L’ésser fester va sortir de casa amb ganes de passar-s’ho be, tal i com li demanava el cos. A la primera cantonada es va trobar una corrua de polítics amb simpatia hipòcrita. Uns metres més endavant una batussa de el va fer fugir per cames. Al carrer de sota un desarrapat li va oferir llaunes de cervesa tant calentes com els pixats del seu gos. Allà, com a la majoria de carrers, l’orquestra havia estat substituïda per un Dj lamentable o, encara pitjor, per un organista electrònic capaç de fer tronar i ploure. A cada sotrac les ganes de festa anaven minvant alarmantment; malgrat tot, però va seguir; calia fer barri, viure la festa, sortir al carrer i contagiar-se de la joia de viure. Però la joia li va passar en un minut, just el que va trigar en veure una plaça ocupada per un batalló de policies armats com si anessin a la guerra que el van mirar amb cara de sospitós habitual. L’escena policial es va repetir a la plaça del costat. Esmaperdut, va buscar un carreró amb un tuf de pixats terrorífic per fugir. Massa fosc, un ganivet al pit el va convèncer de que era millor donar la cartera a qui li demanava. Ja més assossegat, a casa, algú li va dir que la festa era així aquí. Des de llavors marxa de vacances per la festa major, no fos cas que ho hagués de lamentar.
Publicat a l'Independent de Gràcia
8/8/07
29/7/07
PERET, LLIURE DE CULPES
Després d’anys de no enregistrar cap disc, Peret ha tornat a l’activitat amb ‘Que levante el dedo’. La setmana passada el va presentar a l’Auditori i, per ara, crític ai públic han saludat amb satisfacció el retorn del cantant. Fins aquí tot molt bé. Anem a les coses identitàries que tant trasbalsen la cultura nostrada. La rumba catalana cantada en castellà, és a dir gairebé la pràctica totalitat del gènere, és cultura catalana? Tindria dret a anar a Frankfurt? Hi anirà ara que es commemora mig segle de la seva gènesi?
Quines preguntes més estúpides pensarà més d’un lector. Si, tenen raó, són preguntes absurdes, respon aquest cronista. Al marge de discussions sobre si van ser els gitanos de Lleida amb el garrotín, els del carrer de la Cera, o el Pescadilla i el tio Polla des de Gràcia els que van inventar la rumba catalana (i la seva senya d’identitat, el ventilador), aquest gènere està reconegut indiscutiblement com la música pròpia de la ciutat de Barcelona com el fado ho és de Lisboa (i això no obsta perquè n’hi hagi a Porto o a Faro).
Contradicció número 1: com es pot vindicar com a part fonamental de la cultura catalana contemporània si està feta en castellà? Contradicció número 2: tenint en compte que, Juli Vallmitjana, Enric Casassas, Julià Guillamón i Gato Pérez a banda, l’assumpció de la cultura gitana com a part pròpia de la cultura catalana ha deixat indiferents a intel·lectuals i poders públics, com ens ho hem de fer per recuperar el temps perdut, i fer-ho bé? I contradicció número 3: perquè després d’utilitzar la rumba i els rumbers com a reclam espectacular pels JJ OO d’ara fa quinze anys, l’administració els ha oblidat fent com si no haguessin existit mai? O és que només són bons per la festa, el descontrol i l’spanish bizarro?
Tot això deixa a Peret ben lliure de culpes, evidentment. Potser per això ha titulat el disc ‘Que levante el dedo’. Però el retorn del cantant que és i ha estat líder i portaveu indiscutible de la rumba obra qüestions que, potser per molta gent, estaven ja tancades.
