Que el segell Labutxaca, primer projecte d’envergadura del nou Grup 62, ha arrencat amb èxit, ho confirma el fet que està essent seguit d’aprop fins i tot per editorials en castellà. El concepte modern i agosarat, a la vegada que seriós i universal, ha caigut bé en aquesta vida. El que no sabem és que passarà a l’altra vida, i no em refereixo a la futura, sinó a Second Life. En breus setmanes, Labutxaca tindrà una segona vida literària i comercial al cèlebre portal d’Internet. Si tots els ‘avatars’, que així es diuen els ciutadans d’aquesta falsa vida d’ordinador, s’apunten a llegir en butxaca i en català, no ho dubtem que el negoci de 62 prosperarà enormement, cosa de la que ens en felicitem, però el que serà digne d’estudi serà la capacitat de sobreviure virtualment que te el català. Com diu el catedràtic Gifreu, l’espai català de comunicació, a falta de poder-se vertebrar en comú, s’ha inventat un territori al ciberespai on, innocents com som, pensem que la llibertat i la capacitat de créixer en normalitat, són infinites. O sigui, a la vida real amb un peu a l’altre barri, però renoi a la xarxa; els reis del mambo!
El que no te res de rei, però, és en Paco González Ledesma. Ho dic perquè ha rebut un important premi a França, on això de les monarquies no els excita. Es tracta del Prix Mystère de la Critique 2007, que l’autor català ha rebut per la traducció francesa de ‘Cinco mujeres y medi’a. Enhorabona, company. Llàstima que als premis literaris policíacs no donin mai ni cinc.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
29/6/07
26/6/07
EUROPA
Segons el seu biògraf, l’Europa arriba als cent anys de vida en un dels moments més baixos de la seva dilatada existència, paradoxes de la vida futbolística. Deu ser cert allò que diuen els entesos de que, a Catalunya, només hi ha espai per a un equip, el Barça. Si no que els ho preguntin als de l’Espanyol, el Nàstic, el Lleida i, és clar, ja no en parlem dels del Júpiter, el Balaguer o el Sant Andreu.
L’endemà d’acabada la lliga estic escrivint aquesta columna tot escoltant la ràdio i no hi ha mes tema a l’actualitat del dia que la lliga, el Madrid i el Barça. Però a Catalunya no és que hi hagi espai mediàtic només per un club de futbol, és que és tot el país que és monoplaça. A Catalunya només hi ha un sociòleg, Salvador Cardús; Eduard Delgado és l’únic expert en toros, d’actor satíric només hi ha en Pepe Rubianes, de rocker Gerard Quintana, de barri progre Gràcia, d’analista polític en Francesc Marc Álvaro, i la llista podria ser eterna.
D’acord que aquest és un país petit i, segons com és miri, molt limitat; tant que hem perdut la capacitat de ser originals, creatius i emprenedors. El cofoisme ens fa ser abstencionistes, panxacontents, avorrits, del Barça i, el que ja trobo intolerable, ser uns dels europeus que menys fem l‘amor. Deu ser que amb un cop ja en tenim prou.
Publicat a L'Independent de Gràcia
L’endemà d’acabada la lliga estic escrivint aquesta columna tot escoltant la ràdio i no hi ha mes tema a l’actualitat del dia que la lliga, el Madrid i el Barça. Però a Catalunya no és que hi hagi espai mediàtic només per un club de futbol, és que és tot el país que és monoplaça. A Catalunya només hi ha un sociòleg, Salvador Cardús; Eduard Delgado és l’únic expert en toros, d’actor satíric només hi ha en Pepe Rubianes, de rocker Gerard Quintana, de barri progre Gràcia, d’analista polític en Francesc Marc Álvaro, i la llista podria ser eterna.
D’acord que aquest és un país petit i, segons com és miri, molt limitat; tant que hem perdut la capacitat de ser originals, creatius i emprenedors. El cofoisme ens fa ser abstencionistes, panxacontents, avorrits, del Barça i, el que ja trobo intolerable, ser uns dels europeus que menys fem l‘amor. Deu ser que amb un cop ja en tenim prou.
