta? Si volen premis químicament purs que facin un jurat de lectors anònims i es doni el guardó a una obra ja publicada. Per als altres, que fan anar el negoci, que dissenyin un pla de màrqueting que, respectant una certa qualitat, garanteixi un producte venedor; com fan totes les literatures del món, i no per això són millors ni pitjors, no ens acomplexem ara.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Per les editorials un premi és una bona estratègia de màrqueting; llavors, deixar-lo desert és un fracàs, potser literari, però sobretot comercial. Algú s’imagina el jurat del Planeta declarant-lo desert? Es poden admetre rebequeries com les d’en Marsé, però deixar que un jurat desmunti el millor argument de vendes que te qualsevol llibre editat en castellà, no. És Planeta qui es juga els diners, no el jurat (que tanmateix cobra), vull dir que empresarialment és ben legítim exigir un guanyador i que, a més, sigui el que l’editor vol. Llavors, per què no ho esta fent 62, que també és Planeta? Si volen premis químicament purs que facin un jurat de lectors anònims i es doni el guardó a una obra ja publicada. Per als altres, que fan anar el negoci, que dissenyin un pla de màrqueting que, respectant una certa qualitat, garanteixi un producte venedor; com fan totes les literatures del món, i no per això són millors ni pitjors, no ens acomplexem ara.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
25/11/07
LES ESTACIONS DEL LLIBRE
Arribat a la tercera edició, el Saló del llibre que es fa a Montjuïc fins avui encara no ha trobat l’encaix necessari per consolidar-se, i no està clar que ho pugui aconseguir a curt termini. La vocació de crear un nou pol d’atracció del públic cap al llibre és d’allò més benemèrit, és clar, però vist l’aspecte que presenta el pavelló firal, o aquesta no és la millor fórmula o els editors no estan prou interessats en el tema.
La potent indústria editorial catalana te els peus de fang en la difusió i comercialització. Centrar la major part de les vendes en el dia de Sant Jordi i les dates de Nadal és un risc excessiu que la crisi que pateixen moltes petites llibreries encara fa augmentar. Si el sector del llibre de text ha aconseguit trencar la dinàmica única de vendes del principi de curs amb els quaderns d’exercicis per a les vacances, la resta del gremi ha de fer mans i mànigues per ‘desestacioinalitzar’, en paraules del propi conseller Tresserras a la inauguració del Saló, el consum de llibres. Ara bé, la fórmula d’un gran Saló (que després ni ho és tant ni te tant d’interès) a la fira de mostres és la manera?
Quan va néixer, la Setmana del Llibre en Català acomplia els seus objectius: que el llibre sortís a l’encontre del lector. Això passava perquè es feia al vestíbul de l’estació de Sants, un dels llocs amb més trànsit de Barcelona (sic). Quan es va traslladar a la de França va esllanguir, i a les Drassanes va morir d’inanició; allò no tenia ni cap ni peus. Ara, a la carpa de la plaça de Catalunya, ha tornat a néixer, torna a sortir a buscar el lector. A qui busca un saló desangelat i trist al parc de Montjuïc? Per què hi ha editorials que, veien l’estand, sembla que hi siguin per força? I perquè a Barcelona, sempre a Barcelona, que ja és on hi ha les grans llibreries?
A Itàlia no hi ha cap de setmana que no hi hagi una fira del llibre en alguna ciutat. Fa quinze dies a Siena i Bresccia, La setmana passada a Pisa, la vinent la gran fira nadalenca de Roma. Són fires comercials on els petits editors tenen totes les facilitats per a anar-hi i tenir un protagonisme que difícilment poden tenir a les llibreries Feltrinelli, Rizzoli o Mondadori. Els petits surten a buscar el públic a ciutats petites i el públic els coneix i compra, heus aquí una funció clara d’aquestes fires que s’esquitxen amb presentacions i actes de tota mena.
El potent gremi d’editors potser no està per aquestes menudalles, però i si l’Associació d’Editors en llengua Catalana (que aplega editorials més petites) fes el mateix a quantes més ciutats cap o mercat de comarca millor, algunes molt mal abastides comercialment? Això ho fa l’Associació Catalana de Publicacions Periòdiques amb el que en diu ‘Supermercat de revistes en català’ i ha funcionat prou bé.
