La noticia del dia va ser un bluf perquè ja tothom la sabia. La decisió salomònica de donar la T Sud una mica a gairebé tothom satisfà només als polítics, és clar. I ja se sap que, quan alguna decisió satisfà als polítics és que empipa a tothom, encara que els empresaris ara no gosin dir-ho per allò de la correcció política. Enviar el pont aeri a la nova terminal és matar-lo, sobretot quan hi hagi AVE (toquem fusta). Donar espai a companyies en crisi que juren que obriran noves rutes és una temeritat. Concedir una terminal a una companyia que està abandonant l’aeroport perquè és accionista d’una de vols barats i estètica cutre és prendre’ns per estúpids (encara que el president de la Generalitat s’entesti a dir que és bona i catalana, ell que la va impulsar quan era ministre) i dir que una colla de companyies que volen a destinacions comercialment atractives per a elles però poc interessants estratègicament per a Catalunya fan un hub, és jugar al Trivial. El Prat és al sac i ben lligat.
Dit a El Món a RAC 1 el 03.10.07
3/10/07
28/9/07
REPENSAR LA LLIBRERIA
Amb l’aprovació unànime per part de l’assemblea de socis d’Abacus de la fórmula de punts per fer encaixar el retorn cooperatiu amb la llei del llibre, a Cultura donen per tancat el conflicte que havia plantejat el Gremi de Llibreters. Els juristes dels Departaments de Treball, Cultura, Empresa i Economia han considerat legal la solució i el Gremi de Llibreters no s’hi ha oposat d’entrada, tot i que ha anunciat que demanarà també un informe als seus assessors jurídics. És un pas. Pel camí han quedat acusacions de favoritisme i fins i tot insults contra el segon de Cultura, Eduard Voltas, que l’al·ludit assegura que no l’han afectat i que oblida, però que no alteraran un pèl el que pensa sobre la distribució de llibres a Catalunya.
Ja no hi ha ‘cas Abacus’, per entendre’ns, però continua havent-hi molts problemes a les llibreries. L’informe que es va encarregar a en Serra Ramoneda ho diu clar: arreu d’Europa estan tancant llibreries, no només a Catalunya. Es pot evitar aquesta tendència al nostre país? Si el problema real del petit llibreter és la gran superfície, cap a on ha d’anar la llibreria per sobreviure? Quina ha de ser l’oferta diferenciada del llibreter perquè el client l’esculli a ell i no a la gran superfície? Amb la calma recuperada, a Cultura volen seure amb el Gremi i començar a treballar en aquest sentit.
Però no tot són penes per sort, l’Oblit Baseiria, responsable de la llibreria infantil Casa Anita, està coordinant un viatge de llibreters a la fira d’àlbum infantil il·lustrat que es fa el novembre a prop de París amb la intenció doble de visitar la mostra i anar a veure llibreries per prendre exemple. Una bona manera d’afrontar la crisi.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Ja no hi ha ‘cas Abacus’, per entendre’ns, però continua havent-hi molts problemes a les llibreries. L’informe que es va encarregar a en Serra Ramoneda ho diu clar: arreu d’Europa estan tancant llibreries, no només a Catalunya. Es pot evitar aquesta tendència al nostre país? Si el problema real del petit llibreter és la gran superfície, cap a on ha d’anar la llibreria per sobreviure? Quina ha de ser l’oferta diferenciada del llibreter perquè el client l’esculli a ell i no a la gran superfície? Amb la calma recuperada, a Cultura volen seure amb el Gremi i començar a treballar en aquest sentit.
Però no tot són penes per sort, l’Oblit Baseiria, responsable de la llibreria infantil Casa Anita, està coordinant un viatge de llibreters a la fira d’àlbum infantil il·lustrat que es fa el novembre a prop de París amb la intenció doble de visitar la mostra i anar a veure llibreries per prendre exemple. Una bona manera d’afrontar la crisi.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
25/9/07
CAT
Us ho diu un que porta el CAT tapant la E tant al cotxe com a la moto: ocultar una part de la matrícula del vehicle és il·legal i la policia ho ha de denunciar. Ara bé, el sentit comú diu que no s’ha de fer perquè tampoc n’hi ha per tant, doncs, al cap i a la fi, les xifres i les lletres que realment identifiquen el vehicle són perfectament llegibles i no cal buscar raons on no les hi ha.
Però, és clar, que passa quan et topes amb un municipal amb ínfules de Grande Marlaska? Total, posats a fer-se l’ofès, tant deu molestar portar el CAT damunt la E com enganxar un segell de correus del rei cap per avall (i apa que ho havíem fet vegades) o abrusar-ne una fotocòpia.