Publicat a L'Independent de Gràcia
24/6/07
ALLÒ QUE POT ACABAR AMB NOSALTRES
Vint anys després que Josep Gifreu exposés la seva idea de l’espai català de comunicació com una estratègia d’acció cultural, no política ni regionalista, és a dir, fruit del debat intel·lectual i amb vocació d’abastar tot el domini lingüístic des de la seva formulació, el catedràtic de teoria de la comunicació a la UPF ha fet balanç. Entre els punts forts, els febles i uns quants de negres, Gifreu conclou que, depenent quin sentit donin l’estat i els grans mitjans de comunicació a la construcció del ‘nosaltres’, d’un entorn propi cultural català, l’espai català de comunicació serà un objectiu possible o no.
Potser el problema d’avui en dia rau en saber si aquest ‘nosaltres’ és un referent real o mític. En vint anys el sentit d’identitat s’ha capgirat del tot. Els territoris físics (país, llengua, símbols, història...), que van ser els fars per a la construcció de les identitats nacionals durant l’era moderna, s’han diluït degut a la ultralliberalització dels mercats (major de la que hom havia pensat) i a l’eclosió d’un nou territori virtual a Internet. Els símbols són globals, la història és un espectacle, i les llengües i cultures, veuen reduït el seu paper cohesionador i identitari per convertir-se en simples instruments al servei del mercat universal. O és que Google fa servir el català per sentimentalisme?
Els joves, motor i agent comunicatiu i cultural de primera índole, se saben catalans i han conegut la llengua a l’escola; però senten la necessitat de pertànyer al ‘nosaltres’ imprescindible per la pervivència de l‘espai cultural propi, o ja els està bé viure en la present i lleu vaguetat postmoderna? I si ells poden entendre un ‘nosaltres’ sense espai cultural propi, i aquesta pugui ser una fórmula de consens entre la majoria dels ciutadans que ja han sucumbit a l’ofensiva mediàtica exclusivament castellanitzadora?
No dic que tot això no ho tingui present Josep Gifreu. L’anàlisi que va oferir dijous a la facultat de Comunicació Blanquerna (URL) per invitació de la fundació ESCAC, contemplava aquestes variants i moltes més; del que dubto és de la capacitat regenarativa de l’administració i dels grups mediàtics. Quan la realitat esdevé mítica simplement ja no és real, s’ha transformat. Fins a quin punt l’espai català de comunicació no ha canviat tant en vint anys que, finalment, ha deixat d’existir en la seva formulació inicial per moltes iniciatives favorables que hi hagi?
El conseller Tresserras va respondre Gifreu en clau política, és clar. Pel titular de cultura cal fer polítiques que superin la vella actitud resistencial de la transició. I per fer-ho apuntava dos eixos: qualitat enfront de quantitat (ja va sent hora) i una difusió que pressioni els grups mediàtics i els converteixi en valedors i creadors d’star system propi.
Apuntava el conseller que algunes de les grans transformacions culturals (impremta, tv...) van agafar el català en hores baixes i que això ens va fer perdre trens. Vist el retrocés de l’espai de comunicació català enfront de l’espanyol, com sabem que no hem perdut ja el tren del mercat global?
Caldrà ser molt imaginatiu, agosarat, molt modern i fins i tot una mica barrut per aconseguir que la majoria de ciutadans s’apuntin al ‘nosaltres’. En una situació així, l’oferta i la demanda tiben més que la identitat. Sense polítiques de futur acabarem essent antropòfags de nosaltres mateixos.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Potser el problema d’avui en dia rau en saber si aquest ‘nosaltres’ és un referent real o mític. En vint anys el sentit d’identitat s’ha capgirat del tot. Els territoris físics (país, llengua, símbols, història...), que van ser els fars per a la construcció de les identitats nacionals durant l’era moderna, s’han diluït degut a la ultralliberalització dels mercats (major de la que hom havia pensat) i a l’eclosió d’un nou territori virtual a Internet. Els símbols són globals, la història és un espectacle, i les llengües i cultures, veuen reduït el seu paper cohesionador i identitari per convertir-se en simples instruments al servei del mercat universal. O és que Google fa servir el català per sentimentalisme?