Salons com el del Còmic o el del Manga s’han consolidat amb els anys (i ja ha costat) perquè són únics al país, perquè reuneixen tota l’oferta del sector que no es pot trobar a cap altre comerç i perquè només es fan un cop l’any. Pretendre fusionar-los amb el Saló del llibre i fer una gran i única fira editorial, tal i com va suggerir el president del gremi Antoni Comas, serà abocar-los al desastre i, a més, no salvar tampoc el glaçat Saló que es fa fins aquesta tarda a Montjuïc. El llibre pot tenir moltes estacions, però abans de pretendre volar amb alta velocitat cal cuidar la xarxa de rodalies.
Publicat a El Mundo de Catalunya
La potent indústria editorial catalana te els peus de fang en la difusió i comercialització. Centrar la major part de les vendes en el dia de Sant Jordi i les dates de Nadal és un risc excessiu que la crisi que pateixen moltes petites llibreries encara fa augmentar. Si el sector del llibre de text ha aconseguit trencar la dinàmica única de vendes del principi de curs amb els quaderns d’exercicis per a les vacances, la resta del gremi ha de fer mans i mànigues per ‘desestacioinalitzar’, en paraules del propi conseller Tresserras a la inauguració del Saló, el consum de llibres. Ara bé, la fórmula d’un gran Saló (que després ni ho és tant ni te tant d’interès) a la fira de mostres és la manera?
Quan va néixer, la Setmana del Llibre en Català acomplia els seus objectius: que el llibre sortís a l’encontre del lector. Això passava perquè es feia al vestíbul de l’estació de Sants, un dels llocs amb més trànsit de Barcelona (sic). Quan es va traslladar a la de França va esllanguir, i a les Drassanes va morir d’inanició; allò no tenia ni cap ni peus. Ara, a la carpa de la plaça de Catalunya, ha tornat a néixer, torna a sortir a buscar el lector. A qui busca un saló desangelat i trist al parc de Montjuïc? Per què hi ha editorials que, veien l’estand, sembla que hi siguin per força? I perquè a Barcelona, sempre a Barcelona, que ja és on hi ha les grans llibreries?
A Itàlia no hi ha cap de setmana que no hi hagi una fira del llibre en alguna ciutat. Fa quinze dies a Siena i Bresccia, La setmana passada a Pisa, la vinent la gran fira nadalenca de Roma. Són fires comercials on els petits editors tenen totes les facilitats per a anar-hi i tenir un protagonisme que difícilment poden tenir a les llibreries Feltrinelli, Rizzoli o Mondadori. Els petits surten a buscar el públic a ciutats petites i el públic els coneix i compra, heus aquí una funció clara d’aquestes fires que s’esquitxen amb presentacions i actes de tota mena.
El potent gremi d’editors potser no està per aquestes menudalles, però i si l’Associació d’Editors en llengua Catalana (que aplega editorials més petites) fes el mateix a quantes més ciutats cap o mercat de comarca millor, algunes molt mal abastides comercialment? Això ho fa l’Associació Catalana de Publicacions Periòdiques amb el que en diu ‘Supermercat de revistes en català’ i ha funcionat prou bé.
Salons com el del Còmic o el del Manga s’han consolidat amb els anys (i ja ha costat) perquè són únics al país, perquè reuneixen tota l’oferta del sector que no es pot trobar a cap altre comerç i perquè només es fan un cop l’any. Pretendre fusionar-los amb el Saló del llibre i fer una gran i única fira editorial, tal i com va suggerir el president del gremi Antoni Comas, serà abocar-los al desastre i, a més, no salvar tampoc el glaçat Saló que es fa fins aquesta tarda a Montjuïc. El llibre pot tenir moltes estacions, però abans de pretendre volar amb alta velocitat cal cuidar la xarxa de rodalies.