A nivell popular, de carrer, la cultura gitana està imbrincada en la tradició cultural catalana de fa dècades i sense massa escarafalls. Hom diria que la mass cult del país inclou la rumba des dels seus inicis de la mateixa manera que el parlar popular va incorporar moltes paraules calós (una altra cosa és que ara es vagin perdent), o que ‘lo Beethoven’ sigui un dels intèrprets més coneguts i estimats a Lleida. El que ja no està tant clar és que aquest tractament normalitzat te traducció a l’administració. En resum, que fan per la cultura catalana gitana el Departament de cultura de la Generalitat, l’Institut Ramon Llull (que podria fer molt per establir llaços amb cultures gitanes d’arreu començant per la de Perpinyà) i les respectives àrees de cultura dels ajuntaments on hi ha presència gitana?
El públic va aclamar dimarts a l’Auditori Peret en el seu retorn i això farà que es torni a parlar de la cultura gitana. Si el rei torna i els ciutadans l’aplaudeixen, algú haurà de buscar la quadratura del cercle, algú haurà de moure’s per que les cícliques revitalitzacions de la cultura gitana (de la qual la rumba n’és el gènere més significatiu però no l’únic), no siguin flor d’un dia, es consolidi la seva presència social i tinguin mitjans i diners per fer-ho. Si són patrimoni cultural de Catalunya que s’actuï sense recances.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Quines preguntes més estúpides pensarà més d’un lector. Si, tenen raó, són preguntes absurdes, respon aquest cronista. Al marge de discussions sobre si van ser els gitanos de Lleida amb el garrotín, els del carrer de la Cera, o el Pescadilla i el tio Polla des de Gràcia els que van inventar la rumba catalana (i la seva senya d’identitat, el ventilador), aquest gènere està reconegut indiscutiblement com la música pròpia de la ciutat de Barcelona com el fado ho és de Lisboa (i això no obsta perquè n’hi hagi a Porto o a Faro).
Contradicció número 1: com es pot vindicar com a part fonamental de la cultura catalana contemporània si està feta en castellà? Contradicció número 2: tenint en compte que, Juli Vallmitjana, Enric Casassas, Julià Guillamón i Gato Pérez a banda, l’assumpció de la cultura gitana com a part pròpia de la cultura catalana ha deixat indiferents a intel·lectuals i poders públics, com ens ho hem de fer per recuperar el temps perdut, i fer-ho bé? I contradicció número 3: perquè després d’utilitzar la rumba i els rumbers com a reclam espectacular pels JJ OO d’ara fa quinze anys, l’administració els ha oblidat fent com si no haguessin existit mai? O és que només són bons per la festa, el descontrol i l’spanish bizarro?
Tot això deixa a Peret ben lliure de culpes, evidentment. Potser per això ha titulat el disc ‘Que levante el dedo’. Però el retorn del cantant que és i ha estat líder i portaveu indiscutible de la rumba obra qüestions que, potser per molta gent, estaven ja tancades.
A nivell popular, de carrer, la cultura gitana està imbrincada en la tradició cultural catalana de fa dècades i sense massa escarafalls. Hom diria que la mass cult del país inclou la rumba des dels seus inicis de la mateixa manera que el parlar popular va incorporar moltes paraules calós (una altra cosa és que ara es vagin perdent), o que ‘lo Beethoven’ sigui un dels intèrprets més coneguts i estimats a Lleida. El que ja no està tant clar és que aquest tractament normalitzat te traducció a l’administració. En resum, que fan per la cultura catalana gitana el Departament de cultura de la Generalitat, l’Institut Ramon Llull (que podria fer molt per establir llaços amb cultures gitanes d’arreu començant per la de Perpinyà) i les respectives àrees de cultura dels ajuntaments on hi ha presència gitana?
El públic va aclamar dimarts a l’Auditori Peret en el seu retorn i això farà que es torni a parlar de la cultura gitana. Si el rei torna i els ciutadans l’aplaudeixen, algú haurà de buscar la quadratura del cercle, algú haurà de moure’s per que les cícliques revitalitzacions de la cultura gitana (de la qual la rumba n’és el gènere més significatiu però no l’únic), no siguin flor d’un dia, es consolidi la seva presència social i tinguin mitjans i diners per fer-ho. Si són patrimoni cultural de Catalunya que s’actuï sense recances.