Els joves, motor i agent comunicatiu i cultural de primera índole, se saben catalans i han conegut la llengua a l’escola; però senten la necessitat de pertànyer al ‘nosaltres’ imprescindible per la pervivència de l‘espai cultural propi, o ja els està bé viure en la present i lleu vaguetat postmoderna? I si ells poden entendre un ‘nosaltres’ sense espai cultural propi, i aquesta pugui ser una fórmula de consens entre la majoria dels ciutadans que ja han sucumbit a l’ofensiva mediàtica exclusivament castellanitzadora?
No dic que tot això no ho tingui present Josep Gifreu. L’anàlisi que va oferir dijous a la facultat de Comunicació Blanquerna (URL) per invitació de la fundació ESCAC, contemplava aquestes variants i moltes més; del que dubto és de la capacitat regenarativa de l’administració i dels grups mediàtics. Quan la realitat esdevé mítica simplement ja no és real, s’ha transformat. Fins a quin punt l’espai català de comunicació no ha canviat tant en vint anys que, finalment, ha deixat d’existir en la seva formulació inicial per moltes iniciatives favorables que hi hagi?
El conseller Tresserras va respondre Gifreu en clau política, és clar. Pel titular de cultura cal fer polítiques que superin la vella actitud resistencial de la transició. I per fer-ho apuntava dos eixos: qualitat enfront de quantitat (ja va sent hora) i una difusió que pressioni els grups mediàtics i els converteixi en valedors i creadors d’star system propi.
Apuntava el conseller que algunes de les grans transformacions culturals (impremta, tv...) van agafar el català en hores baixes i que això ens va fer perdre trens. Vist el retrocés de l’espai de comunicació català enfront de l’espanyol, com sabem que no hem perdut ja el tren del mercat global?
Caldrà ser molt imaginatiu, agosarat, molt modern i fins i tot una mica barrut per aconseguir que la majoria de ciutadans s’apuntin al ‘nosaltres’. En una situació així, l’oferta i la demanda tiben més que la identitat. Sense polítiques de futur acabarem essent antropòfags de nosaltres mateixos.
Publicat a El Mundo de Catalunya
22/6/07
TEMPORADA D’ESTIU
Ara que la majoria de mortals estem pensant en fer vacances, les editorials, enlloc d’aturar màquines, les acceleren. Amb les primeres calors tots els segells posen a la venda un seguit de llibres amb la secreta il·lusió que es converteixin en ‘el llibre de l’estiu’, és a dir, el best-seller de l’època de l’any on tothom diu que llegirà més perquè te més temps, però que, un cop comprat el volum, sol quedar-se mort de fàstic a la bossa de platja. Els valencians de Bromera diuen que: ‘la innocència és l’amagatall perfecte del crim’, frase que atribueixen a un tal Benjamin Black, però qui és el tal senyor negre? Doncs John Banville en versió policíaca. ‘El secret de Christine Falls’ és un ‘thriller elevat a la màxima categoria’, segons asseguren els editors que ja tenen al catàleg l’anterior èxit de Banville, ‘El mar’’.
El grup 62 juga fort la cosa estiuenca; a més, estrenen Labutxaca, que regala un iPot per la compra de vuit llibres. Si això no és un argument per passar per la llibreria ja m’explicareu. I si aneu de vacances, o no, amb els Ferrocarrils de la Generalitat, encara notareu més la presència dels llibres de 62, doncs han firmat un conveni per promoure la lectura al tren, bona cosa vist com de llargs poden arribar avui a ser els viatges de rodalies.
I Empúries presenta un cartell amb primeres figures del segell. ‘Els taxistes del tsar’, del nord català Joan Daniel Bezsonoff, i ‘Certituds immediates’, obra pòstuma i molt esperada de Miquel Bauça, La temporada alta ja és aquí.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
El grup 62 juga fort la cosa estiuenca; a més, estrenen Labutxaca, que regala un iPot per la compra de vuit llibres. Si això no és un argument per passar per la llibreria ja m’explicareu. I si aneu de vacances, o no, amb els Ferrocarrils de la Generalitat, encara notareu més la presència dels llibres de 62, doncs han firmat un conveni per promoure la lectura al tren, bona cosa vist com de llargs poden arribar avui a ser els viatges de rodalies.