Vull dir que, posats a agafar-se-la amb paper fi, amb perdó, la legalitat vigent es pot sentir agredida fins i tot per un vulgar renec de taverna. Tot és qüestió de com ho interpreti l’autoritat (policial o judicial) o de com els hi entris. N’hi ha que tenen mala jeia, o potser els dol haver de treballar per la Festa Major, ves a saber.
Dit a El Món a RAC 1 el 25.09.07
Però, és clar, que passa quan et topes amb un municipal amb ínfules de Grande Marlaska? Total, posats a fer-se l’ofès, tant deu molestar portar el CAT damunt la E com enganxar un segell de correus del rei cap per avall (i apa que ho havíem fet vegades) o abrusar-ne una fotocòpia.
Vull dir que, posats a agafar-se-la amb paper fi, amb perdó, la legalitat vigent es pot sentir agredida fins i tot per un vulgar renec de taverna. Tot és qüestió de com ho interpreti l’autoritat (policial o judicial) o de com els hi entris. N’hi ha que tenen mala jeia, o potser els dol haver de treballar per la Festa Major, ves a saber.
Dit a El Món a RAC 1 el 25.09.07
23/9/07
CREGUI EN EL SEU PRODUCTE
Les emergències nacionals i l’herència pressupostària han fiscalitzat en part la gestió del Departament de Cultura en el primer curs del dcotor Tresserras; potser ha estat en part degut a això que gent del sector ha criticat un excés de discurs i poques decisions en l’hoste del Palau Marc i el seu equip. Ara, tornats de les vacances amb els deures fets, posen en marxa polítiques concretes per a resoldre uns quants problemes concrets i preparar mentrestant els seus primers pressupostos.
L’estiu va arribar amb el gremi de la música corglaçat pel descens de facturació de la indústria, un símptoma evident de que la música sotsobra per tot. El número 2 del departament, Eduard Voltas, va anunciar una tardor calenta. Això, de moment, vol dir: creació dins l’Institut Català d’Indústries Culturals d’una àrea específica per a la música dirigida per Josep Mª Dutrèn i posada en marxa d’una taula interna de música per unificar l’embolic de polítiques d’ajuda al sector que hi havia fins ara a Cultura. El mateix s’ha fet pel teatre i pel llibre. S’endreça l’ajuda als festivals amb la introducció d’un sistema de punts que faciliti la contractació de música del país, es reforça l’exportació creant la marca ‘Catalan music’, que ja s’ha estrenat al Popkomm berlinès, es treballa en la creació d’un portal d’Internet que permeti descarregar un disc o contractar un grup, i es repensen diversos aspectes de l’oferta que hi ha d’haver al Mercat de Vic. A partir de les pròximes renovacions dels convenis trienals amb el sector, es preparen actuacions similars per al teatre (recuperar l’esllanguit teatre infantil, campanya per captar nou públic i promoure l’exportació); tot plegat sempre amb la idea d’invertir en promoció i difusió més que no pas en subvenció directa al producte. Aquesta és la notable diferència que només havia estat dita en declaracions periodístiques i que ara comença a prendre forma.
Moltes de les emergències nacionals amb que s’ha trobat la gent d’en Tresserras aquests mesos han estat degudes a la viciada política de suport quantitatiu que va practicar Convergència. No dic que, a primers dels vuitanta, no fos imprescindible una activació elèctrica i vital de la producció cultural, però aquesta tendència a penes es va corregir amb el temps fins arribar a ser un hàbit perniciós en detriment de la qualitat.
La recepta actual capgira el concepte; del ‘ajudi’m a fer això’ es passa al ‘cregui en el seu producte i nosaltres l’ajudarem a vendre’l’. És evident que això no implica l’eliminació radical dels ajuts, els convenis trienals del teatre o les esmenes a la llei del cinema que el departament ha elaborat després que l’Institut d’Estudis Autonòmics dictaminés que el projecte envaeix flagrantment les competències estatutàries són bona prova dels diners que Cultura vol per a subvencionar produccions pròpies, però incorpora un innegable sentit modern i racional a la gestió cultural a la vegada que posa el dit a la nafra en aquests problemes concrets que fa anys que s’arrosseguen sense trobar resposta.