Publicat a El Mundo de Catalunya
27/7/07
OPTIMISME I RESIGNACIÓ
Com que el gremi de llibreters es puja per les parets per l’incompliment que Abacus fa de la llei del llibre (preu únic), el Departament de Cultura va convocar les parts a una reunió de resultat esperpèntic; “ha servit per establir les bases que han de permetre arribar a un acord que garanteixi el compliment dels preceptes bàsics continguts a la Llei del llibre”, diu un comunicat de quatre línies distribuït per Cultura, rècord ‘guiness’ de laconisme. Pregunto si cal establir cap base per fer acomplir una llei o, simplement, si la llei s’ha d’acomplir i punt i, des de Cultura, em diuen que són optimistes i que no poden dir res més (d’això ja me n’havia adonat pel comunicat). Després se sap que Abacus està estudiant convertir els descomptes per la compra de llibres en vals per la compra d’altres productes no sotmesos a la Llei del llibre.
Els llibreters no són optimistes, estan resignats perquè saben que la Generalitat (Cultura i Comerç) te la paella pel mànec i no pensen donar les gràcies per fer acomplir una llei vigent. Ben al contrari reiteren la malfiança envers el conseller Huguet, que va arribar a escridassar-los en una reunió, i cap al número dos de Cultura, Eduard Voltas, de qui diuen “està clarament decantat en favor d’Abacus”. El motiu de la desconfiança bé de que Abacus i Cultura 03, d’on prové Voltas, s’han associat per compartir seu en un solar del Prat cedit per l’Incasol pel qual ambdues companyies han pagat prop de 9 milions d’euros. Seguirà al setembre, bon estiu.
Publicat el suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Els llibreters no són optimistes, estan resignats perquè saben que la Generalitat (Cultura i Comerç) te la paella pel mànec i no pensen donar les gràcies per fer acomplir una llei vigent. Ben al contrari reiteren la malfiança envers el conseller Huguet, que va arribar a escridassar-los en una reunió, i cap al número dos de Cultura, Eduard Voltas, de qui diuen “està clarament decantat en favor d’Abacus”. El motiu de la desconfiança bé de que Abacus i Cultura 03, d’on prové Voltas, s’han associat per compartir seu en un solar del Prat cedit per l’Incasol pel qual ambdues companyies han pagat prop de 9 milions d’euros. Seguirà al setembre, bon estiu.
Publicat el suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
22/7/07
UNA MAGRANA OBERTA I SABOROSA
La magrana simbolitza el poder perquè oberta te forma de corona, per això molts egipcis els enterraven amb aquest fruit. Pels jueus representa la veritat, doncs te 613 llavors, el mateix nombre que els manaments de la Torah. Sigui com sigui, aquest fruit saborós, dolç i típicament mediterrani madura durant la tardor, just en el moment de la rentrée literària.
Aquest any obrir una magrana promet omplir els sentits i el gust dels lectors. El segell en català del grup RBA te la intenció de conquerir el lloc que li correspon per naturalesa al panorama editorial català. Ambició, visibilitat i una consciència central reforçada dins el grup, són les línies de l‘ideari amb que la direcció de l’àrea de llibres del que és el cinquè grup de comunicació de l’estat defineix el nou paper de l’històric segell.
RBA, que està preparant el trasllat de la seva seu de Gràcia a un edifici nou de trinca al 22@, te, en les àrees de revistes i col·leccionables, el centre del seu negoci i en lidera el sector. Ara ha dissenyat una estratègia per reforçar la divisió de llibres, a la vegada que s’endinsa en el terreny audiovisual, amb la intenció de fer un modern grup multimèdia complert, el lògic per eixamplar la presència en un mercat tant obert i global com el de la comunicació.