I Empúries presenta un cartell amb primeres figures del segell. ‘Els taxistes del tsar’, del nord català Joan Daniel Bezsonoff, i ‘Certituds immediates’, obra pòstuma i molt esperada de Miquel Bauça, La temporada alta ja és aquí.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
ALGO MÁS QUE ROCK & ROLL
A pesar de que la canción dice que es solo rock&roll, la verdad es que, a estas alturas de la vida y con más de cuarenta años en la carretera, los eternos Rolling Stones son bastante más que música. Ellos fueron los inventores del espectáculo completo en estadio de gran aforo y con intervención profusa de luces, pantallas de vídeo, escenarios móviles y fuegos artificiales; concretamente fue en la gira americana del Stel weels de 1982. Anoche, veinticinco años después, el Bigger Bang Tour que aterrizó por fin en Barcelona un año después, fue la sublimación del concepto espectáculo audiovisual completo y familiar. Los Stones atraen a públicos de tres o cuatro generaciones, y ofrecen un poco para todos los gustos. Rock&roll gamberro a cargo de Keith Richards, actuación estelar a cargo del divo Jagger y una máquina perfecta de vídeos, luces, petardos y cohetes y sobre todo música, mucha música más próxima al rythm'n blues, a cargo de los músicos contratados para amenizar la fiesta al lado de los Stones. De entre el elenco de profesionales destacaron en Montjuïc la potente voz de Lisa Fischer y los teclados de Chuck Laevel, mítico pianista de los Allman Brothers.
A pesar de la arrancada fulgurante con Start me up, el concierto fue lento, incluso un poco soso durante la primera hora. La gente que llenaba la pista vaciaba vasos de cerveza y las parejas en las gradas se juraban amor eterno, de aquel que dura lo que dura un verano. Más de uno recordó como había comprado una entrada hace un año y medio para un concierto que nunca existió. ¿Seria aquel el último concierto de los Stones en Barcelona definitivamente? El interrogante se desveló en dos fases; primera una espectacular versión de I’ll Go Crazy de James Brown a cargo de Lisa Fischer y segunda una soporífera presentación de la banda por el maestro de ceremonias Mick Jagger. Después de hacerse rogar un poco Keith Richards interpretó un par de temas con su voz de fumador de Ducados. Y ahí terminó el sopor. El espectáculo más grande del rock&roll se puso entonces definitivamente en marcha. Los Stones se dejaron de preámbulos y se dedicaron a entonar clásico tras clásico durante otra hora. Ahí ya nadie se acordó del año y medio de espera para verlos. Las tres generaciones de stonianos mezclaron sudores y cerveza y se dedicaron a bailar con Honky tonk woman, Simpathy for the devil, Jumpi’n jack flash, It’s only rock&roll...
Si Hollywood no existiera los Stones lo habrían inventado. Su idea de hacer del rock una gran fiesta apta para todos los públicos sigue cautivando. El escenario móvil los lleva hasta el centro del estadio y el público delira, se despliega una lengua gigante y carnosa en el centro del escenario y el respetable levita. No es de extrañar que personajes tan poco dados a la bohemia rockera como Javier Bardem, Juli Soler (alma del Bulli) o el modisto Antonio Miró se fotografiasen con el grupo en los camerinos antes de ocupar sus asientos en el palco de Montjuïc. Pero es que además Jagger y su troupe le han dado unos días de cosmopolitismo estelar a Barcelona. Se alojaron en el mismo hotel donde vive Woody Allen, se han dejado fotografiar tomando helados en una terraza y Ron Wood ha inaugurado una exposición de su obra pictórica. Por cierto, que otro catalán, su fan número uno, Jordi Tardà, le hizo un regalo al guitarrista pintor: una fotografía del primer óleo que pintó en 1966, que el Stone daba por perdido, y que Tardà tiene en su casa.