Que la producció cultural sigui potent i diversa és responsabilitat primera de creadors i productors; que arribi al públic, que connecti amb la sensibilitat del ciutadà, que agradi i es prestigií i que es pugui projectar al món, és raó de ser d’una administració cultural moderna. A veure si els pressupostos del 2008 confirmen aquest camí.
Pûblicat a El Mundo de Catalunya
L’estiu va arribar amb el gremi de la música corglaçat pel descens de facturació de la indústria, un símptoma evident de que la música sotsobra per tot. El número 2 del departament, Eduard Voltas, va anunciar una tardor calenta. Això, de moment, vol dir: creació dins l’Institut Català d’Indústries Culturals d’una àrea específica per a la música dirigida per Josep Mª Dutrèn i posada en marxa d’una taula interna de música per unificar l’embolic de polítiques d’ajuda al sector que hi havia fins ara a Cultura. El mateix s’ha fet pel teatre i pel llibre. S’endreça l’ajuda als festivals amb la introducció d’un sistema de punts que faciliti la contractació de música del país, es reforça l’exportació creant la marca ‘Catalan music’, que ja s’ha estrenat al Popkomm berlinès, es treballa en la creació d’un portal d’Internet que permeti descarregar un disc o contractar un grup, i es repensen diversos aspectes de l’oferta que hi ha d’haver al Mercat de Vic. A partir de les pròximes renovacions dels convenis trienals amb el sector, es preparen actuacions similars per al teatre (recuperar l’esllanguit teatre infantil, campanya per captar nou públic i promoure l’exportació); tot plegat sempre amb la idea d’invertir en promoció i difusió més que no pas en subvenció directa al producte. Aquesta és la notable diferència que només havia estat dita en declaracions periodístiques i que ara comença a prendre forma.
Moltes de les emergències nacionals amb que s’ha trobat la gent d’en Tresserras aquests mesos han estat degudes a la viciada política de suport quantitatiu que va practicar Convergència. No dic que, a primers dels vuitanta, no fos imprescindible una activació elèctrica i vital de la producció cultural, però aquesta tendència a penes es va corregir amb el temps fins arribar a ser un hàbit perniciós en detriment de la qualitat.
La recepta actual capgira el concepte; del ‘ajudi’m a fer això’ es passa al ‘cregui en el seu producte i nosaltres l’ajudarem a vendre’l’. És evident que això no implica l’eliminació radical dels ajuts, els convenis trienals del teatre o les esmenes a la llei del cinema que el departament ha elaborat després que l’Institut d’Estudis Autonòmics dictaminés que el projecte envaeix flagrantment les competències estatutàries són bona prova dels diners que Cultura vol per a subvencionar produccions pròpies, però incorpora un innegable sentit modern i racional a la gestió cultural a la vegada que posa el dit a la nafra en aquests problemes concrets que fa anys que s’arrosseguen sense trobar resposta.
Que la producció cultural sigui potent i diversa és responsabilitat primera de creadors i productors; que arribi al públic, que connecti amb la sensibilitat del ciutadà, que agradi i es prestigií i que es pugui projectar al món, és raó de ser d’una administració cultural moderna. A veure si els pressupostos del 2008 confirmen aquest camí.
Pûblicat a El Mundo de Catalunya
20/9/07
FUMAR O NO
Al país de la barrecha matinal amb el primer Ducados i del Rossli amb el cigaló havent dinat, els poders públics no van tenir valor per prohibir fumar a tots els locals públics, es van inventar la trampa dels cent metres quadrats, i així tots els bars de menú van poder mantenir la clientela d’obrers fumadors a la vegada que unes boires espesses om el puré espantaven la resta de mortals, no se sap si per por al càncer induït o a la indigestió per no veure ni el que menjaven.
Ara la Generalitat s’ha inventat una estratagema per prohibir que es fumi als bars de menú a 9 euros. Els propietaris diuen que serà la ruïna, però no és veritat; la ruïna la porta l’ambigüitat actual, ja que si ells prohibien i el del costat no, se’ls envà tota la clientela. Vull dir que el dilema no és fumar o no, la realitat és no fumar i s’ha acabat. Si fins i tot a Itàlia ho han acceptat, tant complicat no ha de ser.
Dit a El Món a RAC 1 el 21.09.07
Ara la Generalitat s’ha inventat una estratagema per prohibir que es fumi als bars de menú a 9 euros. Els propietaris diuen que serà la ruïna, però no és veritat; la ruïna la porta l’ambigüitat actual, ja que si ells prohibien i el del costat no, se’ls envà tota la clientela. Vull dir que el dilema no és fumar o no, la realitat és no fumar i s’ha acabat. Si fins i tot a Itàlia ho han acceptat, tant complicat no ha de ser.