Publicat a El Mundo de Catalunya
24/11/07
PACO CANDEL, PIONERO DE LA INTEGRACIÓN DE LOS INMIGRANTES
El escritor Paco Candel (Casas Altas 1925) murió la madrugada de ayer en Barcelona a los 82 años tras una larga enfermedad que le mantuvo postrado durante un año. La capilla ardiente estará instalada hasta media mañana de hoy en el Palau de la Generalitat, tras lo cual se celebraran las honras fúnebres en la parroquia de Nostra Senyora del Port, en el barrio barcelonés de la Zona Franca, donde vivió la mayor parte de su vida.
Candel llegó a Barcelona con apenas un año, cuando su familia emigró a Catalunya desde Casas Altas, un pequeño pueblo del Rincón de Ademúz (Valencia). El primer hogar en la ciudad donde sus padres esperaban hallar un futuro más digno para sus hijos fue el barrio de barracas de can Valero, en la ladera de la montaña de Montjuïc y donde hoy se ubican diversas instalaciones construidas para los JJ OO del 92. En aquella primera vivencia barcelonesa el joven escritor centró uno de sus primeros y ya aclamados libros, ‘Donde la ciudad cambia de nombre’ (1957). Por aquel entonces el compromiso del escritor con la inmigración, de la que él mismo procedía, ya había echado raíces tanto en su ideología com en su estilo literario. Los años de escuela durante la República y la posterior experiencia de la Guerra Civil, que narró en ‘Han matado un hombre, han roto un paisaje' o ‘Historia de una parroquia’, habían moldeado en él un carácter solidario, agnóstico aunque muy respetuoso con los creyentes, profundamente de izquierdas y de una humildad y una discreción exquisitas; una personalidad de una generosidad que siempre fue alabada por todos los que le trataron.
Cuando a principios de los sesenta el editor y después primer ‘conseller’ de cultura de la Generalitat, Max Chaner, le sugirió que relatara la experiencia y vivencias de la emigración que estaba llegando en masa a Barcelona y su área metropolitana procedente de todos los rincones de una España aún depauperada, Paco Candel no dudó en construir una narración que iba más allá de la simple descripción, para plantear un proyecto de integración y convivencia que fundara las bases de la nueva Catalunya que estaban construyendo tanto los nacidos aquí como los que habían llegado; así escribió su obra más popular, ‘Els altres catalans’ (los otros catalanes), un trabajo central en el proceso de transformación de la sociedad catalana y del país entero. Fue por aquel entonces cuando el ex presidente Pujol conoció a Candel y, según confiesa él mismo, se imbuyó de las tesis de su libro para definir su proyecto político de un nacionalismo integrador que declaraba catalanes ‘a todos los que viven y trabajan en Catalunya’. Poco proclive a méritos y reconocimientos, el escritor confesó hace un tiempo que, el día del año 1993 que le llamó Pujol para pedirle que aceptara la medalla de oro de la Generalitat (la máxima distinción del gobierno catalán) sintió una gran emoción y no lo dudó ni un momento.
Paco Candel publicó a lo largo de su vida decenas de libros como 'Un charnego en el Senado', 'Candel contra Candel', 'Los otros catalanes veinte años después', 'La nueva pobreza' o 'Crónica informal, sentimental e incompleta', pero ninguno tuvo la difusión ni la influencia politica y social de ‘Els altres catalans’. Si la lucha por la integración primero, y después el reconocmimiento del papel que la immigración tuvo en la construcción de Catalunya, fue el eje de su trabajo durante años tanto en libros como en colaboraciones periodísticas, Paco Candel mantuvo y prolongó este compriommiso a lo largo de toda su vida, y hoy ya incluso más allá, en el año 2005 con el nacimiento de la Fundación Paco Candel , que promueve estudios sobre la cuestión migratoria e impulsa herramientas para la inclusión de las personas inmigradas.