La recta final, que comenzó con Brown sugar y Satisfaction, supuso el descabello de la afición, claro está. Los Beatles dejaron de actuar en 1966 porque el espectáculo era patético; los Stones pueden seguir cuarenta años más en escena, porque su show es perfecto y calculado. Solo hay una cosa imposible de controlar: lo crudo que es volver a la realidad. Bajando la montaña olímpica todo comenzaba otra vez a ser como siempre. Dicen que el rock es mentira, pero es bella y nos gusta. El paraíso, aunque sea efímero, bien vale un concierto de los Stones.
Publicat a El Mundo del Siglo XXI
A pesar de la arrancada fulgurante con Start me up, el concierto fue lento, incluso un poco soso durante la primera hora. La gente que llenaba la pista vaciaba vasos de cerveza y las parejas en las gradas se juraban amor eterno, de aquel que dura lo que dura un verano. Más de uno recordó como había comprado una entrada hace un año y medio para un concierto que nunca existió. ¿Seria aquel el último concierto de los Stones en Barcelona definitivamente? El interrogante se desveló en dos fases; primera una espectacular versión de I’ll Go Crazy de James Brown a cargo de Lisa Fischer y segunda una soporífera presentación de la banda por el maestro de ceremonias Mick Jagger. Después de hacerse rogar un poco Keith Richards interpretó un par de temas con su voz de fumador de Ducados. Y ahí terminó el sopor. El espectáculo más grande del rock&roll se puso entonces definitivamente en marcha. Los Stones se dejaron de preámbulos y se dedicaron a entonar clásico tras clásico durante otra hora. Ahí ya nadie se acordó del año y medio de espera para verlos. Las tres generaciones de stonianos mezclaron sudores y cerveza y se dedicaron a bailar con Honky tonk woman, Simpathy for the devil, Jumpi’n jack flash, It’s only rock&roll...
Si Hollywood no existiera los Stones lo habrían inventado. Su idea de hacer del rock una gran fiesta apta para todos los públicos sigue cautivando. El escenario móvil los lleva hasta el centro del estadio y el público delira, se despliega una lengua gigante y carnosa en el centro del escenario y el respetable levita. No es de extrañar que personajes tan poco dados a la bohemia rockera como Javier Bardem, Juli Soler (alma del Bulli) o el modisto Antonio Miró se fotografiasen con el grupo en los camerinos antes de ocupar sus asientos en el palco de Montjuïc. Pero es que además Jagger y su troupe le han dado unos días de cosmopolitismo estelar a Barcelona. Se alojaron en el mismo hotel donde vive Woody Allen, se han dejado fotografiar tomando helados en una terraza y Ron Wood ha inaugurado una exposición de su obra pictórica. Por cierto, que otro catalán, su fan número uno, Jordi Tardà, le hizo un regalo al guitarrista pintor: una fotografía del primer óleo que pintó en 1966, que el Stone daba por perdido, y que Tardà tiene en su casa.
La recta final, que comenzó con Brown sugar y Satisfaction, supuso el descabello de la afición, claro está. Los Beatles dejaron de actuar en 1966 porque el espectáculo era patético; los Stones pueden seguir cuarenta años más en escena, porque su show es perfecto y calculado. Solo hay una cosa imposible de controlar: lo crudo que es volver a la realidad. Bajando la montaña olímpica todo comenzaba otra vez a ser como siempre. Dicen que el rock es mentira, pero es bella y nos gusta. El paraíso, aunque sea efímero, bien vale un concierto de los Stones.
Publicat a El Mundo del Siglo XXI
17/6/07
PETS, SONAR, SUMMERCASE, SENGLAR
Els Pets acaben d’editar ‘Com anar al cel i tornar’ (Discmedi), un dels millors discos de la història del pop en català. El Sonar és un dels festivals de música electrònica del món més reconeguts, el Primavera Sound ha consolidat Barcelona com a ciutat ‘indye’, i els pròxims Senglar rock i Sumercase acabaran d’arrodonir la temporada festivalera (tot i que en plena època d’exàmens no se si és gaire recomanable). La música moderna i popular, a Catalunya, va molt bé, una altra cosa és que la música catalana tingui tantes possibilitats de reconeixement i difusió com l’anglosaxona o l’espanyola.