Dit a El Món a RAC 1 el 21.09.07
VISCA L'ANTONI COMAS !
Després del comunicat del mes de juny amb L’Associació d’Editors en Llengua Catalana on, aparentment, enterraven les diferències respecte la selecció d’autors per a representar la literatura catalana a Frankfurt, el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Antoni Comas, torna a burxar la nafra enviant una carta a Josep Bargalló (Llull), on demana que es canviï el criteri de representació de la cultura catalana a la fira alemanya. Ara que, a quatre dies de que comenci el sarau semblava que tot estava tranquil, el sempre actiu i atent president dels editors de Catalunya insisteix en animar l’ensopida festa. Comas es queixa de la poca col·laboració que ha trobat al Llull, curiós fenomen que es repeteix a l’altra banda, car el director de l’Institut s’havia queixat fa mesos a aquest cronista de la poca implicació que trobava entre els editors i de l’incompliment d’acords pactats.
Ja ho dèiem la setmana passada que el bo de l’Antoni Comas és capaç, fins i tot, d’alterar el ritme cardíac de l’impassible Lluís Pagès, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. L’editor lleidatà s’haurà de mirar la pressió si vol arribar sencer a Frankfurt, perquè a en Comas no li tremola el pols. Per passar d’abrandat defensor del nacionalisme convergent essent directiu de Catalunya ràdio, a maldar per la presència dels escriptors castellans a Frankfurt ara que, des d’un petit editorial, presideix una agrupació tutelada pels grans segells, cal tenir un tremp que poques persones són capaces de demostrar. Admirable.
Sort que, amb Frankfurt o sense, les llibreries estan curulles de novetats. Jo, de moment, em quedo amb ‘La bastarda d’Istanbul’, d’Elif Shafak (Ara).
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Ja ho dèiem la setmana passada que el bo de l’Antoni Comas és capaç, fins i tot, d’alterar el ritme cardíac de l’impassible Lluís Pagès, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. L’editor lleidatà s’haurà de mirar la pressió si vol arribar sencer a Frankfurt, perquè a en Comas no li tremola el pols. Per passar d’abrandat defensor del nacionalisme convergent essent directiu de Catalunya ràdio, a maldar per la presència dels escriptors castellans a Frankfurt ara que, des d’un petit editorial, presideix una agrupació tutelada pels grans segells, cal tenir un tremp que poques persones són capaces de demostrar. Admirable.
Sort que, amb Frankfurt o sense, les llibreries estan curulles de novetats. Jo, de moment, em quedo amb ‘La bastarda d’Istanbul’, d’Elif Shafak (Ara).
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
17/9/07
EL CATALANISME CULTURAL
El vigent debat sobre la refundació del catalanisme polític és una cortina de fum darrera la qual s’intenta amagar la falta d’una estratègia coherent del nacionalisme català, tant al país com a les relacions amb Madrid. Que aquesta pobra ventada conjuntural no enterboleixi el bon i fructífer camí del catalanisme cultural durant el darrer segle sembla que sigui, sense proposar-s’ho d’antuvi, el missatge de la mostra ‘L'IEC, 1907-2007. Un segle de Cultura i Ciència als Països Catalans’, inaugurada aquesta setmana a la seu de l’Institut.
Quan el 18 de juny de 1907 la Diputació de Barcelona, mitjançant un acord firmat pel seu president Enric Prat de la Riba, decidia de ‘crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d'Estudis Catalans’, s’estava posant la base més sòlida que el catalanisme ha tingut i te a l’abast per construir-se en el temps. Mentre que, políticament, el projecte engegat per Valentí Almirall i Solidaritat Catalana ha tingut tantes derives com promotors i tantes ensopegades com interessos dels partits, l’empenta cultural i científica que va endegar l’IEC en paral·lel, ha passat en un segle de ser una embranzida moderna, gairebé vanguardista en alguns aspectes, a ser l’autèntic nucli dur de progrés i consolidació de la cultura catalana com a instrument de civilització i autèntica projecció de futur del país, de vegades única i tot. El Diccionari, la Gramàtica de Fabra, la recuperació de les ruïnes d’Empúries o l’Assaig Meteorològic Català, un treball d'Eduard Fontserè del 1948 que crea les bases de la meteorologia moderna són alguns dels fets que, durant un segle, han anat cohesionant el país i la seva gent amb realisme, modernitat, fidelitat, pluralitat i un impagable sentit de futur que es palpa a cada pas de la mostra que es pot visitar fins el dia 16 de desembre al claustre i les sales annexes de la casa de Convalescència.