La lucha es la misma, pero cada tiempo tiene nuevas fórmas de llevarla a cabo. En los sesenta y setenta era la lucha antifranquista, de la que Candel participó al lado del PSUC, y con la llegada de la democrácia fue elegido senador por Barcelona en junio de 1977 dentro de la mayoritaria coalición Entesa dels Catalans. También fue concejal del ayuntamiento de l’Hospitalet de Llobregat, la segunda ciudad de Catalunya. A pesar de retirarse de la política ‘hastiado’ según decía él mismo, hasta los últimos días de actividad pública colaboró con Iniciativa per Catalunya (ICV)
En su faceta de cronista periodístico, durante el franquismo Candel colaboró en numerosos medios de comunicación como 'Tele/Expres', 'El Correo Catalán', 'Serra d'Or', 'Destino y Canigó', y muerto Franco para 'El Periódico de Catalunya' y 'Avui'. También mantuvo una colaboración durante unas temporadas en el programa radiofócino más escihcado en catalunya, els ‘Matí de Catalunya ràdio’, de Antoni Bassas.
Candel nació pobre y vivió en la pobreza de la mayoría de gente, ‘la de piso en propiedad y libreta de ahorro’, según había escrito él mismo. Lo que si consiguió fue la dignidad de pasar de ser un inmigrante a un ciudadano. Y en ayudar a otros a conseguir lo mismo a través de la integración, este catalán de profundo sentimiento quemó su vida.
Publicat a el Mundo del Siglo XXI
Candel llegó a Barcelona con apenas un año, cuando su familia emigró a Catalunya desde Casas Altas, un pequeño pueblo del Rincón de Ademúz (Valencia). El primer hogar en la ciudad donde sus padres esperaban hallar un futuro más digno para sus hijos fue el barrio de barracas de can Valero, en la ladera de la montaña de Montjuïc y donde hoy se ubican diversas instalaciones construidas para los JJ OO del 92. En aquella primera vivencia barcelonesa el joven escritor centró uno de sus primeros y ya aclamados libros, ‘Donde la ciudad cambia de nombre’ (1957). Por aquel entonces el compromiso del escritor con la inmigración, de la que él mismo procedía, ya había echado raíces tanto en su ideología com en su estilo literario. Los años de escuela durante la República y la posterior experiencia de la Guerra Civil, que narró en ‘Han matado un hombre, han roto un paisaje' o ‘Historia de una parroquia’, habían moldeado en él un carácter solidario, agnóstico aunque muy respetuoso con los creyentes, profundamente de izquierdas y de una humildad y una discreción exquisitas; una personalidad de una generosidad que siempre fue alabada por todos los que le trataron.
Cuando a principios de los sesenta el editor y después primer ‘conseller’ de cultura de la Generalitat, Max Chaner, le sugirió que relatara la experiencia y vivencias de la emigración que estaba llegando en masa a Barcelona y su área metropolitana procedente de todos los rincones de una España aún depauperada, Paco Candel no dudó en construir una narración que iba más allá de la simple descripción, para plantear un proyecto de integración y convivencia que fundara las bases de la nueva Catalunya que estaban construyendo tanto los nacidos aquí como los que habían llegado; así escribió su obra más popular, ‘Els altres catalans’ (los otros catalanes), un trabajo central en el proceso de transformación de la sociedad catalana y del país entero. Fue por aquel entonces cuando el ex presidente Pujol conoció a Candel y, según confiesa él mismo, se imbuyó de las tesis de su libro para definir su proyecto político de un nacionalismo integrador que declaraba catalanes ‘a todos los que viven y trabajan en Catalunya’. Poco proclive a méritos y reconocimientos, el escritor confesó hace un tiempo que, el día del año 1993 que le llamó Pujol para pedirle que aceptara la medalla de oro de la Generalitat (la máxima distinción del gobierno catalán) sintió una gran emoción y no lo dudó ni un momento.
Paco Candel publicó a lo largo de su vida decenas de libros como 'Un charnego en el Senado', 'Candel contra Candel', 'Los otros catalanes veinte años después', 'La nueva pobreza' o 'Crónica informal, sentimental e incompleta', pero ninguno tuvo la difusión ni la influencia politica y social de ‘Els altres catalans’. Si la lucha por la integración primero, y después el reconocmimiento del papel que la immigración tuvo en la construcción de Catalunya, fue el eje de su trabajo durante años tanto en libros como en colaboraciones periodísticas, Paco Candel mantuvo y prolongó este compriommiso a lo largo de toda su vida, y hoy ya incluso más allá, en el año 2005 con el nacimiento de la Fundación Paco Candel , que promueve estudios sobre la cuestión migratoria e impulsa herramientas para la inclusión de las personas inmigradas.