A Catalunya la música ha estat sempre una art major; d’Enric Granados a l’actual excel·lent collita de dj’s, passant per Enric Morera, Ricard Vilarasau, Salvador Brotons, Jaume Aragall, Raimon o Gerard Quintana, per dir-ne alguns de diversos gèneres, aquest ha estat un país que ha presentat la música arreu del món com un dels seus actius culturals més importants, i així ha estat entès durant anys. Però el ressò internacional de compositors i intèrprets ha de venir avalat prèviament per un prestigi i estima interiors, al propi país; cosa que ara no passa, o passa poc.
Notablement més que altres, la música és un art enormement sentimental i de gran difusió; per tant, el seu arrelament popular és molt mes gran que la pintura, el teatre o, fins i tot, la literatura. La música genera un marc de referències comú i identificatiu transversal i relativament fàcil d’entendre. Però si la gent no assumeix com a pròpia la música del país, aquesta difícilment irromp fronteres enllà.
Hi ha qui deu pensar que, al món globalitzat d’avui, aquesta imbricació ja no és necessària, que és igual ser un perfecte anònim a casa per triomfar en els circuïts musicals internacionals. Bé, hi ha de tot, hi ha O.T. i hi ha l’obra de Lluís Llach, per exemple, com hi ha l’èxit fugisser i puntual i la consolidació i el respecte a tota una carrera artística.
Posem un cas; els Pets han editat un disc memorable, de gran volada internacional i que s’ha situat com el 15è disc més venut a tot l’estat, però difícilment el coneixerà el públic britànic, nordamericà o, fins i tot, francès. És ben poc probable que el trio Gavaldà, Reig i Càceres toqui mai als grans festivals internacionals. I això és més preocupant encara si tenim en compte que, a hores d’ara, alguns de les millors i més prestigioses cites pop de l’any es fan a Barcelona. Arrasaran al Senglar i similars, pensats per al consum intern, però els costarà molt travessar la invisible frontera que els separa del Summercase o del Primavera Sound. I l’excusa de la llengua no cola en música pop, prou que ho sabem tots.
Seguim amb un altre exemple. En aquest sentit el Sonar és exemplar. La participació de dj’s i de músics electrònics d’aquí al festival obre una porta immillorable per demostrar la vàlua dels creadors catalans. Perquè no pot ser així a les altres cites de referència en música moderna? I si els Pets actuessin al costat de Patti Smith i Sonic Youth al Primavera i els Wilco ho fessin al mateix cartell que Wiskyn’s al Senglar? Ja se que als promotors els costarà molt fer el pas, ens va el negoci diran amb raó, però una política en matèria de música moderna hauria de promoure una certa simbiosi entre el gran èxit de la música moderna a Catalunya i el necessari, i merescut, reconeixement de la música moderna catalana.
Publicat a El Mundo de Catalunya
A Catalunya la música ha estat sempre una art major; d’Enric Granados a l’actual excel·lent collita de dj’s, passant per Enric Morera, Ricard Vilarasau, Salvador Brotons, Jaume Aragall, Raimon o Gerard Quintana, per dir-ne alguns de diversos gèneres, aquest ha estat un país que ha presentat la música arreu del món com un dels seus actius culturals més importants, i així ha estat entès durant anys. Però el ressò internacional de compositors i intèrprets ha de venir avalat prèviament per un prestigi i estima interiors, al propi país; cosa que ara no passa, o passa poc.
Notablement més que altres, la música és un art enormement sentimental i de gran difusió; per tant, el seu arrelament popular és molt mes gran que la pintura, el teatre o, fins i tot, la literatura. La música genera un marc de referències comú i identificatiu transversal i relativament fàcil d’entendre. Però si la gent no assumeix com a pròpia la música del país, aquesta difícilment irromp fronteres enllà.
Hi ha qui deu pensar que, al món globalitzat d’avui, aquesta imbricació ja no és necessària, que és igual ser un perfecte anònim a casa per triomfar en els circuïts musicals internacionals. Bé, hi ha de tot, hi ha O.T. i hi ha l’obra de Lluís Llach, per exemple, com hi ha l’èxit fugisser i puntual i la consolidació i el respecte a tota una carrera artística.