És cert, però, que l’IEC ha tingut també molts alts i baixos al llarg del seu primer segle de vida. De la migradesa de recursos dels primers temps, a les dificultats intrínseques de la Guerra i la desfeta i recuperació durant la postguerra, la vida de l’Institut ha estat marcada pels designis de la política. Ja amb la l’autogovern, els interessos polítics també han marcat l’avenir de la institució durant anys en forma de poca atenció oficial, limitació de recursos i, fins i tot, un cert control polític. Tot plegat va conduir l’IEC a una alarmant pèrdua d’autoritat i de modernitat que, poc a poc, es va corregint.
L’Institut d’Estudis Catalans arriba al centenari amb la renovada voluntat de consolidar-se com el referent del catalanisme cultural, l’únic nucli sòlid capaç d’emetre missatges duradors enllà del temps i les circumstàncies. L’alè de modernització (similar al dels seus inicis) que ha aportat l’actual president Salvador Giner, n’és un clar senyal; la mostra ara inaugurada és una obertura de portes i finestres perquè hi entri l’aire que ja li calia.
El futur que vol l’IEC és, ho deia Giner, ‘fer que la gent conegui aquesta casa i la seva representativitat’. Un cop aquest projecte hagi solidificat, que la política no s’interposi en els objectius de l’Institut, els respecti i potenciï. Que sàpiga la classe dirigent que al catalanisme polític no li queda un altre remei que ser un valor sotmès a totes les revisions que dicti la conjuntura, però que no és res sense el catalanisme cultural.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Quan el 18 de juny de 1907 la Diputació de Barcelona, mitjançant un acord firmat pel seu president Enric Prat de la Riba, decidia de ‘crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d'Estudis Catalans’, s’estava posant la base més sòlida que el catalanisme ha tingut i te a l’abast per construir-se en el temps. Mentre que, políticament, el projecte engegat per Valentí Almirall i Solidaritat Catalana ha tingut tantes derives com promotors i tantes ensopegades com interessos dels partits, l’empenta cultural i científica que va endegar l’IEC en paral·lel, ha passat en un segle de ser una embranzida moderna, gairebé vanguardista en alguns aspectes, a ser l’autèntic nucli dur de progrés i consolidació de la cultura catalana com a instrument de civilització i autèntica projecció de futur del país, de vegades única i tot. El Diccionari, la Gramàtica de Fabra, la recuperació de les ruïnes d’Empúries o l’Assaig Meteorològic Català, un treball d'Eduard Fontserè del 1948 que crea les bases de la meteorologia moderna són alguns dels fets que, durant un segle, han anat cohesionant el país i la seva gent amb realisme, modernitat, fidelitat, pluralitat i un impagable sentit de futur que es palpa a cada pas de la mostra que es pot visitar fins el dia 16 de desembre al claustre i les sales annexes de la casa de Convalescència.
És cert, però, que l’IEC ha tingut també molts alts i baixos al llarg del seu primer segle de vida. De la migradesa de recursos dels primers temps, a les dificultats intrínseques de la Guerra i la desfeta i recuperació durant la postguerra, la vida de l’Institut ha estat marcada pels designis de la política. Ja amb la l’autogovern, els interessos polítics també han marcat l’avenir de la institució durant anys en forma de poca atenció oficial, limitació de recursos i, fins i tot, un cert control polític. Tot plegat va conduir l’IEC a una alarmant pèrdua d’autoritat i de modernitat que, poc a poc, es va corregint.
L’Institut d’Estudis Catalans arriba al centenari amb la renovada voluntat de consolidar-se com el referent del catalanisme cultural, l’únic nucli sòlid capaç d’emetre missatges duradors enllà del temps i les circumstàncies. L’alè de modernització (similar al dels seus inicis) que ha aportat l’actual president Salvador Giner, n’és un clar senyal; la mostra ara inaugurada és una obertura de portes i finestres perquè hi entri l’aire que ja li calia.
El futur que vol l’IEC és, ho deia Giner, ‘fer que la gent conegui aquesta casa i la seva representativitat’. Un cop aquest projecte hagi solidificat, que la política no s’interposi en els objectius de l’Institut, els respecti i potenciï. Que sàpiga la classe dirigent que al catalanisme polític no li queda un altre remei que ser un valor sotmès a totes les revisions que dicti la conjuntura, però que no és res sense el catalanisme cultural.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)