La lucha es la misma, pero cada tiempo tiene nuevas fórmas de llevarla a cabo. En los sesenta y setenta era la lucha antifranquista, de la que Candel participó al lado del PSUC, y con la llegada de la democrácia fue elegido senador por Barcelona en junio de 1977 dentro de la mayoritaria coalición Entesa dels Catalans. También fue concejal del ayuntamiento de l’Hospitalet de Llobregat, la segunda ciudad de Catalunya. A pesar de retirarse de la política ‘hastiado’ según decía él mismo, hasta los últimos días de actividad pública colaboró con Iniciativa per Catalunya (ICV)
En su faceta de cronista periodístico, durante el franquismo Candel colaboró en numerosos medios de comunicación como 'Tele/Expres', 'El Correo Catalán', 'Serra d'Or', 'Destino y Canigó', y muerto Franco para 'El Periódico de Catalunya' y 'Avui'. También mantuvo una colaboración durante unas temporadas en el programa radiofócino más escihcado en catalunya, els ‘Matí de Catalunya ràdio’, de Antoni Bassas.
Candel nació pobre y vivió en la pobreza de la mayoría de gente, ‘la de piso en propiedad y libreta de ahorro’, según había escrito él mismo. Lo que si consiguió fue la dignidad de pasar de ser un inmigrante a un ciudadano. Y en ayudar a otros a conseguir lo mismo a través de la integración, este catalán de profundo sentimiento quemó su vida.
Publicat a el Mundo del Siglo XXI
23/11/07
L’ÈXIT DE LA DISCRECIÓ
El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, te la virtut de ser una persona discreta. Per això resulta idoni per dur a terme l’encàrrec, poc vistós però imprescindible, de transformar la I.LL.C. per adequar-la a la nova distribució de competències que es derivi de la creació del Consell de les Arts. Amb cura i sigil l’Oriol està treballant amb els diversos estaments representats als orgues de govern de la Institució i, allò que feia un temps semblava que aixecaria unes butllofes de la mida de l’Alcover-Moll, pot acabar lliscant suau com un bon sonet. Redefinir el model de manera assossegada sembla que és la idea en que tothom hi està entrant, i a través de la qual és d’esperar que s’aconsegueixi regular el protagonisme que durant anys han tingut algunes entitats d’escriptors en l’avenir i els pressupostos de la I.LL.C.
Quan tingui això encarrilat haurà d’activar uns contactes encara pendents amb CEDRO, i què l’entitat reguladora dels drets de reprografia accepti el Pen club com a membre com ho són la Associación Colegial de Escritores o l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana. Això requerirà molta més discreció i assossegament, perquè hi ha molts diners en joc.
També amb discreció, Salamandra va apostar per Philipe Claudel i les seves ‘Ànimes grises’ (Renaudot 2003, i finalista del Llibreter) i no en poden estar més satisfets. Llàstima que aquí no s’hagi vist la peli. Ara Claudel ha guanyat el Goncourt des Lyceens amb ‘Le rapport de Brodeck’, que també publicaran ells la tardor vinent i que anteriorment ja va guanyar un altre excel·lent autor del seu catàleg, Laurent Gaudé per ‘El legado del rey Tsongor’. La discreció porta a l’èxit.
Publicat al suplement Tendències de el Mundo de Catalunya
Quan tingui això encarrilat haurà d’activar uns contactes encara pendents amb CEDRO, i què l’entitat reguladora dels drets de reprografia accepti el Pen club com a membre com ho són la Associación Colegial de Escritores o l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana. Això requerirà molta més discreció i assossegament, perquè hi ha molts diners en joc.
També amb discreció, Salamandra va apostar per Philipe Claudel i les seves ‘Ànimes grises’ (Renaudot 2003, i finalista del Llibreter) i no en poden estar més satisfets. Llàstima que aquí no s’hagi vist la peli. Ara Claudel ha guanyat el Goncourt des Lyceens amb ‘Le rapport de Brodeck’, que també publicaran ells la tardor vinent i que anteriorment ja va guanyar un altre excel·lent autor del seu catàleg, Laurent Gaudé per ‘El legado del rey Tsongor’. La discreció porta a l’èxit.