Posem un cas; els Pets han editat un disc memorable, de gran volada internacional i que s’ha situat com el 15è disc més venut a tot l’estat, però difícilment el coneixerà el públic britànic, nordamericà o, fins i tot, francès. És ben poc probable que el trio Gavaldà, Reig i Càceres toqui mai als grans festivals internacionals. I això és més preocupant encara si tenim en compte que, a hores d’ara, alguns de les millors i més prestigioses cites pop de l’any es fan a Barcelona. Arrasaran al Senglar i similars, pensats per al consum intern, però els costarà molt travessar la invisible frontera que els separa del Summercase o del Primavera Sound. I l’excusa de la llengua no cola en música pop, prou que ho sabem tots.
Seguim amb un altre exemple. En aquest sentit el Sonar és exemplar. La participació de dj’s i de músics electrònics d’aquí al festival obre una porta immillorable per demostrar la vàlua dels creadors catalans. Perquè no pot ser així a les altres cites de referència en música moderna? I si els Pets actuessin al costat de Patti Smith i Sonic Youth al Primavera i els Wilco ho fessin al mateix cartell que Wiskyn’s al Senglar? Ja se que als promotors els costarà molt fer el pas, ens va el negoci diran amb raó, però una política en matèria de música moderna hauria de promoure una certa simbiosi entre el gran èxit de la música moderna a Catalunya i el necessari, i merescut, reconeixement de la música moderna catalana.
Publicat a El Mundo de Catalunya
15/6/07
EL LLIBRETER NEGRE
En arrencar-li dos queixals, el llibreter negre sent en carn pròpia un dolor semblant al que senten tantes víctimes com poblen els llibres del seu comerç. Paco Camarasa, ànima de ‘Negra y criminal’, (http://www.negraycriminal.com/) va tornar de Moscou amb un mal de queixal èpic, però la negror que es respira a la capital russa el van aconsellar tenir paciència i anar al seu dentista de tota la vida. Amb la galta inflada com un púgil explica que, per indicació d’Alicia Giménez Bartlett, Víctor Andresco, director del Cervantes moscovita, el va convidar a fer una xerrada sobre ‘Carvalho i la transició política, cultural i gastronòmica’, i cap allà que va anar.
Ara Camarasa prepara la seva expedició anual a la Semana Negra de Gijón, que enguany arriba a la vintena edició amb absències notables comn la de Ben Porta o la de la mateixa Giménez Bartlett, però amb presències importants com la de Jaume Ribera, soci d’Andreu Martín, i Pepe Ribas, protomàrtir d’Ajoblanco, que hi faran de les seves. Abans de marxar, la setmana vinent s’ha de reunir el jurat del premi de novel•la negra Brigada 21, que aquest any per fi te un bon estol d’obres en català per guardonar. I amb l’encontre ‘BCNegra’ ben consolidat, està treballant intensament en el del febrer vinent, i amb 30 Instituts de secundària que han demanat per crear un club de lectura de novel•la negra (sic!), el Paco encara te temps per dirigir un curs sobre el gènere al Col•legi de Bibliotecaris. El crim no s’atura per dos queixals corcats.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Ara Camarasa prepara la seva expedició anual a la Semana Negra de Gijón, que enguany arriba a la vintena edició amb absències notables comn la de Ben Porta o la de la mateixa Giménez Bartlett, però amb presències importants com la de Jaume Ribera, soci d’Andreu Martín, i Pepe Ribas, protomàrtir d’Ajoblanco, que hi faran de les seves. Abans de marxar, la setmana vinent s’ha de reunir el jurat del premi de novel•la negra Brigada 21, que aquest any per fi te un bon estol d’obres en català per guardonar. I amb l’encontre ‘BCNegra’ ben consolidat, està treballant intensament en el del febrer vinent, i amb 30 Instituts de secundària que han demanat per crear un club de lectura de novel•la negra (sic!), el Paco encara te temps per dirigir un curs sobre el gènere al Col•legi de Bibliotecaris. El crim no s’atura per dos queixals corcats.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)