La compra de l’històric segell Gredos, la creació, o absorció, de premis com el de novel·la negra, l’Eurostars Hotels de narrativa de viatges, el recentment ‘capturat’ a 62 premi Gaziel de biografies i memòries i un futur gran premi de novel·la, són senyals inequívocs de la voluntat de consolidar i expandir l’àrea de llibres. Però essent una editorial catalana i d’una gran potència econòmica, la propietat d’RBA és conscient que ha de reforçat el segell català, erràtic fins ara, si vol optar a consolidar-se en un mercat que, amb la creació del Grup 62, ha vist capgirada la correlació de forces. Joaquim Palau (ex Destino i 62) com a director editorial i Isabel Obiols com a editora de la Magrana, són els responsables directes de fer el que el mateix Palau defineix com ‘renovar l’ambició literària fent de la Magrana el pal de paller de l’edició en català del grup’. Per això estan afinant un projecte amb vocació de gran i sòlid que inclou l’ampliació de la plantilla d’autors catalans, l’augment del nombre de títols publicats cada any, la diversificació dels gèneres literaris sense apartar-se d’una línia cultural, la millora i aprofundiment del diàleg amb els professionals de la comunicació i una major visibilitat de la marca i els seus productes a les llibreries. L’esperada primera novel·la de Bru de Sala, el retorn de Maria Jaén, una antològica de fotos de Francesc Català Roca, la nova obra de Mark Haddon (El curiós incident del gos a mitjanit), nous títols d’Amos Oz, premi Príncipe de Astúrias, un inèdit d’Irène Némirosky, l’edició, per primer cop en català, de Quadern de capçalera, un clàssic de la literatura japonesa, i una butxaca reforçada i aviat amb participació d’alguna editorial més petita però molt prestigiosa, són les primeres apostes en tornar de vacances.
Ambició n’hi ha, ganes de consolidar una alternativa a 62 i recursos per fer-ho també, la necessitat que la cultura catalana te de que hi hagi una competència activa, àgil i potent, fa evident una aposta així. Totes les condicions hi són. A Armènia, Java o la Xina, la magrana és senyal de fertilitat. Que així sigui.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Aquest any obrir una magrana promet omplir els sentits i el gust dels lectors. El segell en català del grup RBA te la intenció de conquerir el lloc que li correspon per naturalesa al panorama editorial català. Ambició, visibilitat i una consciència central reforçada dins el grup, són les línies de l‘ideari amb que la direcció de l’àrea de llibres del que és el cinquè grup de comunicació de l’estat defineix el nou paper de l’històric segell.
RBA, que està preparant el trasllat de la seva seu de Gràcia a un edifici nou de trinca al 22@, te, en les àrees de revistes i col·leccionables, el centre del seu negoci i en lidera el sector. Ara ha dissenyat una estratègia per reforçar la divisió de llibres, a la vegada que s’endinsa en el terreny audiovisual, amb la intenció de fer un modern grup multimèdia complert, el lògic per eixamplar la presència en un mercat tant obert i global com el de la comunicació.
La compra de l’històric segell Gredos, la creació, o absorció, de premis com el de novel·la negra, l’Eurostars Hotels de narrativa de viatges, el recentment ‘capturat’ a 62 premi Gaziel de biografies i memòries i un futur gran premi de novel·la, són senyals inequívocs de la voluntat de consolidar i expandir l’àrea de llibres. Però essent una editorial catalana i d’una gran potència econòmica, la propietat d’RBA és conscient que ha de reforçat el segell català, erràtic fins ara, si vol optar a consolidar-se en un mercat que, amb la creació del Grup 62, ha vist capgirada la correlació de forces. Joaquim Palau (ex Destino i 62) com a director editorial i Isabel Obiols com a editora de la Magrana, són els responsables directes de fer el que el mateix Palau defineix com ‘renovar l’ambició literària fent de la Magrana el pal de paller de l’edició en català del grup’. Per això estan afinant un projecte amb vocació de gran i sòlid que inclou l’ampliació de la plantilla d’autors catalans, l’augment del nombre de títols publicats cada any, la diversificació dels gèneres literaris sense apartar-se d’una línia cultural, la millora i aprofundiment del diàleg amb els professionals de la comunicació i una major visibilitat de la marca i els seus productes a les llibreries. L’esperada primera novel·la de Bru de Sala, el retorn de Maria Jaén, una antològica de fotos de Francesc Català Roca, la nova obra de Mark Haddon (El curiós incident del gos a mitjanit), nous títols d’Amos Oz, premi Príncipe de Astúrias, un inèdit d’Irène Némirosky, l’edició, per primer cop en català, de Quadern de capçalera, un clàssic de la literatura japonesa, i una butxaca reforçada i aviat amb participació d’alguna editorial més petita però molt prestigiosa, són les primeres apostes en tornar de vacances.