Publicat al suplement Tendències de el Mundo de Catalunya
22/11/07
KU KLUX KLAN
A més d’estar preocupat per la presència pública d’un nazi tant sonat com David Duke a Barcelona, el que més em fa pujar la mosca al nas és que la fiscalia es prengués tant urgentment la facècia dels dibuixants de el jueves sobre la reial família, i no hagi actuat d’ofici al respecte de la conferència que l’ex líder del Ku Klux Klan i actual senador republicà farà dissabte a la ciutat. O es que em volen fer creure que és molt més greu un acte de llibertat d’expressió que un d’apologia del racisme?
La provocació ha estat orquestrada de manera genial, i a alguns destacats pro sionistes del país no els ha quedat més remei que picar i denunciar-ho Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per si de cas el fiscal estava mirant cap a una altra banda, que ja els passa això segons com. Tot s’ha muntat al voltant de la llibreria nazi Europa, al cor de Gràcia, un local del qual se n’ha demanat el tancament repetidament sense èxit, una altra provocació, aquest cop als joves anti sistema que dissabte tenen una nova oportunitat demuntar un camp de batalla amb els mossos i de deixar els nazis com autèntics cavallers de l’ordre.
I quan dos es barallen, el que rep és en Saura, que novament te totes les de perdre.
Dit a El Món a RAC 1 del 21.11.07
La provocació ha estat orquestrada de manera genial, i a alguns destacats pro sionistes del país no els ha quedat més remei que picar i denunciar-ho Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per si de cas el fiscal estava mirant cap a una altra banda, que ja els passa això segons com. Tot s’ha muntat al voltant de la llibreria nazi Europa, al cor de Gràcia, un local del qual se n’ha demanat el tancament repetidament sense èxit, una altra provocació, aquest cop als joves anti sistema que dissabte tenen una nova oportunitat demuntar un camp de batalla amb els mossos i de deixar els nazis com autèntics cavallers de l’ordre.
I quan dos es barallen, el que rep és en Saura, que novament te totes les de perdre.
Dit a El Món a RAC 1 del 21.11.07
19/11/07
MOTORISTES PER TERRA
Si s’ha duplicat en un any el nombre de motoristes morts és perquè hi ha més gent que va en moto. Dit aquest sil·logisme, podem afegir que les carreteres no es fan pensant en les motos sinó contra les motos (ratlles lliscants, guard-rails, contraperalts), que en general els poderosos cotxes respecten poc als febles motoristes (mireu el reguitzell d’insults de molts comentaris a aquesta noticia als diaris digitals), que hi ha massa motorista que corre més del compte i que molts porten una moto més potent del que saben conduir.
Que fer, doncs? Lògic: fer carreteres aptes per a tothom, dificultar l’accés a motos de gran cilindrada sense experiència (just al revés del que s’ha fet amb la normativa sobre les 125) i educar molt més els conductors, els de moto i els de cotxe. Es farà tot això? No, perquè val diners, temps i incomodarà els fabricants; tres coses que mai no faran els polítics, els surt més a barat culpar els altres, els dèbils, els de les motos; total, mig món ja els te per brètols, no ve d’aquí.
Ah, fa trenta un anys que porto moto, sempre, cada dia, estiu i hivern.
Dit a El Món a RAC 1 del 20.11.07
Que fer, doncs? Lògic: fer carreteres aptes per a tothom, dificultar l’accés a motos de gran cilindrada sense experiència (just al revés del que s’ha fet amb la normativa sobre les 125) i educar molt més els conductors, els de moto i els de cotxe. Es farà tot això? No, perquè val diners, temps i incomodarà els fabricants; tres coses que mai no faran els polítics, els surt més a barat culpar els altres, els dèbils, els de les motos; total, mig món ja els te per brètols, no ve d’aquí.
Ah, fa trenta un anys que porto moto, sempre, cada dia, estiu i hivern.
Dit a El Món a RAC 1 del 20.11.07
Subscriure's a:
Missatges (Atom)