Ambició n’hi ha, ganes de consolidar una alternativa a 62 i recursos per fer-ho també, la necessitat que la cultura catalana te de que hi hagi una competència activa, àgil i potent, fa evident una aposta així. Totes les condicions hi són. A Armènia, Java o la Xina, la magrana és senyal de fertilitat. Que així sigui.
Publicat a El Mundo de Catalunya
UNS VENEN I ALTRES VAN
Toni Cantó, un dels membres històrics de Robafaves, ha deixat la llibreria de Mataró després de trenta anys. La causa ha estat el desacord amb la línia comercial que impulsa el gerent que, fa uns mesos, va ocupar el lloc d’un dels fundadors, en Pep Duran, a qui li ha arribat l’hora de la jubilació. A l’inici de la transició, Robafaves va ser una de les llibreries símbol del treball tenaç i una manera de fer jove, moderna i engrescadora, que ha contribuït decisivament a al normalització del sector del llibre en català i ai eixamplar notablement el nombre de lectors. Ara, els nous temps sembla que imposen que les llibreries deixin de ser un lloc de culte al llibre i al coneixement per convertir-se en supermercats de paper imprès i no necessàriament ben escrit. I per aquí en Cantó, i per sort encara molts altres, no hi vol passar. Però en Toni coneix el gremi editorial com poca gent, i això no ha passat desapercebut a un segell editorial en ascens vertiginós, qui ja li ha fet una oferta en ferm. Diuen que a ell, això de deixar el taulell una temporada, ja li fa peça, però de moment el que vol és fer vacances.
El que ve és Xavier Bru de Sala. Aquesta rentrée la Magrana traurà, per fi, la seva primera i esperada novel·la, ‘Cartes d’uns coneguts a una desconeguda’. Un relat epistolar via xat entre tot de personatges que són un mateix i una dona. Segur que més d’un a qui en Bru ha castigat amb contundència ja espera amb candeletes la sortida del volum. No dispareu damunt el crític, sisplau.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
El que ve és Xavier Bru de Sala. Aquesta rentrée la Magrana traurà, per fi, la seva primera i esperada novel·la, ‘Cartes d’uns coneguts a una desconeguda’. Un relat epistolar via xat entre tot de personatges que són un mateix i una dona. Segur que més d’un a qui en Bru ha castigat amb contundència ja espera amb candeletes la sortida del volum. No dispareu damunt el crític, sisplau.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
L’ESTIU DELS POETES
Quan, al darrer terç de segle XIX, els banys a mar es van posar de moda entre les classes benestants de Barcelona, Caldes d’Estrac es va convertir en pionera d’aquella nova forma d’estiueig modern i cosmopolita. De banys, a Caldes, feia anys que se’n prenien, i d’això li ve el nom. La deu d’aigua que brolla a 39º va bé pel reuma i l’aparell respiratori, però el que va transformar aquest minúscul fondal en un indret de referència arreu del país, va ser la platja.
El refinament i cosmopolitisme d’aquells estius va definir la personalitat moderna del poble. Els estiueigs d’abans no eren aquest estrès de quinze dies d’avui. Cap a 1880 les vacances de la gent amb possibles podien ser tranquil·lament de tres mesos. Tancaven la casa de Barcelona, en cobrien amb llençols i vànoves els mobles i les butaques i, amb la minyona, la nurse, el xofer i tot el servei que convingui, cap a Caldes que hi falta gent. Imagineu-vos quin ambient més selecte el d’aquells estius. L’any 1883 Claudio López Bru, marquès de Comillas, va encarregar a l’arquitecte J. Oriol Mestres, pare d’Apel·les Mestres, que li construís una casa, desgraciadament desapareguda. Evidentment Jacint Verdaguer va sojornar a Caldes, era el capellà dels marquesos i, a més, hi tenia un cosí. Allà va escriure el poema ‘Vora la mar’. “Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar / quan l ‘astre rei cap a ponent declina me’n pujo a meditar. / Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; / contemplo el mar i el cel, i llur grandesa, m’aixafa com un pes.” Però la família d’Apel·les Mestres no era allà per casualitat. També van passar llargues temporades entre 1885 i 1897, hostatjats a la fonda Borràs. L’escriptor i pintor n’estava tan de Caldes, que es va inspirar en la gent de mar del poble per escriure les marines, la més popular de les quals, ‘Sirena’, es va estrenar amb enorme èxit l’any 1905 al teatre Romea. El protagonista de l’obra en un acte era en Gibert, un paler del poble.
A partir de 1901, el poeta Joan Maragall, que necessitava cures balneàries, va anar a Caldes durant un grapat d’anys. Ell era ja de la segona fornada d’estiuejants. Instal·lat en una casa a tocat de l’exclusiu i noucentista Passeig dels Anglesos, va escriure diversos poemes amb referències al mar que es van publicar l’any 1911 amb el títol de Seqüències. D’aquest recull en forma part ‘El pi d’Estrac’: “Aquell és aquell pi com una catedral / que vora de la mar s’està secularment / bevent l’aire i la llum amb copa colossal / que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent”.
L’any 1934 Alfonso Muntanyà va tornar de Cuba i es va instal·lar a Caldes, on es va fer construir una luxosa mansió amb un parc al seu darrera. Avui, després de permutes, canvis i adquisicions, la casa és la seu de la Fundació Palau. La cultura ha recalat així a Caldes fins convertir-se en un poderós senyal d’identitat de la vila.
La Fundació Palau es va inaugurar l’any 2003 i exhibeix i difon el fons artístic, la biblioteca i l’arxiu del poeta i erudit de Pablo Picasso, Josep Palau i Fabre, que enguany ha fet 90 anys. El centre te tres espais principals. La sala dedicada a l’obra de Picasso, amb una cinquantena d’obres de l’artista malageny, la de pintura catalana del segle XX, amb obres de Mompou, Gargallo, Torres García, Mallol, Tàpies i Miró, i la destinada a artistes actuals com Barceló, Perejaume o Pepe Yagües. És en aquest ambient on, fins a final de més, es fa el festival ‘Poesia i +’ (www.fundaciopalau.cat). On podia ser sinó?
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
El refinament i cosmopolitisme d’aquells estius va definir la personalitat moderna del poble. Els estiueigs d’abans no eren aquest estrès de quinze dies d’avui. Cap a 1880 les vacances de la gent amb possibles podien ser tranquil·lament de tres mesos. Tancaven la casa de Barcelona, en cobrien amb llençols i vànoves els mobles i les butaques i, amb la minyona, la nurse, el xofer i tot el servei que convingui, cap a Caldes que hi falta gent. Imagineu-vos quin ambient més selecte el d’aquells estius. L’any 1883 Claudio López Bru, marquès de Comillas, va encarregar a l’arquitecte J. Oriol Mestres, pare d’Apel·les Mestres, que li construís una casa, desgraciadament desapareguda. Evidentment Jacint Verdaguer va sojornar a Caldes, era el capellà dels marquesos i, a més, hi tenia un cosí. Allà va escriure el poema ‘Vora la mar’. “Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar / quan l ‘astre rei cap a ponent declina me’n pujo a meditar. / Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; / contemplo el mar i el cel, i llur grandesa, m’aixafa com un pes.” Però la família d’Apel·les Mestres no era allà per casualitat. També van passar llargues temporades entre 1885 i 1897, hostatjats a la fonda Borràs. L’escriptor i pintor n’estava tan de Caldes, que es va inspirar en la gent de mar del poble per escriure les marines, la més popular de les quals, ‘Sirena’, es va estrenar amb enorme èxit l’any 1905 al teatre Romea. El protagonista de l’obra en un acte era en Gibert, un paler del poble.
A partir de 1901, el poeta Joan Maragall, que necessitava cures balneàries, va anar a Caldes durant un grapat d’anys. Ell era ja de la segona fornada d’estiuejants. Instal·lat en una casa a tocat de l’exclusiu i noucentista Passeig dels Anglesos, va escriure diversos poemes amb referències al mar que es van publicar l’any 1911 amb el títol de Seqüències. D’aquest recull en forma part ‘El pi d’Estrac’: “Aquell és aquell pi com una catedral / que vora de la mar s’està secularment / bevent l’aire i la llum amb copa colossal / que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent”.
L’any 1934 Alfonso Muntanyà va tornar de Cuba i es va instal·lar a Caldes, on es va fer construir una luxosa mansió amb un parc al seu darrera. Avui, després de permutes, canvis i adquisicions, la casa és la seu de la Fundació Palau. La cultura ha recalat així a Caldes fins convertir-se en un poderós senyal d’identitat de la vila.
La Fundació Palau es va inaugurar l’any 2003 i exhibeix i difon el fons artístic, la biblioteca i l’arxiu del poeta i erudit de Pablo Picasso, Josep Palau i Fabre, que enguany ha fet 90 anys. El centre te tres espais principals. La sala dedicada a l’obra de Picasso, amb una cinquantena d’obres de l’artista malageny, la de pintura catalana del segle XX, amb obres de Mompou, Gargallo, Torres García, Mallol, Tàpies i Miró, i la destinada a artistes actuals com Barceló, Perejaume o Pepe Yagües. És en aquest ambient on, fins a final de més, es fa el festival ‘Poesia i +’ (www.fundaciopalau.cat). On podia ser sinó?
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
18/7/07
VERDI DE DALT
Això de què Verdi de Dalt no es guarneixi és un senyal ineludible de la decadència del barri, i qui no ho entengui així que s’ho faci mirar. Els graciencs encara ens creiem l’irreductible feu de personalitat, cultura i costums pròpies i, a hores d’ara i amb això de la globalització, potser només som una atracció més d’un parc temàtic per a ‘guiris’ bevedors de cervesa. Que una comunitat que tant presumeix de la seva homogeneïtat i que s’enorgulleix fins a embafar de les seves festes hagi arribat a perdre un dels elements més emblemàtics és que davalla inexorablement mentre tothom, polítics, veïns, agents d’opinió, creadors, emprenedors i agitadors, s’ho miren amb total indiferència. I que el districte no hagi estat capaç de trobar una sortida a aquesta situació vol dir que aquesta davallada va sense frens. Enguany és Verdi, quin carrer plegarà l’any vinent? En una de les primeres columnes a l’Independent vaig advertir sobre la necessitat de renovar a fons la Festa Major. El model que va ser exemplar pels anys de la transició, està esgotat. La resposta va ser posar més policia al carrer i fer fora els festers a garrotades. Jo no vull anar a una festa plena de paios armats que em miren amb mala cara si porto una cervesa a la ma. I com jo, molts.
Publicat a l'Independent de Gràcia
Publicat a l'Independent de Gràcia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)